El president de les Illes Balears fa evident una allau de despropòsits i fal·làcies de la seva curta gestió en una entrevista a Diario de Mallorca

A mans de qui estan les Illes Balears?

Santi Capellera i Rabassó *periodista                                            

M'arriba un exemplar del Diario de Mallorca (5/5/13) amb una entrevista a José Ramón Bauzá, president del Govern balear, que, francament, m'ha provocat horror. Si les seves polítiques fan por, la seva estructura intel·lectual no té parangó, i em causa vergonya aliena. A mans de qui estan les Illes Balears i els seus habitants? En una pàgina de diari, el president balear incorre, un per un, en tots els exemples de fal·làcies i sofismes existents. A l’entrevista el president del govern d’unes illes amb llengua pròpia es nega a anomenar-la pel seu nom. En comptes d’emprar el mot “català” com a denominació de la llengua que s’hi parla des de fa més de vuit segles, decideix utilitzar els noms dels dialectes del català: mallorquí, menorquí, eivissenc... Ben mirat, res diferent a tot el que ha vingut a dir fins ara, encara que és preocupant que a hores d’ara José Ramón Bauzá sigui incapaç d’entendre que, per molt que s’empri i es parli un dialecte, aquest segueix inclòs dins la llengua mare, per molt que ell ho vulgui negar. O és que fa el mateix en el cas de l’andalús, l’extremeny, el canari, el colombià o l'argentí? També els nega el seu caràcter de castellà?

En una resposta rere l'altra, Bauzá s’introdueix en un marasme de conceptes absurds, disbarats i despropòsits que són inexplicables, i, encara menys, dignes d’un mandatari que hauria d’estar al servei públic, i, sobretot, respectar (o canviar) l’Estatut d’Autonomia, tal com ell mateix demana respecte a la Constitució espanyola, de la qual l’Estatut en forma part. De fet, el que és denunciable és que el president del Govern balear, esgrimeixi que no pronuncia el nom “català” perquè no vol “crear conflictes allà on no n’hi ha”. Quina hipocresia! El primer en posar-se al davant creant un conflicte ha estat ell mateix. Abans de la seva arribada al govern, els ciutadans de les Illes tenien plens drets lingüístics a l’administració, a l’educació i als mitjans de comunicació insulars. On són ara aquests drets? Doncs no hi són perquè la seva principal preocupació i obsessió des que governa, ha estat trepitjar-los i intentar dividir els balears amb una política lingüística repressiva que dóna crèdit i criteri a entitats absolutament acientífiques, que nega els drets als catalanoparlants.

A l’Estatut de les Illes Balears hi diu clarament que “el català és la llengua pròpia i oficial (conjuntament amb el castellà) de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears”. De fet, aquest senyor em fa enyorar el president Gabriel Cañellas, jo, que no tinc ni un bri de “pepero”, i que com a periodista he patit els embats del PP mallorquí, tot i ser a la redacció d’IB3 Menorca. Però, si més no, en Cañellas lingüísticament va actuar amb rigor.

Llegida l’entrevista sencera, s’arriba a la conclusió que les asseveracions de José Ramón Bauzá no tenen cap mena de lògica argumental, ja que diu coses com “la nostra política laboral no canvia, ha canviat la interpretació dels jutges...”; o, “s'ha demostrat que jo sóc compatible (?), i ara estem pendents del que decideixin els tribunals...”, a banda d’altres despropòsits semblants. Bauzá s'atribueix tots els exemples d’un compendi de fal·làcies de l’estil “la gimnàstica engreixa perquè els gimnasos estan plens de persones grasses”, o “tots els madrilenys són espanyols; Zapatero i Aznar no són madrilenys, per tant, no són espanyols”, tal com cita un palmesà col·lega de professió, qui també evidencia la falta de vàlua i criteri de la nova consellera d'Educació i Cultura de l’executiu illenc, que assegura que “d'això (de la Cultura i del català) ella sap el que sap tothom”, o qüestiona (com faig jo) Bauzá quan diu mostrar-se convençut que el seu vicepresident, Antonio Gómez, “és un gran coordinador d'equips” en un govern en plena crisi social i econòmica. Greu i dramàtic, tot plegat.

El president de la Generalitat denuncia la campanya orquestrada “per carregar-se símbols del nostre país, com el president Jordi Pujol”

Artur Mas: “El català no és una llengua folklòrica, sinó una llengua de present i de futur i una manera de presentar el país al món”

El president de la Generalitat i de Convergència, Artur Mas, ha advertit avui que “el català no és una llengua folklòrica, sinó que és una llengua de present i de futur i que progressa perquè molta gent la considera útil i la vol compartir”. I ha afegit que“és també una manera de presentar el país al món”. D’aquesta manera el president rebutjava la sentència d’aquesta setmana del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que obliga a canviar l’idioma de tota una classe si un alumne ho demana. El president ha fet aquestes declaracions en la seva intervenció al Consell Nacional de Convergència celebrat avui a Sant Cugat.

Davant els atacs constants al català, el president ha recordat, entre altres coses, que: “la llengua catalana la saben escriure més de 7 milions de persones; més de 5 milions la parlen sense haver-la tingut com a llengua materna; és la 7a llengua més apresa d’Europa; és la llengua mitjana europea que més parlants incorpora; hi ha més de 60.000 dominis.cat a la xarxa o que només 4 dels 10 webs més visitants del món no tenen versió en castellà”.

