dimecres, 31 de desembre del 2008

Les reestructures de l'Ens Públic sacrifiquen el programa més menorquí (publicat al Girona Notícies, Diari Menorca i es Diari el 4/01/09)


La mort de Quadrant de Menorca, a IB3 Ràdio
Santi Capellera i Rabassó*periodista
El dia 31 de desembre passat, sincerament, va ser un dia molt trist per a tots els que durant un any hem tirat endavant el programa Quadrant de Menorca, a IB3 Ràdio, ja que el que començava com una nova iniciativa de comunicació per Menorca ara fa just un any, acaba la seva història amb una mort sobtada, quan de fet s'estava consolidant com un espai de ràdio que progressava de manera adequada.
El programa, ja des dels seus inicis, havia estat citat en els rànquings d'audiència del EGM RADIO XXI en le seva avaluació del passat mes d'abril, i amb la qualificació que "el programa en desconnexió agafava força a Menorca"; i també en la d'aquest mes de desembre passat, on una nota de premsa de l'Ens Públic Radiotelevisió de les Illes Balears, es reflectia que en només nou mesos l'espai havia guanyat un market share de 2000 oidors a Menorca, tants com el programa “Tassa i mitja”, de doble durada de temps, i a totes les Illes Balears. En fi, que malgrat que les decisions executives que afecten la reestructura de programació d'aquesta casa, aquest ha estat un espai en franca evolució, que ha agradat els menorquins per la seva innegable i aferrada vocació cultural, social i informativa de l'Illa de Menorca. Ens sap greu que s'acabi òbviament, i molt més així, o sigui, de cop i volta, però d'alguna manera també ens sentim molt orgullosos d'aquest, sense cap mena de dubte, triomf mediàtic d'un espai menorquí que va començar de sota zero el 2 de gener de 2008.
Per a tots els que hem tirat endavant durant un any aquest espai durant dotze llargs mesos, ha estat un veritable plaer compartir-lo amb aquesta admirable audiència que són tots vostès. Han estat molts dies de feina feixuga, molts capvespres de grans aprenentatges amb les lliçons magistrals que els nostres convidats ens han aportat cada dia, de molts diversos temes culturals, socials, educatius, artístics, polítics, mèdics, d'enginyeria o de ciències socials, d'història de Menorca i del món, de vaixells, d'avions i de sabates, de bijuteria i de periodisme, de literatura i poesia, d'aficions diverses, de gastronomia, de bàsquet i de futbol, de regates i esports nàutics, de polítiques culturals i de cultura política, d'agricultura, d'ecologisme, d'hostaleria o de fotografia, de pedagogia, de sexe, o dels gran homenots i grans dones de Menorca que no són pocs ni poques.
Aquest nostre -però meu molt especialment- ha estat un espai d'integració que en tan sols un any ha aconseguit la fita de tenir una fidelització de 2000 oidors a l'Illa. Dos milers de persones que cada capvespre de dilluns a divendres han sintonitzat, per agradable i interessant, aquest programna que aquest periodista que redacta ha confegit i realitzat amb tota la seva professionalitat i amb tot el seu afany, amb tota la seva fe en el producte i amb vostès, que són la millor audiència del món.
Nosaltres -jo, per ser clars del tot-, hem posat tota la llenya al foc cada dia de feiner per tirar endavant aquest programa, i difondre tots els usos i costums i inquietuds de les menorquines i menorquins que ens han sintonitzat des de les seves llars, els seus automòbils, els seus llocs de feina al taller o a l'hospital, o simplement pel gust de sentir cada capvespre un menorquí o una menorquina explicar les seves vivències en els cinc sentits de la vida i en les existències que tots els que comformem aquest petit territori enmig de la mar, aportem i hem aportat com un granet de sorra al munt de coses interessants que tots plegats tenim per dir, i que s'han dit a Quadrant de Menorca, un substantiu que es refereix a una zona dels mapes del temps on l'única terra que hi figura és, unicament i exclusiva, la nostra.
Han passat gairebé tres centenars de menorquines i menorquins per aquests micròfons, però encara en trobarem a faltar molts més, perquè la petita Menorca és tan gran en tots els aspectes, que aquest programa hagués pogut durar, tal com nosaltres -com jo vaja- havíem programat, alguns anys sense avorrir gens, més aviat el contrari, perquè l'experiència diària i el coneixement del context en periodisme també és un grau. Però dissortadament no és a Menorca on es decideix el nostre destí i el nostre futur. Això s'esdevé en una altra illa, algunes milles més enllà. I la reestructura que està patint IB3 des de fa uns mesos, la casa de la comunicació pública de les Illes Balears, ha fet que aquests canvis ens afectin d'aquesta manera tan dràstica també als menorquins i als que vivím i treballem a Menorca.
Fem aquesta petita oda del nostre ja finat programa, malgrat que els índexs d'audiència publicats ens han empès a seguir amb la il·lusió de seguir tirant endavant un espai que, certament funcionava i que en aquests moments era com una planteta nascuda d'una llavor, encara feble i amb necessitat de ser cuidada, malgrat que la seva genètica indicava que era el plansó d'un roure si s'hagués pogut consolidar.
Us volem donar les gràcies de tot cor, a vosaltres que heu estat fidels a l'altra banda de l'espectre radioelèctric, d'aquesta plataforma de la comunicació, interactiva pel correu electrònic i pel grup del facebook, i agrair els nostre companys tècnics, als dels serveis informatius i molt especialment al delegat d'IB3 a Menorca, en Dani Bagur, totes les facilitats que ens han donat en tot i en tot moment des dels inicis, per possibilitar aquest programa en un context d'un espai de comunicació gratificant, enriquidor i agradable.
A partir del dia 2 de gener aquest redactor seguirà en aquest mateix dial, de 12 a 2 del migdia, en l'espai Fet a Menorca, que compartirà amb la nostra companya Fanny Mateu, i on a partir d'ara abocarà tots els seus esforços professionals i personals per tal que la nostra ràdio continui en els millors índex d'audiència i de qualitat mediàtica. Gràcies a totes i a tots per haver cregut en el projecte de Quadrant de Menorca, un espai i una referència comunicativa que lluny de morir pren vida amb més força en un altre context de l'espectre radiolèctric. El que més greu em sap de tot però, és que a hores d'ara i en estar-ne assabentada la competència -que no ens citava en els índexs d'audiència precisament per no reconèixer la nostra existència i alça- d'aquesta supressió, es deu fregar les mans perquè en aquest segment horari, Quadrant de Menorca, era el programa líder de la ràdio convencional de l'Illa.

divendres, 19 de desembre del 2008

En periodisme els agressors violents també existeixen (publicat a Girona Notícies el dia 19/12/08, i a Diari Menorca i Es Diari Digital el 21/12/08)


Periodisme, també de convivència i de consens
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Els que ens hem criat i format lluny d'un lloc tan petit geogràficament com és Menorca, a Barcelona per exemple com és el meu cas, sovint, en viure a l'Illa ens sentim sobtats i sorpresos per les coses “curioses i singulars” que hi passen, també en l'àmbit de la comunicació i dels mitjans que la componen.
Els que com aquest redactor, tradicionalment, hem fet informacions de temes molt rellevants socialment i econòmica, no acabem d'entendre ben bé les formes emprades de fer algunes notícies i seguiments de temes, sense òbviament qüestionar-ne els fons quan aquests són verídics, contrastats i noticiables.
Temes candents com l'atracament al Banc Central a Barcelona, el 23 de maig del 1981; o la manifestació en memòria d'Ernest Lluch, assassinat el 21 de novembre de 2000 amb un homenatge manifestació pels carrers de Barcelona que rondava les 700.000 persones i amb la nostra companya de la Cadena SER Gemma Nierga, demanant diàleg a Aznar, amb aquest allà present amb cara de pal per l'efecte d'aquestes paraules; o ja més recentment l'esfondrament del metro i les cases del damunt al barri del Carmel, el 27 de gener de 2005; o la manifestació de suport a l'Estatut de Catalunya amb més d'un milió de persones pels carrers de Barcelona el dia 17 de febrer de 2006, tres mesos abans de traslladar-me a treballar a Menorca, han estat la constant dels seguiments informatius d'aquest periodista entre molts d'altres, inclosos els de delictes econòmics, estafes multitudinàries o afectacions a ciutadans catalans pels tripijocs de Mario Conde al capdavant de Banesto, intervingut pel Banc d'Espanya l'any 1993, i empresonat l'any 1998 per apropiació de 600 milions de pessetes d´Argentia Trust. Tot això fet des d'emissores de ràdio de primera línia com Ràdio Nacional d'Espanya, Ràdio Barcelona, o Catalunya Ràdio; de televisió com TV3 o Televisió Espanyola, o revistes i diaris importants i de molta tirada. Per no citar tot el que hauré vist en el decurs dels sis llargs anys de feina al Gabinet de Mitjans de Comunicació de Presidència de la Generalitat de Catalunya al costat de Jordi Pujol, que precisament no és poc, tant en densitat com en importància.
Això ve a tomb que, una vegada situat a Menorca, i amb aquests antecedents, quedo sobtat del gran interès dels mitjans de l'Illa de voler descobrir -segons la meva mesura- petits temes amagats, podrits, no nets, i conspiracions, favoritismes i altres afers relacionats, que sense deixar de tenir fonament, en un lloc com el que jo provinc, no tindrien ni el més mínim interès per gairebé ningú, i no és cap menysteniment, però és així. No vol dir que aquestes qüestions no s'hagin d'investigar i si s'escau publicar, però, en tot cas, ¿cal publicar-les de manera sensacionalista, com aquells Woodward i Bernstein del Washington Post, que descobreixen sobtats el cas Watergate? ¿Cal arrasar amb tot i tothom per donar a conèixer una petita veritat? Aquesta, en tot cas, és la meva pregunta. D'altra banda, i com a menorquí d'adopció que ja em considero, i com a periodista actiu a l'Illa que sóc, la meva resposta és rotunda: absolutament no.
Crec que hi ha moltes maneres de no amagar la veritat, sense anar “l'acoso i derribo” de l'oponent i la competència, a la caça i captura del que té la paradeta muntada al costat de la nostra, i que intenta vendre com nosaltres per guanyar-se la vida, com fem tots.
Menorca és un territori de només 40 kmts de llarg, amb vuit municipis i una sola carretera principal per la qual ens creuem tots constantment. En definitiva, mitja comarca catalana de les petites, per posar un exemple del que conec. Hi ha qui viu a Menorca i es pensa que els trets a boca de canó enmig d'un carrer des Mercadal son la realitat quotidiana. Hi ha qui creu que els escàndols de Matesa de finals del franquisme, amb el senyor Vila Reyes de protagonista; de Rumasa, amb l'inefable Ruiz Mateos de mestre de cerimònies, els fons reservats del Roldán, els GAL o el finançament irregular del PSOE a través de Josep M. Sala Griso a Time Export i Filesa i les seves extorsions, són també una constant en aquest raconet de món enmig de la mar. I a jutjar pel que he anat veient en el decurs de la meva estada a l'Illa, hi ha a qui fins i tot li agradaria que això fos així, i que segurament deu somniar amb aquesta remota possibilitat, sortosament impensable en aquestes contrades. Doncs no, rotundament, no. Aquestes coses solen passar a altres llocs més àmplis i llargs geogràficament. I els periodistes rigorosos les expliquen d'allà on realment es donen, i no pas les mig inventen, o les inventen del tot com s'ha donat el cas algun cop.
És possible que de vegades a Menorca no es facin les coses prou bé, tal com passa a la resta del món. I és probable que a Menorca hi hagi casos de coses injustes, que cal pal·liar sense cap mena de dubte. Però d'això a matar polls amb bombes, hi va molta distància.
L'esperit dels periodistes, investigador, tafaner i, tot sigui dit, subjectiu i interessat moltes vegades, ens porta sovint a fer més força de la que cal en moltes coses que, potser dialogant, s'arreglen sense cap més complicació. Però, tal com diu la saviesa del ram “no deixis que la veritat t'espatlli un bon titular”, i això a Menorca i per desgràcia es fa patent sovint. Més sovint que a altres llocs territorialment més amplis, i gairebé ningú no es queixa formalment, ni denuncia davant la Justícia moltes d'aquestes irregularitats. De vegades no calen titulars, ni portades, ni denúncies públiques als mitjans. N'hi ha prou amb unes trucades de telèfon (que aquí ens coneixem tots), si realment hi ha interès públic i bona voluntat, bon veïnatge i ganes de convivència. Però llavors passa que no venem, o venem menys que l'altre. I és aquí on crec jo que en el fons radica el problema. Sincerament, a Menorca, com a molts altres racons del món, hi ha temes per destapar periodísticament. I si tots els que en sabem ho féssim, segurament seríem més efectius que qualsevol policia del món, perquè les nostres armes són unes altres, potser més convincents a l'hora de descobrir tripijocs i embolics, sovint petits com l'Illa, això sí. Però ¿cal que la gent, els ciutadans, les persones a les quals ens trobem cada dia pel carrer ens tinguin por? ¿És bo això per al col·lectiu i la societat? que per cert, mantenen un gran divorci. Si tots els que podem i sabem fer aquesta feina, trepitgéssim l'accelerador a fons, potser al cap de quatre dies això semblaria Corea en temps de guerra, enlloc del paradís de la calma; on pels carrers tothom s'agrediria a cop de faca com en l'època de les invasions turques. I crec que els periodistes també hi som per ajudar a fer un món millor, i no pas només per crear problemes, donar males notícies i ser connivents amb el silenci en altres que no interessen divulgar, o a nosaltres mateixos o les capçaleres a les que servim. Que la nostra professió no és precisament la de la mare Teresa de Calcuta, que ningú no s'enganyi. El que periodísticament es pot fer a Barcelona, amb l'empar de l'anonimat i la massa, difícilment es pot portar a terme a Menorca, on sortim al carrer i ens coneixem tots, tal com dic abans. Bons i dolents. I sabem tots de quin peu calcem, que ningú no es faci l'innocent. Sincerament, estic a favor de destapar escàndols, injustícies i coses poc clares. Aquesta és la nostra missió com a periodistes, de servei públic i a la societat. Però estic en contra de crear alarma social, de posar la por al cos dels ciutadans quan se'ls atansa un periodista i els diu: “vol venir al meu programa?” i marxen per cames, o en preguntar-los pel carrer: “què en pensa vostè de tot això?”, s'escuen per la cantonada esfereïts. El groguisme periodístic és una xacra ancestral, molt enquistada, i que solen practicar els carronyaires que no són capaços de fer informacions elegants i vendre-les de manera que interessin, i aquest estil dissortadament i gràcies a la ignorància enciclopèdica d'alguns segments de públic -cada dia menys per sort- potser venç, sí , però de cap manera convenç, i em permeto de fer una paràfrasi de les paraules que Miguel de Unamuno va dir al franquista Millán Astray, quan el “novio de la muerte” va afirmar, “viva la muerte, muera la inteligencia”. Doncs això. El meu prec als companys i companyes, tots i totes, d'aquesta professió que tant m'estimo, i que pròximament incrementarà de manera notable els seus efectius a l'Illa amb mitjans de nova planta, tant visuals, parlats i escrits, i que s'afegiran a la competició per l'audiència, és: respecte personal i professional per aquest petit entorn on som i existim tots, convivència, consens, companyonia i, això també, claredat i lleialtat entre els professionals. Perquè el que estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra.

