divendres, 5 de novembre del 2021

El Consell per la República, l’eina de Puigdemont per reblar el clau de la faula processista

 


 

Els dies 29, 30 i 31 d'octubre passats van tenir lloc les eleccions a l'Assemblea de Representants del Consell per la República, la gran faula de Carles Puigdemont per seguir hipnotitzant els milers de catalans de bona fe que encara es creuen les seves afirmacions mai fetes realitat i continuades des de fa prop de dos lustres. En total es van presentar 525 candidats per a 121 escons. Les eleccions es van fer en línia. El candidat amb més vots va ser Carles Puigdemont amb 21.086 vots. Clara Ponsatí en va obtenir 20.626, Toni Comín, 19.461, Lluís Puig, 17.997, Laura Borrás, 17.083 i Pilar Calvo, 10.598. Després, segueixen més noms amb els seus vots consegüents.

Segons les informacions generals al respecte, tals representants formaran part del parlament d'aquesta institució, format per 121 escons, 81 dels quals seran per candidatures de la ciutadania i 40 per càrrecs electes com regidors, diputats, eurodiputats i senadors. La legislatura durarà 2 anys. El parlament tindrà com a funcions: escollir el president del parlament i del Consell per la República, triarà la formació del govern, s'encarregarà de representar els ciutadans, intervindrà en qüestions de funcionament i de reglamentació interna.

Des del mateix Consell per la República van publicar el cens electoral, en què tenien dret a vot 87.883 persones. Però a l'hora de la veritat, com també s’ha publicat, només van anar a votar 22.584 persones. Això significa un 25,7% del cens total. Ara bé, els mateixos organitzadors van donar les xifres que indico més amunt. Si les sumem ens donen 106.851 vots. I aclareixo que, tot i que només van votar 22.584 persones, aquestes podien votar 30 candidats. I així va ser i Puigdemont es va convertir en el guanyador absolut.

I dit tot això, la meva pregunta és: ¿com pot ser que la xifra total de votants només sigui de 22.584 persones quan resulta que s’han fet esforços ingents per augmentar els inscrits (a raó de 10 euros per cap) i s’ha posat tot l’interès en què els catalans considerin aquesta entitat el seu marc de referència? Realment els donats d’alta són els més de 100.000 que diuen els responsables? O la xifra d’inscrits que publiquen no és aquesta?

Perquè, a veure, si resulta que som 2.500.000 independentistes (són faves comptades a partir de les dades de les eleccions espanyoles al Parlament de Catalunya que donen més d’un 50% dels vots a Junts per Catalunya, Esquerra Republicana i la CUP, deixant de banda els vots independentistes escrutats i comptats en favor d’altres formacions extraparlamentàries), i al Consell per la República només s’han inscrit 100.000 persones, parlem d’un 4% dels dos milions i mig. I, aleshores, si d’aquest 4% només voten el 25’7%, en realitat només és un 0’8% de l’independentisme total constatat a les urnes en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya. Per això cal reflexionar a fons sobre la minúcia percentual d’aquest 25’7% i pensar si, de bell nou, no ens han tornat a aixecar la camisa amb les xifres d’inscrits. Cal recordar que per poder pertànyer al Consell per la República i tenir dret a vot, la gent ha de pagar. A diferència de quan es participa en unes eleccions autonòmiques, municipals o estatals. I dels pocs drets que adquireixen en donar-s’hi d’alta, un d’ells és, precisament, el de vot. I arribada l’hora, doncs, ¿només vota un 25’7% de les 87.883 persones que ho podrien fer? Cal pensar-ho a fons.  

Els propagandistes de l’expresident autonòmic presenten aquesta entitat com “una gran eina que permet la projecció exterior de Catalunya enfront dels embats estatals al procés”, però, el cert és que tot plegat grinyola bastant.

La reflexió i anàlisi que tothom hauria de fer

Com independentista (que al llarg de la vida ha votat moltes vegades CiU, bastants ERC i algunes la CUP) que ha despertat del malson processista -que és i ho reitero una vegada més, un procés d’Espanya per desarticular Catalunya i desactivar el seu veritable moviment independentista popular a canvi d’oferir sous d’alt nivell i poltrones privilegiades als executors de tals maniobres-, veig claríssim que el procés i els processistes, començant per Puigdemont, ens han enganyat a tots. També als unionistes de carrer, aquells que volen, per les raons que sigui, que Catalunya segueixi sent una província espanyola i que de la missa no en saben ni la meitat. I van ben lluny d'osques quan es pensen que la persecució de Puigdemont per part de l’estat és veritable.