La transició nacional, un procés en curs

La llengua és un dels símbols que donen personalitat pròpia a Catalunya i per això cal protegir-la perquè, tal i com ha recordat el president, “el procés que viu Catalunya no és només econòmic, que també, sinó que és un procés nacional i per tant engloba també els signes i símbols dels nostre país”. En aquest sentit, el president ha insistit en què “el camí està traçat i està en curs”. I ha especificat que “les negociacions  estan encetades dins i fora de Catalunya; els òrgans per a seguir aquest procés s’estan construint o ja ho estan –Consell Assessor per a la Transició Nacional o el futur Pacte Nacional pel dret a decidir”. Per això ha conclòs que “nosaltres tenim un rumb fixat, un camí clar i el seguim amb fermesa i serenitat, sense desviar-nos de l'objectiu”.

La radiografia del país

El president Artur Mas ha fet una clara radiografia de la situació actual, tant pel que fa a la situació econòmica i a les negociacions engegades amb l’estat espanyol per solucionar els mals endèmics que asfixien Catalunya  des de fa 30 anys, com pel que fa al procés de transició nacional. En aquest punt però el president ha volgut enumerar alguns dels perills interns que el país té alhora de tirar endavant tant en un sentit com en l’altre.

Així ha deixat clar que “aquesta no és una emergència del govern sinó del país” i per tant, ha lamentat l’actitud de certes forces polítiques catalanes que “sabent que som al límit del precipici l’únic que pretenen és fer-nos fer un pas endavant perquè saltem daltabaix i no s’adonen que qui s’estimbarà i no és el govern sinó tot el país”.

Per això ha enumerat els problemes que tenallen la marxa del país: “Una manca de realisme alarmant, perquè sinó assumeixes la realitat no la podràs canviar”; “un empatx de populisme”; “un atac d’amnèsia permanent” i “una sobredosi de grolleria i de mala educació”. I aquí ha posat com a exemple alguns comportaments dels darrers dies al Parlament català, alhora que advertia del perill de la situació perquè “després de la violència verbal arriba la física i el nostre és un país de virtuts cíviques i no de certs comportaments alarmants”.

Un cop més, el president ha volgut deixar clar que el país viu una emergència social i de les polítiques públiques i ha reivindicat la paternitat de CiU en l’estat del benestar: “Els pares de la criatura han estat, no només però sobretot, la gent de CiU” i per això ha insistit en rebutjar que “ara se’ns pinti com els botxins de l‘estat del benestar” perquè “com voleu que ens vulguem menjar la criatura, si en som els pares? És del gènere estúpid”. 

El president Pujol, un símbol a desgastar

El president Artur Mas ha volgut aprofitar el Consell Nacional per denunciar la campanya que hi ha al voltant del president Jordi Pujol:“Aquí hi ha operacions muntades per carregar-se símbols del nostre país i el president Pujol, amb el qual s’hi ha identificat molta gent durant anys, n’és un. I ara l’estant intentant desgastar”. I ha afegit que “aquestes ofensives només persegueixen introduir el dubte respecte la força d’aquest símbol” i ha sentenciat que “és el verí del dubte el que esberla la societat catalana”. Per això ha volgut denunciar també que “de forma gratuïta i interessada hi ha una ofensiva i sembla ser que determinats organismes de l’Estat, molt poderosos, tenen diners posats en un calaix per destinar-los a carregar-se determinats símbols de Catalunya. I nos diem que no ens els deixarem destruir i ens hi seguirem identificant”.

CDC, un partit amb lideratges sòlids

En la seva intervenció el president Mas ha ressaltat també que Convergència és un “partit que té prou solidesa i prous lideratges per resoldre qualsevol eventualitat” i en aquest sentit s’ha mostrat totalment confiat en Josep Rull, Lluís M. Corominas i Jordi Turull per a dur les regnes del partit i del Grup Parlamentari de CiU. I ha volgut fer notar que ”aquest és el resultat d’anar situant durant anys persones valuoses i preparades que s’han foguejat i que ja han passat per moltes batalles... i és aquesta feina feta la que ara ens fa més forts perquè tenim gent que, davant de qualsevol eventualitat està preparada per assumir el lideratge”. Per això, ha conclòs, encara “que vulguin desgastar Convergència, no ho aconseguiran”.  (font: premsa CDC)

  

Article d'aquest periodista sobre el tarannà de Bigas Luna, publicat a Cultura 21 http://cultura21.comunicacio21.cat

Bigas Luna, un homenot de la comunicació

Per Santi Capellera i Rabassó, a Opinió8 d'abr de 2013 a les 17:50

“Un país sense cinema, mai no es pot donar a conèixer al món de manera clara i veraç”. Aquesta era una de les afirmacions més citades del dissortadament desaparegut director català, Juan José Bigas Luna, als 67 anys, i que ha passat als annals com un dels considerats homenots catalans, i alhora un dels grans comunicadors del país.

S’escriu i s’escriurà de tot, del finat. Tal com sol succeir quan algú rellevant passa avall, i, com ha passat amb ell, encara no té edat per traspassar. Però, a banda d’aquest fet, voldria aportar una mica del que vaig poder constatar en una entrevista que li vaig fer l’any 2009, durant la meva estada laboral a Menorca, mentre treballava per al Grup Serra, IB3 i altres mitjans. Va ser per telèfon, i, per tant, més complicada, més feixuga, ja que en un interviu a distància no pots copsar les reaccions que afloren a cara, ulls, mans i boca, que són bàsiques per tirar endavant un bon interrogatori periodístic. Però aquella veu m’ho va aportar tot.

