divendres, 29 d’agost del 2008

Els productes mediàtics no sempre es venen honestament (publicat a Es Diari el 31/08/08)

Democràcia hipermediàtica i màrqueting polític
Santi Capellera i Rabassó*periodista
En un context de democràcia hipermediàtica, en una societat que creix en clau audiovisual de la mà d’uns mitjans de comunicació que alhora evolucionen a gran velocitat de la mà de les noves tecnologies de la comunicació, la política no esdevé un ens aliè a aquesta realitat. La política, avui més que ahir, es converteix en un procés comunicacional on per exemple els líders polítics ja no poden deixar de ser alhora líders mediàtics si volen triomfar-hi. Però dirigents a banda, l’exercici de la política sotmet el seu llenguatge i el seu tempo als d’uns mitjans de comunicació que així s’hi imposen. La construcció de les agendes pública, política i mediàtica consisteix en una constant interacció i en una contínua disputa on uns i altres miren de fixar-hi els seus continguts i el seu ritme. Així és com el màrqueting polític esdevé una peça clau d’aquesta dinàmica, ja que quan les campanyes polítiques duren els quatre anys de legislatura, quan els polítics i la seva activitat es veuen constantment exposats a l’escrutini d’uns mitjans de comunicació que els fan estar de campanya permanent, llavors s’imposen en les rutines polítiques la simplificació del llenguatge, la personalització i la tàctica per damunt de l’estratègia. I tot això té conseqüències que condicionen d’arrel l’exercici de la política. Això té conseqüències sobre aspectes bàsics que regeixen la vida de les persones.
Durant els anys noranta la teoria postmoderna es definia el món com la societat de l’espectacle o del simulacre, seguint les nocions del sociòleg francès Jean Baudrillard, mor l'any passat. Mentrestant, tot l’arsenal científic de la sociologia de la guerra freda, la teoria dels jocs de la qual Lost i altres sèries en fan prèdica fascinant, s’aliava amb les teories del "consumer’s choice" i el govern corporatiu oposat al ja caduc estat nacional. Per a la seva conceptualització i execució, aquest govern corporatiu va desenvolupar un instrument que Edward Bernays, el nebot de Sigmund Freud, va inventar pels volts del 1920: les relacions públiques o un nou concepte de la publicitat que considera l’ésser humà com una amalgama d’instints i pulsions animals controlades pel desig sexual, el qual es pot sotmetre a pautes i conductes, de compra per exemple, mitjançant les quals s’exerciten les campanyes publicitàries.
Tanmateix, ja fa dècades que aquesta degradant concepció de la natura humana s’ajunta, i es relliga, amb l’aprenentatge de la guerra freda i la creació de dimonis o bocs expiatoris, i l’eclosió de la televisió com el vehicle més colossal no tan sols per a la transmissió d’informació i entreteniment, sinó, i sobretot, per a la generació d’un concepte que ara s’ha imposat però que fa pocs anys sonava esotèric: el control de percepcions. El màrqueting polític i els seus focus grups, enquestes sectorials i altres estudis s’encarreguen de construir una visió segmentada i atomitzada del món capaç fins i tot de generar productes electorals sofisticats, new and fresh, com Tony Blair sobre la base de lemes seductors com ara La tercera via, que no era tan sols un producte de disseny, sinó el final del vell concepte de la socialdemocràcia i l’estat del benestar.Per tot plegat, els articles que han aparegut aquests darrers anys sobre el poderós corporatiu de relacions públiques Rendon Group, amb seu a Washington, i que té com a principal client el govern nord-americà, són una mostra exemplar d’aquesta guerra de propaganda negra que ara usa com a arma letal la publicitat negativa i els programes de les grans cadenes privades per assolir objectius inconfessables però comprensibles: la demonització de governs estrangers incompatibles amb l’agenda dels EUA.
