dimecres, 14 de novembre de 2007

La Fira del Llibre ha posat moltes coses en clar (www.esdiari.es 11 de novembre de 2007)

Frankfurt 2007 ens ha identificat molt més a tots
Santi Capellera i Rabassó*periodista
La presència de la nostra cultura a la Fira del Llibre de Frankfurt, es pot dir que ha estat un èxit, malgrat les indefinicions i les vacil·lacions que en un moment determinat havien amenaçat el projecte. Un èxit de consum intern, sobretot, que ha servit de molt per a l’augment de l’autoestima autòctona, i gràcies, en bona part, a la cobertura mediàtica dels mitjans de comunicació de titularitat pública –sobretot TV3 i Catalunya Ràdio en primer lloc, i en una menor mesura també IB3, però amb la destacable nulitat informativa de Canal 9, malgrat la important presència d’escriptors valencians al certamen- que, tantes altres vegades, s’han abstingut de jugar a favor de la promoció exterior, i han deixat de fer ressò d’actes culturals rellevants que bé s’ho haurien merescut, com a mínim igual que la Fira del Llibre. Però aquesta manifestació també ha estat un èxit de cara enfora: avui els escriptors en llengua catalana són més coneguts i més traduïts que mai, sobretot a Alemanya on, paradoxalment, hi ha una presència d’estudiants de català a les aules de les seves universitats bastant superior a la de l’estat espanyol (exclosos els territoris de parla catalana), i –el que és més impactant-, també en nombre de centres universitaris d’aquell país que ofereixen aquesta assignatura.
La Fira del Llibre de Frankfurt ha estat molt important, tant per la liiteratura catalana, com per la projecció exterior de tota mena d’aquestes nostres terres. És clar, no sense haver d’afrontar les rabietes de sempre dels qui no deixen d’aprofitar qualsevol ocasió per problematitzar i fer polèmic qualsevol aspecte relacionat amb la cultura específicament catalana, que és la cultura –i la literatura– que s’expressa en la llengua pròpia, i que és oficial, no només en un estat com l’andorrà, sinó cooficial a tres comunitats autònomes de l’estat espanyol.
Personalment, de la presència de la cultura catalana com a cultura convidada a la Fira del Llibre de Frankfurt del 2007, n’extrec dues conclusions. La primera: que s’ha posat una vegada més de manifest que la cultura –i la literatura– que es vehicula en llengua catalana, no només no se senten com a pròpies per part dels estats espanyol i francès, tal com es va poder comprovar quan Espanya –amb la seva gran ñ excloent, només hi va aportar la cultura de Castella i no pas cap altra de les, almenys tres més, que té l’estat– va ser la convidada d’honor també a Frankfurt. Això és aproximadament el mateix que passa amb les seleccions esportives catalanes, quan es tracta que aquestes competeixin en l’àmbit internacional. La meva segona conclusió és que en contra d’aquestes acceptacions, també hi juguen sistemàticament mitjans de comunicació molt poderosos, que representen aquesta Espanya uniformista, que ni es reconeix ni es vol plural per a res.
La projecció exterior d’una cultura és indivisible, i tot contribueix al seu prestigi o al seu desprestigi. Una cultura, com una literatura, és una imatge de marca. I, com a tal, està sotmesa a tota mena de fluctuacions al mercat. El problema és que hi ha molts individus, fins i tot dins de casa nostra, que neguen cap especificitat de conjunt a això que la gran majoria hem acordat anomenar i identifiquem genèricament com a “cultura catalana” o bé “literatura catalana”, entesa com el conjunt de la producció literària escrita en la llengua de Ramon Llull, d’Ausias March i de Verdaguer. I un altre problema afegit és que la imatge de marca de la “cultura catalana” o la “literatura catalana” no s’ha pogut donar mai a conèixer fora de les nostres fronteres sense unes sistemàtiques interferències distorsionants de la realitat. I encara més, no s’ha pogut donar a conèixer gairebé mai amb l’ajut del sistema cultural espanyol i les seves institucions públiques de representació. I que l’espanyol –que com a llengua que en la seva mateixa denominació ja porta implícit l’exclusivisme castellà– no ha tingut mai prou convenciment en el seu paper de llengua-pont. Com es poden aconseguir traduccions del català vers altres llengües, si la mateixa receptivitat del mercat espanyol als productes publicats originalment en català és tan i tan deficient?
Frankfurt 2007 ha posat de manifest la fortalesa –però també les febleses- del nostre sistema cultural i literari, que molta gent, i molts interessos diversos, voldrien que fos un simple subsistema del sistema general espanyol. Perquè allò que en el fons ens qüestionen és que considerem des de fa més de cent cinquanta anys que tenim un producte específic, i que el vulguem exportar amb la seva pròpia marca. Molts voldrien diluir el concepte literatura catalana i negar-li tota consideració com a conjunt de la producció escrita només en llengua catalana i, com la mateixa llengua, subjecte de drets.
No es tracta només d’un problema de substantivació. Darrere de tota la qüestió dels noms –com ja va observar fa anys el desaparegut Joan Fuster– hi ha també l’autoconsciència del que és i se sent cadascú. Per això, tota relació exterior profitosa demana una idea precisa d’allò que som en conjunt i d’allò que pot resultar d’interès per als altres. La projecció exterior d’una cultura, com la d’una literatura, demana sobretot unitat d’acció i un cert consens interior. Al voltant de Frankfurt 2007 hi ha hagut massa soroll i massa distorsions, però també, tot sigui dit, massa sectarisme polític camuflat. El fet cert però, és que la gran connivència -en el sentit més positiu de l’adjectiu- entre les nostres escriptores i escriptors s’ha posat de manifest en aquests dies d’unió, de relació mútua i d’amistat professional i personal. L’escriptora ciutadellenca Maite Salord va fer possible la presència menorquina al prestigiós saló internacional, representació que va enriquir encara més la totalitat d’aportacions d’accents i varietats diverses amb que compta la llengua catalana, i que es van aplegar en l’exposició literària més important del planeta. Congratulem-nos doncs per aquesta projecció exterior, que ha significat aquest important èxit internacional de la literatura catalana. Un triomf que en definitiva és el de tots els que ens estimem l’escriptura referenciada en aquesta llengua i aquesta cultura nostres.

