Perinno Lligams

El fet que algú es mori no l'eximeix dels errors i del mal que ha comès mentre ha viscut, i l'exministre franquista, en aquest aspecte, portava una bona motxilla

2012-01-18T01:12:00.005+01:00

Tenia principis Manuel Fraga? I la democràcia, en té?

*Santi Capellera i Rabassó, periodista
La de l'intitulat potser és una pregunta que simplement pot esdevenir retòrica, perquè, de fet, algú que combrega durant anys amb la dictadura franquista, i en segueix fidelment els seus principis bàsics -i els aplica- amb signatures d'"enterado" de sentències de mort, tal com també feia Franco; amb lleis de repressió de la premsa, i amb ordres de disparar a matar manifestants, i anys després es mimetitza com a president d'una "autonomia fruit de la democràcia", no en demostra tenir cap ni un de principi. De cap mena.

Al contrari d'alguns rotatius espanyols, que han fet veritables panegírics i lloances post mortem a l'ara finat, amb atributs en positiu i valoració de les seves grans qualitats humanes i polítiques a l'alçada dels grans estadistes de les democràcies tradicionals, diaris com The Guardian o mitjans com la BBC, molt poc sospitosos de fer cap mena de demagògia en el cas que ens ocupa, parlaven objectivament de "la mort d'un ministre de Franco", i no pas de cap pare de la democràcia, de la Constitució, que a les darreries del franquisme es va voler fer perdonar els pecats -que eren molts i capitals- i va fer construir tota la xarxa de paradors de l'Estat.

Fraga ha mort al llit, nonagenari, tranquil i sense haver estat jutjat pels seus crims, els crims del franquisme. I fins i tot ha estat homenatjat per alguns sectors afins a "l'ancien régime". Cada vegada que un personatge com aquest se'n va per sempre, entrem al reialme de l'eufemisme sense topalls. Fraga no era falangista, com alguns remarquen per treure-li ferro, ni era un tecnòcrata, com altres s'encarreguen d'apuntar. Fraga era, simplement un franquista.

Diuen que tenia l'Estat al cap, però el que és evident és que dins el seu cap no hi havia ni misericòrdia ni commiseració pels que no pensaven com ell. Com a 'ministro de Gobernación' va ordenar disparar tanquetes contra uns vaguistes a Vitòria; com a 'ministro de Turismo' va banyar-se en aigües atòmiques -o això va ensenyar el No-Do; com a 'ministro de Información' va intentar que la dictadura encara fos més feixuga i més aspra, i la llei que portava el seu llinatge va acabar en no poques sancions a no pocs mitjans de comunicació escrita. Per a la majoria del poble i en total, res de bo.

Ara se suposa que s'ha acaba una època, però que ningú no es sorprengui perquè els seus hereus polítics no perdran temps i s'asseuran ràpidament a la seva poltrona.

L'admiració d'alguns per Fraga no pot entelar la crítica convençuda que fa aquest redactor al respecte, que he de dir que no és amb cap mena de revenja ni de voler fer llenya de l'arbre caigut, ans al contrari, és objectiva, raonable i de justícia per tots els que van patir les seves males arts i les del franquisme en general durant molts anys. Aquesta, doncs, no és una crítica a la seva persona, sinó al governant, al dictador, i al malestar que va generar a molta gent innocent.

De fet em fa gràcia quan sento, en favor seu, allò que va ser un dels pares de la Constitució espanyola, com si això de la paternitat fos sinònim de bondat i de comprensió: i res més lluny de la realitat. Va ser un del pares de la Carta Magna espanyola, és cert, però va manar convençut que tothom havia d'obeir-lo, i mentre ostentava els seus càrrecs ministerials, va ser especialment bel·ligerant amb Catalunya en els seus records de la història macabra del nostre país. I ho va fer amb pèls i senyals, advertint, fins i tot, "que per garantir la sacrosanta unitat espanyola, si calia, tornaria a ocupar Catalunya de nou, i tornaria a agafar el fusell...". Era l'any 1967, no es pensin pas que era a les acaballes de la Guerra Civil.

De fet, i en això de manar-ho tot i tothom, hi ha una curiositat en la seva trajectòria, i és que es va permetre una frivolitat valenta quan els colpistes de Tejero tenien segrestat el Congrés espanyol: va ser una petita mostra de valor en públic, enmig de l'opressió que ell mateix i en gran mesura, havia contribuït a estendre.

Santiago Carrillo afirma que Manuel Fraga va tenir "un paper positiu" en l'elaboració de la Constitució del 78. Un altre dels redactors d'aquell text, Gregorio Peces-Barba, assegura que Fraga era "un bon amic". Dues visions perfectament en consonància amb les conclusions a què van arribar el PCE i el PSOE ja des de molt al principi de la transició política de finals dels setanta.

Peces-Barba també afirma que entre ell i Manuel Fraga s'interposava una diferència "abismal des del punt de vista ideològic". I aquesta asseveració ja no és certa. La prova és que el PSOE i el PP s'han acabat assemblant com dues gotes d'aigua, i no només pel que fa a l'organització de l'Estat. Precisament la transició es va basar en això: restauració monàrquica, bipartidisme -i, per tant repartiment del poder- i impunitat per als crims de la dictadura.

Als que hem viscut tot això, ens ha tocat fer veure que vivim una democràcia genuïna, quan realment allò anomenat "transició", i que alguns posen com exemple de civisme i consens, es va fer a cops de garrot i amb tota mena de pressions, i negociant, els botxins i les víctimes -cosa insòlita en la història del Planeta-, el text constitucional amb la monarquia com a condicionant sine qua non.

I ara resulta que els que ho hem hagut d'empassar -de gust i per força- ens hem de referenciar en una democràcia sense principis, i sense cap mena de principi democràtic, començant pels principis de les seves bases fundacionals. De riure, vaja. O de plorar, millor dit.

El problema de fer el brètol vestit d'uniforme, és que sempre et pot veure un periodista...i explicar-ho públicament, com és la seva obligació

2011-12-14T16:49:00.002+01:00

El caporal Ureña, un flac exemple per a l’”Ejército”

Santi Capellera i Rabassó *periodista

Eren les 9 del matí de dimarts dia 13 de desembre, i em disposava a baixar a les catacumbes de Barcelona, allà per on hi passen aquells vehicles ràpids i sovint carregats de gent anomenats, ferrocarrils metropolitans, a través de la boca de la Plaça del Centre, cantó mar.

El fet és que just al davant meu baixava les escales un xicot d'una vintena i poc d'anys, en el qual em vaig fixar perquè anava vestit de militar, i portava una boina verda i uns galons de caporal vermell, exactament igual que la que lluïa la part superior del meu cos l'any 1976-78, temps que vaig destinar, de gust i per força, a prestar el meu servei militar, quan aquest era evidentment obligatori.

En veure el noi, i durant uns instants, em vaig reflectir en la seva indumentària i em van passar pel cap moltes sensacions, la majoria no gaire agradables però també algunes que ho eren força. Una d'aquestes més feixugues, precisament, la de la disciplina fèrria que imposava la companyia en la qual servia, perquè allò era servir i arrossegar-se en tots els aspectes: la salutació marcial i redundant, el pas ferm i el cap amunt, la paraula breu, educada i respectuosa, l'acció disciplinada que no podia mai depassar la correcció en cap aspecte. Tot un sistema, vaja.

Altres coses més pejoratives com ara la xuleria i la prepotència dels militars joves, que es pensaven que per portar aquella boina ja eren supermans, i que les mateixes cançons s'encarregaven d'incentivar, quedaven eclipsades davant d'aquests valors castrenses, que en aquella meva companyia d'operacions especials s'alliçonaven constantment i tal com esmento, per la qual cosa a ningú amb seny i sobri, se li acudia controvertir-los ni depassar-los.

Aquest va ser el meu pensament al respecte, que tot just va durar el temps d'arribar al peatge del Metro, perquè, ai las! resulta que el caporal, fent honor al seu bon estat físic, segurament de tantes vegades haver patit la tortura de la pista americana, sense encomanar-se a Déu ni a sa mare, salta les tanques com ho fan tots els brètols que porten a terme aquestes accions a diari, i pels quals hi ha uns cartells instal·lats expressament en els que hi resa "ja ets massa gran per fer aquestes coses", al costat d'una icona d'una persona que fa exactament el que estava fent aquell militar, suposadament disciplinat, educat i correcte, que esgrimia la casaca i la boina d'un cos d'èlit del "glorioso Ejército español".

No podia donar crèdit al què veia, ni la senyora que picava bitllet al meu costat -i que pagava religiosament- tampoc.

La taquillera s'ho mirava perplexa, però en comptes d'avisar la Guàrdia Urbana, o els Mossos, "perquè un delinqüent amb uniforme militar acabava de cometre una infracció flagrant", va decidir mirar cap a una altra banda. Jo acabava de pagar gairebé dos euros per un bitllet de 2 zones per accedir al servei, i el caporal del Ejército español s'havia colat, i s'havia passat l'ètica i l'obligació de l'exemple pel folre. No vaig poder-me contenir, i una vegada tots dos a la part interior li vaig retreure l'acció. "D'aquesta manera és com demostres el respecte a la resta, a l'uniforme i a la institució armada?", vaig inquirir-li.

En atansar-m'hi vaig llegir a la placa negra de la jaqueta el cognom "Ureña", i va ser aleshores, quan en veure que jo l'ullejava i l'anotava mentalment, que em va reblar "usted a mi no me tiene que decir nada, porque yo estoy de servicio, y cuando estamos de servicio no pagamos los transportes...".

De fet se'l veia trasbalsat perquè algú havia gosat cridar-li l'atenció i posar-lo en evidència, i a més mentia molt malament. Aleshores li vaig respondre, "antes que fraile he sido monaguillo, cabo"..."on és el teu superior? si estiguessis de servei portaries un passi universal de transports, i entraries pel control i no et caldria saltar la tanca com un vulgar lladregot, perquè amb aquesta actitud i imatge que has donat -i que les càmeres del Metro hauran enregistrat-, l'únic que fas és deixar en evidència l'uniforme que portes, i que, per bé o per mal, alguns que l'han vestit no l'han deixat sota mínims -...altres sí-, com has fet tu".

Suposo que amb la meva cinquantena llarga d'anys, el gairebé 1'90 d'alçària que faig, el cabell curt, i l'amplada d'armari d'espatlles que trasnsporto, sumat al to de veu autoritari amb el qual li vaig fer l'aclariment (assajat al Regimiento de Infanteria Badajoz, 26 durant 17 mesos, més 3 a Sant Climent Sescebes) es devia pensar que, com a mínim era un coronel...sobretot quan, en arribar el metro li vaig advertir: "ten cuidado, chaval, que eso de la mili profesional te compromete más de lo que crees". I de fet és veritat, perquè al damunt, en uns temps en què tots plegats patim l'entorn de restriccions i anem curts de butxaca, que un senyor uniformat professional -que cobra per fer la mili- se'n foti a la cara mentre tu pagues i ell salta la tanca, és de jutjat de guàrdia. Com a mínim, si ho vol fer sense que ningú no li faci sortir els colors, que no prengui per ases la resta del proïsme i, almenys, es tregui la guerrera i la boina verda.

Fer befa de Catalunya i de la seva idiosincràsia, més si es fa des dels territoris que reben les "històriques" aportacions catalanes a l'Estat espanyol, és, si més no, cínic i poc honorable

2011-10-31T10:47:00.004+01:00

A nosaltres sí que ens hagués anat millor...

Santi Capellera i Rabassó *periodista

Gregorio Peces Barba, un dels pares de la Constitució Espanyola va asssegurar fa uns dies, obertament i davant d'un auditori de 'senyors lletrats' que participaven en un congrés de l'advocacia cel·lebrat a Càdis, que "a Espanya possiblement li hauria anat millor sense Catalunya, i que si en èpoques pretèrites es va haver de bombardejar Barcelona repetides vegades, ara, malgrat aquests moviments indepedentistes irredempts, doncs, no caldria...".

Després d'asseverar que "els catalans celebren les derrotes", en to irònic i sarcàstic, i que Castella va tenir la paella pel mànec quan iniciada la Guerra de Successió "es va decantar per quedar-se amb Catalunya -es referia a la Corona d'Aragó i als seus territoris, naturalment- en lloc de triar Portugal", donant a entendre de que qui triava i decidia en tot cas era Castella, i que els altres eren poc més que uns borinots als quals es podia dominar, espoliar i vexar només fotent-los quatre bombes i ocupant els seus territoris -Catalunya o Portugal, tant se val, perquè en tot cas els portuguesos van tenir la sort de cara i no els van invaïr ni els van arrabassar els seus drets, lleis i llengua...de casualitat, naturalment- segons que va dir el catedràtic de la Carlos III, que incomprensiblement va ser aplaudit per un nombrós auditori, mentre els membres catalans presents, abandonaven la sala i el senyor Peces Barba reblava el clau de la seva prepotència tot dient "dejen que salgan los que tienen que salir...". Increïble i vergonyant, senzillament.

Més tard, el senyor Peces Barba ha intentat per activa i per passiva explicar arreu que "allò va ser una broma, i que la cosa estava dita en clau d'humor"; en voler convèncer-nos a tots que la situació juridico-estatal actual és la que val, "i que la resta de la Història passada no entrava dins d'aquest marc que ens empara actualment...", encara que més aviat dir que ens "empara", per molts és una veritable ofensa, i ho és sobretot a la memòria i a la Història de Catalunya i de la Corona d'Aragó.

Les paraules de Peces Barba no tenen cap mena de justificació, perquè són directament un greuge contra tot un poble. És com si en aquests moments de crisi econòmica i financera, la senyora Angela Merkel es dediqués a dir "ens en sortirem sense necessitat de deportar ni matar els jueus ni recloure'ls a camps de concentració per cremar-los i gasejar-los", s'imaginen?

En la seva ignorància enciclopèdia -molt comuna al llarg i ample de la geografia espanyola castellana- el senyor Peces Barba desconeix que els catalans no celebren derrotes, sinó que commemoren uns fets que els recorda que allò no els ha de tornar a passar mai més, tal com es commemoren al País Valencià, víctima del mateix mal d'Almansa, o a Menorca "S'any de sa Desgràcia" cada 9 de juliol, ja que aquest dia de l'any 1558, el pirata Barba-rossa va arrasar Ciutadella i va segar la vida de moltes persones, a més de segrestar mil·lers de ciutadellencs i emportar-se'ls a Turquia, cosa que l'any 1535 també havia fet a Maó. Per això es recorda i es commemora, no es celebra, senyor Peces Barba, i això té per costum succeïr als territoris dels avui anomenats Països Catalans, aquests els quals vostè diu que han estat la causa de que la seva Castellaespanya hagi anat tan malament en el decurs de la història. No es pot riure del que per a altres és seny i respecte, encara que el seu poble guerrer no contempli cap commemoració d'aquesta manera, i motius no els en faltarien començant per la Batalla de Trafalgar... Potser vostès els espanyolscastellans haguessin volgut que els catalans només fossin uns xais i uns rucs de càrrega assimilats, sense memòria ni sentit nacional ni patriòtic, que els haguessin rigut les seves gràcies imperialistes.

Però no, senyor expresident del Congrés espanyol, això a vostès no els ha passat enlloc: ni als Països Catalans, ni a l'Amèrica Llatina, allà on també van fer tant de mal, cosa que al cap de cinc segles els originaris d'allà encara recorden, sense tantes bromes ni sarcasmes. I encara que altres erudits de la messetocràcia carpetobetònica l'hagin recolzat en els seus despropòsits genocides, entre ells l'espanyolíssim espanyolista catedràtic de Dret Constitucional, Francesc de Carreras, que ho ha fet des de les pàgines de La Vanguardia, en un article tan vergonyant com són les seves respectives rauxes dialèctiques.

Penso en les asseveracions del senyor Peces Barba, i reflexiono en pensaments com que si Espanya va deixar a mans de persones com ell la redacció de la seva constitució, no és gairebé segur que aquest país està en risc de fallida? Si vostès, lectors, constaten les balances fiscals, s'adonaran que Espanya, econòmicament depèn bàsicament de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, per la qual cosa, aquest redactor queda perplex quan sent que una persona aparentment rellevant com Peces Barba, diu que hagués preferit abraçar un país amb un economia que ha hagut de ser rescatada per la Unió Europea, i que això de continuar succionant la mamella catalana (i valenciana i balear, és clar!) li és igual... Però el que encara és més sorprenent és que davant d'una hipotètica marxa de Catalunya, Peces Barba, en un atac de frivolitat absoluta, diu que "només trobaria a faltar els partits entre el Barça i el Madrid" (a la Lliga espanyola, és clar, perquè la Champions el Barça la jugaria igual, i segurament s'enfrontaria amb l'equip de Madrid). I pensar que aquest va ser un dels que va fer "la intocable constitució". Increïble per trivial, barroer i poc consistent!

Hi ha una altra lectura que també s'han fet moltes persones, i és que potser Peces Barba és un gran independentista català, que abona un terreny molt preparat per rebre aquesta mena d'adob. I aquestes persones de les quals parlo, ni són totes catalanes ni dels PPCC, ni molt menys independentistes.

Si Espanya avui està com està, amb un sistema financer que encara podrà donar menys crèdit del que ho ha fet fins ara, amb una credibilitat econòmica molt dubtosa, sobretot després de l'ultimatum de Brussel·les que obliga el Govern espanyol a provisionar amb un 2% del capital del deute espanyol davant d'una possible quitança, ¿què hagués passat si no hagués pogut comptar amb les aportacions econòmiques dels territoris que formaven la Corona d'Aragó ("que nos quedamos..."), i al damunt s'hi afegís Portugal?

De fet fa tot l'efecte que Peces Barba flirteja amb la idea d'enfonsar l'Estat espanyol, i ni a Madrid, ni a Sevilla ni enlloc altre fora de Catalunya, ningú no li ha esmenat la plana, ni ha sortit cap pancarta ni cap samarreta ni del PSOE, ni del PP, ni de Ciudadanos, ni de UpyD que digués, per exemple "Orgullosos de no ser Peces Barba", i a Catalunya, a banda dels indignats de la meva professió i dels líders i portaveus dels partits nacionalistes i independentistes, des de l'oficialitat amb prou feines ho han fet Montilla i Chacón, que li han retret el greuge, això sí, amb la boca ben petita. I perquè feia un flac favor a l'Estat, no ho oblidem.

Hi ha coses força inquietants davant d'aquesta munió de problemes que té l'Estat espanyol: Andalusia, lluny de contenir-se, augmenta el seu pressupost en comptes de retallar-lo; l'Estat proposava millorar el finançament català afegint més dèficit en comptes de redistribuir els recursos d'una manera més justa; la Borsa puja i depassa rècords anuals davant d'un cop de força que arriba des de Brussel·les, i Peces Barba, mentre, fent-se el graciós i el simpatic a Càdis...Francament preocupant, i "Viva la Pepa", que va dir molt encertadament i assenyada l'altre dia el meu amic Manel Fuentes, al Matí de Catalunya Ràdio.

Senyor Peces Barba: no es preocupi pels seus somnis no realitzats: sempre podem reescriure la Història i tornar enrere. I a nosaltres, sense vostès, segur que ens hagués anar millor, molt millor, tant, que avui tindriem un superhàvit diari de 60 milions d'euros, que són 22 mil milions cada any, i no hauríem de retallar res, ni fer cap sacrifici per mor de ningú altre. I ja ens el pagaríem nosaltres el TGV i el Corredor Mediterrani, i les infrastructures, i l'evolució del país...i ens sobrarien calers. Ja ens hi anirà de bé, però, a la curta o a la llarga, perquè Catalunya fa temps que ha obert els ulls i ha iniciat un camí de no retorn, un camí que s'acabarà quan la banca i els grans capitals catalans diguin, prou! fins aquí. Dia que estic segur que arribarà, i que no trigarà, vist el que tenim pel davant.

En canvi vostès, com el ratolí negatiu de "Qui s'ha endut el meu formatge?", lluny de adaptar la seva idiosincràsia als temps, volen que els temps s'adaptin a la seva immobilitat, i continuen sent els imperialistes de sempre, amb la disfressa dels demòcrates que no són ni han estat mai. I heus aquí l'exemple en la seva incontinència verbal, que sumat als molts altres greuges que ens infligeixen, dóna com a resultat aquest trencament en tota regla.

Ara, a banda de tot això que esmento, hi ha una realitat encara més tangible. I és una realitat que la Història de la actualitat sí que contempla i que es dóna, i és que segurament l'any que ve, Espanya i Portugal estaran més unides que mai i aniran juntes...en la misèria. Recordin-t'ho, senyor Peces Barba et al.

Els mateixos que es trenquen els vestits criticant la censura de Chávez a Veneçuela, li segueixen les passes als PPCC

2011-09-27T00:39:00.004+02:00

Manifestants clamen contra la intenció del Govern del PP de clausurar RTVM

Tancar mitjans de comunicació incòmodes
Santi Capellera i Rabassó *periodista

Malgrat que "prohibir" sona malament i sempre és un acte desagradable, és obvi que és inevitable per mor dels comportaments incívics i insolidaris de molts, alguns dels quals s'autodenominen racionals i assenyats.

Igual que a Catalunya molt reflexionadament i expeditiva hem hagut de prohibir la cafrada dels toros, caldria també prohibir, des dels parlaments i la judicatura, el tancament de mitjans de comunicació legalment establerts i consolidats, que donen feina a molts professionals i augmenten la diversitat informativa i editorial, més si com en cas de Ràdio Televisió de Mallorca tal tancament es vol portar a terme per evitar aquesta pluralitat. I encara més si qui promou aquest tancament és l'ens públic -controlat pel PP- del qual depèn aquest mitjà en concret: tot un acte de totalitarisme i intolerància.

Al País Valencià aquests mateixos han silenciat TV3, i a Mallorca volen aplicar idèntica tactica: la de tapar la boca que els deixa en evidència. De fet la direcció de RTVM, encapçalada pel periodista català Albert Travesset, ja s'ha posat en marxa per intentar que la fi de les emissions no es produeixi, i paral·lelament s'ha constituït una plataforma ciutadana per fer més força(http://www.plataformartvm.org), i obligar el Govern de Bauzá i Delgado a fer marxa enrere en aquesta acció grotesca que atempta directament contra la llibertat d'expressió, però molt especialment cap a la llengua pròpia i la difusió de la cultura i els trets ancestrals de Mallorca i de les Illes Balears.

Cal evitar aquest tancament com sigui, i els professionals cal que fem pinya i ens hi posem forts, perquè si es produeix i no passa res, no serà l'últim, en tinc la plena seguretat.

Després d'haver viscut i treballat en els mass media quatre anys a les Illes, i haver patit les els insults, veleïtats i estirabots del diputat popular Antoni Serra per antena -segurament per la meva forta defensa de la llengua i la cultura autòctones- al suprimit programa de IB3 Ràdio "Quatre illes" (del qual jo n'era el director i presentador i que ens va costar el lloc de feina a mi i a sis persones més), qualsevol acte provinent del PP mallorquí per aconseguir els més baixos proposits, no em representa cap novetat. Per això sóc contundent en aquestes meves asseveracions.

Malgrat tot i per ser just i no pas com ells, que ho solen posar tot al mateix sac, no em vull estalviar de dir que entre la seva gent hi tinc alguns bons amics, i que hi he trobat persones que realment (això sí off the record i en petit comitè) senten vergonya pròpia i aliena de la manera barroera i cínica d'actuar dels seus correligionaris, sobretot dels de les Espanyes, però també dels de Mallorca que reben i aglutinen d'aquests les influències més directes. Dels encertadament anomenants gonelles, vaja.

Catalunya perd un dels seus grans referents polítics del segle XX

2011-09-09T13:29:00.003+02:00

Recordant Barrera, en aquesta Diada Nacional

Santi Capellera i Rabassó *periodista

Heribert Barrera ens va deixar fa uns dies, però el seu record d'homenot que estimava Catalunya fins al moll de l'os, i de treballador incansable en la defensa de la terra, serà per sempre, indeleble en el temps i l'espai. I avui el vull recordar, amb aquest 11 de Setembre de fons.

Vaig conèixer Heribert Barrera fa molts anys, en una visita que va fer a Reus, lloc on paradoxalment ha estat enterrat, quan jo treballava a Ràdio Popular d'aquella ciutat, l'any 1984. Compartíem la redacció amb Carles Francino i Neus Bonet entre altres -pocs-, i en la qual un parell d'anys abans hi havia treballat el mateix Jordi González, aleshores un jove expert en música que al cap de poc va marxar a Ràdio Barcelona, per treballar als "40Principales".

En aquell moment, conèixer Heribert Barrera va ser descobrir una font de saviesa, una ment preclara i una personalitat ferma i d'amor a la terra, com poques n'havia constatat en les meves dues dècades i mitja de vida. La trobada amb joves de la zona era per explicar la importància de fer pinya amb el país, amb les seves essències i amb la gent que l'estimava, sense publicitar gaire que ell en representava una de les opcions amb més història de la política catalana, perquè fins i tot en això era prudent i curós.

Recordo que, en el meu esperit periodístic el vaig interrogar, no solament de paraula, sinó de gest i de canals de comunicació: no mentia, perquè el que deien els llavis era el que refrendaven els ulls, i el que li feia bategar el cor. I se li notava. De fet calien ben poques paraules per entendre'ns. Cal dir que el mig centenar de joves que ens vam concentrar en el saló d'un conegut establiment d'hostaleria de Reus per escoltar-lo, en general no érem gaire optimistes pel que feia al futur nacional de Catalunya, però alhora teníem la il·lusió de capgirar la situació i d'enlairar el despertar de molta altra gent. Encara vivíem la ressaca de l'intent colpista del guàrdiacivil Tejero i els seus capsigranys, el febrer del 1981, feia tot just tres anys.

Temíem que els poders fàctics propiciessin, amb la apòcrifa careta de nous demòcrates, una involució encara més cruel, i aquest fet minvava l'esperança d'un futur en plena llibertat. Per què persistíem, doncs, en un projecte de catalanitat, d'independència i de justícia social, em preguntava aleshores? Potser perquè hi crèiem cegament, i la força ens sortia del cor.

En vam parlar durant tres hores de tot això, i vam debatre molt a bastament, amb l'ànsia naixent que un dia poguéssim explicar, des de la terra alliberada, totes les controvèrsies i injustícies que havia hagut de patir en els dos darrers segles de la seva història, i molt especialment en els quaranta anys de franquisme.

En acabada la trobada i després de les salutacions de rigor posteriors, Heribert Barrera es disposava a tornar a Barcelona quan ja passava de la una de la matinada. Va ser aleshores quan vaig voler refrescar-li un record de la seva jovenesa, basat en un petit període de temps que va compartir, mig amagat per mor de la guerra espanyola, amb una família republicana i catalanista del poble de Móra la Nova, a la comarca de la Ribera d'Ebre, que coincidentment també eren amics meus. Va plorar, va riure, em va explicar que s'havia hagut d'amagar i que aquella família l'havia protegit, alimentat i assistit durant un període indeterminat de temps, i es va deixar anar amb mi durant més d'una hora. Vaig constatar un gran home, una gran ment i intel·ligència, consens, esperit de llibertat, valentia i prudència alhora, i un gran amant del país, cosa que vaig corroborar al cap d'uns dies quan vaig rebre una carta seva d'agraïment, de predisposició i alhora d'incentiu cap a "un jove inquiet, curull de sentiment cap a la terra i amb fam i ànsia de llibertat". Encara la guardo com una peça preuada.

Barrera, com Muñoz Espinalt, Fuster, Moncada, Triadú, el recentment desaparegut Josep-Joan Rosselló, o com el darrer que ens acaba de deixar, en Josep Termes, per citar alguns homenots molt nostrats també ja traspassats, coincidien en que la inversió en temps i energies que els més sensibilitzats dediquem a intentar acabar amb l'opressió nacional de Catalunya es tanta, que si les dediquéssim a qualsevol altre afer cultural, artístic, científic o social, aconseguiríem que Catalunya i els altres Països Catalans amb la mateixa pedra a la sabata, esdevinguessin països rics i capdavanters en la gran majoria dels aspectes.

Haver de dependre d'Espanya ens arrabassa l'energia, ens esgota i ens aplana, per tot l'esforç que dediquem a intentar evadir-nos del seu jou. Els qui sempre hem desitjat la plena llibertat nacional, sense opressions ni dependències tal com desitjava Barrera, sabem quina gran quantitat de coneixement o de bellesa que hauríem pogut generar i acumular si el país no ens hagués tingut tan preocupats en alliberar-nos de les urpes alienes.

A Heribert Barrera li van sortir enemics de sota les pedres quan, ja fa anys, un dia va parlar clar i va dir que, si no hi posàvem fre i remei, aquesta immigració galopant que va copant el país, se'ns menjaria i el faria faria desaparèixer. El van titllar de racista, de xenòfob i de no sé quantes barbaritats més, ja que aquestes afirmacions, tretes de context com ja es van encarregar aquells mitjans que sempre intenten posar aigua al vi dels drets nacionals de Catalunya, podien talment semblar tenir aquest caire.

"Si no hi posem remei i no frenem aquesta allau d'estrangers que ens entra al país pel broc gros, Catalunya desapareixerà. No és igual rebre immigració a gran escala si es té estat i aquest s'encarrega de defensar els drets nacionals i la llengua i cultura autòctones, que si es pertany a un estat que, al damunt de no fer-ho, encara hi posa més llenya al foc i provoca aquest efecte en canalitzar gran part de la immigració cap al nostre país. Els catalans han de tenir més fills, més família per tal que la demografia no es desequilibri amb aquestes entrades massives d'estrangers, que en la gran majoria de casos parlen espanyol perquè vénen de llatinoamèrica, i en l'altra opten per aprendre espanyol abans que català, i aquest efecte ens deixarà en minoria absoluta. Els nouvinguts han d'esdevenir catalans abans de res, i emprar la llengua del país per ser com la gent del país, per ser més gent del país. No pot ser tenir el cos a Catalunya i l'ànima fora dels nostres límits territorials, ja siguin prop o lluny. Els nous catalans han de ser això, catalans, i han de fer gran Catalunya a base de treball i d'aportar sang nova", era el que ens venia a dir Heribert Barrera.

Però aquests mitjans tan "objectius" que cito més amunt, van voler tenir un titular, i es van quedar amb aquest: "Si no hi posem remei i no frenem aquesta allau d'estrangers que ens entra al país pel broc gros, Catalunya desapareixerà", i no era això el que ell volia dir, de cap manera. Imagineu-vos si des de dins, com ara i des de fa molts anys, n'hi ha que ens seguen l'herba als peus, com en la sentència del català a l'escola, com no havien de difamar un home bo, íntegre i intel·ligent que estimava Catalunya com Barrera? Aquest, doncs, és el meu Heribert Barrera, algú de qui he lamentat molt la seva mort, ja que el país, com va passant en el cas de tants altres sàvis, ha perdut un bon mascaró de proa

Quan un periodista s'entesta a dir la veritat, sempre té problemes: en situacions i moments convulsos, hi pot deixar la pell

2011-08-24T16:06:00.001+02:00

Josep M. Planes: un periodista català valent

Santi Capellera i Rabassó, periodista

El passat dimecres, 24 d'agost de 2011, es complien 75 anys de l'assassinat del periodista Josep Maria Planes (Manresa, 31/01/1907-Barcelona, 24/08/1936) que pistolers de la FAI van executar a sang freda de set tres al cap a la carretera de l'Arrabassada de Barcelona, després de detenir-lo en un pis del carrer de Muntaner: així va començar a morir el periodisme català valent, i també la realitat i llibertat del país.

