dimecres, 14 de desembre de 2011

El problema de fer el brètol vestit d'uniforme, és que sempre et pot veure un periodista...i explicar-ho públicament, com és la seva obligació

El caporal Ureña, un flac exemple per a l’”Ejército”



Santi Capellera i Rabassó *periodista


Eren les 9 del matí de dimarts dia 13 de desembre, i em disposava a baixar a les catacumbes de Barcelona, allà per on hi passen aquells vehicles ràpids i sovint carregats de gent anomenats, ferrocarrils metropolitans, a través de la boca de la Plaça del Centre, cantó mar.

El fet és que just al davant meu baixava les escales un xicot d'una vintena i poc d'anys, en el qual em vaig fixar perquè anava vestit de militar, i portava una boina verda i uns galons de caporal vermell, exactament igual que la que lluïa la part superior del meu cos l'any 1976-78, temps que vaig destinar, de gust i per força, a prestar el meu servei militar, quan aquest era evidentment obligatori.

En veure el noi, i durant uns instants, em vaig reflectir en la seva indumentària i em van passar pel cap moltes sensacions, la majoria no gaire agradables però també algunes que ho eren força. Una d'aquestes més feixugues, precisament, la de la disciplina fèrria que imposava la companyia en la qual servia, perquè allò era servir i arrossegar-se en tots els aspectes: la salutació marcial i redundant, el pas ferm i el cap amunt, la paraula breu, educada i respectuosa, l'acció disciplinada que no podia mai depassar la correcció en cap aspecte. Tot un sistema, vaja.

Altres coses més pejoratives com ara la xuleria i la prepotència dels militars joves, que es pensaven que per portar aquella boina ja eren supermans, i que les mateixes cançons s'encarregaven d'incentivar, quedaven eclipsades davant d'aquests valors castrenses, que en aquella meva companyia d'operacions especials s'alliçonaven constantment i tal com esmento, per la qual cosa a ningú amb seny i sobri, se li acudia controvertir-los ni depassar-los.

Aquest va ser el meu pensament al respecte, que tot just va durar el temps d'arribar al peatge del Metro, perquè, ai las! resulta que el caporal, fent honor al seu bon estat físic, segurament de tantes vegades haver patit la tortura de la pista americana, sense encomanar-se a Déu ni a sa mare, salta les tanques com ho fan tots els brètols que porten a terme aquestes accions a diari, i pels quals hi ha uns cartells instal·lats expressament en els que hi resa "ja ets massa gran per fer aquestes coses", al costat d'una icona d'una persona que fa exactament el que estava fent aquell militar, suposadament disciplinat, educat i correcte, que esgrimia la casaca i la boina d'un cos d'èlit del "glorioso Ejército español".

No podia donar crèdit al què veia, ni la senyora que picava bitllet al meu costat -i que pagava religiosament- tampoc.

La taquillera s'ho mirava perplexa, però en comptes d'avisar la Guàrdia Urbana, o els Mossos, "perquè un delinqüent amb uniforme militar acabava de cometre una infracció flagrant", va decidir mirar cap a una altra banda. Jo acabava de pagar gairebé dos euros per un bitllet de 2 zones per accedir al servei, i el caporal del Ejército español s'havia colat, i s'havia passat l'ètica i l'obligació de l'exemple pel folre. No vaig poder-me contenir, i una vegada tots dos a la part interior li vaig retreure l'acció. "D'aquesta manera és com demostres el respecte a la resta, a l'uniforme i a la institució armada?", vaig inquirir-li.

En atansar-m'hi vaig llegir a la placa negra de la jaqueta el cognom "Ureña", i va ser aleshores, quan en veure que jo l'ullejava i l'anotava mentalment, que em va reblar "usted a mi no me tiene que decir nada, porque yo estoy de servicio, y cuando estamos de servicio no pagamos los transportes...".

De fet se'l veia trasbalsat perquè algú havia gosat cridar-li l'atenció i posar-lo en evidència, i a més mentia molt malament. Aleshores li vaig respondre, "antes que fraile he sido monaguillo, cabo"..."on és el teu superior? si estiguessis de servei portaries un passi universal de transports, i entraries pel control i no et caldria saltar la tanca com un vulgar lladregot, perquè amb aquesta actitud i imatge que has donat -i que les càmeres del Metro hauran enregistrat-, l'únic que fas és deixar en evidència l'uniforme que portes, i que, per bé o per mal, alguns que l'han vestit no l'han deixat sota mínims -...altres sí-, com has fet tu".

Suposo que amb la meva cinquantena llarga d'anys, el gairebé 1'90 d'alçària que faig, el cabell curt, i l'amplada d'armari d'espatlles que trasnsporto, sumat al to de veu autoritari amb el qual li vaig fer l'aclariment (assajat al Regimiento de Infanteria Badajoz, 26 durant 17 mesos, més 3 a Sant Climent Sescebes) es devia pensar que, com a mínim era un coronel...sobretot quan, en arribar el metro li vaig advertir: "ten cuidado, chaval, que eso de la mili profesional te compromete más de lo que crees". I de fet és veritat, perquè al damunt, en uns temps en què tots plegats patim l'entorn de restriccions i anem curts de butxaca, que un senyor uniformat professional -que cobra per fer la mili-  se'n foti a la cara mentre tu pagues i ell salta la tanca, és de jutjat de guàrdia. Com a mínim, si ho vol fer sense que ningú no li faci sortir els colors, que no prengui per ases la resta del proïsme i, almenys, es tregui la guerrera i la boina verda.


















dilluns, 31 d’octubre de 2011

Fer befa de Catalunya i de la seva idiosincràsia, més si es fa des dels territoris que reben les "històriques" aportacions catalanes a l'Estat espanyol, és, si més no, cínic i poc honorable


A nosaltres sí que ens hagués anat millor...


Santi Capellera i Rabassó *periodista

Gregorio Peces Barba, un dels pares de la Constitució Espanyola va asssegurar fa uns dies, obertament i davant d'un auditori de 'senyors lletrats' que participaven en un congrés de l'advocacia cel·lebrat a Càdis, que "a Espanya possiblement li hauria anat millor sense Catalunya, i que si en èpoques pretèrites es va haver de bombardejar Barcelona repetides vegades, ara, malgrat aquests moviments indepedentistes irredempts, doncs, no caldria...".

Després d'asseverar que "els catalans celebren les derrotes", en to irònic i sarcàstic, i que Castella va tenir la paella pel mànec quan iniciada la Guerra de Successió "es va decantar per quedar-se amb Catalunya -es referia a la Corona d'Aragó i als seus territoris, naturalment- en lloc de triar Portugal", donant a entendre de que qui triava i decidia en tot cas era Castella, i que els altres eren poc més que uns borinots als quals es podia dominar, espoliar i vexar només fotent-los quatre bombes i ocupant els seus territoris -Catalunya o Portugal, tant se val, perquè en tot cas els portuguesos van tenir la sort de cara i no els van invaïr ni els van arrabassar els seus drets, lleis i llengua...de casualitat, naturalment- segons que va dir el catedràtic de la Carlos III, que incomprensiblement va ser aplaudit per un nombrós auditori, mentre els membres catalans presents, abandonaven la sala i el senyor Peces Barba reblava el clau de la seva prepotència tot dient "dejen que salgan los que tienen que salir...". Increïble i vergonyant, senzillament.

Més tard, el senyor Peces Barba ha intentat per activa i per passiva explicar arreu que "allò va ser una broma, i que la cosa estava dita en clau d'humor"; en voler convèncer-nos a tots que la situació juridico-estatal actual és la que val, "i que la resta de la Història passada no entrava dins d'aquest marc que ens empara actualment...", encara que més aviat dir que ens "empara", per molts és una veritable ofensa, i ho és sobretot a la memòria i a la Història de Catalunya i de la Corona d'Aragó.

Les paraules de Peces Barba no tenen cap mena de justificació, perquè són directament un greuge contra tot un poble. És com si en aquests moments de crisi econòmica i financera, la senyora Angela Merkel es dediqués a dir "ens en sortirem sense necessitat de deportar ni matar els jueus ni recloure'ls a camps de concentració per cremar-los i gasejar-los", s'imaginen?