Aquest autoanomenat guerrer de la informació, que és el Rendon Group, de John Rendon, aplica aquest esquema amb tant d’èxit que si vostès i jo odiem Hugo Chávez és per un cuidat sistema de "perception managment" que és tot un vademècum de desinformació o construcció d’arquetip maligne sobre la base de combinar, en narracions informatives, programes d’humor, de safareig i en tota la xarxa mediàtica, des de revistes prestigioses fins a ràdios musicals, una allau permanent de “contrainformacio”: reiterar la pèrdua de confiança de la base chavista, promoure i divulgar la creixent impopularitat del president, atacar el seu entorn familiar, reiterar sistemàticament els seus vincles amb el narcotràfic i la guerrilla colombiana, accentuar el seu fracàs com a governant, acusar-lo d’ideologia castrista i la carta clàssica de ser un bon amic de països terroristes.
El cop d’estat de l’abril del 2002 contra el president Chávez va usar l’espoleta d’unes imatges ja famoses d’uns militants chavistes disparant des d’un pont contra manifestants d’oposició i que passades per les televisions privades van ser el detonant d'una “renúncia” forçosa, del mandatari veneçolà que va durar només tres dies.La cosa divertida és que gràcies a un videoafeccionat sabem que aquells dos presumptes assassins es defensaven de les bales que disparaven efectius de la policia de Caracas, controlada pels colpistes, i que en la immensa avinguda no hi havia ni un sol manifestant. Tot i així, al cap de 6 anys aquestes imatges encara s’usen com a peça acusatòria contra l’únic dictador que accepta referèndums revocatoris i fins i tot reconeix les derrotes electorals als seus projectes de refundació constitucional. La veritable salut de la democràcia i la llibertat mundials es juguen en aquesta arena. I la confusió, com sabien els clàssics, és el negoci del diable.
En el marc de la democràcia hipermediàtica que ens envolta doncs, és evident que els mitjans de comunicació són actors decisius a l’hora de construir l’agenda política. Però els partits polítics també són actors decisius a l’hora de marcar l’agenda pública i, en conseqüència, el pols de l’opinió pública. Els polítics intervenen en el seu procés de conformació amb notable eficàcia. I també ho fan cada vegada amb més resolució sobre els mateixos mitjans de comunicació, a mida que n’adapten millor el llenguatge i la planificació del tempo. El perillós però, són els guerrers de la informació com el Rendon Group, que són els depredadors de la informació veraç en pro de la informació apòcrifa, i que més que lluitar per la justicia, l'equitat i la democràcia en sí i com a objectius fonamentals per la millora del món i de la societat en general, ho fan en pro d'interesos econòmics i de dobles morals més que dubtoses. Força ben pagats per cert, pels interessats que el caos mundial i els perills comunistes i terroristes siguin l'amenaça perpètua. El dogma i l'amen en política no poden sinó portar a la ignorància ciutadana dels valors humans i de convivència. I el màrqueting polític mal emprat, és a dir, emprat com ho fa en John Rendon, serveix a interessos obscurs molt llunyans dels que es poden considerar interessos generals. L’èxit de les notes de premsa que emeten els gabinets de comunicació i que sovint veiem calcats en informacions periodístiques n’és una prova. Èpica, drama, tensió, humor, victòria, derrota, llàgrimes, somriures, defensa, atac. Un còctel massa atractiu per a uns mitjans enganxats als índexs d’audiència i, per tant, a l’entreteniment i a l’espectacle deixant de banda la realitat del món.