Planes va col·laborar en publicacions de prestigi com el setmanari europeista Mirador i el diari La Publicitat, d'un gran to intel·lectual i lligat al moviment catalanista Acció Catalana. També, i malgrat la seva jovenesa, va ser director d'El Be Negre, cèlebre setmanari satíric, punyent i mordaç.

L'assassinat del periodista representava una tragèdia per la llibertat d'expressió. Josep Maria Planes era una de les joves promeses del periodisme català, que -tot i les seves idees conservadores- deia la veritat en tots els camps i la posava de manifest en escriure-la i publicar-la a través del periodisme d'investigació del qual en va ser un dels pioners: per això aquells feixistes intolerants li van segar la vida, perquè sabien que aquesta era l'única manera de fer callar la seva inquieta i comprometedora ploma.

Deia obertament: "Sóc un periodista que, potser, cometo la imprudència de dir en veu alta el que el 90% dels catalans diuen en veu baixa. Nombrosos amics se'm van acostar ahir per dir-me que aquesta franquesa em pot costar cara.". Aquestes paraules, tristament profètiques, van ser escrites pel periodista manresà l'1 de maig de 1936 al diari La Publicitat. Menys de quatre mesos després, al començament de la guerra del 1936-1939, Planes moria assassinat per membres de la FAI. Tenia vint-i-nou anys.

Allò que Planes gosava dir en veu alta era que els sicaris de la FAI eren responsables de l'assassinat dels germans Miquel i Josep Badia, tots dos independentistes, perpetrat tres dies abans, el 28 d'abril de 1936. Miquel Badia, que va ser cap superior dels Serveis d'Ordre Públic de Catalunya, s'havia distingit per combatre amb mètodes expeditius el pistolerisme urbà, i per això havia rebut amenaces dels anarquistes.

Dos anys abans, el 1934, Josep M. Planes havia publicat el reportatge 'Els gàngsters de Barcelona', vuit peces en què denunciava les relacions entre el pistolerisme i les associacions d'arrel anarquista, amb la delinqüència comuna que el convertiren en un dels capdavanters del periodisme d'investigació a Catalunya.

Aquest exemple de periodisme ha estat objecte de moltes anàlisis per part de molts altres companys de professió, i en tractar el tema i la seva importància pel país i per l'ofici, ja que Planes es declarava per davant de tot un defensor de la veritat, i també de la dignitat i la llibertat de Catalunya, s'han vessat rius de tinta, ja que s'ha abordat com a exemple de valentia i rigor professional a les facultats de periodisme i a tota la resta d'entitats i fòrums relacionats, com de reportatges publicats per periodistes estudiosos seus, amb l'objectiu de posar de manifest la vàlua i valentia d'aquest malaguanyat jove. Segons el periodista Jordi Finestres, el seu biògraf i seguidor de la seva obra, Planes va ser un periodista d'alçada, polièdric i calidoscòpic, entre molts altres adjectius que el lloen professionalment i personal.

A banda de periodista, Planes va ser un escriptor capaç d'utilitzar i aprofitar eficaçment múltiples registres de l'idioma; de parlar de gairebé tot amb una prosa brillant. Va arribar a escriure des d'innovadores cròniques esportives, passant per les referències al món noctàmbul barceloní, fins a unes reflexions lúcides i compromeses sobre l'actualitat política dels anys 30, que posen de manifest la riquesa i el domini absolut que tenia de la llengua catalana i de la seva expressió escrita. Llegint Planes també es perceben les seves profundes conviccions republicanes i catalanistes, que va defensar aferrissadament fins al darrer moment. El seu assassinat, a 29 anys, doncs, va trencar tràgicament una trajectòria fulgurant.

Per això cal que ens preguntem on hauria pogut arribar en el món del periodisme i de la literatura catalana aquest mestre de les lletres i aquest model de periodisme modern, enginyós, compromès i lligat al país que era Josep Maria Planes. Només sabem que la seva tràgica desaparició va ser una pèrdua irreparable per a Catalunya, el seu periodisme i la seva literatura.

Però mentre hi hagi periodistes que el recordem, i que n'emulem les seves cròniques de la claredat i la veritat pel davant de tot, Planes restarà prop nostre, i no haurà mort del tot. I el bon periodisme d'informació contrastada i de rigor, seguirà ben viu. Molt especialment el que es fa des del nostre país i des dels nostres mitjans.

Analitzant detingudament aquells anys tempestuosos, però, es posen de manifest efectes molt greus, com que, per exemple, Catalunya va quedar tocada de mort. Els radicals d'esquerres tirotejaven i assassinaven gent com en Planes o Andreu Nin, i els totalitaris ultradretans feien el mateix amb gent com Salvador Seguí, Francesc Comes o altres que no eren de la seva corda. Comunistes, anarquistes o feixistes, tan se val, tots van lluitar contra la llibertat de Catalunya, i molt em temo que van guanyar.

Ens ha deixat Carles Sentís, un periodista de raça a punt de fer cent anys

2011-07-22T14:51:00.003+02:00

El blanc i el negre de mestres que van marxant

Santi Capellera i Rabassó *periodista

Era el periodista en actiu més vell de la nostra època, i un home emblemàtic en molts aspectes, recordat per franquista i conservador, però també per afavoridor de Catalunya i el catalanisme, ens ha deixat sense veure complert el seu somni d'arribar a cent anys, encara que només n'hi ha faltat mig. Carles Sentís (Barcelona, 9 de desembre de 1911 - 19 de juliol de 2011) ha traspassat a les portes del centenari que tanta l'il·lusió li feia assolir.

Pels que ens mirem, calibrem i valorem la història i els homenots de la nostra història des del punt de vista del país i de la fidelitat al país, ni Sentís, ni Pla, ni Sagarra entre altres i exclusivament en aquest aspecte, poden ser mai sants de la nostra devoció. Després però, un cop destriat el gra de la palla, cal reconèixer que, precisament aquests tres personatges tan rellevants, han estat tres icones de la llum de l'intel·lecte del país, a més de tres grans escriptors i periodistes en llengua catalana, que només van emmascarar la seva trajectòria precisament per haver-se alineat amb les poc honorables tesis de la dictadura franquista, després del cop militar sediciós contra la República.

Aquesta és la gran i insuperable pedra a la sabata de persones tan vàlides com eren Josep Pla, Josep M. De Sagarra, Carles Sentís i alguns altres lletraferits catalans universals -per sort ben pocs- , que tot i que van intentar explicar la seva posició en fals al respecte, es pot dir que pràcticament cap entitat democràtica, ni tampoc cap persona representativa dels valors democràtics i que s'hagués sacrificat pel país, no va poder posar mai més la mà al foc per ells, ni reconèixer-los veritablement la seva vàlua.

Anem a pams: després de posicionar-se contra la República, Sentís va ser alferes provisional, alt càrrec periodístic amb Franco, confident de Joan de Borbó, i periodista rellevant i privilegiat pel que fa a poder viatjar per tot el món, fent reportatge i investigació periodística, i assistint en viu a grans esdeveniments de la història.

Sentís va ser un col·laborador actiu del franquisme, i mai no ho va negar, encara que ho va intentar justificar en l'ambient revolucionari existent a Barcelona abans de 1936, i després durant la Guerra Civil, quan ell va fugir a la zona franquista. Tampoc no es va amagar de l'alleujament que li va suposar el final de la contesa, i l'alegria de la victòria dels sediciosos com a part d'aquest alleujament, ja que formava part d'una família de tradició catòlica, amb membres capellans i canonges, segons les seves pròpies paraules. Segurament per això va optar i tirar cap als que defensaven aquests valors, malgrat que el fer-ho suposés paral·lelament la fi d'altres, també importants i necessaris per a molta gent que va patir la repressió en pròpia carn durant quatre dècades.

També és cert que Sentís va adjurar de la repressió a què el franquisme va sotmetre la població durant i després de la contesa, i de les injúries i vexacions a la llengua i a la cultura catalanes. I que una vegada situat en el lloc precís en el moment adequat, Sentís va ser espectador en primera fila dels diversos canvis de règim i, com va saber fer en Samaranch, es va adaptar a tots ells i va trobar l'acomodament precís a cada moment. En el decurs del temps va saber ser mimètic, i abans de mostrar-se partidari del cop d'Estat militar, va ser secretari d'un conseller republicà i col.laborador de Francesc Cambó, i també col.laborador i conseller amb Josep Tarradellas, ja que va ser -una vegada mort el dictador- un dels artífex de la seva tornada, en fer el paper de correu entre el desaparegut president català i Adolfo Suarez, amb qui Sentís també va ser diputat de la UCD.

Dit això -que cal dir-ho i no disfressar-ho-, no seria honest obviar que en Sentís va ser un home molt vàlid professionalment parlant, ja que va ser un destacat periodista de raça, únic corresponsal de l'Estat espanyol en el procés de Nuremberg, acompanyant del general De Gaulle en el seu periple africà, etc. Sentís, igual que van fer Pla, Segarra o altres intel·lectuals catalans que van optar per arrenglerar-se amb els feixistes, va saber llaurar complicitats en el seu retorn a l'Espanya dictatorial, en què o s'estava amb Franco, o contra Franco, sense gaires més opcions.

Naturalment que una vegada retornat a Espanya, Sentís va haver de fer el seguidisme de rigor a la veu única, cosa que va demostrar en articles lamentables com el "Finis Cataloniae" dels anys 40, publicat a La Vanguardia Española. Però tampoc no es pot ometre la candidatura de consens que va promoure, i amb la que va encapçalar la primera junta del Col.legi de Periodistes de Catalunya, els membres de la qual no tenien cap indici de simpatia amb el franquisme.

Sempre és lamentable que un home com Sentís, savi per vell i per professional, desaparegui d'escena, més si està a punt d'acabar les seves memòries, que en aquest cas es quedaran inacabades. Cal reconèixer la vàlua dels mestres que van passant avall, però malgrat la seva vàlua, i precisament per això, no seria rigorós amagar i disfressar les seves mancances, i en alguns com en el cas de Sentís, el seu poc compromís amb el país en un moment determinat.

Cal no oblidar els successos que ens han marcat la Història, però alhora cal no perpetuar el seu impacte

2011-07-19T14:00:00.000+02:00

Aquella maleïda guerra, encara...

Santi Capellera i Rabassó *periodista

Entre els dies 17 i 19 de juliol s’han complert els 75 anys del cop d’Estat militar que va portar Espanya a una contesa civil que va durar tres anys i que va fer un milió de morts.

L’alçament feixista contra la República va tenir lloc arran de la sublevació del general Mola i uns quants militars més al Nord d’Àfrica, entre ells en Franco, incentivats per la dreta espanyola més reaccionària davant el possibilisme republicà, pels abusos comesos per les esquerres més extremes, i, sobretot, per la por ancestral dels governs espanyols davant la possibilitat de secessió de Catalunya, que –com passa ara- se sentia injustament tractada per un Estat centralista que la munyia fiscalment fins a la sacietat.

Són els 75 anys del cop militar que va desembocar en aquella maleïda Guerra Civil, que va acabar amb la pèrdua i trencament de moltes existències, i de tota llibertat que no fos futbol, senyores o toros.

La Guerra Civil, però, continua ben viva en la memòria familiar de molta gent d’un i altre bàndol. Durant quaranta anys només hi va haver monuments als caiguts franquistes, els guanyadors. Després se n’han aixecat en record de les víctimes de la repressió franquista, cosa que ha contravingut gent que se’n va queixar, perquè també és ben cert que és molt complicat oblidar les malifetes del Front Popular, les patrulles de control del qual en van fer de grosses a la majoria dels llocs on van actuar. La memòria, la històrica i la personal, és, d’antuvi, força complicada i difícil de demostrar objectiva. Sobretot perquè aquesta de la Guerra Civil, generalment està alimentada per l’impacte causat per traumes com empresonaments, afusellaments, assassinats, Llei de Fugues...aplicats a amics o parents pròxims.

El cert és que aviat ja no quedarà ningú que hi hagués participat directament en aquella contesa. I això està bé, perquè ens convé anar superant el munt de desastres que, directament o indirecta ens han condicionat a tots plegats fins al dia d’avui. Això no vol dir que s’hagin d’oblidar, naturalment, perquè un poble desmemoriat serà sempre un poble amb poc criteri. Però és tan perillós l’excés de memòria i el capficament, com esborrar el passat simplement perquè ens sembla conflictiu, i aquesta és la via ràpida.

Si hem de pensar en aquella maleïda guerra, cal fer-ho amb criteris historiogràfics i no pas personals. I per fer-ho cal obrir centres d’interpretació de la memòria, com passa a molts altres llocs del món que han patit grans enfrontaments i que han dividit la societat; obrir museus especialitzats i, sobretot, espais universitaris per potenciar la investigació i esbrinar la realitat del que va succeir, sense por, sense complexos, oberts als resultats que la investigació profunda i objectiva ens depari. I això és molt important, sobretot de cara a afrontar aquests fets -moltes vegades encara tabú en molts aspectes- amb la naturalitat amb que es tracten els fets històrics en general, i no pas amb la ràbia i el ressabi dins el cos.

D’altra manera ens pot passar el que els succeeix a molts que s’entesten a seguir ofuscats en les seves condicions personals en altres aspectes. La maleïda guerra que ja no és de la immensa majoria dels que ara poblem aquest món, es pot convertir en nostra sense ser-ho, com fan alguns nets d’immigrants peninsulars que als anys 60 es van anar a guanyar la vida a altres indrets, i encara avui ells s’entesten a dir que són d’aquells indrets... perquè simplement les circumstàncies familiars i la mala informació, els han portat a viure aquest marasme erràtic i marginal.

Declarar voluntat de col·laboració amb el país, i a Madrid votar contra l'oficialitat de la llengua catalana a Europa, no genera credibilitat

2011-07-04T14:39:00.000+02:00

Nadal i les “bones intencions” del PSC..."

Santi Capellera i Rabassó *periodista

El portaveu del PSC i cap de l’oposició, Joaquim Nadal ha obert la caixa dels trons quan –potser arran de veure l’enquesta del Periódico (27/06/11)- s’ha adonat que si -tal com va advertir Mas fa uns dies, en cas de no aconseguir aprovar els pressupostos- es convoquen noves eleccions, la cosa pot anar a pitjor, ja que la intenció de vot dels catalans pel que fa al PSC, més aviat va a la baixa, al contrari del que succeeix amb CiU, que segons la mostra guanyaria un diputat, o del mateix PP, que augmentaria el seu sostre electoral.

En un article publicat a 'La Vanguardia', i titulat "El 'dolor del president Mas" (28/06/11), el cap de l’oposició exposa nou punts sobre els quals els socialistes catalans "estan disposats a iniciar negociacions amb CiU i eventualment acordar". Aquests punts són la llei de la CCMA i del CAC, la llei electoral, l'assegurament del model educatiu, mantenir el model d'integració lingüística i la seva aplicació al model educatiu, la clarificació del pacte per a la immigració, la simplificació dels tràmits administratius, el desplegament de polítiques d'ocupació, la posada en marxa de polítiques d'estalvi en el sistema sanitari sense que perdi la seva condició de servei públic i polítiques compartides en matèria de recerca i innovació.

Nadal nega que aquesta sigui un oferta per fer un front comú contra els populars, i diu que aquestes bones intencions del PSC es poden qualificar de "front comú propaís", per fixar qüestions bàsiques i molt importants pel país, “perquè en l'emergència nacional que vivim" cal que el partit que governa i el principal partit de l'oposició es posin d'acord en temes clau.

Queda clar que en el rerafons de tot això hi ha l’interès personal de Nadal i del partit socialista de no desaparèixer de l’espectre polític si les coses van cap a pitjor, i a hores d’ara quan ja havien perdut bous i esquelles, encara es mantenien en aquest orgull de no acceptar del tot que ja no manen, que ja no decideixen, que el país els ha catapultat a l’oposició, i que si continuen perdent pistonada, és possible que acabin a la cuneta definitivament. Per això Nadal s’ha volgut treure les puces del damunt i s’ha escudat en que CiU volia que signessin un xec en blanc, i que han presentat el PSC com el botxí dels pressupostos, però que això no ha estat així, perquè realment “CiU mai no va tenir voluntat negociadora".

Les paraules i les excuses estan molt bé, però després de les paraules hi ha els fets, i una de les qüestions més importants d’aquest moment al país són els complicats pressupostos que el Govern està intentant tirar endavant, i que si el PSC no els recolza –després de les exigències de la ministra Salgado en matèria de retallades- i CiU els ha de pactar només amb el PP, els socialistes continuaran sense donar la cara, i seguiran baixant enters meteòricament . Heus aquí, doncs, el sobtat oferiment i la declaració de bones intencions de Nadal.

És bo que a hores d’ara , encara que sigui tard i a corre-cuita, el PSC es mostri disposat a recolzar el país i el Govern del país, tal com les seves responsabilitats davant el seu electorat l’obliguen a fer. Igual que l’obliguen les seves responsabilitats pel que fa al futur de Catalunya, tant des del Govern com des de l’oposició. Per això potser caldria que miressin menys per la tàctica, i ser més generosos amb el país. Encara que després dels vots en contra de l’oficialitat del català a Europa, que els 25 diputats del PSC han emès al Congrés fent causa comuna amb el PSOE, la seva credibilitat i bones intencions queden bastant sota mínims.

Avui les ordenacions sacerdotals són molt més que un fet litúrgic: representen perpetuar la cultura judeocristiana, la nostra per antonomàsia

2011-06-24T19:25:00.002+02:00

Montserrat recupera aspectes molt més que religiosos

Santi Capellera i Rabassó*periodista

Quan sembla que el pes de les altres crisis mundanes -d'altra banda socialment letals- poden afectar greument els valors del catolicisme i de la fe cristiana, i quan de fet les ordenacions sacerdotals de l'Església catòlica ja fa anys que a Catalunya i a Europa en general perden pes, Montserrat continua conreant la llavor de la dedicació eclesiàstica, que el Monestir va veure fructificar el dia mateix de la carismàtica revetlla de Sant Joan, celebrada amb grandiloqüència a la totalitat dels Països Catalans.

L’arquebisbe d’Urgell, Monsenyor Joan Enric Vives, va ordenar el mateix capvespre de la nit del foc de la Flama del Canigó, dos nous sacerdots i dos nous diaques, tots ells membres de la comunitat benedictina de Montserrat, en una cerimònia que s’ha celebrat a la Basílica de Santa Maria. Els candidats, Josep Miquel Bausset i Manel Gasch, com a preveres, i Sergi d’Assís Gelpí i Carles Xavier Noriega, com a diaques, van ser presentats pel Pare Abat Josep M. Soler, que és qui els va escollir per a aquest ministeri d’acord amb Joan Enric Vives, que va presidir la cerimònia.

“Necessitem bons sacerdots que ens prediquin la Paraula, que ens donin els sagraments de Crist, i que ens guiïn cap a Déu amb el testimoniatge coherent i convincent de la seva vida apostòlica. Per això demanem amb insistència a l’Amo dels sembrats”, va dir Joan Enric Vives. “El cert és que els homes continuaran tenint necessitat de Déu, a pesar dels avenços tecnològics, i necessitaran dels sacerdots”, va continuar l’arquebisbe d’Urgell, citant paraules de Benet XVI. “Com diu el Papa, sense Déu la vida es torna buida, i tot resulta insuficient. Déu està viu, i necessita homes que visquin per a Ell i que el portin als altres. Té sentit ser sacerdot: el món mentre existeixi necessita sacerdots i pastors, avui, demà i sempre”, va remarcar Vives en una vasta homilia on va fer referència a aquestes crisis de tots els valors en general, i molt especialment als de caire religiós catòlic.

“És tan central l’alegria en la vida d’un cristià i d’un sacerdot, que necessitem reflexionar i pregar per tal que ens sigui donada i que ens acompanyi sempre en els nostres treballs pastorals i apostòlics; l’Església us diu: creu el que llegeixes, ensenya el que creus i practica el que ensenyis, perquè sigueu model fidel de la paraula de Déu, i de posar-la en pràctica. Des d’avui –va concloure l’arquebisbe d’Urgell-, la caritat pastoral és la virtut decisiva que anirà donant unitat i lluminositat a les vostres vides”.

Entre els quatre nous ordenats hi ha un valencià i tres catalans: són Josep-Miquel Bausset i Verdú, nascut a l'Alcúdia el 1955 i llicenciat en Biologia; Manel Gasch i Hurios nat a Barcelona el 1970 i llicenciat en Dret i en Teologia; Sergi d’Assís Gelpí i Abradó, de l'any 1975 i de Malgrat de Mar, llicenciat en Filologia Catalana, i Carles Xavier Noriega i Merino nascut a Barcelona el1964, enginyer de telecomunicacions.

Certament, i després de força escàndols protagonitzats per representants rellevants de l'Església, als quals el Pontífex romà ha hagut de desautoritzar explícitament i fins i tot demanar perdó en el seu nom, seria bo que una institució ancestral com l'Església catòlica, que forma part de tota la nostra mil·lenària història pretèrita, recuperés les vocacions i les posés en pràctica al servei de la nostra comunitat, i fes prèdica d'aquests nostres valors, tradicions i costums, per arribar a despertar moltes altres segurament vocacions adormides entre les nostres dones i homes, que avui ningú o pocs fan desvetllar, com sí que ha succeït en els casos d'aquestes ordenacions portades a terme al santuari més emblemàtic de Catalunya.

Ben mirat fora bo que tots plegats conreéssim -fins i tot des de la laïcitat més liberal- aquesta terra espiritual però també física i sobretot molt humana, base dels nostres valors de sempre, de les nostres tradicions de cultura judeocristiana. Fora molt bo, i més encara quan al sí del nostre país, en el nostre entorn més immediat, veiem constantment aflorar sectes de tota mena com a bolets, i emergir altres credos que, fins i tot, dins de la seva manifesta intolerància en tots els aspectes, creixen al nostre voltant de manera força preocupant. I el que encara és pitjor, sovint amb ajuts oficials. Perquè els peixos hostes, els que ocupen espais que no els són propis, no es poden menjar els autòctons, i fer-los desaparèixer dels nostres rius, llacs i mars, sense que ningú no hi posi remei. I això ja no és una qüestió de beatitud més o menys ben o mal entesa: el seu abast és molt més profund, perquè és cultural i bàsic de la nostra societat, tal com la majoria de nosaltres l'entenem. Seria bo que miréssim una mica més cap a l'interior en tots els aspectes, i protegíssim de valent aquest interior. Perquè si no ho fem nosaltres, no ho farà ningú altre. I el de la falta de vocacions catòliques i sacerdotals als nostres territoris, n'és un dels molts exemples, però no és un exemple qualsevol, i va molt més enllà del fet purament religiós.

Okupar en nom d'uns ideals la plaça més emblemàtica de la capital del país ha de generar, per força, descontentament entre els que no els comparteixen

2011-06-06T17:42:00.000+02:00

La plaça Catalunya: avui la seu d'uns indignats

Els que han pretès fer una revolució social pel facebook, a cop de piulada del twitter i via SMS, han optat per ocupar la via pública com a mètode de queixa per les injustícies socials imperants, i que també patim molta altra gent en silenci i cada dia, que malgrat aquestes dificultats seguim a casa i a les nostres feines, si és que les tenim, esperançats en un avenç positiu.

Hi ha qui ha volgut comparar aquesta “#spanishrevolution” amb el mític Maig del 68, i personalment diria que cal matisar les dues situacions, i molt. Aquell mes de maig del 1968, pels joves de Praga i de Mèxic va ser realment important i impactant, ja que allà ho patien també en silenci obligat, a causa de la repressió de les sengles dictadures que feia feredat. Paradoxalment, però, les manifestacions es materialitzaven a França de la mà dels joves parisencs de la “gauche divine” d’aleshores, que s’ho podien permetre perquè vivien en un país demòcrata i on s’hi respirava llibertat. En canvi, els de Mèxic i els de Praga entraven als calabossos dels tirans i en patien les conseqüències de manera molt punyent.

Tots hem pogut constatar que els avui acampats a la plaça de Catalunya reivindiquen una democràcia real, com si el que tenim al país no ho fos. A Catalunya votem cada quatre anys, com a mínim una vegada. I a l’Estat espanyol se li poden retreure moltes mancances, però el que no se li pot qüestionar és que no sigui un indret on hi ha democràcia des de fa tres dècades. Per això moltes barcelonines i barcelonins, tot i estar d’acord amb una part del que reivindiquen els acampats, els retreuen una falta de respecte cap a la resta en ocupar i usar els espais públics, ni que sigui pacíficament. Uns espais públics que són de tots...de tots, i no només d’uns centenars.

Hi ha moltes maneres de protestar i de manifestar-se, i personalment considero (i ho reitero) que en democràcia –que d’altra banda tant va costar d’aconseguir als nostres pares i avis, i que és com vivim a Catalunya i a Europa- la millor manera de protestar és presentar projectes tangibles i viables i anar a votar, i propiciar el relleu dels polítics a base de persuasió per, si convé, canviar el sistema, però amb consens i a través de la millor eina que posseïm: les urnes.

En tot cas, i al meu parer, una revolució a Catalunya també hauria de passar per un alliberament nacional, i això sembla ser que, en aquest cas, no va precisament per aquest camí de la promoció de la nostra llengua, ni de la defensa dels nostres drets com a poble.

El passat 10 de juliol gairebé un milió i mig de catalanes i catalans, també indignats i de tots els segments socials i tendències polítiques, vam sortir als carrers de Barcelona per protestar contra les tisorades que el Tribunal Constitiucional volia aplicar al nostre nou Estatut, cosa que al cap de pocs dies van portar igualment a terme des de Madrid de manera impassible i sense tremolar-los la mà, i malgrat el demostrat gran poder de convocatòria que va portar tota aquella gernació als carrers de Barcelona.

Potser el de la plaça de Catalunya és una revolució, o potser és una altra cosa, no ho sé ni ho puc calibrar. Hi ha moltes idees que aporten els concentrats –en alguns casos més que contradictòries- que es perceben cada dia a través dels mitjans, canvis socials immediats, la profunda transformació de la societat del benestar amb l’anticapitalisme com a fons, i també el qüestionar la propietat privada o les circumscripcions electorals, que demanen convertir en una i única. Però sigui com sigui, les revolucions en els estats democràtics haurien de passar per les urnes, per autentificar-les i legitimar-les. D’altra manera, quan en la continuïtat del temps la plaça de Catalunya segueixi sent només una acampada i res més en concret, les reivindicacions –les que siguin- s’esvairan pel cansament col·lectiu, i perquè la plaça més emblemàtica de la capital de Catalunya no pot estar indefinidament ocupada per uns pocs, en dretriment de l’ús públic i el gaudi de la gran majoria.

Els socialistes catalans, sense cap entitat, van vergonyantment a remolc del PSOE

2011-05-13T21:09:00.003+02:00

El PSC, cap a la marginalitat i la inconsistència

Santi Capellera i Rabassó*periodista

Segurament ningú no ignora la tradicional dualitat del PSC en relació al que fa i el que diu a Catalunya, i el que fa i el que diu a Madrid. I és que, fins ara, al PSC se li coneixien dues cares, com a mínim. Ara però, i a partir de la seva negativa de fer front comú a Madrid amb la resta de forces catalanes per lluitar -a proposta de CiU-, per aconseguir el pagament del Fons de Competitivitat que el Govern del PSOE nega avui a Catalunya, el PSC només n’ensenya una: la que se li va veure al Congrés dels Diputats en discurs i acció.

Com era previsible, els socialistes catalans es van arrenglerar amb els espanyols per votar en contra d’exigir al Govern central que faci efectiu el pagament d’enguany del Fons de Competitivitat, tal com ho ha vingut fent els anys 2009 i 2010. La darrera vegada que el PSC va ensenyar l’altra cara va ser fa pocs dies, al Senat, quan va votar en positiu el mateix que al Congrés, al cap de ben poc, va votar en negatiu.

Semblava que el nou sistema de finançament era un gran èxit del tripartit i de l’ “expert en economia” Castells, però no. Aquest va ser un altre fiasco carregat de mentides i embolics. Els Fons de Competitivitat es van anar rebent mentre a Catalunya hi havia un Govern del seu color. Quan el panorama canvia, però, l’aixeta es tanca. Quin sentit de la democràcia és aquest? I com queda el PSC davant les catalanes i catalans, que es preparen per a unes eleccions imminents? Quin rèdit n’espera treure d’aquest absurd posicionament? I com el pot justificar? si fins i tot el PP hi va votar a favor.

Votar en contra de la majoria socialista al Congrés, no ens enganyem, és un tabú per un PSC subordinat i que a les seves llistes hi té a Carme Chacón: una més que segura candidata al Govern espanyol.

De fet, entre el PSOE i el PSC tampoc no hi ha consens pel que fa a la xifra que demana la Generalitat. El mateix Castells va dir que eren 1.450 milions d’euros, els que demana l’Executiu català. Ara Madrid diu que no és aquesta quantitat, ni molt menys. I què en diu Castells de tot plegat? Doncs s’amaga i no dóna la cara, ni al carrer ni als mitjans de comunicació, en clars exemples com és el del Matí de Catalunya Ràdio, que fa cinc mesos que el persegueix sense èxit.

El resultat de tot això: la pèrdua de la moció. Pel que fa al PP, malgrat haver-hi votat a favor (interessadament per anar contra els socialistes, no ens enganyem, ja que va ser el PP el precursor del recurs de l’Estatut de Catalunya davant el Tribunal Constitucional) s’hi van comptabilitzar sis absències, entre elles el del propi Mariano Rajoy, que haguessin estat clau per guanyar la votació. Per què no hi eren? No els paguem per ser-hi? Clar que tampoc no hi era ni Zapatero, ni una de les diputades socialistes.

És positiu que ERC i ICV (dos formacions del tripartit) es sumessin a la proposta de CiU. El front es va trencar com sempre, ho reitero per activa i per pasiva, pel PSC: s’haguessin pogut abstenir, simplement. Però fins i tot això és tabú a les files socialistes, que de demòcrates no en tenen res de res, com ha quedat ben constatat. I si per 1.450 milions a Catalunya ens va així, ja em faig una idea del què segurament passarà amb l’ansiat pacte fiscal.

Quina vergonya el PSC. Quina vergonya em fa. Montillas, Bolanyos, Ferrans, Nadals i la resta de la processó socialista, que després d'arruïnar el país es dediquen a impedir que un Govern decent arregli el desastre que han causat. Mala peça al teler tenir representants que al país diuen voler una cosa, i a Madrid en fan una altra. Potser la seva extinció es l'única via per a retornar la dignitat al nostre país.