dimarts, 16 de desembre del 2008

Som líders d'audiència en català a Menorca (publicat al Diari Menorca el 18 de desembre de 2008)


Quadrant de Menorca: 2000 oients en un any, el somni
Santi Capellera i Rabassó*periodista
És un plaer per aquest periodista que dirigeix i presenta aquest espai de connotacions tan illenques, Quadrant de Menorca a IB3 Ràdio, anunciar-los que la ràdio autonòmica de les Illes Balears ha aconseguit el seu millor resultat amb 8.000 oients des de la seva posada en marxa l'any 2005 segons dades oficials del EGM RÀDIO XXI. El nostre programa, Quadrant de Menorca, aconsegueix a l'Illa una màxima històrica de 2000 d'aquests 8000 oidors, només a Menorca, és a dir, una quarta part percentual d'aquesta totalitat, en menys d'un any d'emissions. El nostre esforç i la fidelitat de vostès han fet real aquesta possibilitat que des de Quadrant de Menorca els agraïm de tot cor i amb totes les nostres forces. Nosaltres treballem incansablement perquè això que s'ha esdevingut sigui una realitat de cada dia, i no en va el nostre esforç, conjuntament amb la seva inestimable fidelitat d'audiència diària s'ha convertit en una realitat. Moltes gràcies de tot cor a tots vostès per ser a l'altra banda cada dia de sis set del capvespre, en aquest segment horari que fidelitzen 2000 persones, i que creix cada dia perquè el nostre producte interessa els menorquins i menorquines, i també els que per alguna raó o altra viuen i treballen a la nostra terra sense ser autòctons. Gràcies a tots els que han fet possible aquest pas endavant, des dels companys dels serveis informatius d'IB3 Ràdio i molt especialment a Pau Rovira i a Quim Bertomeu que ens donen avituallament informatiu en directe; els nostres tècnics, en José Luís Linares, en Frankie Pizá i Jordi Fàbregues, que conduint la nau digital ens possibiliten l'èxit sonor, i també als nostres directius que ens han donat la confiança necessària com per posar cada dia en antena aquest nostre espai, Quadrant de Menorca, una aposta local agosarada de la Ràdio Pública de les Illes Balears. Aquest va ser el nostre somni ara fa un any i gairebé 250 programes. Ha estat el nostre somni i encara ho és, perquè arribem en la nostra llengua i en la nostra cultura a totes les seves llars. Benvinguts tots i totes a aquesta gran família d'oients que preferencien els productes mediàtics de casa, sense dependències ni imposicions continentals. Gràcies, somni nostre, Quadrant de Menorca, a IB3 Ràdio, la ràdio que t'estima.

divendres, 12 de desembre del 2008

Només cal una excusa per atiar el foc...i no pagar (publicat al Girona Notícies, Opinió Nacional i Es Diari el dia 13/12/08)


Quan a Catalunya trona, a Espanya hi ha tempesta
Santi Capellera i Rabassó*periodista
La desafortunada frase "Visca la República. Que mori el Borbó!", del diputat d'ERC al Congrés, Joan Tardà ha estat la gota que ha vet vessar el got de les humiliacions a les essències pàtries espanyoles. L'heretge nacionalista torna a la càrrega! Qualsevol excusa és bona per desviar l'atenció d'allò que és el realment important per a Catalunya, que en aquests moments és el finançament. Personalment sóc del parer que el senyor Tardà no desitja la mort de ningú. Com a mínim això no em cap al cap, i menys d'algú que tot el dia es preocupa pels seus correligionaris, i per si els ciutadans de Catalunya tenen alguna mancança o altra, feina que Joan Tardà fa des del Parlament espanyol. Tothom amb dos dits de seny i sense excessives dosis de mala fe sap llegir les paraules abrandades dites des d'un atri polític. I tothom ho hauria d'entendre tal com es diu, és a dir, en arenga política i com una crítica a la monarquia com a institució, a l'estil d'alguns republicans, això sí. Ara bé, aquesta sortida de to serveix perquè tots aquells que volen calumniar contínuament Catalunya tornin a aixecar les orelles... i la veu, i aprofiten l'avinentesa per tornar a comparar Esquerra Republicana amb Batasuna, o per demanar que la Fiscalia investigui Tardà prèvia petició que abandoni l'escó de diputat –potser també ho hauria de fer Bono per qualificar els seus companys de partit de "fills de puta" oi?, o Rajoy, per reconèixer que és un "conyàs" anar a la desfilada del 12 d'octubre, o el mateix Fraga, que ha dit que als nacionalismes -tret del seu és clar– haurien d'estar penjats d'algun lloc. I això no ésv tan punible com el de Tardà? Tot plegat cansa bastant. Que a l'estat espanyol la monarquia no es pot ni tocar, és un fet. Vivim en una monarquia parlamentària perquè així ho diu la constitució, que acaba de celebrar els seus 30 anys de vida. Una monarquia va pel camí de ser una inadequació extemporània tenint en compte les noves circumstàncies socials i polítiques. Tindria algun sentit o alguna funció aquesta institució, per exemple, en una Europa políticament unificada de debò? Quants serien els reis d'Europa aleshores? I quin seria el rei de reis? Hi ha coses amb les quals l'estat espanyol no s'atreveix a lidiar perquè els resultats espanten. Una d'elles és el dret dels ciutadans a escollir quina forma d'estat volen; una altra, és el dret dels pobles a decidir quina relació política volen amb el seu estat. Dit això, els estirabots de dirigents republicans com Joan Tardà no fan cap favor ni als seus ni a Catalunya com a país ni com a nació.
Però parlem de finançament. Des del Govern es diu que les coses segueixen difícils, però després de la decisió de José Luís Rodríguez Zapatero d'incrementar el dèficit per combatre la crisi econòmica, sembla obvi que de diners tampoc n'haurien de faltar per resoldre el nou finançament autonòmic. El que falta, doncs, —com sempre passa— és la voluntat política necessària d'un acord immediat en aquest context. A Catalunya, tots els partits es pregunten –uns més que d’altres i utilitzant diferents graus d'ironia– quan arribarà aquesta nova proposta. I jo dic, tal com deia Bob Dylan ja fa més de 30 anys, “escolta la resposta, que és al vent”, per no dir una altra cosa, no sigui que m'acusin de nacionalista recalcitrant, intolerant i d'antimonarquic i antiborbònic. I així ens van les coses, sobretot quan es tracta dels diners que ens han de tornar, perquè és clar, prèviament ja han marxat. La resta són cants de sirena i excuses de mal pagador.

dimarts, 9 de desembre del 2008

Tapar els senyals no fa pujar altres audiències (publicat al Girona Notícies i a Es Diari el 6/12/08)


El País Valencià "castigat" sense TV3
Santi Capellera i Rabassó*periodista
El Govern valencià del Partit Popular va segellar els repetidors d’Alginet i la Llosa de Ranes, i amb aquest ja són tres els repetidors clausurats pel Govern de Camps. No ho ha pogut fer als de Gandia, Castelló i València, ja que els jutges no ho van autoritzar. És remarcable l’interès de la Generalitat Valenciana a impedir que TV3 arribi als ciutadans valencians que ho desitgin i encara és més notable l’actitud del Govern central, que incompleix el que repetidament havien anunciat els dos anteriors ministres d’Indústria, que s’aprovaria un reial decret que permetria la reciprocitat entre els dos territoris. El Govern català, presidit ara per José Montilla, un dels exministres socialistes, ha reclamat el compliment d’aquest compromís, sense cap èxit, com queda ben clar i ben evident.
En un temps on les fronteres de la comunicació sortosament han quedat extingides, i on a través d'internet ens podem interrelacionar amb persones i espais de qualsevol lloc del llogarret global, ara resulta que els valencians no poden veure la televisió dels veïns. I que podran sintonitzar amb tota llibertat la CNN, però en canvi des dels estaments polítics se'ls nega la possibilitat de poder veure les emissions que es fan des d'un territori adjacent amb el qual hi comparteixen costums, llengua i cultura.
Ja fa un any i mig que el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya i el Ministerio de Industria espanyol van elaborar un reial decret que feia viable la reciprocitat d'emissions de les televisions públiques al Principat i al País Valencià. El pas, en principi, havia de suposar l'inici del final d'un conflicte que es va generar arran de la decisió de la Generalitat Valenciana de tancar els repetidors de TV3 a la zona. Però, seguint amb l'estranya habilitat de Rodríguez Zapatero per incomplir amb la gran majoria d'iniciatives amb les que es compromet, sobretot a Catalunya, el reial decret encara no ha tirat endavant. Com a periodista i per tant operador semàntic de la realitat, m'adono clarament i crec fefaentment que el govern espanyol és còmplice per inacció del tancament d'aquests repetidors de TV3 al País Valencià.
El Govern espanyol està impedint la reciprocitat d'emissions de les televisions públiques catalana i valenciana, en incomplir l'acord que van pactar Generalitat i govern central l'abril del 2007.
Paradoxalment, la que va ser cap de llista pel PSPV per València en les darreres eleccions espanyoles i actual vicepresidenta de l'executiu espanyol, María Teresa Fernández de la Vega, és còmplice per inacció, tal com dic abans, del tancament dels repetidors valencians, ja que des del mes de febrer té damunt la taula del Consell de Ministres el reial decret que dóna el marc legal i els mitjans tècnics perquè es pugui fer efectiva aquesta reciprocitat.
Altra cosa és que això no es vulgui admetre, perquè potser aquest espai de comunicació catalano-valencià es podria enfortir amb aquestes noves emissions paral·leles també del sud al nord, i fer que això cohesionés més el fet dels Països Catalans, terme que tanta por fa a segons qui. Perquè algun dia el Partit Popular, i amb tota seguretat, deixarà de manar al País Valencià, i aleshores potser Canal 9 serà un altre instrument executiu d'aquesta temuda cohesió pancatalana.
En tot cas però, és vergonyant que després de vint anys de TV3 al País Valencià ara s'impedeixi aquesta recepció, que també afecta la resta de canals televisius de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (el 33, el 300 i el 3/24), i que feia dos anys que es podien veure mitjançant el sistema de televisió digital terrestre (TDT). Això mateix és el que va intentar de fer el Govern de Jaume Matas a les Illes, encara que sortosament sortosament no li va anar bé. Personalment i professional sóc del parer que l'audiència es guanya a través de la qualitat i l'atractiu, i no pas a base d'anar tallant senyals aliens.