En la seva ignorància enciclopèdia -molt comuna al llarg i ample de la geografia espanyola castellana- el senyor Peces Barba desconeix que els catalans no celebren derrotes, sinó que commemoren uns fets que els recorda que allò no els ha de tornar a passar mai més, tal com es commemoren al País Valencià, víctima del mateix mal d'Almansa, o a Menorca "S'any de sa Desgràcia" cada 9 de juliol, ja que aquest dia de l'any 1558, el pirata Barba-rossa va arrasar Ciutadella i va segar la vida de moltes persones, a més de segrestar mil·lers de ciutadellencs i emportar-se'ls a Turquia, cosa que l'any 1535 també havia fet a Maó. Per això es recorda i es commemora, no es celebra, senyor Peces Barba, i això té per costum succeïr als territoris dels avui anomenats Països Catalans, aquests els quals vostè diu que han estat la causa de que la seva Castellaespanya hagi anat tan malament en el decurs de la història. No es pot riure del que per a altres és seny i respecte, encara que el seu poble guerrer no contempli cap commemoració d'aquesta manera, i motius no els en faltarien començant per la Batalla de Trafalgar... Potser vostès els espanyolscastellans haguessin volgut que els catalans només fossin uns xais i uns rucs de càrrega assimilats, sense memòria ni sentit nacional ni patriòtic, que els haguessin rigut les seves gràcies imperialistes.

Però no, senyor expresident del Congrés espanyol, això a vostès no els ha passat enlloc: ni als Països Catalans, ni a l'Amèrica Llatina, allà on també van fer tant de mal, cosa que al cap de cinc segles els originaris d'allà encara recorden, sense tantes bromes ni sarcasmes. I encara que altres erudits de la messetocràcia carpetobetònica l'hagin recolzat en els seus despropòsits genocides, entre ells l'espanyolíssim espanyolista catedràtic de Dret Constitucional, Francesc de Carreras, que ho ha fet des de les pàgines de La Vanguardia, en un article tan vergonyant com són les seves respectives rauxes dialèctiques.

Penso en les asseveracions del senyor Peces Barba, i reflexiono en pensaments com que si Espanya va deixar a mans de persones com ell la redacció de la seva constitució, no és gairebé segur que aquest país està en risc de fallida? Si vostès, lectors, constaten les balances fiscals, s'adonaran que Espanya, econòmicament depèn bàsicament de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, per la qual cosa, aquest redactor queda perplex quan sent que una persona aparentment rellevant com Peces Barba, diu que hagués preferit abraçar un país amb un economia que ha hagut de ser rescatada per la Unió Europea, i que això de continuar succionant la mamella catalana (i valenciana i balear, és clar!) li és igual... Però el que encara és més sorprenent és que davant d'una hipotètica marxa de Catalunya, Peces Barba, en un atac de frivolitat absoluta, diu que "només trobaria a faltar els partits entre el Barça i el Madrid" (a la Lliga espanyola, és clar, perquè la Champions el Barça la jugaria igual, i segurament s'enfrontaria amb l'equip de Madrid). I pensar que aquest va ser un dels que va fer "la intocable constitució". Increïble per trivial, barroer i poc consistent!

Hi ha una altra lectura que també s'han fet moltes persones, i és que potser Peces Barba és un gran independentista català, que abona un terreny molt preparat per rebre aquesta mena d'adob. I aquestes persones de les quals parlo, ni són totes catalanes ni dels PPCC, ni molt menys independentistes.

Si Espanya avui està com està, amb un sistema financer que encara podrà donar menys crèdit del que ho ha fet fins ara, amb una credibilitat econòmica molt dubtosa, sobretot després de l'ultimatum de Brussel·les que obliga el Govern espanyol a provisionar amb un 2% del capital del deute espanyol davant d'una possible quitança, ¿què hagués passat si no hagués pogut comptar amb les aportacions econòmiques dels territoris que formaven la Corona d'Aragó ("que nos quedamos..."), i al damunt s'hi afegís Portugal?

De fet fa tot l'efecte que Peces Barba flirteja amb la idea d'enfonsar l'Estat espanyol, i ni a Madrid, ni a Sevilla ni enlloc altre fora de Catalunya, ningú no li ha esmenat la plana, ni ha sortit cap pancarta ni cap samarreta ni del PSOE, ni del PP, ni de Ciudadanos, ni de UpyD que digués, per exemple "Orgullosos de no ser Peces Barba", i a Catalunya, a banda dels indignats de la meva professió i dels líders i portaveus dels partits nacionalistes i independentistes, des de l'oficialitat amb prou feines ho han fet Montilla i Chacón, que li han retret el greuge, això sí, amb la boca ben petita. I perquè feia un flac favor a l'Estat, no ho oblidem.

Hi ha coses força inquietants davant d'aquesta munió de problemes que té l'Estat espanyol: Andalusia, lluny de contenir-se, augmenta el seu pressupost en comptes de retallar-lo; l'Estat proposava millorar el finançament català afegint més dèficit en comptes de redistribuir els recursos d'una manera més justa; la Borsa puja i depassa rècords anuals davant d'un cop de força que arriba des de Brussel·les, i Peces Barba, mentre, fent-se el graciós i el simpatic a Càdis...Francament preocupant, i "Viva la Pepa", que va dir molt encertadament i assenyada l'altre dia el meu amic Manel Fuentes, al Matí de Catalunya Ràdio.

Senyor Peces Barba: no es preocupi pels seus somnis no realitzats: sempre podem reescriure la Història i tornar enrere. I a nosaltres, sense vostès, segur que ens hagués anar millor, molt millor, tant, que avui tindriem un superhàvit diari de 60 milions d'euros, que són 22 mil milions cada any, i no hauríem de retallar res, ni fer cap sacrifici per mor de ningú altre. I ja ens el pagaríem nosaltres el TGV i el Corredor Mediterrani, i les infrastructures, i l'evolució del país...i ens sobrarien calers. Ja ens hi anirà de bé, però, a la curta o a la llarga, perquè Catalunya fa temps que ha obert els ulls i ha iniciat un camí de no retorn, un camí que s'acabarà quan la banca i els grans capitals catalans diguin, prou! fins aquí. Dia que estic segur que arribarà, i que no trigarà, vist el que tenim pel davant.

En canvi vostès, com el ratolí negatiu de "Qui s'ha endut el meu formatge?", lluny de adaptar la seva idiosincràsia als temps, volen que els temps s'adaptin a la seva immobilitat, i continuen sent els imperialistes de sempre, amb la disfressa dels demòcrates que no són ni han estat mai. I heus aquí l'exemple en la seva incontinència verbal, que sumat als molts altres greuges que ens infligeixen, dóna com a resultat aquest trencament en tota regla.

Ara, a banda de tot això que esmento, hi ha una realitat encara més tangible. I és una realitat que la Història de la actualitat sí que contempla i que es dóna, i és que segurament l'any que ve, Espanya i Portugal estaran més unides que mai i aniran juntes...en la misèria. Recordin-t'ho, senyor Peces Barba et al.






















dimarts, 27 de setembre de 2011

Els mateixos que es trenquen els vestits criticant la censura de Chávez a Veneçuela, li segueixen les passes als PPCC

Manifestants clamen contra la intenció del Govern del PP de clausurar RTVM

Tancar mitjans de comunicació incòmodes
Santi Capellera i Rabassó *periodista                                                      

Malgrat que "prohibir" sona malament i sempre és un acte desagradable, és obvi que és inevitable per mor dels comportaments incívics i insolidaris de molts, alguns dels quals s'autodenominen racionals i assenyats.

Igual que a Catalunya molt reflexionadament i expeditiva hem hagut de prohibir la cafrada dels toros, caldria també prohibir, des dels parlaments i la judicatura, el tancament de mitjans de comunicació legalment establerts i consolidats, que donen feina a molts professionals i augmenten la diversitat informativa i editorial, més si com en cas de Ràdio Televisió de Mallorca tal tancament es vol portar a terme per evitar aquesta pluralitat. I encara més si qui promou aquest tancament és l'ens públic -controlat pel PP- del qual depèn aquest mitjà en concret: tot un acte de totalitarisme i intolerància.

Al País Valencià aquests mateixos han silenciat TV3, i a Mallorca volen aplicar idèntica tactica: la de tapar la boca que els deixa en evidència. De fet la direcció de RTVM, encapçalada pel periodista català Albert Travesset, ja s'ha posat en marxa per intentar que la fi de les emissions no es produeixi, i paral·lelament s'ha constituït una plataforma ciutadana per fer més força(http://www.plataformartvm.org), i obligar el Govern de Bauzá i Delgado a fer marxa enrere en aquesta acció grotesca que atempta directament contra la llibertat d'expressió, però molt especialment cap a la llengua pròpia i la difusió de la cultura i els trets ancestrals de Mallorca i de les Illes Balears.
Cal evitar aquest tancament com sigui, i els professionals cal que fem pinya i ens hi posem forts, perquè si es produeix i no passa res, no serà l'últim, en tinc la plena seguretat.