Amant del seu país, que és el nostre, o sigui amant de Catalunya, dels Països Catalans i de la Mediterrània en general, sense fer-ho gaire evident i amb tota discreció, potser per prudència i per esperit comercial (que ja sabem com les gasta Espanya en aquestes asseveracions nacionalistes o pancatalanistes, i les conseqüències que se’n deriven), el director barceloní volia deixar clar en afirmacions tan simples com les del primer paràgraf, que un país sense cinema és un país que no pot ensenyar al món què fa, què és i quines inquietuds té; quin passat ha viscut i suportat, i quin futur vol per als seus ciutadans. I ell ho tenia molt clar. I tan clar.

Entrevistar Bigas Luna va ser tot un plaer, i entre totes les coses que em va explicar, n’hi havia de molt punyents, com per exemple la d’una declaració que em va deixar frapat. Mentre l’aleshores potent i agressiva SGAE feia de les seves, i atacava revetlles populars i casaments arreu del país per tal de cobrar drets d’autor, un home com ell, que per la magnitud del seu treball podia ser més exigent al respecte que molts petits autors, i que ja anava de tornada, va ser clar, taxatiu i alhora contundent: “Un cinema sense subvencions no és possible”, em va dir a boca de canó, i es va mostrar absolutament a favor de les descàrregues a través d’internet. “Si algú es pren la molèstia i fa un esforç per veure una de les meves pel·lícules”, em va dir, “encara que sigui a través d’aquest mètode, em sembla que és quelcom meravellós. Jo els posaria una catifa vermella, i, en tot cas, si ha de pagar algú alguna cosa, que siguin els operadors de telefonia que ho facin, que són els que en reben benefici directe”. L’entrevista va durar molt més, i vam abordar altres temes, però, sense cap mena de dubte, el titular indiscutible va ser aquest, amb la qual cosa Bigas Luna se’m va mostrar com un autèntic antisistema, en aquest aspecte.

Aquesta entrevista va ser, sincerament, el meu únic contacte amb l’avui desaparegut cineasta, però, sincerament, em va deixar molt bon record, tant per la seva facilitat d’afrontar noves seqüències inesperades, com per la seva senzillesa (i llavors ja tenia molts reconeixements i havia fet moltes i bones pel·lícules, si més no famoses) personal i professional.

Bigas Luna era una d’aquelles persones que et fa sentir bé en una conversa, perquè en el fons, quan l’entrevistaves, ell també t’estava entrevistant a tu, i sabia aportar la complicitat necessària com perquè tu també t’obrissis als seus interrogants. O almenys aquest és l’efecte que em va fer a mi, en mitja hora de conversa telefònica, i un quart de prèvia. Tenia, tal com molt encertadament ha dit algun col·lega, capacitat d’entrar a les ànimes o de fer que entressis a la seva, com la cosa més fàcil del món.

Amant dels gossos com aquest que redacta (sé que darrerament tenia un fox terrier) en la meva entrevista illenca em va parlar abastament del fet insular, de les Balears i dels seus ets i uts de tota mena, i dels pagesos que feien dels marges de pedra seca un autèntic art, la qual cosa coincidia al Principat, a les Illes i al País Valencià, i que havia descobert feia uns anys, quan ja estava posat en aquestes noves sensacions rurals a la Riera de Gaià, la qual cosa analitzava, lògicament, des de la seva perspectiva de benestant barceloní.

Ens deixes una gran obra de comunicació en tots els aspectes. Una magna obra cinematogràfica que reflecteix Catalunya, ni que sigui en el fons del fons, i un gran record de la teva manera de ser i de fer, que alhora és un incentiu afegit per continuar lluitant per aquesta nostra trista, bruta i dissortada terra, que homenots com tu quan hi passen, alegren, netegen i fan rica i plena. Siguis on siguis, fins sempre.

Durant els anys 60 del segle passat, un milió d'immigrants del sud espanyol van arribar a Catalunya en condicions infrahumanes

La @LoliValderrama i el poder xarnego

Santi Capellera i Rabassó *periodista http://perinnolligams.blogspot.com

Diu clarament la catalana @LoliValderrama a twitter: "Segun @Ciutadans_Cs a Cataluña no vino emigración española, porque Cataluña es España. Igual mis familiares vinieron a hacer turismo...". 

Allò de les maletes de cartró lligades amb el cordill de la misèria, del moc i la lleganya (per explicar-ho gràficament) que l'Estació de França va testimoniar cada dia en primera persona des de l'any 60 al 69 del segle passat, persones sense cap recurs, irradiats de l'entorn "señorito" del sud d'Espanya després d'haver de passar per tot... fins i tot pel dret de cuixa (tants pobres els feien nosa i així de pas es pensaven que diluïen Catalunya de les seves inquietuds nacionals), gent que havia d'anar a viure a les barraques del Somorrostro, de Montjuïc i del Carmel (recupereu el testimoni de la Julia Aceituno en un 30M de l'enyorada TV3 d'abans); gent que va acabar als llits de les rieres, arrossegats pels temporals, i morts milers d'ells, ajudats pels catalans de base, pel poble autòcton, per la bona gent del país, mentre les autoritats franquistes s'ho miraven amb recel, i com passa avui amb la plataforma dels afectats per la hipoteca, encara van ser acusats de mil i una falsedats, uns éssers humans que només ajudaven uns semblants seus, que per haver hagut de marxar del seu país, dels seus pobles, van acabar vivint en un altre com les rates. 

