divendres, 22 de juliol del 2011

Ens ha deixat Carles Sentís, un periodista de raça a punt de fer cent anys

El blanc i el negre de mestres que van marxant

Santi Capellera i Rabassó *periodista

Era el periodista en actiu més vell de la nostra època, i un home emblemàtic en molts aspectes, recordat per franquista i conservador, però també per afavoridor de Catalunya i el catalanisme, ens ha deixat sense veure complert el seu somni d'arribar a cent anys, encara que només n'hi ha faltat mig. Carles Sentís (Barcelona, 9 de desembre de 1911 - 19 de juliol de 2011) ha traspassat a les portes del centenari que tanta l'il·lusió li feia assolir.

Pels que ens mirem, calibrem i valorem la història i els homenots de la nostra història des del punt de vista del país i de la fidelitat al país, ni Sentís, ni Pla, ni Sagarra entre altres i exclusivament en aquest aspecte, poden ser mai sants de la nostra devoció. Després però, un cop destriat el gra de la palla, cal reconèixer que, precisament aquests tres personatges tan rellevants, han estat tres icones de la llum de l'intel·lecte del país, a més de tres grans escriptors i periodistes en llengua catalana, que només van emmascarar la seva trajectòria precisament per haver-se alineat amb les poc honorables tesis de la dictadura franquista, després del cop militar sediciós contra la República.

Aquesta és la gran i insuperable pedra a la sabata de persones tan vàlides com eren Josep Pla, Josep M. De Sagarra, Carles Sentís i alguns altres lletraferits catalans universals -per sort ben pocs- , que tot i que van intentar explicar la seva posició en fals al respecte, es pot dir que pràcticament cap entitat democràtica, ni tampoc cap persona representativa dels valors democràtics i que s'hagués sacrificat pel país, no va poder posar mai més la mà al foc per ells, ni reconèixer-los veritablement la seva vàlua.

Anem a pams: després de posicionar-se contra la República, Sentís va ser alferes provisional, alt càrrec periodístic amb Franco, confident de Joan de Borbó, i periodista rellevant i privilegiat pel que fa a poder viatjar per tot el món, fent reportatge i investigació periodística, i assistint en viu a grans esdeveniments de la història.

Sentís va ser un col·laborador actiu del franquisme, i mai no ho va negar, encara que ho va intentar justificar en l'ambient revolucionari existent a Barcelona abans de 1936, i després durant la Guerra Civil, quan ell va fugir a la zona franquista. Tampoc no es va amagar de l'alleujament que li va suposar el final de la contesa, i l'alegria de la victòria dels sediciosos com a part d'aquest alleujament, ja que formava part d'una família de tradició catòlica, amb membres capellans i canonges, segons les seves pròpies paraules. Segurament per això va optar i tirar cap als que defensaven aquests valors, malgrat que el fer-ho suposés paral·lelament la fi d'altres, també importants i necessaris per a molta gent que va patir la repressió en pròpia carn durant quatre dècades.

També és cert que Sentís va adjurar de la repressió a què el franquisme va sotmetre la població durant i després de la contesa, i de les injúries i vexacions a la llengua i a la cultura catalanes. I que una vegada situat en el lloc precís en el moment adequat, Sentís va ser espectador en primera fila dels diversos canvis de règim i, com va saber fer en Samaranch, es va adaptar a tots ells i va trobar l'acomodament precís a cada moment. En el decurs del temps va saber ser mimètic, i abans de mostrar-se partidari del cop d'Estat militar, va ser secretari d'un conseller republicà i col.laborador de Francesc Cambó, i també col.laborador i conseller amb Josep Tarradellas, ja que va ser -una vegada mort el dictador- un dels artífex de la seva tornada, en fer el paper de correu entre el desaparegut president català i Adolfo Suarez, amb qui Sentís també va ser diputat de la UCD.

Dit això -que cal dir-ho i no disfressar-ho-, no seria honest obviar que en Sentís va ser un home molt vàlid professionalment parlant, ja que va ser un destacat periodista de raça, únic corresponsal de l'Estat espanyol en el procés de Nuremberg, acompanyant del general De Gaulle en el seu periple africà, etc. Sentís, igual que van fer Pla, Segarra o altres intel·lectuals catalans que van optar per arrenglerar-se amb els feixistes, va saber llaurar complicitats en el seu retorn a l'Espanya dictatorial, en què o s'estava amb Franco, o contra Franco, sense gaires més opcions.