Els falsos presos polítics i l’apòcrifa vaga de fam, que van difondre per mitjans afins i enemics mentre prenien glucosa d’amagat; els indults plenament pactats abans dels lliuraments voluntaris als jutges espanyols i les posades en escena de les presons i del “càstig” que estaven rebent, amb l’ara afegida riota de la justícia espanyola que apareix com una inútil davant les decisions de justícies, jutges i tribunals europeus, no són més que part dels actes d’aquest muntatge digne del Gran Germà més pervers, controlador i nociu. Perquè ha enganyat i enganya tothom sense excepció. També als del “a por ellos” i els seus adoradors, sense cap mena de dubte. 

I com a ciutadà de Catalunya i, també, com a periodista, òbviament, crec indiscutible que Carles Puigdemont, com a director de la comèdia, ha d’intentar recaptar tots els diners que pugui per seguir vivint del procés tant de temps com pugui i el millor que pugui. Amb el vist i plau més que evident del deep state dels espanyols, naturalment. És a dir, de la seva Judicatura, el seu Govern i els grans interessos dels de “més amunt”, que es concreten en els personatges poderosos i entitats de llarg abast habituals del pont aeri i de la llotja del Bernabéu. Perquè això no és cosa de quatre ultres exaltats que facin soroll, o de policies del ”a por ellos” vinguts de fora que atonyinin pacífics votants o de cridaners dels mitjans subvencionats -per uns i altres- que manipulin la informació. No, que ningú no s’enganyi: la qüestió té uns nivells molt més elevats i uns interessos que, en un moment determinat, podrien fer trontollar les estructures i els fonaments estatals si a l’estat d’Espanya li fallés un percentatge tan econòmicament bàsic i important com el 20% del seu PIB, que correspon i es genera a Catalunya, és clar.

Naturalment que tots els grans defensors de la pàtria i unitat espanyoles (o que diuen ser-ho quan en realitat només són defensors dels seus interessos i dels de la seva corda, aquells que sempre hi són i que mai no elegeix ningú) aplaudeixen tals actes de traïdoria aliena en què s’estalvien fer les feines brutes que els fan tots aquests agents al seu servei i contra el poble que hi confia de bona fe. Perquè això, dissortadament, fa més de 500 anys que passa, no 307 des l’ocupació castellana, que només va ser reblar el clau a la humiliació que aquest poble patia des del Compromís de Casp, signat el 1412. I aquí cal veure la importància de la història i del passat, i de com aquests s’han desenvolupat per als distints interessos nacionals. Dos, en aquest cas.

L’engany del Consell per la República

Puigdemont i els que es dediquen al mateix que ell enganyen i segueixen enredant el poble. Perquè a ells i a tot el seu exercit de connivents només els interessen els diners i la bona vida, tal com es demostra en les respectives actituds mostrades des del primer al darrer, sobretot després de l’indult espanyol; no els interessa res més. I es nota molt. I menys, la independència de Catalunya. Perquè ¿què serien sense aquesta lletania-queixa constant d’Espanya i de tot el relacionat amb l’estat? Un estat a qui serveixen diligentment perquè res no canviï i de què els seus diputats cobren uns incentius ben sucosos cada mes mentre gemeguen contra qui els paga de veres amb les seves salmòdies, com feien les falses ploraneres dels enterraments de l’antiguitat. ¿Què farien totes aquestes persones si el poble català fos capaç d’aixecar-se i plantar-los cara sense por, i això culminés en una neteja absoluta de la vida pública, de l’administració i de les herències polítiques i les poltrones d'anys i panys? ¿On quedarien, si tot canviés, tots els emparats en la folklòrica catalanitat de l’anar fent i para de comptar? No manarien res ni ningú. Ni disposarien enlloc. Per això juguen a dues bandes i fan la mala comèdia que fan. I per això intenten seguir enredant els catalans, ara amb els 10 eurets de rigor per finançar el Consell per la República si volem una identificació que no serveix per a res més que per a compensar el volum de la cartera perdut amb els diners que els hem regalat.     

El Consell per la República es va presentar al Palau de la Generalitat el 30 d'octubre del 2018. Des del primer moment, al marcador del web hi van posar xifres altes d'inscrits per cridar l'atenció. D'aquesta manera, la gent de bona fe que creu en emmirallaments, en veure el “suposat poder” que tenia l’entitat s'inscriurien i aportarien diners. Que, ho reitero, és l'única cosa que interessa Carles Puigdemont i la resta dels seus promotors.