Mentre passava això, els arribistes i cofois amb la situació de la dictadura a l'Estat espanyol, els que anaven fent bossa a partir de ser traïdors al seu poble, canviant de llengua a mesura que passava el temps, esgrimint escuts falangistes i cantant els himnes que humiliaven els caiguts catalans, que van lluitar per aquesta legalitat que avui omple la boca de molts d'aquests (i que aleshores no era altra que la Republicana), renegant de les seves arrels mentre lloaven el Caudillo colpista espanyol; catalans afins al franquisme que feien la vista grossa a totes aquestes arbitrarietats, pagaven quatre rals a la tropa arribada del sud, els emborratxaven, i al crit d'Arriba España i Viva Franco, se'ls follaven les dones i els explotaven, mentre els miserables, a casa (si això era un fet), no hi tenien ni aigua corrent per rentar-se, ni podien viure decentment. Eren una minoria aquests nous "señoritos", però una minoria que hi era i que tenia molta força, no ho oblidem. 

Molts dels descendents d'aquests immigrants (perque eren immigrants, que no els faci cap vergonya reconèixer-ho; és digne ser immigrant, per què no?: tots ho hem estat algun segle o altre), avui són catalans de ple dret i, també molts, independentistes amb l'estelada al cor, que expressen el seu sentiment, (lògic sentiment de naixement i de pertanyença a un poble espoliat per un estat que fa aigües per tot arreu), indistintament a CDC, a ERC, molts d'amagat al PSC, a ICV, i també una bona part a UDC; una bona part que va in crescendo, per raons òbvies. Molts, moltíssims. L'altre dia em deia un català de pedra picada, fill d'andalús, l'Aniol Jódar @anioljodar , un jove periodista, punyent professional i excel·lent persona i patriota, de La Llacuna (Anoia), amb qui vam compartir redacció i afinitat nacional i sarcàstica a IB3 Menorca, que es va adonar que amb el periodisme acabaria demanant caritat (quanta raó, amic), i que avui és pilot d'helicòpter, quan li vag fer saber que un altre Jódar, l'Enric Jódar Ciurana @EnricJC de Riudoms (Baix Camp), estudiant d'Enginyeria Superior de Telecomunicacions a l'UPC, preguntava a twitter davant l'imminent partit entre les seleccions francesa i espanyola de futbol: “no poden perdre tots dos, Espanya i França?”, em va respondre: “som el poder xarnego”. És aquest poder xarnego, en el millor sentit, amb saba nova, que ha passat penalitats de tota mena, i que avui ha esdevingut part vital del nostre país, i que s'ha barrejat de sang amb els catalans més antics. Amb els altres immigrants que som els vells del país, les arrels dels quals van arribar al país amb els romans, els jueus, els fenicis, els grecs, els àrabs, i que en van ser els constructors vitals. 

Evidentment en aquest context hi excloc els endogàmics que no surten del gueto, acomplexats, de families anticatalanistes (que tant mal els han fet en impedir-los l'adaptació a la majoria, i a la llengua i a la cultura del país de manera sistemàtica), per odi inculcat o per impotència. O perquè l'odi el tenen d'origen funcionarial espanyol; que solen ser del Madrid perquè és la contra del sentiment barcelonista, i per tant català i catalanista, que ens agrupa a la majoria del país, els nouvinguts adaptats i integrats al país inclosos. Fa feredat constatar aquesta minoria que malviu inadaptada, que es tanquen al gueto que els limita, i que no fan més que anar contra Catalunya. Ningú no pot viure amb normalitat i llibertat si constantment va contra tot allò majoritari que l'envolta: l'existència es converteix en un patir continuat, i en no actuar amb la normalitat, per estar sempre amatent i a la contra del que manifesta o desitja la gran majoria. Perquè l'herència de l'odi a allò diferent ha estat aquesta. 

Pobra gent, sincerament. Gent que ha d'estar demostrant constantment que “Cataluña también es España, y yo me fui a Cataluña, que es España, y me fué bien, y ahora te enseño mi Mercedes, o mi BMW, porque sin dejar de ser español, he triunfado en Cataluña, y ves, se hablar catalán (perquè quan van allà els ho passen per la cara), y ahora me estoy arreglando la casita que mi madre dejó aquí en el pueblo, (que se caía de vieja)”. 

No està gens malament de cap manera tenir una segona casa i un cotxe per poder-hi anar: són coses que l'estat del benestar (avui in minuendo) ens ha fet possibles. Però, que trist (i ho he vist de primera mà en anar a uns dies a Bienvenida de los Barros, provincia de Badajoz, el poble que literalment va expulsar uns amics de la meva família en deixar-los sense feina i sense possibilitats als anys 60, i no a ells, sinó als seus pares) quan “por lo bajini” o directament, els anomenen de manera despectiva, “los catalanes”. I els cobren més que als altres a les botigues de menjar, als restaurants, i a la resta de llocs, perquè “se fueron muertos de hambre y ahora vienen vacilando de ricos”. Com a mínim a Catalunya, treballant de sol a sol, hi van trobar feina i s'hi van poder forjar un futur.