Naturalment que una vegada retornat a Espanya, Sentís va haver de fer el seguidisme de rigor a la veu única, cosa que va demostrar en articles lamentables com el "Finis Cataloniae" dels anys 40, publicat a La Vanguardia Española. Però tampoc no es pot ometre la candidatura de consens que va promoure, i amb la que va encapçalar la primera junta del Col.legi de Periodistes de Catalunya, els membres de la qual no tenien cap indici de simpatia amb el franquisme.

Sempre és lamentable que un home com Sentís, savi per vell i per professional, desaparegui d'escena, més si està a punt d'acabar les seves memòries, que en aquest cas es quedaran inacabades. Cal reconèixer la vàlua dels mestres que van passant avall, però malgrat la seva vàlua, i precisament per això, no seria rigorós amagar i disfressar les seves mancances, i en alguns com en el cas de Sentís, el seu poc compromís amb el país en un moment determinat.








dimarts, 19 de juliol del 2011

Cal no oblidar els successos que ens han marcat la Història, però alhora cal no perpetuar el seu impacte


Aquella maleïda guerra, encara...

Santi Capellera i Rabassó *periodista

Entre els dies 17 i 19 de juliol s’han complert els 75 anys del cop d’Estat militar que va portar Espanya a una contesa civil que va durar tres anys i que va fer un milió de morts.

L’alçament feixista contra la República va tenir lloc arran de la sublevació del general Mola i uns quants militars més al Nord d’Àfrica, entre ells en Franco, incentivats per la dreta espanyola més reaccionària davant el possibilisme republicà, pels abusos comesos per les esquerres més extremes, i, sobretot, per la por ancestral dels governs espanyols davant la possibilitat de secessió de Catalunya, que –com passa ara- se sentia injustament tractada per un Estat centralista que la munyia fiscalment fins a la sacietat.

Són els 75 anys del cop militar que va desembocar en aquella maleïda Guerra Civil, que va acabar amb la pèrdua i trencament de moltes existències, i de tota llibertat que no fos futbol, senyores o toros.

La Guerra Civil, però, continua ben viva en la memòria familiar de molta gent d’un i altre bàndol. Durant quaranta anys només hi va haver monuments als caiguts franquistes, els guanyadors. Després se n’han aixecat en record de les víctimes de la repressió franquista, cosa que ha contravingut gent que se’n va queixar, perquè també és ben cert que és molt complicat oblidar les malifetes del Front Popular, les patrulles de control del qual en van fer de grosses a la majoria dels llocs on van actuar. La memòria, la històrica i la personal, és, d’antuvi, força complicada i difícil de demostrar objectiva. Sobretot perquè aquesta de la Guerra Civil, generalment està alimentada per l’impacte causat per traumes com empresonaments, afusellaments, assassinats, Llei de Fugues...aplicats a amics o parents pròxims.

El cert és que aviat ja no quedarà ningú que hi hagués participat directament en aquella contesa. I això està bé, perquè ens convé anar superant el munt de desastres que, directament o indirecta ens han condicionat a tots plegats fins al dia d’avui. Això no vol dir que s’hagin d’oblidar, naturalment, perquè un poble desmemoriat serà sempre un poble amb poc criteri. Però és tan perillós l’excés de memòria i el capficament, com esborrar el passat simplement perquè ens sembla conflictiu, i aquesta és la via ràpida.

Si hem de pensar en aquella maleïda guerra, cal fer-ho amb criteris historiogràfics i no pas personals. I per fer-ho cal obrir centres d’interpretació de la memòria, com passa a molts altres llocs del món que han patit grans enfrontaments i que han dividit la societat; obrir museus especialitzats i, sobretot, espais universitaris per potenciar la investigació i esbrinar la realitat del que va succeir, sense por, sense complexos, oberts als resultats que la investigació profunda i objectiva ens depari. I això és molt important, sobretot de cara a afrontar aquests fets -moltes vegades encara tabú en molts aspectes- amb la naturalitat amb que es tracten els fets històrics en general, i no pas amb la ràbia i el ressabi dins el cos.