La memòria històrica és un fet complex (www.esdiari.com 11 de novembre de 2007)

Al record sinceritat i a la memòria lucidesa
Santi Capellera i Rabassó*periodista

El diumenge dia 28 d’octubre es va celebrar a Roma la cerimònia de beatificació de 498 víctimes catòliques de la Guerra Civil espanyola. Aquests han estat anomenats pel mateix Vaticà “màrtirs espanyols del segle XX”, cosa que el Papa Benet XVI ha decretat perquè no ha volgut fer cap menció ni relacionar les beatificacions amb el terme Guerra Civil espanyola. Realment però, aquesta beatificació no es correspon en nombre amb la totalitat de les víctimes martiritzades per raons religioses. I encara molt menys si es comptabilitzen els assassinats per motius estríctament polítics, de persones que eren creients, devotes i pràcticants, i que en alguns casos també portaven hàbits -o els havien portat-, ja que molts capellans víctimes del franquisme no han rebut fins ara cap reconeixement ni rehabilitació. En cada cas es va aplicar un raser diferent per catalogar els assassinats que hi va haver, sense cap mena de dubte, en els dos bàndols. I qui va decidir qui era qui, va ser òbviament el bàndol vencedor d’aquella dissortada situació.
Si bé és cert que la gran majoria de religiosos que van ser víctimes de l’odi del Front Popular ho van ser pel sol fet de la seva condició, no és menys cert que tant a Catalunya com a Euskadi –indrets on l’oposició al cop militar va ser extrema- també hi va haver execucions multitudinàries de persones innocents, laiques i religioses, que van ser assassinades pels seus ideals quan les tropes sublevades van assolir aquests territoris. Assassinades per elements degudament organitzats i pertanyents al feixisme més repressor, que a cop de pistola, fusell i baioneta ensenyaven l’altra cara ben emmirallada de les monstruositats que havien comès els salvatges d’aquell malanomenat Front Popular, uns altres sublevats que en cap cas representaven la legalitat Republicana. Un clar exemple d’un reconegut catòlic practicant assassinat pel franquisme el trobem en el dirigent democristià Manuel Carrasco i Formiguera. Iniciada la guerra es manté lleial a la República sense abandonar la seva ideologia democristiana ni els postulats d’aquesta, fet que li comporta ser perseguit per alguns sectors anarquistes i comunistes del bàndol roig. Aquesta situació el força a traslladar-se al País Basc, on col·labora políticament i en la legalitat parlamentària del govern del lehendakari Aguirre. Amb la conquesta franquista de Guipúscoa el febrer de 1937, decideix tornar a Catalunya on serà novament assetjat pel Front Popular. L'any 1938 intenta exiliar-se de nou, aquest cop embarcant-se amb tota la seva família cap a Biscaia, però la marina franquista va interceptar el seu vaixell i va ser empresonat. Traslladat a Burgos és condemnat a mort en un judici sumaríssim el 8 d'agost de 1938.