No es pot estar constantment parant l'altra galta, i al damunt pagar el beure

2011-05-06T12:18:00.001+02:00

La Catalunya d’avui: hipotecada i sota mínims

Santi Capellera i Rabassó*periodista

A Catalunya, el govern tripartit anterior (PSC-ERC-ICV) ens ha hipotecat fins a la sacietat. Ens ha condicionat en passat, en present i en futur. Malgrat tenir acord de finançament, i el dèficit fiscal del país amb l’Estat ser més que colossal, feia temps que estàvem sota mínims i havent de viure de l’avançament del pagament del fons de competitivitat. Allò era viure a crèdit consumint els diners de demà i que encara no havíem guanyat, però, malgrat la injustícia manifesta, era viure.

Ara, en canvi, tot i les reiterades crides i demandes que el president Mas i CiU han fet en aquest aspecte al Govern central, Zapatero i el seu executiu es neguen a pagar aquest avançament a Catalunya. Zapatero ara no el vol retribuir, i pel que diu el Govern català no el deixarà anar fins després del 22-M. No es pot entendre aquesta classe de política irresponsable que practica el Govern espanyol i el seu president, que no afronta els seus compromisos i els condiciona a unes eleccions, quan es conscient que Catalunya ha de tirar endavant els seus pressupostos

L’embolic amb què s'ha trobat Artur Mas és d'una magnitud sense parangó, ja que el partit del Govern central a Catalunya, o sigui el PSC, al damunt és l’instigador de les protestes per les retallades portades a terme pel Govern Mas, ja que vista la situació extrema, hagués estat un suïcidi no haver pres cap mesura, amb la caixa buida i sense previsions que des de Madrid es retornessin –com s’havia fet amb el Govern Montilla- els diners del fons de competitivitat. Els mateixos que ens neguen el pa i la sal, són aquells que diuen que “s’han de donar alegrement els mateixos serveis que sempre”, i aquí pau i allà glòria, com si no passés res. Com? Qui els suporta? Si la caixa està sota mínims, i els que haurien de pagar s’hi neguen. Com s’ha de fer? Si al damunt els socis dels que s’hi neguen, són els precursors de les queixes que avui es donen des de sectors com la Sanitat, l’Ensenyament o la Cultura a Catalunya.

Aquesta és la doble moral, la doble manera de ser i de fer, el doble raser de mesura. Cal recordar que fa set anys, la Conselleria de Sanitat encapçalada per Marina Geli, va doblar el pressupost del Departament, que ja era notable. Ara, en canvi, es demanen uns ajustos del 10 per cent. Què passava fa set anys, doncs, abans que una pes pesant del PSC com Geli decidís de doblar-se el pressupost? Es desentubaven els malalts? No hi havia gasses ni llits? No hi havia quiròfans, ni sang, ni metges per operar? Quanta demagògia i perjudici global ara. I tot per intentar assolir a corre cuita els objectius polítics que les catalanes i catalans els van negar a les urnes el novembre passat.

I mentre, a la Conselleria de Benestar Social, es descobreixen caixes apilonades i aparcades, que contenen 30.000 expedients referents a la Llei de la Dependència, de l’època dels governs tripartits. Què és aquest tripijoc? Molts dels sol•licitants ja són morts, i altres encara estan desesperats sense notícies. Aquest és el tarannà del progrés i de la por de la dreta que cada dia esgrimeixen els suposats solidaris socials? Aquests que diuen que CiU imposa polítiques ultraliberals.

Des d’aquesta oposició socialista, l’únic tangible que s’aporta són queixes i més queixes, i anar promovent el trencament de vestimentes en sentir des del Govern que cal tancar les aixetes, en el que representen mesures prudents i de benefici col•lectiu, i no pas de repressió i de la fi de l’estat del benestar, com alguns ens volen fer veure. I tot això després que els darrers set anys la disbauxa del Govern català va ser descomunal, en tots els sentits i exemples. Ja quan Artur Mas era president investit, en alguns departaments de la Generalitat controlats encara pel tripartit, es blindaven contractes i se’n feien d’indefinits als incondicionals dels tres partits, coses que enfonsaven encara més el vaixell.

Aquesta, i no cap altra és la Catalunya d’avui. La que veu negada la seva legítima petició pecuniària a Madrid, i la que es troba amb l’erosió a casa, materialitzada per aquests mateixos que li neguen el que li correspon. Per electoralisme? O simplement per convicció? Que cadascú es quedi amb el que més el convenci. El PSC, demana que no es retalli en Sanitat ni Educació ni en polítiques lingüístiques, però un govern no retalla per gust sinó perquè li han caigut els ingressos. I en aquest cas el Govern de Catalunya ha de fer front als pagaments dels interessos del deute assumit irresponsablement pel tripartit.

L’executiu Montilla, per preservar fins últim dia les polítiques socials, va seguir gastant el que no tenia, i sabia que tampoc no tindria en un futur, o sigui, ara. Anar fent forat a les arques públiques i que des de Madrid ho anessin tapant amb partides econòmiques durant set anys, no generava queixes, ni retallades, ni manifestacions. Però generava el càncer de la metàstasi actual, d’això que tenim avui: una Catalunya hipotecada econòmicament i sota mínims. Per això no sobta gens que, arran d’aquestes i altres mentides i juguesques socialistes, a les Balears i al País Valencià hi hagi la previsió que el PP més corrupte de la història arrasi, i que als seus feus més consolidats, el PSOE perdi bous i esquelles.

Voler ser responsable en moments crítics i al damunt sortir-ne malparat, forma part de la idiosincràsia política espanyola

2011-04-14T16:28:00.000+02:00

Canviar la mentalitat de l’Estat: una utopia?

Santi Capellera i Rabassó*periodista

El Govern català és conscient que ha de fer els deures, perquè corren mals temps i perquè després de cent dies fa balanç i s’adona que ha rebut una herència nefasta, per mala gestió, mala praxi política i mala administració, a més de falta de previsió econòmica.

La Conselleria de Salut, un dels punts de mira d’estalvi del Govern Mas per la important partida pressupostària que hi dedica, i no menys mirat per contribuents i oposició, amatents fa moltes setmanes al que l’executiu català hi retalla (massa pel poc temps que fa que CiU és al capdavant de la Generalitat) rep les crítiques, sovint excessives i fruit de falsos o mals arguments de l’oposició socialista, però també -i molt- de la del Partit Popular.

La diputada del PP, Eva García, va adreçar unes paraules certament molt dures i carregades de demagògia i males intencions al conseller Boi Ruiz, davant el Parlament de Catalunya: “que no s’obligui els metges a escollir quin pacient es desintuba”, va dir la popular davant la Cambra catalana i acusant el conseller, que li va replicar contundentment com a metge.

Cal això? Cal fer alarmisme d’aquesta manera i posar Govern i contribuents en peu de guerra entre sí? Tant val guanyar un regidor més a les pròximes municipals del 22-M, que permet tals barbaritats? Algú creu que el Govern d’Artur Mas es vol carregar l’estat del benestar? Algú es pensa que vol rebaixar els drets ciutadans, o privar les catalanes i els catalans dels avantatges que les seves contribucions (per cert, les més altes de l’Estat conjuntament amb la de balears i valencians) els atorguen. Doncs no, no és això. Es tracta només d’aguantar l’envestida d’una crisi que ens afecta a tots, i que d’altra banda fa que l’Estat espanyol no compleixi les seves obligacions financeres amb Catalunya, de retornar uns recursos que de manera prèvia i molt a l’alta –i si cal tornarem a parlar de les balances fiscals- s’emporten històricament del nostre territori.

Mas, doncs, no fa més que actuar amb seny quan diu clarament que, si no s’hi hagués posat remei, això anava al col•lapse com Grècia. El malalt era terminal, i ara és a l’UVI, per emprar els termes en el lèxic del sector que en les darreres setmanes ha generat tanta controvèrsia a Catalunya.

Tothom vol ser el paradigma, tenir la panacea, trobar la solució, però ningú no assumeix que la sortida del pou passa pel sacrifici col•lectiu per reparar el que el sector financer va deixar sota mínims, i amb un camí tortuós per intentar recuperar allò que mai no tornarà a ser com en els anys precedents. Han estat bancs i caixes els que han engreixat la bombolla; els governs que han legislat a favor dels interessos privats i han gastat el que en un futur sabien que no podrien mantenir. També nosaltres, que quan se’ns ha deixat jugar ruleta no ens ho hem pensat dues vegades. Vivíem a crèdit i els diners del crèdit cal tornar-los. I més quan qui els deixa està organitzat de forma global. Aquí queden poques opcions, doncs: o ens deixen d’escanyar o paguem. O fem una revolució contra el sistema.

De sempre Catalunya s’ha caracteritzat com un país cèlebre pel rigor i la responsabilitat. Però ja es veu què passa quan hi ha crisi: ser responsable i fer el que cal té un alt cost social. Perquè, paradoxalment, aquí el premi sempre se l’emporta el populisme fàcil i l’abraçada corporativa. I si al damunt es carrega l’arma amb munició política la cosa empitjora, queda clar.

El Govern català ha de ser valent i presentar el seu pla amb detall; explicar bé el full de ruta i ajudar tant com pugui els desafavorits. I l’oposició del tripartit, que li va deixar el problema, hi hauria de col•laborar sense pensar en rèdits electoralistes i corregir l’estratègia. La incògnita és què passarà a la resta de l’Estat després del 22-M. Qui serà capaç de tirar endavant el discurs de la responsabilitat? Mentre els catalans ens avancem i passem penalitats polítiques i socials per fer-ho ho, en altres indrets construeixen aeroports on no hi ha avions, ni permís per tenir-los, ni rendibilitat per que siguin operatius, i al damunt encara hi ha qui els riu la gràcia.

Ja n’hi ha prou de passar per la indignitat de voler ser responsables, i que al damunt això es penalitzi. És possible canviar del tot la mentalitat de l’Estat i el mateix Estat? O això ja s’ha demostrat una utopia total? I ara no parlo de la independència de Catalunya: parlo de la dependència d’Espanya.

Els valencians tenen dret a veure i sentir els programes i la informació que els ofereix el Principat

2011-04-07T16:11:00.001+02:00

Mitjans públics de qualitat i amb lideratge

Santi Capellera i Rabassó*periodista

“Uns mitjans públics molt potents i que són mostra d’orgull de país, són els que posseeix Catalunya”, per la qual cosa no és gens estrany que aquests siguin capdavanters en les audiències, també a les Illes Balears i fins fa poc al País Valencià, malgrat l’aparició en els últims anys i en aquests indrets de ràdios i televisions autonòmiques pròpies com ara IB3 o Canal 9, cosa que reflecteixen tant el Baròmetre de la Comunicació com l’Estudi General de Mitjans (EGM).

Doncs d’aquesta manera han estat qualificats pel portaveu del Govern català, Francesc Homs, els mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), en una clara al•lusió a la seva qualitat i a la gran professionalitat dels seus periodistes i treballadors en general, persones i mitjans referents que poden lluitar mes rere mes pel lideratge d’audiència sense que això estigui renyit amb una aposta per la qualitat i la innovació, i malgrat haver d’assumir la reducció de la despesa pública durant aquests anys difícils per a tothom.

Des de fa mesos, catalans i valencians ens enfrontem amb el problema conjunt que la televisió pública catalana ha deixat de veure’s al País Valencià, per obra i gràcia dels interessos polítics emanats del Govern de Francisco Camps. Sense entrar a fer profundes valoracions del per què de tot plegat, sembla ser que, com gairebé sempre, qui haurà de desencallar aquest tap posat als aparells televisius dels ciutadans valencians, veïns del nostre país i parlants de la mateixa llengua que nosaltres, haurà de ser Catalunya, i concretament el Govern d’Artur Mas; una feina que l’executiu de José Montilla no va ser capaç de materialitzar en cap mena d’acord concret amb el seu homòleg del sud.

Sembla ser, doncs, que la voluntat del Govern és treballar a través del diàleg i no amb un enfrontament obert perquè TV3 es pugui tornar a veure al País Valencià, per la qual cosa, tots els que realment ens estimem la llengua i els mitjans de comunicació, tant a València com al Principat, celebrem que el Govern català ja hagi començat a treballar de manera diplomàtica per solventar aquesta anomalia de caràcter vergonyant, més si es pensa que el tall de les emissions de TV3 al País Valencià arriba al cap de gairebé un quart de segle de la recepció d’aquestes, tant en aquelles contrades com a les Illes Balears i Pitiüses.

Els valencians i els balears tenen dret a poder veure i sentir, si així ho desitgen, les emissions televisives i radiofòniques dels seus veïns més immediats, amb els que hi comparteixen llengua, cultura i costums, més en un moment de la història tan comunicativament globalitzat i globalitzant. I això sembla ser que encara hi ha qui no ho vol entendre, i crea de la normalitat un conflicte.

El País Valencià ha de tenir un tercer múltiplex de la mateixa manera que el té Catalunya, però de moment ni el secretari d’Estat de Telecomunicacions ni el Ministeri d’Indústria han fer res per solucionar aquesta qüestió. Ni ho van fer quan a Catalunya governaven els del seu mateix partit. Potser l’acord polític, ni que sigui amb el PP de Camps, serà molt més senzill si primer hi ha un acord tècnic, i així els valencians podran seguir veient i escoltant els nostres mitjans públics, aquests que, emulant el Barça en el futbol, són indiscutibles en professionalitat, qualitat i lideratge.

Si Barcelona gestionés un turisme sostenible i de qualitat, la ciutat i el país es veurien beneficiats en molts aspectes

2011-03-21T18:32:00.000+01:00

La Barcelona turística: un patrimoni de tots

Santi Capellera i Rabassó*periodista

En moltes ocasions quan passejo per Barcelona, m’adono del gran potencial de la ciutat i també dels seus pros i contres. Carrers plens de gent, abundant trànsit rodat, comerços de tota mena amb ofertes més que variades; voreres plenes de motos que sovint impedeixen la lliure circulació dels vianants, i alguns policies municipals que, de tant en tant es deixen veure, i que generalment fan cas omís d’aquests vehicles que es desplacen a tota velocitat –amb o sense carril bici- pel tradicional feu dels vianants: les voreres. I podria citar tot un seguit inacabable de coses bones i altres de no tan bones, o directament dolentes que observo en la vida quotidiana de la ciutat on vaig néixer.

Tenim una urb molt visitada, famosa arreu del globus per posseir edificis emblemàtics, monuments carismàtics, importants museus i bon lleure, a banda d’una gastronomia de primera línia. A Barcelona es pot gaudir d’espectacles de tota mena: esportius, socials, culturals, de possibilitats de fer excursions arreu del país des la capital de Catalunya, comptant que aquesta és el gran atractiu del país. Tenim un potencial molt bo, molt aprofitable, que ben mirat es gestiona més que malament.

I també tenim qui menysprea el turisme, que és una de les entrades de divises més important que tenen Barcelona i Catalunya. Però sembla ser que això del turisme no agrada tothom, malgrat que Barcelona ha passat de 1,5 milions de turistes l'any 1991 a gairebé 8 milions el 2010. És un sector importantíssim, i un dels pilars de la nostra sostenibilitat econòmica. Estic d’acord en que potser caldria regular amb solucions puntuals la saturació en alguns carrers de Ciutat Vella i altres barris, perquè els veïns no tinguin els motius de queixa que avui exposen constantment, però això és quelcom que s’ha de voler fer, i no pas mirar cap a un altre costat. Per això si els veïns estan satisfets, segurament el seu tracte cap als visitants serà molt millor. I tot compta.

Aquesta meravellosa ciutat que ens acull necessita un turisme que tendeixi cap a la sostenibilitat, econòmica i mediambiental i que alhora, tal com dic, no saturi certs indrets de la ciutat. Potser seria interessant fer una aposta pel turisme de qualitat, que no vol dir només d'èlit, sinó el turisme cívic, respectuós i que ens aporta valor afegit, i no solament problemes.

Fins a dia d’avui els nostres responsables municipals no han estat capaços de fer que els ciutadans percebin els beneficis de tota mena, la riquesa en tots els aspectes, que crea el turisme. Perquè no l’han sabut canalitzar ni gestionar òptimament. Aquest és el primer repte de Barcelona pel que fa a aquesta activitat tan important, que promou iniciatives privades de tot tipus, i que caldria que tots els barcelonins i barcelonines coneguessin de primera mà, i en prenguessin consciència solidària. Ja dic que, abans que res, cal fer un bon disseny del que ha de ser el turisme, i de com hem de conviure amb aquestes altres persones que comparteixen el nostre espai.

Però per assolir això, a banda del recolzament popular i de la consciència ciutadana al respecte, la innovació i la creativitat han de ser constants, també en aquesta indústria que ha de ser capdavantera a Barcelona i a Catalunya i, tal com fan les grans receptores com ara les Illes Balears, la Costa Brava, Itàlia o Croàcia, o com fan les ciutats europees més emblemàtiques per aprofitar el seu atractiu, cal buscar nous focus d'atracció turística que reportin a Barcelona els guanys que es mereix, per continguts, cultura, oferta de tota mena i emplaçament en el rovell de l’ou de platges meravelloses, hortes fèrtils, boscos tupits i muntanyes idíl•liques.

Una de les principals mesures hauria de ser la millora de la seguretat, tant pels turistes com pels propis barcelonins, perquè l’augment de la seguretat representa el supravalor de la imatge de Barcelona al món, i fer promoció turística amb més garanties. Barcelona ha d’aconseguir netejar la imatge dels pispes a la Rambla que roben els turistes impunement, de carteristes al metro i als autobusos, i d’altra mena d’elements que deambulen pels carrers i actuen sense traves, i que generen aquesta inseguretat, de nit i de dia, avui dissortadament coneguda al continent i a la resta del planeta, cosa que embruta la història i la bona fama que mereix la ciutat.

Caldria incidir davant el Govern central en assolir la participació en l'IVA i els impostos especials que genera el turisme, i així poder dedicar aquests recursos a crear més equipaments i serveis. Enlloc de gastar tants diners en campanyes turístiques, Barcelona necessita actuar de facto, i millorar tot el que exposo més amunt, a banda de moltes altres coses.

El Bicing ha estat una fantàstica idea, però feta sense programa, i a cuita-corrents: caldria canviar la bicicleta actual, fer que funcioni les 24 hores del dia, i millorar el sistema en tots els aspectes. I sobretot possibilitar que aquests turistes que ens vénen a deixar les seves divises, puguin gaudir del servei com qualsevol altre ciutadà, que aquesta sí que serà una gran campanya en favor de la bona gestió municipal, i segurament servirà per estalviar els 15 milions d’euros que avui costa el servei a les arques municipals.

En definitiva, cal incentivar el turisme de manera important, i alhora respectar els veïns que són els que han d’ensenyar la cara amable de la ciutat, del país. Cal que els nostres visitants arribin expectants i il•lusionats, i marxin satisfets i amb ganes de tornar aviat, per haver estat en una gran ciutat capital d’un gran país, neta, agradable, còmoda, operativa, sostenible i diligent amb la seva presència. I sobretot cal esborrar de les ments dels nostres hostes, i dels titulars dels diaris del món, la mala sensació que aquí roben tothom.

Fins quan girar la cara al terrorisme? Fins quan enviar i recolzar "flotillas humanitarias" que van a Israel a provocar? No són assassins com els d'ETA els terroristes palestins?

2011-03-12T20:07:00.000+01:00

Un terrorista palestí assassina cinc membres d'una família d'israelians a Samària

Un terrorista palestí ha apunyalat fins a la mort cinc membres d'una família de jueus israelians que vivien a l'assentament d'Itamar, la matinada de dissabte. Hi ha tres nens, incloent-hi una nena de mesos, entre les víctimes. Un paramèdic ha descrit l'escena com a terrible: joguines al costat de bassals de sang.

El terrorista es va infiltrar a l'assentament d'Itamar, al sud-est de Nablus, la matinada de dissabte. L'atac va passar al voltant de la una de la matinada, quan el terrorista va entrar a la casa familiar i va assassinar tres fills d'11 i 3 anys, i una nena de mesos juntament amb els seus pares. Sembla que dormien quan el terrorista va entrar a la casa.

Els residents d'Itamar han informat que es van escoltar trets a la zona, el terrorista va aconseguir fugir de l'escena del crim.

A la casa hi havia tres nens més, una nena de 12 i els seus dos germans, de 6 i 2 anys que van ser capaços d'escapar cap a una casa propera i informar els seus veïns de l'atac.

El terrorista que va portar a terme la massacre, va tallar la tanca que envolta Itamar i va entrar a la casa de les víctimes a través de la finestra, com ha demostrat la investigació inicial de l'assassinat. Les autoritats no descarten la possibilitat que més d'un atacant hi estigui involucrat.

Arran de les primeres informacions de l'incident, forces de l'Exercit de Defensa de Israel i forces policials van acudir al lloc. La Força Aèria també es va unir a l'esforç per rastrejar els terroristes, amb un desplegament de nombroses aeronaus a la zona. El cel nocturn es va il.luminar amb llums d'emergència, i forces especials de l'IDF i forces de policia van ser cridades per ajudar en la captura de l'assassí o assassins.

Un portaveu de l'exèrcit israelià va dir que "Les tropes estan rastrejant la zona a la recerca del sospitós."L'exèrcit israelià està duent a terme inspeccions en tots els punts de pas establert a la regió ".

Els equips de servei d'ambulàncies de la Estrella de David Vermella (MDA) van anunciar la mort de les víctimes mortes en el atac. El portaveu del MDA, Zaki Heller va dir que el servei d'ambulància va rebre una trucada al voltant de la 1 de la matinada i va enviar grans equips de paramèdics a la zona.

"Quan les forces de rescat van entrar a la casa es van trobar amb un espectacle dantesc. Hi havia cinc víctimes. "No podíem fer res, només confirmar la seva mort ", van dir.

El paramèdic Kabah Muayua va ser un dels primers a arribar al lloc i va descriure l'escena horrible que va trobar: "No hem pogut ajudar a les primeres quatre víctimes per arma blanca; arran d'una inspecció de l'escena vaig veure un nen d'uns tres anys que encara tenia pols. "Tot i els perllongats esforços de reanimació, vàrem haver d'anunciar la seva mort ", va dir.

"Els pares estaven estirats un al costat de l'altre en la seva habitació; hem trobat tres cossos en el dormitori principal, els dos pares i un nadó, assassinats brutalment", va declarar. El president del Consell de Iehuda i Samària, Danny Dayan, que va arribar al lloc, va aparèixer commocionat per l'atemptat.

"Aquest és sens dubte un dels més terribles atacs en els últims anys", va dir als reporters.

"Les paraules no poden descriure el grau de l'horror i el dolor. Aquells que tinguin la temptació de denunciar palestins pels seus actes d'assassinat, no s'han d'avergonyir de fer-ho, bàsicament per evitat massacres com aquesta", va dir el president del Consell de Lehuda i Samària, Danny Dayan.

L'assentament d'Itamar, ha estat escenari d'atacs criminals en el passat. El juny de 2002, un terrorista va entrar a la comunitat i van obrir foc: va matar Raquel Shaba i tres dels seus set fills, Neriya, Tzvika i Avishai. Yossi Twito, que guiava l'equip de seguretat locals a l'assentament, també va ser mort a trets en l'atac.

Font: http://www.ynetnews.com/articles/0,7340,L-4040974,00.html

No es pot caure en el parany de promeses de grans beneficis i creació de llocs de treball

2011-02-18T15:34:00.000+01:00

Nueva Rumasa: la història es repeteix

Santi Capellera i Rabassó*periodista

Quan Nueva Rumasa va comprar Industrial Quesera Menorquina (ex El Caserio) a Kraft, la cosa ja no em va semblar gaire clara. De fet he de confessar que no em va dringar gens bé.

Aleshores jo treballava a IB3 Menorca, en vaig elaborar força informació, i, tant per pura curiositat personal, com per bona praxi professional, vaig repassar dades i hemeroteques durant molts dies. La memòria periodística sempre és un bon indicatiu, i en aquest cas les dades existents no jugaven de cap manera a favor de la ressuscitada empresa andalusa, que de la nit al dia va aparèixer a la vida quotidiana de Menorca com un indicatiu de la possible salvació d'una de les empreses més rellevants de l'illa.

La necessitat, en general, va fer córrer tothom i signar precipitadament la venda davant l'oferta de Nueva Rumasa, que garantia els llocs de treball i la continuïtat de la producció; el no tancament de la fàbrica, i la compra immediata a la multinacional, després de negociar molt amb el Consell de Menorca, per segurament intentar aconseguir ajuts a fons perdut, a canvi de la seva “benèvola acció”, naturalment...

Però, en definitiva i en tots els camps, les presses sempre són males conselleres. La necessitat de Kraft, que es volia treure el mort del damunt, i la necessitat dels treballadors, que molt lògicament i lícita cercaven mantenir els llocs de feina per assegurar-se la manutenció i la pervivència, ho van precipitar tot. Menys de dos anys després, el dissortat resultat és aquest.

Si a la vella Rumasa li va passar el que li va passar, no va ser de casualitat. Que ningú no s'enganyi. La intervenció d'aleshores va ser molt criticada (era la incipient democràcia qui ho executava, encara que el holding provenia de les estructures franquistes), però el cert és que si no s'hi hagués posat l'Estat, no se sap quines nefastes conseqüències hagués pogut tenir per a tots plegats aquella roda de falsa economia que a poc a poc es va tornar una bombolla molt perillosa, amb deutes astronòmics a bancs, Hisenda i a la Seguretat Social. Ara gairebé tothom ho entén allò, malgrat que els Ruiz-Mateos segueixen en les seves vindicacions i afirmacions de que va ser un "robatori", i encara avui demanen indemnitzacions multimilionàries per companyies que estaven en fallida, i que en alguns casos es van més que demostrar empreses fantasma, el valor de les quals era zero. I sembla que avui està tornant a passar el mateix, en el que és la repetició de la història.

Però ara el gran problema rau en els que, enganyats i pensant en aquella "injustícia del passat" (tal com es va encarregar de divulgar el patriarca Ruíz Mateos per activa i per passiva durant anys, a través de tota mena d'actes teatrals arreu, i que van culminar en la famosa agressió al ministre Miguel Boyer, amb aquell "que te pego, leche!") van creure en la falsa solidesa i "recuperació" de la famosa abella, d'altra banda lloada fins a la sacietat per algunes vox populi i mitjans estatals afins.

Personalment aquest conat de fallida no m'ha sobtat gens, i he de dir que, si finalment es comfirma, només em sabrà greu pels afectats (sobretot pels de Menorca), tant en pèrdues de feina com d'accionariat. I pel que fa als farsants professionals, encantadors de serps, pels quals tothom és culpable de les seves malaurances menys ells, sincerament, com abans els desmuntin la pantomima millor, i menys gent en sortirà perjudicada. Perquè la bona sort i els miracles, en contraposició a la previsió i la bona gestió, només són cosa de la Divinitat.

Agrupacions de CDC de Barcelona víctimes d'actes vandàlics

2011-01-26T23:51:00.000+01:00

Jordi Martí

Santi Capellera, Barcelona. Seus barcelonines de CDC han estat atacades i víctimes d'actes vandàlics en les darreres hores. Els danys materials, de poca entitat, contrasten amb el que emotivament representa un atac a les seus barcelonines del partit del Govern. Segons Jordi Martí, president de la Federació de Barcelona de CDC, "els danys han estat minsos i seran fàcilment reparables". Els Mossos d'Esquadra ja han obert una investigació al respecte.

El nostre país és llarg, ample i divers...tant, que quan assoleixi la seva llibertat política, esdevindrà una de les nacions més pròsperes de la Unió Europea

2011-01-24T01:53:00.000+01:00

Trepitjar Catalunya tranquil·lament...en diumenge

Santi Capellera i Rabassó*periodista

Matí de diumenge 23 de gener; passejada decaquilomètrica per la Serrelada del Garraf amb un bon amic, el majorista peixater del Port de la Selva, Enric Paradís, amb la seva gosseta beagle, la Tuca, i amb en Bruno, el meu gos -també beagle- enginyer de la ingesta instantània i oportunista...

Matinada principatenca de negra nit, molt freda, gèlida; matí de sol radiant, cel net i sense vent. Camins costeruts i altiplans amb grans vistes al mar i al prelitoral. De ser el dia més clar, haguéssim contemplat la Serra de Tramuntana de Mallorca, com ha passat altres vegades. La natura i la vista són un prodigi.

Agradable conversa amb en Joan Martí, de Begues, que dalt del seu cavall, l'Egipci, de pura raça àrab (quina paradoxa, ara que els humans àrabs que viuen al nostre sòl són objecte de tota mena d'escarni per la seva procedència), ens ha explicat moltes anècdotes de la zona i dels seus naturals. El cavall assossegat; en Bruno i la Tuca amatents als nostres moviments. En Bruno, després d'haver viscut quatre anys a Menorca, paradís dels equins de raça fina, és un ca avessat als cavalls, que només els observa atentament per la seva superlativitat.

Bon passeig muntanyenc a sis-cents metres d'alçària, de deu quilòmetres, agradable i nutritiu per les vísceres, els músculs i el cervell; per cansar els cans i tranquil·litzar-los els cos i l'esperit, en un hàbitat que els és més natural que el de l'asfalt. En Bruno cofoi, segurament recordant les passejades menorquines per Son Olivaret, sa Punta Nati, es Barranc d'Algendar o es Camí de Sa Forana entre molts altres, que tantes vegades hem trepitjat plegats.

Catalunya i els seus indrets, els seus paratges, són tot un plaer i un incentiu pel cervell i l'ànima. Com m'estimo el meu país, i que content estic d'haver nascut en aquest punt geogràfic del globus terraqüi! De Fraga fins a Maó, de Salses fins a Guardamar...encara que a València els feixistes agredeixin Joan Laporta, només per voler explicar per què a la resta dels Països Catalans els convé ser independents, com ja fa 733 anys que ho és Andorra.

Les persones íntegres sempre tenen un lloc entre els que queden

2011-01-21T22:48:00.000+01:00

Ha mort en Jordi Vila, l'avi de la Clara Elorduy Vila

Santi Capellera i Rabassó*periodista

Dijous dia 20 de gener ens va deixar en Jordi Vila (Santpedor, 1929- Maó, 2011, exjugador del Barça de les Cinc Copes), un home de casa que va jugar al Barça en l'època de Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón, i que va ser titular i va marcar 31 gols en 45 partits entre l'any 1951 i el 1954. De fet, i per pura mètrica en Serrat no el va incloure en aquesta llista de noms dels blaugrana gloriosos de l'època en compondre la cançó "Temps era temps".

Vivia a Menorca feia molts anys, i era l'avi d'una excel·lent companya i professional d'IB3, la periodista Clara Elorduy Vila. En quatre anys d'estada menorquina no el vaig poder entrevistar mai: ell vivia a Ciutadella i jo a a Maó, i per qui conegui l'illa, ja sap que a Menorca les considerades petites distàncies continentals, són autèntics abismes. Aquesta i l'edat que tenia Vila són les úniques raons.