D’altra manera ens pot passar el que els succeeix a molts que s’entesten a seguir ofuscats en les seves condicions personals en altres aspectes. La maleïda guerra que ja no és de la immensa majoria dels que ara poblem aquest món, es pot convertir en nostra sense ser-ho, com fan alguns nets d’immigrants peninsulars que als anys 60 es van anar a guanyar la vida a altres indrets, i encara avui ells s’entesten a dir que són d’aquells indrets... perquè simplement les circumstàncies familiars i la mala informació, els han portat a viure aquest marasme erràtic i marginal.





dilluns, 4 de juliol del 2011

Declarar voluntat de col·laboració amb el país, i a Madrid votar contra l'oficialitat de la llengua catalana a Europa, no genera credibilitat


Nadal i les “bones intencions” del PSC..."

Santi Capellera i Rabassó *periodista 

El portaveu del PSC i cap de l’oposició, Joaquim Nadal ha obert la caixa dels trons quan –potser arran de veure l’enquesta del Periódico (27/06/11)- s’ha adonat que si -tal com va advertir Mas fa uns dies, en cas de no aconseguir aprovar els pressupostos- es convoquen noves eleccions, la cosa pot anar a pitjor, ja que la intenció de vot dels catalans pel que fa al PSC, més aviat va a la baixa, al contrari del que succeeix amb CiU, que segons la mostra guanyaria un diputat, o del mateix PP, que augmentaria el seu sostre electoral.

En un article publicat a 'La Vanguardia', i titulat "El 'dolor del president Mas" (28/06/11), el cap de l’oposició exposa nou punts sobre els quals els socialistes catalans "estan disposats a iniciar negociacions amb CiU i eventualment acordar". Aquests punts són la llei de la CCMA i del CAC, la llei electoral, l'assegurament del model educatiu, mantenir el model d'integració lingüística i la seva aplicació al model educatiu, la clarificació del pacte per a la immigració, la simplificació dels tràmits administratius, el desplegament de polítiques d'ocupació, la posada en marxa de polítiques d'estalvi en el sistema sanitari sense que perdi la seva condició de servei públic i polítiques compartides en matèria de recerca i innovació.

Nadal nega que aquesta sigui un oferta per fer un front comú contra els populars, i diu que aquestes bones intencions del PSC es poden qualificar de "front comú propaís", per fixar qüestions bàsiques i molt importants pel país, “perquè en l'emergència nacional que vivim" cal que el partit que governa i el principal partit de l'oposició es posin d'acord en temes clau.

Queda clar que en el rerafons de tot això hi ha l’interès personal de Nadal i del partit socialista de no desaparèixer de l’espectre polític si les coses van cap a pitjor, i a hores d’ara quan ja havien perdut bous i esquelles, encara es mantenien en aquest orgull de no acceptar del tot que ja no manen, que ja no decideixen, que el país els ha catapultat a l’oposició, i que si continuen perdent pistonada, és possible que acabin a la cuneta definitivament. Per això Nadal s’ha volgut treure les puces del damunt i s’ha escudat en que CiU volia que signessin un xec en blanc, i que han presentat el PSC com el botxí dels pressupostos, però que això no ha estat així, perquè realment “CiU mai no va tenir voluntat negociadora".

Les paraules i les excuses estan molt bé, però després de les paraules hi ha els fets, i una de les qüestions més importants d’aquest moment al país són els complicats pressupostos que el Govern està intentant tirar endavant, i que si el PSC no els recolza –després de les exigències de la ministra Salgado en matèria de retallades- i CiU els ha de pactar només amb el PP, els socialistes continuaran sense donar la cara, i seguiran baixant enters meteòricament . Heus aquí, doncs, el sobtat oferiment i la declaració de bones intencions de Nadal.

És bo que a hores d’ara , encara que sigui tard i a corre-cuita, el PSC es mostri disposat a recolzar el país i el Govern del país, tal com les seves responsabilitats davant el seu electorat l’obliguen a fer. Igual que l’obliguen les seves responsabilitats pel que fa al futur de Catalunya, tant des del Govern com des de l’oposició. Per això potser caldria que miressin menys per la tàctica, i ser més generosos amb el país. Encara que després dels vots en contra de l’oficialitat del català a Europa, que els 25 diputats del PSC han emès al Congrés fent causa comuna amb el PSOE, la seva credibilitat i bones intencions queden bastant sota mínims.



L’eugenisme és la ideologia que va gestar i donar a llum la bèstia nazi alemanya. De l’eugenisme ve el nazisme alemany

  ASSAIG GEOPOLÍTIC SOBRE L’ESCLAT DE LA GUERRA ENTRE ISRAEL I HAMAS EN EL CONTEXT DEL JUDAISME I LA DEFENSA DELS SEUS VALORS OCCIDENTALS Sa...