Ja no queda res
J a no queda res per desordenar. Ni llibres, ni idees, ni pensaments, ni desitjos. Per això ja no em fa por el vent de Menorca. L’únic que pot fer ara mateix és posar una mica d’ordre per casualitat. Com fa sempre. Encara que les casualitats no existeixin. Encara que sempre que bufi sigui en direcció contrària. Com solies fer tu. L’aigua del mar de Binisafúller és freda. Però no ho és tan com quan vas anar-te’n. El vent bufa i s’enduu els records de molts dies junts, al costat de l'aigua i de les roques, ara ja fa molts mesos. Massa per sentir-los potser. Tants que ni tan sols recordo la textura de la teva pell, la calidesa de la teva mirada, l'escalfor de la teva mà en posar-se sobre el meu pit. I bufava el vent de tramuntana mentre s'emportava els versos que et vaig escriure amb llàgrimes que brollaven i que queien sobre el paper i escampaven la tinta en barrejar-s'hi. Recordo que dels papers que es perden a la platja com aquells meus versos, n'hi ha que pertanyen...