El catalanisme del PSC queda anulat de facto en el 36è Congrés del PSOE

Catalunya, la gran absent del debat socialista  

Santi Capellera i Rabassó *periodista                                    

Durant tot el cap de setmana del 3 al 5 de febrer, la Televisió de Catalunya, Catalunya Ràdio i la resta de mitjans importants del nostre país, públics i privats, han dedicat pràcticament tot el gruix de les seva programació informativa al congrés que el PSOE ha celebrat a Sevilla, i que ha decidit qui seria el successor de José Luis Rodríguez Zapatero al capdavant del socialisme espanyol.

Especialment, els mitjans públics catalans han dedicat temps i recursos a aquest acte, en el qual i en contrapartida, s'ha oblidat absolutament Catalunya i dels seus interessos generals.

En acabat aquest congrés, i després de les àmplies dades aportades per TV3 i Catalunya Ràdio, i reiteradament i repetitiva pel Canal 3/24 i Catalunya Informació, si ho analitzem en clau política i de resultats, resulta que es constata que no hi ha hagut cap debat d'idees, que han quedat ocultes i apartades en el que sembla que ha estat la primera intenció dels organitzadors i ideòlegs polítics d'aquest acte. Ara doncs, el socialisme espanyol ja té un nou líder, que a jutjar per la seva edat, la seva trajectòria i la seva idiosincràsia, de renovador i de sang fresca, res de res; més aviat tot el contrari. Qui lidera el PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, els darrers anys ha destacat per actuar amb un jacobinisme centralista molt poc dissimulat, amb molt poca cura i menys consideració pels interessos de Catalunya.

I si avui aquest exministre de González i de Zapatero, que ha estat el perdedor espanyol per golejada davant un PP que s'ha fet fort a causa de l'enfonsament socialista, i degut a la mala gestió d'ell i dels seus companys de govern, és el responsable del PSOE, segurament aquest partit encara estarà més prop d'aquest PP que avui comanda el Govern de l'Estat, i que ja s'està demostrant uniformista, retrògrad i ultracentralista. I quan les dretes i les esquerres espanyoles s'uneixen o es mimetitzen -res tan igual els uns i els altres, ja ho deia en Pla- ja se sap que la que hi perd inexorablement és Catalunya.

Què ens aporta als catalans el debat que el PSOE ha tingut en el seu congrés? Què aporta als catalans, un congrés d'un partit al qual molts catalans voten, i que no ha parlat dels interessos de Catalunya, ni de Catalunya, encara que fos per passiva? On era el PSC? El que és cert en tota regla és que el congrés socialista espanyol ha tancat les portes a l'acció catalanista. I ho ha fet davant les barbes del PSC, que si tenia una candidata com Carme Chacón, molts socialistes encara no entenen per què, ja que de fet, Chacón es va mostrar apartada de Catalunya, es va presentar a Sevilla com a quasi no catalana, i va dir que abjurava del pacte fiscal pel nostre país, del qual va explicar al Diario de Sevilla que havia combatut amb "uñas y dientes", mentre aclaria que es deia Carmen. Vergonyantment i de rebaixa a tots els efectes, s'estava fent perdonar el fet de ser -o semblar-catalana.

Se suposa que l'electorat socialista català ja s'ho esperava, perquè no calia ser gaire llarg per saber que les velles estructures socialistes espanyoles, encara que el PSC aportés una candidata amb sang andalusa, no tolerarien de cap manera que guanyés "una aspirant d'un altre partit", tal com va remarcar Alfonso Guerra no fa gaire, a banda que, ben analitzat, quina alternativa representava "la catalana Chacón", jove i amb la xacra del PSC darrere, davant el jacobí Rubalcaba, representant indiscutible d'aquells nacionalistes espanyols que van formar Govern al voltant del vell líder Felipe González, que tampoc no ha fet confiança a la en principi anomenaven "la niña de Felipe", o sigui, la candidata del PSC. Miquel Àngel Ros, alcalde de Lleida i derrotat al Congrés del PSC davant l'actual Secretari General, Pere Navarro, assegurava innocentment que "si hagués guanyat Chacón, el PSC hagués tingut interlocució directa amb el PSOE", i això no s'ho creu ni ell, vistes les credencials amb les quals es presentava Chacón. Alhora, en Pere Navarro, afirmava que el PSC "en surt reforçat" (segurament perquè pensa que ara no haurà de carregar amb les tesis anticatalanistes de la finalment perdedora). Però el cert, i tal com afirma un col·lega de professió en un rotatiu barceloní, és que el PSC ni tan sols surt derrotat d'aquest congrés, "perquè per sortir-ne derrotat, primer cal entrar-hi", i allà el PSC no va existir.

Si el PSC i el PSOE es separessin, segurament molts socialistes catalans votarien PSC, contents de poder votar les seves conviccions i no haver de votar el PSOE per força. I el mateix passaria amb els socialistes del PSOE que viuen a Catalunya, aquells que ja podrien votar massivament Carmen Chacón o similars, perquè els representaria unilateralment i absoluta. Clar que segurament i ateses les circumstàncies, tots ja votarien directament Rubalcaba o similars, i de Catalunya, com ha passat a Sevilla, tampoc ni en parlarien ni vetllarien pels seus necessaris interessos, encara que, tal com ha fet l'ara ja Secretari General durant la campanya, tampoc no necessitarien fer-se perdonar la mica de catalanitat que se li pot suposar a la senyora Chacón, ni per intentar guanyar haurien de deixar Catalunya a l'alçada de les sabates, com ha fet ella. I als fets em remeto.