dimecres, 27 d’agost del 2008

Gràcies per aparèixer, estimada desconeguda


Veure't i conèixer-te han estat dues sensacions inigualables que no tenia feia molt de temps. Caure al pou dels teus ulls immensos ha estat fàcil, i no ha requerit cap socors d'urgència. Observar amb atenció el moviment pausat del teu cos, el ball dels teus cabells del color de l'or, i la claredat sonsònica de la teva paraula, m'han guarit les tristors enquistades a l'ànima. Sempre cal confiar en que, malgrat els malgrats, un dia qualsevol i gairebé per casualitat, darrere una cantonada veurem aquell àngel dels somnis que vam cercar sense èxit durant tant de temps. Gràcies per aparèixer a la meva vida, fer-la bonica i omplir-la de colors i saviesa.

dissabte, 23 d’agost del 2008

Menorca no es pot resignar al turisme barat (publicat a Es Diari el 24/08/08 i al Menorca el 26/08/08)


Crisi econòmica i turisme de qualitat
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Som en plena temporada turística i també en plena crisi econòmica. Alguns experts del sector diuen que es nota molt, que la gent no gasta tants diners en menjar, en articles de consum o que si fan vacances les han escurçat notablement. L’alarmant augment del preu del petroli encareix el cost del viatge per car­retera amb el cotxe propi o amb autocar i també els vols aeris, i això darrer ho sabem molt bé a Menorca. El dels vols però té dues lectures: els regulars (els cars) o els de baix cost (barats). Mentre que els primers han experimentat una reducció molt important, aquests darrers, segons dades del ministeri d’Indústria espanyol, en el passat mes de juny han incrementat el nombre de passatgers en un 13 per cent. I en l’àmbit general, pel que fa a la compra de bitllets d’avió en els darrers quatre mesos, s’han reduït un 3,9% i les pernoctacions en hotels espanyols van caure un 1,7% en el mateix període. De la seva banda, Joan Mesquida, secretari d’estat de Turisme, afirma que el govern presidit per José Luis Rodríguez Zapatero, està decidit a accelerar el pla 2020, assentat fonamentalment en dues bases, la primera, ampliar la temporada turística, i la segona, millorar les infraestructures d’aquest important sector. La ciutat de Barcelona, en canvi i per posar un exemple, viu uns anys d’expansió turística. Joan Gaspart, president executiu de Turisme Barcelona, ha dit que en els darrers anys els resultats han estat molt favorables. “Han estat espectaculars”, ha remarcat Jordi Hereu, alcalde socialista de l’Ajuntament de Barcelona. Entre el 1993 i el 2007 Barcelona ha acollit 58.160.432 turistes, i ha passat de 2.455.249 persones el 1993 als 7.108.303 turistes l’any passat. Les pernoctacions han augmentat el 220%. Joan Gaspart ha reblat que la Ciutat Comtal és la “quarta o cinquena capital d’Europa més turística, per darrere de Londres, París i Roma”. Malgrat tot, Menorca és un cas a banda i molt aïllat, per les seves connotacions i per les seves limitacions en molts aspectes. Ja sé que potser és una mica aviat per avançar balanços i estadístiques. Tal com van les coses, en què cada dia ens llevem amb una dada més que ens assegura que hi ha crisi per estona i que el poder adquisitiu es deteriora dia a dia, sincerament, crec que encara podem estar contents quan veiem que tot va rutllant, encara que no sigui amb l'empenta de fa uns mesos enrere. Es diu que la gent té interioritzada la necessitat de fer vacances, de desconnectar, de canviar d’aires. I que per això la gran majoria no està disposada a renunciar a fer-les. Home, a Menorca, i pels que vivim a l'Illa, això és una paradoxa, i permetin-me. El de fer vacances vull dir, perquè encara