divendres, 17 de juliol de 2009

El periodista es va submergir a les aigües del Port de Maó (publicat al Girona Notícies, Diari Menorca i Diari Maresme el 17 de juliol de 2009)



La promesa complerta de Pere Escobar
Santi Capellera i Rabassó*periodista

El port de Maó ha estat escenari de molts esdeveniments diferents al llarg de tota la seva existència, però el passat dimecres dia 15 de juliol va ser testimoni del compliment d'una promesa feta pel periodista i amic d'aquest redactor, Pere Escobar, davant els mitjans de comunicació i molt especialment davant les càmeres de TV3 al programa El Club de l'Albert Om, on Escobar hi participa com a contertulià habitual. El periodista català va prometre que si l'Sporting Mahonès pujava a segona B, si el Barça feia el triplet i si l'Espanyol no baixava de categoria, creuaria nedant el port més gran de la Mediterània.
Pere Escobar té una relació molt especial amb Menorca, que sense ser qualificada com d'amor-odi, té unes connotacions molt similars, malgrat que sentimentalment és positiva del tot. I això que explico és molt fàcil d'entendre. Ara fa 14 anys el pare d'Escobar va morir a l'hospital Verge del Toro de Maó. I en Pere òbviament, va viure tot aquest procés amb tristesa i desencís, com ho viuria qualsevol fill de qualsevol pare al que estimés tal com en Pere Escobar ho feia amb el seu progenitor. L'agreujant de tot això és que el decés es va produir mentre la família estiuejava a Cala Blanca, cosa la qual no deixa precisament un bon record d'unes vacances caniculars, ni un bon sabor de boca.
Van passar els anys i en Pere (segons que em contava in situ abans del bany) va evitar tornar a Menorca per raons òbvies. El record d'aquell traspàs inesperat del pare el corcava, com és lògic. I si no hi havia contacte el malson semblava esvair-se. Per això va estar molts anys sense venir a l'illa. Fins que la ferida va cicatritzar, ja que el temps tot ho guareix. En Pere Escobar va tornar a Menorca i es va retrobar amb tota la bona gent que en aquell difícil moment els havia fet costat a ell i a la família. El van tractar com els menorquins de bona arrel tracten els amics, i el van acollir i el van recordar que les persones no solament som necessàries en els moments difícils, sinó que en els bons moments també calem, i compartim. I els amics d'en Pere Escobar, menorquins de pro, així ho van fer.
Per això avui el meu excompany de Catalunya Ràdio és mou a Menorca com a casa seva. Perquè els que el coneixem sabem què és capaç de fer, professionalment i amb la seva bonhomia personal. Vaig conèixer un Pere Escobar jove, que sempre reia i que ho encomanava a la resta. Corria l'any 1984 i acabàvem tot just d'inaugurar les instal·lacions de Catalunya Ràdio a la Diagonal de Barcelona. Tots els que érem allà teníem el ple convenciment que aquell projecte arribaria molt lluny, tal com així ha estat. Alguns venien de ràdios de comarques, altres de ràdios municipals o de barri, altres de la SER, de Ràdio Joventut, de Ràdio Miramar o de Ràdio 4. Tots il·luisionats, i amb 25 anys menys. En Pere Escobar compartia redacció amb la Pilar Calvo, la Verònica Pareja, en Lluís Canut, amb un joveníssim Jordi Basté, amb en Jaume Boix, en Josep Anton Aisa i amb l'Enric López Vilalta, i no crec que em deixi ningú. Era la raça d'esports, l'especial. Diferent dels altres que trepitjàvem redaccions de notícies generalistes, dels que parlàvem als micròfons sobre música, cultura, successos i esdeveniments importants del país. A l'altra banda hi havia els Cuní, els Barnils, els Monzó i els Vendrell; els Escamilla, els Sarsanedas, els Martí Farrero, els Bassas, els Tardà i els Lucea, els Mikimoto i els Jack el Llop, els Castillejo, els Capellera, els Solà o els Talleda, els Pérez o els Ramoneda. Un autèntic equip de primera divisió amb molts altres noms que no cabrien en aquest inoblidable llistat que en Pere i jo vam esmentar i repassar amb molt d'amor i bon record durant una estona, i després de molts, molts anys de no haver coincidit, en haver marxat ell a treballar a TV3, i jo haver-ho fet al Gabinet de Mitjans de Comunicació de Presidència de la Generalitat, va ser tot un plaer fer-ho.
L'amistat i la companyonia són això: superar vivències i records, bons o dolents en definitiva. En Pere segurament no es podia pensar pas trobar-me a Menorca. Per això en veure'm i abraçar-nos em va preguntar "què fots aquí?". I jo li vaig dir: "treballar Pere, com sempre". Avui el meu amic i excompany és un personatge força rellevant, molt important i escoltat dins el seu camp professional. I també un paràs amb quatre fills i un altre a punt d'arribar a aquest món, però el mateix "catxondo" de la redacció d'esports de Catalunya Ràdio de fa 25 anys. El mateix humil personatge disposat a parlar de tot amb tothom i a ser un bon professional amb tot detall, com quan va començar l'ofici. Ho vaig poder percebre quan la meva companya de programa Fanny Mateu li feia l'entrevista en directe pel nostre espai "Bullit de ràdio"; quan parlava de tu a tu amb el company d'esports d'IB3 Menorca, en Miquel Cardona. En Pere va complir la seva promesa mediàtica de travessar el Port de Maó. I ho va fer amb alegria (i tot sigui dit, un a mica dubtós d'aconseguir-ho, ja que aquest port no és qualsevol cosa) i al costat del seu primogènit, també Pere Escobar, i dels seus amics i companys menorquins i catalans d'ara i d'adés. Gràcies Pere, gràcies per ser com ets, pel teu sentit de l'humor i pel teu rigor professional. I també per haver-te sabut enfrontar a les circumstàncies quan ha calgut sense cap por, com ara en aquest bany. Perquè "lo cortés no quita lo valiente", i tu ho saps igual que jo, i potser millor que ningú. Gràcies Pere Escobar, amic, company, per fer encara més atractiva amb el teu granet de sorra, aquesta illa, meravellosa la gran majoria de vegades.