El fet que algú es mori no l'eximeix dels errors i del mal que ha comès mentre ha viscut, i l'exministre franquista, en aquest aspecte, portava una bona motxilla

Tenia principis Manuel Fraga? I la democràcia, en té?

*Santi Capellera i Rabassó, periodista
La de l'intitulat potser és una pregunta que simplement pot esdevenir retòrica, perquè, de fet, algú que combrega durant anys amb la dictadura franquista, i en segueix fidelment els seus principis bàsics -i els aplica- amb signatures d'"enterado" de sentències de mort, tal com també feia Franco; amb lleis de repressió de la premsa, i amb ordres de disparar a matar manifestants, i anys després es mimetitza com a president d'una "autonomia fruit de la democràcia", no en demostra tenir cap ni un de principi. De cap mena.

Al contrari d'alguns rotatius espanyols, que han fet veritables panegírics i lloances post mortem a l'ara finat, amb atributs en positiu i valoració de les seves grans qualitats humanes i polítiques a l'alçada dels grans estadistes de les democràcies tradicionals, diaris com The Guardian o mitjans com la BBC, molt poc sospitosos de fer cap mena de demagògia en el cas que ens ocupa, parlaven objectivament de "la mort d'un ministre de Franco", i no pas de cap pare de la democràcia, de la Constitució, que a les darreries del franquisme es va voler fer perdonar els pecats -que eren molts i capitals- i va fer construir tota la xarxa de paradors de l'Estat.

Fraga ha mort al llit, nonagenari, tranquil i sense haver estat jutjat pels seus crims, els crims del franquisme. I fins i tot ha estat homenatjat per alguns sectors afins a "l'ancien régime". Cada vegada que un personatge com aquest se'n va per sempre, entrem al reialme de l'eufemisme sense topalls. Fraga no era falangista, com alguns remarquen per treure-li ferro, ni era un tecnòcrata, com altres s'encarreguen d'apuntar. Fraga era, simplement un franquista.

Diuen que tenia l'Estat al cap, però el que és evident és que dins el seu cap no hi havia ni misericòrdia ni commiseració pels que no pensaven com ell. Com a 'ministro de Gobernación' va ordenar disparar tanquetes contra uns vaguistes a Vitòria; com a 'ministro de Turismo' va banyar-se en aigües atòmiques -o això va ensenyar el No-Do; com a 'ministro de Información' va intentar que la dictadura encara fos més feixuga i més aspra, i la llei que portava el seu llinatge va acabar en no poques sancions a no pocs mitjans de comunicació escrita. Per a la majoria del poble i en total, res de bo.

Ara se suposa que s'ha acaba una època, però que ningú no es sorprengui perquè els seus hereus polítics no perdran temps i s'asseuran ràpidament a la seva poltrona.

L'admiració d'alguns per Fraga no pot entelar la crítica convençuda que fa aquest redactor al respecte, que he de dir que no és amb cap mena de revenja ni de voler fer llenya de l'arbre caigut, ans al contrari, és objectiva, raonable i de justícia per tots els que van patir les seves males arts i les del franquisme en general durant molts anys. Aquesta, doncs, no és una crítica a la seva persona, sinó al governant, al dictador, i al malestar que va generar a molta gent innocent.

De fet em fa gràcia quan sento, en favor seu, allò que va ser un dels pares de la Constitució espanyola, com si això de la paternitat fos sinònim de bondat i de comprensió: i res més lluny de la realitat. Va ser un del pares de la Carta Magna espanyola, és cert, però va manar convençut que tothom havia d'obeir-lo, i mentre ostentava els seus càrrecs ministerials, va ser especialment bel·ligerant amb Catalunya en els seus records de la història macabra del nostre país. I ho va fer amb pèls i senyals, advertint, fins i tot, "que per garantir la sacrosanta unitat espanyola, si calia, tornaria a ocupar Catalunya de nou, i tornaria a agafar el fusell...". Era l'any 1967, no es pensin pas que era a les acaballes de la Guerra Civil.

De fet, i en això de manar-ho tot i tothom, hi ha una curiositat en la seva trajectòria, i és que es va permetre una frivolitat valenta quan els colpistes de Tejero tenien segrestat el Congrés espanyol: va ser una petita mostra de valor en públic, enmig de l'opressió que ell mateix i en gran mesura, havia contribuït a estendre.

Santiago Carrillo afirma que Manuel Fraga va tenir "un paper positiu" en l'elaboració de la Constitució del 78. Un altre dels redactors d'aquell text, Gregorio Peces-Barba, assegura que Fraga era "un bon amic". Dues visions perfectament en consonància amb les conclusions a què van arribar el PCE i el PSOE ja des de molt al principi de la transició política de finals dels setanta.

Peces-Barba també afirma que entre ell i Manuel Fraga s'interposava una diferència "abismal des del punt de vista ideològic". I aquesta asseveració ja no és certa. La prova és que el PSOE i el PP s'han acabat assemblant com dues gotes d'aigua, i no només pel que fa a l'organització de l'Estat. Precisament la transició es va basar en això: restauració monàrquica, bipartidisme -i, per tant repartiment del poder- i impunitat per als crims de la dictadura.