Després d'haver viscut i treballat en els mass media quatre anys a les Illes, i haver patit les els insults, veleïtats i estirabots del diputat popular Antoni Serra per antena -segurament per la meva forta defensa de la llengua i la cultura autòctones- al suprimit programa de IB3 Ràdio "Quatre illes" (del qual jo n'era el director i presentador i que ens va costar el lloc de feina a mi i a sis persones més), qualsevol acte provinent del PP mallorquí per aconseguir els més baixos proposits, no em representa cap novetat. Per això sóc contundent en aquestes meves asseveracions.

Malgrat tot i per ser just i no pas com ells, que ho solen posar tot al mateix sac, no em vull estalviar de dir que entre la seva gent hi tinc alguns bons amics, i que hi he trobat persones que realment (això sí off the record i en petit comitè) senten vergonya pròpia i aliena de la manera barroera i cínica d'actuar dels seus correligionaris, sobretot dels de les Espanyes, però també dels de Mallorca que reben i aglutinen d'aquests les influències més directes. Dels encertadament anomenants gonelles, vaja.






divendres, 9 de setembre de 2011

Catalunya perd un dels seus grans referents polítics del segle XX


Recordant Barrera, en aquesta Diada Nacional


Santi Capellera i Rabassó *periodista
Heribert Barrera ens va deixar fa uns dies, però el seu record d'homenot que estimava Catalunya fins al moll de l'os, i de treballador incansable en la defensa de la terra, serà per sempre, indeleble en el temps i l'espai. I avui el vull recordar, amb aquest 11 de Setembre de fons.

Vaig conèixer Heribert Barrera fa molts anys, en una visita que va fer a Reus, lloc on paradoxalment ha estat enterrat, quan jo treballava a Ràdio Popular d'aquella ciutat, l'any 1984. Compartíem la redacció amb Carles Francino i Neus Bonet entre altres -pocs-, i en la qual un parell d'anys abans hi havia treballat el mateix Jordi González, aleshores un jove expert en música que al cap de poc va marxar a Ràdio Barcelona, per treballar als "40Principales".

En aquell moment, conèixer Heribert Barrera va ser descobrir una font de saviesa, una ment preclara i una personalitat ferma i d'amor a la terra, com poques n'havia constatat en les meves dues dècades i mitja de vida. La trobada amb joves de la zona era per explicar la importància de fer pinya amb el país, amb les seves essències i amb la gent que l'estimava, sense publicitar gaire que ell en representava una de les opcions amb més història de la política catalana, perquè fins i tot en això era prudent i curós.

Recordo que, en el meu esperit periodístic el vaig interrogar, no solament de paraula, sinó de gest i de canals de comunicació: no mentia, perquè el que deien els llavis era el que refrendaven els ulls, i el que li feia bategar el cor. I se li notava. De fet calien ben poques paraules per entendre'ns. Cal dir que el mig centenar de joves que ens vam concentrar en el saló d'un conegut establiment d'hostaleria de Reus per escoltar-lo, en general no érem gaire optimistes pel que feia al futur nacional de Catalunya, però alhora teníem la il·lusió de capgirar la situació i d'enlairar el despertar de molta altra gent. Encara vivíem la ressaca de l'intent colpista del guàrdiacivil Tejero i els seus capsigranys, el febrer del 1981, feia tot just tres anys.

Temíem que els poders fàctics propiciessin, amb la apòcrifa careta de nous demòcrates, una involució encara més cruel, i aquest fet minvava l'esperança d'un futur en plena llibertat. Per què persistíem, doncs, en un projecte de catalanitat, d'independència i de justícia social, em preguntava aleshores? Potser perquè hi crèiem cegament, i la força ens sortia del cor.

En vam parlar durant tres hores de tot això, i vam debatre molt a bastament, amb l'ànsia naixent que un dia poguéssim explicar, des de la terra alliberada, totes les controvèrsies i injustícies que havia hagut de patir en els dos darrers segles de la seva història, i molt especialment en els quaranta anys de franquisme.

En acabada la trobada i després de les salutacions de rigor posteriors, Heribert Barrera es disposava a tornar a Barcelona quan ja passava de la una de la matinada. Va ser aleshores quan vaig voler refrescar-li un record de la seva jovenesa, basat en un petit període de temps que va compartir, mig amagat per mor de la guerra espanyola, amb una família republicana i catalanista del poble de Móra la Nova, a la comarca de la Ribera d'Ebre, que coincidentment també eren amics meus. Va plorar, va riure, em va explicar que s'havia hagut d'amagar i que aquella família l'havia protegit, alimentat i assistit durant un període indeterminat de temps, i es va deixar anar amb mi durant més d'una hora. Vaig constatar un gran home, una gran ment i intel·ligència, consens, esperit de llibertat, valentia i prudència alhora, i un gran amant del país, cosa que vaig corroborar al cap d'uns dies quan vaig rebre una carta seva d'agraïment, de predisposició i alhora d'incentiu cap a "un jove inquiet, curull de sentiment cap a la terra i amb fam i ànsia de llibertat". Encara la guardo com una peça preuada.

Barrera, com Muñoz Espinalt, Fuster, Moncada, Triadú, el recentment desaparegut Josep-Joan Rosselló, o com el darrer que ens acaba de deixar, en Josep Termes, per citar alguns homenots molt nostrats també ja traspassats, coincidien en que la inversió en temps i energies que els més sensibilitzats dediquem a intentar acabar amb l'opressió nacional de Catalunya es tanta, que si les dediquéssim a qualsevol altre afer cultural, artístic, científic o social, aconseguiríem que Catalunya i els altres Països Catalans amb la mateixa pedra a la sabata, esdevinguessin països rics i capdavanters en la gran majoria dels aspectes.

Haver de dependre d'Espanya ens arrabassa l'energia, ens esgota i ens aplana, per tot l'esforç que dediquem a intentar evadir-nos del seu jou. Els qui sempre hem desitjat la plena llibertat nacional, sense opressions ni dependències tal com desitjava Barrera, sabem quina gran quantitat de coneixement o de bellesa que hauríem pogut generar i acumular si el país no ens hagués tingut tan preocupats en alliberar-nos de les urpes alienes.

A Heribert Barrera li van sortir enemics de sota les pedres quan, ja fa anys, un dia va parlar clar i va dir que, si no hi posàvem fre i remei, aquesta immigració galopant que va copant el país, se'ns menjaria i el faria faria desaparèixer. El van titllar de racista, de xenòfob i de no sé quantes barbaritats més, ja que aquestes afirmacions, tretes de context com ja es van encarregar aquells mitjans que sempre intenten posar aigua al vi dels drets nacionals de Catalunya, podien talment semblar tenir aquest caire.

"Si no hi posem remei i no frenem aquesta allau d'estrangers que ens entra al país pel broc gros, Catalunya desapareixerà. No és igual rebre immigració a gran escala si es té estat i aquest s'encarrega de defensar els drets nacionals i la llengua i cultura autòctones, que si es pertany a un estat que, al damunt de no fer-ho, encara hi posa més llenya al foc i provoca aquest efecte en canalitzar gran part de la immigració cap al nostre país. Els catalans han de tenir més fills, més família per tal que la demografia no es desequilibri amb aquestes entrades massives d'estrangers, que en la gran majoria de casos parlen espanyol perquè vénen de llatinoamèrica, i en l'altra opten per aprendre espanyol abans que català, i aquest efecte ens deixarà en minoria absoluta. Els nouvinguts han d'esdevenir catalans abans de res, i emprar la llengua del país per ser com la gent del país, per ser més gent del país. No pot ser tenir el cos a Catalunya i l'ànima fora dels nostres límits territorials, ja siguin prop o lluny. Els nous catalans han de ser això, catalans, i han de fer gran Catalunya a base de treball i d'aportar sang nova", era el que ens venia a dir Heribert Barrera.

