dilluns, 17 de setembre del 2007

La problemàtica de la vellesa no hauria d'existir (publicat al "Menorca Diari Insular" el 17 de setembre de 2007)

Fer-se vell no hauria de preocupar ningú
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Arreu es parla de les greus conseqüències que es poden esdevenir en relació a l’envelliment de la població, i al que això comporta per als sistemes sanitaris i d’atenció social, per a les pensions i, en general, es pinta el món futur com un escenari crepuscular ple de gent gran i sense la plena capacitat per tirar endavant el munt de meravelles que la tecnologia ens està prometent. Aquesta situació es presenta arreu i, per a molts, com un problema. Aquest quadre lliga molt bé, a més, amb les visions catastrofistes i, en molts casos, apocalíptiques, que a principis d’aquest segle tenen tant predicament.
Després d’analitzar la situació molt detingudament, i estudiar diversos informes emesos per organismes internacionals al respecte, crec que la realitat és ben diferent. Per primera vegada a la història la humanitat té al seu abast la possibilitat d’acabar amb l’escàndol de la pobresa, gràcies a la immensa creació de riquesa dels darrers anys i a la que pot crear en el futur més immediat, fins i tot malgrat els greus problemes de la seva distribució. Per primera vegada hi ha la possibilitat d’humanitzar molt més la feina, reduint fins a la marginalitat les feines que necessitin força física i substituint tota la feina pel treball creatiu. Per primera vegada tenim les eines per fer augmentar de tal manera la productivitat –el motor de la riquesa– per poder modificar de forma substancial la nostra jornada laboral. I per primera vegada la persona humana pot gaudir molt més temps del seu dret principal, el dret a la vida. Aquest fet és una conquesta formidable. Crec doncs, que l’envelliment és el resultat d’un èxit de tots aquests items anteriors.
Els problemes no vénen d’aquest èxit. Potser han vingut i vénen de la seva imprevisió. I també, i cal dir-ho sense embuts, de la discriminació que pateix la gent gran, perquè tot just haver complert la cinquentena, ja m’adono que no sóc tractat –en l’aspecte laboral per exemple- com fa deu o quinze anys, i encara puc donar gràcies que el meu segment professional considera els més grans com els més saberuts i hàbils, però tot i així també es nota.
Malgrat que els demògrafs i els estadístics ens anaven avisant sobre les creixents baixes taxes de fertilitat i les creixents baixes taxes de mortalitat. Malgrat que era clarament constatable que cada cop més la gent arribava a edats més avançades i en molt millors condicions. Malgrat tot això s’anava avançant l’edat de jubilació, s’afavoria les jubilacions anticipades, es considera “bona pràctica” empresarial fer fora els treballadors grans, s’accepta com a regla general que les persones grans no s’adapten a les noves tecnologies, que l’experiència, en temps de canvi, no té cap valor, que, a més, son més cars, etc.
No estem preparats per a aquest canvi. Bé, tampoc no ho estem gaire per al gran canvi –la revolució del coneixement–, però almenys en aquest molts l’han reconegut, s’hi han adaptat i, fins i tot, n’han tret profit, tot i que milions de persones en el món que ja hi viuen immersos encara no en són conscients. Penso que potser la primera cosa que cal és un canvi d’enfocament. La vida ha deixat de ser una cursa marcada per etapes. No hi una edat per formar-se, una altra per treballar i una altra per gaudir de la jubilació. En l’edat del coneixement, formació i treball són la mateixa cosa. Només és una qüestió de grau. El temps de treball s’haurà d’organitzar de manera radicalment diferent, tant pel que fa a la jornada diària com al llarg de la vida. A mesura que passin els anys, segons la capacitat de la persona, aquesta podrà anar reduint la seva jornada progressivament. I aleshores les jubilacions seran “a la carta”, amb una garantia mínima per a tothom per evitar situacions de marginalitat o pobresa, perquè els sistemes de pensions actuals no estan dissenyats per fer front a una situació com la que s’albira. Naturalment, les persones amb incapacitats o dependents han de continuar tenint els seus sistemes de protecció propis. En alguns d’aquests informes als que he accedit, es fa referència al suport que els familiars fan avui i a l’esforç més gran que hauran de fer dintre del període objecte de l’estudi. En una paraula: la societat del futur immediat sense la família no és sostenible.
I no oblidem la discriminació. Aquest és un factor que ha fet molt mal i que ha ajudat a presentar la gent gran com una rèmora dins el món laboral, com una càrrega per a les famílies i com una mena de paràsit social. En primer lloc, cal dir que avui una persona de setanta anys i més pot estar en tan bones condicions mentals i físiques com una persona de seixanta fa vint anys. És a dir, en pujar el llistó de l’edat ha pujat en “tot”. Naturalment depèn de les circumstàncies de cadascú i del tipus de feina que hagi de fer o faci. Després, i tal com dic abans citant el món del periodisme –encara que en molts altres sectors passa el mateix-, l’experiència és un element important, no només des del punt de vista professional sinó, i principalment, des del punt de vista de saber reaccionar davant de determinades situacions. Per donar més raonaments vull subratllar que, ara que tants directius i directors s’omplen la boca explicant que “les persones són el més important per a l’empresa”, que és veritat, convé recordar que una obligació dels empresaris és mantenir l’ocupabilitat del treballador per si un dia ha de prescindir dels seus serveis, si més no per aplicació de la “responsabilitat social”. Un altre exemple és que, un treballador format a la pròpia empresa, d’habilitats conegudes, honest i lleial, és un col•laborador inestimable i el seu manteniment té un sentit exemplar. I per acabar l’escala, diré que el mercat de treball immediat estarà marcat també per aquest factor de l’envelliment general i, per tant, sortirà a compte ocupar-se dels de casa.
El món que tenim al davant no és un món fàcil. Mai no ho ha estat. Però la nova gran revolució el fa apassionant, també per a la gent gran. El fet de viure més anys i viure’ls millor ha estat una gran conquesta de la racionalitat científica i de l’esforç humà, per la qual cosa i dins d’aquest context, la societat no pot marginar la gent gran del món laboral, que és el seu eix principal de desenvolupament en tots els camps. Perquè això, a banda de no ser just, representa crear greuges comparatius, i declarar ciutadans de segona als que han contribuit amb tota una vida de servei a aquesta mateixa societat.


L’eugenisme és la ideologia que va gestar i donar a llum la bèstia nazi alemanya. De l’eugenisme ve el nazisme alemany

  ASSAIG GEOPOLÍTIC SOBRE L’ESCLAT DE LA GUERRA ENTRE ISRAEL I HAMAS EN EL CONTEXT DEL JUDAISME I LA DEFENSA DELS SEUS VALORS OCCIDENTALS Sa...