dilluns, 26 de novembre del 2012

La Catalunya sobiranista lluita per fugir d'una Espanya del segle XVII i arrelar en l'Europa del segle XXI


La Catalunya del dret a decidir s'imposa clarament

Santi Capellera i Rabassó *periodista


En aquestes eleccions catalanes han quedat demostrades moltes coses, i una d'elles és que, malgrat la davallada de CiU, s'ha clarificat quina és l'envergadura i la força del seu segment independentista. Catalunya va apostar clarament i majoritària, en uns percentatges molt importants, per les opcions sobiranistes. I el nou Govern català -que amb tota seguretat formarà CiU-, ja ha anunciat que "pactarà amb tothom que calgui, excepte amb el PP".

Evidentment, no s'hi pot pactar amb tramposos -per dir-ho finament- que juguen brut en molts aspectes. Per això es perfila molt clara l'aliança amb una ERC que ha sofert una important catarsi amb la direcció d'Oriol Junqueras, i que ara, reforçada pels 21 escons assolits, sembla disposada a acceptar el paper d'oposició com a segona força, per enfortir un executiu clarament sobiranista.

Ara ja sabem que 50 diputats, o el 30,41% dels 3.657.450 de vots que van emetre el 69.56% dels catalans, són clarament independentistes; és a dir, que les forces sobiranistes sumen 2.077.000 vots, mentre que les espanyolistes representen 1.262.000 vots. I d'aquests 3.657.450, Artur Mas n'obté 1.112.341, que són 90.489 menys dels 1.202.830 que va aconseguir el 2010.

La pèrdua de vots del president Mas, doncs, és de només de 90.489 en aquestes eleccions. I tenint en compte el desgast que li ha suposat l'haver aplicat retallades a tort i a dret, i també a aquests altres factors que res tenen a veure amb l'esperit democràtic d'uns comicis, són una xifra força acceptable. Això sí, els vots perduts s’han traduït en 12 escons menys dels que tenia, i aquí és on la cosa es magnifica, perquè una dotzena de diputats menys li posen moltes traves per formar un Govern de manera immediata.

En la lectura general, però, la Catalunya sobiranista ha anat "in crescendo", i en surt clarament reforçada. I així ho reflectien la majoria dels mitjans de comunicació d'àmbit mundial el dia després, en contraposició als diaris de Madrid, que bàsicament remarcaven “el fracàs” de Mas. Des de Madrid encara suren en el seu mateix núvol, que retroalimenten, per la qual cosa no s'esvaeix, i això fa que Espanya segueixi sense entendre que una majoria de catalans lluiten aferrissadament per fugir del segle XVII i arrelar en el XXI.

Mas va ser valent, i va fer una aposta que no ha aconseguit aquesta majoria que demanava. I diumenge, ell i CiU, van perdre escons i opcions de majories absolutes. Però el país és molt viu, i la seva força es posarà de manifest en aquests pròxims mesos sense ambigüitats, que ningú -ni d'aquí ni d'allà- no ho dubti.

divendres, 23 de novembre del 2012

Catalunya s'ha de constituir immediatament en un nou estat


Colpistes i clavegueres de l'Estat

Santi Capellera i Rabassó *periodista

L'extinent coronel de la Guàrdia Civil, el colpista Antonio Tejero, ha presentat una denúncia contra el president català, Artur Mas, per "provocació, conspiració i proposició per a la sedició". Aquest colpista que va estar a punt de provocar una massacre a l'Estat espanyol que hagués pogut tenir l'envergadura d'una segona Guerra Civil, perquè es va voler carregar l'ordre legalment establert, tal com va fer Franco amb el seu cop d'estat contra la República, exactament igual. Aquest colpista, ara, acusa el President de la Generalitat de ser el responsable de tots els mals d'Espanya. I encara ningú del PP ni del Govern estatal no l'ha desautoritzat, ni ha fet cap referència al respecte.

Aquest nefast personatge, un cop fora de la presó del Castell de Figueres, va usar la via de l'estat de dret per intentar eliminar novament aquest estat de dret, ja que va tenir els bemolls de presentar-se a unes eleccions en les quals segurament el devien votar la seva dona, els seus amics i pocs més. Aquest perill social, que va estar condemnat a molts anys de presó i en va complir bastants menys, ara acusa la democràcia i els seus líders dels pecats que va cometre ell en atemptar contra tota aquesta democràcia i contra els ciutadans per la força de les armes, tal com han fet tradicionalment els militars a l'Estat espanyol al llarg de la història. Penós, lamentable i patètic.

