L’odi mai no triomfa a Catalunya
*Santi Capellera i Rabassó, periodista
La dimissió de Gemma Ubasart al capdavant de Podemos Catalunya era la crònica d’una mort anunciada i que s'esdevingués només era qüestió de temps. Aquesta noia, tot i ser una professora universitària, diuen que amb un doctorat i altres parafernàlies de titulitis aguda amb parapet funcionarial assegurat com tots els dirigents del fals neocomunista Podemos, no ha estat mai a l’alçada de les circumstàncies polítiques del país, perquè ha volgut vendre esquerranisme suposadament igualitari per tothom encara que exceptuant-ne molta gent de la societat catalana que té un altre pensament i uns altres paràmetres de vida. I aquí ja hi brolla el sectarisme mafiós de què precisament acusen tothom que no és com ells, la qual cosa és ben trista i lamentable.
Aquesta noieta, que és com Gemma Galdón, filla d’una casa
acomodada en què li han procurat un benestar, una preparació acadèmica i un
lloc a la nostra societat, ha utilitzat aquestes eines al seu abast per
carregar contra el mateix país i contra la seva gent, especialment contra el
president Artur Mas, fent servir l’odi (dit clarament i al davant dels
micròfons dels mitjans) per aconseguir guanys polítics. I a casa nostra, la
cosa no va així. Els professors universitaris, com els cambrers, els fotògrafs,
els actors, els pastissers o els futbolistes, tenen tot el dret del món a voler
incidir en la societat a través de la política, naturalment, però per això cal
destacar que també calen uns mínims. I la senyoreta Ubasart, com la senyoreta
Pibernat, la senyoreta Galdón o la senyoreta Colau, deuen tenir l’ànima
d’activistes i, sobretot de demagogues, però, de polítiques no en tenen ni un
borrall. Perquè menyspreen constantment i dura els polítics que no són de la seva corda, quan
elles no en tenen ni la més remota idea del què és fer política de primera
divisió, ja que només han demostrat que la saben fer de baixa estofa. I encara.
En el nostre país tot el que no té fonament ni arrelament acaba
per petar, sobretot si la voluntat del projecte no casa amb el tarannà de la majoria, independentment
si els postulats són de dretes, d'esquerres o de centre, i més si va va contra el
mateix país i contra la gent que fa coses constructives contra vents i
tempestes. La gent no són ramats de bens, malgrat que alguns s'ho pensin.
En aquesta terra, en que tenim el trist anecdotari de comptar amb
un president de la Generalitat ajusticiat pel totalitarisme feixista, un
líder d'un partit demòcrata cristià i un president del club de futbol que
representa la massa social esportiva més important de la nació catalana, que
van córrer la mateixa sort que Lluís Companys, no ens deixem entabanar pel
primer titellaire que passa fomentant l'odi a les coses que a molts ens importen i respectem profundament, malgrat que sempre hi ha indigents pseudo-polítics
que s'aferren a algun carro, tot i que aquest sigui un cavall de Troia contra
la majoria que estima aquesta terra i en valora les seves ancenstrals
essències, que existeixen, els agradi o no a tota aquesta colla de galifardeus
que viuen als antípodes de la realitat social del país. Perquè titllen la resta d'adoctrinats i visionaris, però els que viuen d'esquena a la realitat social i cultural són ells amb les seves idees fixes de persecució constant als que no comparteixen els seus sectaris postulats.
De traïdors que claven la daga per l'esquena n'hi ha hagut, n'hi
ha i n'hi haurà sempre, perquè la misèria humana té un gran abast. Però
la gent fidel, lleial i que va de cara és més important en nombre, i més que
suficient com per esborrar aquesta gent miserable. És la llei de la vida, i si
no fos així, el món ja no existiria.
En el primer míting del cuetes Iglesias al Pavelló de la Vall
d'Hebron de Barcelona, en que va reunir tota la rancúnia i odi de Catalunya i
exteriors contra el Govern català i l'alcalde de Barcelona, eren un total
d’11.000, comptant els del carrer. TV3 i Catalunya Ràdio, plens d'aquesta
genteta que tan flacs favors fa al país, se'n van fer un ressò inusual, per
totes les seves emissores, de dia i de nit durant les 24 hores i durant cinc
dies.