Fa cosa d'un any, però, vaig fruir d'una bona vetllada amb ell i altres barcelonistes menorquins a l'Hotel Port Ciutadella, organitzada per la Penya Barcelonista de la ciutat ponentina. Vaig ser allà amb molts altres culers, i conjuntament amb el meu amic i company Manel Fuentes de Catalunya Ràdio, i la seva esposa, la també periodista de TV3 Clara Cabezas. Va ser en aquell marc on tots els menorquins que ho van desitjar, van poder contemplar les rèpliques de totes les copes que va guanyar el Barça fa un any...ara fa un any. I en Jordi Vila, molt prudent i moderat en el seu tarannà habitual, en parlar amb nosaltres del "seu" Barça, es va demostar un home molt feliç i emocionat per la fita dels de Guardiola, un del seu poble, Santpedor, que ja ha donat dos cracs al Barça.

Descansa en Pau, amic Jordi Vila. Vas ser un gran professional d'aquell Barça de les Cinc Copes que portaves al cor. Vas ser una gran persona i un bon pare de família, amic dels teus amics fins el darrer dia.

“No hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d'esquerres”, ja havia deixat dit Josep Pla...

2011-01-19T21:55:00.002+01:00

La febre jacobina de l'antiautonomisme

Santi Capellera i Rabassó*periodista

Ja fa temps que el model d'Estat de les Autonomies espanyol està sent objecte d'una aclaparadora campanya de desprestigi i desqualificació en els principals mitjans de comunicació madrilenys. Aquesta mena de federalisme que no és tal, però que no permet que les estructures territorials i polítiques, evidentment radials de la dictadura franquista, funcionin com si aquesta no s'hagues acabat mai (cosa que molesta d'allò més als nostàlgics de la Una, Grande y Libre) no ha agradat mai al centralisme jacobinista, per la qual cosa i aprofitant la crisi existent, aquests mitjans l'ataquen de manera imperiosa, mentre que alhora mantenen un absolut silenci sobre els costos esperpèntics de la fantasmagòrica existència de ministeris gairebé sense competències -però amb la plantilla al complet-, com són Sanitat o Cultura.

No és cap secret que fa mesos que en determinats cercles madrilenys, tant de dretes com d'esquerres, és lamenten de la perdua de poder de l'Estat a mans de les Autonomies. El dèficit escandalós que han acumulat algunes Adminstracions autonòmiques, suma't al dia a dia d'uns quants destacats ajuntaments, ha servit d'argument als mes desfavorables al procés de descentralització per posar el crit al cel i sentenciar l'insostenibililitat del model. De fet d'una banda no els falta raó. Per posar un clar exemple, els darrers comptes -més que falsejats- que va aportar la Generalitat de Catalunya dels anys del tripartit, i que van ser beneïts pel Govern central com a correctes, no eren més que una pantomima per amagar que la caixa era buida, amb la qual cosa el conseller Castells va haver de sortir al pas i proposar l'emissió de deute públic, per tal de pal·liar mínimament la desfeta. En prendre possessió el nou Govern de CiU, es troba que a les arques de la Generalitat hi ha un dèficit de més de set mil milions d'euros, que ningú del sortint Govern Montilla pot especificar on són, o en què s'han gastat.

L'excés d'adminstracions i, sobretot, la falta de prudència dels seus gestors, s'ha fet especialment sagnant en època de crisi. La paradoxa és que els mateixos que ara fa trenta anys van voler dinamitar els fets diferencials català i basc, i que per aconseguir-ho van apostar per l'anomenat "cafè per a tothom" i van sembrar Espanya de cotxes oficials i de funcionaris, són els que ara plantegen la "necessaria reforma" del model que van fonamentar més que dogmàticament. Els mateixos que per aigualir el reconeixement diferencial de les altres nacions no castellanes, van optar per descentarlitzar-ho tot, i no solament el corresponent a les nacions històriques. Fa poc el secretari general de CiU, Josep Antoni Duran i Lleida, reptava al PSOE i al PP a tenir prou coratge per repensar a fons el model de les autonomies. I tenint en compte el dèficit fiscal que pateix Catalunya (60 milions d'euros catalans marxen cada dia cap a Madrid, és a dir mil milions de les antigues pessetes), la cosa comença a ser tant necessària com urgent.

Els diaris 'ABC' i 'El Mundo', dos dels mitjans destacats de la capital espanyola, competeixen en el front antiautonomista, ja que segueix en joc el lideratge mediàtic i intel lectual del vast camp del centredreta. L'atac al fet autonòmic però, és motiu de gran recolzament sobretot quan apunta cap a Catalunya, i en el cor de cantaires habituals, ara s'hi sumen noves i sofisticades veus, que, això sí, tenen molta cura de no ferir a la poderosa Comunitat de Madrid, molt ben relacionada amb la brunete mediàtica. El deute de l'Ajuntament de Madrid, que és de 7.200 milions d'euros, és objecte de sedoses anàlisi, amb una conclusió editorial a l'uníson: l'Estat ha d'assumir aquest deute. La barroeria autonòmica és cosa dels catalans -per descomptat- i de les "províncies". Res de nou: només aquest vell patró, ja molt desgastat pels anys que fa que sura, anomenat casticisme madrileny, i que alguns nostàlgics d'èpoques pretèrites volen desenterrar com sigui.

La greu progressió de la crisi a Espanya ha estimulat l'elaboració d'estudis i la creació de fòrums per proposar solucions. La iniciativa més destacada correspon a la Fundació Everis, pròxima al PSOE i comandada per l'ex ministre de Defensa Eduardo Serra, que el desembre passat va presentar un document al respecte. L'informe advoca per un replantejament a fons del model socioeconòmic espanyol, i suggereix una reestructuració de l'Espanya autonòmica. Un dels punts més destacats de l'informe és la decidida aposta per la marca Espanya com a factor de reactivació del comerç exterior i com a esperó ideològic per a la cohesió interna, naturalment.

L'altre focus d'agitació ideològica és la FAES, l'influent laboratori del pensament pilotat per José María Aznar, que acaba de presentar un extens estudi que responsabilitza les autonomies de la debilitat estructural d'Espanya. La proposta és la creació de noves escales de cooperació entre autonomies -procedint a la seva agrupació si fos necessari-, alhora que suggereix una severa limitació de la seva capacitat d'endeutament, i una dràstica revisió de les noves potestats fiscals implantades per l'emulació del nou Estatut de Catalunya. L'informe FAES és inequívoc sobre aquest tema: Catalunya, culpable. El nou Estatut ha espatllat l'Espanya de les autonomies i cal fer marxa enrere. El mateix informe proposa una dràstica reducció del nombre de municipis a tot l'Estat.

Òbviament la inquietud al PSOE per l'impacte d'aquesta aclaparadora campanya és notòria. "Hem de fer alguna cosa, hem de prendre la iniciativa abans que ens passin pel damunt", assenyalava fa unes setmanes un dels presidents socialistes de l'Espanya meridional, molt preocupat per la deriva en curs.

Zapatero emetia el primer missatge a finals d'any, precisament a través del diari El Mundo: "Proposaré mesures d'impacte sobre les autonomies", cosa que ja està començant dissenyar i a explicar. Dels estatus forals de Navarra i el País Basc, cap de tots aquests salvapàtries n'ha dit ni un borrall.

Per fer-se perdonar els seus pecats Zapatero envia el missatge que és capaç de complir, i fer complir, els seus compromisos en matèria de dèficit públic, i en unes asseveracions oportunistes i poc honestes, dóna a entendre que les autonomies són un forat negre incontrolable, en el qual es perden els seus esforços per racionalitzar la despesa pública. Insinuacions que, a més de no ser certes, només serveixen per incrementar el desprestigi internacional, això de la banda socialista.

De la banda del PP, un dels seus diputats ha titllat Catalunya de "república bananera", després de la decisió del Govern català de desacatar la sentència del Tribunal Suprem (TS) que indica que tant el català com el castellà han de ser llengües vehiculars en l'ensenyament de Catalunya. Paral·lelament, Rajoy carrega contra el català al Senat i diu que l’ús de les llengües cooficials no es propi “d’un país normal” que “no té cap sentit” i que “no respon a cap demanda” de la gent. Rajoy es va passar gairebé un mes sencer a Catalunya abans de les eleccions al Parlament, però sembla que no va anar més enllà d’un entorn d’acòlits, que li van impedir un contacte més ampli amb el conjunt de la societat catalana. Si hagués estat així, avui el líder popular tindria una clara percepció de que hi ha un part molt important de la societat catalana que considera que el que no és propi d’un país normal és que Catalunya s’hagi de defensar diàriament dels atacs al seu autogovern, i que hagi de reivindicar constantment l’ús normal de la seva llengua, ja sigui a les institucions o a l’escola.

Alguns dels més conspicus jacobins centralistes diuen que si Catalunya fos independent seria com Portugal. I qui és que no vol ser com Portugal? amb aquest panorama pel davant.

La història es repeteix

2010-12-23T03:36:00.001+01:00

EL BITLLET D'EN PERINNO

Déu n'hi do, com es repeteix la història: els espanyols van perdre totes les colònies d'Ultramar, perquè actuaven com ho fan ara a Catalunya, i per tant l'incentiu més fort de l'independentisme va ser ells mateixos. I aquí són una fàbrica d'Almogàvers, els molt rucs! A la llarga, i tal com els va passar amb les altres colònies, a Catalunya perdran bous i esquelles, perquè hi van fent amics constantment...

La llengua catalana, un dels pilars de la cohesió dels catalans, rep un atac sense precedents des del final del franquisme

2010-12-23T01:52:00.000+01:00

Tibar la corda catalana, una arma de doble tall

Santi Capellera i Rabassó*periodista

El Tribunal Suprem ha pronunciat tres dures sentències en contra de la normalització lingüística a l'escola catalana, afirmant que cal garantir un "equilibri inexcusable" entre les dues llengües oficials als centres escolars.

El desplegament del model autonòmic espanyol iniciat després del franquisme, va tocar sostre amb la sentència del Tribunal Constitucional, que va retallar de manera notable el nou Estatut aprovat al Parlament de Catalunya. Aquest fet ha estat el desencadenant d’una absoluta recentralització general per la via judicial. Ara la Justícia espanyola ha fet un altre pas endavant, i el Tribunal Suprem desautoritza la immersió lingüística a l'empar d'aquella sentència del Constitucional.

A partir del moment en que la Generalitat va intentar assegurar la posició del català com a llengua pròpia i comuna de Catalunya, i per tant situar-la per davant del castellà, la reacció de les institucions espanyoles ha estat la d'una represàlia desproporcionada, que a més deixa entreveure clarament que mentre els poders de l'Estat desprotegeixen i fan minvar l'ús normal del català legislativament, aquests mateixos poders sobreprotegeixen el castellà amb aquestes mateixes lleis.

Més de 500 lleis espanyoles, emeses indistintament per governs de dretes o d'esquerres, obliguen a l'us del castellà, des de tots els àmbits, a més d'invertir fortes partides econòmiques per finançar eines al servei de la llengua castellana com ara l'Instituto Cervantes, amb el greuge comparatiu que aquest fet representa en relació a les altres llengues de l'Estat.

Aquesta sentència del Tribunal Suprem estableix que tant el castellà com el català poden ser llengües vehiculars de l’educació. S’atorga la raó a tres famílies que van demanar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que el castellà es “reintroduís” a l’educació catalana de manera “proporcional i equitativa”, i que els escrits i comunicacions amb el centre es poguessin fer en castellà. Tot i que, en un principi la Sala del Contenciós Administratiu del TSJC va desestimar el recurs al desembre del 2008, ara el Tribunal Suprem anul·la la decisió del Superior de Catalunya –en base a la STC- i diu que “el català ha de ser, per tant, llengua vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament, però no l’única que gaudeixi de tal condició”, com també que, “el castellà no pot deixar de ser també llengua vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament”.

El sempre fràgil i poc estable equilibri que hi havia entre Catalunya i Espanya en termes de descentralització ha desaparegut. Ara Espanya tiba la corda catalana amb aquesta sentència, que per si sola no té gaire força, perquè es limita a reverberar el que ja va dir el Tribunal Constitucional. Però el fet de la jurisprudència pot desencadenar un efecte dòmino. I aquest és el veritable perill, ja que després d'això, pràcticament es lamina una de les polítiques que més consens ha creat en la societat catalana, font de veritable ascens social i de cohesió entre tots els ciutadans catalans.

Hi ha hagut diverses opinions sobre com aquesta sentència afectarà el sistema educatiu. El conseller d'Ensenyament sortint, Ernest Maragall, i el president del Grup Parlamentari de CiU, Oriol Pujol, han restat importància a la resolució i remarquen que aquesta sentència no pot fer trontollar el sistema d’immersió lingüística. De moment, caldrà esperar per saber quina serà la implicació real. En tot cas, sabem que el Tribunal Suprem no té jurisdicció per anul·lar les lleis de les Corts ni dels parlaments autonòmics.

No es pot negar, però, que el compliment, d'haver-se de fer efectiu a totes les escoles, agrediria amb virulència el model català d’educació. El Tribunal Suprem desarmaria, doncs, la Generalitat de Catalunya amb una de les eines més potents per a la normalització, l’acollida i la integració de nouvinguts i els seus familiars: la llengua catalana, que és un dels pilars de la cultura pública comuna.

Però heus aquí l'arma de doble tall: si la corda es trenca pel català, també pot trencar-se perfectament per Espanya, i amb altres afegits. Una majoria de catalanes i catalans ja ha demostrat sobradament, que no està disposada a seguir muda davant aquesta mena d'agressions a la personalitat nacional de Catalunya, independentment del greuge que pel país representen els 60 milions d'euros diàris de dèficit fiscal, que de no marxar cap a les arques de l'Estat serien primordials per l'estabilitat de l'economia catalana. Si finalment, doncs, Madrid s'entesta a suprimir el lloc del català a l'escola, caldrà que les institucions catalanes reaccionin com cal en defensa de la llengua del país.

L'unitarisme espanyol, sempre amatent a la involució i a l'uniformisme, ataca el pulmó de la llengua -que és el Principat- per tocar-lo de mort, ja que sap que és on aquesta llengua té força, i està en expansió. Què no farà aquest mateix unitarisme, a les Illes Balears?, on la llengua catalana en segons quins llocs és pràcticament testimonial, o al País Valencià?, on el càncer del blaverisme més aferrissat està absolutament estès. En definitiva, que aquell estat plurinacional i plurilingüístic que contempla la Constitució espanyola, es demostra, una vegada més, una fal·làcia, un engany.

Joan Laporta, nou alumne parlamentari

2010-12-21T20:50:00.002+01:00

EL BITLLET D'EN PERINNO

Avui Joan Laporta ha rebut una bona lliçó de parlamentarisme. En el torn de SI de la sessió d'investidura d'Artur Mas, ha pujat a l'atri, i ha començat dient "bé...", i ha seguit amb la mateixa proclama que SI ha fet durant tota la campanya, sense canviar ni una coma.

Amb la veu tremolosa i el gest poc harmònic, i sense ordenar gens la coherència linial del discurs, enlloc d'un advocat semblava talment un estudiant de primer d'ESO. És clar que el que llegia no ho havia escrit ell, sinó López Tena: per això ha passat el que ha passat.

En la rèplica, un Mas sorneguer però contundent, li ha donat una lliçó de comportament parlamentari, li ha dit que, si més no la primera vegada que algú fa una intervenció a la Cambra ha de saludar el president de la Generalitat, i li ha preguntat què aportava ell al debat d'investidura, a més de les demandes de declarar la independència immediata. Ha estat tota una lliçó magistral. Sap més el diable per vell, que per diable.

La radialitat de París va estar copiada per Felip V en el disseny de la xarxa de vies de comunicació i altres estructures

2010-12-13T21:38:00.000+01:00

Madrid: mimetisme de París i del model francès

Santi Capellera i Rabassó*periodista

El catedràtic d'Economia Aplicada de la Universitat de Barcelona, Germà Bel, ha publicat España, capital París, un llibre de plena actualitat enmig de les tensions originades per la crisi econòmica i pel debat plurinacional de l'Estat espanyol. En l'obra s'analitza el sistema d’infraestructures radial de l’estat espanyol i la voluntat política que s’amaga darrere; es reflexiona sobre aquests aspectes, i es trenquen vells mites com la solidaritat interterritorial, i la falta d’un model de planificació d’infraestructures de cara al futur.

El llibre consisteix en el relat d'un viatge, no exempt de sorpreses, pels tres últims segles de la història d'Espanya, i es remunta a 1561, any en què Madrid, una modesta ciutat del centre peninsular, és designada seu permanent de la Cort dels Àustria. Però el recorregut s'inicia pròpiament a primers del segle XVIII, quan, després de la Guerra de Successió, Madrid esdevé capital política, i el 1720, de la mà de Felip V, queda fixat aquí el radial quilòmetre zero de les comunicacions espanyoles.

De fet és en les darreres dècades, amb la consagració de la capitalitat econòmica de Madrid, convertida finalment i amb caràcter irreversible en capital total, quan en aquesta esdevé la seva apoteosi, lluny de les fòrmules de capital administrativa, és enlairada com a centre de negocis, i punt de partida de tots els vols transoceànics que surten de l'Estat. És a dir, que Madrid ha esdevingut el París d'Espanya, el mateix que van somiar els primers monarques borbònics, i els il·lustres reformadors de l'Espanya contemporània. El llibre repassa els dos factors que han estat crucials en aquest procés: la capitalitat político-administrativa de Madrid i el sistema radial de transports i comunicacions.

L'autor també explica que la centralitat madrilenya i la creació d'aquest esquema radial de comunicacions, en què totes les vies de transport conflueixen en un centre únic, és una còpia exacta del model francès, que té en París una de les metròpolis més significatives d’Europa. A ningú no se li escapa que França és l'estat europeu centralista per antonomàsia, amb una àrea metropolitana de la capital que concentra catorze milions d’habitants. La segona conurbació francesa, al voltant de Marsella, amb prou feines passa dels dos milions. L'estat napoleònic, origen de l'actual divisió territorial francesa, va estructurar el seu territori en departaments petits, fàcils d’administrar des del centre de decisió política, lloc on s’han pres sempre les decisions a França.

Així doncs, l’estat liberal espanyol del segle XIX, va copiar aquest mateix model i el va implantar en una monarquia que tenia en la cort madrilenya un centre de decisió únic, però amb deficiències considerables de pes demogràfic i socioeconòmic respecte d’un territori que s’estructurava en funció de les relacions econòmiques, no pas de les relacions polítiques. A diferència de la resta de metròpolis europees, Madrid no va tenir mai, per raons geogràfiques, accés a les vies marítimes, i la seva ubicació continental, sense cap riu navegable, va condicionar de manera definitòria la seva realitat econòmica.

L'autor també fa un tomb per les sis 'carreres de postes' definides per Felip V, per les carreteres radials de Ferran VI i Carles III, i per l'Espanya del ferrocarril, a mitjan segle XIX: I no es deixa al tinter les autopistes del segle XX i els mitjans de transport més recents: l'AVE i el transport aeri, que evidentment segueixen aquestes mateixes polítiques. Tot això s'ha esdevingut arran d'un conjunt d'actuacions, que ha obeït a objectius administratius i polítics molt més que a les dinàmiques econòmiques ("mercat transversal, Estat radial"), seguint un patró històric regular i continuat des del segle XVIII: fer una Espanya com França, amb un Madrid com París. Tot això permet entendre per què les polítiques d'infraestructures a l'Espanya actual són tan singulars i diferents a la gran majoria de les dels països de l'entorn espanyol, i per què susciten un consens tan ampli, potser l'únic, i en el qual convergeixen sense cap mena de fissura el Govern espanyol i l'oposició.

Germà Bel és especialista en infraestructures i ha estat una de les veus més contundents a l’hora de denunciar el dèficit que pateix Catalunya a nivell quantitatiu, qualitatiu i de gestió, i amb el mateix títol el 24 d'abril de 2009 ja publicava un interessant article al diari La Vanguardia.

El camí cap al dret a decidir de Catalunya passa per la sobirania fiscal

2010-11-30T00:16:00.001+01:00

El Concert Econòmic: primer pas pel dret a decidir

Santi Capellera i Rabassó*periodista

El nou flamant pròxim president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, proposa presentar a l'Estat espanyol un projecte de concert econòmic que anivelli els ingressos de Catalunya amb PIB real que genera. Evidentment aquesta no serà una tasca fàcil, ni un camí de roses, perquè si els estaments de la oficialitat estatal bé accepten sense badar boca que tant a Navarra com al País Basc -sense oblidar les Illes Canàries- això sigui un fet que es viu amb normalitat, resulta que per Catalunya no volen cedir ni un milímetre, i d'entrada alguns dels sempre essencialistes jacobins del centralisme carpetobetònic espanyol, ja han posat el crit al cel.

Mas i CiU, com no podria ser d'altra manera, respecten la totalitat del seu electorat, on hi ha una bona part d'independentistes, però on també hi ha gent que encara no s'ha conscienciat dels avantatges de l'autodeterminació, o que simplement no se'n senten. Per això Mas i CiU proposen el seny i no pas la rauxa en aquest camí cap a la sobirania, i per això han assolit el bon rèdit de 62 diputats al Parlament, només a 6 de la majoria absoluta.

Avui passem per un moment de transició a nivell polític, econòmic i social. A nivell polític la sentència del Tribunal Constitucional que retalla l'Estatut, va posar fi a una manera d’entendre l’encaix i les relacions de Catalunya amb l’Estat. La transició política que representa el canvi de la Catalunya autònoma a la que vol decidir per si mateixa el seu futur amb plena llibertat, tal com dic, haurà de ser progressiva si vol assolir l’objectiu final. És aquesta, doncs, la via del país cap al dret a decidir, que s'inicia en aquesta nova etapa a partir de la sentència del Tribunal Constitucional, i que passa pel Concert Econòmic després que CiU i Artur Mas han arrasat a les urnes.

Catalunya és una nació i com a tal té dret a autodeterminar-se, però al mateix temps ha de saber sumar al país i al seus ciutadans de manera majoritària per assolir un èxit global i no un nou fracàs col·lectiu com altres dels que històricament precedèixen la seva trajectòria. Cal que el país trobi aspectes d’ampli consens transversal, i per això la força política que té moltes possibilitats de presidir la Generalitat els pròxims quatre anys, ha triat la fórmula del Concert Econòmic, per començar a decidir amb plena llibertat, i perquè aquesta opció suma més que divideix la societat catalana.

Els altres detractors de la idea són els socialistes, que veuen en el lideratge de Mas i en el retorn de CiU a la Generalitat de Catalunya el seu fracàs de gestió i la seva decadència absoluta com a formació -més després que Montilla hagi decidit renunciar al seu escó al Parlament arran de la important derrota als comicis-, i com a referència política d'una part de la societat catalana. Són aquests els que esgrimeixen l'anticonstitucionalitat de la proposta, com fan habitualment i sistemàticament tots els subordinats centralistes, i encara avui Zapatero ho diu reiteradament.

De fet la Constitució espanyola només estableix uns principis bàsics molt genèrics en matèria de finançament i no predetermina cap model específic. Els articles sobre finançament (títol VIII) no fan cap distinció per a cap comunitat autònoma. L’existència de dos models de finançament autonòmic (règim comú i règim foral) no ve imposat per la Constitució, sinó que va ser fruit de l’opció que va establir la política de desplegament constitucional. A la Constitució, l’únic que hi diu literalment és que “empara i respecta els drets històrics dels territoris forals” (disposició addicional primera), un text que s’ha fet servir després a conveniència i per fer-li dir a la Constitució allò que s’havia negat durant la seva redacció. El mateix Tribunal Constitucional ha declarat que “la Disposición Adicional Primera de la Constitución no puede considerarse como un título autónomo del que pueden deducirse específicas competencias” (sentència del TC de 18 de desembre de 1984). I cal recordar que el 9 gener de 1981 els bascos van aconseguir pactar un sistema de finançament propi a través d’una llei pròpia a nivell d’Estat espanyol. Prèviament, l’any 1980, la LOFCA va incloure dues disposicions addicionals on s’indicava aquesta llei no era d’aplicació al País Basc i Navarra. És a dir, la distinció entre règim comú i règim foral no és fruit de la Constitució sinó de la LOFCA.

Heus aquí doncs la possibilitat real que Catalunya arribi a aconseguir, pròximament i a través del Concert Econòmic, la seva sobirania fiscal com a primer pas de la nova etapa, l'objectiu de la qual és assolir el dret a decidir. Un dret que segurament es farà patent en la seva totalitat, quan la majoria del poble de Catalunya estigui preparada per així determinar-ho en un referèndum. Un fet però, també inherent i absolutament condicionat a la serenitat dels governants catalans, que donat el cas i a través dels mitjans i mètodes totalment democràtics, hauran de pactar amb l'Estat espanyol aquest nou estatus del país. I després integrar-lo plenament com a nou estat membre a les estructures de la Unió Europea, i a la resta d'organismes internacionals.

La televisió publica catalana hauria de reflectir la realitat del país, i no centrar els seus reportatges en temes marginals

2010-11-01T17:57:00.001+01:00

El 30 Minuts dels “xaperos”, de TV3

Santi Capellera i Rabassó*periodista

“Xapero”, mira per on. Per si algú desconeixia el terme, TV3 es va encarregar que tot el país en conegués el significat de primera mà. Si els periodistes volem fer demagògia, o desinformar, o confondre els nostres lectors, oients i espectadors -i no som honestos- evidentment ho podem fer. Però som com els metges, que la gran majoria es dediquen a guarir els pacients, enlloc d'enverinar-los. Clar que sempre hi ha les excepcions que comfirmen la regla. I el nostre col·lectiu no se'n salva.

Diumenge dia 31 d'octubre a la nit vaig veure el 30 Minuts de TV3 i em va semblar talment un publireportatge dedicat a la promoció de la prostitució masculina. Fa molts anys que sóc periodista, i ja no em sobta res, però quan alguna cosa crec que grinyola, sempre em faig preguntes de referència. Si vostès que em llegeixen van ser espectadors del reportatge, entendran de què els parlo. I en aquest cas em pregunto, on es el límit entre la informacio i l'apologia de la prostitució? La peça ensenya paios despullats, i mostra adreces de pàgines web que ofereixen serveis homosexuals, i llocs d'internet de “xaperos”, és a dir, de prostituts professionals. Calia?

Naturalment i atesa la meva condició de comunicador, trobo bé informar, però em fa l'efecte que aquest vídeo més que informar publicita. I fer apologia de la prostitució no es la missió de la televisió publica, ni que per despistar i aigualir una mica l'impresentable contingut, s'hi barregi informacio sobre l'atenció antisida i altres serveis socials.

Quan parlo d'aquest espai no em refereixo a la Noria, o a qualsevol escombraria televisiva semblant de la majoria de televisions d'Espanya: esmento el 30 Minuts de TV3, que és un programa amb molts anys de solvència informativa contrastada, i que en aquesta emissió em va decebre profundament. I no em va decebre pels professionals que van muntar la peça i que la van editar a la perfecció, sinó que em va decebre pel tarannà que el contingut del reportatge aportava, de sang i fetge, de tansemenfotisme, i de carnassa pornogràfica, a banda que rellevava personatges nefastos del lumpen sectorial, com productors de cinema porno, que radiquen a Torremolinos, i dels que ens vam haver de saber fins i tot d'on eren els seus progenitors...què ens importa a Catalunya si a Torremolinos hi ha un xapero de 46 anys que "cobra bien por un servicio"? I per què la Televisió de Catalunya es permet aquest tipus de dispendis en viatges i dietes de periodistes fora del país, en aquesta època de recessió, i pagant tots els catalans?

Em va decebre en Llibert Ferri, director del reportatge, que ha estat un bon corresponsal de TV3 a Moscou, i al qual conec personalment i destaco per haver tingut sempre un bon criteri, i ser un bon professional del l'especialitat del reportatge informatiu.

He pogut observar que en els últims anys, hi ha hagut força reportatges de TV3 que han ratllat l'aperiodisme, i que han abordat temes més que escabrosos i sense cap interès general. Qüestions tractades preferencialment, com si fossin les del dia a dia del nostre país i de la nostra convivència social, quan en realitat reflectien estats i personatges marginats i més que residuals.

Això precisament critico i no pas altra cosa. Perquè aquí ens la juguem tots, per culpa d'uns pocs. I arran d'això ja he sentit foça crítiques al meu voltant en referència als periodistes i al periodisme. I ja n'hi ha prou que s'estigmatitzi tot un col·lectiu per culpa de quatre. Em sembla penós i lamentable, més quan hi ha periodistes al carrer que es trenquen la cara per aconseguir destapar temes importants i rellevants, i donar-los a conèixer públicament per avantatge de la societat i aportar prestigi a la professió, temes que no són precisament gassòfia, com la que ara ens ocupa. O és que a Catalunya en aquests moments no hi ha cap altra qüestió candent? Si és que aquesta ho és...que ho dubto molt. Posem per exemple, per citar alguns fet d'actualitat: L'anul·lació del català com a llengua preferencial a les administracions catalanes; les reaccions a favor i en contra dels diferents col·lectius davant la visita de Benet XVI a Barcelona; els recursos del PP i de la Defensora del Pueblo espanyola a l'Estatut; les accions i acords o no de les noves formacions independentistes, que es preparen per a les imminents eleccions catalanes; el perill de mort que córren els professionals dels establiments públics davant els atracadors...i múnió d'altres fets que s'esdevenen a la nostra societat, la catalana, que és el que han de reflectir preferentment els reportatges de la Televisió de Catalunya. Què hi pinten aquí, doncs, els “xaperos” locals i internacionals, que ofereixen serveis a clients barcelonins? Per què aquesta publicitat encoberta?

Cal anar molt en compte amb els continguts del gènere de reportatge informatiu televisiu, ja que una mala praxi professional, conscientment o inconscient, el pot convertir -com en aquest cas- en un publireportatge descarat, i pot embrutar tot el col·lectiu periodistic, a jutjar pel que es perceb en la impressió general de molts ciutadans que han vist el report dels “xaperos”.

Per pal·liar això hi ha un Consell Audiovisual, i sobretot uns encarregats de decidir què s'emet i què no s'emet a la televisió pública...que paguem tots, per la qual cosa aquests citats també haurien de fer bé la seva feina, que pel que es veu, sembla que és bastant inexistent. I potser en algun cas es pugui justificar la prostitució, que trobo que te un lloc a la societat des de sempre, però no crec que s'hagi de promoure a través dels mitjans públics, i menys en horari que molts nens (per ser pont), encara eren davant la pantalla.

Em fa l'efecte que els responsables de programes informatius de TV3 hauran de sortir al pas per justificar l'emissió d'aquest bodrio apologeta, en definitiva. I també caldrà que els seus successors de la nova etapa política que comença el 28-N, passin el sedàs a fons, i depurin qui calgui i el què convingui, per aconseguir que la Televisió de Catalunya -que un dia es va crear per simbolitzar el país i reflectir-lo arreu, “fugint de valors antropològics”- esdevingui el producte que reflecteixi majoritàriariament al món la idiosincràsia dels catalans i de la societat catalana, i posi en evidència l'objectiu pel qual va estar concebut, i no pas per competir amb la pitjor escombraria de la televisió estatal.