Més lamentable és, però, que hi hagi gent que es fa dir intel·lectual i que surt a signar manifestos contra tot un poble, que això ho consideri normal i no en digui ni un borrall. I que ni es plantegi que la guerra bruta de l'Estat contra les persones té connotacions d'involució i de feixisme. També hi incloc gent de totes les condicions i nivells socials, que es vanta de demòcrata, i que al damunt crida contra l'agreujat i l'acusa de tota mena de delictes i malifetes amb ànims de lapidació, tal com es va sentir a l'Hospitalet de Llobregat en un miting del PP no fa gaires dies: "a la cárcel, a la cárcel", cridava la claca allà present, davant els mitjos somriures de complicitat i malícia de les senyores Sainz de Santamaría, Llanos de Luna i Sánchez-Camacho que els havien arengat uns moments abans. I tot això en base a proves falses, inventades i elaborades per un càrtel mafiós que no es mereix ser anomenat mitjà de comunicació, sinó element de la desinformació de les clavegueres de l'Estat, l'únic objectiu del qual i dels seus titellaires és anar clarament contra la voluntat de tot un poble.

Difondre informació falsa sobre qui lidera l'esperit de la llibertat de Catalunya demostrat sobradament el passat 11 de Setembre, i que s'ha posat al capdavant de les seves reivindicacions per l'encàrrec d'aquest poble representat per l'ANC i altres entitats significatives, si més no hauria d'estar penat criminalment, inhabilitats els periodistes que han promogut la farsa sense cap mena de proves, i sancionat el seu editor.

Segurament aquesta situació rocambolesca, a la resta d'Europa, a la UE i al món civilitzat els deu semblar un circ d'allò més kafkià i grotesc. Perquè des de fora veuen un ministre d'Hisenda que en lloc de fer de ministre de tots fa insinuacions incomprensibles; un ministre de l'Interior que no té cap mena de capacitat d'autoritat en el principal cos policial espanyol, i que se li escapen les coses de les mans; un president del Govern estatal que fuig d'estudi i que només sap dir que "les seves responsabilitats són unes altres"; un fiscal general de l'Estat que es mostra en desacord amb la Fiscalia de Catalunya perquè obre investigacions sobre unes irregularitats més que provades, i ho fa públic; un PP que s'alia amb UPyD i impedeix que els ministres Fernández Díaz i Montoro compareixin al Congrés dels Diputats per donar explicacions abans del dia de les eleccions; una societat que un 23 de febrer va veure perillar la seva incipient democràcia per un feixista amb una gaveta al cap, disparant una pistola i amb els tancs al carrer contra la majoria del poble, i que, avui, quan aquest delinqüent vol invertir els papers i vol fer veure que el perill són els demòcrates, no bada boca mentre el criminal presenta una vergonyant denúncia contra la màxima instància catalana: el President de la Generalitat. Això, i no altra cosa, veuen els ulls de la resta del món.

Sense cap mena de dubte, una societat que tolera aquestes coses sense demanar dimissions, i fent cas de pamflets que ja tenen una més que consolidada trajectòria i historial en el groguisme (El Mundo encara assevera avui que els atemptats dels trens de Madrid van ser obra d'ETA), és una societat malalta i poc evolucionada de la qual Catalunya, i per no acabar igual, se n'ha d'allunyar com abans millor. Aquest Estat moribund i amb indicis de putrefacció força avançada en tots els aspectes, és un lloc incomplidor, poc seriós i poc democràtic, on la Castella sempre dominant es passa pel folre la plurinacionalitat, la pluriculturalitat i el plurilingüisme, conceptes que figuren en aquesta seva sacrosanta constitució, avui inamovible i intocable per als seus defensors a ultrança, molts dels quals paradoxalment no la van ni acceptar ni votar.