Dos dies abans Trias i Mas havien reunit quatre vegades més gent emplenant el Palau Sant
Jordi, i omplien els actes cada dia amb moltes més persones, encara que per a ells el ressò era molt
menys. Filfa, fum, vaig pensar, però aprofitant l'avinentesa de la propaganda constant i dels anuncis a tort i a dret de "justícia social", van aprofitar el fenomen Colau i per 17.000
vots van arrabassar l'alcaldia a Trias. Després de l'acte de la Vall d'Hebron,
en què alguns d’aquests traïdors sense cap convicció de país (ni veritable ni apòcrifa) van gosar cantar agafats de les mans una
vergonyant "Estaca" (per escarni del bon Lluís Llach) sense cap significat del què l'Estaca representa [potser hauria estat més adient anar-la a cantar al carrer Génova o al
carrer Ferráz de Madrid], vaig analitzar aquell acte en profunditat i em vaig preguntar quin suport real tenien, i fins quan durarien. Les meves conclusions no van anar gaire lluny d'osques.
Aquesta gent han fet la guitza al país uns mesos, però, al final i tal com sol passar sempre, els odiadors han estat els
odiats i han fracassat, tal com vam preveure alguns periodistes
"no adscrits" a la nomenclatura unionista que ha fet forat als
mitjans de la CCMA (malgrat els despropòsits espanyols contra ells en la
darrera campanya electoral) i especialment en coves de tribus dirigides com ara el Sindicat de Periodistes de Catalunya o el Col·legi
de Periodistes de Catalunya, a la responsable del qual li va costar sang suor i
llàgrimes sortir a reclamar la no interferència dels polítics en les
programacions i a reiterar “la independència” dels mitjans... com el Periódico,
suposo que volia dir.
Els “podemitas” havien de ser Govern de Catalunya, com van
aconseguir ser alcaldia de Barcelona per aixafar la guitarra a
l’independentisme i de pas, malbaratar quatre anys d’esforços del govern
municipal de Trias per assolir moltes fites, però l'odi, a Catalunya, mai no ha
triomfat, ni triomfarà. I així els ha anat i diria jo que els seguirà anant.
Després de veure que les lleis universals continuen funcionant, i
que les coses no naturals no s’aguanten i cauen pel seu propi pes, m'interrogo,
quant temps duraran els fastos de Ciudadanos quan el Govern del PP faci aigües previsiblement -o no tingui majoria absoluta- després del desembre? La seva
candidata a la Generalitat, tot i ser llicenciada i tenir màsters, sembla que
no sap sumar. I el 27S a la nit, hiperventilava i celebrava el triomf dels seus
25 diputats arrabassats a la resta de l'unionisme en contraposició als 62 de Junts pel
Sí (més 10 de la CUP). I, agosarada ella, gosava demanar la dimissió del president Mas. Déu n'hi do! S'han cregut el que les televisions, les ràdios i els diaris espanyols han anat propaganditzant des de la nit electoral. Potser que s'ho creguin a Àvila o a Talavera de la Reina encara és comprensible. Però que s'ho cregui aquesta senyora, que es presentava per presidir la Generalitat, és molt preocupant i molt greu, a més de molt poc democràtic. Lamentable, ras i curt.
Quant més durarà inflat aquest globus espanyolista que ha enlairat el PP com a marca blanca, que defensa les seves mateixes tesis i, com els de Rajoy, no condemna el franquisme? Fins quan aguantaran les arques que els financen? A Catalunya, ni Lerroux ni els seus postulats van aguantar gaire, tot i viure temps molt convulsos de violència, repressió i provocacions si els contrastem i comparem amb els que estem vivint en la revolució catalana, que s’ha fet i s'està fent en un ambient festiu, pacífic i de clamor de la ciutadania (cosa que enerva fins a la sacietat els seus contraris) i de la majoria sorollosa, perquè aquí el silenci no ens agrada ni als enterraments, molts dels quals hi inclouen músics per acomiadar amb alegria els estimats finats, com tampoc no ens agraden la violència i, sobretot, l'odi.
Quant més durarà inflat aquest globus espanyolista que ha enlairat el PP com a marca blanca, que defensa les seves mateixes tesis i, com els de Rajoy, no condemna el franquisme? Fins quan aguantaran les arques que els financen? A Catalunya, ni Lerroux ni els seus postulats van aguantar gaire, tot i viure temps molt convulsos de violència, repressió i provocacions si els contrastem i comparem amb els que estem vivint en la revolució catalana, que s’ha fet i s'està fent en un ambient festiu, pacífic i de clamor de la ciutadania (cosa que enerva fins a la sacietat els seus contraris) i de la majoria sorollosa, perquè aquí el silenci no ens agrada ni als enterraments, molts dels quals hi inclouen músics per acomiadar amb alegria els estimats finats, com tampoc no ens agraden la violència i, sobretot, l'odi.
Doncs això, a veure'l venir de lluny i bon vent i barca nova per l'odi de
la cinquena columna i tot el que l'incentiva en tots els seus vessants. I cada
dia una miqueta més de camí endavant en aquest "Adéu Espanya!", que ja fa anys molts vam començar a preveure i a augurar alhora que en fèiem proselitisme, no és per res. Gràcies, Catalunya!