Ens ha deixat un home exemplar, que estimava el país, i que ha esdevingut un dels referents culturals més importants de Catalunya

2010-10-02T13:32:00.002+02:00

L'obstinat senyor Triadú: exigent en poesia

Santi Capellera i Rabassó*periodista

Aquest mes de setembre de 2010 acaba, personalment per aquest redactor, amb una notícia força trista: el traspàs del pedagog, escriptor, poeta, crític literari i amic, Joan Triadú. Conegut arreu dels Països Catalans per la seva defensa i estima per la llengua i el país, Triadú ha estat un excepcional i irrepetible activista cultural, i un patriota català del segle XX.

Des de molt jove vaig seguir les seves consignes i tesis, tant culturals i lingüístiques, com polítiques, i el vaig llegir tant com vaig poder, ja que cada mot i cada frase sortides de la seva ploma, eren un broll de saviesa, del qual en vaig procurar beure el màxim possible.

El senyor Triadú va deixar escrit un epitafi pel dia del seu traspàs, que reflectia clarament i exacta la seva obstinació en referència a la poesia, i que en aquestes hores de dol és absolutament vigent i aplicable: “Joan Triadú, exigent en poesia”, cosa que reflectia el seu gran amor per les belles lletres, i molt especialment per poetes tan nostrats com Carles Riba, Salvador Espriu, Jacint Verdaguer o Joan Maragall entre altres, sense oblidar la seva dimensió com a traductor, o la seva passió per la cultura anglesa, i per Shakespeare en especial.

Un bon exemple del seu treball seriós i de rigor n'és el seu llibre, Memòries d'un segle d'or (2008), de lectura amena i exquisida que ajuda a entendre -dit per ell mateix- “el genocidi cultural i altres adversitats que ha patit el país”. En aquesta publicació s'hi detecta un gran humanista i intel.lectual de les lletres catalanes, alhora que una persona valenta, constant i ferma, com demostra el fet que continués i apliques les pautes de l'Escola Catalana d'Alexandre Galí, i que, en temps molt difícils, es dediqués a la formació de professors de llengua i literatura catalana.

En conèixer la notícia no vaig poder contenir les llàgrimes, i la tristesa em va aflorar, perquè el senyor Triadú va ser com un segon pare per a mi. I aquest gran record i agraïment personal al poeta i escriptor, no radiquen solament en la seva gran personalitat com a tal, ni en el reconeixement general de la seva obra ni de la seva vàlua com a pedagog i crític literari, sinó en el sentiment humà i en la bona acció que cap a la meva persona va demostrar en diverses ocasions.

Triadú va ser un catalanista compromès que va militar, com el meu pare, al FNC. I va ajudar molt el meu fill Isaac en la seva educació, ja que el va acollir a l'escola Thau, que va dirigir i va fundar, i li va procurar una instrucció de primer nivell, malgrat que les meves possibilitats econòmiques eren més aviat minses. Heus aquí doncs la seva bonhomia, i el seu amor al país i a la gent del país. El seu amor als nens, i el seu amor a la cultura i a les bones maneres. Per això me l'he estimat molt, i me l'estimaré sempre, i crec que la seva mort és un gran pèrdua personal, i una gran pèrdua per Catalunya.

Nascut a Ribes de Freser, el Ripollès, el 1921, va ser clau en la represa cultural catalana en convertir-se en un dels principals activistes en aquest camp. Durant la Guerra Civil i la dictadura franquista va escriure i ensenyar en la clandestinitat. Va ser fundador de la revista "Ariel", va impulsar la creació d'Òmnium Cultural, la del premi Sant Jordi i la del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

La seva obra comprèn una vintena llarga de títols. Entre aquests cal destacar: Antologia de la poesia catalana (1900-1950), Antologia del contistes catalans (1850-1950) i La poesia catalana de postguerra. Triadú també va fer traduccions d'autors estrangers, va escriure assajos sobre autors catalans i gran quantitat de crítiques i articles. Va guanyar el Premi d'Honor Jaume I l'any 1982, i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1992. També se li va concedir la Creu de Sant Jordi (1982), i la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya el 2001, en reconeixement a la seva tasca intel·lectual i com a impulsor d'institucions i publicacions catalanes.

Tant de bo que arreu de Catalunya tinguéssim més Joans Triadús, poetes, escriptors, literats, pedagogs i amants de la llengua i la cultura catalanes. Triadú va ser un home excel·lent que sempre romandrà en la memòria del país, i molt especialment en la meva personal.

Espanya hauria de fugir de la prepotència que ha assolit amb una Catalunya feble

2010-09-20T19:06:00.000+02:00

Retrobar el nord de la mà del catalanisme polític

Santi Capellera i Rabassó*periodista

Un país pot anar endavant per mèrits propis, i és el cas d’Espanya durant les últimes dècades. Pot anar endavant també perquè hi ha factors exteriors que l’ajuden i és també el cas d’Espanya. I un país pot tenir perspectives positives per diversos motius de conjuntura història i generacional, de pes cultural, de presència en el món. També és el cas d’Espanya. Però un país també pot autoliquidar les seves bones perspectives si es deixa dur per l’arrogància i la fatxenderia, per la facilitat i la no exigència, per l’afebliment de valors cívics i morals, pel to sectari i acarnissat de la seva acció pública. O per no respectar parts importants de la seva població. I aquest, infedectiblement, també és el cas d’Espanya.

Des de fora de Catalunya poden dir que el projecte que s’ha interromput és el de Catalunya, no el d’Espanya. I pensar que de Catalunya l’únic que els cal és el 9% del seu PIB (60 milions d'euros diaris de dèficit fiscal), i que si fan soroll no en facin massa. Però han d’anar en compte. Perquè només amb això hi ha moments que pot ser que Espanya sigui ingovernable. Només amb això perd bona part d’un dels seus motors. Només amb això Espanya perd un dels seus elements d’estabilització. I l’eufòria espanyola de fa quatre dies –i encara per alguns d’avui mateix– no pot fer perdre de vista que Espanya és el país campió d’Europa d’atur, i ho serà més encara, i amb una molt baixa millora de la productivitat, i que hi ha un general desprestigi de les institucions que afecta, fins i tot, una cosa que hauria de ser tan bàsica pels qui diuen tenir “sentit d’Estat” com el Tribunal Constitucional, i que té uns hàbits polítics de gran confrontació, d’acarnissament, i que ara mateix hi ha un Govern captaire i desconcertat.

Espanya és un gran país, i ha progressat molt. Però no li sobra res del que té. I no pot prescindir del grau de confiança que hi ha d’haver en un país per anar endavant. No pot banalitzar temes importants. Ni pot jugar amb conceptes d’alt valor ètic i polític com per exemple el de solidaritat i altres aspectes, que desperten innecessàriament sensibilitats i greuges comparatius inexistents. No pot fer trampes conscientment de que les està fent, per mantenir a tota costa la cohesió territorial, amb sempre els mateixos agreujats, que al damunt han de passar per poc solidaris.

Per això el catalanisme polític transversal, el que ha portat el timó del país durant un quart de segle, no ha deixat mai -i sobretot en aquests set anys d'experiments estranys en la governabilitat de Catalunya- de tenir les alarmes enceses de tot això que que esmento.

L'objectiu del catalanisme i la seva base intel·lectual, cultural i de sentiment d'aquest catalanisme, ha estat la defensa i afirmació d’una personalitat col·lectiva catalana i de Catalunya. Durant molt de temps es va dir que era el fet diferencial, una expressió ara no tan freqüent. Però que continua tenint tota la validesa. Perquè si del que es tracta és de defensar Catalunya, és perquè té una personalitat pròpia. I si té una personalitat pròpia és que és diferent. Una personalitat basada en la llengua, la cultura, la història, les institucions, el dret civil, un sentiment de pertinença i una voluntat col·lectiva manifestada repetidament a través de la història. El nacionalisme català defensa, doncs, la catalanitat del país i la capacitat de poder crear, sobre aquesta base, un país d’alta qualitat social, cultural i humana. I ho fa convençut que un país no pot potenciar el progrés col·lectiu i individual si no té ben consolidada, reconeguda i garantida aquesta personalitat pròpia i la capacitat d’actuar al servei de la seva gent.

Avui Espanya torna a ser un estat molt centralitzat políticament, administrativament i econòmicament. I el més homogeni possible. El fet col·lectiu català –que sempre els ha fet molta nosa– no el poden liquidar en pocs anys, com han escapçat molt seriosament el sostre autonòmic en un tres i no res, perquè no és només un fet jurídic o administratiu, sinó també polític, cultural, de sentiment i de consciència. Però ara tornen a creure –després d’uns anys de recuperació catalana– que potser estan novament en condicions d’anar arraconant Catalunya i d’anar-la seccionant greument. Especialment arran de l'afebliment polític que han generat els mandats tripartits dels darrers set anys.

Aquesta és una batalla de tots els que ens estimem aquest país, i que requereix tenir clars els objectius bàsics, com ara el de mantenir la personalitat de Catalunya. No per a fer-ne una peça de museu, sinó perquè pugui seguir sent un poble sòlid, creatiu, integrador i cohesionat, capaç de fer servei a tota la seva gent. Un poble que mantingui els seus elements bàsics d’identitat, com són la llengua pròpia i una cultura de qualitat vinculada a aquesta llengua. I un poble, per tant, que disposi dels elements competencials i financers necessaris per a dur a terme aquesta tasca, i moltes altres.

Hi hauria molts aspectes per abordar en aquest context, que evidentment depassen l'espai d'un assaig periodístic, però em voldria centrar en els temes de la llengua i el del finançament com a pilars bàsics de Catalunya com a poble i societat, encara no resolts de manera satisfactòria.

La legislació ha de donar al català aquella consideració que en la pràctica no el deixi en una situació d’inferioritat pràctica i social i que per tant faci molt difícil la seva acceptació per part de tots els ciutadans de Catalunya. No és perquè sí que segons l’Estatut el català no és només llengua oficial de Catalunya, com ho és el castellà, sinó també llengua pròpia. És a dir, la que confereix personalitat pròpia a Catalunya. O hi contribueix en gran mesura. És a dir, el legislador –i la voluntat del poble català– ha conferit a la llengua catalana una consideració especial perquè és ella, i no l'altra, el castellà, la que és la base de la personalitat pròpia de Catalunya

El tema del finançament segueix sent insuficient malgrat els acords dels anys 90 i de 2001, i malgrat el sistema que s’ha establert arran de l’Estatut, Catalunya segueix en una situació d’escanyament. I si això continua com ara, tindrà una repercussió general molt negativa sobre l’ensenyament, la sanitat, els serveis socials, la policia, la justícia, la recerca, la cultura. I també sobre el desenvolupament econòmic com per exemple la indústria, l’agricultura, les infraestructures, etc., per citar només algunes de les àrees que avui ja resulten greument afectades. Catalunya ha de tornar a confiar en el catalanisme polític per portar el timó del país cap a bon port. Una bona part dels seus ciutadans ja en són absolutament conscients, però en queda una altra que encara es refia de promeses vanes de venedors de fum de tota mena.

Ens ha deixat un geni, un pensador, un home sensible, un naturalista

2010-09-04T20:00:00.001+02:00

Panikkar, un savi, un amic, un amant de la natura

Santi Capellera i Rabassó*periodista
El passat divendres 3 de setembre va tenir lloc al Monestir de Montserrat la cerimònia de l'enterrament del filòsof català Raimon Panikkar, per qui personalment sentia un gran afecte i una gran admiració.
Vaig tenir l’oportunitat de conèixer Panikkar durant la seva col·laboració als Matins de Catalunya Ràdio, quan el conduia l’estimat company Antoni Bassas, per qui el filòsof català d’origen asiàtic tenia veritable passió. Bassas era “la intel·ligència, la tolerància i el que haurien de ser i com s'haurien de comportar tots els periodistes”, m’havia confessat Panikkar sense que li tremolés el pols.
Panikkar era el pensador del nostre país per antonomàsia, el més reconegut a nivell internacional. Sempre va defensar i promoure el diàleg intercultural i era considerat un pont entre Orient i Occident. Les religions diferents dels seus pares i el fet de viure en diversos punts del planeta com són Itàlia, els EUA i l'Índia van afavorir el seu missatge tolerant i de defensa de la pau i el diàleg. Afirmava sovint que va marxar d'un país cristià, va descobrir l’hinduisme i va tornar budista sense deixar de ser cristià.
Va néixer a Barcelona l’any 1918, i va tenir una vida molt plena. Tot i que de jove va ser ordenat sacerdot i va arribar a ser membre de l’Opus Dei, va deixar la institució catòlica als anys seixanta, poc després de viatjar a l’Índia per primera vegada i per retrobar les seves arrels. S’hi va quedar durant quaranta anys.
També va viure als Estats Units durant una dècada, però actualment ja feia més de vint anys que va decidir d’instal·lar-se a Tavertet (Osona), on va constituir la Fundació Vivarium, que dirigia.
Panikkar parlava una dotzena de llengües, i va publicar més de vuitanta llibres. A més de la Medalla d’Or al Mèrit Cultural, va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya el 1999; l’any 2000 va rebre el títol de Cavaller de les Arts i les Lletres del govern francès, i el 2001, el govern italià va atorgar-li la Medalla de la Presidència de la República.
Com amic que sóc amic de la família, el traspàs de Raimon Panikkar s’ha sumat al meu dolor personal per la pèrdua de la meva mare el passat 8 de juliol.
Aquest 2010 per a mi ha estat un any de grans pèrdues, ja que m’han marxat dos amics més, i també la meva estimada gosseta beagle Coco, que va morir l’11 de febrer, encara que em queda el seu company, en Bruno, un altre congènere seu, que comparteix la meva vida i que s'ha estat quatre anys a Menorca, mentre he exercit el periodisme a l'illa.
Panikkar era un gran amant de la natura en general, i d’aquests petits grans éssers, els cans, que ens donen estimació desinteressada, ens defensen i ens són lleials, i ens mostren pertot la seva intel·ligència. Éssers simples que sovint acompanyen grans homes, com ara Raimon Panikkar. Adéu amic savi!

Si algú diu que l'endemà de les eleccions catalanes, si guanya, proclamarà la independència unilateral de Catalunya, és difícil de creure

2010-09-03T14:23:00.002+02:00

Els venedors de fum de Solidaritat Catalana

Santi Capellera i Rabassó*periodista

“Solidaritat Catalana, la nova força independentista que vol assolir la sobirania de Catalunya sigui com sigui i amb rapidesa després dels comicis catalans que es convocaran pel mes de novembre, i que sembla ser que pretenen guanyar, és una farsa inventada i improvisada en poc temps i pocs fonaments”, segons un informe publicat per Catalunya Lliure,

http://catlliure.wordpress.com/2010/08/29/la-farsa-de-solidaritat-catalana que assegura que la finalitat de la formació és l'autopromoció de personatges sortints d'altres partits i institucions, que es volen enlairar i, a l'empara del sentiment de molts catalans, aconseguir tenir llum política pròpia.

El notari sobiranista, Alfons Lópèz Tena, procedent de CDC, Uriel Bertran, procedent d'ERC, i Joan Laporta, procedent del Barça, són els pilars d'aquesta nova formació que, si en principi va engrescar les ales independentistes de totes les formacions nacionalistes, ara cau en picat per culpa dels mètodes i les formes emprades pels citats promotors .

Tot això mateix que diu aquest article informe ho he constatat personalment, com a periodista -o si més no això era el que em pensava abans d’alguna pregunta il·luminada-, que truco, pregunto, llegeixo, m’informo, investigo…faig la meva feina, crec, per la qual cosa he exposat raons contundents com aquestes de més amunt en diversos mitjans, i m’he permès de dubtar dels venedors de fum i d'altres farsants.

Aquest il·luminat “implicat” al que em refereixo va gosar preguntar-me fa poc al Facebook: “però Santi, tu ets o no ets periodista?”. No vaig acabar d’entendre la qüestió, i evidentment no em vaig molestar ni a respondre. No sabia ben bé si volia que li donés el meu número de col·legiat, de sindicat o que li aportés directament el títol de la UAB. Però vista aquesta interessant (i em temo que molt verídica) publicació de Catalunya Lliure, em permetré deixar clar que preguntar a un periodista en actiu si ho és, és sinònim de tres possibilitats: o de ser estúpid, o de no assabentar-se’n de res, o de fer-se l’orni, que pel que ens ocupa, no sé exactament quin és el cas. Els periodistes, per vells i per diables, veiem abans que ningú altre els farsans i les farses. I això, sembla ser que no acaba d’agradar a algunes i alguns, que amb els seus projectes polítics d'alta velocitat van directament a en orris, i volen convèncer la resta del proïsme que els segueixi cap a l’abisme segur. Quan el diable, sovint, sap més per vell que per diable.

La meva opinió es que precisament per l’afany de trencament amb les imposicions espanyoles que té una bona part del país, no s’ha d’enredar la gent que el manifesta amb falses promeses, perquè quan aquests que prometen i juren la independencia immediata del país i estructures polítiques obertes, no ho puguin complir (com ja comença a ser el cas), la sensacio de buidor, desencís i d’engany de la massa dels seus votants sera tal, que cap d’ells mai mes no creurà en res ni ningú. Precisament perque percebran, en uns, vicis del poder establert, rutines i mètodes caducs. I en els altres, en els que van dipositar la confiança, falses promeses i mentides en benefici propi, cosa que pot representar una involució del sentiment independentista, precisament per falta de fe en cap projecte.

Potser hi ha cansament dels partits amb representacio parlamentaria (cosa a la qual aquests dos inoperants tripartits que han governat els darrers set anys Catalunya han ajudat a forjar de manera ineluctable), pero quan a CDC son reacis a voler prometre coses semblants, i diuen que cal anar a poc a poc i començant la casa per la base, demanar el concert econòmic i el canvi de la Constitució amb acords polítics, van els enganyats (o els que en resultaran, n’estic segur) i s’els carreguen de cap a peus, per gaudi dels enganyadors (aquells que diuen que van de peus a cap!) que deuen pensar: “no els podrem donar el que els hem dit, ni aconseguir el que els hem promès, pero els haurem utilitzat per fer un canvi en favor nostre”, queda molt clara la maniobra. Que es la mateixa que ja van portar a terme ERC, PSC i ICV en formar el tripartit, i no permetre governar qui havia guanyat (com sempre) les eleccions, CiU: “marxa d’aquí, que m’hi posare jo, i ho fare pitjor que tu”. Aquesta ha estat la realitat per dues vegades.

Per això constato Solidaritat Catalana sectaria i prepotent (a en Joan Carretero de Reagrupament no li han donat ni aigua, i ja veurem si tot plegat no acaba com la junta del Barca, barallats per qui talla el bacallà amb el ganivet més gros, amb gent marxant esfereïda per la porta del darrere), i ja denota aquests tics poc donats al pluralisme.

Pregunten alegrement i en públic a un periodista si és periodista, perquè senzillament el que escriu no els agrada. Com si un periodista no pugués opinar el que percebi com a professional, però també dir-hi la seva com a ciutadà que és. Però què és això? el goulac? o el més pur estil Berlusconi? A mi, sincerament, no m’enganyen. Ni com a periodista, ni com a independentista, ni com a votant. Soc massa vell, i massa diable per comprar fum de sofre a un preu tan alt. I permetin-me la llicència

El tripartit utilitza el Cas Palau per intentar escurçar l'avantatge que les enquestes donen a CiU

2010-08-12T14:43:00.004+02:00

El Cas Palau: un clar exemple de tribunal polític

Santi Capellera i Rabassó, periodista

El director de l’Oficina Antifrau de Catalunya, David Martínez Madero, va fer córrer rius de tinta a tota la premsa amb les seves declaracions sobre la comissió del Palau de la Música. Aquestes van provocar un fort malestar en els tres partits que formen el Govern català. Madero denunciava que la comissió investigava l'oposició, quan de fet a qui havia d'investigar era al Govern.

El responsable de l'Oficina Antifrau catalana va dir que la Comissió d'Investigació pel Cas Palau era un cas sense precedents a Europa, que a més es va conduir com va dissenyar el Govern de la Generalitat, que d'altra banda no va voler investigar el que havia de ser el futur hotel del Palau de la Música.

Després d'analitzar aquestes asseveracions i tot el procés, veure intervencions, preguntes i observar detalladament els distints canals de comunicació, verbal, visual, i emocional que mostraven els preguntadors a l'hora de plantejar les qüestions concretes, s'arriba molt a la conclusió que aquelles sessions de la Comissió d'Investigació del Parlament de Catalunya sobre els Cas Palau, van ser més un intent d'exercir de tribunal polític, que altra cosa.

Tal com queda clar si ens remetem a les hemeroteques, i com molts articulistes i mitjans ja han reiterat aquestes passades setmanes, tenim sobre la taula que als anys 80 ja es va intentar embrutar i desprestigiar el partit i la persona de Jordi Pujol amb el cas Banca Catalana (ara el tripartit ha condecorat els fiscals del cas, Mena i Jiménez Villarejo, propers al PSC, amb la Creu de Sant Jordi) ; fa 8 anys va ser l'acusació del 3% per part de Pasqual Maragall a Artur Mas en plena sessió parlamentària de la Cambra catalana, i aleshores, com ara, tot allò es va investigar i tot va quedar en acusacions falses i sense fonament, ja que tot el que va ser auditat, va resultar estar correcte i sense cap irregularitat de cap mena.

Sembla que ja hem entrat en una clara precampanya electoral, i sense treva el tripartit ja intenta construir un relat imaginari, per tal que la opinió pública agafi una idea concreta d'aquests esdeveniments abans que la Justícia parli. I ja es tornen a reproduir els corrosius judicis de telenotícies, aquells que intenten condemnar popularment abans que els magistrats dels tribunals es poronunciïn.

Ja se sap que quan les enquestes no són favorables, els responsables dels partits afectats es posen nerviosos i mostren una preocupació més que evident. Però d'això a intentar ofegar l'adversari a base d'altres qüestions que res tenen a veure amb la futura capacitat de gestió de Govern (d'altra banda demostrada durant 23 anys per CiU), hi ha un camí molt llarg amb grans diferències conjunturals, que no es poden barrejar amb fets que ara per ara no estan demostrats ni de lluny. I posar-ho de manifest és una obligació que tenim els periodistes i comunicadors que intentem ser objectius, rigorosos i mirar les coses fredament.

També és evident que la intenció socialista post sentència de l'Estatut, pretén traspassar al Partit Popular tota la culpa de l'agressió que acaba de rebre Catalunya a través del Tribunal Constitucional espanyol. El PSOE sap que a Catalunya la sentència ha fet molt mal, i que perjudica clarament el PSC en la intenció de vot dels catalans. José Blanco, ministre de Foment i vicepresident del PSOE, acusa el PP de ser una formació "enemiga" de l'"autogovern" i del "finançament" de Catalunya. I, tot seguit, renta les mans del PSOE, com si els catalans no sabéssim que el Tribunal Constitucional no és res més que un òrgan controlat per populars i socialistes, i que la famosa sentència contra Catalunya -que ha estat política, no pas jurídica-, respon als interessos conjunts d'aquests dos partits. És a dir, que el Partit Socialista, amb el PSC inclòs, no reconeix l'agressió i, com de costum, pretén carregar el mort al PP, que si bé va ser qui va presentar el recurs, els socialistes van atorgar tot callant, perquè de fet ja els anava bé

Quan l'Estat espanyol es decideixi a canviar aquesta defectuosa Constitució -que omple la boca de molts que la titllen intocable i sacrosanta-, i quan ho faci revisi la llei de finançament dels partits, segurament s'obriran noves formes d'aconseguir fons necessaris per tirar endavant i fer front a la despesa lògica de les formacions. Perquè si ara el tripartit ha situat CDC a l'ull de l'huracà amb aquestes acusacions que es desprenen de la Comissió d'Investigació del Cas Palau, els socialistes també són conscients que els seus draps bruts també aniran sortint a la llum. Ja dic al principi que en aquesta comissió no es va voler investigar el que havia de ser l'hotel del Palau, però quan el castell de cartes cau, les cartes acaben caient totes.

Catalunya només prohibeix els braus perquè són sanguinaris i aculturals

2010-07-29T14:38:00.005+02:00

Toros, política i els dels tres peus al gat

Santi Capellera i Rabassó*periodista

Encara que des del Trubunal Constitucional els magistrats espanyols ho hagin volgut negar explícitament, Catalunya és una nació de totes a totes, i com a tal, una gran majoria de la seva ciutadania no vol comptar amb pràctiques degradants i de tortura dels animals que, majoritàriament, provenen i tenen lloc a Espanya. Tenim bandera, llengua propia, costums, història i cultura propia, que inclou les nostres festes i tradicions, entre les quals es compten els castellers i les festes del foc, autòctones i, aquestes sí, arrelades a la nostra vida quotidiana i als nostres costums; per això una gran majoria de catalans ni volem els toros, ni ens hi sentim identificats de cap manera.

El Parlament de Catalunya va votar majoritàriament la prohibició dels toros a Catalunya. La iniciativa, impulsada per la plataforma Prou, va arribar a votació en mig de la polèmica sobre la utilització política d’aquest debat. El dia abans mateix, el conseller Joaquim Nadal, en funcions de portaveu del govern, va demanar que aquesta qüestió no s’utilitzés amb ànim de confrontament per part de ningú: “el toros son els toros i la política és la política, i hauríem de mirar de separar-ho”, va intentar aclarir. Però és innegable la dimensió política d’aquest debat. La presidenta del Partit Popular de Catalunya, Alícia Sánchez Camacho, denuncia les que considera motivacions estrictament identitàries per la prohibició, mentre argumenta que les Comunitats Autònomes no poden prohibir la “festa nacional” espanyola. Hi ha cap motiu més clarament identitari? Però Sánchez Camacho ha fet un pas més i ha dit que, tornaran a recórrer la prohibició aprovada al Parlament de Catalunya al Tribunal Constitucional, i demanaran al Congrés i al Senat que “protegexin” els toros com a “patrimoni cultural espanyol”. Queda clar doncs, que al Parlament de Catalunya, si no hi posem remei, fem el que fem i votem el que votem, se’ns tornaran a “torejar” per activa i per pasiva.

Si el Parlament de Catalunya accepta a tràmit una iniciativa popular que vol prohibir la salvatjada de la tortura animal en les curses de braus, no pot ser objecte de dubtes i sospites per part de ningú. Si el Parlament en ple vota una llei que ni tan sols ha promogut, sinó que ho ha fet la societat civil, i aquesta llei tira endavant, ni el PP ni Ciudadanos ni ningú altre pot pretendre passar pel damunt de la Cambra catalana, esgrimint altres excuses que no són les del civisme, i el respecte als animals, com és en aquest cas. Si els toros són la “fiesta nacional “espanyola és una altre cantar, que no té res a veure amb que aquest fet sigui lamentable i condemnable en tots els aspectes. Moltes de les veus que arriben d'Espanya, les més assenyades i civilitzades, estan en aquest mateix context: a Catalunya no es prohibeixen els toros per espanyols; es prohibeixen per ser un espectacle impresentable, torturador d'animals, cafre, salvatge i absolutament llunyà i apartat dels conceptes bàsics de convivència de la societat de l'Europa del segle XXI.

A banda d'això, una gran majoria de catalanes i catalans, no ens identifiquem amb aquest espectacle dantesc i repelent, vingui d'on vingui, com tampoc considerem nostres les sevillanes, la salsa o el merengue, per molt que aquests balls s'ensenyin i es ballin a Catalunya des de fa molts anys, per posar algun altre exemple de cultures foranes. Com tampoc no són nostres els barrets de mexicà, que totes les botigues de records de la Rambla venen als estrangers, conjuntament amb el toro torturat i el torero, o amb les nines vestides de bailaora sevillana, clara herència encara vigent de la promoció turística de la dictadura.

El que passa és que ni les sevillanes, ni la salsa, ni el merengue maten ni torturen ningú, i són balls culturals d'altres indrets, que no promouen cap tipus de violència ni fereixen cap sensibilitat, ben al contrari. Cosa que caldria deixar clara als que cerquen un gat amb tres peus. Aquells que, molt especialment, acusen Catalunya i el seu Parlament d'haver aprovat aquesta llei per anar contra Espanya, i com a conseqüència de la sentència contraria i de retall de l'Estatut que va promulgar fa pocs dies el Tribunal Constitucional. No es prohibeixen els toros per espanyols, es prohibeixen per lamentables i sanguinaris, siguem clars. El Parlament de les Illes Canàries ja ho va fer fa vint anys, i aquí pau i allà glòria.

Enganyar reiteradament els catalans ha estat la constant de Rodríguez Zapatero

2010-07-25T13:30:00.001+02:00

Ja no se'l creuen ni els seus, mister Marshall

Santi Capellera i Rabassó*periodista

El PSC no té cap influència en la política espanyola. Rodríguez Zapatero ha tornat a maltractar Catalunya a través de l'anunci del ministre Blanco de la retallada pressupostària en matèria d’infraestructures.

Sembla que va servir de molt la visita de José Montilla a Zapatero, perquè 24 hores més tard s’ha pogut demostrar que la capacitat d’influència del PSC i la importància que té Catalunya per al PSOE, és nul·la. I no cal ser cap expert per comprovar que aquesta retallada, on farà més mal és a Catalunya. La paralització d’unes inversions estratègiques després de la sentència de l’Estatut, fa que la gent catalana cada dia tingui més la sensació de maltractament. El PSC ha demostrat que és incapaç de fixar les prioritats de l’agenda política catalana en l’agenda política espanyola, per això crec que el mister Marshall espanyol, amb les seves rebaixes pertot, no ha estat benvingut a Catalunya. I ell i el PSOE ho saben. I el PSC també.

A més, tot això passa després del regal espanyol a Catalunya, on per allò de ser terra mediterrània entre altres coses, som amants del foc, com a la majoria d'indrets dels Països Catalans. Per això potser abans de la revetlla de Sant Pere, i pel fet que allà a la meseta en tenen coneixement, ens van enviar un bon castell de focs en forma de sentència dictada per un desacreditat Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, que centenars de milers de ciutadans catalans havíem votat a favor el 18 de juliol de 2006.

D’entrada, a la caixa dels trons hi ha tres petards que fan tremolar la terra: la indisoluble unidad de España; l’impediment a declarar com a “preferent” la llengua catalana a Catalunya, i l’anul·lació del principi pel qual Catalunya després de pagar, no pot quedar per sota d’altres comunitats autònomes que són beneficiàries dels nostres impostos. És a dir, la sentència valida representa de totes a totes, ser cornut i pagar el beure. La sentència és una gravíssima pertorbació i, a la vegada, diguem-ho ben clar, una provocació al poble de Catalunya.

Aquests individus amb toga han de certificar si Catalunya és una nació? Això només ho poden decidir les catalanes i els catalans, i va quedar quedar clar què en pensen al respecte durant la manifestació del milió i mig del dia 10 de juliol. Ara i aqui les alternatives reals, al meu entendre, són tres: acatar i no dir ni piu; superar la sentència per arribar al sostre estatutari, o engegar el camí de l’adéu definitiu a Espanya.