Greu errada la que cometen molts d'aquests eximmigrants (o el que és pitjor, els seus descendents) del sud espanyol, als quals no els cal demostrar res enlloc més que al seu país, que avui és Catalunya. Una Catalunya que passa penalitats i ofeg, que és insultada i vexada; una Catalunya a la qual se li nega el dret, fins i tot a consultar els catalans i catalanes sobre què volen i quin futur desitgen pels seus fills. No cal anar a fer el ridícul. El passat va ser, i ja no és. L'arbre, si no té arrels, mor. Però resulta que les arrels necessiten terra i aigua. I aquests elements, els que volen ser del país del costat abans que d'aquest, que és el seu, són a Catalunya. Les arrels absorbeixen l'aliment de la terra que l'aigua estova i condueix a la via alimentària. Es pot dir més alt, però no pas més clar.

I els que, com la @LoliValderrama, saben què són de dalt a baix, parlen clar i tenen l'ull ben obert, a veure què passa, a aquests, no els fotran amb una programació de control mental via caverna mediàtica, perquè d'entrada ja no hi cauen. No els passarà com als antics petits propietaris rurals de les comarques catalanes (i el gran exemple n'era en Josep Pla), que van cap a l'extinció, i que es mantenien en el pensament de la por: “No t'hi emboliquis”, deien, i així volien fer gran el país...del costat, perquè al nostre flac favor li feien. O com als ridículs assimilats espanyolets acomodats de la metropoli, per allò vergonyant del “yo soy de Barcelona, pero no catalán...”, #mejorunidos, que fa basarda quan veus qui ho demanda i ho manifesta, i d'on prové qui ho demanda i qui ho manifesta, en qualsevol cas. Basarda.

Els més prosaics del poder xarnego (que acostumen a ser els més saberuts i operatius, els més llestos i els més pràctics), allò de l'avi del sud ja s'ho passen per allà on els passen tots els néts dels avis estrangers que van aterrar a una altra nació, i que amb tota naturalitat s'hi han adaptat. Però alguns d'aquests botiflers dels lerrouxistes C's (la base dels quals és colonialista funcionarial de sempre, i no pas immigrant treballadora que ha hagut de passar per tot; i qui les hagi passat de tots colors i actui així, a la contra, més enze és encara, per raons evidents), ara, (i generalment instrumentalitzats pel mateix espanyolisme que els va castigar a anar a la diàspora, expulsats lluny de la seva terra de naixement), intenten canviar la veritat del patiment dels seus avantpassats, per la mentida de l' “orgullo español”, quan saben que Espanya els va fer fora de casa, i avui està en fallida i és a la bancarrota. Quina gràcia: la pel·licula tal com m'hagués agradat..., i no com va ser. Qui és que viola i empastifa la història? 

Naturalment, uns quants d'aquests que van ser immigrants del sud espanyol (alguns dels quals han estat ministres del PSOE, i un, en Montilla, president de la Generalitat), han de donar moltes gràcies al franquisme que els va fer passar gana, a ells i als seus pares, i que els va fer fora de la seva terra. Perquè, gràcies a emigrar a Catalunya, han estat rellevants. M'explico? Què haguessin estat els Montilles, els Corbachos o els Chacón en el seu habitat natural del sud espanyol? carregadors de sacs? llauradors? o dones de la neteja del capital cacic? (amb tots els meus respectes per aquests oficis, tan útils, i dissortadament tan mal valorats, i pitjor pagats). 

Aquest apèndix que és Ciudadanos, doctrina Lerroux (això, com l'antisemitisme tampoc no és nou) fan el paper dels serbis de Bòsnia, un trist paper, per cert. Aquests guerrillers del no res, no tenen cap mena de dret, ni moral ni ètic de barrar el pas a les aspiracions lícites de Catalunya, ni de la seva història, que podria ser la seva -com ho és la de la resta, vinguem d'on vinguem- de no ser uns inadaptats i uns acomplexats, instrumentalitzats per aquells que un dia van fer fora de les seves llars els seus pares i avis. O sigui, doblement indignes amb els seus, i desagraïts a un país que els va obrir les portes en tots els aspectes, malgrat algus “abusos”, com esmento abans, dels més afins al Régimen que no era altre que el Régimen Franquista de España.

Senyors botiflers: Catalunya, d'haver estat sempre Espanya, seria la mateixa escòria latifundista i caciquil, vuitcentista, amb dròpols desagraits i amb poca iniciativa que esperen subsidis ad infinitum. La gent que va poblar el nostre país des dels fenicis fins al franquisme, tenia (i té) una cosa en comú: pencaven per fer la casa gran i l'hisenda forta. Fins que ara fa tres segles aquesta hisenda va canviar de mans. 

La majoria dels catalans penquem molt, molt. I els xarnegos irradiats els 60 pel franquisme, en una molt gran mesura. Perquè molts d'ells, encara que a punt de retirar-se, fan feines dures i desagraïdes. Però les fan amb la satisfacció que els seus fills i néts tenen carrera universitària o laboral. I posseeixen una cultura que segurament allà d'on els van fer fora, no haguessin assolit mai. Ni que potser avui, i per la magnitud de la tragèdia social i econòmica en general, alguns no tinguin feina i hagin, de bell nou, de marxar a altres països. Però, si més no, ho fan preparats, amb estudis i llengues, i no pas de manera poc digna. I tenen la porta oberta per tornar: heus aquí la diferència.