tot i treballant a estiu, que és el que fa aquest redactor, en arribar a casa la cosa es transforma, perque vivim en el paradís de les vacances que molts envegen per quinze dies. I ho notem molt més els que malgrat viure-hi tot l'any, hem passat la majoria de la nostra existència en una gran ciutat com Barcelona. No ho sé, però potser la crisi la notarem més amb l’inici del curs escolar i amb vista a l’hivern. Potser sí, però mentre, sobretot si aquest article el llegeixen a la balear petita, gaudeixin del sol i l’aigua, que de moment encara són gratis, i toquem fusta.
La baixada turística està sent una tònica en l’àmbit mundial, en un procés íntimament lligat a l’escàs creixement de les economies dels països desenvolupats. En les previsions per al segon semestre del 2009, fins i tot s’augura per a alguns estats una recessió amb creixement negatiu. L’últim que algú deixa de pagar però és la hipoteca, segons que tenen força clar els bancs, i a l’hora de retallar despesa les famílies actuen en general amb unes pautes que es reflecteixen en la caiguda en la venda de cotxes o la reducció més o menys dràstica del capital que es destina a les vacances. I això darrer afecta Menorca de manera molt important. La majoria de les destinacions turístiques estan patint una disminució de visitants i Menorca s’ha trobat en aquest context després d’uns anys en què, en ple cicle de bonança econòmica, s'ha començat a perdre volum. Si es parla de turisme d’hivern caldrà posar en marxa altres opcions que les de sol i platja, i a més hauran de ser opcions territorialment sostenibles. La millora d'instal·lacions i serveis pot encarir el preu de l’estada, però també caldrà aconseguir canviar la imatge de lloc barat i on tot es permet en molts aspectes, que és el que passa a l'estiu amb els comportaments incívics i maleducats de molts d'aquests visitants de pa sucat amb oli, que no valoren on són, ni respecten el que molts altres estimen. I això els menorquins, cap menorquí, no ho hauria de permetre. Dissortadament entre els nostres conciutadans també n'hi ha de connivents amb els incívics, perquè potser temen perdre l'ingrés important, que és l'estival. Però aquest ingrés no es pot donar a tota costa. Potser la solicó seria l'encariment, la més gran qualitat dels nostres visitants, però l’encariment sense una millora de la imatge pot derivar en el fet que noves opcions econòmiques s'emportin part del pastís, i que Menorca no pugui lluitar amb altres destinacions de sol i platja igualment atractives, mediterrànies i on el tracte al viatger supera la nostra qualitat en servei. Per incidir en actuacions de màrqueting caldria definir prèviament quin serà el sector considerat com a públic objectiu. La indefinició és un mal negoci, com s’ha demostrat els últims anys i amb els resultats que esmento. I s’ha de tenir clar que per aspirar al mercat mitjà alt se surt amb un desavantatge important en alguns aspectes, com ara les ofertes d’oci alternatives a les que ara s'ofereixen, molt poques per cert, i sovint cares. L’èxit d'una utòpica posada en marxa d'un pla turístic renovat és una incògnita, però cal contemplar que malgrat totes les opcions en altres camps i segments, la guinda del pastís de l'economia menorquina continua sent el turisme. Per això cal intentar-ho. Donar-li ales per desenvolupar-se no és cap mala idea, sempre que es faci des d'una concepció respectuosa amb el territori i amb la mateixa qualitat de vida dels que durant dotze mesos l'any estimem i ens movem per aquesta terra. Alguna cosa que ens satisfaci a tots, però alguna cosa per rendibilitzar econòmicament més aquest petit país tan aprofitable.