L'execució de la sentència es va demorar vuit mesos, i es va fer efectiva el 9 d'abril de 1939, malgrat les gestions que el Vaticà va fer en favor seu. Segons diversos autors (Josep M. Solé i Sabaté i Joan Villarroya, capítol Maig de 1937 - Abril de 1939 a Víctimes de la Guerra Civil, ISBN 84-860-333-4, pg. 229, on es cita a Hilari Raguer), l'execució la va ordenar personalment Franco com a reacció a la protesta de diversos governs estrangers, entre els quals hi havia el del Vaticà, pels bombardejos de l'aviació franquista d'objectius civils (com els que van tenir lloc els dies 16, 17 i 18 de març de 1938 contra Barcelona, condemnats públicament per la Santa Seu a través d'una nota oficiosa inserida el 24 de març d’aquell mateix any a L'Osservatore Romano). Carrasco i Formiguera era un creient fervent, un catòlic religiós i practicant, un innocent com tants altres que no havia mort ningú ni comès cap delicte, ni fet altre mal que estimar-se Catalunya i ser fidel al Govern de l’estat legalment constituït. Per això va ser una víctima de la intolerància dictatorial, que sol posar tot el que va en contra dels seus interessos al mateix sac. Com Carrasco i Formiguera van ser assassinats molts altres catòlics –no exclusivament pel Front Popular- que van morir encomanant-se a Déu.
El Catecisme de l’Església Catòlica, diu, en el seu 2473, “El martiri és el testimoniatge suprem donat a la fe; significa un testimoniatge que arriba a la mort ...” Discutir si a totes les víctimes catòliques de la guerra del 36 se’ls pot considerar màrtirs o no seria molt llarg i costós, però si algun testimoniatge important ens van deixar una bona part d’aquestes persones va ser la voluntat de perdó envers els seus assassins, cosa que els guanyadors van oblidar sistemàticament des del primer moment, malgrat ser la voluntat personal també de molts familiars d’aquells innocents injustament executats. Després de la victòria franquista va venir una llarga etapa, molt llòbrega per a més de la meitat de la població, que es va significar en la condemna política d’una gran majoria d’espanyols en exemples com l’exili, la repressió interior, les sentències de mort valent-se de falsos testimonis i les execucions de milers d’innocents per judicis sumaríssims; l’haver de suportar els perdedors i les seves famílies les penalitats del dia a dia amb tota mena de vexacions i restriccions per part del nou ordre durant els terribles anys de la posguerra, i viure immersos en una dictadura vergonyant i sense precedents, on les úniques llibertats d’opinió durant quatre dècades es van concretar en el futbol, el flamenc i els toros d’aquella “España y olé” i del “que inventen ellos”. No perdonar durant gairebé mig segle doncs, no va ser una bona manera de respectar la memòria de les víctimes, moltes de les quals, malgrat posseir fortes conviccions religioses, van apostar per la República com a mitjà per avançar en una major justícia social i una recuperació de les llibertats individuals i nacionals.
Tinc molt de respecte per totes les persones que van ser víctimes d’una guerra que va ser culpa dels dos bàndols (molts tenim familiars i assassinats als dos cantons), però ni ha un de bàndol, el dels guanyadors, que s’ha passat quaranta anys retén homenatge als seus morts i utilitzant-los –que potser ells no haguessin volgut ser utilitzats- per justificar crims igualment detestables. Cal, quan els perdedors també volen homenatjar les seves víctimes, entrar en una competició de qui ho és més? Tots vam ser perdedors, tots vam ser víctimes i botxins, i no pas l’oblit sinó el perdó i la igualtat de tots ens pot ajudar a comprendre la inutilitat de tant de patiment. Perquè al record se li ha de demanar sinceritat, i a la memòria lucidesa.