Als que hem viscut tot això, ens ha tocat fer veure que vivim una democràcia genuïna, quan realment allò anomenat "transició", i que alguns posen com exemple de civisme i consens, es va fer a cops de garrot i amb tota mena de pressions, i negociant, els botxins i les víctimes -cosa insòlita en la història del Planeta-, el text constitucional amb la monarquia com a condicionant sine qua non.

I ara resulta que els que ho hem hagut d'empassar -de gust i per força- ens hem de referenciar en una democràcia sense principis, i sense cap mena de principi democràtic, començant pels principis de les seves bases fundacionals. De riure, vaja. O de plorar, millor dit.

El problema de fer el brètol vestit d'uniforme, és que sempre et pot veure un periodista...i explicar-ho públicament, com és la seva obligació

El caporal Ureña, un flac exemple per a l’”Ejército”



Santi Capellera i Rabassó *periodista

Eren les 9 del matí de dimarts dia 13 de desembre, i em disposava a baixar a les catacumbes de Barcelona, allà per on hi passen aquells vehicles ràpids i sovint carregats de gent anomenats, ferrocarrils metropolitans, a través de la boca de la Plaça del Centre, cantó mar.

El fet és que just al davant meu baixava les escales un xicot d'una vintena i poc d'anys, en el qual em vaig fixar perquè anava vestit de militar, i portava una boina verda i uns galons de caporal vermell, exactament igual que la que lluïa la part superior del meu cos l'any 1976-78, temps que vaig destinar, de gust i per força, a prestar el meu servei militar, quan aquest era evidentment obligatori.

En veure el noi, i durant uns instants, em vaig reflectir en la seva indumentària i em van passar pel cap moltes sensacions, la majoria no gaire agradables però també algunes que ho eren força. Una d'aquestes més feixugues, precisament, la de la disciplina fèrria que imposava la companyia en la qual servia, perquè allò era servir i arrossegar-se en tots els aspectes: la salutació marcial i redundant, el pas ferm i el cap amunt, la paraula breu, educada i respectuosa, l'acció disciplinada que no podia mai depassar la correcció en cap aspecte. Tot un sistema, vaja.

Altres coses més pejoratives com ara la xuleria i la prepotència dels militars joves, que es pensaven que per portar aquella boina ja eren supermans, i que les mateixes cançons s'encarregaven d'incentivar, quedaven eclipsades davant d'aquests valors castrenses, que en aquella meva companyia d'operacions especials s'alliçonaven constantment i tal com esmento, per la qual cosa a ningú amb seny i sobri, se li acudia controvertir-los ni depassar-los.

Aquest va ser el meu pensament al respecte, que tot just va durar el temps d'arribar al peatge del Metro, perquè, ai las! resulta que el caporal, fent honor al seu bon estat físic, segurament de tantes vegades haver patit la tortura de la pista americana, sense encomanar-se a Déu ni a sa mare, salta les tanques com ho fan tots els brètols que porten a terme aquestes accions a diari, i pels quals hi ha uns cartells instal·lats expressament en els que hi resa "ja ets massa gran per fer aquestes coses", al costat d'una icona d'una persona que fa exactament el que estava fent aquell militar, suposadament disciplinat, educat i correcte, que esgrimia la casaca i la boina d'un cos d'èlit del "glorioso Ejército español".

No podia donar crèdit al què veia, ni la senyora que picava bitllet al meu costat -i que pagava religiosament- tampoc.

La taquillera s'ho mirava perplexa, però en comptes d'avisar la Guàrdia Urbana, o els Mossos, "perquè un delinqüent amb uniforme militar acabava de cometre una infracció flagrant", va decidir mirar cap a una altra banda. Jo acabava de pagar gairebé dos euros per un bitllet de 2 zones per accedir al servei, i el caporal del Ejército español s'havia colat, i s'havia passat l'ètica i l'obligació de l'exemple pel folre. No vaig poder-me contenir, i una vegada tots dos a la part interior li vaig retreure l'acció. "D'aquesta manera és com demostres el respecte a la resta, a l'uniforme i a la institució armada?", vaig inquirir-li.

En atansar-m'hi vaig llegir a la placa negra de la jaqueta el cognom "Ureña", i va ser aleshores, quan en veure que jo l'ullejava i l'anotava mentalment, que em va reblar "usted a mi no me tiene que decir nada, porque yo estoy de servicio, y cuando estamos de servicio no pagamos los transportes...".

De fet se'l veia trasbalsat perquè algú havia gosat cridar-li l'atenció i posar-lo en evidència, i a més mentia molt malament. Aleshores li vaig respondre, "antes que fraile he sido monaguillo, cabo"..."on és el teu superior? si estiguessis de servei portaries un passi universal de transports, i entraries pel control i no et caldria saltar la tanca com un vulgar lladregot, perquè amb aquesta actitud i imatge que has donat -i que les càmeres del Metro hauran enregistrat-, l'únic que fas és deixar en evidència l'uniforme que portes, i que, per bé o per mal, alguns que l'han vestit no l'han deixat sota mínims -...altres sí-, com has fet tu".

