diumenge, 6 de maig del 2007

De com Pasqual Maragall s'ha vist fora de la política catalana (article publicat al "Menorca Diari Insular" el 6 de maig de 2007


Pobre Maragall: es va ofegar en l’Espanya plural socialista
Santi Capellera i Rabassó *periodista
Pasqual Maragall ha estat el gran enganyat de tot el procés de canvi que es va donar a la Generalitat l’any 2003, després de 23 anys de governs continuats de Jordi Pujol i de Convergència i Unió. Les declaracions del líder socialista acusant el president José Luis Rodríguez Zapatero de fer-lo fora a favor de José Montilla com a candidat no van ser improvisades. L’expresident de la Generalitat va anunciar al seu successor, José Montilla, en un dinar que els dos màxims dirigents del PSC-PSOE van fer el 22 de febrer a la Casa dels Canonges, residència oficial del president de la Generalitat, que tenia intenció d’exposar de manera pública la seva valoració crítica de com havia anat tot el procés de canvi de president i d’ideari polític.
Durant la trobada els dos líders socialistes van intercanviar punts de vista oposats, “es van dir el que s’havien de dir” i en conseqüència, no van arribar a cap acord per raons òbvies. Pocs dies després d’aquell dinar, Maragall concedia l’entrevista a la revista L’Avenç, i que apareix en el darrer número d’aquest mes de maig. L’entrevista es va fer, doncs, ja fa un mes i mig, i Maragall va tenir temps de revisar-ne el contingut. Com a conseqüència d’això, van aparèixer les declaracions al diari italià Europa, que es van fer, ‘improvisadament’ a Roma, en una trobada del Partit Demòcrata Europeu.Era lògic doncs que, més o menys tard o d’hora, Maragall posaria de manifest de manera pública aquest descontentament seu, per la manera com Montilla va esdevenir president. I que això succeís quan només faltaven quinze dies per l’inici de la campanya electoral, ha provocat malestar evident a la Presidència de la Generalitat i al seu partit, el PSC-PSOE. Pasqual Maragall ha estat una personalitat força destacada de la política catalana, ja des de la recuperació de la democràcia. D’origen burgès i net del poeta Joan Maragall, sempre l’ha acompanyat un cert aire de corrent d’opinió, lligada a assolir fites, com l’aconseguir per Barcelona, quan n’era alcalde, els Jocs Olímpics de l’any 1992. Maragall semblava un personatge d’idees més que d’acció de govern. Va fer possible el corrent socialista CpC (Ciutadans pel Canvi) conjuntament amb destacades figures de la societat catalana, que el va catapultar a la candidatura socialista de la Generalitat. Amant de la retòrica i la filosofia política més que del desgast diari de la política activa, amb la fi del cicle Pujol, el PSC-PSOE el va veure com l’únic personatge capaç d’arrabassar el govern de la Generalitat a Convergència i Unió. Així doncs, va ser candidat socialista al Govern de Catalunya, i sense guanyar les eleccions, va assumir la presidència gràcies al suport dels diputats d’ERC, que van tenir l’alça de vots més important de la història de la democràcia.
El Maragall president va ser però, un personatge totalment caricaturesc, encara que amb la bona fe d’aquells catalans provincians i quasi innocents, que, com a passerells, es creuen tot el que els diuen des de Madrid. I va anar esperant que arribés tot el promès pel seu ‘bon amic’, Rodríguez Zapatero, que li anava venent, assegurant i jurant amor etern: “acceptaré l’Estatut que surti del Parlament de Catalunya”; “respectaré la voluntat dels catalans en matèria fiscal”; “possibilitaré el concert econòmic”; “legalitzaré les plaques de matrícula dels cotxes amb el CAT”, i tota la resta d’embolats que el cap de l’Executiu central li anava etzibant, i que ell repetia en públic davant la perplexitat de tothom. El trist és que l’únic que s’ho creia tot era ell, i ningú més. Es va creure l’Espanya plural de Rodríguez