Però aquests mitjans tan "objectius" que cito més amunt, van voler tenir un titular, i es van quedar amb aquest: "Si no hi posem remei i no frenem aquesta allau d'estrangers que ens entra al país pel broc gros, Catalunya desapareixerà", i no era això el que ell volia dir, de cap manera. Imagineu-vos si des de dins, com ara i des de fa molts anys, n'hi ha que ens seguen l'herba als peus, com en la sentència del català a l'escola, com no havien de difamar un home bo, íntegre i intel·ligent que estimava Catalunya com Barrera? Aquest, doncs, és el meu Heribert Barrera, algú de qui he lamentat molt la seva mort, ja que el país, com va passant en el cas de tants altres sàvis, ha perdut un bon mascaró de proa


























dimecres, 24 d’agost de 2011

Quan un periodista s'entesta a dir la veritat, sempre té problemes: en situacions i moments convulsos, hi pot deixar la pell


Josep M. Planes: un periodista català valent


Santi Capellera i Rabassó, periodista

El passat dimecres 24 d'agost de 2011 es complien 75 anys de l'assassinat del periodista Josep Maria Planes (Manresa, 31/01/1907 - Barcelona, 24/08/1936). Pistolers de la FAI van executar a sang freda de set trets al cap a la carretera de l'Arrabassada de Barcelona després de detenir-lo en un pis del carrer de Muntaner. Així va començar a morir el periodisme català valent i també la realitat de llibertat del país en molts aspectes, avui encara no recuperats totalment.

Planes va col·laborar en publicacions de prestigi com el setmanari europeista Mirador i el diari La Publicitat, d'un gran to intel·lectual i lligat al moviment catalanista Acció Catalana. També, i malgrat la seva jovenesa, va ser director d'El Be Negre, cèlebre setmanari satíric, punyent i mordaç.

L'assassinat del periodista representava una tragèdia per la llibertat d'expressió. Josep Maria Planes era una de les joves promeses del periodisme català, que -tot i les seves idees conservadores- deia la veritat en tots els camps i la posava de manifest en escriure-la i publicar-la a través del periodisme d'investigació del qual en va ser un dels pioners. Per això aquells feixistes intolerants li van segar la vida. Perquè sabien que aquesta era l'única manera de fer callar la seva inquieta i comprometedora ploma.

"Sóc un periodista que potser cometo la imprudència de dir en veu alta el que el 90% dels catalans diuen en veu baixa. Nombrosos amics se'm van acostar ahir per dir-me que aquesta franquesa em pot costar cara". Aquestes paraules, tristament profètiques, van ser escrites pel periodista manresà l'1 de maig de 1936 al diari La Publicitat. Menys de quatre mesos després, al començament de la guerra del 1936-1939, Planes moria assassinat per membres de la FAI. Tenia vint-i-nou anys.

Allò que Planes gosava dir en veu alta era que els sicaris de la FAI eren responsables de l'assassinat dels germans Miquel i Josep Badia, tots dos independentistes. Un assassinat perpetrat tres dies abans, el 28 d'abril de 1936. Miquel Badia, que va ser cap superior dels Serveis d'Ordre Públic de Catalunya, s'havia distingit per combatre amb mètodes expeditius el pistolerisme urbà, i per això havia rebut amenaces dels anarquistes.

Dos anys abans, el 1934, Josep M. Planes havia publicat el reportatge 'Els gàngsters de Barcelona', vuit peces en què denunciava les relacions entre el pistolerisme i les associacions d'arrel anarquista amb la delinqüència comuna, feina que el va convertir en un dels professionals capdavanters del periodisme d'investigació a Catalunya.

Aquest exemple de periodisme ha estat objecte de moltes anàlisis per part d'altres companys de professió que s'han endinsat en el tractament periodístic del tema en qüestió i la seva importància pel país i per l'ofici, ja que Planes es declarava per davant de tot un defensor de la veritat i de la dignitat i la llibertat de Catalunya. S'han vessat rius de tinta al respecte, ja que aquest cas s'ha abordat com a exemple de valentia i rigor professional a les facultats de periodisme i a tota la resta d'entitats i fòrums relacionats. Com també ho han fet els reportatges publicats per periodistes estudiosos seus amb l'objectiu de posar de manifest la vàlua i valentia d'aquest malaguanyat jove. Un exemple clar el trobem en el periodista Jordi Finestres, biògraf de Planes i seguidor de la seva obra, que diu d'ell: "Va ser un periodista d'alçada, polièdric i calidoscòpic", entre molts altres adjectius que el lloen professionalment i personal.

A banda de periodista, Planes va ser un escriptor capaç d'utilitzar i aprofitar eficaçment múltiples registres de l'idioma; de parlar de gairebé tot amb una prosa brillant. Va arribar a escriure des d'innovadores cròniques esportives, passant per les referències al món noctàmbul barceloní, fins a unes reflexions lúcides i compromeses sobre l'actualitat política dels anys 30 que posen de manifest la riquesa i el domini absolut que tenia de la llengua catalana i de la seva expressió escrita. Llegint Planes també es perceben les seves profundes conviccions republicanes i catalanistes, que va defensar aferrissadament fins al darrer moment. El seu assassinat, a 29 anys, doncs, va trencar tràgicament una trajectòria fulgurant en el món del periodisme d'investigació, obert i sense autocensures per interessos.

Per això cal que ens preguntem on hauria pogut arribar a través d'aquest periodisme sense traves i de la literatura catalana, aquest mestre de les lletres i del periodisme obert, modern, enginyós, compromès i lligat al país que era Josep Maria Planes. Només sabem que la seva tràgica desaparició va ser una pèrdua irreparable per a Catalunya i pel seu periodisme i literatura, entre altres aspectes.

Però mentre hi hagi periodistes que el recordem i que n'emulem les seves cròniques de la claredat i la veritat pel davant de tot, Planes restarà prop nostre i no haurà mort del tot. I el bon periodisme d'informació contrastada i de rigor seguirà ben viu. Molt especialment el que es fa des del nostre país i des dels nostres mitjans més independents o poc supeditats als interessos espanyols i fet per persones íntegres que posen el periodisme i la veritat pel davant de tot. I ni que sembli una utopia, no és impossible, tal com ho creia Planes.

Analitzant detingudament aquells anys tempestuosos, però, es posen de manifest efectes molt greus, com que, per exemple, Catalunya va quedar tocada de mort. Els radicals d'esquerres tirotejaven i assassinaven gent com Planes o Andreu Nin, i els totalitaris ultradretans feien el mateix amb gent com Salvador Seguí, Francesc Comes o altres que no eren de la seva corda. Comunistes, anarquistes o feixistes, tant se val. Perquè tots van lluitar contra la llibertat de Catalunya i molt em temo que dissortadament van guanyar.






















divendres, 22 de juliol de 2011

Ens ha deixat Carles Sentís, un periodista de raça a punt de fer cent anys

El blanc i el negre de mestres que van marxant

Santi Capellera i Rabassó *periodista

Era el periodista en actiu més vell de la nostra època, i un home emblemàtic en molts aspectes, recordat per franquista i conservador, però també per afavoridor de Catalunya i el catalanisme, ens ha deixat sense veure complert el seu somni d'arribar a cent anys, encara que només n'hi ha faltat mig. Carles Sentís (Barcelona, 9 de desembre de 1911 - 19 de juliol de 2011) ha traspassat a les portes del centenari que tanta l'il·lusió li feia assolir.

Pels que ens mirem, calibrem i valorem la història i els homenots de la nostra història des del punt de vista del país i de la fidelitat al país, ni Sentís, ni Pla, ni Sagarra entre altres i exclusivament en aquest aspecte, poden ser mai sants de la nostra devoció. Després però, un cop destriat el gra de la palla, cal reconèixer que, precisament aquests tres personatges tan rellevants, han estat tres icones de la llum de l'intel·lecte del país, a més de tres grans escriptors i periodistes en llengua catalana, que només van emmascarar la seva trajectòria precisament per haver-se alineat amb les poc honorables tesis de la dictadura franquista, després del cop militar sediciós contra la República.

Aquesta és la gran i insuperable pedra a la sabata de persones tan vàlides com eren Josep Pla, Josep M. De Sagarra, Carles Sentís i alguns altres lletraferits catalans universals -per sort ben pocs- , que tot i que van intentar explicar la seva posició en fals al respecte, es pot dir que pràcticament cap entitat democràtica, ni tampoc cap persona representativa dels valors democràtics i que s'hagués sacrificat pel país, no va poder posar mai més la mà al foc per ells, ni reconèixer-los veritablement la seva vàlua.

Anem a pams: després de posicionar-se contra la República, Sentís va ser alferes provisional, alt càrrec periodístic amb Franco, confident de Joan de Borbó, i periodista rellevant i privilegiat pel que fa a poder viatjar per tot el món, fent reportatge i investigació periodística, i assistint en viu a grans esdeveniments de la història.