Suposo que amb la meva cinquantena llarga d'anys, el gairebé 1'90 d'alçària que faig, el cabell curt, i l'amplada d'armari d'espatlles que trasnsporto, sumat al to de veu autoritari amb el qual li vaig fer l'aclariment (assajat al Regimiento de Infanteria Badajoz, 26 durant 17 mesos, més 3 a Sant Climent Sescebes) es devia pensar que, com a mínim era un coronel...sobretot quan, en arribar el metro li vaig advertir: "ten cuidado, chaval, que eso de la mili profesional te compromete más de lo que crees". I de fet és veritat, perquè al damunt, en uns temps en què tots plegats patim l'entorn de restriccions i anem curts de butxaca, que un senyor uniformat professional -que cobra per fer la mili-  se'n foti a la cara mentre tu pagues i ell salta la tanca, és de jutjat de guàrdia. Com a mínim, si ho vol fer sense que ningú no li faci sortir els colors, que no prengui per ases la resta del proïsme i, almenys, es tregui la guerrera i la boina verda.

Fer befa de Catalunya i de la seva idiosincràsia, més si es fa des dels territoris que reben les "històriques" aportacions catalanes a l'Estat espanyol, és, si més no, cínic i poc honorable

A nosaltres sí que ens hagués anat millor...


Santi Capellera i Rabassó *periodista

Gregorio Peces Barba, un dels pares de la Constitució Espanyola va asssegurar fa uns dies, obertament i davant d'un auditori de 'senyors lletrats' que participaven en un congrés de l'advocacia cel·lebrat a Càdis, que "a Espanya possiblement li hauria anat millor sense Catalunya, i que si en èpoques pretèrites es va haver de bombardejar Barcelona repetides vegades, ara, malgrat aquests moviments indepedentistes irredempts, doncs, no caldria...".

Després d'asseverar que "els catalans celebren les derrotes", en to irònic i sarcàstic, i que Castella va tenir la paella pel mànec quan iniciada la Guerra de Successió "es va decantar per quedar-se amb Catalunya -es referia a la Corona d'Aragó i als seus territoris, naturalment- en lloc de triar Portugal", donant a entendre de que qui triava i decidia en tot cas era Castella, i que els altres eren poc més que uns borinots als quals es podia dominar, espoliar i vexar només fotent-los quatre bombes i ocupant els seus territoris -Catalunya o Portugal, tant se val, perquè en tot cas els portuguesos van tenir la sort de cara i no els van invaïr ni els van arrabassar els seus drets, lleis i llengua...de casualitat, naturalment- segons que va dir el catedràtic de la Carlos III, que incomprensiblement va ser aplaudit per un nombrós auditori, mentre els membres catalans presents, abandonaven la sala i el senyor Peces Barba reblava el clau de la seva prepotència tot dient "dejen que salgan los que tienen que salir...". Increïble i vergonyant, senzillament.

Més tard, el senyor Peces Barba ha intentat per activa i per passiva explicar arreu que "allò va ser una broma, i que la cosa estava dita en clau d'humor"; en voler convèncer-nos a tots que la situació juridico-estatal actual és la que val, "i que la resta de la Història passada no entrava dins d'aquest marc que ens empara actualment...", encara que més aviat dir que ens "empara", per molts és una veritable ofensa, i ho és sobretot a la memòria i a la Història de Catalunya i de la Corona d'Aragó.

Les paraules de Peces Barba no tenen cap mena de justificació, perquè són directament un greuge contra tot un poble. És com si en aquests moments de crisi econòmica i financera, la senyora Angela Merkel es dediqués a dir "ens en sortirem sense necessitat de deportar ni matar els jueus ni recloure'ls a camps de concentració per cremar-los i gasejar-los", s'imaginen?

En la seva ignorància enciclopèdia -molt comuna al llarg i ample de la geografia espanyola castellana- el senyor Peces Barba desconeix que els catalans no celebren derrotes, sinó que commemoren uns fets que els recorda que allò no els ha de tornar a passar mai més, tal com es commemoren al País Valencià, víctima del mateix mal d'Almansa, o a Menorca "S'any de sa Desgràcia" cada 9 de juliol, ja que aquest dia de l'any 1558, el pirata Barba-rossa va arrasar Ciutadella i va segar la vida de moltes persones, a més de segrestar mil·lers de ciutadellencs i emportar-se'ls a Turquia, cosa que l'any 1535 també havia fet a Maó. Per això es recorda i es commemora, no es celebra, senyor Peces Barba, i això té per costum succeïr als territoris dels avui anomenats Països Catalans, aquests els quals vostè diu que han estat la causa de que la seva Castellaespanya hagi anat tan malament en el decurs de la història. No es pot riure del que per a altres és seny i respecte, encara que el seu poble guerrer no contempli cap commemoració d'aquesta manera, i motius no els en faltarien començant per la Batalla de Trafalgar... Potser vostès els espanyolscastellans haguessin volgut que els catalans només fossin uns xais i uns rucs de càrrega assimilats, sense memòria ni sentit nacional ni patriòtic, que els haguessin rigut les seves gràcies imperialistes.

Però no, senyor expresident del Congrés espanyol, això a vostès no els ha passat enlloc: ni als Països Catalans, ni a l'Amèrica Llatina, allà on també van fer tant de mal, cosa que al cap de cinc segles els originaris d'allà encara recorden, sense tantes bromes ni sarcasmes. I encara que altres erudits de la messetocràcia carpetobetònica l'hagin recolzat en els seus despropòsits genocides, entre ells l'espanyolíssim espanyolista catedràtic de Dret Constitucional, Francesc de Carreras, que ho ha fet des de les pàgines de La Vanguardia, en un article tan vergonyant com són les seves respectives rauxes dialèctiques.