Per això la gran majoria d'aquest poble no volem que cap estat cacic ens arrabassi els guanys, que a tots plegats ens costen tants esforços. Aquesta terra i la de l'infraebre no tenen res a veure, res de res. Chapeau per la @LoliValderrama, una catalana com Déu mana, sense complexos i absolutament explícita. Que posa en evidència que catalans que s'estimen Catalunya i volen que segueixi sent Catalunya,  ho som tots: els que fa 70 generacions que som en aquesta terra, i els nouvinguts aquest any. Sense distinció. Ja ho va dir aquell savi que encara s'emprenya de valent quan sent absurditats: "és català qui viu i treballa a Catalunya..., i ho vol ser". Gràcies per la teva reflexió, Loli de sang nova i de poder xarnego, de veritat. Un poder que serà vital per conduir aquesta terra mil·lenària, cap a la llibertat i cap a la prosperitat en tots els aspectes. Gràcies Lolis i Lolos entre molts altres, de veritat.

Atacar els jueus, o els catalans, pel sol fet de ser-ho, només té una denominació: xenofòbia, que cal aturar per no repetir errades del passat.

L'antisemitisme també fereix Catalunya

Santi Capellera i Rabassó *periodista http://perinnolligams.blogspot.com

Vergonyantment llegeixo que una llibreria jueva de Girona ha estat impunement atacada i pintats amb eslògans de "Palestina lliure" els seus aparadors, més l’emblema comunista de la falç i el martell i una estelada. Més que una llibreria, l'objecte de l'agressió judeofòbica és el museu i centre cultural hebreu de Girona, Bonastruc ça Porta. Un grup de desconeguts ha signat l’acció en nom del col·lectiu d’extrema esquerra "Arran", la qual cosa aquesta organització independentista d'extrema esquerra ja s'ha afanyat a desmentir a través d'un comunicat adreçat als mitjans.

El darrer paràgraf de la notícia, que trec del Singular Digital diu: "El museu, però, (sic) no té cap relació amb l’Estat hebreu ja que és propietat d’un patronat públic i l’Ajuntament de Girona. De fet la CUP de Girona va ser inclosa a l´Informe de l'Antisemitisme a Espanya del 2011 com a exemple de “presència de l´antisemitisme en institucions i organitzacions” per aquest fet.".

Em cau la cara de vergonya aliena. I si un partit que s'arrengleres amb el catalanisme fes el mateix en una llibreria espanyola a Israel, ho condemnaria immediatament, com condemno aquesta lamentable agressió. Les formes violentes no són democràtiques, i menys si s'usen per defensar conceptes que, a priori, ho són. Si més no al nostre país. I dit això; què ens importa a nosaltres el tema de Palestina? No tenim prou feina i misèries a casa nostra (que estem amb la caixa a zero) com per anar a recercar figues a altres paners que ens queden a més de 3.000 quilòmetres? De vegades, com a català, em sento estúpid. Veig gent del meu país que trenca llances per històries que li queden a anys llum, i, en canvi, quan es tracta de defensar el propi, s'amaguen. No defensen mai les tesis del Govern català, només l'ataquen a la mínima que poden. I en canvi es comprometen per gent que, sincerament, mai no he vist que defensés Catalunya, ben al contrari: a mi palestins m'han insultat a la meva ciutat, Barcelona, per parlar català en un bar, la qual cosa no ha m'ha fet mai cap jueu, que quedi clar. Quin país som! Jo no veig que per nosaltres, fora d'aquí, es trenqui la cara ningú. Perquè atacar una llibreria jueva de Girona en nom de Palestina, és trencar-se la cara... per Palestina, a més d'esgrimir antisemitisme, oi?

Això de l'antisemitisme, però, no ve d'avui. Ni d'aquest segle, ni del passat, quan als camps nazis alemanys es van carregar sis milions de jueus de totes les edats, condicions i procedències. D'això, a la naixent Espanya de fa cinc segles, ja se'n van cuidar els Reis Catòlics, o sigui, que la malaltia no és pas nova.

Parlo dels jueus i de les seves creences, la majoria dels que es van voler quedar a aquella Espanya ultracatòlica dominada per aquella bona i tolerant gent de la santa Inquisició, van haver de fer veure que eren conversos per salvar la pell davant l'ofensiva ideològica [com van fer els que els van succeir fins a Franco] d'aquells ja feixistes medievals, que els perseguien i els van expulsar d'aquella tancada i repressora Sefarad pel sol fet de practicar una altra religió..., de parlar una altra llengua i de tenir com a pròpia una altra cultura (llegiu "Dins el darrer Blau", una història de xuetes mallorquins, de Carme Riera: fa feredat) i que avui (sense repressió religiosa, l'única que no hi ha a Catalunya) Girona els representa un bastió absolut. Pel seu call i per la seva història. I no oblidem que el 70% dels catalans, portem sang jueva. Parlo de cultura versus barbàrie. I la notícia del Singular Digital ho explicita ben clar. No pretenc justificar res, però, assabentat de la història i sense amnèsia ni cap mena d'odi a a jueus, cristians, musulmans o animistes, pel sol fet de ser-ho, tampoc no accepto que em facin passar bou per bèstia grossa."No som antijueus, som antisionístes", he llegit en algun post de la xarxa. No, no m'empasso el gripau. De cap manera. Perquè és com afirmar: "no sóc anticatalà, sóc anticatalanista". I no, no me l'empasso el gripau.