dilluns, 11 d’agost del 2008

Anar de vacances sovint és deixar passar uns dies molt aprofitables (publicat al Girona Notícies i a Es Diari el 12/08/08 i al Menorca el 17/08/08)

De formatges, cambrers, comunicació i vacances
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Deia un col·lega de professió i amic meu, que va asistir a un curs de formació continuada en una prestigiosa escola de negocis, que en una de les classes es parlava de la dificultat de trobar personal qualificat i responsable. Va ser llavors quan un directiu d’una renomenada empresa de comunicació va afirmar taxatiu: “A igualtat de formació i experiència per a qualsevol lloc jo trio sempre la persona que ha fet de cambrer”. La seva afirmació va sorprendre: “Són persones que saben què és treballar moltes hores seguides, i que aguanten tot tipus d’excentricitats dels més impresentables, sovint tocats pels efluvis de l'alcohol...”, va continuar explicant-se.
No sé si la resta d'empresaris i de persones relacionades amb la contractació de treballadors busquen l’experiència com a cambrers d’aquells que presenten el seu currículum en les seves organitzacions. Però és cert que la categoria humana de les persones és fonamental per a l’èxit de qualsevol empresa, sigui un negoci mercantil, la parella o unes vacances en grup.
Durant l’any, ens formem en allò que ens agrada en els millors centres, busquem l’excel·lència per a un futur exitós nostre o dels nostres fills. En canvi, quan arriba l’estiu i alguns agafen les probablement merescudes vacances, sembla que pensen només en distreure’s i obliden l’oportunitat que per al creixement personal poden suposar aquests dies. Si busquem el millor per a la formació i ens deixem aconsellar, per què no ho fem per les vacances o per una part d’aquestes? Ben segur que es poden donar oportunitats excepcionals per al nostre creixement personal i qui sap si per aquest motiu, aparentment irrellevant, un dia ens contracten en una empresa de comunicació a tenor del que aportem i del què de nosaltres els pot fer millor servei. Les oportunitats durant les vacances, encara que no ho sembli, són un veritable element diferenciador entre classes socials, però també entre famílies que vetllen per l’oci dels fills o entre joves que s’aturen a reflexionar com ocupar part del temps de forma positiva. I això no és incompatible amb el descans ni amb la diversió. Analitzem les opcions: l’estudi de llengües, la pràctica d’un idioma en un país estranger, les universitats d’estiu, un camp de treball, fer de voluntaris en qualsevol projecte, fer de monitors en un casal d’estiu, colònies o campaments, unir-nos a una organització de cooperació i col·laborar amb ells en països en vies de desenvolupament, treballar en qualsevol cosa per tenir l’orgull de pagar-se les pròpies despeses, reciclar-se de l'anquilosament professional que ens porta a pensar que ja ho sabem fer tot, i que ens autoenganya perquè a l'hora de la veritat, sense aquest esforç afegit del constant reciclatge personal, caduquem en la vàlua com un iogurt passat de data. I hi ha molts que a quaranta anys, per posar una edat d'exemple, ja es pensen que ho saben tot, i que poden donar lliçons de viure i d'existir al proïsme, quan realment no han vist el món per un forat, fent honor al titulat del meu article.Aturem-nos un moment a reflexionar. Imaginem la quantitat de persones diferents, amb inquietuds, experiències, motivacions diferents de les nostres amb les quals podem enraonar i intercanviar punts de vista. Imaginem el bé que des del nostre model de persona podem fer des d’una contribució no remunerada en relació als infants, un grup d’avis, el medi ambient o el nostre patrimoni cultural. Intuïm les oportunitats que ens pot suposar al llarg de la vida conèixer un idioma nou, participar en un curs de monitors o haver conegut altres àrees culturals diferents als nostres estudis en una universitat d’estiu.