divendres, 28 de novembre del 2008

Tornen els pirates a les aigües del segle XXI


La nova pirateria possibilita llaços internacionals
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Sincerament, si no fos perquè òbviament els informatius de tots els mitjans de comunicació i països ho reiteren cada dia a cada programa, les notícies de que en ple segle XXI i en l'era de les noves tecnologies han tornat els pirates marítims, semblaria més un conte o una pel·lícula d'aventures que altra cosa. Però dissortadament aquest és un fet real i que comporta no pocs perills pels navegants i pescadors d'aquelles aigües fora de tot control dels països banyats per elles.
La crueltat dels pirates del golf d’Aden és proporcional a la desestructuració o absència de legalitat dels territoris nominalment adscrits a Somàlia i al Iemen. En altres zones poc estructurades i de gran trànsit marítim, com els estrets de Malacca –entre el Pacífic i l’Índic–, el golf de Guinea o el Carib, els pirates contemporanis s’havien limitat generalment a cobrar peatges extorquint d'aquesta manera els vaixells mercants. El cas del golf d’Aden és, doncs, molt més greu. La pirateria ha fet un pas més cap al seu retorn al passat. En el golf d’Aden, els pirates somalis i iemenites estan intentant fer girar el rellotge enrere i crear, en començar el segle XXI, una situació d’inseguretat marítima com l’existent a la Mediterrània del segle XVI.
Els vaixells mercants que des de la Mediterrània i l’Atlàntic naveguen cap a Àsia, o a l’inrevés, es troben, a la boca del mar Roig, amb uns pirates que, entrant en el túnel del temps, no només s’apoderen dels vaixells i les mercaderies, sinó que també segresten les tripulacions. Com en temps pretèrits, exigeixen un rescat per alliberar vaixells i persones. A l’única realitat infernal on els pirates encara no han tornat és a la de convertir els ostatges en esclaus i vendre’ls.
Malgrat tot però, no hi ha mal que no vingui per a bé, i cal dir que la reacció europea ha estat elogiable. Després que vaixells francesos i espanyols haguessin estat víctimes dels pirates, aquests dos països membres de la Unió Europea van ser els primers a enviar una petita força naval i aèria al golf d’Aden, amb base a Djibouti. Després, han acabat arrossegant a la resta d’estats de la UE a constituir una força naval conjunta que faci de policia a la porta del mar Roig. És la primera vegada que els europeus creen una força naval conjunta. Fins ara, al golf d’Aden també hi patrullaven els britànics i els nord-americans, cosa que va possibilitar que el dia 12 de novembre s'evités que un mercant danès fos segrestat. En l'operació dos pirates van ser abatuts.
I si Europa ha mostrat determinació, els pirates del segle XXI estan afavorint una altra fita: la col•laboració de Rússia, que també ha enviat una fragata davant les costes de Somàlia i del Iemen. De fet, l’acció de protecció del mercant danès va ser una obra conjunta anglorussa. Mirin vostès, doncs, com els pirates del segle XXI poden acabar lligant solidàriament tots aquells susceptibles de voler-se lligar, encara que això potser hauria de servir per a evitar actes com el del segrest del fotoperiodista espanyol José Cendón, que va estar capturat per pirates el passat dia 26 de novembre conjuntament amb un altre periodista britànic a Somàlia, a més de dos traductors somalis que els acompanyaven, segons que va informar un portaveu del Ministeri d'Afers exteriors.

divendres, 21 de novembre del 2008

La il·lusió de l'Europa de les Nacions (publicat a Es Diari, Diari Maresme i Girona notícies el 22/11/08)


Quin paper hi juga Europa en l'economia mundial?
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Fa poques jornades va tenir lloc a Washington la reunió dels “G-20 i convidats”, una trobada transcendent pel futur de l’ordre econòmic internacional sota el títol: “Summit on Financial Markets and the World Economy”. Aquesta cimera, una iniciativa europea, ha evidenciat les divergències entre el model capitalista nord-americà impulsat per George W. Bush i el model europeu, i ha enterrat el G-8 com a nucli de referència de l’economia mundial.La cimera ha marcat l’emergència definitiva del reconeixement polític dels líders de les potencies emergents com Brasil, Xina o l’índia i visualitza de manera clara el desplaçament dels centres de poder econòmic i financers que la globalització està accelerant. Tal com va indicar la cancellera alemanya Angela Merkel “hem donat passos importants cap un ordre econòmic global”. Segurament aquesta Cimera, conjuntament amb l’elecció del primer líder polític global, Barack Obama, marquen l’inicií real del segle XXI per a tots nosaltres, ciutadans del món que ens trobem immersos en aquest temps de canvis en tots els aspectes.
Avui es fan comparances amb els problemes econòmics del segle passat, però a diferència d’ara, l’any 1944 els Estats Units tenien una voluntat i una capacitat efectiva de lideratge de l’economia mundial que en l'actualitat no existeix, no ens enganyem. I aquesta influència era tanta que fins i tot s’ironitza en afirmar que a Bretton Woods, quan hi va néixer el FMI, s’hi havia reunit el G-1.
Sovintegen darrerament les comparacions entre la gran depressió del 1930 i la crisi actual, així com també s’ha pretès fer de la cimera de Washington que va tenir lloc fa uns dies el Bretton Woods del segle XXI. Bretton Woods va ser, però, la culminació de dos anys llargs de negociacions per desenvolupar l’economia global un cop s’acabés la Segona Guerra Mundial. A Washington, en canvi, líders de 20 països tot just es van fer una foto d’inici de converses, que seguiran a Londres l’abril del 2009, si no hi ha cap altra eventualitat important que ho impedeixi.
Avui, en canvi, assistim a un fet nou en la història econòmica mundial: els països desenvolupats necessiten diners per finançar plans de rescat i per finançar emissions de deute públic amb què miraran d’impulsar les seves economies... i aquests diners avui són als països emergents, que gràcies als seus superàvits comercials disposen de la capacitat de finançament que necessita el primer món. Assistim al naixement d’un nou món multipolar que farà més complexa l’articulació de consensos, relatius a com i de quina manera cal impulsar el creixement de l’economia mundial. Que ara es parli d’un G-20 és indicatiu de com serà de complicat aconseguir acords, sobretot si algun país dels convidats hi va amb filosofies que apliquen internament, com ara “que tots hi guanyin sense que ningú no hi perdi”.
A diferència d’ara, l’any 1944 els Estats Units tenien molt clar que el lliure comerç havia d’impulsar el creixement de l’economia mundial. Avui, en canvi, tot i les manifestacions de bona voluntat del G-20, des de dins dels Estats Units es multipliquen les pressions en alguns sectors productius importants per mirar de limitar les importacions de béns dels països emergents, pel fet que destrueixen molts llocs de treball als EUA. L'electe president estadounidenc Obama, s’ha mostrat sensible a aquestes peticions, i un dels efectes més transcendents del seu mandat, fins i tot quan ja no sigui president, serà el rumb que deixarà marcat per als pròxims decenis en aquest aspecte decisiu per al futur de l’economia mundial.
En relació al nostre espai, ens queda preguntar-nos, on és l'Europa unida?. En moments difícils com aquests, on cadascú campa a les seves segons els seus pròpis interessos, es veu clarament aquesta falta de cohesió del que hauria de ser una sola veu. On és Europa quan cadascun dels representants europeus actuen com a vedettes, amb una agenda nacional i internacional no sempre coincident? Si en política és tan important la realitat com les percepcions, a la Unió Europea li queda un llarg camí per recórrer en el terreny internacional. Per als EUA i la resta de països del món, el que compta de veritat és l’opinió de França, Alemanya, Itàlia o Gran Bretanya. Per separat. Ni rastre d’un actor internacional denominat Unió Europea. Una llàstima, sincerament, veure un líder com Sarkozy, cedir una de les dues cadires a les que tenia dret a Zapatero, ansiós de glòria i participació. Una llàstima cada personalisme ambiciós com el que va demostrar Sarkozy, que es passejava amb el doble barret de president de França i de president de la Unió Europea. Un personalisme messiànic que fa un flac favor al que molts esperem amb il·lusió que passi algun dia de veritat: la Unió, també política, de l'Europa de les Nacions. Sí, de les nacions.

divendres, 14 de novembre del 2008

The Economist falta a la veritat en la informació sobre Catalunya (publicat a Es Diari, Nació Digital i Girona Notícies el 15/11/08)