dimarts, 7 de juliol de 2009

Els articles de l'andritxol, malgrat ser en castellà, no acabaven de convèncer el centralisme



Porcel: molt més que un escriptor en català
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Baltasar Porcel ha estat un dels grans narradors de la literatura catalana. Cronista del seu temps, amant de la cultura mediterrània, va abastar una extensa obra de 17 novel·les, 7 llibres de relats, cinc volums de viatges, articles periodístics, entrevistes, guions de televisió, obres teatrals i diversos assaigs, entre els quals sobresurten els seus textos dedicats a pintors espanyols i italians. De la seva literatura destaquen Cavalls cap a la fosca, Les primaveres i les tardors, El cor del senglar o L'Emperador o l'ull del vent.El 2007 va obtenir el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, i el darrer guardó que se li va atorgar va ser el Premi Sant Joan 2008, per la novel la Cada castell i totes les ombres li va ser concedit .
Porcel o la cara per la cara. La petitesa i el provincianisme adquirit a la força, i a base de l'ancestral costum d'un país que permet ser humiliat des dels centres dels centres, i a través del mateix instrument dels centres, també es manifesta en les necrològiques. Practiquem l'antropofàgia cultural i les justificacions constants en contra, i exaltem l'estrany. Costum habitual del complex d'esclau i de nimietat que el nostre país pateix com una ependèmia. Què mai -excepte en algunes èpoques glorioses, més o menys llunyanes- no s'ha pogut (o no li han deixat) treure's del damunt. Quan un home no s'ajusta al corrent del riu que baixa se l'incinera a la pira laica. La religió oficial, que no té res a veure amb el cristianisme, el catolicisme ni amb la mediterrània, excomunica els profetes que no combreguen amb el pensament únic de la Villa y Corte, amb el fonamentalisme cínic dels que no permeten la victòria dels l'autèntic i reals guanyadors. A la vida i a les urnes.
Quina gràcia, observar el tractament dels diaris: portades, breus, ignorància. Ha mort l'escriptor català més viu i encara discutim si mereix cinc columnes o cap (no sigui que algú ens titlli d'essencialistes), perquè nosaltres el reconeixem i li retem l'homenatge, mentre la resta de la barbàrie instaurada i en forma de la Brunete mediàtica va bombardejant merda constantment sobre tot el que , per fer oblidar coses com que l'Estatut encara penja d'un fil, i que el finançament promès no és més que una enganyifa i una presa de pel constant. Perquè aquí si vas per lliure i no tens pels a la llengua, ja has begut oli. I si tens amics amb poder ja estàs perdut, perquè aleshores ja no pots ser fidel a tu mateix.
Tampoc no faré ara una apologia de l'amistat, ja que només vaig tractar i conèixer Porcel durant els sis anys que vaig treballar al Gabinet de Premsa de Presidència de la Generalitat, i sempre de passada amb l'excepció d'alguna xerrada breu i improvisada en algun passadís, però molt plena i gratificant. Ell era el responsable i fundador de l'Institut Català de la Mediterrània, i al mateix temps era assessor del president Pujol, per això el veia gairebé cada setmana per les dependències del Palau de la Generalitat, i per l'Oficina de Comunicació del Govern, on s'entrevistava amb Ramon Pedrós o amb Jesús Conte, els dos caps de premsa que vaig tenir durant la meva enriquidora estada en aquell nucli polític, cultural i rovell de l'ou de la societat catalana, on vaig compartir aquestes estones amb l'ara finat esciptor.