Creiem que allò desitjable és que quan s’acabin els mesos d’estiu, quan arribin les pluges i els primers freds, quan retornem a la rutina, puguem tenir aquella satisfacció íntima d’haver aprofitat el temps. Quan al vespre, abans de reincorporar-nos a l’estudi o al treball ordinari, mirant el sostre del dormitori des del llit o fent una darrera volta abans de retirar-nos a descansar, puguem fer un breu balanç de l’estiu viscut. I que diferent serà el balanç d’aquell que sap que s’ha enriquit, que ha contribuït a un projecte, que palpa els resultats que la seva aportació ha tingut per a ell i per als altres! Que positiu pot ser aquell estiu que recordarem sempre per una travessa de muntanya, per uns infants que ens miraven, per un indret natural on les persones subsisteixen amb els mínims, per aquelles converses esforçades en un idioma estrany que ens van permetre conèixer altres persones. Per l'absència de ràbia a altri, o de l'enveja que sovint ens invaeix el cos i el cervell, i que ens propicia a portar a terme actes indesitjables en relació al proïsme, perquè potser veiem que altri és millor que nosaltres mateixos, o que té unes condicions innates o treballades millors que les nostres, pel seu esforç reiterat a una tasca, i per la seva dedicació a la feina de profit i no pas a destruir sistemàticament tot el que no és una iniciativa pròpia. Aquesta també és una bona feina d'estiu. La de polir la pedra interior que sovint és tan imperfecta i que tan infeliços ens fa, directament i indirecta.
Les vacances són una oportunitat excepcional per al creixement integral de la persona. Podem ser-hi passivament deixant-nos portar per la festa i les destinacions turístiques o bé podem optar per activitats amb sentit que haguem sabut buscar. Afrontar l’estiu proactivament pot ser molt més enriquidor que acceptar reactivament les propostes de vacances que “toquen” per a aquest any. Aprofitem les vacances convençuts que és un període excepcional per al creixement i per les oportunitats que ens ofereix. Perquè el temps de vacances, per a qui les pugui disfrutar de ple, és potser el millor temps que la vida ens ofereix per triar aquell camí que més bé ens farà en el fons i en la forma. Lluny d'enveges i de rabietes puerils d'amargats que no saben sortir d'un pou que els té atrapats en tots els aspectes de la seva vida per les seves pròpies circmstàncies, hi ha qui, malgrat tenir dos titols universitaris penjats a la paret de seu despatx com és aquest redactor, ha hagut de fer de cambrer durant molts anys perquè aquest era l'ofici dels seus progenitors i el seu mateix durant bona part de la seva vida d'estudiant i ja de gran. Per això aquests que hem hagut de fer moltes feines mecàniques, no tenim cap mena de problema amb els canvis i les voltes a que la vida ens pot conduir per les seves diferents circumstàncies, siguin les que siguin. I no ens queixem que ningú se'ns hagi emportat el "nostre" formatge, perquè potser ni era tant nostre, ni ens el mereixiem prou, o en tot cas, potser hem de pensar que les coses de la vida no són sinó quelcom efímer que s'allarga més o menys segons l'esforç que hi dediquem, sigui en el camp que sigui. Per això potser cal aprofitar les vacances per enriquir-nos interiorment i exterior.