Sentís va ser un col·laborador actiu del franquisme, i mai no ho va negar, encara que ho va intentar justificar en l'ambient revolucionari existent a Barcelona abans de 1936, i després durant la Guerra Civil, quan ell va fugir a la zona franquista. Tampoc no es va amagar de l'alleujament que li va suposar el final de la contesa, i l'alegria de la victòria dels sediciosos com a part d'aquest alleujament, ja que formava part d'una família de tradició catòlica, amb membres capellans i canonges, segons les seves pròpies paraules. Segurament per això va optar i tirar cap als que defensaven aquests valors, malgrat que el fer-ho suposés paral·lelament la fi d'altres, també importants i necessaris per a molta gent que va patir la repressió en pròpia carn durant quatre dècades.

També és cert que Sentís va adjurar de la repressió a què el franquisme va sotmetre la població durant i després de la contesa, i de les injúries i vexacions a la llengua i a la cultura catalanes. I que una vegada situat en el lloc precís en el moment adequat, Sentís va ser espectador en primera fila dels diversos canvis de règim i, com va saber fer en Samaranch, es va adaptar a tots ells i va trobar l'acomodament precís a cada moment. En el decurs del temps va saber ser mimètic, i abans de mostrar-se partidari del cop d'Estat militar, va ser secretari d'un conseller republicà i col.laborador de Francesc Cambó, i també col.laborador i conseller amb Josep Tarradellas, ja que va ser -una vegada mort el dictador- un dels artífex de la seva tornada, en fer el paper de correu entre el desaparegut president català i Adolfo Suarez, amb qui Sentís també va ser diputat de la UCD.

Dit això -que cal dir-ho i no disfressar-ho-, no seria honest obviar que en Sentís va ser un home molt vàlid professionalment parlant, ja que va ser un destacat periodista de raça, únic corresponsal de l'Estat espanyol en el procés de Nuremberg, acompanyant del general De Gaulle en el seu periple africà, etc. Sentís, igual que van fer Pla, Segarra o altres intel·lectuals catalans que van optar per arrenglerar-se amb els feixistes, va saber llaurar complicitats en el seu retorn a l'Espanya dictatorial, en què o s'estava amb Franco, o contra Franco, sense gaires més opcions.

Naturalment que una vegada retornat a Espanya, Sentís va haver de fer el seguidisme de rigor a la veu única, cosa que va demostrar en articles lamentables com el "Finis Cataloniae" dels anys 40, publicat a La Vanguardia Española. Però tampoc no es pot ometre la candidatura de consens que va promoure, i amb la que va encapçalar la primera junta del Col.legi de Periodistes de Catalunya, els membres de la qual no tenien cap indici de simpatia amb el franquisme.

Sempre és lamentable que un home com Sentís, savi per vell i per professional, desaparegui d'escena, més si està a punt d'acabar les seves memòries, que en aquest cas es quedaran inacabades. Cal reconèixer la vàlua dels mestres que van passant avall, però malgrat la seva vàlua, i precisament per això, no seria rigorós amagar i disfressar les seves mancances, i en alguns com en el cas de Sentís, el seu poc compromís amb el país en un moment determinat.








dimarts, 19 de juliol de 2011

Cal no oblidar els successos que ens han marcat la Història, però alhora cal no perpetuar el seu impacte


Aquella maleïda guerra, encara...

Santi Capellera i Rabassó *periodista

Entre els dies 17 i 19 de juliol s’han complert els 75 anys del cop d’Estat militar que va portar Espanya a una contesa civil que va durar tres anys i que va fer un milió de morts.

L’alçament feixista contra la República va tenir lloc arran de la sublevació del general Mola i uns quants militars més al Nord d’Àfrica, entre ells en Franco, incentivats per la dreta espanyola més reaccionària davant el possibilisme republicà, pels abusos comesos per les esquerres més extremes, i, sobretot, per la por ancestral dels governs espanyols davant la possibilitat de secessió de Catalunya, que –com passa ara- se sentia injustament tractada per un Estat centralista que la munyia fiscalment fins a la sacietat.

Són els 75 anys del cop militar que va desembocar en aquella maleïda Guerra Civil, que va acabar amb la pèrdua i trencament de moltes existències, i de tota llibertat que no fos futbol, senyores o toros.

La Guerra Civil, però, continua ben viva en la memòria familiar de molta gent d’un i altre bàndol. Durant quaranta anys només hi va haver monuments als caiguts franquistes, els guanyadors. Després se n’han aixecat en record de les víctimes de la repressió franquista, cosa que ha contravingut gent que se’n va queixar, perquè també és ben cert que és molt complicat oblidar les malifetes del Front Popular, les patrulles de control del qual en van fer de grosses a la majoria dels llocs on van actuar. La memòria, la històrica i la personal, és, d’antuvi, força complicada i difícil de demostrar objectiva. Sobretot perquè aquesta de la Guerra Civil, generalment està alimentada per l’impacte causat per traumes com empresonaments, afusellaments, assassinats, Llei de Fugues...aplicats a amics o parents pròxims.

El cert és que aviat ja no quedarà ningú que hi hagués participat directament en aquella contesa. I això està bé, perquè ens convé anar superant el munt de desastres que, directament o indirecta ens han condicionat a tots plegats fins al dia d’avui. Això no vol dir que s’hagin d’oblidar, naturalment, perquè un poble desmemoriat serà sempre un poble amb poc criteri. Però és tan perillós l’excés de memòria i el capficament, com esborrar el passat simplement perquè ens sembla conflictiu, i aquesta és la via ràpida.

Si hem de pensar en aquella maleïda guerra, cal fer-ho amb criteris historiogràfics i no pas personals. I per fer-ho cal obrir centres d’interpretació de la memòria, com passa a molts altres llocs del món que han patit grans enfrontaments i que han dividit la societat; obrir museus especialitzats i, sobretot, espais universitaris per potenciar la investigació i esbrinar la realitat del que va succeir, sense por, sense complexos, oberts als resultats que la investigació profunda i objectiva ens depari. I això és molt important, sobretot de cara a afrontar aquests fets -moltes vegades encara tabú en molts aspectes- amb la naturalitat amb que es tracten els fets històrics en general, i no pas amb la ràbia i el ressabi dins el cos.

D’altra manera ens pot passar el que els succeeix a molts que s’entesten a seguir ofuscats en les seves condicions personals en altres aspectes. La maleïda guerra que ja no és de la immensa majoria dels que ara poblem aquest món, es pot convertir en nostra sense ser-ho, com fan alguns nets d’immigrants peninsulars que als anys 60 es van anar a guanyar la vida a altres indrets, i encara avui ells s’entesten a dir que són d’aquells indrets... perquè simplement les circumstàncies familiars i la mala informació, els han portat a viure aquest marasme erràtic i marginal.





dilluns, 4 de juliol de 2011

Declarar voluntat de col·laboració amb el país, i a Madrid votar contra l'oficialitat de la llengua catalana a Europa, no genera credibilitat


Nadal i les “bones intencions” del PSC..."

Santi Capellera i Rabassó *periodista 

El portaveu del PSC i cap de l’oposició, Joaquim Nadal ha obert la caixa dels trons quan –potser arran de veure l’enquesta del Periódico (27/06/11)- s’ha adonat que si -tal com va advertir Mas fa uns dies, en cas de no aconseguir aprovar els pressupostos- es convoquen noves eleccions, la cosa pot anar a pitjor, ja que la intenció de vot dels catalans pel que fa al PSC, més aviat va a la baixa, al contrari del que succeeix amb CiU, que segons la mostra guanyaria un diputat, o del mateix PP, que augmentaria el seu sostre electoral.

En un article publicat a 'La Vanguardia', i titulat "El 'dolor del president Mas" (28/06/11), el cap de l’oposició exposa nou punts sobre els quals els socialistes catalans "estan disposats a iniciar negociacions amb CiU i eventualment acordar". Aquests punts són la llei de la CCMA i del CAC, la llei electoral, l'assegurament del model educatiu, mantenir el model d'integració lingüística i la seva aplicació al model educatiu, la clarificació del pacte per a la immigració, la simplificació dels tràmits administratius, el desplegament de polítiques d'ocupació, la posada en marxa de polítiques d'estalvi en el sistema sanitari sense que perdi la seva condició de servei públic i polítiques compartides en matèria de recerca i innovació.

Nadal nega que aquesta sigui un oferta per fer un front comú contra els populars, i diu que aquestes bones intencions del PSC es poden qualificar de "front comú propaís", per fixar qüestions bàsiques i molt importants pel país, “perquè en l'emergència nacional que vivim" cal que el partit que governa i el principal partit de l'oposició es posin d'acord en temes clau.