Porcel doncs, coneixia molt bé els país, i les seves figures controvertides i tan polièdriques com calumniades amb vici i desfici, potser tant com la seva mateixa. Parlo de Dalí, Pla i altres personatges que també van estar molt pel damunt d'aquesta mediocritat congènita que tota societat en general posseeix. Quan constantment els salvadors de les essències i de l'assimilació blasmen els dos creadors empordanesos com a seus, avui l'escriptor d'Andratx encara és un gran oblidat. Però tot arribarà, i m'hi jugo un pèsol que diu el mestre Puyal.
Què ho farà que si no cantes la Internacional a tota cridòria et tracten de puta i de ramoneta? La Internacional del sectarisme carpetobetònic i cavernari, s'entén. Construeixes un món propi i els cabdills et foragiten de la tribu perquè no els cantes les seves excel·lències, perquè no t'allistes amb el seu patriotisme constitucional, divisa dels tots iguals i dels "més iguals", que són ells. A la pàtria acomplexada i necessitada cada dia més de banderes i d'eclipsar altres llengues i cultures que no són la imperant, encara hi té més prèdica l'obrer que descarrega taronges que el poeta que en canta el suc. I el propietari de l'explotació, demòcrata i acollonit, riu les gràcies del petit dictador llunyà geogràficament i en els conceptes. Què havia d'haver fet Porcel per mereixer l'atenció del centralisme, escriure només en espanyol? Si al final aquella figura intocable que tant estimava i lloava, el va deixar a la cuneta per altri més centralista que ell, cosa que el seu senyoriu li va impedir divulgar mai.
Porcel va arribar a Barcelona i va beure de les fonts del catalanisme, en el que sempre es va emmarcar malgrat els matisos i de vegades el distanciament. Porcel va conèixer i viure en acollida a casa de Joan Triadú, pedagog, dinamitzador cultural i figura ancestral del catalanisme. I al seu redòs va tractar amb altres grans catalans universals, cosa que li va aportar els valors i l'escola que posseïa. Però no podem oblidar que vivim en un continent tradicional de dictadures i de ressentiments eterns, panegíric del ramat de xais pròpis i aliens. Porcel, ovella negra, rep del gos i del pastor, un per poc i l'altre per massa. D'aquí i d'allà, tal com li passa al país en general. I per dissort nostra la gran majoria de les ovelles gairebé no remuguen mai: fan llana, fan llet. I caguen, sobretot caguen, això sí. Una pluja de cagallons damunt dels articulistes de la veritat absoluta situats sobretot a l'epicentre de la Villa y Corte, que es mereixen això i més. N'hi ha que escriuen d'oïdes i sense saber ni un borrall de res del que escriuen, cas molt freqüent dels que cito perquè ho fan des de la pura ideologia, sovint anti el que no els sigui pròxim i propi, cosa més greu encara. D'altres, com en Porcel, perifèrics i apartats dels cercles del poder directe d'un Estat que no es vol definir clarament per por de moltes conseqüències directes i indirectes, reparteixen regals literaris després d'haver viatjat i sobretot conegut. Esperem que després del viatge definitiu del literat mallorquí, els fills pròdigs de les essències pàtries centralistes no oblidin que encara que en una altra llengua (i també sovint en la seva i dominant), Porcel va ser un aportador de riquesa i de cultura, i que encara que aquesta cultura no sigui exactament ni ben bé la que promulga el Instituto Cervantes, descobreixin que els valors humans i culturals van molt més enllà del mirar-se el melic a través de les seves intocables banderes.