Zapatero, perquè potser es va pensar que per ser d’esquerres i socialista, els seus li donarien un tracte diferent del que van dispensar a Jordi Pujol i a CiU. Il·lús! (que ve d’il·lusió, o sigui, de res tangible). Els polítics de Madrid no n’entenen de demandes alienes, perquè només van a la seva, i no es recorden de les necessitats dels territoris “periféricos”, que en diuen ells. I quan van a aquesta perifèria, diuen i diuen, i prometen, i rubriquen, i al final, zero, com s’ha posat de manifest a Catalunya, i també, sovint, a ‘altres perifèries’. Pobre Maragall! Al final, ni un gra de forment, que diuen els valencians. Ni plaques, ni Estatut tal com va sortir del Parlament, ni Agència Tributària, ni Aeroport, ni concert econòmic ni res de res de res. I quan es va despertar del somni ja tenia l’acomiadament a les mans, i l’actual president a l’horitzó preparat per substituïr-lo amb ordre directa de la Moncloa. La cosa va així.
Pel que es va veient, la intenció de Montilla i dels socialistes és aturar la discussió fins després de les eleccions, per evitar el risc d’obrir una crisi en plena campanya electoral. Per això la consigna de la direcció socialista és no fer crítica pública a Maragall, més enllà de la defensa de l’Estatut. I pel que fa a l’acusació d’aquest, que Zapatero va ser qui va fer els canvis al PSC-PSOE, les mínimes referències. Fonts socialistes catalanes, però, situen l’expresident en una posició aïllada, i remarquen que cap membre de l’executiva del PSC-PSOE va demanar que repetís. I a més asseguren que la reedició del tripartit es va fer en contra de l’opinió de Zapatero i del seu Govern, que, en referència a les polèmiques declaracions, va respondre Maragall amb una barreja de malestar i indiferència: “a bones hores diu que no li agrada el text de l’Estatut! Per què no ho deia quan tocava?”, van dir a la Moncloa.
Artur Mas, líder de CiU i cap de l’oposició, ja ha afirmat que “amb el primer Tripartit vam haver d’abaixar el cap, i amb Montilla no aixequem ni el cap ni el vol, perquè Maragall no para de xerrar, i Montilla no diu res”. El que està clar és que aquesta Espanya plural que Maragall plantejava i promulgava en arribar a la presidència de la Generalitat, és una utopia, i a més no hi ha cap intenció que des del carrer Ferraz de Madrid es faci possible. Els socialistes saben que donar ales a les diferències territorials i al nacionalisme, els suposaria una pèrdua molt important del sufragi que molts sectors –sobretot els anticatalanistes- els donen a tot l’Estat, i en aquest cas Maragall ha resultat ser un destorb que, una vegada usat i utilitzat per les finalitats dels socialistes espanyols –fer fora els nacionalistes de CiU de la Generalitat-, ha estat tirat a la paperera com si d’un ‘cleenex’ brut es tractés. I si això ja és francament trist en qualsevol altre context, ho és molt més en el polític, perquè resulta senzillament penós. Pasqual Maragall podria deixar la presidència del PSC-PSOE aviat, potser un cop passades les eleccions, per aventurar-se en un nou projecte a escala europea amb Romano Prodi i Françoise Bayrou. A Catalunya doncs, està clar que ara per ara no corren bons vents pel socialisme, que queda clarament fragmentat. Ni per molts d’aquests socialistes (marcats per les diferències existents entre el PSC i els CpC de Maragall, i el PSOE de Montilla, i que representen el catalanisme versus l’espanyolisme), que també creien i confiaven en aquest ideal d’Espanya plural de Pasqual Maragall, que no ha existit mai, no existeix, ni sembla haver-hi cap indici que hagi d’existir a curt termini.

L’eugenisme és la ideologia que va gestar i donar a llum la bèstia nazi alemanya. De l’eugenisme ve el nazisme alemany

  ASSAIG GEOPOLÍTIC SOBRE L’ESCLAT DE LA GUERRA ENTRE ISRAEL I HAMAS EN EL CONTEXT DEL JUDAISME I LA DEFENSA DELS SEUS VALORS OCCIDENTALS Sa...