Queda clar que en el rerafons de tot això hi ha l’interès personal de Nadal i del partit socialista de no desaparèixer de l’espectre polític si les coses van cap a pitjor, i a hores d’ara quan ja havien perdut bous i esquelles, encara es mantenien en aquest orgull de no acceptar del tot que ja no manen, que ja no decideixen, que el país els ha catapultat a l’oposició, i que si continuen perdent pistonada, és possible que acabin a la cuneta definitivament. Per això Nadal s’ha volgut treure les puces del damunt i s’ha escudat en que CiU volia que signessin un xec en blanc, i que han presentat el PSC com el botxí dels pressupostos, però que això no ha estat així, perquè realment “CiU mai no va tenir voluntat negociadora".

Les paraules i les excuses estan molt bé, però després de les paraules hi ha els fets, i una de les qüestions més importants d’aquest moment al país són els complicats pressupostos que el Govern està intentant tirar endavant, i que si el PSC no els recolza –després de les exigències de la ministra Salgado en matèria de retallades- i CiU els ha de pactar només amb el PP, els socialistes continuaran sense donar la cara, i seguiran baixant enters meteòricament . Heus aquí, doncs, el sobtat oferiment i la declaració de bones intencions de Nadal.

És bo que a hores d’ara , encara que sigui tard i a corre-cuita, el PSC es mostri disposat a recolzar el país i el Govern del país, tal com les seves responsabilitats davant el seu electorat l’obliguen a fer. Igual que l’obliguen les seves responsabilitats pel que fa al futur de Catalunya, tant des del Govern com des de l’oposició. Per això potser caldria que miressin menys per la tàctica, i ser més generosos amb el país. Encara que després dels vots en contra de l’oficialitat del català a Europa, que els 25 diputats del PSC han emès al Congrés fent causa comuna amb el PSOE, la seva credibilitat i bones intencions queden bastant sota mínims.



divendres, 24 de juny de 2011

Avui les ordenacions sacerdotals són molt més que un fet litúrgic: representen perpetuar la cultura judeocristiana, la nostra per antonomàsia


Montserrat recupera aspectes molt més que religiosos
Santi Capellera i Rabassó*periodista                                                                                       

Quan sembla que el pes de les altres crisis mundanes -d'altra banda socialment letals- poden afectar greument els valors del catolicisme i de la fe cristiana, i quan de fet les ordenacions sacerdotals de l'Església catòlica ja fa anys que a Catalunya i a Europa en general perden pes, Montserrat continua conreant la llavor de la dedicació eclesiàstica, que el Monestir va veure fructificar el dia mateix de la carismàtica revetlla de Sant Joan, celebrada amb grandiloqüència a la totalitat dels Països Catalans.
L’arquebisbe d’Urgell, Monsenyor Joan Enric Vives, va ordenar el mateix capvespre de la nit del foc de la Flama del Canigó, dos nous sacerdots i dos nous diaques, tots ells membres de la comunitat benedictina de Montserrat, en una cerimònia que s’ha celebrat a la Basílica de Santa Maria. Els candidats, Josep Miquel Bausset i Manel Gasch, com a preveres, i Sergi d’Assís Gelpí i Carles Xavier Noriega, com a diaques, van ser presentats pel Pare Abat Josep M. Soler, que és qui els va escollir per a aquest ministeri d’acord amb Joan Enric Vives, que va presidir la cerimònia.

Necessitem bons sacerdots que ens prediquin la Paraula, que ens donin els sagraments de Crist, i que ens guiïn cap a Déu amb el testimoniatge coherent i convincent de la seva vida apostòlica. Per això demanem amb insistència a l’Amo dels sembrats”, va dir Joan Enric Vives. “El cert és que els homes continuaran tenint necessitat de Déu, a pesar dels avenços tecnològics, i necessitaran dels sacerdots”, va continuar l’arquebisbe d’Urgell, citant paraules de Benet XVI. “Com diu el Papa, sense Déu la vida es torna buida, i tot resulta insuficient. Déu està viu, i necessita homes que visquin per a Ell i que el portin als altres. Té sentit ser sacerdot: el món mentre existeixi necessita sacerdots i pastors, avui, demà i sempre”, va remarcar Vives en una vasta homilia on va fer referència a aquestes crisis de tots els valors en general, i molt especialment als de caire religiós catòlic.

És tan central l’alegria en la vida d’un cristià i d’un sacerdot, que necessitem reflexionar i pregar per tal que ens sigui donada i que ens acompanyi sempre en els nostres treballs pastorals i apostòlics; l’Església us diu: creu el que llegeixes, ensenya el que creus i practica el que ensenyis, perquè sigueu model fidel de la paraula de Déu, i de posar-la en pràctica. Des d’avui –va concloure l’arquebisbe d’Urgell-, la caritat pastoral és la virtut decisiva que anirà donant unitat i lluminositat a les vostres vides”.

Entre els quatre nous ordenats hi ha un valencià i tres catalans: són Josep-Miquel Bausset i Verdú, nascut a l'Alcúdia el 1955 i llicenciat en Biologia; Manel Gasch i Hurios nat a Barcelona el 1970 i llicenciat en Dret i en Teologia; Sergi d’Assís Gelpí i Abradó, de l'any 1975 i de Malgrat de Mar, llicenciat en Filologia Catalana, i Carles Xavier Noriega i Merino nascut a Barcelona el1964, enginyer de telecomunicacions.

Certament, i després de força escàndols protagonitzats per representants rellevants de l'Església, als quals el Pontífex romà ha hagut de desautoritzar explícitament i fins i tot demanar perdó en el seu nom, seria bo que una institució ancestral com l'Església catòlica, que forma part de tota la nostra mil·lenària història pretèrita, recuperés les vocacions i les posés en pràctica al servei de la nostra comunitat, i fes prèdica d'aquests nostres valors, tradicions i costums, per arribar a despertar moltes altres segurament vocacions adormides entre les nostres dones i homes, que avui ningú o pocs fan desvetllar, com sí que ha succeït en els casos d'aquestes ordenacions portades a terme al santuari més emblemàtic de Catalunya.
Ben mirat fora bo que tots plegats conreéssim -fins i tot des de la laïcitat més liberal- aquesta terra espiritual però també física i sobretot molt humana, base dels nostres valors de sempre, de les nostres tradicions de cultura judeocristiana. Fora molt bo, i més encara quan al sí del nostre país, en el nostre entorn més immediat, veiem constantment aflorar sectes de tota mena com a bolets, i emergir altres credos que, fins i tot, dins de la seva manifesta intolerància en tots els aspectes, creixen al nostre voltant de manera força preocupant. I el que encara és pitjor, sovint amb ajuts oficials. Perquè els peixos hostes, els que ocupen espais que no els són propis, no es poden menjar els autòctons, i fer-los desaparèixer dels nostres rius, llacs i mars, sense que ningú no hi posi remei. I això ja no és una qüestió de beatitud més o menys ben o mal entesa: el seu abast és molt més profund, perquè és cultural i bàsic de la nostra societat, tal com la majoria de nosaltres l'entenem. Seria bo que miréssim una mica més cap a l'interior en tots els aspectes, i protegíssim de valent aquest interior. Perquè si no ho fem nosaltres, no ho farà ningú altre. I el de la falta de vocacions catòliques i sacerdotals als nostres territoris, n'és un dels molts exemples, però no és un exemple qualsevol, i va molt més enllà del fet purament religiós.



dilluns, 6 de juny de 2011

Okupar en nom d'uns ideals la plaça més emblemàtica de la capital del país ha de generar, per força, descontentament entre els que no els comparteixen




La plaça Catalunya: avui la seu d'uns indignats


Els que han pretès fer una revolució social pel facebook, a cop de piulada del twitter i via SMS, han optat per ocupar la via pública com a mètode de queixa per les injustícies socials imperants, i que també patim molta altra gent en silenci i cada dia, que malgrat aquestes dificultats seguim a casa i a les nostres feines, si és que les tenim, esperançats en un avenç positiu.

Hi ha qui ha volgut comparar aquesta “#spanishrevolution” amb el mític Maig del 68, i personalment diria que cal matisar les dues situacions, i molt. Aquell mes de maig del 1968, pels joves de Praga i de Mèxic va ser realment important i impactant, ja que allà ho patien també en silenci obligat, a causa de la repressió de les sengles dictadures que feia feredat. Paradoxalment, però, les manifestacions es materialitzaven a França de la mà dels joves parisencs de la “gauche divine” d’aleshores, que s’ho podien permetre perquè vivien en un país demòcrata i on s’hi respirava llibertat. En canvi, els de Mèxic i els de Praga entraven als calabossos dels tirans i en patien les conseqüències de manera molt punyent.