Poca cultura democràtica: la gran vergonya d'Espanya
Santi Capellera i Rabassó*periodista
De fet començo a escriure aquest article força indignat i trist alhora. Llegeixo la informació que el setmanari britànic The Economist fa en un ampli reportatge sobre Espanya i l'anàlisi que fa sobre Catalunya i no m'ho puc creure. Semblen unes conclusions talment dictades per la premsa madrilenya més catalanòfoba. Em fa l'efecte d'estar llegint les pàgines d'El Mundo, en les que a diari hi sol haver articles del mateix estil, encara que quan es tracta d'aquest mitjà no m'importa en absolut, ni m'afecta gens, ja que és el reflex de l'anticatalanisme per antonomàsia, i això no se li escapa a ningú que tingui una mica de senderi. Però que una prestigiosa revista com The Economist entri en aquest joc de desqualificacions, em sembla prou motiu com per preocupar-me, capficar-me en el tema, i preguntar-me què està passant. Tradicionalment Catalunya i els catalans havíem estat observats i defensats per historiadors i hispanistes britànics, que de fet s'havien posat a treballar per donar a conèixer la idiosincràsia del poble de Catalunya i de les seves reivindicacions ancestrals en matèries com la llengua i la cultura, vetades i massacrades pel franquisme fins a la sacietat. Historiadors com Hew Thomas, Paul Preston, Gabriel Jackson, Teel Steekman, Mathiew Tree, o el mateix George Orwell, que va fer un homenatge a Catalunya, eren els que tradicionalment explicaven la veritat i el prestigi de països com Catalunya, ofegats per estats centralistes i unitaristes com l'espanyol, a més de totalitaris durant molts anys. Avui dissortadament amb donar opinió s'hi atreveixen periodistes passavolants, sempre sensibles a l'opinió dels mitjans espanyols, que volen veure els catalans des d'aquesta errada i tan poc justa òptica espanyola. ¿I com responen els estaments estatals, per exemple, a la informació que el setmanari britànic The Economist ha fet sobre Catalunya i la llengua catalana en general? Doncs amb silenci absolut, que és com aquell que calla perquè atorga. Ha hagut de ser la Generalitat de Catalunya qui presentés un memorial de greuges davant el setmanari anglès, perquè la diplomàcia, sempre castellana i funcionarial, ha mirat cap a una altra banda. Si això que el setmanari britànic ha publicat és possible, és perquè el tractament que des de l'estat es fa de les nacions i els fets nacionals que conviuen conjuntament dins l'estat espanyol, és absolutament tronada i pejorativa en relació a les diferències que aquests fets suposen, i per la manera uniformadora que han tingut els distints governs de l'estat en els darrers anys. Aquests, independentment que fossin del PSOE o del PP, no han fet més que atiar el foc de les pugnes entre els que suposadament se senten agreujats perquè en alguns territoris de l'estat no es parla de manera única la llengua castellana imposada per la força -en un moment determinat de la història-, malgrat aquests ser part de territoris com per exemple l'antiga Corona d'Aragó i que comprenien l'actual Principat de Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià, amb la Franja de Ponent inclosa, i els que també s'hi senten perquè la seva pròpia parla, com ara la catalana, la gallega o la basca, resulta menyspreada i titllada poc menys que de fet tribal, malgrat que això, perdent una mica de temps culturitzant-se i estudiant la història com cal, és molt fàcil d'entendre i d'assimilar, sempre que els interessos o els odis generats no impedeixin la claredat de visió amb què les coses tangibles s'han de mirar de manera objectiva i real.
Per això revistes amb tant de suposat criteri i prestigi com ara The Economist, vist el que des de l'interior de l'estat espanyol es diu al respecte sobre el tema que han abordat, s'atreveixen a arribar fins i tot a l'insult. I em sembla del tot estrany, sincerament, que això es pugui fer des de mitjans de comunicació d'un estat com és el Regne Unit, on des de sempre s'han separat les diferències culturals i lingüístiques dels seus distints fets nacionals incloses les dels esports i les seleccions de cadascun dels seus països integrants, dels interessos que per l'estat són prioritaris, i que de cap manera es corresponen amb fets com els que cito anteriorment. Aquesta és la gran vergonya d'Espanya. Aquestes són les dolences què pateixen els uniformitzadors carpetobetònics que promouen una realitat cultural i nacional falsa, que per si sola no s'aguanta per enlloc. I després parlen de nacionalismes perifèrics exacerbats. Per a comprovar això de l'exacerbat només cal posar qualsevol canal d'àmbit estatal, o la mateixa televisió pública, RTVE, que cada vegada és més integrista pel que fa a les banderes espanyoles úniques i a l'adjectivació que dels fets castellans fa, en fer-los vàlids per a tots els ciutadans de l'estat. “Nuestros jugadores”; “tenemos que conseguir el triunfo”; “todos con la Roja”; “la Davis es nuestra”, i coses per l'estil, en són exemples d'articulats “possessius” emprats a la televisió que paguem tots. Els nacionals espanyols i els altres que no ens hi sentim, perquè això de nacional espanyol ens porta a altres èpoques pretèrites. No es poden creure un estat plurinacional i plurilíngüe perquè de fet l'Espanya actual és un producte de les conquestes territorials de Castella. I tota conquesta té uns límits, que són precisament els de la nació del costat i que se'n sent. Per no parlar de quan Carrero Blanco, en la seva ignorància enciclopèdica, va proposar als EUA envair un país de l'OTAN com Portugal perquè en aquella nació s'hi havia esdevingut l'anomenada “Revolució dels Clavells” que va tenir lloc el 25 d'abril del 1974, i allò era comunisme i calia lluitar contra aquesta xacra. El conqueridor Carrero ja somniava d'entrar amb la bandera franquista a Tras-os-Montes, que s'hagues transformat amb Detrás de los Montes naturalment, i aixecant un Monumento a los Caídos a Alenteho, que hagués passat, de seguida és clar, a anomenar-se Alentejo, i hagués obligat a tot Portugal a parlar castellà, tant sí com no, seguint els paràmetres que tant Felip V com Franco van aplicar als territoris catalanoparlants de la Corona d'Aragó . El que no sabia aquell impresentable és que els EUA no atacarien de cap manera, un país de l'OTAN, perquè Portugal no era cap república bananera. Per això la diplomàcia espanyola, avesada encara a aquestes coses tan enquistades en la involució, fracassa en aquests aspectes de les diferències, com també fracassen els pretesos sentiments d'amor de molts de nosaltres cap a les seleccions espanyoles. Espanya hauria d'haver aconseguit a hores d'ara que no se l'odiés per res, ni per irrespectuosa amb les cultures de dins l'estat, ni per impedir que les nacions incloses en el seu estat fossin reconegudes sense eufemismes i fessin ús lliure i il·limitat de les seves llengües i de les seves cultures, que ja s'haguessin preocupat els Governs d'aquests territoris d'ensenyar castellà, anglès i el que hagués calgut. I sinó mirin si a Andorra hi ha algun andorrà que no parli, escrigui i llegeixi perfectament, a més del català -llengua única oficial al Principat andorrà- francès i espanyol. Potser si això hagués estat així avui cap periodista desinformat d'un lloc, per cert tan imperialista com el Regne Unit, s'atreviria a insultar Catalunya i els seus dirigents polítics, democràticament elegits per un Parlament que és molt més antic que l'espanyol, i fins i tot que el seu propi, el d'Anglaterra, coses que aquests col·legues britànics força illetrats i poc versats en el tema, tal com es pot comprovar, òbviament desconeixen.
II
Potser si l'Instituto Cervantes s'hagués dedicat a posar en coneixement de tots els països on s'ha establert que a l'estat espanyol hi ha quatre llengües oficials -i no pas cinc perquè inclouen el valencià com una llengua distinta de la catalana-, els diferents executius centrals no haguessin permès que s'hagués qüestionat la unitat de la llengua catalana a l'estat, i haguessin donat a entendre explícitament i sense ombres, que la llengua gallega forma part de l'idioma galaicoportugués, cosa que qualsevol llicenciat en llengües romàniques sap -però no la resta potser-, ara les simpaties cap a la bandera “rojigualda” tal vegada no serien més -perquè al darerre d'aquesta bandera hi ha molts mil·lers de morts i assassinats, sobretot del 36 al 39 del segle passat-, però tampoc no hi hauria l'animadversió que una bona part de la població espanyola (i em refereixo a la dels territoris agreujats) li té i no se la sent seva, sinó tot el contrari: és ofensiva pel sol fet del que representa per a aquests sectors i les causes esmentades. Potser no es cremarien banderes espanyoles ni fotografies reials, perquè simplement hi hauria la convivència que tot país democràtic hauria de tenir dedins i cap a l'exterior. Si conviuen, malgrat que sigui òbviant-se correctament i respectuosa, societats tan diverses com la suïssa o -malgrat tot- com la belga, que tenen quatre i dos llengües oficials respectivament al cor d'Europa, o el mateix Regne Unit, on dins les seves fronteres existeixen fins a quatre seleccions nacionals esportives i quatre llengües distintes, ¿per què això mateix no hagués pogut ser possible a l'estat espanyol?, on precisament s'hi sumen els antics territoris de dues corones tan importants com la d'Aragó i de Castella, que durant una època van dominar Europa, i bona part del món. ¿Per què aquest interès en anihilar-ne una -usada per molts milions de catalanoparlants dels distints territoris de l'estat- i deixar-la sota mínims amb totes les reaccions adverses que aquest fet suposa? Això, segons el meu criteri, només és solucionable amb una més gran cultura democràtica, cosa que la falsa pau de la Transició ens va negar de facto, malgrat haver estat aleshores un remei momentani per tal de no vessar ni una gota de sang de ningú. Allò va ser, tot plegat, pa per avui i fam per demà. ¿Qui s'imagina un Tercer Reich alemany integrant els seus capitostos a les fileres dels conservadors, i enterrant Hitler amb tots els honors, en un mausoleu faraònic que hagués reflectit tot el seu messianisme (i al damunt construït pels jueus víctimes de l'Holocaust), amb bombo i platerets fins al dia d'avui? El que va semblar que no es va acabar malament, en el moment actual encara s'arrossega. I per això, avui, després que Pau Casals va fer aquell discurs al si de l'ONU l'any 1971, encara en vida del dictador espanyol, uns periodistes britànics es permeten d'insultar el poble de Catalunya i confondre els seus fets, deixant de banda tot el rigor històric que això mereix. Persones com Pau Casals i els historiadors seriosos, són les que veritablement han donat a conèixer Catalunya i els seu fet essencial i nacional, i no pas la democràcia de poca tradició, o de cap, millor dit, que hi ha instaurada a Espanya. Una democràcia, a jutjar pels actes dels seus dirigents, de pa sucat amb oli, interessada, encapçalada per un cap d'estat posat a dit pel dictador Franco, sense que els ciutadans l'haguessin pogut sancionar a les urnes i donar el seu parer de si volien una monarquia, o una república, que era el sistema de govern espanyol que va ser arrasat i anulat per les armes dels colpistes del 1936. Patètic, sincerament. Una democràcia que avui omple la boca de molts que la rebutjaven, i que ni tan sols la van votar o la van votar contràriament, perquè ja els estava bé el que hi havia; el que hi va haver durant quaranta anys. Una democràcia que avui contempla partits de tan poca pluralitat com Ciudadanos o com Democràcia Nacional, on en el seu sí no s'hi contempla altra llengua que la castellana, i no s'hi accepta altra nacionalitat ni nació que l'espanyola. Això és democràcia? Avui aquest estat, i per tant els hereus d'aquell altre que va posar en pràctica allò malanomenat Transició -de què i cap a què?- permet aquestes coses que no li hauries de ser indiferents. Perquè insultar Catalunya i malparlar d'ella -ni que sigui per part d'un setmanari anglès- ho haurien de considerar insultar una part d'Espanya, d'això que tan promulguen i allà on ens posen a tots, sense ni tan sols preguntar-nos si ens agrada ser-hi. Un estat que ni tan sols dóna la cara per defensar el que, segurament com ha passat sempre, haurà de defensar la societat civil catalana i els fundadors dels partits polítics catalans, conjuntament amb el Govern de Catalunya, que com és costum històric, es queda sol davant les adversitats. Si aquest és l'estat de tots, seria la seva obligació de sortir en la defensa d'una part d'aquests tots. Però aquest estat no ens té cap deferència -malgrat que les Illes Balears, Catalunya i el País Valencià encapçalen el rànquing de les balances fiscals en aportacions econòmiques- i no ens tracta com cal, perquè en el fons no formem part de les seves essències pàtries ni de les seves arrels, i ens vol espanyols a la seva manera, que tots sabem quina és. Per això acabaré l'article amb aquelles paraules que l'insigne músic català fill del Vendrell va pronunciar davant les Nacions Unides amb motiu de ser condecorat pel llavors secretari general de l'organització, U-Thant amb la Medalla de la Pau. “Aquest és l’honor més gran que he rebut a la meva vida. La pau ha estat sempre la meva més gran preocupació. Ja en la meva infantesa vaig aprendre a estimar-la. La meva mare – una dona excepcional, genial - , quan jo era noi, ja em parlava de la pau, perquè en aquells temps també hi havia moltes guerres. A més, sóc català. Catalunya va tenir el primer Parlament democràtic molt abans que Anglaterra. I fou al meu país on hi hagué les primeres nacions unides. En aquell temps – segle onzè – van reunir-se a Toluges – avui França – per parlar de la pau, perquè els catalans d’aquell temps ja estaven contra, CONTRA la guerra. Per això les Nacions Unides, que treballen únicament per l’ideal de la pau, estan en el meu cor, perquè tot allò referent a la pau hi va directament. (...)Fa molts anys que no toco el violoncel en públic, però crec que he de fer-ho en aquesta ocasió. Vaig a tocar una melodia del folklore català: El cant dels ocells. Els ocells, quan són al cel, van cantant: "Peace, Peace, Peace" (pau, pau, pau) i és una melodia que Bach, Beethoven i tots els grans haurien admirat i estimat. I, a més, neix de l’ànima del meu poble, Catalunya.” A veure si n'aprenen d'una vegada, si és que això no és demanar miracles a la caverna unitària i uniformada.

divendres, 7 de novembre del 2008

La lluita contra el masclisme és cosa de tots (publicat al Girona Notícies i a Es Diari el 7/11/08, i a Diari Menorca el 12/11/08)