Els elements de la judicatura que ens afecten són complexos(www.esdiari.com 11 de novembre de 2007)

Quina mena de Justícia ens està fent justícia?
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Efectivament, en la pregunta del meu titular s’hi reflecteix de manera fidel el contingut del cos de l’article. He fet un repàs a moltes situacions i actuacions portades a terme darrerament pel poder judicial, i algunes d’elles no poden sinó causar perplexitat i descrèdit. Per exemple el llarg moment d’impasse en què es troba, des de fa quasi un any, el Consejo Superior del Poder Judicial per l’oposició del PP a la renovació que li correspon, que finalment és impugnada pel PSOE amb la recusació de tres magistrats per tal de desencallar-la. Però, en veure la maniobra, els conservadors recusen al mateix temps els magistrats progressistes, amb la qual cosa tot queda com abans, és a dir, a mans del sector dretà igual que al principi de la història. També hi ha les actuacions de l’Audiència Nacional, tan contraproduents, sovint, com en els casos d’aquella portada d’El Jueves -que feia una paròdia de la reproducció humana protagonitzada pels prínceps espanyols-, o de la crema d’uns retrats reials a diferents indrets del Principat i del País Valencià.
En altres situacions, en canvi, succeeix tot el contrari, i allò que sorprèn és la inacció de la Fiscalia que, en teoria, és l’òrgan encarregat de vetllar perquè cap delicte no quedi impune. Ha iniciat la Fiscalia alguna actuació en relació al tall elèctric i la gravíssima apagada que va patir la ciutat de Barcelona el mes de juliol passat, per exemple? O pels greus esdeveniments que des de fa setmanes tenen lloc al voltant de la Ciutat Comtal, amb les línies del tren de rodalies pràcticament paralitzades, i amb els problemes circulatoris que els habitants de l’àrea metropolitana han de viure per aquesta mala organització administrativa, que comporta els corresponents retards constants als llocs de treball d’aquests usuaris? Sembla que la justícia l’hagi d’impartir, en aquest cas, l’òrgan regulador del mercat elèctric, o del mercat de les comunicacions viàries, és a dir Foment –que a jutjar per les actuacions de la seva ministra titular, seria quelcom miraculós i pertanyent al món de la il·lusió-, on costa molt delimitar qui és jutge i qui és part implicada.
El mateix podríem dir del gran caos que hi va haver recentment a l’Aeroport de Barcelona, amb unes diligències judicials que van anar tant al ralentí que semblaven més dirigides a evitar un nou atac d’ira dels empleats del Prat, que a delimitar responsabilitats penals per la insòlita i gravíssima ocupació que hi va haver de les pistes. Els temes que realment preocupen la ciutadania –com ara què se n’ha de fer dels violadors que surten de la presó amb possibilitat de reincidir– semblen relliscar pel damunt d’aquesta pell amplíssima d’això que en diem Administració de Justícia. D’altra banda però, afers aparentment trivials mouen muntanyes de papers i declaracions judicials, que sovint provoquen proclames exaltades dels defensors a ultrança de l’honor de causes més que intrascendents. Els mateixos que alhora van esgrimint memorials de greuges sense cap importància, almenys pels interessos generals de la societat.