La gran mentida del procés

Des d'un primer moment, el procés ha estat una gran mentida. I quan la gent deixi de creure en els conta contes i les remeieres amb flascons d’elixir màgic que només contenen aigua, s’adonarà que la independència de Catalunya és possible, i tant. Sobretot si es consciencien en ser ciutadans lliures d’un país que, amb els recursos propis i sense cap fuita econòmica, pot ser capdavanter en el seu context continental. I també si lluiten i deixen de creure en què sense un paper a terra al carrer o des de la comoditat del sofà de casa i pagant, sempre pagant, als que els enganyen, la independència es pot fer possible.

Però, si la gent normal -avui encara obnubilada pel processisme i els seus tentacles- no s’implica de veritat (no només anant a manifestacions ni obeint gent que fa tripijocs per portar-los allà on més els convé personalment) i no s’arromanga, la cantarella seguirà anys i panys. I allò del qui dia passa any empeny seguirà pels segles dels segles. Ho reflecteix bé aquella altra dita de “qui vol peix s’ha de mullar el cul”. I no s’hi val a pagar-lo a preu d’or perquè tenim fred (i diners), o no sabem nadar o ens fan por les aigües braves. Només cal despertar-se i fer servir les eines privilegiades que la sàvia natura ens ha donat: el cervell i la intel·ligència. I no creure mai més en persones que l’últim  que volen és que la societat en què han nascut sigui de primera divisió i quedin arraconats i diluïts en la notorietat aliena. Perquè la primera divisió només la desitgen per a ells i les seves famílies i amics, però no pas pel gruix de la societat del (seu?) país.

 


dimecres, 27 d’octubre del 2021

Laura Borràs, la cirereta del pastís de la comèdia del procés


Com tothom sap, Torra va ser destituït pels tribunals espanyols arran de “la seva lluita heroica contra l’estat” per mantenir una pancarta penjada al balcó del Palau de la Generalitat en favor dels, aleshores, anomenats per gairebé tothom presos polítics i lloats i enlairats al respecte des de mitjans afins, entitats i empreses sobiranistes i persones a títol individual, la qual cosa avui sembla difícil que es pogués repetir arran de la desinflada general per les declaracions d’alguns d’aquests expresoners en que, pràcticament, abjuren del camí cap a la independència començat per una gran part del poble català fa més d’una dècada i en que ells, alguna responsabilitat política o social –i no pas a precari- hi tenien. 

Laura Borràs

El cert és que no es pot negar l’èxit de la presidenta del Parlament recomanada per Quim Torra, sobretot pel que fa a la seva promoció social i mediàtica i a jutjar pel seu gran club de fans als quals els és absolutament igual si va delinquir o no quan era directora de la Institució de les Lletres Catalanes. Perquè el que els fa patxoca de veritat és la seva alçària, la seva cultureta i la seva taxativa manera de tallar “els enemics de Catalunya” en les seves intervencions al Palau del Parlament, sobretot si són mascles i del bàndol contrari: una heroïna nacional, vaja.

Però tornem al context de la Institució de les Lletres Catalanes, el seu primer destacat polític. Ja en el decurs d’aquest primer càrrec i segons els Mossos d’Esquadra del mateix Govern, Laura Borràs va cometre irregularitats no polítiques que aviat seran jutjades pels tribunals competents. Per això, ni personalment ni com a professional de la comunicació, no en puc escriure cap lloança política. Cap, més aviat tot el contrari. I sí que, després de molts contrastos al respecte i atesa la meva manera de pensar i el meu rigor amb els comptes públics, que són els diners de tots, no em vull estar de dir la veritat que vaig investigar a fons durant setmanes i aclarir la qüestió en molts aspectes.

El moribund processisme, davant el propi despertar de molta gent que s’ha vist decebuda per l’incompliment reiterat de promeses, els lamentables gairebé estirabots dels indultats cap a l’ideari independentista, l’absència de Puigdemont per haver fugit sense declarar oficialment la independència ni publicar la declaració al DOGC i l’embat competencial pel ressuscitat poder autonòmic per part d’Esquerra Republicana de Catalunya, s’intenta revifar com sigui de la mà de Junts per Catalunya posant més màrtirs a l’aparador, ja sigui amb Laura Borràs o, en darrera instància, amb la “detenció il·legal” de Josep Costa, segons ell. Que algú m’expliqui, si el criden del jutjat i diu que no hi va, què passarà tard o d’hora. Segurament això mateix. Detenció il·legal? Home, sí. Igual d’il·legal que la causa per la qual jutjaran Laura Borràs. Tot i això, l’afició puigdemontista, però, ja retreu els republicans que no hagin donat suport a una llei del Parlament per blindar la presidenta davant els tribunals espanyols.