Violència masclista: Justícia i injustícies
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Només en el primer semestre d’aquest any s’han plantejat judicialment més de 19.000 casos de violència de gènere als jutjats amb un augment de en relació a l’any anterior d'un 17%. Un nombre important de denúncies no arriba a judici i segons les darreres xifres es donen més d’un 40% d’absolucions en les sentències relacionades amb aquests temes, ja que moltes de les proves presentades resulten desestimades. A més, els jutjats de violència contra les dones estan col·lapsats i les causes s’endarrereixen de manera molt important a tot l'estat.
El fet que la majoria dels països del món legislin contra, la mal anomenada sovint, violència envers les dones amb més o menys convicció és un avenç extraordinari, molt important, que la lluita de les dones ha aconseguit. De fet caldria fugir d'eufemismes i aquesta xacra hauria de ser titllada a tot arreu, tal com ja passa a molts mitjans de comunicació, de violència masclista.
En aquests moments, i en la nostra cultura, els maltractaments contra les dones ja no es consideren un problema de les dones sinó un problema de la societat en general. S’hi lluita des de diferents camps com el social, el d'ordre públic, el judicial i també el polític, on als respectius parlaments es fan lleis en contra d'aquesta anormalitat. És un d’aquells temes que qualsevol govern democràtic té a la seva agenda legislativa, i tant a nivell d’estat com dels distints territoris regionals i nacionals se n’han elaborat moltes lleis al respecte. És, diguem, una qüestió d’aquelles considerades “políticament correctes” a tots els efectes. L’aplicació pràctica diària d’aquestes lleis suscita força comentaris dels agents socials que hi treballen a diari, tals com policies, assistents socials i aparell de la Justícia en general. I els suscita no només per lloar-ne l'efecte i l'aplicació de tals lleis, sinó de vegades per remarcar-ne les mancances, causa habitual de morts i altres desgràcies relacionades que s'haurien pogut evitar.
És preocupant veure com, malgrat les lleis i els jutjats especialitzats, segueixen existint cada any més dones mortes o ferides greus. Alguna cosa no acaba de fer-se bé. Cal reconèixer que és un tema molt difícil d’abordar, una tasca molt feixuga es miri per on es miri. Tinc la impressió que cada dia arriben als jutjats massa assumptes amb poca rellevància penal, i en canvi no hi ha prou protecció per a moltes dones que estan en una situació de risc en l'entorn on es troben. Potser no hem acabat, tots plegats, de tenir clar per on s'ha d'atacar el problema. També val la pena ressaltar alguns punts que crec que potser, per una excessiva “correcció política”, no s’aborden encertadament. Efectivament han augmentat de manera considerable els maltractaments per part d’homes provinents de la immigració, i aquest seria un altre assumpte amb una arrel del camp de l'educació que altra cosa. Crec que reconèixer-ho i intentar prevenir el perill en aquests ambients no és xenofòbia, sinó intentar protegir les mateixes dones immigrades que són les que més maltractaments reben, i les que més desprotegides estan perquè sovint elles són connivents en la seva pròpia desgràcia. Per això torno a remarcar el del problema amb l'educació. Moltes lleis preveuen donar feina a la dona maltractada i moltes d’elles estan a casa nostra per motiu de l'anomenat “reagrupament familiar” encara que, incomprensiblement des de tots els àmbits, sense permís de treball.
D' altra banda, i davant d’un problema tan greu com el maltractament, opino que tampoc no és bo que s’estigui creant una certa consciència social que els homes són discriminats, i falsament denunciats. Per això vull incidir en que les dones saben del cert que tenen molts privilegis, entre ells els de denunciar maltractaments, encara que aquests ni existeixin, ni hagin existit mai. En privat se’n parla molt, d’aquest tema. En públic, poc o gens. Crec que aquest no és un bon camí per impartir la consciència social contra el maltractament. S’ha de lluitar contra tots els maltractadors, però no contra els homes en general pel sol fet de ser-ho. I també cal no crear consciència que es privilegiarà la víctima si denuncia agressions, sinó que se la protegirà d'aquestes i de l'agressor. Cada vegada que una dona maltractada no denuncia el seu maltractador, fa un flac favor a les altres dones maltractades, víctimes de falses creences i drets masclistes que no existeixen. Els fa tant flac favor com la dona que denuncia maltractaments sense que aquests hagin existit, perquè això debilita la confiança de la societat en aquesta mena de denúncies.

divendres, 31 d’octubre del 2008

Un president executat pel sol fet de ser-ho mereix ser exonerat (publicat a Es Diari Digital, Girona Notícies i Diari Menorca el 2/10/08)


La veritable justícia per a Lluís Companys
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Al final del franquisme i durant la Transició, i a fi i efecte de no entorpir el futur cap a la incipient democràcia, es va intentar tirar terra sobre les víctimes dels totalitaris. Ni durant aquell període ni en molts casos fins avui, aquests agreujats no van rebre cap tipus d'indemnització ni disculpa. Ni tan sols uns humils reconeixements. Avui ningú no espera que aquells torturadors o assassins paguin la responsabilitat dels delictes comesos, ja que s'aspira simplement que els afectats, les víctimes –l’estat n’és responsable subsidiari absolut–, siguin exculpats d'aquells falsos delictes pels quals, molts d'ells, van estar condemnats a mort, és a dir, que la seva memòria sigui dignificada com cal.
Aquelles víctimes, acusats i jutjats injustament del i pel franquisme no són culpables de res, per molt que ho diguin els tribunals guanyadors que en van ser art i part, agradi o no a qui sigui. Ni els guàrdies civils que van defensar la Segona República, els militars o mossos d’esquadra que van obeir la consigna de disciplina i honor ni els civils que van acudir a fer la guerra per defensar la legalitat cridats pel Govern de l'estat en legítima defensa de l’ordre, no poden estar acusats de res. Els responsables de rebel·lió, mot pel qual molts dels citats van ser acusats, eren paradoxalment els jutges. Militars que van vèncer el poble ras perquè eren professionals de les armes i els altres -només- uns idealistes. Militars que en molts casos, es van mantenir fins a la mort del dictador i encara més enllà, gràcies al suport dels poders fàctics d'una Europa que sortia d'una contesa i que volia la tranquil·litat anticomunista que el dictador espanyol els oferia. Sense oblidar el suport dels Estats Units, que amb la instal·lació de les seves bases a Rota i a Torrejón de Ardóz asseguraven el franquisme i els seus atlàters per quatre dècades. Si Normandia hagués estat Cantàbria, avui Franco no seria al Valle de los Caídos ni els morts estarien encara pendents de tomba honorable o, simplement, digna.
La mort violenta d’un president estimat és un xoc per a una nació, si aquesta mort és produïda arran d’una revenja d’estat i per l’aparell de poder (justícia militar, Ministeri d’Afers Exteriors, etc.) l’impacte és encara més faraònic. I si, com a guinda del pastís, això es produeix a causa d’un rapte en terra tradicional d’asil com éra França, i a més hi ha l’ocultació durant mig segle del procés, les conseqüències seran les que tenim: el president assassinat serà la imatge de lluita, serà el símbol col·lectiu que és per tots els que, objectivament, mirem i analitzem de manera personal, però també professional, aquella història que per sort no ens va tocar de viure. Per aquesta raó molts catalans, només cal veure els documentals, pengen la seva foto i van a les manifestacions on es reclama que se li faci justícia, simplement amb aquesta icona.
La memòria del president Companys entra en la política actual de pugna de partits catalans i del joc que d'això en fa l'estat; tanmateix, la seva importància no ha de ser en aquest àmbit curt sinó que és la punta de llança del restabliment de la dignitat dels vençuts. Tinc la sensació que Companys –la resta no ho sé– serà exonerat, ja que no hi ha cap argument per defensar avui la legitimitat de l’afusellament de qui va ser una bona persona, va estimar el seu país i, tot sigui dit, va signar indults i va atorgar passaports fins i tot a militars rebels que li devien la vida. Crec que això però, cal generalitzar-ho a tots els republicans afusellats o repressaliats pel sol fet de ser-ho.
Potser no cal revisar tots els consells de guerra del període però sí tots els que tenen a veure amb causes ideològiques. Si es tracta d'un recluta que roba un fusell i mata el tinent ja hi ha uns camins determinats. Però si, per exemple, un mestre catalanista és subscriptor de La Humanitat o Treball, el criden a files, i el 1939 o 1940 l’empresonen o l’afusellen, algú ha de dir als seus familiars que no és el recluta que roba i mata, no? Se'l fa passar com si fos l’assassí per una petició als organismes militars quan l’origen –i la solució– és política, i no pas de cap delicte.
Molts esgrimeixen que aquest fet suposaria molta feina administrativa "i que les coses ja estan bé com estan". Doncs no. Els innocents van patir molt més encara per la intolerància i revenja continuada durant llargues dècades i el seu silenci els ha honorat. També s'argumenta que ja han passat els anys i que hi ha hagut lleis d'amnistia. Quina amnistia hi pot haver per crims contra la humanitat? Si a més aquests sempre estan vigents i tenen caràcter retroactiu. Aquest doncs tampoc no és cap motiu de pes, i els familiars es mereixen una resposta. Les restes dels assassinats republicans han d'anar a una fosa digna -tal com hi van anar de seguida els del bàndol franquista als quals se'ls va alçar monuments a cada poble i ciutat de l'estat- i no pas a fosses comunes com si es tractés de bestiar víctima d'una epidèmia. I la memòria ha d'estar restituïda. Personalment considero que aquestes dues iniciatives són imprescindibles i les mínimes, encara que també s'hi podria incloure una indemnització digna, i un diploma o certificat a cadascun dels repressaliats i assassinats agraïnt la seva generositat en donar la vida per defensar la legalitat establerta, ja que en definitiva, i segons aquestes lleis que avui tan aferrissadament defensen alguns obviant-ne moltes parts importants, es tractava de ciutadans espanyols. Tan iguals com els vencedors d'aquella atrocitat, i alguns, com en el cas de Lluís Companys, presidents de territoris com Catalunya, nació amb drets, institucions i parlament democràticament elegits, pesi a qui pesi.

dimarts, 28 d’octubre del 2008

Ricard Maxenchs va ser un referent barcelonista pel periodisme (publicat a Es Diari i a Girona Notícies el 26/10/08, i a Diari Menorca el 30/10/08)