Tots hem pogut constatar que els avui acampats a la plaça de Catalunya reivindiquen una democràcia real, com si el que tenim al país no ho fos. A Catalunya votem cada quatre anys, com a mínim una vegada. I a l’Estat espanyol se li poden retreure moltes mancances, però el que no se li pot qüestionar és que no sigui un indret on hi ha democràcia des de fa tres dècades. Per això moltes barcelonines i barcelonins, tot i estar d’acord amb una part del que reivindiquen els acampats, els retreuen una falta de respecte cap a la resta en ocupar i usar els espais públics, ni que sigui pacíficament. Uns espais públics que són de tots...de tots, i no només d’uns centenars.

Hi ha moltes maneres de protestar i de manifestar-se, i personalment considero (i ho reitero) que en democràcia –que d’altra banda tant va costar d’aconseguir als nostres pares i avis, i que és com vivim a Catalunya i a Europa- la millor manera de protestar és presentar projectes tangibles i viables i anar a votar, i propiciar el relleu dels polítics a base de persuasió per, si convé, canviar el sistema, però amb consens i a través de la millor eina que posseïm: les urnes.

En tot cas, i al meu parer, una revolució a Catalunya també hauria de passar per un alliberament nacional, i això sembla ser que, en aquest cas, no va precisament per aquest camí de la promoció de la nostra llengua, ni de la defensa dels nostres drets com a poble.

El passat 10 de juliol gairebé un milió i mig de catalanes i catalans, també indignats i de tots els segments socials i tendències polítiques, vam sortir als carrers de Barcelona per protestar contra les tisorades que el Tribunal Constitiucional volia aplicar al nostre nou Estatut, cosa que al cap de pocs dies van portar igualment a terme des de Madrid de manera impassible i sense tremolar-los la mà, i malgrat el demostrat gran poder de convocatòria que va portar tota aquella gernació als carrers de Barcelona.

Potser el de la plaça de Catalunya és una revolució, o potser és una altra cosa, no ho sé ni ho puc calibrar. Hi ha moltes idees que aporten els concentrats –en alguns casos més que contradictòries- que es perceben cada dia a través dels mitjans, canvis socials immediats, la profunda transformació de la societat del benestar amb l’anticapitalisme com a fons, i també el qüestionar la propietat privada o les circumscripcions electorals, que demanen convertir en una i única. Però sigui com sigui, les revolucions en els estats democràtics haurien de passar per les urnes, per autentificar-les i legitimar-les. D’altra manera, quan en la continuïtat del temps la plaça de Catalunya segueixi sent només una acampada i res més en concret, les reivindicacions –les que siguin- s’esvairan pel cansament col·lectiu, i perquè la plaça més emblemàtica de la capital de Catalunya no pot estar indefinidament ocupada per uns pocs, en dretriment de l’ús públic i el gaudi de la gran majoria.




divendres, 13 de maig de 2011

Els socialistes catalans, sense cap entitat, van vergonyantment a remolc del PSOE



El PSC, cap a la marginalitat i la inconsistència
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Segurament ningú no ignora la tradicional dualitat del PSC en relació al que fa i el que diu a Catalunya, i el que fa i el que diu a Madrid. I és que, fins ara, al PSC se li coneixien dues cares, com a mínim. Ara però, i a partir de la seva negativa de fer front comú a Madrid amb la resta de forces catalanes per lluitar -a proposta de CiU-, per aconseguir el pagament del Fons de Competitivitat que el Govern del PSOE nega avui a Catalunya, el PSC només n’ensenya una: la que se li va veure al Congrés dels Diputats en discurs i acció.

Com era previsible, els socialistes catalans es van arrenglerar amb els espanyols per votar en contra d’exigir al Govern central que faci efectiu el pagament d’enguany del Fons de Competitivitat, tal com ho ha vingut fent els anys 2009 i 2010. La darrera vegada que el PSC va ensenyar l’altra cara va ser fa pocs dies, al Senat, quan va votar en positiu el mateix que al Congrés, al cap de ben poc, va votar en negatiu.

Semblava que el nou sistema de finançament era un gran èxit del tripartit i de l’ “expert en economia” Castells, però no. Aquest va ser un altre fiasco carregat de mentides i embolics. Els Fons de Competitivitat es van anar rebent mentre a Catalunya hi havia un Govern del seu color. Quan el panorama canvia, però, l’aixeta es tanca. Quin sentit de la democràcia és aquest? I com queda el PSC davant les catalanes i catalans, que es preparen per a unes eleccions imminents? Quin rèdit n’espera treure d’aquest absurd posicionament? I com el pot justificar? si fins i tot el PP hi va votar a favor.

Votar en contra de la majoria socialista al Congrés, no ens enganyem, és un tabú per un PSC subordinat i que a les seves llistes hi té a Carme Chacón: una més que segura candidata al Govern espanyol.

De fet, entre el PSOE i el PSC tampoc no hi ha consens pel que fa a la xifra que demana la Generalitat. El mateix Castells va dir que eren 1.450 milions d’euros, els que demana l’Executiu català. Ara Madrid diu que no és aquesta quantitat, ni molt menys. I què en diu Castells de tot plegat? Doncs s’amaga i no dóna la cara, ni al carrer ni als mitjans de comunicació, en clars exemples com és el del Matí de Catalunya Ràdio, que fa cinc mesos que el persegueix sense èxit.

El resultat de tot això: la pèrdua de la moció. Pel que fa al PP, malgrat haver-hi votat a favor (interessadament per anar contra els socialistes, no ens enganyem, ja que va ser el PP el precursor del recurs de l’Estatut de Catalunya davant el Tribunal Constitucional) s’hi van comptabilitzar sis absències, entre elles el del propi Mariano Rajoy, que haguessin estat clau per guanyar la votació. Per què no hi eren? No els paguem per ser-hi? Clar que tampoc no hi era ni Zapatero, ni una de les diputades socialistes.


És positiu que ERC i ICV (dos formacions del tripartit) es sumessin a la proposta de CiU. El front es va trencar com sempre, ho reitero per activa i per pasiva, pel PSC: s’haguessin pogut abstenir, simplement. Però fins i tot això és tabú a les files socialistes, que de demòcrates no en tenen res de res, com ha quedat ben constatat. I si per 1.450 milions a Catalunya ens va així, ja em faig una idea del què segurament passarà amb l’ansiat pacte fiscal.

Quina vergonya el PSC. Quina vergonya em fa. Montillas, Bolanyos, Ferrans, Nadals i la resta de la processó socialista, que després d'arruïnar el país es dediquen a impedir que un Govern decent arregli el desastre que han causat. Mala peça al teler tenir representants que al país diuen voler una cosa, i a Madrid en fan una altra. Potser la seva extinció es l'única via per a retornar la dignitat al nostre país.

divendres, 6 de maig de 2011

No es pot estar constantment parant l'altra galta, i al damunt pagar el beure




La Catalunya d’avui: hipotecada i sota mínims


Santi Capellera i Rabassó*periodista

A Catalunya, el govern tripartit anterior (PSC-ERC-ICV) ens ha hipotecat fins a la sacietat. Ens ha condicionat en passat, en present i en futur. Malgrat tenir acord de finançament, i el dèficit fiscal del país amb l’Estat ser més que colossal, feia temps que estàvem sota mínims i havent de viure de l’avançament del pagament del fons de competitivitat. Allò era viure a crèdit consumint els diners de demà i que encara no havíem guanyat, però, malgrat la injustícia manifesta, era viure.

Ara, en canvi, tot i les reiterades crides i demandes que el president Mas i CiU han fet en aquest aspecte al Govern central, Zapatero i el seu executiu es neguen a pagar aquest avançament a Catalunya. Zapatero ara no el vol retribuir, i pel que diu el Govern català no el deixarà anar fins després del 22-M. No es pot entendre aquesta classe de política irresponsable que practica el Govern espanyol i el seu president, que no afronta els seus compromisos i els condiciona a unes eleccions, quan es conscient que Catalunya ha de tirar endavant els seus pressupostos

L’embolic amb què s'ha trobat Artur Mas és d'una magnitud sense parangó, ja que el partit del Govern central a Catalunya, o sigui el PSC, al damunt és l’instigador de les protestes per les retallades portades a terme pel Govern Mas, ja que vista la situació extrema, hagués estat un suïcidi no haver pres cap mesura, amb la caixa buida i sense previsions que des de Madrid es retornessin –com s’havia fet amb el Govern Montilla- els diners del fons de competitivitat. Els mateixos que ens neguen el pa i la sal, són aquells que diuen que “s’han de donar alegrement els mateixos serveis que sempre”, i aquí pau i allà glòria, com si no passés res. Com? Qui els suporta? Si la caixa està sota mínims, i els que haurien de pagar s’hi neguen. Com s’ha de fer? Si al damunt els socis dels que s’hi neguen, són els precursors de les queixes que avui es donen des de sectors com la Sanitat, l’Ensenyament o la Cultura a Catalunya.