divendres, 1 d’agost del 2008

La necessitat energètica comporta canvis importants (publicat a Es Diari Digital i a Girona Notícies el 6/08/08, i al Diari Menorca el 13/08/08)


L'energia que volem i l'energia que necessitem

Santi Capellera i Rabassó *periodista
Jo no sóc cap entès en energia, només sóc un observador semàntic de la realitat que té una feina vocacional. Ni tan sols he estudiat una carrera de ciències, -encara que la que vaig cursar es digui Ciències de la Informació- de la qual m'hagi pogut nodrir dels concepts bàsics necessaris per elaborar cap mena d'informe basat en l'energia i en les possibilitats energètiques actuals d'aquest nostre llogarret global. El que sí que he fet però, són força incursions en aquest camp a través de les entrevistes de premsa i ràdio a persones enteses i rellevants en aquest segment de la física que és la termodinàmica -i que és la que es refereix a les ciències energètiques en definitiva-, que m'han fet una sèrie d'aportacions teòriques i tècniques que jo intentaré resumir en aquest modest article periodístic, això sí, amb permís dels personatges de solvència contrastada més versats en aquest camp, ja siguin titulats o no.
D'entrada partim de la base que en el nostre món actual hi ha dues energies primàries que abasteixen la major part de les nostres necessitats diàries. Una és el gas natural i l'altra el petroli. Aquesta última és la que permet fer funcionar la major part del nostre sistema de transport –tant de mercaderies com de persones–, cosa que significa aproximadament el 50% del nostre consum energètic total. Aquestes dues energies, a més, cobreixen una part molt important de la destinada a generar electricitat, ja que aquesta no és una energia primària però sí el vector bàsic a l’hora de transportar l’energia dins del sistema europeu i fer-la arribar capil·larment als centres d’activitat productiva comercial i industrial, i també a les nostres llars.
Tot això dibuixa un panorama força preocupant, sobretot si es recorda qui són els que controlen aquestes dues energies primàries, que tots sabem qui són. Davant d’això, quines són les estratègies de què disposem els europeus i, dit sigui de passada, els menorquins que des d’aquest punt de vista tenim problemes, i eventualment solucions, substancialment iguals que les dels nostres conciutadans del continent?
Examinem doncs algunes alternatives d'energies si decidim bescantar l'oli i el gas. En primer lloc la hidràulica, que va tenir una importància decisiva en el nostre desenvolupament industrial, es pot considerar que avui està utilitzada al màxim possible o no li queda marge per fer una contribució significativament més alta. En canvi, és un component essencial del sistema energètic perquè és la que ens permet la regulació fina, és a dir, l’adaptació instantània de la producció a la demanda, això sí, cal comptar amb una bona xarxa de transport elèctric és clar, sense la qual l'operativitat d'aquesta energia és nul·la. Després insistiré en aquest tema.
El carbó, que també va ser històricament molt important, ha esdevingut a Europa poc atractiu econòmicament i sobretot mediambientalment, almenys fins que es trobi una tecnologia que permeti cremar-lo sense emetre tota la quantitat de CO2 a l’atmosfera que aquesta matèria primera genera en combustió... i això va per llarg.
Potser algun antinuclear d'aquells que esgrimien aquell típic adhesiu "Nuclears no gràcies" al Renault quatre llaunes, o al Citroën dos cavalls dels anys 60, em titllarà de poc respectuós amb el mediamabient o de no ser un militant pseudoprogre -que és el que políticament queda bé i es porta-, encara que després tots els que teòricament adopten aquesta actitud, a la pràctica i sense gairebé cap excepció, quan arriben a les seves llars o automòbils connecten l'aire condicionat o el ventilador a l'estiu, i la calefacció a l'hivern, aparells que utilitzen energia elèctrica per convertir-la en fred o calor successivament, fet que contribueix massivament al gran consum. Vist això, i després d'haver llegit al respecte durant setmanes i fins a la sacietat sobre el tema, arribo a la conclusió que energia nuclear és l’única energia primària que ens permet un futur energètic clar, i que la seva acceptació és possible tal com ho demostra França, o un país tan mediambientalment conscient com Finlàndia. El que s’ha de superar de totes a totes és la incoherència i la doble moral que representa fer el “numeret” de no voler centrals nuclears, i després comprar l’energia que ens falta al país del costat, que la produeix precisament amb aquestes centrals. La necessitat sol ser una cosa que ajuda a foragitar les incoherències merament estètiques i, en aquest sentit, és imprescindible que les administracions corresponents comencin a prendre les decisions adequades, encara que siguin políticament difícils i de escassa popularitat.
També tenim les anomenades energies renovables, que avui per avui són, a la pràctica, l’eòlica i la fotovoltaica. Aquestes dues tenen un problema que es deriva de la seva mateixa naturalesa, que és que no són controlables; el vent bufa quan vol i el sol llueix quan volen els núvols i no precisament quan engeguem l’aire condicionat o el motor de la maquinària a la fàbrica. La seva contribució al sistema no pot anar més enllà que la capacitat que aquest té de ser regulat, cosa que representa una forta capacitat de generació amb fonts potents i diversificades, és a dir: nuclears per cobrir la part més estable de la corba de demanda; per sobre les tèrmiques i els cicles combinats que són més modulables i, com a element de regulació més fina, la hidràulica. Sense tot això ni l’eòlica ni la fotovoltaica poden ajudar al conjunt del sistema establert actualment.