Alguna pregunta més? alguna pregunta más?
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Aquesta frase ja queda per a la història. Ja és tot un referent en el món periodístic i mediàtic, més després que el seu precursor ens deixés víctima d'un càncer galopant el passat dia 22 d'octubre.
Érem amics i havíem estat companys de feina al Barça, on vaig treballar a les seves ordres -puntualment i com a relacions públiques a la llotja presidencial durant dos anys cada dia de partit a casa-, per la qual cosa la seva mort m'ha impactat i entristit de manera molt directa. Maxenchs encara era molt jove, només tenia 54 anys, i formava part de l'imaginari col·lectiu dels aficionats culers que dia a dia i en pocs anys, ens vam anar a acostument a aquella frase que més tard va fer famosa a Catalunya Ràdio l'Antoni Bassas i els seu espai APM (Alguna Pregunta Més), que últimament havia estat inclòs dins el programa que va presentar durant catorze anys i fins el juny passat, El Matí de Catalunya Ràdio, i que havia saltat a TV3 amb espai propi.
Som molts els que vam compartir la companyia i la bonhomia d'aquest gran barcelonista, bon periodista i millor persona que era en Ricard Maxenchs. El mateix Antoni Bassas i en Joaquim Maria Puyal entre altres, en els temps ja gairebé immemorials de l'Àlex Botines timonejant la redacció esportiva de la primera i número 1 EAJ1 Ràdio Barcelona Cadena SER, mentre ell treballava a El Mundo Deportivo i sovint ens trobàvem tots a Can Barça per cobrir els partits de competicións diverses del Club. Maxenchs va treballar com a periodista en l'esmentat rotatiu esportiu, i també als esports de Televisió Espanyola de Sant Cugat, entre altres mitjans de comunicació, fins que el 1981, amb Josep Lluís Núñez de president, es va incorporar al FC Barcelona com a cap de premsa. El seu pes dins el club, com a home de confiança de Núñez, va anar augmentant, fins que el 1993 va ser nomenat director de relacions externes i, posteriorment, director general adjunt a la presidència, en l'època de Joan Gaspart. Després de 23 anys vinculat al FC Barcelona, Maxenchs va deixar l'entitat el 2003 per convertir-se en el director de relacions institucionals i reputació corporativa del grup Abertis, abans de fitxar per La Caixa.
Maxenchs era un home que traspuava amabilitat i educació en el tracte, encara que dins de tot aquest context era un personatge seriós i francament tímid. Vam coincidir en molts àmbits de la vida, tal com sol passar entre un col·lectiu reduit com el periodístic (ara ja no tant), en una ciutat on tots els que treballàvem a mitjans de primera línia ens coneixíem, ja que se solia sortir d'un per anar a un altre pel simple fet de canviar i fer coses distintes, on també et retrobaves amb vells companys d'altres aventures professionals. Fins i tot la vida ens va fer trobar en l'escola dels nostres fills, l'Escola Thau de la carretera d'Esplugues de la Ciutat Comtal, on ell hi portava les seves filles i jo el meu fill, i que tantes vegades ens va fer coincidir personalment per altres raons bastant diferents de les professionals.
Maxenchs va deixar de ser periodista en actiu per fitxar pel Barça i esdevenir el primer cap de premsa d'un club de futbol a l'estat espanyol. Els primers temps en el club blaugrana anava pels passadissos i baixava als vestidors i els jugadors de l'època com ara els Artola, Ramos, Migueli, Alexanco, Schuster, Esteban, Simonsen, Quini, Urruti, Gerardo, Moratalla, Víctor o Carrasco, poc acostumats a tenir reporters treballant a i per a la casa, i menys pul·lulant pels llocs més íntims com els vestidors o la sala de massatges, que consideraven feus propis, callaven al seu pas "per por de fer comentaris agosarats i impublicables davant un enemic declarat com era un periodista". El pobre Ricard els havia de convèncer que ell ja no estava a l'aguait dels comentaris dels jugadors del primer equip, sinó que havia esdevingut el cap de premsa d'aquella entitat futbolística gairebé centenària. La primera sensació que et donava Maxenchs quan el veies a les rodes de premsa o pels passadissos de Can Barça al darrere de Josep Lluís Núñez o algun dels seus directius era de discreció i d'estar sempre on calia.
Ricard Maxenchs va ser pioner de la normalització de les tenses relacions entre el club blaugrana i els periodistes, i el que hagués passat o no amb Laporta per prescindir dels seus serveis al Barça només ho sabien ells, encara que després de 23 amb Núñez això és fàcil d'endevinar. En tot cas pero, no seré jo qui ho posi en tela de judici, ja que prefereixo parlar del meu amic Ricard Maxenchs i Roca com una bona persona que era i com un gran professional reconegut i contrastat del periodisme, i no pas per si havia triat un o altre camí, ja que això només era de la seva incumbència. El que vull remarcar és que era un entusiasta d'aquest ofici nostre que ens roba el cor i l'ànima, i que de vegades ens fa riure molt, i també plorar de manera indefectible. Crec que Maxenchs donava la talla en tots els aspectes, ja que segons el meu criteri, un cap de premsa i/o comunicació ha de ser aquell el qual els periodistes no notin quan no el necessiten, però que estigui a la seva total disposició quan en requereixin el seus serveis, al mateix temps de servir amb eficàcia total a l'organització pública o empresarial a la qual pertany. I penso que Maxenchs complia aquestes espectatives. No vaig poder anar al seu enterrament perquè Menorca, dissortadament massa sovint, queda lluny del continent, per horaris i preus, i tot plegat va fer impossible el desitjat desplaçament de comiat. Només em queda dir que els que et vam conèixer a fons no t'oblidarem fàcilment amic Ricard. Fins sempre.

dilluns, 20 d’octubre del 2008

Quadrant de Menorca arriba als dos centenars d'edicions (publicat a Es Diari, Revista de Ferreries i Diari Menorca el dia 23 d'octubre de 2008)

Quadrant de Menorca a IB3 Ràdio: 200 programes
Santi Capellera i Rabassó*periodista
El dilluns dia 20 d'octubre ha estat el dia en que el programa Quadrant de Menorca, d'IB3 Ràdio, ha complert dues-centes edicions. Els que fem possible el programa estem contents que això sigui un fet i una realitat tangible. Aquesta també és una manera regular de tirar endavant en el mateix context de la vida, perquè la regularitat en el temps és una evidència del pas d'aquest, i per tant, de la història que anem explicant. Quadrant de Menorca compleix dos-cents programes, en un dia tan normal com la resta, perquè tal com tothom sap, els periodistes ens dediquem a explicar l'excepcionalitat, o el que ho hauria de ser, o sigui, allò que no s'espera: els resultats del bàsquet o del futbol, les negociacions polítiques o econòmiques dels governs, o el devenir de les manifestacions populars per una o altra causa.
Quadrant de Menorca vol ser cada dia un acte de servei públic en tots els aspectes, on a l'altra banda hi són tots vostès, i en aquesta les nostres paraules. Intentem no equivocar-nos gaire, i si ens errem tenim l'humilitat i la voluntat de reconèixer-ho. La ràdio són moltes coses, però és bàsicament so i una mica d'intel·ligència, i també una gran dosi de diversitat.
Ara fa dos-cents programes vam començar a posar en antena cada dia a la ràdio pública de les Illes Balears aquest Quadrant de Menorca, que és al capdavall una referència en els mapes del temps meteorològic, però també en el temps cronològic d'aquest tros de terra enmig del mar que és Menorca, i que vibra constantment perquè té vida pròpia. I personatges com els nostres tècnics Frankie Pizá, José Luis Linares, o Jordi Fàbregues, i periodistes agosarats com en Pau Rovira en Quim Bertomeu i jo mateix, tots plegats poca gent, poquíssima, no fem més que reflectir-ho a través de les ones hertzianes de la ràdio pública balear, aquesta que cada dia intenta ser millor, i aportar-los també el millor a vostès, que l'ajuden a mantenir i sostenir el millor producte mediàtic.
Arribar fins aquí és un motiu de satisfacció i d'il·lusió per aquest periodista, que ara fa gairebé un any va pensar i crear un espai radiofònic basat en la societat i la cultura menorquines, i on s'intenta dubtar molt de les coses segures o que si més no ho semblen. A Quadrant de Menorca, sovint, intentem posar ironia en la nostra informació, perquè de fet sabem molt bé que hi ha poques coses sagrades. Ironia que ens ajuda a passar millor els minuts i els dies per tal que aquesta informació sigui, en cas de ser-ho, encara més banal, i en cas de ser seriosa que també ho esdevingui encara més. També sabem però que hi ha fets sagnants, que exigeixen que ens donem consol els uns amb els altres. Hi així ho fem indefectiblement.
Coneixem les coses que passen i aprenem a dubtar d'elles, i les expliquem a mesura que les anem sabent, encara que, segurament, mai no ho sabrem tot, i per això no sabem de quina manera acabarem cada dia aquest diàleg entre vostès i Quadrant de Menorca. Ens adrecem a oidors als que els agrada pensar, i amb aquest objectiu posem de manifest les nostres obres, i també les nostres persones. Ara doncs d'això ja en fa dues-centes vegades. Quan vam començar la nostra matèria primera eren els nostres convidats diaris, exactament igual que avui, que són els que ens enriqueixen l'espai amb les seves aportacions socioculturals de tota mena. Ara però, dos-cents programes més tard, la matèria primera afegida és la confiança dels que ens escolten. La confiança de vostès. Gràcies per atorgar-nos-la cada capvespre de 6 a 7, perquè a la ràdio és l'audiència la que de veritat ens alimenta, i és la complicitat amb els oients la que ens fa cada dia més grans, més professionals i també millors en tots els aspectes.

L'economia en petit és més fiable (publicat al Girona Notícies i a Es Diari Digital el dia 17 /10/08)


El petit és més bonic, també econòmicament
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Si es té present l'actual crisi financera que desemboca indefectiblement en la crisi econòmica, i que des de sempre l'obssessió de la societat moderna és el creixement econòmic, en el vocabulari condemnatori actual hi ha poques paraules que siguin tan concloents com la paraula "antieconòmic", tal i com va dir ja fa anys l'economista britànic E.F Schumacher. Quan els nostres sociòlegs diuen que som un país en estat de perplexitat, em ve al cap una fantàstica obra filosòfica de l'any 1977 d'aquest autor i investigador econòmic, a la qual va titular A Guide for the Perplexed i on intentava donar les pautes per les quals, en general, no acabem de comprendre el món. Hi ha però un altre gran llibre que aquest mateix autor ja va escriure l'any 1973, i que es diu Small is Beautiful, i del qual en destaco el subtítol “Economia com si la gent importés”. Qualsevol cosa que es reveli com a un impediment al creixement econòmic és quelcom vergonyós i si la gent s'aferra a ella és qualificada, alhora, d'estúpida. Ara bé, segons ens ha mostrat el propi Schumacher, davant les polítiques cada cop més intenses de concentració empresarial i elevada tecnificació, cal pensar en estratègies de petita escala, molt menys propenses a causar danys al medi empresarial i econòmic. I això per un component manifest: la força individual d'allò que és petit es igualment més reduïda en relació a les forces de recuperació econòmica. Els casos presentats per aquest autor es refereixen essencialment a països en estat d'emergència econòmica (o que ho estaven en el moment de les seves conclusions), bàsicament pertanyents al primer món. Però el seu plantejament va més enllà: les escales petites no només són possibles sinó molt més adients tant als països industrialitzats com als que es troben en vies de desenvolupament. El tema específic de les dimensions de les unitats productives seria objecte d'una altra reflexió, que exigiria un espai major que el d'aquest modest article periodístic. El que m'interessa ressaltar és que les propostes de Schumacher trenquen, sempre des de bases empíriques i multitud d'exemples concrets, amb les pautes de l'economia a l'ús. I, alhora, projecten criteris sòlids que enriqueixen la sostenibilitat econòmica. I ara potser seria un bon moment de repassar les seves tesis, perquè de fet i ben mirat són del tot viables pensant en la recuperació financera i /o econòmica dels principals països més afectats, que pertanyen a al UE o que són els mateixos EUA.
Tornant al que abordàvem al principi, aquest en el qual vivim potser és un país de perplexos de totes a totes, més en un moment en què l’economia trontolla perquè s’ha oblidat de la gent. Sembla com si Schumacher s’hagués anticipat a la situació actual. O potser és que la nostra situació no és tan anòmala com l'entorn mediàtic i d'interessos polítics i empresarials ens volen donar a entendre, cosa que també podria ser probable.
El reputat economista britànic criticava la disciplina científica dels països més desenvolupats perquè es basava, segons ell, en nocions errònies, com ara que el creixement sempre és bo o que allò més gros és necessàriament millor. La seva idea econòmica bàsica era que s’havia d’obtenir la màxima quantitat de benestar –en un sentit no només material del concepte– amb la mínima quantitat de consum. Com aconseguir-ho? Apreciant adequadament i simultània les necessitats humanes, les limitacions efectives i els usos apropiats de la tecnologia. Ni les necessitats poden ser insaciables, ni les limitacions poden ser depassades, ni les tecnologies poden servir a qualsevol propòsit.
Aquest d'Schumacher no sembla un programa d'utopia. De fet, ja ens adonem que les crisis actuals són filles de la desmesura d’ambicions i del descontrol de mitjans. Per això, caldria retornar al seu lloc preeminent una economia productiva basada en la satisfacció de les necessitats humanes i l’orgull de proveir béns i serveis amb qualitat i utilitat. De tota manera, de moment i a jutjar per les evidències, i malgrat els intents de reparació d'estats i governs diversos a la UE i als EUA, no sembla que anem per aquest camí. Encara hi ha massa gent que admira, ara secretament tot sigui dit, aquells que han sabut fer-se rics amb jocs malabars, fent creure que hi havia guanys i profits allà on no n’hi havia, i on molts innocents en la seva pròpia ignorància n'han sortit escaldats.
Per això, també és oportuna, segons el meu punt de vista, una reflexió de Schumacher que cito textualment: “Cap sistema o maquinària o doctrina econòmica no s’aguanta per ell mateix: està invariablement construït sobre uns fonaments metafísics, és a dir, sobre la visió humana de la vida, del seu significat i del seu propòsit. Quan l’economia es fa religió, hi ha l’adoració idòlatra de les possessions materials, del consum i del pretès nivell de vida i la fatídica propensió a complaure’s en el fet que els luxes dels nostres pares hagin esdevingut necessitats per a nosaltres”.
Estic absolutament d'acord amb aquests paràmetres exposats per Schumacher, i per això m'aturo a reflexionar que potser caldria que especuléssim, tots plegats, una mica més en els fonaments metafísics que sustenten la nostra economia, si és que de tot aquest despropòsit col·lectiu no en volem sortir encara més fotuts i perjudicats en tots els aspectes. Només és un suggeriment que potser no em toca a mi de fer-lo, però que tal vegada pot servir a qui correspongui i que ho llegeixi, perquè als diaris també s'hi escriuen coses vàlides i assenyades de tant en tant.