Aquesta és la doble moral, la doble manera de ser i de fer, el doble raser de mesura. Cal recordar que fa set anys, la Conselleria de Sanitat encapçalada per Marina Geli, va doblar el pressupost del Departament, que ja era notable. Ara, en canvi, es demanen uns ajustos del 10 per cent. Què passava fa set anys, doncs, abans que una pes pesant del PSC com Geli decidís de doblar-se el pressupost? Es desentubaven els malalts? No hi havia gasses ni llits? No hi havia quiròfans, ni sang, ni metges per operar? Quanta demagògia i perjudici global ara. I tot per intentar assolir a corre cuita els objectius polítics que les catalanes i catalans els van negar a les urnes el novembre passat.

I mentre, a la Conselleria de Benestar Social, es descobreixen caixes apilonades i aparcades, que contenen 30.000 expedients referents a la Llei de la Dependència, de l’època dels governs tripartits. Què és aquest tripijoc? Molts dels sol•licitants ja són morts, i altres encara estan desesperats sense notícies. Aquest és el tarannà del progrés i de la por de la dreta que cada dia esgrimeixen els suposats solidaris socials? Aquests que diuen que CiU imposa polítiques ultraliberals.

Des d’aquesta oposició socialista, l’únic tangible que s’aporta són queixes i més queixes, i anar promovent el trencament de vestimentes en sentir des del Govern que cal tancar les aixetes, en el que representen mesures prudents i de benefici col•lectiu, i no pas de repressió i de la fi de l’estat del benestar, com alguns ens volen fer veure. I tot això després que els darrers set anys la disbauxa del Govern català va ser descomunal, en tots els sentits i exemples. Ja quan Artur Mas era president investit, en alguns departaments de la Generalitat controlats encara pel tripartit, es blindaven contractes i se’n feien d’indefinits als incondicionals dels tres partits, coses que enfonsaven encara més el vaixell.

Aquesta, i no cap altra és la Catalunya d’avui. La que veu negada la seva legítima petició pecuniària a Madrid, i la que es troba amb l’erosió a casa, materialitzada per aquests mateixos que li neguen el que li correspon. Per electoralisme? O simplement per convicció? Que cadascú es quedi amb el que més el convenci. El PSC, demana que no es retalli en Sanitat ni Educació ni en polítiques lingüístiques, però un govern no retalla per gust sinó perquè li han caigut els ingressos. I en aquest cas el Govern de Catalunya ha de fer front als pagaments dels interessos del deute assumit irresponsablement pel tripartit.

L’executiu Montilla, per preservar fins últim dia les polítiques socials, va seguir gastant el que no tenia, i sabia que tampoc no tindria en un futur, o sigui, ara. Anar fent forat a les arques públiques i que des de Madrid ho anessin tapant amb partides econòmiques durant set anys, no generava queixes, ni retallades, ni manifestacions. Però generava el càncer de la metàstasi actual, d’això que tenim avui: una Catalunya hipotecada econòmicament i sota mínims. Per això no sobta gens que, arran d’aquestes i altres mentides i juguesques socialistes, a les Balears i al País Valencià hi hagi la previsió que el PP més corrupte de la història arrasi, i que als seus feus més consolidats, el PSOE perdi bous i esquelles.















dijous, 14 d’abril de 2011

Voler ser responsable en moments crítics i al damunt sortir-ne malparat, forma part de la idiosincràsia política espanyola




Canviar la mentalitat de l’Estat: una utopia?

Santi Capellera i Rabassó*periodista

El Govern català és conscient que ha de fer els deures, perquè corren mals temps i perquè després de cent dies fa balanç i s’adona que ha rebut una herència nefasta, per mala gestió, mala praxi política i mala administració, a més de falta de previsió econòmica.

La Conselleria de Salut, un dels punts de mira d’estalvi del Govern Mas per la important partida pressupostària que hi dedica, i no menys mirat per contribuents i oposició, amatents fa moltes setmanes al que l’executiu català hi retalla (massa pel poc temps que fa que CiU és al capdavant de la Generalitat) rep les crítiques, sovint excessives i fruit de falsos o mals arguments de l’oposició socialista, però també -i molt- de la del Partit Popular.

La diputada del PP, Eva García, va adreçar unes paraules certament molt dures i carregades de demagògia i males intencions al conseller Boi Ruiz, davant el Parlament de Catalunya: “que no s’obligui els metges a escollir quin pacient es desintuba”, va dir la popular davant la Cambra catalana i acusant el conseller, que li va replicar contundentment com a metge.

Cal això? Cal fer alarmisme d’aquesta manera i posar Govern i contribuents en peu de guerra entre sí? Tant val guanyar un regidor més a les pròximes municipals del 22-M, que permet tals barbaritats? Algú creu que el Govern d’Artur Mas es vol carregar l’estat del benestar? Algú es pensa que vol rebaixar els drets ciutadans, o privar les catalanes i els catalans dels avantatges que les seves contribucions (per cert, les més altes de l’Estat conjuntament amb la de balears i valencians) els atorguen. Doncs no, no és això. Es tracta només d’aguantar l’envestida d’una crisi que ens afecta a tots, i que d’altra banda fa que l’Estat espanyol no compleixi les seves obligacions financeres amb Catalunya, de retornar uns recursos que de manera prèvia i molt a l’alta –i si cal tornarem a parlar de les balances fiscals- s’emporten històricament del nostre territori.

Mas, doncs, no fa més que actuar amb seny quan diu clarament que, si no s’hi hagués posat remei, això anava al col•lapse com Grècia. El malalt era terminal, i ara és a l’UVI, per emprar els termes en el lèxic del sector que en les darreres setmanes ha generat tanta controvèrsia a Catalunya.

Tothom vol ser el paradigma, tenir la panacea, trobar la solució, però ningú no assumeix que la sortida del pou passa pel sacrifici col•lectiu per reparar el que el sector financer va deixar sota mínims, i amb un camí tortuós per intentar recuperar allò que mai no tornarà a ser com en els anys precedents. Han estat bancs i caixes els que han engreixat la bombolla; els governs que han legislat a favor dels interessos privats i han gastat el que en un futur sabien que no podrien mantenir. També nosaltres, que quan se’ns ha deixat jugar ruleta no ens ho hem pensat dues vegades. Vivíem a crèdit i els diners del crèdit cal tornar-los. I més quan qui els deixa està organitzat de forma global. Aquí queden poques opcions, doncs: o ens deixen d’escanyar o paguem. O fem una revolució contra el sistema.

De sempre Catalunya s’ha caracteritzat com un país cèlebre pel rigor i la responsabilitat. Però ja es veu què passa quan hi ha crisi: ser responsable i fer el que cal té un alt cost social. Perquè, paradoxalment, aquí el premi sempre se l’emporta el populisme fàcil i l’abraçada corporativa. I si al damunt es carrega l’arma amb munició política la cosa empitjora, queda clar.

El Govern català ha de ser valent i presentar el seu pla amb detall; explicar bé el full de ruta i ajudar tant com pugui els desafavorits. I l’oposició del tripartit, que li va deixar el problema, hi hauria de col•laborar sense pensar en rèdits electoralistes i corregir l’estratègia. La incògnita és què passarà a la resta de l’Estat després del 22-M. Qui serà capaç de tirar endavant el discurs de la responsabilitat? Mentre els catalans ens avancem i passem penalitats polítiques i socials per fer-ho ho, en altres indrets construeixen aeroports on no hi ha avions, ni permís per tenir-los, ni rendibilitat per que siguin operatius, i al damunt encara hi ha qui els riu la gràcia.

Ja n’hi ha prou de passar per la indignitat de voler ser responsables, i que al damunt això es penalitzi. És possible canviar del tot la mentalitat de l’Estat i el mateix Estat? O això ja s’ha demostrat una utopia total? I ara no parlo de la independència de Catalunya: parlo de la dependència d’Espanya.

Sobre els babaus Quim Torra i Pere Aragonès, dos exponents de la imbecil·litat i niciesa política que ha comandat i comanda aquesta trista, pobra i dissortada pàtria anomenada Catalunya, en que a molts ens va tocar néixer

Torra i Aragonès fan competència per indignar l’independentisme inconformista   Aragonès parla de referèndum abans del 2030 i Torra critic...