dilluns, 6 de juliol de 2009

L'educació de la nostra societat encara no accepta de ple gais i lesbianes



L'homosexualitat encara no és una actitud quotidiana
Santi Capellera i Rabassó*periodista

La setmana passada va haver a moltes poblacions una marxa per l'alliberament dels homosexuals. Enguany reivindicaven, sobretot, un canvi de valors en l'educació escolar perquè els nens puguin conèixer totes les opcions i puguin desenvolupar millor la seva sexualitat. Deixant de banda que jo trobo que a escola s'hi ha d'anar a aprendre matemàtiques i història, tampoc crec que la proposta dels manifestants ajudés a normalitzar la situació dels homosexuals.
Tampoc no són útils les manifestacions, ni els concerts ni cap dels actes lúdics similars. En qualsevol afer no acaben servint mai de res. Les coses no es normalitzen a so de bombo i plateret sinó quan aquells que hi estan interessats les converteixen en normals. Per exemple -escombrant el tema cap a casa- si tu vols que el nostre sigui un país normal procura viure com si ho fos. Doncs amb els homosexuals igual. Menys banderes i més canvis d'actitud.
Entre els meus amics s'hi compten un gai, dues lesbianes i una bisexual. I puc assegurar que cap d'ells viu la seva sexualitat amb la normalitat d'un heterosexual. Amb els amics sí, però amb els familiars he de dir que no. I el que digui el contrari s'enganya i ens enganya. Per molt que pares, tiets i avis ho sàpiguen, els meus amics no gosen tocar-se ni fer-se petons amb les seves parelles davant d'ells. Jo entenc que els costi, entenc que no ha de ser fàcil, però ells haurien d'entendre que l'esforç normalitzador és cosa seva i no pas de ningú més.
Encara hi ha molta gent que -sense tenir res en contra dels homosexuals- dissimula ganyotes quan els veu fer-se un petó. El motiu és que no hi estan acostumats. Som animals de costums, aquesta és la veritat. Les primeres ocasions en que jo ho vaig observar també em va resultar estrany i incòmode. En canvi ara ja ho trobo la cosa més normal del món, potser perquè sóc barceloní, i al meu barri abunden els establiments dedicats al col·lectiu, i òbviament els clients que els freqüenten. Ara ja res em grinyola, ni hi penso, ni m'hi fixo.
De fet tinc una bona comparança: una vegada, quan era molt petit, li vaig dir pel carrer al meu pare: "mira, un senyor negre!". Ara cap nen se sorprèn quan veu un negre pel carrer, i és més, els negres compareteixen escola i activitats de tota mena amb els que no ho són. Per això penso que a l'hora de la veritat, en els petits actes quotidians que defineixen les persones, els homosexuals encara no han sortit de l'armari, i encara s'amaguen i tenen por. I així no poden pretendre que la societat vegi l'homosexualitat com una cosa normal ni que els jovenets puguin contemplar aquesta opció amb la mateixa tranquil·litat i normalitat que l'heterosexual. Són ells els primers que haurien de respectar els seus drets, els primers que haurien de superar el complex d'inferioritat que sens dubte encara tenen, i no ho dic en absolut de forma pejorativa. Quan ho facin, la resta vindrà sol. Sóc del parer que les manifestacions, les "love parades", les Olimpíades homosexuals i tota la resta de mandangues anònimes, només serveixen per a lligar.

Sobre els babaus Quim Torra i Pere Aragonès, dos exponents de la imbecil·litat i niciesa política que ha comandat i comanda aquesta trista, pobra i dissortada pàtria anomenada Catalunya, en que a molts ens va tocar néixer

Torra i Aragonès fan competència per indignar l’independentisme inconformista   Aragonès parla de referèndum abans del 2030 i Torra critic...