Penso en les asseveracions del senyor Peces Barba, i reflexiono en pensaments com que si Espanya va deixar a mans de persones com ell la redacció de la seva constitució, no és gairebé segur que aquest país està en risc de fallida? Si vostès, lectors, constaten les balances fiscals, s'adonaran que Espanya, econòmicament depèn bàsicament de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, per la qual cosa, aquest redactor queda perplex quan sent que una persona aparentment rellevant com Peces Barba, diu que hagués preferit abraçar un país amb un economia que ha hagut de ser rescatada per la Unió Europea, i que això de continuar succionant la mamella catalana (i valenciana i balear, és clar!) li és igual... Però el que encara és més sorprenent és que davant d'una hipotètica marxa de Catalunya, Peces Barba, en un atac de frivolitat absoluta, diu que "només trobaria a faltar els partits entre el Barça i el Madrid" (a la Lliga espanyola, és clar, perquè la Champions el Barça la jugaria igual, i segurament s'enfrontaria amb l'equip de Madrid). I pensar que aquest va ser un dels que va fer "la intocable constitució". Increïble per trivial, barroer i poc consistent!

Hi ha una altra lectura que també s'han fet moltes persones, i és que potser Peces Barba és un gran independentista català, que abona un terreny molt preparat per rebre aquesta mena d'adob. I aquestes persones de les quals parlo, ni són totes catalanes ni dels PPCC, ni molt menys independentistes.

Si Espanya avui està com està, amb un sistema financer que encara podrà donar menys crèdit del que ho ha fet fins ara, amb una credibilitat econòmica molt dubtosa, sobretot després de l'ultimatum de Brussel·les que obliga el Govern espanyol a provisionar amb un 2% del capital del deute espanyol davant d'una possible quitança, ¿què hagués passat si no hagués pogut comptar amb les aportacions econòmiques dels territoris que formaven la Corona d'Aragó ("que nos quedamos..."), i al damunt s'hi afegís Portugal?

De fet fa tot l'efecte que Peces Barba flirteja amb la idea d'enfonsar l'Estat espanyol, i ni a Madrid, ni a Sevilla ni enlloc altre fora de Catalunya, ningú no li ha esmenat la plana, ni ha sortit cap pancarta ni cap samarreta ni del PSOE, ni del PP, ni de Ciudadanos, ni de UpyD que digués, per exemple "Orgullosos de no ser Peces Barba", i a Catalunya, a banda dels indignats de la meva professió i dels líders i portaveus dels partits nacionalistes i independentistes, des de l'oficialitat amb prou feines ho han fet Montilla i Chacón, que li han retret el greuge, això sí, amb la boca ben petita. I perquè feia un flac favor a l'Estat, no ho oblidem.

Hi ha coses força inquietants davant d'aquesta munió de problemes que té l'Estat espanyol: Andalusia, lluny de contenir-se, augmenta el seu pressupost en comptes de retallar-lo; l'Estat proposava millorar el finançament català afegint més dèficit en comptes de redistribuir els recursos d'una manera més justa; la Borsa puja i depassa rècords anuals davant d'un cop de força que arriba des de Brussel·les, i Peces Barba, mentre, fent-se el graciós i el simpatic a Càdis...Francament preocupant, i "Viva la Pepa", que va dir molt encertadament i assenyada l'altre dia el meu amic Manel Fuentes, al Matí de Catalunya Ràdio.

Senyor Peces Barba: no es preocupi pels seus somnis no realitzats: sempre podem reescriure la Història i tornar enrere. I a nosaltres, sense vostès, segur que ens hagués anar millor, molt millor, tant, que avui tindriem un superhàvit diari de 60 milions d'euros, que són 22 mil milions cada any, i no hauríem de retallar res, ni fer cap sacrifici per mor de ningú altre. I ja ens el pagaríem nosaltres el TGV i el Corredor Mediterrani, i les infrastructures, i l'evolució del país...i ens sobrarien calers. Ja ens hi anirà de bé, però, a la curta o a la llarga, perquè Catalunya fa temps que ha obert els ulls i ha iniciat un camí de no retorn, un camí que s'acabarà quan la banca i els grans capitals catalans diguin, prou! fins aquí. Dia que estic segur que arribarà, i que no trigarà, vist el que tenim pel davant.

En canvi vostès, com el ratolí negatiu de "Qui s'ha endut el meu formatge?", lluny de adaptar la seva idiosincràsia als temps, volen que els temps s'adaptin a la seva immobilitat, i continuen sent els imperialistes de sempre, amb la disfressa dels demòcrates que no són ni han estat mai. I heus aquí l'exemple en la seva incontinència verbal, que sumat als molts altres greuges que ens infligeixen, dóna com a resultat aquest trencament en tota regla.

Ara, a banda de tot això que esmento, hi ha una realitat encara més tangible. I és una realitat que la Història de la actualitat sí que contempla i que es dóna, i és que segurament l'any que ve, Espanya i Portugal estaran més unides que mai i aniran juntes...en la misèria. Recordin-t'ho, senyor Peces Barba et al.