Posats a denunciar "provocació, conspiració i proposició per a la sedició", el colpista Tejero i altres de la seva mateixa corda, també ho haurien de fer contra una gran part dels actuals estats europeus, avui membres de ple dret de la UE. Estats que van quedar constituïts a partir de processos d'autodeterminació que comptaven amb o sense l'aprovació dels Estats dels quals es segregaven, com per exemple la República d'Irlanda, sense anar més lluny.

A Catalunya no li queda més que preparar-se pel futur imminent, fer-se forta amb una gran majoria sobiranista al Parlament, com més àmplia millor; crear les seves estructures d'Estat propi i avançar sense mirar enrere cap a aquest estatus fent cas omís de totes les conspiracions de tota mena. Cal ser conscients que aquests atacs només són el començament, ja que amb tota seguretat sorgiran noves denúncies, travetes i encara més maniobres brutes per part de l'Estat espanyol. A Catalunya li queda, però, la força de poble mil·lenari que ha demostrat tenir sempre sobradament. I també les instàncies supraestatals com ara la Cort Internacional de Justícia i el Tribunal Europeu de Drets Humans, que en això dels colpistes, les maquinacions fosques i antidemocràtiques de la premsa groga, i les clavegueres dels estats, sempre s'hi han pronunciat en contra.


diumenge, 11 de novembre del 2012

Ningú no es pot creure que aquest rescatat Estat espanyol tingui força per evitar que una Catalunya independent segueixi a la UE




Espanya ordena i Brussel.les obeeix, clar!

Santi Capellera i Rabassó *periodista

Miro i remiro informacions i cròniques, i trobo francament curiós el cas dels independentistes escocesos i d'Escòcia. A nosaltres, pel fet de voler arribar a la mateixa autodeterminació que ells, els espanyols ens acusen de tot i més, i de mirar la pela i voler la independència per qüestions crematístiques: els escocesos, en canvi, són molt més pobres que els anglesos, i igualment la volen la independència, com la volem molts catalans que no tenim cap mena de patrimoni ni altra riquesa que la nostra il·lusió de ser i de fer, i la nostra empenta per oferir al país.

Jo, per exemple, sóc immensament més pobre que en Lara Bosch, o que els membres del Círculo Ecuestre, i també la vull la independència, perquè, en tot cas, si es produeix, sempre seré més ric que ara, i el meu IRPF servirà per qüestions més honorables que per pagar carreteres o vies als deserts espanyols, o subvencionar personatges de territoris subsidiats, que, no ens enganyem, no volen pencar, ni els interessa pensar què és el millor per a la majoria dels seus conciutadans. I això de la solidaritat només ho treuen quan el que es mou, va d'algun altre lloc cap al seu, i és producte del sacrifici aliè. Ho reclamen quan el benefici va cap a ells: quan és a l'inrevés no el citen mai aquest mot de la solidaritat.

Els britànics ja han assegurat que si guanya el sí, Escòcia no deixarà de formar part de la UE, i que ells no faran cap pas en sentit de impedir o vetar l'adscripció escocesa al club europeu. Per què, doncs, Brussel·les no hauria de qüestionar una Escòcia immensament més pobre que una Catalunya aportadora neta des de fa anys? Potser en els somnis dels unionistes, d'aquest país anomenat Catalunya, i del del costat dit Espanya, les seves raons, lluny de ser objectives, son molt evidents. I tal com ha dit algun company en un article relacionat: “Els escocesos parlen anglès, venen whisky i tenen Sean Connery entre ells”. El catalans (que només podem oferir Joel Joan i Sergi López, entre molts altres) som una colla d’il.luminats que fem patir sense aturador Felix d’Azua, Boadella, Jiménez Losantos i tota la resta d'intel·lectuals d'alta volada que han hagut de fugir de Catalunya, per mor del pervers nacionalisme català, que els ha apartat i vexat, i que, a més, ha ofès l’honor del seu vell Imperi. Segurament aquests son arguments que en ple segle XXI cap membre, destacat o no, de la comunitat internacional no es veurà amb cor de rebatre. I per això Catalunya es veurà expulsada de la UE, encara que caldria analitzar amb quins criteris ens aniran expulsant un a un a tots els catalans que ara en formem part, independentistes i no independentistes.