Però encara queda una altra condició necessària perquè aquesta contribució sigui possible, que és una potent xarxa de transport que permeti l’intercanvi instantani dels excedents cap als dèficits; Dinamarca pot tenir una aportació tan forta d’energia eòlica no només –ni principalment– per les excepcionals condicions meteorològiques del Mar del Nord, sinó per la seva potent i múltiple connexió amb la xarxa alemanya, que li fa d’amortidor, que en rep els excedents quan n’hi ha, i li subministra els dèficits quan no bufa prou el vent.
Insisteixo que el recurs a les renovables de manera significativa requereix un gran parc de generació en stand-by i, sobretot, una potent xarxa de transport de llarga distància i, per tant, de molt alta tensió sobre la totalitat del territori europeu, encara que sempre hi haurà qui no voldrà que la línia passi prop de casa seva, com no es volen les antenes telefòniques però es vol usar els mòbils. En què quedem?
L’hidrogen no ens pot resoldre gens la dependència que ens ocupa, per la simple raó que, sovint, s’amaga que no és una font d’energia primària, ja que es fabrica consumint alhora energia. En aquest sentit és anàleg a l’electricitat, si bé és teòricament emmagatzemable. En tenim, però, per uns quants anys, no pocs, perquè es resolguin els problemes que presenta el seu ús a la pràctica.
El darrer recurs, o, si es vol el primer, que tenim a mà és l’eficiència en l’ús de l’energia que segur que anirà millorant, tal com no ha parat de fer-ho des de la primera crisi del petroli de 1970. Això serà, indubtablement, la resposta econòmica automàtica a la nova crisi, però caldria que s’estimulés molt activament. D'altra banda, hi ha bons exemples de com es pot portar a la praxi a Catalunya mateix, que és d'on trec dades, i on el consum d'energia primària es va reduir un 0,8% el 2006, el doble que l'any anterior. Aquesta tendència contrasta amb els creixements superiors al 3% registrats en el període 1997-2003. La moderació en el consum d'energia final i el descens de la producció elèctrica en centrals de cicle combinat, que es va haver de compensar amb la importació d'electricitat, expliquen aquesta disminució en el consum. La sequera ha llastat l'aportació de les energies renovables al total d'energia primària. L'augment de la potència elèctrica aportada pel biogàs, les centrals solars fotovoltaiques i els parcs eòlics no ha compensat la caiguda de la producció hidroelèctrica. El règim especial va suposar el 17,3% de la producció elèctrica bruta del 2006. També el bon comportament del consum d'energia ha tingut conseqüències directes en les emissions de gasos d'efecte hivernacle. Les dades de què disposo -aportades per la Generalitat de Catalunya- afirmen que l'any 2006, Catalunya va emetre 43,38 milions de tones de CO2 a l'atmosfera degudes al consum d'energia, un 4,1% menys que l'any anterior. Tots els àmbits de consum d'energia han registrat un descens en les seves emissions; així, el consum d'energia final ha reduït un 1,2% el seu volum d'emissions contaminants, mentre que les emissions degudes als consums propis del sector energètic han disminuït un 2,6% i les degudes a la generació d'electricitat, un 15,4%.
Penso doncs, i en definitiva, que a partir de totes aquestes meves modestes especulacions en aquest camp de les energies del que reitero que en sóc un profà, però també un curiós, arribo a la conclusió -amb permís dels grans entesos en la matèria demanant disculpes prèvies si vaig errat en algun punt o me n'he oblidat d'algun altre- que l’estratègia per al futur previsible ha de tenir els components de diversificació –energies nuclears, renovables o alternatives– i el reforçament de les xarxes de gran transport elèctric per equilibrar el sistema i fer possible l’ús eficaç de les diferents fonts primàries. A banda que també crec que aquesta estratègia s’hauria d’orientar al foment eficaç de l’eficiència energètica; és a dir, que cada vegada ens haurien de caldre menys unitats d’energia per produir una unitat de PIB, tal com passa en el cas de Catalunya en els darrers períodes memoriats.
Tot això cal fer-ho com més aviat, millor. Podem aprofitar les evidents dificultats actuals per aconseguir que es vagin esmorteint les posicions més incoherents d’alguns dels nostres conciutadans, però cal, amb coratge polític, fer front al repte, que no és petit i que és una necessitat de tots perquè l'energia avui és imprescndible, fins i tot per aquells que barren el pas a les solucions més factibles, més netes i menys costoses econòmicament i ecològica, encara que això pugui semblar una veritat a mitges. I que sobretot els ho pugui semblar als que criden a la jihad contra l'actual sistema energètic -que ja sabem que estan molt lluny d'aquests postulats-, i adverteixen de l'Armagedon d'aquesta era, això sí, sense oferir solucions alternatives sostenibles i tangibles a llarg termini.

L’eugenisme és la ideologia que va gestar i donar a llum la bèstia nazi alemanya. De l’eugenisme ve el nazisme alemany

  ASSAIG GEOPOLÍTIC SOBRE L’ESCLAT DE LA GUERRA ENTRE ISRAEL I HAMAS EN EL CONTEXT DEL JUDAISME I LA DEFENSA DELS SEUS VALORS OCCIDENTALS Sa...