Els mateixos que es trenquen els vestits criticant la censura de Chávez a Veneçuela, li segueixen les passes als PPCC

Manifestants clamen contra la intenció del Govern del PP de clausurar RTVM

Tancar mitjans de comunicació incòmodes
Santi Capellera i Rabassó *periodista                                                      

Malgrat que "prohibir" sona malament i sempre és un acte desagradable, és obvi que és inevitable per mor dels comportaments incívics i insolidaris de molts, alguns dels quals s'autodenominen racionals i assenyats.

Igual que a Catalunya molt reflexionadament i expeditiva hem hagut de prohibir la cafrada dels toros, caldria també prohibir, des dels parlaments i la judicatura, el tancament de mitjans de comunicació legalment establerts i consolidats, que donen feina a molts professionals i augmenten la diversitat informativa i editorial, més si com en cas de Ràdio Televisió de Mallorca tal tancament es vol portar a terme per evitar aquesta pluralitat. I encara més si qui promou aquest tancament és l'ens públic -controlat pel PP- del qual depèn aquest mitjà en concret: tot un acte de totalitarisme i intolerància.

Al País Valencià aquests mateixos han silenciat TV3, i a Mallorca volen aplicar idèntica tactica: la de tapar la boca que els deixa en evidència. De fet la direcció de RTVM, encapçalada pel periodista català Albert Travesset, ja s'ha posat en marxa per intentar que la fi de les emissions no es produeixi, i paral·lelament s'ha constituït una plataforma ciutadana per fer més força(http://www.plataformartvm.org), i obligar el Govern de Bauzá i Delgado a fer marxa enrere en aquesta acció grotesca que atempta directament contra la llibertat d'expressió, però molt especialment cap a la llengua pròpia i la difusió de la cultura i els trets ancestrals de Mallorca i de les Illes Balears.

Cal evitar aquest tancament com sigui, i els professionals cal que fem pinya i ens hi posem forts, perquè si es produeix i no passa res, no serà l'últim, en tinc la plena seguretat.

Després d'haver viscut i treballat en els mass media quatre anys a les Illes, i haver patit les els insults, veleïtats i estirabots del diputat popular Antoni Serra per antena -segurament per la meva forta defensa de la llengua i la cultura autòctones- al suprimit programa de IB3 Ràdio "Quatre illes" (del qual jo n'era el director i presentador i que ens va costar el lloc de feina a mi i a sis persones més), qualsevol acte provinent del PP mallorquí per aconseguir els més baixos proposits, no em representa cap novetat. Per això sóc contundent en aquestes meves asseveracions.

Malgrat tot i per ser just i no pas com ells, que ho solen posar tot al mateix sac, no em vull estalviar de dir que entre la seva gent hi tinc alguns bons amics, i que hi he trobat persones que realment (això sí off the record i en petit comitè) senten vergonya pròpia i aliena de la manera barroera i cínica d'actuar dels seus correligionaris, sobretot dels de les Espanyes, però també dels de Mallorca que reben i aglutinen d'aquests les influències més directes. Dels encertadament anomenants gonelles, vaja.

Catalunya perd un dels seus grans referents polítics del segle XX

Recordant Barrera, en aquesta Diada Nacional


Santi Capellera i Rabassó *periodista

Heribert Barrera ens va deixar fa uns dies, però el seu record d'homenot que estimava Catalunya fins al moll de l'os, i de treballador incansable en la defensa de la terra, serà per sempre, indeleble en el temps i l'espai. I avui el vull recordar, amb aquest 11 de Setembre de fons.

Vaig conèixer Heribert Barrera fa molts anys, en una visita que va fer a Reus, lloc on paradoxalment ha estat enterrat, quan jo treballava a Ràdio Popular d'aquella ciutat, l'any 1984. Compartíem la redacció amb Carles Francino i Neus Bonet entre altres -pocs-, i en la qual un parell d'anys abans hi havia treballat el mateix Jordi González, aleshores un jove expert en música que al cap de poc va marxar a Ràdio Barcelona, per treballar als "40Principales".

En aquell moment, conèixer Heribert Barrera va ser descobrir una font de saviesa, una ment preclara i una personalitat ferma i d'amor a la terra, com poques n'havia constatat en les meves dues dècades i mitja de vida. La trobada amb joves de la zona era per explicar la importància de fer pinya amb el país, amb les seves essències i amb la gent que l'estimava, sense publicitar gaire que ell en representava una de les opcions amb més història de la política catalana, perquè fins i tot en això era prudent i curós.

Recordo que, en el meu esperit periodístic el vaig interrogar, no solament de paraula, sinó de gest i de canals de comunicació: no mentia, perquè el que deien els llavis era el que refrendaven els ulls, i el que li feia bategar el cor. I se li notava. De fet calien ben poques paraules per entendre'ns. Cal dir que el mig centenar de joves que ens vam concentrar en el saló d'un conegut establiment d'hostaleria de Reus per escoltar-lo, en general no érem gaire optimistes pel que feia al futur nacional de Catalunya, però alhora teníem la il·lusió de capgirar la situació i d'enlairar el despertar de molta altra gent. Encara vivíem la ressaca de l'intent colpista del guàrdiacivil Tejero i els seus capsigranys, el febrer del 1981, feia tot just tres anys.

Temíem que els poders fàctics propiciessin, amb la apòcrifa careta de nous demòcrates, una involució encara més cruel, i aquest fet minvava l'esperança d'un futur en plena llibertat. Per què persistíem, doncs, en un projecte de catalanitat, d'independència i de justícia social, em preguntava aleshores? Potser perquè hi crèiem cegament, i la força ens sortia del cor.