Ja ho veieu, doncs, catalans. Potser no val la pena lluitar contra vents i tempestes, ja que sembla ser que tot està sentenciat. El dia #25N ens queda votar la seguretat que ens dóna el PP de romandre espanyols (i pagar proporcionalment els més de 900.000.000.000 d'euros que deu l'Estat espanyol); el federalisme providencial del PSOE de Navarro, que ens ho arreglarà tot; o la coherència bilingüe i social d'en Rivera i en Cañas, lluitadors incansables contra el nacionalisme...català. Al govern dels espanyols segur que els costarà milions d'euros; judicis; problemes; hores de feina, i un desgavell diplomàtic sense precedents. Però aquesta Espanya forta, poderosa i influent d'avui, que passa per un dels millors moments de la seva història i de la seva economia, no tremolarà ni un bri davant una "comunidad autónoma que quiere tapar la mala gestión de sus gobernantes con estas veleidades de la independencia y convocando elecciones", i, enfortida com està, esborrarà de facto de la capa de la terra els proscrits catalans, que la volen fer trontollar i trencar-la “com a nació trimilenària”.

Però, com que molt em temo que això no serà exactament tal com explico en el final d'aquest anterior paràgraf, i, per tant, que no podran impedir a cop de baioneta, ni pistola en mà, ni amb tancs (que no tenen), ni amb bombardejos que no són capaços de fer perquè no disposen d'armament suficient, que Catalunya esdevingui estat propi, amb tota mena de vetos, potser així ens facilitaran que el nostre país es converteixi en un paradís fiscal i empresarial, ja que, alliberat de les obligacions de la UE (i, el més important, de les d'Espanya), podrà rebaixar la pressió fiscal i acordar i implementar tot tipus de condicions favorables per a si mateix i per als seus compradors. I potser arran d'això, els altres països i nacions percebran en Catalunya una oportunitat i una plataforma fenomenal per fer-se amb el mercat europeu.

D'altra manera, i si ho mirem des del vessant de la UE, si perden Catalunya, aquesta seva política d’ampliacions quedarà malmesa com a projecte, i a banda d'això, perdran set milions i mig de contribuents i de consumidors nets. Però, és clar, per a una nació de tres mil anys d'antiguitat i que va ser capaç de conquerir (i de perdre!) les Amèriques, quina mena de minúcies són aquestes? Per a Espanya, això, tot plegat no és res; perquè és una nació forta i potent, i rica, molt rica... I si Espanya ho exigeix, Brussel·les acceptarà les condicions espanyoles a la primera de canvi, o què us havíeu pensat?

Doncs, arribats aquí, si per aquesta gran influència espanyola, i tal com ens amenacen, no podem fer ús de l'euro (que paradoxalment fan servir estats com Andorra, Mònaco, Liechtenstein, etc.) haurem de tenir moneda pròpia, ja sigui la pesseta o una altra unitat que haurem d'incorporar a les nostres vides. Per la qual cosa, i comparativament amb l'euro, la moneda catalana serà més feble, naturalment. I per la mateixa raó, clar, totes les nostres exportacions als països de l'euro seran més competitives. I com que una moneda feble ens permetrà en unes condicions molt avantatjoses l'exportació a altres països d'altres continents (que també existeixen a més d'Europa, cosa que sembla que de vegades alguns obliden: el món és molt, molt gran), a l'hora dels beneficis encara ens en veurem clarament afavorits. I si, com fins ara i des de fa sis dècades, a Catalunya seguim fabricant cotxes (ja fora de la multinacional Audi-Volkswagen), doncs els nostres automòbils -d'igual qualitat tecnològica, perquè això ja ho tenim- seran molt més accessibles per a les persones de fora de la UE. De tota manera, si ens trobem amb "grans problemes per exportar", haurem de augmentar la demanda interna, com han fet els països llatinoamericans. I per tal que això passi, (i ja lliures de l'espoli espanyol) podrem apujar els salaris a tothom, per tal que els ciutadans catalans tinguin més poder adquisitiu i puguin gastar més i comprar de tot. I com aquesta, moltes altres coses que ens faran respirar on ara ens ofeguem.