divendres, 10 d’octubre del 2008

Marxa tot un símbol de la catalanitat i de la lluita pels febles (publicat al Girona Notícies el 10/10/08, i Es Diari i Diari Menorca el 14/10/08)


Joan Carrera, més que un bisbe un referent
Santi Capellera i Rabassó*periodista
El bisbe auxiliar i vicari general de l'arxidiòcesi de Barcelona, Joan Carrera Planas, de 78 anys, va morir el passat divendres dia 10 d'octubre a l'Hospital de Vall d'Hebron, on estava ingressat des del dia 19 de setembre en estat molt greu. El cardenal, Lluís Martínez-Sistach, que va acompanyar Joan Carrera en les seves últimes hores de vida, va destacar el servei que el bisbe ha fet a l'Església catòlica i el seu país i ha demanat als creients oracions per la seva ànima. "Vull agrair-li el servei constant, generós, preat i fidel a l'Església i també al país durant la seva intensa vida i durant el seu ministeri com a sacerdot i com a bisbe", va dir el cardenal de la Diòcesi de Barcelona.
Joan Carrera i Planas va néixer a Cornellà de Llobregat el 12 de maig del 1930, i va fer els estudis eclesiàstics al seminari de Barcelona. El van ordenar prevere al juliol del 1954, i va exercir el ministeri sobretot en ambients obrers, tant en parròquies de Barcelona com d'altres ciutats de la comarca, com l'Hospitalet de Llobregat i Badalona on va demostrar el seu tarannà progressista. Ja en els anys seixanta va oferir la seva parròquia per celebrar un míting del líder sindical Marcelino Camacho quan el sindicat CCOO encara no estava ni tan sols legalitzat. Carrera també va ser consiliari de moviments especialitzats d'Acció Catòlica. Va participar en iniciatives de renovació del clergat català sorgides després del Concili II del Vaticà i va mantenir contactes amb representants del món polític, manifestant-se proper a l'ideari d'Unió Democràtica de Catalunya. Va ser nomenat bisbe d'Aliezira, Algesires i, el 1991, bisbe auxiliar de Barcelona, encarregat de la demarcació del Barcelonès nord i del Maresme i de les delegacions d'economia, mitjans de comunicació social i apostolat seglar. Va ser coordinador de l'equip de bisbes auxiliars de l'arxidiòcesi barcelonina (1996-2000) i, després del cessament del cardenal Ricard Maria Carles el 2004, va ser l'únic bisbe auxiliar que va continuar vinculat a l’arxidiòcesi de Barcelona. La seva responsabilitat es va concretar de manera especial en els mitjans de comunicació social i la pastoral obrera.
També va col·laborar periòdicament a diverses publicacions, especialment 'Catalunya Cristiana', organisme editor de la qual va ser president. Algunes de les seves obres són 'La canya esquerdada' (1993) i 'Del postconcili al postprogressisme' (1994), que van aplegar els seus articles, 'El gust de la fe' (2000) i 'Aquest Nadal en fa dos mil: discerniment i goig' (2000). També va participar en l'obra col•lectiva 'Mundo global, ética global' (2003).
Carrera va ser un home consagrat a la labor cristianitzadora, i malgrat tots els intents de confondre l'opinió pública per part d'interessos ocults que ara no esmentaré, en referència a la seva persona, mai no es va fer enrere del seu ideari catòlic i nacionalista. Els seus punts de vista es podien compartir o no, podien agradar més menys, però sempre van ser respectuosos amb tot i tothom, sense deixar de ser clars i, potser sovint, punyents en molts aspectes considerats delicats o tabú per segons quins sectors. De fet en tots els anys en que Joan Carrera va exercir el seu ministeri, l'Església catòlica també va anar canviant molts dels seus aspectes i molts dels seus punts de vista, a mesura que el món anava modificant valors i comportaments, i s'anava configurant divers i diferent de forma tangible. L'Església en definitiva és una organització d'homes i dones al servei de la divinitat, però no es pot oblidar que els homes les dones sovint ens equivoquem, i errem en conceptes i determinacions per aquest fet.
Es pot estar d'acord o no amb aquesta o aquella decisió eclesial, però ningú pot negar que, finalment i per sort, en la jerarquitzada Església catòlica hi ha diversitat de criteris i sobretot varietat de conductes personals, com en tota organització humana. La varietat que ha encarnat tota la seva vida el bisbe Joan Carrera ha estat la del catalanisme democràtic, amanit d'obertura vers totes les formes de progrés, cosa que vaig poder comprovar personalment ja fa anys en una entrevista que li vaig fer per a Catalunya Ràdio.
Això però, sembla que avui a Catalunya no pesi gaire. En el cas de Joan Carrera, el va apartar una altra novetat: la reaparició del fonamentalisme antireligiós, que és un altre fonamentalisme, com ho són els de base religiosa, ja que les seves coordenades no són intel·lectuals, sinó polítiques. Com la majoria dels fonamentalismes no estan interessats en la religió, en tant que vella necessitat humana, ni tampoc en la reflexió intel·lectual i moral, sinó en el poder polític pur i dur, i para de comptar. Aquesta reaparició de l'anticlericalisme és perfectament assimilable a la radicalització de pretesos discursos ideològics i culturals. Penso en els més subvencionats pels poders polítics. Tampoc es tracta de cultura ni de pensament, sinó de marginar el debat equilibrat, radicalitzant-lo, per millor impedir la modernització. Una modernització que, en tots els camps, ha d'implicar grans dosis de tolerància i de respecte envers totes les conviccions i totes les visions del món que no preconitzin la imposició, la violència, la intolerància.
En aquests moments estem en una situació en què la crisi econòmica ho afecta tot i tothom: els creients i els no creients, els de dreta i els d'esquerra, els ciutadans de parla catalana i els d'altres llengües.
Cal, per tant, trobar-hi solucions. Per això, i per altres raons, crec que ens en sortirem a base d'un còctel de mesures, del qual encara és difícil definir-ne definitivament els ingredients i calcular-ne les dosis.
En tot cas, no sembla que l'anticlericalisme -ni el clericalisme- del segle XVIII o XIX hi hagin d'estar presents. Tant "AMDG" - la novel·la antijesuítica de Ramón Pérez de Ayala- com el pintoresc pamflet de mossèn Sardà i Salvany "El liberalismo es pecado" són testimonis d'un passat que amb tota seguretat no es tornarà a reproduir, per sort. Aquells van ser altres temps, per la qual cosa tampoc no i no té gaire sentit que deixessin petjada. Potser poden servir els historiadors i, en el cas del llibre de Pérez de Ayala, els estudiosos de la literatura espanyola. Si se'ls vol ressuscitar és perquè alguns els troben adients per enfrontar la societat. Així tapen, per un temps, la seva incapacitat manifesta en matèria econòmica i política.
Avui recordo Joan Carrera amb agraïment. Un home que durant la dictadura franquista i la transició a la democràcia va lluitar en favor dels Drets Humans, de l’ajuda i suport als presos polítics, dels drets dels treballadors i de la integració de la immigració dels anys 60. El recordo amb bon regust de boca, perquè gràcies a conèixer-lo i observar els seus moviments, sé coses i conec situacions que mai no hagués sabut que es donaven, i ni tan sols que existien. Llàstima que quedés arraconat per l'únic fet de portar una sotana.

divendres, 3 d’octubre del 2008

Els EUA no acaben de trobar el camí per reparar danys (publicat al Girona Notícies i a Es Diari el 5/10/08)


La pilota econòmica; del Congrés al Senat
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Disparitat d'opinions, decisions i resolucions a les cambres americanes. El Congrés dels Estats Units va rebutjar el passat dia 30 de setembre per sorpresa el pla de rescat financer que el president George W. Bush tenia previst com a mesura d'urgència per pal·liar la crisi que amenaça el país. Un total de 228 vots en contra davant 205 a favor van acabar per enfonsar una sol·lució a curt termini que passava per injectar a les entitats financeres més afectades per la crisi fins a 486.000 milions d'euros públics. Les eleccions a la presidència dels Estats Units s'acosten en un clima marcat, pràcticament de manera exclusiva, per la situació econòmica. Demòcrates i republicans hauran de tornar a buscar sol·lucions de manera conjunta, encara que la cosa cada vegada sembla més difícil.
El president dels Estats Units, George W. Bush va intentar arribar fins al final. En una breu però contundent compareixença televisada va demanar gairebé suplicant al Congrés que actuï, perquè el cost de no fer-ho "serà encara molt més alt", malgrat recnèixer que aquest era un vot "difícil" per als legisladors i que "la preocupació dels ciutadans pel cost" del rescat és legítima. Tot i això però va remarcar que si bé la xifra de 700.000 milions de dòlars (o 486.000 milions d'euros) "és una gran xifra", més gran és el cost de no fer res, com va demostrar la caiguda de Wall Street de dilluns dia 29 de setembre, que va perdre 3 bilions de dòlars en una sola jornada. Bush volia comprar els actius tòxics per revendre'ls més endavant, la qual cosa, segons la seva manera de veure-ho, podria permetre recuperar una part, si més no, de la inversió feta.
La crisi actual té molts responsables. Els “especialistes” de l’enriquiment fàcil i ràpid han actuat malament. I determinades autoritats els han deixat fer. Uns governs més que altres. És molt diferent la crisi per la qual passen els Estats Units, que posseeixen un formidable rerefons industrial que fa que, malgrat la situació, segueixin creixent al 3,3% anual el darrer trimestre, de la que passa l'estat espanyol on s’han posat tots els ous al cistell especulador i ha crescut el darrer trimestre només un 0,4% anual.
L'endemà, el dia 2 d'actubre, el Senat nord-americà va esmenar la proposta i aquesta tornarà al Congrés, per intentar que sigui aprovada (que potser a l'hora de la publicació d'aquest article ja se n'ha tret l'entrellat).
La intervenció del Govern dels Estats Units a AIG, Fannie Mae i Freddie Mac semblava raonable. Pensaven que potser deixar-les enfonsar hauria causat més mal que bé a individus que res hi tenien a veure. Deixar enfonsar Lehman Brothers o Wachovia -els béns del qual acabaran comprant d’altres- només comporta que els que van apostar per aquest banc... han perdut. Convindria anar acostumant-se que el joc del mercat és així. Que fantàstic seria guanyar sempre! Però ara el Congrés dels EUA veta els plans redempcionistes que Bush tenia in ment per sortir indemne del toll dels despropòsits econòmics, i de pas impulsar el candidat republicà, John McCain una mica més enllà que Obama a la cursa cap a la Casa Blanca.
El Congrés nord-americà doncs, va desestimar la primera proposta del secretari del Tresor, el senyor Paulson, de disposar de 700 mil milions de dòlars i poder comprar, així, les hipoteques escombraries que van apareixent dia a dia. Ara però, la decisió del Senat podria canviar les tornes. Potser d'entrada no semblava que aquesta mesura satisfés determinades ànsies de justícia del contribuent americà, però cal contemplar altres factors. La por a Amèrica potser, era que aquesta acció restauradora hagués estat el preludi, l’excusa, d’una actitud reguladora que hagués pogut eliminar de facto l’agilitat i la flexibilitat que el sistema financer, malgrat els errors comesos, ha demostrat durant moltes dècades.
Els enemics de la llibertat de mercat -que a casa nostra acostumen a ser-ho, també, de les llibertats individuals-, al·ludiran al fet que si l’estat posa diners per salvar elements del lliure mercat, aquest estat té l’obligació de regular i limitar actuacions. Gran perversió. Amb aquest paràmetre concret s’oblida el creixement econòmic que aquest sistema financer, que ara evidentment té problemes, ha aportat al sistema, a tots els ciutadans. I també s’oblida que aquestes institucions financeres i els seus clients, han pagat, si més no als EUA, una quantitat colossal d’impostos que han servit per finançar altres àrees igualment importants per als ciutadans i contribuents d'aquell país.
Potser intentar arreglar aquesta disbauxa generada per la falta de previsió i la confiança en un sistema econòmic que penjava d'un fil no és del tot correcte, però tampoc no seria dolent del tot, que una part d’aquests dividends generats des d'aquest erràtic sistema, tornin a aquest per ajustar-lo i evitar mals majors. Ja veurem què succeïrà, perquè dissortadament el que s'esdevé als EUA en qualsevol camp, i molt més en l'econòmic, té un ressò mundial que tard o d'hora passa comptes, tal com ja està succeint en l'actualitat, i tal com les nostres economies i butxaques també ho noten de manera fefaent. Ara la UE carrega contra els EUA, i Brussel·les acusa Washington d'irresponsabilitat, i li demana solucions que òbviament no pot donar. Si finalment s'aprova el rescat dels actius tòxics per part del Govern dels EUA, tampoc no serà cap disbarat si a m´s això serveix per estabilitzar econòmicament aquell país.
De fet Pedro Solbes, ministre d'Economia espanyol, va dir fa pocs dies amb la boca molt petita, i amb aquella veu del passatge del terror típica en ell, que els ciutadans de l'estat espanyol no havien de patir pels seus estalvis. Potser no han de patir, però el cert és que molt convincent però no va estar. Cal recordar que aquest senyor és aquell que mai no va acceptar que hi hagués cap mena de crisi fins que els EUA la van fer oficial: llavors va dir que “en tota la seva vida no havia vist una crisi semblant”. Veure'm què passa en els pròxims mesos, encara que, la meva opinió és que tot plegat pinta bastant malament. Crec que ens esperen temps molt feixucs, com a mínim a casa nostra, on sempre solem ser els primers perjudicats per les decisions alienes, però els darrers a tenir solucions factibles per a pal·liar aquests perjudicis.