En vam parlar durant tres hores de tot això, i vam debatre molt a bastament, amb l'ànsia naixent que un dia poguéssim explicar, des de la terra alliberada, totes les controvèrsies i injustícies que havia hagut de patir en els dos darrers segles de la seva història, i molt especialment en els quaranta anys de franquisme.

En acabada la trobada i després de les salutacions de rigor posteriors, Heribert Barrera es disposava a tornar a Barcelona quan ja passava de la una de la matinada. Va ser aleshores quan vaig voler refrescar-li un record de la seva jovenesa, basat en un petit període de temps que va compartir, mig amagat per mor de la guerra espanyola, amb una família republicana i catalanista del poble de Móra la Nova, a la comarca de la Ribera d'Ebre, que coincidentment també eren amics meus. Va plorar, va riure, em va explicar que s'havia hagut d'amagar i que aquella família l'havia protegit, alimentat i assistit durant un període indeterminat de temps, i es va deixar anar amb mi durant més d'una hora. Vaig constatar un gran home, una gran ment i intel·ligència, consens, esperit de llibertat, valentia i prudència alhora, i un gran amant del país, cosa que vaig corroborar al cap d'uns dies quan vaig rebre una carta seva d'agraïment, de predisposició i alhora d'incentiu cap a "un jove inquiet, curull de sentiment cap a la terra i amb fam i ànsia de llibertat". Encara la guardo com una peça preuada.

Barrera, com Muñoz Espinalt, Fuster, Moncada, Triadú, el recentment desaparegut Josep-Joan Rosselló, o com el darrer que ens acaba de deixar, en Josep Termes, per citar alguns homenots molt nostrats també ja traspassats, coincidien en que la inversió en temps i energies que els més sensibilitzats dediquem a intentar acabar amb l'opressió nacional de Catalunya es tanta, que si les dediquéssim a qualsevol altre afer cultural, artístic, científic o social, aconseguiríem que Catalunya i els altres Països Catalans amb la mateixa pedra a la sabata, esdevinguessin països rics i capdavanters en la gran majoria dels aspectes.

Haver de dependre d'Espanya ens arrabassa l'energia, ens esgota i ens aplana, per tot l'esforç que dediquem a intentar evadir-nos del seu jou. Els qui sempre hem desitjat la plena llibertat nacional, sense opressions ni dependències tal com desitjava Barrera, sabem quina gran quantitat de coneixement o de bellesa que hauríem pogut generar i acumular si el país no ens hagués tingut tan preocupats en alliberar-nos de les urpes alienes.

A Heribert Barrera li van sortir enemics de sota les pedres quan, ja fa anys, un dia va parlar clar i va dir que, si no hi posàvem fre i remei, aquesta immigració galopant que va copant el país, se'ns menjaria i el faria faria desaparèixer. El van titllar de racista, de xenòfob i de no sé quantes barbaritats més, ja que aquestes afirmacions, tretes de context com ja es van encarregar aquells mitjans que sempre intenten posar aigua al vi dels drets nacionals de Catalunya, podien talment semblar tenir aquest caire.

"Si no hi posem remei i no frenem aquesta allau d'estrangers que ens entra al país pel broc gros, Catalunya desapareixerà. No és igual rebre immigració a gran escala si es té estat i aquest s'encarrega de defensar els drets nacionals i la llengua i cultura autòctones, que si es pertany a un estat que, al damunt de no fer-ho, encara hi posa més llenya al foc i provoca aquest efecte en canalitzar gran part de la immigració cap al nostre país. Els catalans han de tenir més fills, més família per tal que la demografia no es desequilibri amb aquestes entrades massives d'estrangers, que en la gran majoria de casos parlen espanyol perquè vénen de llatinoamèrica, i en l'altra opten per aprendre espanyol abans que català, i aquest efecte ens deixarà en minoria absoluta. Els nouvinguts han d'esdevenir catalans abans de res, i emprar la llengua del país per ser com la gent del país, per ser més gent del país. No pot ser tenir el cos a Catalunya i l'ànima fora dels nostres límits territorials, ja siguin prop o lluny. Els nous catalans han de ser això, catalans, i han de fer gran Catalunya a base de treball i d'aportar sang nova", era el que ens venia a dir Heribert Barrera.

Però aquests mitjans tan "objectius" que cito més amunt, van voler tenir un titular, i es van quedar amb aquest: "Si no hi posem remei i no frenem aquesta allau d'estrangers que ens entra al país pel broc gros, Catalunya desapareixerà", i no era això el que ell volia dir, de cap manera. Imagineu-vos si des de dins, com ara i des de fa molts anys, n'hi ha que ens seguen l'herba als peus, com en la sentència del català a l'escola, com no havien de difamar un home bo, íntegre i intel·ligent que estimava Catalunya com Barrera? Aquest, doncs, és el meu Heribert Barrera, algú de qui he lamentat molt la seva mort, ja que el país, com va passant en el cas de tants altres sàvis, ha perdut un bon mascaró de proa



Quan un periodista s'entesta a dir la veritat, sempre té problemes: en situacions i moments convulsos, hi pot deixar la pell

Josep M. Planes: un periodista català valent


Santi Capellera i Rabassó, periodista

El passat dimecres, 24 d'agost de 2011, es complien 75 anys de l'assassinat del periodista Josep Maria Planes (Manresa, 31/01/1907-Barcelona, 24/08/1936) que pistolers de la FAI van executar a sang freda de set tres al cap a la carretera de l'Arrabassada de Barcelona, després de detenir-lo en un pis del carrer de Muntaner: així va començar a morir el periodisme català valent, i també la realitat i llibertat del país.