A veure si al final sortir de la UE, ben lluny de ser dolent, serà un nou paradigma amb grans expectatives de futur. Mai no se sap què pot passar, però vaja, no tingueu cap por compatricis; cap ni una, perquè sigui com sigui, ens en sortirem, i molt millor que ara. No us en càpiga cap dubte.

dissabte, 3 de novembre del 2012

Les afirmacions de Duran són una declaració frontal contra el president Mas












Duran no pot aixafar la guitarra a Catalunya
Santi Capellera i Rabassó *periodista 

La Diada de 11 de Setembre d'enguany va marcar un punt d'inflexió en el recorregut del nostre país en les darreres dècades. Més d'un milió i mig de persones van sortir als carrers de Barcelona i van demanar des de calçades, voreres, balconades i terrasses que Catalunya havia de fer camí sola, perquè ja era major d'edat i perquè els greuges arribats des de l'Estat en forma de retallades de drets, llengua i del mateix Estatut van sembrar la llavor del que es dóna avui.

La punteta va ser el no rotund de Rajoy, (digui el què digui qui vulgui i ho disfressi del què ho disfressi) a parlar sobre el pacte fiscal amb Mas, amb el qual es va presentar als comicis com a guinda del seu pastís electoral: i va guanyar de manera aclaparadora, en bona part per això. El ple del Parlament (excepte PP i C's) va aprovar que aquesta nova manera de finançament de Catalunya es proposés a l'Estat, com a condició sine qua non per rescabalar el país dels greuges en inversions i dèficit fiscal. I la resposta va ser NO.

Avui el moment és històric, i la força personal i institucional del president també. Va convocar eleccions precisament per aquest NO de Rajoy, i perquè el poble de Catalunya massivament al carrer i en ple li va demanar que digués prou. Tothom que el dia #25N opti per CiU, no elegirà una opció política; votarà un projecte que va molt més enllà d'arribar a presidir el Parlament o la Generalitat. La gent que esculli CiU, no votarà un color, sinó un líder que encapçala les noves destinacions d'aquest país milenari anomenat Catalunya. Estem en un moment extraordinari i, per tant, les decisions també ho han de ser, i Mas no pot oblidar de cap manera el que li ha demanat el poble, ni el seu compromís amb aquest poble.

Però em fa molt l'efecte que ni Sánchez Camacho, ni Rajoy, ni Navarro, ni Rubalcaba ni Chacón, ni tota la resta d'unionistes que estan en contra que Catalunya faci el seu camí (per raons òbvies de la consistència econòmica d'Espanya), no han torpedinat el camí del president de Catalunya tan greument com ho ha fet en les darreres hores i amb les seves declaracions destructives el soci de coalició, Josep Antoni Duran i Lleida. I això, també dit des de diversos sectors crítics amb Duran dins la mateixa UDC, no és sostenible de cap manera. Perquè assegurar que "és dolent per a Catalunya no tenir Espanya", avisar que Catalunya "no ha de fer un referèndum que no sigui legal" (amb una Constitució que de per sí ja il·legalitza la legalitat internacional) i afirmar que "no hi ha una gran majoria de ciutadans que desitgin un escenari d'independència" (la qual cosa és més que qüestionable) és, directament, una declaració bèl·lica contra el president Mas, contra CDC i contra bona part d'UDC. I els sobiranistes del seu mateix partit, que fan pinya amb els postulats de CDC i Mas, l'haurien de desautoritzar de manera radical i taxativa i sense matisos.

Aquest és el problema principal que poden tenir CiU i el president Mas per assolir la majoria absoluta el pròxim dia 25, perquè la gent fidel, convençuda i engrescada de les seves pròpies files (un gran percentatge de la qual milita a Unió), i en un moment decisiu per la coalició i per Catalunya en que això ja no té aturador (o es fa, o Catalunya desapareix com a ens nacional), no pot permetre que ni en Duran ni ningú altre aixafi la guitarra i la il·lusió de futur de tot un país. Perquè és una qüestió cabdal per a una gran majoria, que ara no es pot permetre tenir l'enemic a l'alcova. 

L’eugenisme és la ideologia que va gestar i donar a llum la bèstia nazi alemanya. De l’eugenisme ve el nazisme alemany

  ASSAIG GEOPOLÍTIC SOBRE L’ESCLAT DE LA GUERRA ENTRE ISRAEL I HAMAS EN EL CONTEXT DEL JUDAISME I LA DEFENSA DELS SEUS VALORS OCCIDENTALS Sa...