Els jueus són els jueus, i la gran majoria dels que hi ha al món, no tenen res a veure amb l'Estat d'Israel, ni tots són ultraortodoxos, ni tots tenen el judaisme com a religió. I molts ni tan sols són religiosos. Els ciutadans israelians tampoc no tenen res a veure amb les decisions del seu govern, de cap manera. I qualsevol ciutadà d'un país democràtic com és Israel (únic en la regió, per cert, on les dones tenen tots els drets que tenen els homes, i no pas com passa a Palestina, on les dones no poden participar ni en una marató), no pot decidir si no és en perióde d'eleccions quines decisions pren l'executiu. Com passa a tot el món civilitzat que, òbviament, inclou la gran part de l'occidental. I la llibreria atacada és a Girona, no pas a Tel Aviv, i està regentada per catalans, ja siguin jueus, evangèlics, cienciòlegs o budistes. I tampoc no depèn del Govern d'Israel, sinó de l'Ajuntament de Girona.

Però, en canvi quan a l'Estat d'Israel hi ha bombes i atemptats de terroristes que viuen a tres quilòmetres, i els llencen coets que no són precisament de focs d'artifici (el de coet és un eufemisme pervers del lèxic propalestí de molts mitjans com TV3), moren o es queden en cadires de rodes: i en són els grans perjudicats anònims. I aquest fet no es publicita, com no se'n publiciten d'altres, no fos cas que, per la opinió pública, "els pobrets palestins de Hamàs et al, deixessin de ser les víctimes de les quals els jueus i els americans n'abusen reiteradament", i els caigués el vel i esdevinguessin davant l'opinió pública el que són realment, i no el que diuen ser, ells i els seus marmessors, que sovint ho fan des de tan lluny com Catalunya. Això també cal recordar-ho. Hamàs és una organització terrorista com ETA o com les Brigades Roges, que assassina innocents indiscriminadament en nom de no se sap ben bé què, i als quals titllen cínicament de "víctimes colaterals", com fan tots els terroristes per justificar les vides segades o arruïnades.

I tots aquests defensors acèrrims i incondicionals de Palestina (que comparada amb Israel no deixa de ser el tercer món... perquè ells volen, tot sigui dit), això ho solen obviar sistemàticament. Com si els drets de la gent, dels éssers humans, comencessin i acabessin a Gaza i a Cisjordània, i els terroristes palestins (el gran principi fonamental dels quals és la destrucció de l'Estat d'Israel) fossin uns herois, o uns sants que lluiten contra el mal i, que amb els seus despropòsits i el vessament de sang innocent de nens, dones, vells, pares i mares de família, alliberen un poble que ni tan sols és capaç d'organitzar-se civicament com a tal. L'altre dia alguns manifestants (el cert i en favor de tota la resta, és que no eren més d'un centenar) van esgrimir les sabates davant Obama, com a crida i advertiment perquè marxes d'allà de territori palestí. Què volen? que tots tornem a l'edat de pedra?, sabata amenaçant en mà.

Potser ens caldria llegir una mica més la història rigorosa, els seus fets, i el per què de tot plegat. Perquè, ja que hi som i posats a repassar-la, la història, resulta que deixa clar que l'odi àrab cap als jueus no ve des de la declaració d'independència d'Israel que va proclamar en nom del sionisme David Ben-Gurión el 1948: resulta que és continuat i obsessiu, i ve de centenars d'anys abans. De molts centenars d'anys abans, quan en una terra que per cert no es deia Palestina, sinó molts noms distints, com ara Regne de Judea (allà on va néixer Jesucrist i on va ser crucificat...com a jueu!), i els jueus ja ho intentaven de conviure amb els àrabs, sense cap èxit, per cert. Com passa avui. Ara Judea, però, forma part de Palestina, ves per on. Encara que el toponímic geogràfic ho diu tot. De fet, i seguint amb la història, la primera ocasió en què es va utilitzar el terme "poble palestí" va ser molts anys després de mort Jesucrist, perquè va ser en els anys 20 del segle XX, i únicament com a reacció al moviment sionista. Ni faig ni deixo fer...vaja. Per això cal llegir la història, i reflexionar.

No els van matar quatre i d'una revolada sis milions de jueus en tres anys a l'Alemanya de Hitler: hi va haver tot un equip; més que això: una estructura piramidal que dissenyava els plànols de la mort, i que, una vegada acabada la guerra i salvats molts d'ells dels judicis a Nuremberg, amagats en repúbliques bananeres o canviats d'identitat i protegits per dictadors de països de la seva mateixa corda, s'han tornat a reproduir i ens han envoltat de nou, com si es tractés d'una de les set plagues, quan encara no fa ni un segle d'aquella tempesta fúnebre. I ni que ara molts d'aquests es disfressin de "justiciers" i enarborin l'estelada o la rojigualda, està clar que porten la xenofòbia implícita, ja sigui per creença personal o per ensinistrament ideològic. 

L'antisemitisme és malaltís: ningú que el pateix no ho reconeix explícitament, ni té en compte la seva gravetat. Però dissortadament el cert és que avui encara hi ha molts malalts. Només cal que entreu a twitter i observeu molts avatars anònims que fan apologia del nazisme i del franquisme. Fan por. I segueixen allà amb la seva simbologia totalitària, amenaçants i insultants, enlairant Hitler i Franco, sense que cap policia hi faci res. Sembla que algunes d'aquestes policies tenen massa feina vigilant processos de drets nacionals de països majors d'edat, i elaborant informes falsos dels polítics que els encapçalen.