Planes va col·laborar en publicacions de prestigi com el setmanari europeista Mirador i el diari La Publicitat, d'un gran to intel·lectual i lligat al moviment catalanista Acció Catalana. També, i malgrat la seva jovenesa, va ser director d'El Be Negre, cèlebre setmanari satíric, punyent i mordaç.

L'assassinat del periodista representava una tragèdia per la llibertat d'expressió. Josep Maria Planes era una de les joves promeses del periodisme català, que -tot i les seves idees conservadores- deia la veritat en tots els camps i la posava de manifest en escriure-la i publicar-la a través del periodisme d'investigació del qual en va ser un dels pioners: per això aquells feixistes intolerants li van segar la vida, perquè sabien que aquesta era l'única manera de fer callar la seva inquieta i comprometedora ploma.

Deia obertament: "Sóc un periodista que, potser, cometo la imprudència de dir en veu alta el que el 90% dels catalans diuen en veu baixa. Nombrosos amics se'm van acostar ahir per dir-me que aquesta franquesa em pot costar cara.". Aquestes paraules, tristament profètiques, van ser escrites pel periodista manresà l'1 de maig de 1936 al diari La Publicitat. Menys de quatre mesos després, al començament de la guerra del 1936-1939, Planes moria assassinat per membres de la FAI. Tenia vint-i-nou anys.

Allò que Planes gosava dir en veu alta era que els sicaris de la FAI eren responsables de l'assassinat dels germans Miquel i Josep Badia, tots dos independentistes, perpetrat tres dies abans, el 28 d'abril de 1936. Miquel Badia, que va ser cap superior dels Serveis d'Ordre Públic de Catalunya, s'havia distingit per combatre amb mètodes expeditius el pistolerisme urbà, i per això havia rebut amenaces dels anarquistes.

Dos anys abans, el 1934, Josep M. Planes havia publicat el reportatge 'Els gàngsters de Barcelona', vuit peces en què denunciava les relacions entre el pistolerisme i les associacions d'arrel anarquista, amb la delinqüència comuna que el convertiren en un dels capdavanters del periodisme d'investigació a Catalunya.

Aquest exemple de periodisme ha estat objecte de moltes anàlisis per part de molts altres companys de professió, i en tractar el tema i la seva importància pel país i per l'ofici, ja que Planes es declarava per davant de tot un defensor de la veritat, i també de la dignitat i la llibertat de Catalunya, s'han vessat rius de tinta, ja que s'ha abordat com a exemple de valentia i rigor professional a les facultats de periodisme i a tota la resta d'entitats i fòrums relacionats, com de reportatges publicats per periodistes estudiosos seus, amb l'objectiu de posar de manifest la vàlua i valentia d'aquest malaguanyat jove. Segons el periodista Jordi Finestres, el seu biògraf i seguidor de la seva obra, Planes va ser un periodista d'alçada, polièdric i calidoscòpic, entre molts altres adjectius que el lloen professionalment i personal.

A banda de periodista, Planes va ser un escriptor capaç d'utilitzar i aprofitar eficaçment múltiples registres de l'idioma; de parlar de gairebé tot amb una prosa brillant. Va arribar a escriure des d'innovadores cròniques esportives, passant per les referències al món noctàmbul barceloní, fins a unes reflexions lúcides i compromeses sobre l'actualitat política dels anys 30, que posen de manifest la riquesa i el domini absolut que tenia de la llengua catalana i de la seva expressió escrita. Llegint Planes també es perceben les seves profundes conviccions republicanes i catalanistes, que va defensar aferrissadament fins al darrer moment. El seu assassinat, a 29 anys, doncs, va trencar tràgicament una trajectòria fulgurant.

Per això cal que ens preguntem on hauria pogut arribar en el món del periodisme i de la literatura catalana aquest mestre de les lletres i aquest model de periodisme modern, enginyós, compromès i lligat al país que era Josep Maria Planes. Només sabem que la seva tràgica desaparició va ser una pèrdua irreparable per a Catalunya, el seu periodisme i la seva literatura.

Però mentre hi hagi periodistes que el recordem, i que n'emulem les seves cròniques de la claredat i la veritat pel davant de tot, Planes restarà prop nostre, i no haurà mort del tot. I el bon periodisme d'informació contrastada i de rigor, seguirà ben viu. Molt especialment el que es fa des del nostre país i des dels nostres mitjans.

Analitzant detingudament aquells anys tempestuosos, però, es posen de manifest efectes molt greus, com que, per exemple, Catalunya va quedar tocada de mort. Els radicals d'esquerres tirotejaven i assassinaven gent com en Planes o Andreu Nin, i els totalitaris ultradretans feien el mateix amb gent com Salvador Seguí, Francesc Comes o altres que no eren de la seva corda. Comunistes, anarquistes o feixistes, tan se val, tots van lluitar contra la llibertat de Catalunya, i molt em temo que van guanyar.