Les veus de Junts per Catalunya han cridat i segueixen cridant de manera reiterada, repetitiva i interessada fins a la sacietat en favor de Borràs, ja que és la imatge del líder suprem, avui “a l’exili”. Cal recordar que la primera raó de tal suport va ser a finals de l’any passat, quan Borràs es posicionava per ser la guanyadora de les primàries de Junts per Catalunya que es disputava amb l'exconseller de Territori Damià Calvet i en què aquesta va guanyar “clarament”.

Laura Borràs, doncs, va vèncer i, així, va poder ser candidata a la Generalitat pel partit de Puigdemont. D’aquesta manera, saciava el seu immens ego i, de pas, si totes les previsions l’encertaven, en ser proclamada presidenta de la Generalitat quedava automàticament immune davant les més que probables acusacions per part de la fiscalia i el tribunal suprem espanyols arran de les irregularitats “no polítiques” que esmento més amunt.

Tots sabem de quin peu calça el tribunal suprem espanyol, sobretot els que som professionals de la informació i dels seus mitjans. Ho sabem, i tant. Però, en aquest cas, em sembla que té la raó del seu costat. Analitzem, doncs perquè tal tribunal “considera que hi ha indicis dels delictes de prevaricació, malversació, falsedat documental i frau, que Laura Borràs hauria comès en l'adjudicació al creador i amic seu Isaías Herrero Florensa d'uns contractes per fer unes pàgines web literàries, entre el 2013 i el 2017, quan l'avui presidenta del Parlament dirigia la Institució de les Lletres Catalanes i hauria fraccionat el preu dels contractes per assegurar-se que els encàrrecs els fes, sense obstacles burocràtics, aquest professional”.

Analitzem-ho:

La principal acusació és la fragmentació de contractes, que ella sempre ha negat i ha atribuït “a una operació política per ser qui és”, la qual cosa ni comparteixo ni crec que ningú amb la ment clara, no fanatitzat, que sàpiga llegir i amb dos dits de seny s’empassi.

Fa un any i uns mesos, la Sindicatura de Comptes va fer públic un informe que la defensa de Borràs va considerar que no provava cap delicte i que fins i tot va dir que faria arribar al tribunal suprem, un tribunal que constatava per unanimitat que alguns dels contractes investigats “havien estat fragmentats sense complir amb la normativa vigent”.

La fiscalia del tribunal suprem espanyol assegura que la xifra de contractes fraccionats podria arribar als 260.000 euros. Borràs, doncs, haurà d’anar a judici perquè el Parlament no l’ha blindat per falta de suport, però, segueix negant totes les acusacions i afirma que en realitat no se l’està perseguint per un cas de mala praxi, sinó pel fet de ser una “coneguda independentista”.

Víctima de la repressió política?

¿Podem considerar Laura Borràs una víctima de la repressió política, tal com ella i el seu entorn polític afirmen taxativament? Personalment, crec que no. Per aquest motiu, precisament, vull posar el relat en context. El cas Borràs comença gairebé per casualitat. I ho fa amb una investigació dels Mossos d’Esquadra en el marc d’un cas de tràfic de drogues. La policia catalana va detectar que Isaías Herrero Florensa, un dels investigats, deia "que tenia una relació d’amistat amb Laura Borràs i que havia rebut encàrrecs per part de la institució que dirigia l’avui diputada". L’informàtic va ser condemnat el 2019 per tràfic de drogues a cinc anys de presó, després d’admetre els fets per poder rebaixar la pena.

D’aquesta manera, i si tractem el tema amb rigor, serietat i sense abrandaments, al marge del tràfic d’estupefaents perpetrat per Isaías Herrero Florensa, els Mossos d’Esquadra van començar a investigar els contractes que aquest havia rebut de la Institució de les Lletres Catalanes durant l’etapa de Borràs. El nus de la causa, doncs, lluny de ser polític és si hauria fraccionat una sèrie de contractes a Herrero per esquivar la necessitat de fer un concurs públic. En el període en què van succeir els fets, els contractes menors de 18.000 euros no requerien un concurs obert. I sembla ser que, documentalment, va quedar provat que tal fraccionament va ser un fet.