Aquí, i en un símil futbolístic, hi ha el terreny de joc on hem de decidir com hem de seguir jugant el partit. La resposta no ha de ser jurídica sobre el text de l’escapçada, sinó que ha de ser una resposta articulada des de la política. De demanar respecte per evitar la humiliació.

La millor eina a aquesta actitud de menyspreu -dictada per uns magistrats carques i caducs- a tot un país es la democràcia. La capacitat de decidir el futur del homes i dones que vivim a Catalunya. De nosaltres, i no pas de ningú més, depèn si volem ser com un gos mesell o volem el pa sencer. Ara ja no és el temps en què ens alimentàvem amb quatre molles. O caixa o faixa!, que és una dita molt nostrada heretada dels nostres savis avantpassats. S’ha acabat el bròquil! I la paciència. Pensem-hi el dia que ens cridin a votar, perquè no hi ha cap tribunal que pugui decidir si un poble és nació o no: simplement ho és si ho vol ser, i això no és cosa de cap jutge, ni de cap sentència. Per això, per molt que ara vingui a fer la gara al nostre país, a Zapatero el mentider ja no se'l creu ningú, i menys si ve a fer de mister Marshall a la inversa. No se'l creu ningú. Ni en Montilla.

Si seguim consentint que ens passin la mà per la cara, sempre serem com aquella dona agredida, que no fa res per aturar el seu agressor

2010-07-06T17:50:00.000+02:00

Una gran (i última!) manifestació pel dret a decidir

Santi Capellera i Rabassó*periodista

Catalunya es lamenta una vegada més dels mals de sempre: la incomprensió de Castella i dels seus pobles satèl·lits envers la seva idiosincràsia, de la seva manera de ser i de fer, i que Castella segueixi menyspreant sense valorar allò que desconeix, tal com li passa històricament amb Catalunya, fent de la repressió per la via que sigui -en aquest cas la d'un caduc Tribunal Constitucional que s'ha convertit de facto en la tercera cambra legislativa de l'Estat- la seva bandera per intentar apaivagar i eradicar les peticions legítimes d'un poble, que fa prop de tres segles va estar sotmès per les armes, obligat a acatar les lleis de Castella, prohibida la seva llengua, i amb intents de dissoldre'l dins l'altra nació. I avui encara estem igual.

L’oposició contra l’Estatut s’ha acompanyat d’una campanya que no s’ha limitat als aspectes polítics i jurídics, sinó que ha tingut una dimensió mediàtica, intel·lectual i ciutadana de gran intensitat. I de gran amplitud, és a dir, que ha estat molt general. Que si a hores d’ara en els ambients polítics sembla que vagi una mica de baixa és perquè consideren guanyada la batalla. Perquè hipòcritament volen fer veure que no ha passat res.

La consideren prou guanyada per a tornar a fer apel·lacions interessades i partidistes al «seni catalán» però sense poder amagar un punt de displicència. Perquè és displicència que en Rodríguez Zapatero digui textualment «habrá que transcurrir algún tiempo para que cicatricen los rasguños que la controversia política ha abierto». No, de cap manera. En tot aquest procés no hi ha hagut només unes quantes rascades, com les que pot tenir un cotxe que s’arramba a un altre cotxe. Hi ha hagut una topada seriosa entre dues idees del que ha de ser el paper de Catalunya dins l’Estat i sobre la garantia que té dret a tenir referent a la seva identitat, és a dir, a la seva personalitat diferenciada. Hi ha hagut una topada que ha afectat els motors dels dos cotxes. I especialment el català no és un cotxe blindat, com és el cas de l'espanyol.

Qualificar-ho de rasguños denota un menyspreu semblant al de l’amo del Ferrari, d’aquests que tenen alguns nou rics, que topa amb un cotxe més modest (que, naturalment, és el que en surt més perjudicat) i baixa del cotxe i amb posat paternal diu: «No ha estat res, una rascadeta. Podem continuar». «Y vaya usted con Dios, buen hombre». I aquesta és una actitud que oscil·la entre la insensibilitat i el cinisme.

Però a part de les conseqüències concretes que la sentència pot tenir sobre el règim lingüístic, sobre el finançament, sobre els símbols nacionals, sobre l’Administració de Justícia, etc., hi ha un altre punt cabdal. I que tot el procés de l’Estatut i també tot el que s’ha produït durant quatre anys entorn del Tribunal Constitucional ens recorden: és que el que hi ha en joc va més enllà. I que realment el que es discuteix és la pervivència i l’operativitat de Catalunya com a poble amb personalitat pròpia. Dins d’Espanya –i malgrat que l’Estatut no és independentista els seus detractors retalladors li han atorgat un tracte com si realment ho fos, cosa que ja ens agradaria a molts catalans–, però amb personalitat pròpia. Reconeguda i operativa, aquesta és l'única realitat retallada.

I en aquest sentit per una banda hi ha la sentència, que quan la coneguem del tot sabrem si haurà estat una castració només química o també física, però que en qualsevol dels casos haurà significat una merma substancial de l’Estatut. I per una altra banda hi ha el clima creat entorn de la sentència i que desgraciadament afecta la gran majoria de l’opinió pública espanyola, que sota una forta pressió política, intel·lectual i mediàtica molt generals ha anat virant cap a una forta hostilitat envers Catalunya.

La responsabilitat d’això correspon en gran part al PSOE. Com es diria en castellà «por dolo o por imprudencia temeraria». I molt probablement per una barreja de les dues coses: per malícia i càlcul, i per frivolitat i mentalitat de «pícaro».

Això no treu que la reacció del PP no sigui cínica. Del PP que ara –a nivell espanyol i també català– xiula i dissimula i fa cara de no saber de què va la cosa, malgrat haver estat l'espoleta de la bomba. I ara diu per activa i per passiva que va de «desfacedor de entuertos», però que és qui va presentar el recurs, recordem-ho. Els coneixem prou bé (i aquest que redacta molt especialment) per a saber que per doctrina i visceralitat són radicalment contraris al fet que Catalunya sigui res que estrictament no sigui una província sense personalitat pròpia. Ni cultural ni lingüística ni política ni per sentiment. Sí, allò que ja dic al principi de l'article, que passa des del 1714 de facto, i que força anys abans ja succeia de pensament i desig dominador des de l'ambiciosa i expansiva Castella.

A tot això cal donar resposta. Democràtica, pacífica i positiva, però resposta rotunda. Una resposta que s’haurà d’articular de diverses maneres i etapes, però de la qual la manifestació del dissabte dia 10 ha de ser la primera prova. Per tant, ha de ser una manifestació massiva, molt massiva. Molt potent. I evidentment, ordenada, cívica i respectuosa. I desitjablement la darrera...

Un país com Catalunya, que vol encarrilar les seves reivindicacions per camins de civisme, diàleg i mobilització ciutadana no pot fallar en la utilització d’aquestes armes pacífiques i democràtiques. Si no les utilitza bé i amb èxit fracassarà penosament. I ho farà en punts essencials: la reivindicació de la seva dignitat, el respecte dels altres i l’autoestima. I donarà la raó als que diuen al PSOE i al PP, i de fet al conjunt d’Espanya, «los catalanes protestarán un poco, pero no harán nada». O aquells que, també despectivament, amb sorna diuen, quan se’ls recorda algunes grans manifestacions a Barcelona, «sí, pero sólo saben manifestarse bien por causas ajenas».

Cal per tant subratllar al màxim la importància d’aquesta manifestació, que hauria de ser la darrera, perquè la paciència s'acaba, i tot té un límit. Perquè és cert que la manifestació no canviarà la sentència i menys encara els objectius de centralització a fons i de gradual arraconament i afebliment que des del poder central es porta a terme amb la personalitat catalana. Però sense tots aquells factors de respecte per part dels altres –ara no ens en tenen– i de pròpia autoestima –que ara ens podria fallar– no serem capaços de defensar la causa i els interessos de Catalunya, al propi territori, i també a Madrid, i a Europa. Ara és el moment que Catalunya se senti més forta que mai, i deixi de confiar d'una vegada i per sempre en les promeses vanes dels mentiders que, històricament, l'han volguda sotmetre. Per això penso que aquesta hauria de ser, definitivament, la darrera manifestació per defensar el dret d'aquest poble a decidir el seu esdevenidor.

La llibertat de Catalunya es manifesta democràticament a les urnes

2010-06-22T16:56:00.001+02:00

Consultes sobiranistes: la força del poble en viu

Santi Capellera i Rabassó*periodista

Aquest diumenge passat dia 20 de juny s'ha portat a terme la quarta jornada de consultes sobiranistes a 47 municipis catalans, amb uns percentatges de participació que han rondat el 12% dels habitants d'aquestes poblacions, algunes de força rellevants. La jornada s'ha celebrat sense més incidents que el de dos intolerants feixistes que, garrot en mà, han anat a un dels col·legis electorals i l'han obligat a tancar per la força, a base de coaccions i amenaces, i han abocat les urnes a terra enmig de “vivas” a Espanya i a Franco: lamentable. Fora d'això, la total normalitat cívica arreu del país.

De la jornada en podem fer aquest balanç, ja que -tret d'aquest esmentat acte totalitari d'aquests dos franquistes- ha estat molt semblant a l'anterior, o sigui de la tercera jornada de consultes populars sobre la independència de Catalunya, que es va materialitzar a primers del maig passat a diferents municipis catalans, i que va ser un nou clam a favor de la dignitat del país.

Hi ha qui s'entesta en fer valoracions de percentatges i a mi em semblen interessants alguns resultats absoluts. Fem una ullada a Girona per exemple, on hi va haver més de 16.000 vots a favor de la independència, el que equival a quasi el doble dels resultats del partit socialista en les passades eleccions catalanes de 2006 on presentaven l'actual conseller de Política Territorial, Joaquim Nadal, com a cap de cartell.

Extrapolant, extrapolant un s'adona també que amb 16.000 vots es pot governar la ciutat amb majoria absoluta de regidors. I tampoc no es pot obviar alhora de fer valoracions de resultats, que socialistes i PP van fer una crida explícita a la no participació. Curiós? Doncs no: és decepcionant que dos partits polítics madurs, fessin descaradament apologia de la abstenció davant una consulta organitzada, només, per la societat civil.

Després, amb tota seguretat, sentirem aquests mateixos partits lamentar-se de l'abstenció de la ciutadania en eleccions o referèndums organitzats des de les institucions públiques. Tot un despropòsit i una incongruència que només actua generant una pèrdua de la seva legitimitat davant la ciutadania, quan era fàcil evitar aquesta situació simplement demanant el vot negatiu.

Deslegitimar la societat civil i les entitats és una mala praxi política que acaba passant factura. Per contra la dada radicalment democràtica, positiva important i a tenir molt en compte és que durant aquestes consultes a Catalunya hi havien més de 33.000 voluntaris per la democràcia, treballant perquè els ciutadans poguessin expressar la seva lliure determinació respecte el futur del país. Quins moviments mobilitzen més voluntaris durant mesos sense cap recolzament institucional? A mi em costa trobar un fet semblant.

Crec que és important que la gent participi en les consultes, perquè recolzen qualsevol iniciativa que ajudi a enfortir la qualitat democràtica del nostre país. A Catalunya, immersos en una desafecció i un desencontre amb l'Estat i amb les seves institucions polítiques com ara el Tribunal Constitucional, el que va succeir fa unes quantes setmanes és una demostració més que som una nació viva, que té dignitat i sap plantar cara als reptes i a les dificultats polítiques, socials i econòmiques.

Fa temps que ha començat la ruta cap al dret a decidir. La societat catalana -i per extensió i simpatia la balear i la valenciana- comença a ser conscient que la democràcia no té límits. Aquest procés, aquest itinerari que no té volta enrere, tot just està començant. La gran majoria social per prendre decisions sobre el nostre futur com a país està en marxa. Les alternatives són clares: o fem un pas endavant cap a la llibertat i el progrés i el canvi de paradigma econòmic, polític o anem cap a la dependència i la decadència del país...dels nostres països. Toca triar, i a Catalunya, ben aviat, toca decidir.

La diferència dels colors de les camises dels tailandesos no és cap anècdota

2010-05-20T03:13:00.006+02:00

Tailàndia: la lluita entre els pobres i les velles elits

Santi Capellera i Rabassó*periodista

Per a molts dels que han seguit, aquests darrers mesos, l'evolució de la violència als carrers de Bangkok, segurament el més fàcil i simple és pensar que el caos actual és només cosa de camises de colors diferents i de partidaris de diferents partits polítics, a penes distingibles entre si. Però la realitat, que de moment ja ha fet més de 30 morts i centenars de ferits, és una altra molt distinta.

El que ens ocupa és un dels conflictes contemporanis que, com a periodista i com a observador de la realitat global, m'ha interessat més. Fa uns anys i com a complement molt útil, vaig decidir començar a estudiar la carrera de Ciències Polítiques com a segona llicenciatura, però el cert és que em vaig quedar a mitges. I la vull acabar precisament perquè crec que els periodistes que ens dediquem a la informació política, tenim, en aquests estudis, un gran complement de coneixement compartit a nivell global.

Aquestes darreres setmanes, i molt interessat en aquest conflicte asiàtic que he seguit atentament per diversos canals, he tingut l'ocasió de entrevistar i parlar per via telefònica amb un parell de professors universitaris, amb un exmilitar, amb un empresari turístic, amb una dinamitzadora cultural i amb un metge, tots ells tailandesos. I la conclusió de les seves impressions després de les llargues converses mantingudes, mig en castellà mig en anglès, ha estat aquesta que intentaré aproximar-los en una síntesi col·lectiva del més destacat i coincident d'aquests parers.

En una coincidència absoluta entre ells, m'ha quedat clar que el que s'ha anat veient a Tailàndia des de finals de 2005 és una lluita de classes creixent entre els pobres i les velles elits. Per descomptat no és una lluita de classes en sentit estricte. Com que en el passat hi va haver un buit molt important a les esquerres, els polítics milionaris i populistes com Thaksin Shinawatra van aconseguir liderar els més pobres.

Són els pobres, urbans i rurals, que formen la majoria de l'electorat; són els ja famosos «camises vermelles». Exigeixen el seu dret a tenir un govern elegit democràticament. Van començar com a partidaris passius del govern de Thaksin, el Tailandès Rak Tailandès, però després van formar un nou moviment ciutadà anomenat Democràcia Real.

Per a ells, la Democràcia Real significa el final de la dictadura de la junta militar i palau reial, acceptada des de fa temps calladament i que ha permès als generals, els consellers àulics del consell privat i les elits conservadores actuar al marge de la Constitució. Des de 2006, aquestes elits han atemptat descaradament contra els resultats electorals gràcies a un cop militar, l'ús dels tribunals per dissoldre el partit de Thaksin en dues ocasions i el suport a la violència urbana dels «camises grogues» monàrquics.

A cap coneixedor del país no se li escapa que el partit Demòcrata actual és al govern gràcies a l'exèrcit, o sigui, feixisme i dictadura a l'uníson. Molts membres del moviment dels «camises vermelles» donen suport a Thaksin, i per bones raons: el seu govern va despuntar per diverses polítiques modernes en benefici dels pobres, com la creació del primer sistema sanitari universal de Tailàndia.

No obstant això, els «camises vermelles» no són uns simples titelles de Thaksin, estan organitzats en grups comunitaris i molts d'ells mostren la seva frustració per la falta de lideratge progressista de Thaksin, en particular per la seva insistència en la «lleialtat» a la corona.

El moviment republicà està creixent. Molts tailandesos d'esquerres, com és el cas d'un dels professors i el metge, no donen suport a Thaksin, i denuncien les seves violacions dels drets humans, però en canvi estan amb el moviment ciutadà per la Democràcia Real.

Els meus entrevistats, tots, han coincidit en que els «camises grogues» són conservadors monàrquics, molts d'ells amb tendències feixistes. Els seus guàrdies porten i fan servir armes de foc. Van donar suport al cop d'estat de 2006, van destrossar el palau del govern, i l'any passat van bloquejar els aeroports internacionals.

Estaven recolzats per l'exèrcit. Per això els soldats mai no disparen contra ells, com ha passat aquests darrers dies. I per aquest motiu l'actual primer ministre tailandès, educat a Oxford, mai no ha fet res per castigar-los. Al capdavall, a alguns com ell els van nomenar ministres.

Es desprèn de les opinions d'aquests ciutadans tailandesos, que els «camises grogues» pretenen menyscabar el dret de vot de l'electorat per protegir les elits conservadores, i els «vells i mals usos» per seguir governant Tailàndia. Proposen un «nou ordre» dictatorial, que permeti el poble votar, però alhora volen que parlamentaris i càrrecs públics no es puguin presentar majoritàriament a les eleccions. I el més trist: reben el suport dels mitjans de comunicació tailandesos convencionals, de la major part dels professors de classe mitjana i fins i tot de dirigents d'ONG's.

Per comprendre i jutjar els violents esdeveniments que sacsegen Tailàndia, cal tenir un coneixement i una perspectiva de la història del país que els meus entrevistats aporten fidedignament, ja que en cas contrari és pràcticament i objectivament impossible fer-ho. La perspectiva és necessària per poder distingir entre atemptar contra la propietat i ferir o matar la gent. I molt important: per jutjar-ho cal ser tailandès.

El coneixement històric aportat pels meus entrevistats, doncs, ajuda a explicar per què els ciutadans coneguts com «camises vermelles» expressen ara la seva fúria. Han hagut de suportar el flagell militar, la privació reiterada dels seus drets democràtics, continus actes de violència i insults per part dels mitjans de comunicació afins al règim, i també de gran part de la comunitat acadèmica.

A Tailàndia, i per una gran majoria de tailandesos pobres, és molt el que està en joc, i encara que sembla que es va cap a la solució, de moment encara no hi ha res clar. Tot compromís està exposat a la inestabilitat. Les velles elits potser estan pensant de negociar amb Thaksin per impedir que els «camises vermelles» es tornin completament republicans, però, passi el que passi, la societat tailandesa no pot tornar als temps passats, perquè la situació actual després d'aquests greus esdeveniments, és de no retorn. Els «camises vermelles» representen a milions de tailandesos fastiguejats de les intervencions militars i monàrquiques en la vida política. I com a mínim voldran una monarquia constitucional no política.

És molt fàcil la sortida d'acusar de terroristes el que en realitat són uns revolucionaris contra el feixisme en tota regla. El mateix va passar a l'Espanya franquista quan els militars van acabar amb el maquís, als quals acusaven de terroristes, quan en realitat eren l'últim reducte republicà i uns lluitadors per la legalitat democràtica. Però les cròniques de l'època, tremendistes i cridaneres com moltes que ens arriben des de l'oficialitat tailandesa, els titllaven de contrasocials i de delinqüents. I em remeto a les explicacions històriques rigoroses.

Mentre estic acabant de redactar aquest extens article, m'arriben per diverses vies les notícies fresques del dia 19 de maig: “la confusió pels carrers de Bangkok és un fet, mentre les immenses glopades de fum arriben des de les zones afectades ja que els incendis s'han multiplicat. A les 5 de la tarda han començat a tancar els negocis, que ja es preparen pel toc de queda...”.

Aquesta, i en resum doncs, és la lamentable situació de Tailàndia, i l'opinió que aboquen en les meves incisives entrevistes aquestes sis persones tailandeses, sis ciutadans i ciutadanes d'aquell estat asiàtic, de pensament divers, però amb grans coincidències a l'hora d'avaluar la crítica situació del seu país, i les causes que l'han propiciat.

L'habilitat camaleónica va ser una constant en el president del COI

2010-05-10T15:04:00.003+02:00

Samaranch o l'oblid de la memòria col·lectiva

Santi Capellera i Rabassó*periodista http://www.perinnolligams.blogspot.com/

La vida de Juan Antonio Samaranch, recentment traspassat, es va dividir en dues fases molt distintes. La primera, que va durar molts anys, la va viure sota l'empar del general Franco, i com a membre actiu i destacat de la Falange. Arribats els anys 50 es va dedicar als negocis, i va deixar de parlar català per passar-se al castellà. El 1956 va entrar com a representant de Catalunya al Consejo Nacional de Deportes. A partir d'aquí segueix una carrera meteòrica ascendent en aquest camp, passant per tots els papers de l'auca, fins a la seva mort l'altre dia, en que va rebre homenatges de cap d'estat.

El ressò del seu traspàs evidencia la minsa memòria col·lectiva i la carència d'anàlisi històrica en general, i molt especialment dels que ens dediquem a la informació i dels mitjans on treballem, que en la seva gran majoria l'altre dia van donar i el vist-i-plau al tarannà marcat pel poder polític, i sobretot econòmic. I malgrat que la dictadura franquista es va acabar ja fa més de tres dècades -i que vivim a l'era d'internet on tots estem interconnectats a través de la xarxa on es poden obtenir totes aquestes dades-, si exceptuem alguns “valents” que han gosat recordar, sense pels a la llengua, que Samaranch va ser un governador civil de Barcelona falangista i un secretari d'Estat del règim franquista, resulta que el traspàs d'aquest personatge ha propiciat que els mitjans de comunicació més importants del país i de l'Estat, s'immergissin en una amnèsia històrica sense precedents, o que directament ens expliquessin una versió apòcrifa de la realitat que va ser, que a molts ens deixa absolutament perplexos. Trist, molt trist i lamentable.

Hi ha un col·lectiu professional al qual tinc l'honor de pertanyer, el Grup de Periodistes Ramon Barnils, que ha elaborat un informe al respecte: “La cobertura mediàtica de la mort de Samaranch”. Ho ha plasmat a través de la feina ben feta i de les dades fidedignes que han recollit l'observatori crític dels mitjans Media.cat, i la Fundació Escacc. Un treball que va apareixer en escena vuit dies després de la mort de Samaranch, i on val la pena immergir-s'hi per, si més no, ser conscients que de vegades tots plegats, quan ens arrenglerem amb els que precisament són l'enemic, el dictador, l'absolutista, que tan si com no sempre és a la palestra, mani qui mani, sigui per la via que sigui, fem molts flacs favors al sentit de la justícia social i de la democràcia.

Samaranch va ser un personatge que va tenir la capacitat del mimetisme personal, social i polític que el va dur de ser un franquista recalcitrant emparat per la dictadura, a ser president del COI durant 21 anys en plena democràcia, això sí, gràcies a allò que s'anomena la Transició, és a dir, el passar pàgina i l'oblid del genocidi franquista durant quatre dècades, l'oblid d'assassinats i repressàlies per executors oficials, i la rehabilitació de feixistes amb carnet que han mort al llit, tranquils, i en molts casos, com és aquest, amb grans honors.

El 1975 va desaparèixer el seu gran avalador i amic, Franco, del qual Samaranch sempre se'n va declarar "seguidor incondicional". Però ell era viu, i havia de seguir. Amb la mort de Franco i la caiguda del franquisme, a mitjan 1977, va haver de renunciar a ser president de la Diputació de Barcelona, però immediatament va entrar en la carrera diplomàtica, i va ser destinat ben lluny, a Moscou, com a ambaixador de la Unió Soviètica i de Mongòlia. I de fet va ser allà on va preparar el seu desembarcament a l'Olimpisme. Ernest Lluch, ministre de Sanitat socialista d'aleshores, va qualificar Samaranch com "el gran camaleó. Home que s'acomoda a tot ". I ben mirat, va dur a terme una destacable transformació: de vestir la camisa blava de la Falange a ser un apòstol de la moral suprema del món esportiu, encabit en vestits d'Armani. De secretari d'estat amb el feixisme a president del COI.

Horst Dassler, propietari del holding multinacional Adidas, que posseia un poder gairebe il·limitat dins el món de l'esport, li va proporcionar les bases financeres per als Jocs Olímpics amb un programa comercial revolucionari: patrocini dels Jocs Olímpics des del COI. I així va percebre sumes de milers de milions provinents de patrocinadors i televisions. Samaranch podia repartir favors, acontentar funcionaris, donar diners a federacions d'esport i condecoracions a polítics. I com a guinda del pastís va atorgar els Jocs Olímpics a Barcelona per, d'aquesta manera, fer-se perdonar el passat, i reconciliar-se amb Catalunya i els catalans el 1992. Tot un hàbil camaleó.

"Samaranch, ves-te'n!", Corejaven multitud de catalans 1 abril del 1977 a la plaça Sant Jaume de Barcelona, davant del Palau de la Generalitat, aleshores seu de la Diputació, organisme del qual ell n'era el president. En vaig ser un testimoni d'excepció, ja que era allà d'incògnit, perquè en aquells moments estava fent el servei militar, i si per casualitat m'haguessin detingut, la mili se m'hagués fet bastant més llarga. Però aleshores ja estava tocat per aquesta dèria del periodisme, i me la vaig jugar assistint a aquella concentració de la qual “els més grans” m''havien assabentat convenientment. Samaranch va escapar per una porta del darrere -per la qual molts anys més tard, quan vaig treballar a Comunicació de Presidència, en vaig sortir i entrar moltes vegades tot recordant l'afer- a l'empara dels seus policies.

L'altre dia, en aquest mateix palau del qual fa 33 anys va haver de fugir d'amagat, i ja de cos present, se li van rendir tota mena d'honors, com si d'un president de la Generalitat es tractés. Potser per alguns és un homenatge merescut. Per altres del meu mateix pensament, és senzillament una befa a la història i un greuge a molts lliutadors antifranquistes, represaliats fins a la sacietat.

Mentre el judici sumaríssim que va portar el president Lluís Companys davant d'un escamot d'afusellament segueix vigent per, precisament, la reticència a anular-lo dels antics amics de Samaranch -i ara dels seus hereus ideològics-, les despulles del president català assassinat pel franquisme mai no van poder tenir un reconeixement digne, ni van poder ser objecte dels honors que va tenir Samaranch l'altre dia, tota una paradoxa, a la suntuosa capella ardent instal·lada pel Govern català a l'emblemàtic Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat.

Dels nazis del franquisme a la nova ultradreta

2010-05-06T14:05:00.004+02:00

"La Huella de la Bota": l'extrema dreta que vindrà

Santi Capellera i Rabassó*periodista

Coincidint amb l'actual ressò mediàtic de la Memòria Històrica, amb el 65è aniversari de l'allibertament de les víctimes nazis dels camps de concentració, i també amb el greuge dels darrers fets succeïts a Badalona (on el Partit Popular va repartir uns explicatius díptics entre els ciutadans, que acusaven directament la comunitat romanesa de ser la responsable de gairebé tots els delictes que es cometen a la ciutat), té lloc la presentació del llibre “La Huella de la Bota”, del periodista valencià Joan Cantarero, que radiografia com creix i s'escampa l'actual extrema dreta espanyola, i n'explica els seus antecedents històrics, amb el rerefons del refugi nazi que va suposar l'Estat espanyol sota la dictadura franquista.

L'autor ha aconseguit estructurar literàriament un sorprenent treball d'investigació, que es submergeix en el fosc món de la nova ultradreta espanyola, racista i xenòfoba, per desvetllar què s'oculta en les seves accions violentes; com s'organitza, com es financia, quins són els seus vincles amb els seus homòlegs internacionals, i també amb antics criminals de guerra nazis que encara s'amaguen al nostre país.

En la darrera dècada, les bandes ultres i neonazis espanyoles han protagonitzat més de 4.000 accions violentes al carrer i, des dels primers anys de la transició fins avui, han comès prop d'un centenar d'homicidis.

L'origen d'aquests grups, que en realitat constitueixen la baula més fràgil i manipulable de les organitzacions de l'extrema dreta, es remunta a finals de la Segona Guerra Mundial, quan els nazis europeus refugiats a l'Estat espanyol van comptar amb la complicitat del règim franquista per a seguir difonent la seva ideologia, malgrat la important derrota bèl·lica que els van infligir les tropes aliades.

El testimoni de confidents que coneixen molt bé aquest món des de dins i la col·laboració de diversos col·lectius antifeixistes d'Europa, han estat decisius per reunir la informació que fa d'aquest llibre un document imprescindible per a comprendre l'abast de l'esfera ultra i neonazi actual.

Amb el suport d'entitats com Amical Mauthausen, aquesta publicació enriqueix els coneixements col·lectius sobre les organitzacions criminals neofeixistes espanyoles, i aporta un nou testimoni que ajuda a entendre millor què són i com avancen aquests perillosos grupúsculs marginals, que dissortadament tenim enquistats al si de la nostra societat.

Hi ha polítics que encara es pensen que els mass media estan, com en l'època franquista, al seu servei

2010-05-01T16:34:00.003+02:00

Comunicació pública i manipulació política

Santi Capellera i Rabassó*periodista

Malgrat que estic curat d'espants -i darrerament encara més- em sorprenen les crítiques que va rebre Mònica Terribas, directora de Televisió de Catalunya, arran de l'entrevista que li va fer fa unes setmanes al president de Catalunya, José Montilla. I no em refereixo a les crítiques d'alts càrrecs del Partit Socialista de Catalunya –aquestes són coherents perquè provenen d'una formació política que concep la televisió pública com un altaveu de la seva ideologia, i no pas com un servei ciutadà–, sinó a determinades veus periodístiques ideològicament pròximes a aquesta formació. Es pot ser periodista i pertànyer a un partit polític, és clar que sí: tots en tenim alguna d'ideologia. Però mai els interessos d'aquest partit no han de convertir el periodista en un servidor del govern. Sigui quin sigui el govern. En els periodistes, en tots, hi hauria de primar l'objectivitat abans que cap ideologia ni interès. Per això quan el periodista no és un mesell, sovint es veu repressaliat d'alguna o altra manera per la revenja del poder.

Aquestes crítiques a Terribas tenien dos objectius bàsics: un, evitar que es parlés de la buidor que va transmetre José Montilla quan la periodista el va despullar davant de tot el país. L'altre, molt més sibil·lí, fer-nos creure que TV3 no està controlada pel PSC. És a dir, que caiguem en el parany de pensar que, si de debò la controlés, aquestes coses no passarien. Doncs sí que passen. I passen perquè els controladors -tots i arreu- van tan sobrats, que no preveuen la més mínima gosadia per part de ningú. Ni tan sols de Mònica Terribas, la periodista que precisament va ser rellevada i ascendida a directora, per poder fer desaparèixer d'escena l'incòmode programa d'entrevistes -també incòmodes- que conduïa: La nit al dia. I d'aquesta mena de manipulacions, després de tres anys treballant a IB3, aquest que redacta en sap molt!

Tan de bo Elena Serra, que li va fer una entrevista al cap de pocs dies a Jaume Matas per la pública balear, hagués estat igual de punyent que la comunicadora catalana, encara que cal contemplar que Terribas té molt d'ofici, i que és una periodista l'especialitat de la qual és l'interviu.