Un altre exemple que em sembla extraordinàriament significatiu sobre el punt d’incongruència al qual ha arribat la justícia, és el d’una llei que trenca la presumpció d’innocència, com és la llei aprovada per reprimir la violència de gènere que permet la detenció d’un home a partir de la simple denuncia d’una parella i que cada any provoca la detenció -i la llibertat posterior, immediata o no- de milers de persones del gènere masculí que, finalment, són declarades innocents, amb tots els perjudicis morals i socials que això els comporta. Aquest fet però, no va evitar fa poc que l’agressor a una jove equatoriana en un tren dels Ferrocarils de la Generalitat de Catalunya, quedés en llibertat després d’haver estat identificat, detingut i traslladat davant el jutge, perquè aquest va considerar l’agressió “com un fet puntual sense connotacions de violència de gènere ni racistes”. Ara però, després que el Govern equatorià s’impliqués en aquest assumpte i en la defensa de l’agredida, i la ministra d’Afers Exteriors d’aquell país es traslladés fins a Barcelona per fer força davant uns fets de caire demostradament racista, l’agressor ha quedat igualment en llibertat sense fiança, “però no es podrà moure de la localitat on resideix i s’haurà de presentar dues vegades al dia a comissaria”. Quina justícia és aquesta? que fa que es prenguin decisions en funció de l’alarma social que causen segons quins fets –perquè hi ha unes imatges impactants que han aparegut a les pantalles televisives-, i en canvi no apliqui aquest mateix raser en alguns altres delictes molt greus, com ara l’assassinat d’un jove de Berga l’any passat, a mans d’uns neonazis, pel fet que aquest era independentista. Però n’hi ha més. També el Codi Penal, actualment en vigor, és extraordinàriament repressiu en molts vessants. Ho explicava, en un magnífic article titulat “Divorcio y violencia de género: dos leyes contradictorias”, Maria Sanahuja, membre del col•lectiu Jueces por la Democracia i actual jutge degana de Barcelona. Deia la magistrada: “El Código Penal ha invadido el ámbito de las relaciones personales, hasta extremos nunca antes conocidos. Los ciudadanos deben ser conscientes de que cuando reprenden dando un cachete a sus hijos están cometiendo un delito; o cuando una pareja discute, llegando incluso a empujarse, si son vistos por agentes de cualquier policia, pueden ser conducidos al juzgado de guardia, porque su acción está tipificada como delito y, al ser condenados, la sentencia comportará necesariamente, la prohibición de acercarse a la víctima y la suspensión, respecto a los hijos del régimen de visitas (art. 57.2 en relación al 48.2 CP). Deben ser también conscientes de que el Código Penal no permite las reconciliaciones, porque los dos miembros de la pareja podrían ser condenados por quebrantamiento de condena, uno como autor y el otro como cooperador necesario (art. 468 en relación al art. 28 CP); que para las mujeres extranjeras la denuncia y condena de sus parejas conlleva la expulsión automática del territorio español (art. 89 CP), no siendo conscientes de esta consecuencia hasta que ya no pueden remediarla”.
Quan la justícia queda a mans del partidisme més extrem, dels grups de pressió capaços de moure més soroll, o de la inèrcia més immobilista, no ha d’estranyar que entre el ciutadà s’estengui la idea que la justícia és una mena de loteria amb el mateix índex d’autoritat que un joc d’atzar. Aquesta, doncs, és la situació de les més altes institucions de la justícia, que constitueix un dels exemples més inequívocs del cul de sac al qual ens pot portar el sectarisme partidista. “Un estat amb lleis més dolentes però inamovibles és més fort que els que les tenen bones però sense autoritat”. Això ja ho va escriure el polític i militar Cleó, adversari de Pericles, al segle V abans de Crist. I crec que aquesta és una reflexió plenament actual a l’estat espanyol, on ja fa temps que estem vivim un llarg període de justícia sense cap mena d’autoritat.

Sobre els babaus Quim Torra i Pere Aragonès, dos exponents de la imbecil·litat i niciesa política que ha comandat i comanda aquesta trista, pobra i dissortada pàtria anomenada Catalunya, en que a molts ens va tocar néixer

Torra i Aragonès fan competència per indignar l’independentisme inconformista   Aragonès parla de referèndum abans del 2030 i Torra critic...