Carme Chacón es va alinear amb les tesis del PSOE, contràries al dret a decidir dels pobles

El dret a decidir, un dret no polític dels pobles

Santi Capellera i Rabassó *periodista

Al Congrés dels Diputats espanyol es va viure un intens debat del dret a decidir dels pobles, un tema que alguns voldrien mantenir aparcat però que ha irromput amb força a l'escenari polític. Sobretot a Catalunya, on aquest dret té un suport majoritari entre la ciutadania, que exigeix, cada vegada amb més ímpetu, poder-lo exercir sense traves.

Aquesta demanda social és la que ha estat portada a la Cambra per formacions catalanes com CiU, ERC i ICV, amb la suma a darrera hora del PSC, partit en el qual aquesta decisió ha ocasionat una profunda crisi. Els socialistes catalans, encapçalats pel ja controvertit en molts aspectes, Pere Navarro, es van mostrar favorables que les catalanes i catalans puguin disposar del seu futur sense ingerències, malgrat la distància amb el sobiranisme que defensen CiU, ERC i ICV, ja que el PSC advoca per la pertinença de Catalunya a l'Estat espanyol i no pas per la seva secessió. En canvi el PSOE ja s’ha demostrat un partit que es tanca en banda a respectar aquest dret democràtic dels pobles, ja que ni tan sols accepta que se’n pugui parlar.

L'única excepció dels 14 diputats del PSC va ser Carme Chacón, que va intuir que el seu vot favorable al dret a decidir de Catalunya acabaria definitivament amb les seves aspiracions de ser secretària general dels socialistes espanyols, i també candidata a la presidència del Govern d'Espanya en unes pròximes eleccions al Congrés. Finalment, va optar per no votar, la qual cosa encara la posa més en evidència.  

Voldria destacar que el dret a la lliure determinació no és un projecte polític, com sí que són la independència, el federalisme o qualsevol fórmula d'articulació territorial. És simple democràcia. Ni més ni menys. I el seu rebuig, un exercici antidemocràtic, es miri com es miri. Així ho entenen també els diputats del PSC, que estan lluny de ser nacionalistes, com a bastament els han retret alguns «companys» del PSOE, però que saben que la societat catalana i els seus propis votants no admeten que se'ls negui la paraula i el vot, primers drets bàsics de la democràcia.

El dret a decidir hauria de ser ratificat per tots els grups si realment es guiessin per criteris democràtics. Però, paradoxalment és el nacionalisme espanyol, en aquest cas, el que parla en boca dels seus portaveus i vota des dels seus escons. La unitat de l'Estat, d’un estat que d’altra banda fa aigües per tot arreu, és el seu projecte abans que res i sobre tota la resta de coses. No obstant això, enrocar-se en aquesta posició té també un cost, per al propi marc, cada vegada més deslegitimat en la societat catalana, i en les seves files, com demostra el cas del PSOE amb el PSC.

Bond, Trom Bon..., de Método 3

Mentre escric això sento les notícies que anuncien la detenció de Pepe Gotera i Otilio, del Súper, i de l'Anacleta Zaragoza, cervell sociata de la història. A veure què ens espera en les pròximes hores. De moment, el CNI intenta treure's el mort del damunt, i posa caps de turc pel davant. Déu n'hi do, quin país, això d'Espanya, entre aquestes empastifades, i el bodrio dels Goya, entre altres. Me'n ric de la Màfia...de la italiana, de la russa i de la dels EUA. Quin fàstic! Però, anem a una altra mena d'anàlisi...

El sexe a l'espionatge

El sexe sempre ha estat un element de primer ordre en les activitats d'espionatge: només cal tenir present l'exemple de Mata Hari a la Primera Guerra Mundial, o el del bordell "Saló Kitty", organitzat per la Gestapo nazi a la Segona. Lògicament, comparar aquests exemples amb l'escena de les dues peperes de pa sucat amb oli, explicant-se intimitats de "marujas" desairades a les quals els marits no els passen la paga, al restaurant La Camarga de Barcelona, va del patètic al lamentable, passant pel penós. Com tota la feina del CNI, a "grosso modo". SPANISH STYLE! "Y no hase falta desir nada más", que deia aquell.

Sex in espionage

Sex has always been a prime element in espionage activities: just keep in mind the example of Mata Hari in the First World War, or the brothel "Salon Kitty", organized by the Nazi Gestapo in the Second. Logically, compare these examples with the scene of two petty "peperas", explaining intimacies of "housewives" slighted the husbands do not pass the pay, at La Camarga restaurant, in Barcelona, of pathos to the unfortunate , going through the painful. Because the work of the CNI, to "roughly". SPANISH STYLE! "Y no hase falta desir nada más", saying that  coaching at Madrid.

El sexo en el espionaje

El sexo siempre ha sido un elemento de primer orden en las actividades de espionaje: sólo hay que tener presente el ejemplo de Mata Hari en la Primera Guerra Mundial, o el del burdel "Salón Kitty", organizado por la Gestapo nazi en la Segunda . Lógicamente, comparar estos ejemplos con la escena de las dos peperas de poca monta, explicándose intimidades de "marujas" desairadas a las que los maridos no les pasan la paga, en el restaurante La Camarga de Barcelona, va ​​de lo patético a lo lamentable, pasando por lo penoso. Como todo el trabajo del CNI, a "grosso modo". SPANISH STYLE! "Y no hase falta desir nada más", que decía aquel aleman que entrenó al Madrid.