Estic segur que si Laura Borràs s'hagués pensat mai que un dia seria diputada al Congreso español i després presidenta de la Cambra catalana, hagués anat més amb compte i no hagués adjudicat res a ningú sense el compliment estricte de la llei sense fissures. Per això la CUP i ERC ja se'n van desmarcar quan es va tractar el cas al Congreso español, i se n'aparten, tot i que aquests posicionaments molestin i estranyin molta gent que creu que aquest és un tema estrictament polític i no pas administratiu, i que, per això mateix, aquests partits, com a “independentistes” que diuen ser, li haurien de donar suport.

La Justícia espanyola juga amb aquestes cartes, cert, però Borràs i el seus defensors també hi entren en aquest joc en presentar-la com una altra represaliada més. I això només perjudica Catalunya, tot i que sembla que a aquest entorn de defensors a ultrança de la diputada, aquest fet els sigui igual. I això és jugar amb les persones, amb els seus sentiments i emprar el victimisme innecessàriament, quan al poble ras de Catalunya i especialment a l’independentisme sense condicions no li cal cap mena de victimisme, perquè dóna la cara i mai no s’amaga en subterfugis.

Aquest és un afer personal, no pas polític. Queda molt i molt clar. Perquè aquests fets concrets no tenen res a veure amb els afanys sobiranistes de la nació catalana ni amb cap mena d'intencionalitat política, no ens enganyem ni enganyem la parròquia. I expliquem-los clarament que l’avui segona autoritat política de Catalunya haurà de respondre en seu judicial de les acusacions de malversació i prevaricació, més enllà que pugui existir 'lawfare' contra l'independentisme. I que és molt possible que sigui condemnada perquè, segons que es desprèn de la investigació i dels enregistraments fets pels Mossos d’Esquadra (no per la guardiacivil, ni per la policia espanyola, ni pel CNI), queda constatat que va cometre irregularitats administratives continuades de manera conscient. I això, que no és cap fet polític, en el Codi Penal té un càstig que, si la sentència és condemnatòria, li serà aplicat amb tot el rigor de la llei.

Per acabar i en clau personal

Sóc independentista des de molt jovenet. Independentista, nacionalista català i d’esquerres, per aquest ordre. Per això, i després de molts anys seguint la política del dia a dia del país des del periodisme, cap de tots aquests venedors de fum del processisme (que no ha anat mai ni va a favor de Catalunya sinó tot el contrari i la gent se’n va adonant a poc a poc) m’ha convençut. I ara, vistes moltes coses que s’han anat esdevenint en els darrers mesos (sobretot a partir dels indults als polítics i activistes i arran de molts dels seus exabruptes), asseguro de manera taxativa que mai més no tindran ni el meu vot, ni el meu suport ni la meva simpatia en res.

Per declarar la independència de Catalunya i fer-ho de veritat (no muntar paròdies teatrals en seu parlamentària, ni fer pena pels mitjans afins, ni reclamar a tort i a dret però fugint o lliurant-se a l’enemic, com han fet tots aquests) només calen 68 diputats valents i decidits a donar la cara i a acceptar tota conseqüència real (no de fireta) afrontant l'estat ocupant, i les ganes de fer-ho. I desprès, a veure què passa, que segurament no serà pitjor que el que passa ara. Sobretot pels centenars de milers de decebuts a tot el país, jo inclòs, arran de tals incompliments sistemàtics, covardies i reculades al respecte d'aquests purs acomodats polítics que, de totes a totes, treballen per Espanya en institucions del Reino de España, cobren de l'estat espanyol i no estan disposats a sacrificar les engrunes de benestar personal que els aporta l'autonomisme. Ni tampoc a assumir riscos per assolir la llibertat i la independència política i llegar-les a les futures generacions de catalans. Tots, sense excepció. 