Quedi clar que amb aquestes asseveracions no pretenc, de cap manera, desprestigiar Elena Serra, que es una bona professional i segurament "només va fer la feina que li van encomanar, i res més", cosa força habitual a IB3. D'altra banda, potser si Elena Serra hagués estat més incisiva en abordar els temes candents i bruts que envolten Matas, en coses que ella li podia haver arrancat enlloc de deixar-lo derivar cap a un discurs polític i personal (moltes respostes van passar del minut i mig de soliloqui de l'ara imputat expresident), la periodista mallorquina hagués pogut tenir una fi professional immediata a la casa semblant a la meva, quan fa un mes em van dir per telèfon: "dimarts ja no faràs el programa", després d'intentar aturar el dia abans les agressions verbals en antena del poc educat i menys tolerant diputat popular Antoni Serra, que l'endemà va propiciar d'aquesta manera el meu cessament a IB3 Ràdio, i també la supressió de la versió genuïna del meu programa, Quatre illes, que es feia des de Menorca per a tot Balears.

Per això potser Elena Serra, tot i poder -i saber- fer l'entrevista de forma molt diferent, i per vergonya de la direcció general de l'Ens Públic balear, es va mostrar oberta a acceptar les llargues, teatrals i avorrides respostes de justificacions injustificables, i de presumcions d'innocència que ningú no es creu, de l'ara presumptament corrupte i imputat per presumptament distreure diners públics, exministre de Medi Ambient d'Aznar, i expresident del PP i de les Balears, l'inefable Jaume Matas.

Amb tota certesa, doncs, una entrevista de Terribas a tal personatge hagués donat per molt més. N'estic segur. Encara que, per raons òbvies de llibertat professional, segurament no s'hagués pogut emetre des IB3. El que resulta sorprenent és que el director general, Antoni Martorell, al damunt es vanagloriés de "l'èxit" de l'espai. De quin èxit, senyor Martorell? Del d'haver deixat que un pressumpte corrupte utilitzés un mitjà públic -o sigui de tots- per intentar enredar i confondre encara més una ciutadania tan agreujada com la nostra? De l'èxit d'oferir-li aquest mitjà a precari (quan val mitja hora de tele?) per tal que l'imputat fes un panegíric d'intent de defensa de la seva innocència, que ni un nen petit no es creu? De l'èxit de deixar-lo dir per IB3 i amb càrrec a l'erari públic, coses que fan riure com "que s'ha quedat sense feina"? Aquest no és pas cap èxit, senyor Martorell, sinó l'evidència del seu fracàs com a gestor.

A tots els professionals de la comunicació ens hagués agradat fer-li l'entrevista a Matas. Però no per fer-li la viu-viu, com va ser el cas. Per això no es pot considerar cap èxit -excepte per a ell- que l'expresident publicités, pagant tots, un discurs polític impresentable, i que la periodista el deixés marejar la perdiu descaradament, com si la majoria de l'audiència no tingués criteri. Mònica Terribas, doncs, en no pertanyer a IB3, segurament li hagués tret tot el suc a Matas, i l'hagués incomodat, i no l'hagués deixat fer el discurset polític que IB3 li va posar en safata.

L'entrevista de Terribas a Montilla va ser modèlica en contingut i forma. Perquè les preguntes van ser infinitament més enriquidores que les respostes. I ja sabem, sobretot els periodistes, que això no és el que s'espera d'un interviu; encara que quan l'entrevistat és algú tan linial com José Montilla, aquesta potser és l'unica alternativa, perquè el tempo televisiu és incompatible amb el del personatge. I de fet allò prodigiós i que pot esdevenir un valuós material d'estudi a les Facultats de Periodisme, va ser la capacitat de Mònica Terribas per mantenir viu l'interès del teleespectador en una entrevista de 54 minuts, a algú "que no va dir absolutament res".

L'obligació d'un periodista -sempre- és posar el poder contra les cordes, i no pas fer entrevistes vaselíniques, que són pròpies de règims totalitaris o amb un dèficit important de cultura democràtica. Convé tenir present que els polítics són gestors al servei de la ciutadania i que cap periodista no ha de ser mai complaent amb ells. El periodisme complaent no és periodisme. I està clar que el fet d'acorralar qui detenta el poder a base de preguntes compromeses, forma part dels principis més elementals de la nostra feina, cosa que implica que tals qüestions semblin escrites per l'oposició, i no pas pels simpatitzants. Cap periodista no pot ser mai un robot ni un mesell, amb un plec de preguntes preparades i còmodes, destinades a publicitar electoralment un governant, encara que alguns que diàriament fan el fatxenda presumint de pertanyer al nostre col·lectiu, a l'hora de la veritat d'aquest principi professional se n'oblidin fàcilment, i enlloc de treballar en un mitjà, sembli que ho facin en un gabinet de premsa.

Catalunya ja compta amb un dels l'orgues litúrgics més grans d'Europa

2010-04-23T15:25:00.000+02:00

La Basílica de Montserrat estrena orgue
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Diumenge 25 d'abril tindrà lloc a la Basílica de Santa Maria de Montserrat, el concert inaugural del nou orgue, presidit pel cardenal Tarcisio Bertone, Secretari d’Estat del Papa Benet XVI, que al final de l’acte pronunciarà unes breus paraules.

El concert constarà de dues parts: la primera anirà a càrrec de l’organista P. Theodor Flury, monjo benedictí d’Einsideln (Suïssa), que interpretarà, com a record del P. Abat Cassià M. Just, la Passacaglia de J. S. Bach –va ser la peça amb la que es va acomiadar abans de morir-; seguirà una improvisació sobre el cant del Virolai i, finalment, la Tocatta i fuga en re menor de J. S. Bach.

La segona part anirà a càrrec de l’Escolania de Montserrat, la Capella de Música de Montserrat, l’Orfeó Català, l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida i solistes vocals, tots sota la direcció de Salvador Mas, que interpretaran el Te Deum de A. Bruckner per a solistes, cor, orgue i orquestra.

Entre les dues parts hi haurà l’acte de lliurament de l’instrument a l’Abadia de Montserrat a càrrec del president de Caixa Penedès –entitat que ha garantit el finançament de l’instrument-, Josep Colomer; una breu presentació de l’orgue a càrrec del seu constructor, Albert Blancafort; i, finalment, l’acceptació de l’obra per part del P. Abat Josep M. Soler.

El concert té un caire institucional i comptarà amb la presència d’una nombrosa representació del Govern de la Generalitat, i també d’institucions civils i eclesiàstiques de Catalunya. També hi serà present un bon grup de padrins que han participat en la campanya de construcció de l’orgue. L’acte –al qual només s’hi pot accedir per invitació- serà retransmès per la Televisió de Catalunya, a partir de les 18.30h, per la qual cosa a Menorca serà possible veure aquesta recepció.

Si sou més fidels a la Moreneta i malgrat no tenir invitació us voleu desplaçar fins al punt més alt del Bages, a Montserrat podreu seguir el concert des de la Sala Puig i Cadafalch –a la qual s’hi accedeix pel Museu de Montserrat-, on hi haurà instal·lada una pantalla gegant.

Tal com ens van explicar els responsables de l'Abadia de Montserrat

-en una de les darreres edicions de l'efímer programa Quatre illes (el genuï), que va dirigir i presentar aquest periodista per IB3 Ràdio des des de Menorca-, el nou orgue ha estat construït per l'empresa Blancafort, Orgueners de Montserrat a Collbató, Baix Llobregat, i ha estat possible gràcies a les aportacións de diverses entitats, i de més de 4.000 particulars que l'han apadrinat parcialment, o que han ajudat a sufragar les despeses de construcció de la infraestructura necessària.

L'aparell consta de 4.242 tubs, fa 12,5 metres d’alçada i 5,5 d’amplada, i pesa uns 12.000 quilos. En total, han calgut més de 22.000 hores de treball per fer possible una peça elaborada de manera totalment artesanal, que compta amb quatre teclats manuals i un de pedal –cadascun dels quals fa sonar un cos diferent, com si es tractés d’instruments independents, que s’anomenen: cadireta, orgue major, expressiu, batalla i pedal-.

Els tubs s’agrupen en diferents famílies anomenades registres, que l’organista pot fer servir per fer combinacions. El de Montserrat en té 63, la qual cosa aporta una quantitat extraordinària de possibilitats. Aquest nou instrument permet la interpretació de tot el ventall de literatura organística, des de Bach fins a les obres més contemporànies, la qual cosa situarà Catalunya entre els més alts nivells musicals internacionals, ja que compta amb les prestacions dels orgues més grans d’Europa. Esperem que els menorquins també les puguem gaudir, i que la bona influència de la Moreneta en tots els aspectes, també arribi fins aquí.

La decisió de Garzón de demanar el certificat de defunció de Franco, res té a veure amb restablir la dignitat de les víctimes

2010-04-20T13:10:00.002+02:00

Megalomanies Majúscules

Santi Capellera i Rabassó*periodista

De vegades quedo sobtat quan sento persones, que a priori semblen o haurien de ser assenyades, afirmar taxativament i rotundament: «jo confio en la Justícia!». Doncs me n'alegro, escolti. Jo també confio en altres coses que també poden anar en majúscula: en les Matemàtiques, en l'Amistat, en l'Enginyeria de Camins, Canals i Ports, en la Paraula d'Honor, en l'Ètica, en la Companyonia i en la Solidaritat, per citar-ne algunes.

Resulta, però, que això no evita que algú cometi una errada aritmètica -intencionada o no- quan em fa una factura; o que un determinat amic es comporti deslleialment amb mi; o que un pont s'ensorri; o que tot i fer bé la meva feina, qui m'ha donat la seva paraula actuï sense cap mena d'ètica, m'aparti del davant a caixes destemprades, i em decreti el pacte de la fam; o que una vegada esdevingut això, qui per principis i idees s'hauria de mostrar solidari amb mi i donar-me la mà, s'oblidi que existeixo i em deixi a l'estacada, malgrat saber que estic amb la nevera buida i sense feina.

Confiar en la Justícia, doncs, així: en majúscules llampants, ja veuen que no està tan clar, i fins i tot pot ratllar la beneiteria. Això mateix passa amb els que demanen a crits pressumció d'innocència per a xoriços i delinqüents més que contrastats i molt sospitosos de ser-ho, que "casualment" sovint pertanyen a la classe política o a la seva rodalia d'influència.

Ara ja és segur que l'exdiputat del PSOE i magistrat de l'Audiència Nacional, Baltasar Garzón, serà processat per prevaricació. Les relacions de perillosa promiscuïtat entre els diferents poders de l'Estat queden exemplificats en aquest cas: Garzón va ser a la vegada el delfí de Felipe González i qui va reobrir el cas GAL. També, cal recordar-ho, qui va acabar portant a la presó destacats personatges del ministeri de l'Interior socialista.

Deixant de banda les motivacions de Garzón -aquest periodista no té la facultat de llegir el pensament- es pot afirmar que el cas fa aflorar les veritables dimensions d'una anomalia que no és conjuntural, sinó estructural. Una anomalia gravíssima, que mostra fins a quin punt un simple funcionari pot acaparar un poder omnímode i fer-lo servir quan vol. I el que potser encara és més greu: quan no vol no, naturalment, amb els perjudicis per omissió que aquest fet comporta.

Garzón va arribar a sol·licitar el certificat de defunció del general Franco. Aquesta extravagància té ben poc a veure amb l'intent de restablir la dignitat de les víctimes del franquisme, entre les quals s'hi compten cinc familiars meus directes. En canvi l'actuació de Garzón, només té a veure amb la megalomania de qui es veu -tal com diu un col·lega de professió- pel damunt del Bé, del Mal i del Codi Penal. I aquesta és una patologia endèmica que, dissortadament, depassa l'àmbit judicial, i afecta molts altres reietons imbuïts de messianisme que, pels seus càrrecs temporals, es creuen facultats per fer el que els plagui a tort i a dret, malgrat que les seves decisions perjudiquin clarament la resta del proïsme, perquè s'han acostumat a les majúscules.

Si els polítics són capaços de fer suspendre espais periodístics, és que ens trobem en una involució social

2010-04-03T22:11:00.005+02:00

Quatre illes, a IB3 Ràdio: "vergonya, cavallers, vergonya"
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Aquesta potser serà la darrera notícia de Quatre illes, possiblement el programa de ràdio més efímer de la història, ja que sense ser d'estiu només ha durat tres mesos. Temps suficient, però, com per a que els poders fàctics el veiessin amenaçant, i se'l carreguessin. Després de treballar molt dur i lluitar contra tota mena d'elements, vaig aconseguir que el Grup Serra a través de Nova Televisió ens fes la producció; que renomenats tertulians de tots els àmbits, així com periodistes de Prensa Ibérica, Grup Serra, Editorial Menorca i independents hi pàrticipessin; i que Quatre illes sortis finalment a l'aire dignament el dia 4 de gener de 2010. I el projecte va agradar...a moltes i molts. A moltíssima gent, a la majoria. A altres com el PP, en canvi, no els va caure bé, per la qual cosa han acabat per esdevenir els ideòlegs d'aquesta execució mediàtica, arran d'un intercanvi verbal per antena - que no era de contingut polític- d'aquest periodista amb un diputat conservador.
Qui va propiciar l'incident va ser el parlamentari del PP Antoni Serra, que substituia Miquel Jerez, contertulià habitual. El cap de premsa del PP, Joan Martorell, va avisar del canvi amb un SMS, però no va facil·litar cap telèfon de contacte del senyor Serra, ni va dir que no aniria a l'estudi de Mallorca, i va donar per suposat que li trucaríem a un telèfon, el número del qual desconeixíem. La reacció del diputat en donar-li finalment pas al cap de vint minuts, va ser d'una forta virulència verbal amb desqualificacions personals i professionals, que vaig haver de mitigar amb molta esgrima, per no haver-li de tallar directament la comunicació, cosa que vaig estar a punt de fer.
Al gruix del PP, en general, el programa no agradava. No era de la seva corda. Era massa crític i clar en els editorials, que d'altra banda no feien més que reflectir el moment polític actual. I no els agradava especialment la tertúlia dels dimarts, on hi havia pràcticament tres diputats que es posaven d'acord de seguida, i un que evidentment discrepava: aquest era el del PP. Cosa normal ateses les ideologies a les antípodes. I les pressions des de la judicatura de premsa i de persones físiques relacionades amb els conservadors, van ser una constant cap a aquest periodista. Trucades de telèfon i correus electrònics que sempre feien referència al "desequilibri de forces de la tertúlia", i que intentaven aigualir l'efecte que feia aquesta nova experiència balear, de fer de les quatre illes un país d'opinió diversa a més de vertebrar-les a fons informativament i territorial, de posar sobre la taula una tertúlia plural i ponderada, on totes les veus hi tenien cabuda, i on vam tenir la sort de comptar amb una persona educada i correctíssima, el diputat senyor Miquel Jerez, que era del PP però que mai no va fer cap lleig a la resta, ni va ser maleducat ni impertinent en les seves valoracions i intervencions, ni amb els altres tertulians, ni amb aquest periodista, malgrat ser combatiu per defensar les seves postures, com era molt lògic i evidentment la seva obligació.
Els participants habituals de la tertúlia parlamentària dels dimarts eren Cristina Rita, del PSIB, Eduard Riudavets, del PSM, en Josep Melià, de UM, i tal com esmento, en Miquel Jerez, del PP. La conversa era diversa, amena i correcta, i els diputats, conjuntament amb l'analista polític Miquel Àngel Maria, continuaven als estudis una mica la sessió dels dimarts a la Sala de les Caròtides. I comentaven, gairebé sempre molt cordialment, el que s'havia gestat a la Cambra durant el plenari, a més de l'actualitat del dia a dia. I tots plegats ja ens hi havíem fet i familiaritzat.
Quan hi va haver les detencions més importants relacionades amb UM, nosaltres ens hem vam fer ressó editorialitzant al respecte, com no podria ser d'altra manera en un ràdio pública, que vol dir de tots, i que paguem tots, no ho oblidem. I en aquells moments el senyor Melià, acabat de nomenar president d'UM, va aguantar estoicament tant els comentaris de la resta de tertulians, com la línia editorial, que no feia més que reflectir la veritat del moment. I el senyor Melià no es va anar a queixar a ningú, ni va ser maleducat, ni va muntar cap pataleta de plor i de desequilibri d'opinió, i malgrat haver-se d'esperar alguna vegada per problemes tècnics de les línies, mai no va faltar el respecte a aquest periodista en antena i en directe, com sí que va fer l'altre dia el senyor diputat Serra. Heus aquí la diferència de tarannà.
Queda clar que el diputat Serra i el PP han actuat amb molta prepotència, i que aquesta va ser la seva directriu en demanar el cap d'aquest que redacta, i la supressió de l'espai de llibertat d'opinió, cosa que impensablement han assolit.
La fi de Quatre illes és un acte pervers, que fa un flac favor al lliure albir editorial i informatiu, i que posa els límits de la por a la pell de la resta del col·lectiu periodístic, que té família per mantenir i hipoteca per pagar, i que després d'això ja no actuarà igual i d'acord amb la seva consciència informativa. I de propiciar això se'n diu totalitarisme, en el fons, i en la forma. És com la foguera que cremava bruixes, o la forca que penjava insurrectes per donar exemple a la resta. Ara ja sabeu què us pot passar!
Aquesta és una supressió reaccionària que propicia el PP, és evident, però, no ho oblidem, que no hagués estat possible sense la col·laboració necessària dels responsables d'IB3 Ràdio i de la direcció general de l'Ens Public Ràdiotelevisió de les Illes Balears. Són els senyors Alvarez i Gallego, director i sotscap d'informatius respectivament, curiosament els mateixos que fa tres mesos li van donar el seu vist-i-plau i el van impulsar, els que ara proposen el cessament del programa i d'aquest periodista. Cosa afirmada reiteradament i a diverses persones per Antoni Martorell. I és el senyor Antoni Martorell, director general de l'Ens Públic qui accepta la proposta, lluny de tenir solidaritat professional, i fer pinya amb qui condueix l'espai. Ho hauria d'haver fet per pur corporativisme, i per defensa de la professionalitat del ram i de la mateixa IB3, d'agressions verbals en directe, com les que va fer el diputat Serra. I per no obrir una esquerda de feblesa del mitjà, cosa que evidentment ha aconseguit. I aquesta no és cap bona notícia.
Les paraules del director de la ràdio, Víctor Alvarez, a la meva persona en comunicar-me el cessament van ser: " dimarts ja no faràs el programa; havies d'haver callat i demanar disculpes", com si això fos una ràdio d'Albània en temps del comunisme més opac, l'Espanya franquista o la Romania d'en Chauchescu, i enlloc de viure al segle XXI encara fossim al XVIII. Aquest redactor està acostumat a treballar en mitjans on hi ha llibertat i respecte de veritat, i on s'observa el codi deontològic, on el conductor és qui mana, i on els caps, per professionals, no desautoritzen els periodistes que, precisament també per professionals, solen ser atacats sistemàticament, tal com ha passat en el tema que ens ocupa, encara que en aquest cas l'estil ha estat baix de to i vulgar. En canvi, cap dels altres diputats ha tingut mai cap problema, ben al contrari. Ells ho poden explicar. Quanta falta fa un Col·legi de Periodistes seriós, en aquest país, que recolzi els esforços de l'actual SPIB.
Si permetem que passin aquestes coses, l'unic que constata el nostre col·lectiu és feblesa. I si en aquest afer algu realment ha demostrat falta de professionalitat, de seny i de coherència solidària, aquest algú no és ni més ni menys que qui ha desautoritzat aquest periodista en la defensa del mitjà, dels companys i de si mateix. I anem a mal borràs, si una ràdio pública cessa un programa i el seu conductor perque ha volgut mantenir la dignitat personal i professional davant l'opacitat i la prepotència, que amb successos com aquest, agafa molta força i embranzida per enfrontar-se obertament als mitjans de comunicació, i als controvertits periodistes. I això, lluny de passar desapercebut, hauria de fer veritable por pública, i la gent del carrer i la professió, enlloc de restar muts i a la gàbia, haurien de reaccionar, i escriure i parlar, i ensenyar les dents, i no pas tremolar de por, com han fet els directius d'IB3.
Aconseguir les llibertats d'expressió i d'opinió amb el degut respecte, ens ha costat molt; ens ha costat sang i moltes vides durant molts anys, especialment els de l'obscurantisme franquista, i molta presó, perquè ara alguns s'atreveixi a desvirtuar i a rebaixar els guanys assolits amb tant d'esforç, perquè el que diem no els agrada. Però hem de tocar de peus a terra i ser conscients que cada país té els dirigents que es mereix, i cada mitjà de comunicació, també. I jo no teballaré mai més en cap mitjà en el qual, com m'ha passat a IB3, no em pugui sentir digne i respectat, perquè ha renunciat a donar veu a la llibertat d'expressió per ves a saber quins foscos interessos, i m'ha deixat a l'estacada. A 54 anys, puc afirmar rotundament que els pitjors llocs de feina que he tingut mai, i on m'han tractat pitjor de la meva vida, professionalment i personal, han estat IB3 i la crosta d'atlàters de les seves marques adjacents, que per rubor de la casa controla un imputat per corrupció: tota una fita que s'esdeve cada dia, i que no honora precisament aquest bonic país. A veure com s'acabarà la neteja de la claveguera balear, i a qui més veurem a la picota. Ja ho va advertir el més valent “rei nostro senyor” a Portopí fa vuit segles, en conquerir Mallorca. Però molt prop d'allà mateix, a Santa Ponça, sembla ser que encara estan igual: "vergonya, cavallers, vergonya".

Els corruptes de les Illes, ara malden per no ser descoberts públicament

2010-03-25T01:03:00.005+01:00

La gran epidèmia general de corrupció balear

Santi Capellera i Rabassó*periodista

Dimarts dia 23 de març, per a moltes i molts era el gran dia, esperat des de feia molt de temps. Sí, la tornada de Jaume Matas ha revolucionat la societat balear, encara que aquesta tornada no hagi estat per rebre un bany de multituds, en el sentit més amable de la paraula. I si de fet hi ha hagut alguna multitud que l’ha rebut i l’ha esperat, doncs no ha estat precisament per cantar-li cap lloança, sinó per reclamar-li a crits que torni els doblers.

De fet a Matas no l’han recolzat pràcticament ni els seus col·laboradors, ja que des d'Estaràs a Linares, l’han implicat clarament en les irregularitats de casos com el Palma Arena i altres, per la qual cosa el jutge l’ha imputat i l’ha obligat a venir. I malgrat haver estat president del Govern balear i president del PP, ara sembla ser que ningú no el coneix, i que fins i tot els més amics aleshores, se’n desmarquen.

A Matas, com a qualsevol ciutadà, se li ha d’aplicar la pressumpció d’innocència, encara que malgrat aquest suposat, és ben difícil dubtar de moltes d’aquestes acusacions i implicacions en casos de corrupció que ara l’assetgen i que l’han conduit als jutjats. Que un polític sigui corrupte o que estigui acusat de corrrupció és molt greu, però encara ho és molt més quan amb fonaments més que suposats i pressumptes, un jutge l’imputa en delictes tan importants com els que s’imputen a Matas, i és molt més greu encara quan l’imputat ha estat el màxim representant d’una societat amb noms i cognoms, com és la nostra, la de les Illes Balears. I això sí que es greu, perquè d’alguna manera, els ciutadans ens sentim traïts, i molt més els que el vagin votar en el seu moment, perquè d’alguna manera es deuen sentir percentualment responsables d’aquests desproposits.

Ser polític i corrupte o semblar-ho és greu: però si les mateixes circumstàncies conflueixen en el president d’un país, això crea una gran desafecció cap als polítics i cap a la mateixa societat. I aquest mateix raser es pot aplicar a la resta d’imputats i condemnats preterits, i als que molt possiblement també serán futurs penats, que segurament n’hi haurà més d’un, ja que si no fos així la feina de jutges i fiscals resultaría infructuosa, i es demostraría que que a la judicatura hi ha poc rigor i poca professionalitat, i això no és així de cap manera, o si més no, molts que confiem en la justicia així ho volem creure. I sobretot, gràcies al col·lectiu periodístic al qual pertanyo, aquestes coses han aflorat molt abans del que ho haguessin fet sense la nostra inestimable participació i col·laboració, ja que la majoria actuem amb rigor i professionalitat, per la qual cosa, aquesta minoria de demagogs, mentiders i remenafems, que també ens embruten, queden sempre en evidència davant el contrast informatiu i la serietat de la resta.

I és cert que aquests dies passats he sentit alguns cridaners, pocs, sense gaire o cap ofici, callar davant algunes detencions, mirar cap a l'altra banda o a l'hora dels titulars de la veritat, parlar de cinema o d'altres arts; i he vist titulars tristos destacant les detencions de polítics, però deixant de banda -com si amb ells no anés la cosa- les dels empresaris detinguts al mateix temps, diluint els seus noms en la mateixa gerra, malgrat que aquests potser puguin ser tant o més culpables de connivència, que els politics als qual es refereixen tals gassetillers. Però que hi farem, si de periodistes, alguns, només en tenen el nom, que generalment embruta el dels altres. Una cosa és autocensura, i l'altra mirar cap a un altre costat davant l'evidència, perquè qui surt emmanillat cap al jutjat és qui et paga. I que quedi ben clar que els que no preferim el benestar a la veritat, publiquem sempre aquesta veritat sense matisos, que som la majoria, ho reitero, sigui la que sigui, perquè preferim ser pobres, però lliures.

Potser sí que hi ha hagut una epidemia de corrupció massiva a la societat balear, que ha encomanat molta gent, i que només els que estaven vacunats han pogut evitar. Però com que no hi ha mal que per bé no vingui, segurament de tot això la que en sortirà més reforçada és la propia societat balear, on molt possiblement d’aquí a pocs anys hi haurà els controls més estrictes per tal que cap corrupte s’iniciï en la carrera política per lucrar-se’n. Recorden aquell que un dia va dir “yo me he metido en política para hacerme rico” ? Doncs això és el que no ha de tornar a pasar mai més. Ni aquí ni enlloc.

Ara només podem demanar que la infecció remeti, i que els jutges actuin amb la máxima celeritat per tal que els ciutadans no ens quedem decebuts per mor de l’habilitat de molts lletrats experts en aquesta estrategia, de retardar les coses el màxim possible. I com a mostra el botó de l'ajornament d'avui, que malgrat que només que sigui d'un dia, esbrava el mateix fet de l'esperada declaració. Perquè esperar sense saber quant, només condueix al desgast, al cansament i a la decepció generalitzada dels estaments, la política i els polítics, que per sort de la nostra societat i de la democràcia no són de cap manera tots corruptes, sinó que, com passa amb els periodistes, n'hi ha alguns de grocs i servils de baixos interessos (pomes podrides en definitiva), que embruten i donen mala fama a la gran majoria que és la resta (pomes sanes), que serveix només la veritat, sigui quina sigui.

Parlar de les nostres inquietuds en referència al país, es pot fer a la ràdio pública de les Illes Balears

2010-01-15T01:07:00.003+01:00

Tertúlies per depassar fronteres, a IB3 Ràdio
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Un nou espai radiofònic va neixer el dia 4 de gener de la mà dels responsables de les emissores públiques del Govern balear. IB3 Ràdio posa en antena des de Menorca, i alternativament des d’Eivissa o Mallorca, una tertúlia a nivell de tot el país conduida per aquest periodista que redacta amb l’ajut d’un gran grup de professionals destacables de la comunicació balear, i amb producció del Grup Serra, a través de Nova Televisió.
"Quatre illes", que és el nom d’aquest nou espai en català de la Ràdio de les Illes Balears, té com a objectiu ser un fòrum d’opinió dels polítics, intel·lectuals i persones de la cultura i la societat en general, que comformen el gruix humà de l’arxipèlag, i que senten les inquietuds lògiques del dia a dia del món que els envolta.
D’una hora de durada, i de dilluns a dijous de 10 a 11 de la nit, l’actualitat del nostre país és a debat a través de les ones hertzianes i amb les quatre illes connectades, per analitzar i comentar l’actualitat del país, de l’Estat i del món en general, a través d’una conversa múltiple on hi caben tota mena d’opinions, i on s’aborden tot tipus de qüestions que tinguin a veure amb el moment que vivim, per constatar informació veraç i opinió diversa. On de tant en tant s’hi podrà sentir l’anàlisi de periodistes d’altres indrets dels Països Catalans, com el País Valencià o el Principat, i també, per què no, d’algun d’altres latituds més llunyanes.
La idea sorgeix directament des de la direcció d’IB3 Ràdio, que proposa a aquest que redacta el disseny del programa, i que conjuntament es va fent una realitat fins a la maqueta final. Hores i dies de molta pensada per part de l’equip, han desembocat en el que és la tertúlia plural d’IB3 Ràdio per antonomàsia, la tertúlia de tots, que té com a divisa l’ús de les noves tecnologies i xarxes socials, i l’incentiu de la participació d’opinió a través del correu electrònic, dels SMS i del mateix telèfon.
En aquesta ocasió molt especialment, des d’IB3 Ràdio hem volgut deixar clar que tenim una visió totalment global del què ha de ser la ràdio pública del país, un servei de tots i per a tots, que lluny de posar els ciutadans d’esquena, té la missió d’encarar-los per tal que es coneguin més mútuament. Aquesta és la idea, basada evidentment en el motiu fundacional de l’Ens Públic Ràdiotelevisió de les Illes Balears
És una realitat que aquest país es compon de quatre illes, que per dissort i tradicionalment gairebé no es coneixen, i també ho és que formen part d'un fet social, cultural i administratiu comú, per la qual cosa, crec, que el que precisament necessiten són elements d'unió i d’estimació reciproques, i no pas el contrari. I aquesta és una de les grans funcions d'IB3, la Radiotelevisió de les lles Balears, a més de la de promoure l’ús correcte de la nostra llengua, i de difondre la nostra cultura.
Penso que no hem de confodre però, la programació d’IB3 i aquestes funcions que cito més amunt, amb una programació de caire localista, ja que si l'objectiu final doncs, dels nostres mitjans públics, és la cohesió (que no l'assimilació) d'uns territoris que de no ser perquè hi ha el mar pel mig serien absolutament homogenis, no té cap mena de sentit "desconnectar" quan l'ideari del que es pretén és tot el contrari.
I si volem gaudir d'una programació local, tenim al nostre abast altres mitjans qualificats que ho fan molt bé, i que informen d'una manera molt focalitzada de detalls que no caben en una programació generalitzada i de país com és la d'IB3, que representa un projecte comú de i a les quatre Illes Balears.
Per una televisió i una ràdio sense fronteres, cal que IB3 sigui forta, capdavantera i sòlida, i que ofereixi productes compactats, de tots i clarament balears, que també donin a conèixer la realitat de les Illes a la resta dels territoris de parla catalana, i a través d'internet al món sencer. Penso doncs, que en aquest cas cal fugir dels localismes, i cohesionar en un sol mitjà comú tota la riquesa cultural i social de l'arxipèlag. Només així serà possible depassar totes les fronteres i conèixer-nos millor, per compartir els interessos que ens uneixen. Benvinguts doncs, totes i tots, a "Quatre illes", la tertúlia més pública i plural de les Illes Balears, i en la qual t'hi esperem de 10 a 11 de la nit.