dijous, 2 d’octubre del 2008

Records d'estiu


Cada pas de cada dia que passa és com una d'aquestes fulles de la tardor que inunden el bosc de la Vall. Menorca perd el seu verd i tot s'esdevé del color de la tardor. Bucòlic i romàntic, si, però també melangiós per aquests dies de pluja, i pel teu record que encara romana a la meva pell. Seria molt bonic tornar a caminar sota aquests arbres, que s'han tornat del color dels bolets i de les castanyes. Qui sap on ets, qui sap on pares, però que bonic va ser acaronar els teus llavis molsuts, i contemplar les teves dents blanques, mentre ens enfonsavem a la sorra de les aigues d'aquesta platja paradisíaca. 

divendres, 26 de setembre del 2008

Davant els problemes importants no es pot fugir d'estudi (publicat a Diari Maresme, Es Diari, Diari Menorca i Girona Notícies el 29/09/08)


Cortines de fum per maquillar la crisi eonòmica
Santi Capellera i Rabassó*periodista
El president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, davant la manca de propostes del seu Govern per afrontar la situació econòmica, es treu de la màniga temes de gran sensibilitat moral amb la voluntat de desviar l’atenció de l’opinió pública i escenificar un enfrontament amb l’oposició i la jerarquia catòlica.
L’actual situació econòmica requereix de manera urgent unitat política. Unitat que permeti trobar les solucions que ajudin aquells que es veuran més afectats per la crisi. La posada en escena de projectes que res tenen a veure amb l'economia i l'actual crisi, sembla que només tinguin la voluntat de tornar a escenificar el frontisme polític que durant la passada legislatura vam haver de patir tots plegats, i només persegueixi tornar a aïllar qualsevol oposició política. Actuar així pot ser que sigui rendible en termes electorals, però és clarament perjudicial en termes econòmics i socials. Mentre la crisi econòmica omple l’agenda dels principals líders polítics mundials, preocupa profundament tots els agents socials i provoca que les principals qüestions que preocupen la ciutadania siguin l’atur, l’accés al finançament o el tancament d’empreses, sorprèn que el president del Govern espanyol s’obstini a introduir, en aquest moment, temes a l’agenda política com els d'una nova llei d’avortament o la regulació per una mort digna.
El presitigiós lingüista nord-americà i autor del llibre "No pensis en un elefant", George Lakoff, ha esdevingut un dels referents ideològics del socialisme espanyol. El també professor de Ciència Cognitiva i Lingüística a la Universitat de Berkeley, analitza l’ús del llenguatge en el debat polític i dóna les claus per canviar una situació en què els conservadors estan còmodament instal·lats. No es tracta de canviar els principis o els valors dels polítics progressistes; es tracta de canviar el seu llenguatge. Perquè les paraules no designen només un contingut, sinó també el marc d’emocions que les envolta. I és aquest marc el que fa canviar les decisions. Dit en altres paraules, Lakoff indica que el procés d’interpretació de la informació que rebem ve donat pels marcs mentals que tenim definits, i que tota aquella informació que contradigui aquests marcs mentals no serà processada. Atès que tots disposem de diferents marcs de referència, la clau per a una opció política és com aconseguir activar en els ciutadans els valors i les idees existents en el seu interior que permetin interpretar la realitat segons els paràmetres de l’emissor del missatge.
En aquest context, el president Zapatero sap que una gran majoria de les societats de l'estat interpreten la realitat a partir d’un marc progressista. Però, segons el meu parer, s'equivoca en creure que aconseguirà que els ciutadans no pensin en els problemes econòmics a base de cortines de fum. Recordem que Bill Clinton, al crit de "és l’economia, estúpids!", va guanyar les eleccions americanes en un moment de crisi econòmica semblant a l'actual.
Defugir afrontar les principals preocupacions dels ciutadans fa un flac favor per al prestigi de la política i a la mateixa democràcia. És absolutament lícit plantejar el debat polític sobre qüestions com l’avortament o la mort digna, i tant si ho és, encara que el problema apareix quan es comet la frivolitat de llançar aquests debats, de gran sensibilitat moral.

Ja és aquí


C ada llampec omple de llum la fosca. Els trons sonen al fons, i el mar brau esculpeix les roques de les parets de la cala.
Nit que enteranyinen els núvols de la tempesta que arriba a poc a poc. Les agulles de la fina pluja que es precipita lentament em punxen la pell de la cara, encara tocada pel sol de l'estiu que lentament s'ha anat esvaint.
L'aire ja no és calent, i el terra és ple de fulles seques de tots els colors, que els arbres han deixat anar en un plor pel canvi de cicle vital, i que formen una estora sorollosa. La llum, les olors, els colors, els gustos, ja són uns altres. La tardor ja és aquí.

divendres, 19 de setembre del 2008

Les notícies banals copen els nostres mass media (publicat al Girona Notícies i a Es Diari Digital el dia 20/09/08)


Ràpid, ràpid companys, que l'anotícia es fa vella
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Sí, ho han llegit bé, parlo de l'anotícia. De l'antitesi de la notícia o del que conceptualment ho hauria de ser. Els temps de que corren, per la comunicació actual, són com les etapes ciclistes de contrarellotge. Pels professionals que treballem als mitjans, aquests temps són de tota pressa per no deixar-nos trepitjar el terreny informatiu, i arribar abans que qualsevol altra cadena o rotatiu al gran públic, al segment social que ens interessa i que consumirà voraçment el que a través de l'aire o la xarxa li aboquem. Aquest target devora incansablement informacions tan absolutament banals com les de relacions interpersonals d'aquest o d'aquell, d'aquesta o d'aquella, que per ser personatges públics i notoris sembla que la normalitat en els fets de les seves vides sigui excepcionalitat per a la resta del proïsme. I aquesta a la qual em refereio és una necessitat gairebé compulsiva de consum informatiu de qualitat variable, sovint baixa i molt baixa, que uneix en una mateixa tendència països tan diferents com els Estats Units i França. D’altra forma no s’entendria que el rumor sobre la hipotètica paternitat de José Maria Aznar o la maternitat de la filla adolescent d’una candidata a la vicepresidència dels EUA, haguessin vessat tants litres de tinta a centenars de milers de pàgines de diaris. Com tampoc no s’entendria que un escenari com aquest, clarament advers, no tingués conseqüències en la percepció de la política i en la mateixa relació dels ciutadans amb ella.
L’actualitat informativa, i més concretament la nova visibilitat que colonitza la política, va fer coincidir fa pocs dies aquestes dues curioses notícies a les portades dels grans diaris de tots els països occidentals, i també de països on les mancances i les necessitats primàries al si de la societat, són la constant habitual, i per tant haurien de ser notícies de portada aquestes de les necessitats i la gana, i no pas les de les tafaneries alienes de simples fets humans que es poden donar a cada casa. On és en aqquest cas l'excepcionalitat? En altres temps aquestes dues informacions no haurien passat de ser rumors o xiuxiuejos a cau d’orella que haurien rodat en un circuit reduït de l'estil dels vox populi. La categoria de notícia segurament els hauria quedat ampla, perquè de fet, i segons la meva manera d'entendre la informació a partir dels paràmetres que vaig aprendre a la Facultat de Ciències de la Informació de la UAB, aquestes no són notícies, es mirin com es mirin. Però una tendència s’estén, és filla de la nostra societat hipermediàtica i no només afecta el relat informatiu polític, sinó la nostra existència en general. Avui qualsevol cosa de caracter escatològic, pot ser notícia de primera plana a segons quins rotatius, i sobretot a prgrames de televisió de tan poc contingut informatiu real com són ara els España Directo de TVE, per posar un exemple d'immoralitat informativa a costa dels fons de l'erari públic, o sigui, a costa de les butxaques de tots els que com vostès i jo contribuïm a aquest estat.
Josep Pla ja va dir que la fórmula més agradable de la convivència humana és la banalitat. I això ho va escriure molt abans que la televisió es convertís en un element indispensable en la vida de milions de persones. Molt abans, doncs, que el format audiovisual s’imposés i que s’estengués arreu del planeta, també com ho fa en l’actualitat a través d’internet que hi fa d’amplificador, per exemple a través de portals com YouTube, on els continguts televisius viuen una segona joventut i s’escampen a velocitats de vertigen de punta a punta del llogarret global.
El llenguatge audiovisual es comprimeix, perd en qualitat d’imatge, en amplitud de pantalla i també en autenticitat respecte dels continguts. Tot es dóna molt més ràpid però ho fa de forma menys fiable. I malgrat tot, l’èxit del format és espectacular. Els ciutadans demanen de constant nou material que els serveix d’inspiració per a un dia a dia més ràpid, més banal, i per tant sovint menys consistent. És una moda que triomfa. Que colonitza. Que condiciona. Perquè malgrat viure en un món global es fan difícils de trobar usos i actituds trasplantables entre països. Però sí que existeix un factor en comú que influeix en la decisió del vot allà on la televisió i internet triomfen. El nivell d’exigència en el consum dels mitjans de comunicació va en descens, en part perquè els mateixos mass media han abaixat la guàrdia i l’autoexigència. I això té conseqüències, per exemple en política, quan es fa que la banalització i la simplificació dels missatges protagonitzin el consum informatiu de futurs votants o abstencionistes que actuaran, sense cap mena de dubte, amb una gran influència per aquest fet contextual. De vegades els responsables dels mitjans de comunicació, actius i passius, ens ho hauríem de fer mirar això de calibar els èxits de les nostres programacions a partir de continguts clarament anoticiables com la sang i fetge, el plor aliè d'un ésser anònim per una pèrdua sentimental, o els fets grotescos que de vegades es publiquen i emeten, que enlloc d'enriquir les nostres vides quotidianes el que fan és encara fer-les més feixugues, i afegeixen alarmisme i preocupació a la ja prou complicada existència que ens ha tocat de viure en aquest tercer mil·lenni.

L’eugenisme és la ideologia que va gestar i donar a llum la bèstia nazi alemanya. De l’eugenisme ve el nazisme alemany

  ASSAIG GEOPOLÍTIC SOBRE L’ESCLAT DE LA GUERRA ENTRE ISRAEL I HAMAS EN EL CONTEXT DEL JUDAISME I LA DEFENSA DELS SEUS VALORS OCCIDENTALS Sa...