dimarts, 2 de febrer del 2021

1994, INCENDI DEL LICEU




Aprofitant els 27 anys de l'incendi del Gran Teatre del Liceu, el 31 de gener del 1994, reflexiono el per què del sinistre de què avui encara no s'han aclarit les causes.
El foc va destruir l’escenari i la sala del teatre. En van quedar intactes alguns espais emblemàtics com el Saló dels Miralls o el vestíbul. També es van salvar el Conservatori i el Cercle del Liceu. D’aquell dia, n’han quedat imatges que ja formen part de l’imaginari col·lectiu i que segurament recordaran molts barcelonins: la dels policies traient quadres i obres de valor de l’edifici (que van dur al Palau de la Virreina i després al MNAC) o la de la soprano espanyola Montserrat Caballé plorant a la Rambla. Aquell mateix dia, i amb una immediatesa inhabitual com si es tractés d'una emergència nacional que afectava tot el poble de Catalunya, totes les administracions van acordar reconstruir el Liceu el més aviat possible i fer-ho al mateix lloc. Cinc anys després, el 1999, va tornar a obrir.
Les reaccions dels distints segments socials al respecte van ser molt diverses. Mentre els hereus de la burgesia, assistents habituals i abonats al teatre, ploraven la pèrdua conjuntament amb amants del bel canto, músics, solistes, treballadors de l'entitat i gent pròxima a l'art operístic, la majoria del poble ras que no té res a veure amb l'entorn socioeconòmic dels més pròxims a aquesta institució cultural, s'ho miraven amb una certa tristesa per la pèrdua d'un edifici emblemàtic del país però, alhora, escèptics perquè, en definitiva, amb ells no anava la cosa directament, ja que les seves preocupacions més immediates i importants i necessitats principals eren altres molt més bàsiques. I sembla ser que també molt més complicades i difícils de solucionar per part d'administracions i institucions públiques.
Deixant a banda els sentimentalismes per diversos motius, molt respectables, cal dir que des del punt de vista històric i fins i tot antropològic, el Liceu, com el Círculo Ecuestre o com el Fomento de Trabajo Nacional, per citar alguns noms del mateix tarannà dins les elits, representa la gent que més ha oprimit les classes obreres, la gent sense possibilitat d'obtenir gaires recursos i que, difícilment la tindrà a curt termini. Potser per això el van cremar i el van destruir de manera descarada, i no per primera vegada. La causa, segons la versió oficial, un bufador que va calar foc al teló de l'escenari. També hi ha altres versions que expliquen que es podria haver tractat d'una maniobra especulativa a través de l'adquisició i valoració a la baixa dels edificis del costat, un cop afectats per l'incendi, per així poder ampliar el recinte i, amb la reconstrucció, fer molts diners de benefici.
Potser ho van fer pel què representa pel món dels que viuen folgadament i més o, potser, aquests mateixos ho van possibilitar per encara reduir més el seu cercle i cedir una part del què era patrimoni privat a unes administracions que els protegien i els havien protegit sempre. Qui ho sap. I potser mai no se sabrà del cert com no se sabrà com va cremar Notre-Dame. Però en aquests llocs els benestants hi aporten el què calgui per recuperar-los. Són els altars del seu fetitxisme i els santuaris de la seva luxúria (recordem què ha passat mil vegades a les llotges del Liceu; molts no n'han vist mai cap d'òpera), i els són absolutament necessaris per seguir alimentant el seu ego voraç i insaciable i pagar-se el passaport al cel, tot i la majoria merèixer anar a les antípodes d'aquest suposat paradís de les religions.
Hipocresia, falsa bondat i altruisme de fireta ben embolicats en les aparences de gent bé i d'ordre. I pel darrere, les males jugades que calgui contra qui sigui.
La gent no té cases per viure i no passar fred i aquests aixequen edificis en cap altre honor que no sigui el seu. Sobretot, per fer-s'hi veure i destacar pel damunt de la resta mentre, cada quatre anys, encomanen als que els representen políticament que prometin utopies que mai no compliran (com la independència de Catalunya) i, cada vegada -com passa aquests dies de campanya de les eleccions decretades pel TSJC- les diuen més grosses. A veure si els incauts de sempre piquen de nou i els tornen a votar i tornen a empassar pols quatre anys més.
Un món de mones. Un món de vergonya, de desigualtat social i d'abusadors de tota mena que petarà per on sigui. I no trigarà.

L’eugenisme és la ideologia que va gestar i donar a llum la bèstia nazi alemanya. De l’eugenisme ve el nazisme alemany

  ASSAIG GEOPOLÍTIC SOBRE L’ESCLAT DE LA GUERRA ENTRE ISRAEL I HAMAS EN EL CONTEXT DEL JUDAISME I LA DEFENSA DELS SEUS VALORS OCCIDENTALS Sa...