Els mitjans catalans fan pinya per defensar l'Estatut

2009-12-09T11:18:00.006+01:00

Editorials conjunts, d'aquí i d'allà

Santi Capellera i Rabassó*periodista

Fa uns dies dotze diaris catalans i tres emissores de ràdio, entre elles la pública Catalunya Ràdio, van fer un editorial conjunt anomenat “La dignitat de Catalunya”, on es posava èmfasi en la defensa del nou Estatut català, el text del qual és des des de fa més de tres anys i per mor de la denúncia del PP i del mateix Defensor del Pueblo socialista, a mans d’un inoperant Tribunal Constitucional, que té quatre dels seus magistrats fora de termini de mandat, i sense que ningú no hi posi cap remei.

L’editorial dels mitjans catalans va fer vessar rius de tinta, molt especialment entre els diaris centralistes i centrals espanyols, entre ells El País, que qüestionava el que es fes un editorial conjunt, perquè això representava fer d’actors polítics i no pas de mitjans independents. Doncs bé, de vegades els periodistes també n’hem de fer d’actors polítics. Més quan els polítics en exercici es mostren incapaços de resoldre l’interès general. I l’Estatut de Catalunya és de l’interès de tot un poble.

Les casualitats de vegades fan que les circumstàncies es donin consecutivament. Dilluns dia 7 de desembre més diaris de quaranta-cinc països de tot el món han imitat el gest de Catalunya, i han publicat un altre editorial conjunt alertant de la greu emegència del canvi climàtic. Entre ells hi ha El País. Paradoxes de la vida.

“Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga”, resava l’editorial dels mitjans catalans. De fet hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat.

Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial.

I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies molt especialment, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga. Amb poques paraules, clares i sense timidesa, enumeren els punts principals de la reivindicació catalana.

I a més és molt bo que l’editorial s’hagués titulat “La dignitat de Catalunya”. Perquè lluny de demagògies dels contraris a la seva evolució i progrés, Catalunya té problemes de finançament, de respecte de les competències estatutàries, de tracte just pel que fa a les grans infraestructures, i de moltes altres coses, però també, molt especialment, de reconeixement de la seva identitat i del seu paper a l’Estat. Però a més té, i a hores d’ara amb especial gravetat, un problema de respecte de la pròpia dignitat. La gent ha de saber que un país maltractat en la seva dignitat, finalment ningú no el té per res.

I ara ja ho sap, n’és conscient. Però Espanya potser encara es creu que els catalans no són res més que uns fenicis, quan la veritat és que Catalunya ha tingut i té una actitud i una política altament solidàries amb els territoris d’Espanya. Sempre.

Hem de creure que aquest editorial periodístic farà el seu efecte. No sabem si suficient com perquè a que la voluntat del Parlament català i de les Corts espanyoles i la del poble de Catalunya expressada en referèndum no siguin obertament i fortament agredides.

Ni tampoc burlades sin que se advierta el cuydado, com tants cops fatalment s’ha fet.

I si no en fa, o en fa poc, potser pot passar allò que pronostica el mateix editorial dels diaris catalans: la cancel·lació de l’esperit integrador i respectuós de debò, sense engany ni subterfugis, de la diversitat espanyola i del que Catalunya és i significa. I com a mostra un botó: les consultes d’independència, de les quals ja es parla arreu amb tota naturalitat, cada dia tenen més recolzament social i ciutadà.

Vorejar la llei és gairebé delicte, més si qui ho fa és un jutge

2009-11-10T08:25:00.004+01:00

De Sòcrates a Millet en el país del groller Garzón
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Seria convenient que, en circumstàncies com l’actual, d’una estesa inquietud i de clar trasbalsament social per fets impactants com el de Fèlix Millet i companyia, ens poséssim davant els ulls les paraules d’algun clàssic antic com per exemple Sòcrates
En les seves elocubracions el pensador helènic creu que s’han de recuperar els elements de fons de l’antiga tradició (la virtut, la justícia, la veritat, el bé), tot remodelant-los i dotant-los d’una nova fonamentació i d’un nou contingut.
Planteja un model de vida que fins a la seva existència ningú no havia proposat: no es tracta d’acoblar la vida a pautes exteriors, alienes a la pròpia persona, sinó que és la persona, cada persona, la que ha d’adequar la seva vida a allò que li dicta la raó i la seva consciència interior, i denuncia els excessos que es cometien en la seva època (Atenes, 4 de juny de 470 aC - Atenes, 7 de maig de 399 aC)
Avui, que vivim en una societat occidental que pateix les conseqüències de les conductes desenfrenades i de l’embriaguesa de certs personatges encimbellats, es diguin Madoff, Millet o "Gürtel", causada per l’afany incontrolat de poder o de diners, no es pot negar que les paraules de Sòcrates ens orienten i, si fa al cas, ens conviden a rectificar i a tornar a resituar la nostra trajectòria vital en la direcció correcta. I potser tampoc no es pot desmentir que sovint ens deixem dominar per les implacables lleis del sistema, encara que ens portin a una permanent insatisfacció de l’esperit.
En aquest context de vida i experiències encara hi trobem un altre maremàgnum de despròposits. El d'un personatge que va més enllà de la normalitat del pas del temps, que corre per fer punts i demostrar que és ell i no pas ningú més qui mana i decideix arreu, i que pot fer el que vulgui a la seva manera, pel davant de parlaments democràtics i de normes establertes, si més no ètiques i de sentit comú, com un dictadoret que usa el seu poder a tort i a dret per deixar clar que pel damunt de tot hi és ell, cosa la qual no deixa de ser una altra mena d'autocràcia. Aquest personatge doncs, també hauria hagut de llegir profundament Sòcrates.
Em refereixo naturalment al jutge Garzón, que es caracteritza per la deficient qualitat dels seus treballs i l’espectacularitat mediàtica i escandalosa de les seves actuacions. Només cal recordar l’operació Pinochet, en què demanava l’extradició de Londres; l’operació Nècora, en què els suposats traficants van sortir tots alliberats per falta de proves; a Catalunya, l’afer Cahispa, finalment arxivat després de l’escàndol provocat i els danys morals irreparables a les persones... Ell mateix té pendent un possible judici per prevaricació; volia jutjar retrospectivament el franquisme, malgrat que això darrer potser hagués estat el millor i més reconegut de les seves actuacions.
Hi podem afegir el tracte vexatori retransmès per tot l'espectre audiovisual dispensat als expolítics Macià Alavedra i Lluís Prenafeta, actualment sense responsabilitats oficials però eficaços i actius servidors públics durant molts anys; a l’alcalde i regidor electes d’un dels ajuntaments més importants de Catalunya, i a tres empresaris. Aquests darrer "cop" ha estat la notícia més rellevant, pel damunt de la realitat de les acusacions que se’ls puguin fer, de la presumpció d’innocència i del que, en definitiva, n’acabi resultant, segurament i de manera inevitable molt perjudicial per a ells.
S’ha humiliat aquestes persones, com denuncia la mateixa presidenta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, i com l'evidència ha obligat el mateix president de l'Audiència Nacional a investigar els fets i els mètodes. Molts ciutadans també ho hem percebut una vegada més. Hem constatat, com en moltes altres ocasions, la discriminació selectiva en negatiu que es fa des de Madrid als que no consideren de la seva colla.
I d'aquestes dues cordes al coll que cito abans, l'eradicació de les quals passa d'alguna manera per la filosofia socràtica, només ens n’alliberarem quan s'elaborin lleis que ens protegeixin encara més de tots els delinqüents, de "tots". Des dels més petits pòtols feixistoides que van amenaçant el proïsme, passant per alguns irresponsables periodístics que fan dels seus pamflets un veritable cavall de batalla del terrorisme mediàtic, fins als més grans de guant blanc, que roben tot el que poden a tort i a dret. I també, és clar, d'alguns jutges que amb les seves actuacions voregen la llei de manera impresentable. Lleis en definitiva que ens protegeixin de l’esperit egoista, del desfici del plaer, de la disbauxa del diner, de la violència incívica dels agressors, o de la visió egocèntrica de la vida i el poder en qualsevol dels seus suposats.

Cal que qui jutja sigui independent i objectiu, i això al Tribunal Constitucional és una utopia

2009-10-30T08:41:00.004+01:00

La necessària credibilitat en la Justícia
Santi Capellera i Rabassó*periodista

El funcionament de la Justícia és un element clau, ja que és la responsable de garantir el compliment de les normes que tota societat de dret s’ha marcat. És d’especial gravetat, per tant, que les diferents institucions responsables de garantir el funcionament de les normes comunes entrin en crisi. L’estat de dret basa la seva legitimitat en el contracte social signat entre els seus ciutadans, el qual porta a l’acceptació tàcita d’unes regles de joc compartides que garanteixen els drets i deures de tots els individus.
Dels tres pilars de l’estat de dret, el poder judicial és el que resta més al marge de l’escrutini públic i sovint (encara que hi ha excepcions molt evidents) del judici dels mitjans de comunicació. No obstant això, diferents fets han focalitzat darrerament l’atenció sobre el funcionament de la Justícia (molt especialment a Catalunya), i han posat en qüestió de manera clara la seva independència i integritat respecte dels poders legislatiu i executiu. Aquest mateix que redacta publicava un article en aquest diari fa una setmana (El cas Millet i els guanys dels pescadors oportunistes) en que demanava especialment deixar actuar els jutges sense pressions dels fiscals ni dels polítics, per tal que puguessin fer bé la seva feina.
Precisament per això mateix crec que cal considerar que l’actitud del Tribunal Constitucional amb la sentència de l’Estatut de Catalunya és la principal causa del descrèdit de la justícia espanyola. Aquesta falta de credibilitat ve donada per la pèrdua d’independència de l'alt tribunal respecte dels partits polítics, ja que al meu entendre en aquest òrgan especial hi pesa més l’adscripció ideològica i el seguidisme dels magistrats cap a aquells que els han escollit, que no pas la voluntat expressada per tot un poble en un referèndum, afegida al pacte entre dos parlaments com són el de Catalunya i el Congrés espanyol.
Un tribunal que triga més de tres anys a dictar una sentència sobre la principal norma de funcionament de l’autogovern català, provoca més alarma social i desafecció que no pas seguretat jurídica. I siguem clars i lògics: un element clau de la confiança en la justícia és evitar la sensació de buit legal, i prendre decisions desinteressades que assegurin la continuïtat de l'ordre social, perquè la Justícia té com a missió garantir la igualtat dels ciutadans davant la llei i la seva llibertat davant qualsevol arbitrarietat que la pugui posar en perill. Aquesta és la seva veritable missió i no pas cap altra, molt ben representada en la seva icona de l'estàtua amb la bena als ulls que aguanta la balança .
La realitat dels partits polítics a nivell de l’Estat és notablement diferent a la catalana. Els membres del Tribunal Constitucional són nomenats a proposta del Congrés, el Senat, el Govern i el Consell General del Poder Judicial. Per tant, quan una norma legal com és l'Estatut català se sotmet a judici dels representants d'aquests estaments, es qüestiona el principi d’igualtat dels ciutadans catalans respecte dels de la resta de l’Estat, ja que l’organisme que ha de dictar sentència ha estat escollit, només, per una de les parts i no pas per l'altra. Com es pot ser objectiu doncs?
És fonamental per a qualsevol societat garantir la solidesa de les seves institucions i dels poders que les han de regular, perquè el descrèdit de qualsevol institució pública, com ara la Justícia, ens fa més febles com a ciutadans del que es considera un estat de dret. I això és fa extensible a qualsevol altre judici interessat, en qualsevol camp i circumstància.
Per això penso que el fet que el Tribunal Constitucional estigui jutjant únicament l’Estatut català i no l’andalús o qualsevol altre amb les mateixes connotacions com ara el valencià, o que hi hagi hagut declaracions, filtracions, recusacions i espectacles que ha anat oferint el Tribunal Constitucional durant tot el temps que fa que dura el procés des que el PP va recusar el contingut de l'Estatut, ja són suficients per constatar que els ciutadans de Catalunya han vist qüestionats els seus drets i la seva llibertat. I queda clar que això es dóna en estar sotmesos aquests ciutadans a l’arbitrarietat dels organismes judicials esmentats, que en definiva són els que hauran de dictar sentència sobre un autogovern del qual estan bastant allunyats en tots els aspectes, i als que -es pot percebre fàcilment- no fa cap gràcia que l'Estatut de Catalunya es pugui aplicar tal com va sortir del Parlament. I això no dona precisament cap credibilitat a la Justícia, ni cap garantia als ciutadans que aquesta actui de manera independent.

La corrupció és lamentable, més quan s'espera que es doni per aprofitar-la en benefici propi

2009-10-23T15:30:00.004+02:00

El cas Millet i els guanys dels pescadors oportunistes
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Quan s’insinua alguna irregularitat lligada a un partit o a un polític li solem atorgar veracitat instantània, sense alarmar-nos gaire, perquè s’ajusta a la lògica que hem adoptat. En canvi, si l’acusat pertany a aquesta societat civil que hem edulcorat, a alguna ONG d'aquestes de gran volada, o a alguna institució cultural com ara el Palau de la Música o l'Orfeó Català per ser clars del tot, se’ns trenquen els esquemes i sembla que el món s’enfonsi: la realitat no s’ajusta a la nostra expectativa, no és el que semblava que era, ves per on.

És una màxima ancestral: no s’ha de ser honest, sinó que també se n’ha de semblar. En realitat m'adono que a la nostra societat és més important semblar honest que ser-ho. Per això, el judici dels mitjans de comunicació –basat en opinions i presumpcions– sol ser socialment més determinant que el judici dels jutges –basat en proves i lleis–. Quantes persones han estat irremissiblement condemnades socialment i, al cap de mesos o anys, inútilment absoltes pels tribunals! Aquestes són, però, les regles del joc: l’exigència moral està supeditada a l’aparença que se’n dóna.

A tot arreu hi ha lladres i conspiradors; només cal repassar les pàgines internacionals dels diaris per constatar que allò que vivim als nostres territoris en aquest terreny no és gens excepcional. El nostre cas, però, té un component original: quan afecta una entitat o una institució que és identificada amb el catalanisme com és el Palau de la Música (i parlo molt clar perquè ningú no m'acusi de fer la puta i la Ramoneta), se’n fan lectures desproporcionades. A tots dos bàndols. Els detractors hi veuen una magnífica ocasió per generalitzar i dir que allò que a la resta del món és culpa de la cobdícia, aquí a casa nostra ho és del catalanisme, tal com fan avui descaradament el PP, el PSC i ICV, auspiciats per la Brunete socialista del senyors Iceta, Zaragoza i Herrera, és a dir per l'actual Catalunya Ràdio i TV3, ara finalment lliures de la "crosta nacionalista" que tant enquistada estava després d'un quart de segle de governs de CiU. I, en aquest, abunden aquells que pateixen per si això representa una estocada definitiva i el punt d’inflexió per a la plena desnacionalització del país. Exageren els uns, exageren els altres. Lamentablement, són afirmacions hiperbòliques que no es contraresten sinó que sumen en la mateixa direcció, que em temo que no és precisament la bona, com a mínim pel país i pels seus ciutadans. També són les regles del joc: l’exigència i l’aparença morals del catalanisme han de ser necessàriament més elevades, ja no només per opció, sinó sobretot per necessitat.

Més que lamentar-nos però, el que convé és actuar. O canviem les regles o les fem servir a favor nostre. I aquesta segona possibilitat sembla més abastable. Per exemple, quan un acusat d’emprar diner negre es defensa dient que és una pràctica habitual del sector (la mateixa Alícia Sánchez Camacho diu al Matí de Catalunya Ràdio -23/10/09- que "els mitjans de comunicació només miren el cas Gürtel, i en canvi obvien que la presidenta del Parlament balear està imputada en el cas Son Diomenge, i segueix al seu lloc", com aquell que diu, "tots ho fan", i es queda tan ampla!) no n’hi ha prou amb reaccions irades, amb manifestos reivindicant l’honorabilitat o tantes altres respostes del mateix estil. Potser seria més oportú que les nostres entitats seguissin el camí de rendir comptes públicament, per exemple. Això de l’accountability, com en diuen els entesos, està inventat i no només és exigible a institucions i empreses sinó també recomanable per a les entitats de la societat civil –rebin fons públics o no–. Algunes ja ho fan, però no és una pràctica prou generalitzada. Certament, això no evitaria els comportaments delictius d’algunes persones, però seria un bon coixí per amortir el cop i, així, evitar de posar-ho tot en dubte en cada ocasió.

En Millet és un delinqüent confés, però si bé es mira no és un home criticat i jutjat popularment perquè hagi actuat malament per apropiació indeguda: ho és per molt més. És l'ase dels cops de la fam de revenja d'alguns exagetes socialistes, que recorden els dies de Filesa amb el senyor Sala al capdavant, i la corrupció dels Roldan i altres inefables personatges de la mateixa corda política, que els van obligar a empassar-se molts gripaus. ara és l'hora doncs (per mínima relació que constatin entre la trama del Palau i Convergència i Unió) de l'esperada revenja. Ara és l'hora d'intentar tornar a crear un altre cas Banca Catalana, que els socialistes es van haver d'empassar amb la sentència absolutòria de la Justícia a Jordi Pujol. Aquesta és l'arenga que es fa des dels mitjans públics catalans, i de manera constant i ininterropuda durant les 24 hores del dia amb programes i pamflets audiovisuals sense fi. I desenganyem-nos, els atacs i peticions de presó per a Millet no són tant pel què ha fet (que són un seguit continuat de delictes i un clar desproposit social) sinó contra el que va representar el personatge. I és l'ase dels cops també perquè amb la seva trama resulta que del cas Gürtel se'n parla una mica menys, si més no a Catalunya.

Potser sí que en Fèlix Millet ha d'anar a la presó, però qüestionant els jutges i les seves decisions (i més si en aquests no es constata prevaricació) I'únic que s'aconsegueix és debilitar la mateixa Justícia i de rebot l'Estat de dret. I veig amb claredat que si no hi hagués lleis i jutges, la força popular ja hagués penjat el senyor Millet d'un arbre enmig d'una plaça, tal com passava al oest americà. Això que dic potser va contracorrent, i és políticament incorrecte, però és la meva reflexió al respecte. I malgrat que Fèlix Millet sigui culpable, només un jutge i no pas la força mediàtica i l'anomenada alarma social, pot decretar el seu ingrés a la presó. I si el jutge no ho ha fet, ni polítics ni fiscals poden irrompre i fiscalitzar i polititzar les decisions de qui ha interpretat la llei. Caldrà jutjar els culpables i si s'escau i la llei ho contempla així, hauràn d'anar de cap a la presó sense contemplacions, però no pas abans, malgrat que alguns mitjans a hores d'ara ja hagin aconseguit fer bullir l'olla a tot gas, i malgrat que els pescadors oportunistes esperin les aigües mogudes per posar tot el peix al cove. I només amb claredat rigor i transparència, i no pas amb judicis populars arengats per cridaners desbocats, evitarem que passin aquestes coses.

El copríncep d'Andorra va ser un gran defensor de la llengua i la cultura catalanes

2009-10-16T08:21:00.003+02:00

L'adéu a Joan Martí Alanis: un bisbe estadista de talla europea
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Aquests primers dies de tardor han dit adéu a un gran home d'estat del nostre entorn. El diumenge dia 11 va morir a Barcelona a 81 anys Joan Martí Alanis, arquebisbe emèrit d’Urgell, un dels grans bisbes catalans del segle XX. Martí Alanis va ser el pastor de la diòcesi d’Urgell durant trenta-dos anys, responsabilitat que també comporta la de ser el copríncep d’Andorra. Home de gran bagatge cultural i intel·lectual, Joan Martí formava part dels sectors oberts de l’Església i al mateix temps fidel al país.
Pocs minuts abans de tres quarts de dotze el fèretre amb les despulles de l’arquebisbe va entrar a la nau central de la catedral de la Seu d'Urgell on s'hi concentraven un miler de persones. La comitiva que l’ha dut en processó des del Palau Episcopal el situa al peu de l’altar. Amb els evangelis i la mitra al damunt. La cerimònia que s’inicia serà solemne però senzilla. Un altre element més comparable a la manera de fer de Martí. Lectures, càntics, més de dos-cents eclesiàstics i tota la plana major de l’Església catalana. Emoció la d’alguns dels assistents. Mirades encuriosides les d’altres. Respecte per part de tots. El bisbe Joan, el copríncep d'Andorra Martí s’acomiada.
A l'homilia es cita primer l’home d’Església. Després, evidentment, l’home d’Estat. "Era un gran creient, sense exageracions, a la catalana, a la modesta, a la sincera, a l’autèntica. Un home de cultura. I la cultura anava lligada amb la ferma defensa de la llengua catalana que va fer Martí, pel fet de ser cap d'Estat de l'únic país que té el català com a llengua pròpia", va dir emocionat l'ara successor seu, Joan Enric Vives.
Representants dels governs andorrà, català, francès i espanyol van fer acte de presència a la cerimònia. I és que realment no n'hi havia per menys. Martí Alanis va ser un home consagrat a l'Església, però per davant de tot va estar consagrat al seu poble i al poble Andorrà, al qual va representar com a figura jurídicopolítica de coprincep, conjuntament amb el president de la República Francesa, des que l'any 1971 va agafar les regnes del bisbat i, per tant, les del coprincipat.
Vaig tenir l'oportunitat de conèixer el bisbe Joan durant una estada de feina al Principat d'Andorra, on vaig tenir tracte personal tant amb ell com amb el president Òscar Ribas, ja que el meu entorn laboral es desenvolupava en treballs de comunicació pròxims a aquest context. Vaig poder copsar i percebre en el clergue una persona moderada i assenyada, però consistent i valenta per afrontar qualsevol eventualitat del caracter que fos. I vaig poder comprovar que l'opinió de Martí Alanis sempre es caracteritzava per l’equanimitat i la fonamentació. Així ho demostraven, per exemple, els seus articles d’opinió a La Vanguardia. En la seva condició de copríncep, va haver d’afrontar certament moments difícils, especialment en l’elaboració i aprovació de la nova constitució d’Andorra, que va rubricar l'any 1993 després de ser aprovada en referèndum pel poble andorrà, que va treballar al costat d'Òscar Ribas Reig, el president de la transició, que va portar Andorra a l'ONU amb la nova constitució i que ha estat l'únic premier que ha fet un discurs en la nostra llengua a l'alt organisme mundial de les nacions. La Carta Magna andorrana va ser doncs, i de la mà de Martí Alanis, el pas decisiu per a la modernització definitiva del nostre país germà. Sobre Andorra sempre hi ha hagut una espasa de Damocles en forma d’ingerència dels poderosos estats veïns i d'intents d'arrabassament de la seva independència. El copríncep Martí Alanis però, va saber sortir-se’n molt bé i va tenir la murrieria i la saviesa necessàries per pilotar una molt bona transició. En termes eclesials, Joan Martí Alanis va garantir un successor de qualitat per a la diòcesi mitjançant el nomenament com a coadjutor seu de Joan Enric Vives, actual bisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra.
La Santa Seu, va reconèixer el seu zel acurat en l'acompliment del seu ministeri episcopal, i el 25 de juny de 2001 li va atorgar el títol o dignitat d'arquebisbe ad personam. Allunyat d’estridències, Martí Alanis va saber jugar fins al darrer moment la carta de la moderació i del seu tarannà constructiu, en un exemple del que ha de ser un home d'Església que juga un paper d'estadista. El país et trobarà faltar, bisbe Joan.

La festa del 12 d'octubre és arcaica, excloent i amenaçadora

2009-10-13T14:33:00.004+02:00

Absències, xiulets, greuges i evidències
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Encara que sembli una cosa paradoxal, fora de lloc en qualsevol altre estat o país llunyà o pròxim a l'Estat espanyol, comença a ser una tradició que el públic que va a veure la desfilada militar en motiu del dia de la Fiesta Nacional esbronquin i demanin la dimissió de José Luís Rodríguez Zapatero com han fet els últims quatre anys. Quan els falti l’actual president del govern espanyol hauran de buscar un altre ninot per poder continuar exigint que li tallin al cap. De reiteració és pot qualificar l’absència del president de la Generalitat, José Montilla, a la desfilada, però dos anys encara no constitueixen una tradició.

A Catalunya i a altres territoris de l'Estat culturalment diferents dels de la influència de Castella, la commemoració del 12 d'octubre és percebuda com una autèntica agressió contra els drets nacionals diferents dels castellans. Naturalment, qualsevol català, valencià, balear, basc o gallec té perfecte dret a sentir-se espanyol. Però aquest dret no té res a veure amb aquesta exaltació ultranacionalista i militarista, més pròpia del franquisme que d'un sistema democràtic i respectuós amb les altres nacionalitats de l'Estat. I cal no oblidar que aquestes distintes nacionalitats estan contemplades a l'actual Constitució espanyola, que alguns defensen tant i que consideren intocable i inamovible.
De fet la commemoració del 12 d'octubre com a dia de la hispanitat no té el més mínim sentit, ni a Catalunya ni fora d'ella. I s'haurien d'adoptar les mesures necessàries que conduïssin a la seva supressió com a festivitat i com a commemoració. Aquesta celebració és un acte del nacionalisme espanyol més ranci i prepotent, que serveix, fonamentalment, perquè els elements més ultranacionalistes realitzin provocacions a diferents punts de l'Estat, perquè és una commemoració del nacionalisme espanyol extremista i absolutament excloent. És a dir, està concebuda com la imposició de l'espanyolisme identificat i alinieat amb el castellanisme sobre la resta de nacionalitats que hi ha a l'Estat espanyol.
A més de tot el que dic anteriorment, el caràcter militarista d'aquesta celebració converteix aquesta data en una commemoració especialment agressiva i amenaçadora contra qualsevol idea o iniciativa que pugui discrepar del predomini del nacionalisme espanyol. I aquí és on la idea de la democràcia es dissol en detriment dels que no sentim aquestes essències pàtries com a nostres, i on es dóna el greuge comparatiu entre aquesta celebració i les que reivindiquen les altres comunitats nacionals. Sincerament, i com a observador durant molts anys d'aquest fenomen des de l'exterior de l'Estat espanyol, aquesta festa sovint m'ha provocat vergonya aliena, ja que la combinació d'un nacionalisme exaltat, prepotent i excloent, amb el caràcter militarista que simbolitza la desfilada de Madrid, recorda les pitjors èpoques de la dictadura del general Franco. I si es vol comprovar la meva asseveració només cal contrastar imatges actuals i de l'època esmentada, on les semblances escèniques són més que admirables.A més hi ha un altre greuge cap a altres cultures i nacions externes a la penínsila ibèrica i al continent europeu, ja que el nacionalisme espanyol ha instaurat aquesta data per commemorar, amb la al·lusió a la hispanitat, la invasió de terres americanes, una pàgina de la història de l'expansionisme espanyol que és millor no celebrar, i que, de fet i sincerament, és millor per a tots oblidar. I si no preguntin-ho als descendents dels colonitzats.
No és gens difícil percebre que Espanya viu amb tensió els recels amb que es miren Catalunya els qui encara administren l’herència dominant castellana. Això potser no ho saben o no els importa al públic que va sortir a veure la parada militar als carrers de Madrid, però és una evidència tant flagrant que ni José Montilla ho pot passar per alt: per això no va a la celebració. Molt em temo que aviat serà Espanya la que haurà de fer pedagogia per no quedar-se sense partidaris. De moment a Catalunya ja no els defensen ni els seus, i aquest és un símptoma molt significatiu.

Es pot ser famós i quasi diví, llibertí i amant del sexe, però cal respectar les lleis i els menors

2009-10-02T15:59:00.006+02:00

Polanski, entre les cordes de la moral i la justícia
Santi Capellera i Rabassó*periodista

La detenció del director Roman Polanski a Suïssa sota càrrecs de fugir de les condemnes per relacions sexuals il lícites amb una nena de 13 anys d'edat a Los Angeles han empès l'esfera diplomàtica a mediar en un cas on s'hi barreja la fama i la notòrietat, i que va passar fa 31 anys.

Polanski, de 76 anys, va ser detingut fa pocs dies a l'aeroport de Zurich per les autoritats suïsses i a petició de l'oficina del fiscal de districte de Los Angeles. La fiscalia sabia els plans de Polansky d’anar a Suïssa a recollir un premi, i va fer valer el tractat amb l’estat helvètic per aprovar una sol licitud d’extradició a través del Departament de Justícia dels EUA.

La detenció ha indignat el govern de França, que s'ha negat a extradir Polanski des que va fugir de la seva terra natal el 1978, després que un jutge de Los Angeles en va reclamar el retorn. A França, Polanski és venerat com a cineasta i també com un màrtir de la injustícia i el puritanisme americà. El ministre de Cultura francès, Ric Mitterrand, va emetre un comunicat dient que "lamentava profundament aquesta nova agressió de la qual n'és víctima d'algú que ja n'ha viscut tantes durant la seva vida", tot recordant implícitament l'assassinat de la seva dona, l'acrtriu Sharon Tate, que estava embarassada de vuit mesos, ara fa quatre dècades a mans dels seguidors de Charles Manson.

Després de guanyar fama amb els seus films a Polònia, Polanski va captivar Hollywood amb "Rosemary's Baby" i "Chinatown", i va guanyar l'Oscar al Millor Director el 2003 per "El pianista", ambientada durant l'Holocaust. Entre els partidaris del director als EUA hi ha la seva víctima, Samantha Geim, que tenia 13 anys quan Polanski la va portar al llit durant una sessió de fotos a la casa del seu amic Jack Nicholson i que ara en té 43. Fa una dècada va dir que que no sentia odi ni rancúnia cap a Polanski i a la qual quan va retirar els càrrecs contra ell, va dedicar el documental "Roman Polanski: Wanted and Desired".

Polanski, que té la doble nacionalitat franco-polonesa, va fugir dels Estats Units el 1978 abans que pogués ser condemnat per aquest delicte de relacions sexuals il·lícites que per ell encara segueix sent un gran problema. Hi ha qui defensa, injustament crec jo, que tots els pecats que Polanski va poder haver comès es veuen compensats per la brillantor del seu art. I el meu parer és que una cosa no es pot barrejar amb l'altra, que no s'ha de barrejar per bé del mateix setè art, i per bé de la justícia i de la societat.

Més de 100 pesos pesants del cinema -incloent a directors com Martin Scorsese, David Lynch, Mike Nichols i Pedro Almodóvar- han signat una petició demanant a les autoritats suïsses deixar lliure Polanski. La http://thesmokinggun.com ha publicat el testimoni jurat de la víctima i l'admissió de Polanski de la culpa. I encara que reconèixer la culpabilitat (i no penediment) va reduir els càrrecs només a les relacions sexuals il·lícites amb un menor d'edat, els documents deixen clar que allò va ser una violació.

Podem pensar que Polanski va tenir remordiments de consciència però jo no m'atreviria a assegurar-ho, ja que quan el novel·lista britànic Martin Amis el va entrevistar el 1979, ja va afirmar: "si jo hagués matat a algú, no hauria tingut tant d'atractiu a la premsa, veus?", amb la qual cosa sembla ser que a més de no penedir-se d'haver tingut relacions sexuals amb una nena, també és víctima de la seva vanitat. És una altra manera de mirar la història.