Dones felines

Conta la saviesa popular que la dona-felina té set vides, que és per aquesta raó que camina per les teulades i que es desplaça sigilosament sense fer cap soroll per tot arreu, que no té por dels abismes, perquè sap que encara li’n queden sis més per estrenar.
Però la certesa no és aquesta de cap de les maneres, ja que les llegendes generalment només són això. La dona-felina té el mateix nombre de vides que qualsevol altra dona. I ella ho sap del cert.
A la dona-felina no li agrada gens donar explicacions. Potser per això tampoc les demana gairebé mai. Sospita terriblement d'aquells que es justifiquen massa sovint en veu alta i defuig els que ho fan en veu baixa. No calcula mai les probabilitats d’èxit o d’error. Ni les conseqüències. No coneix la llei de Murphy ni cap altra teoria de probabilitats. Ella només actua com el seu instint li dicta. Sap que de vegades només es pot actuar des del cor. I que aquest és el moment exacte on comença tot.
Quan la dona-gat desfila, quan sedueix, quan camina amb un peu davant de l’altre i alça el cap ben alt, no ho fa per elegància. Li agradaria fer-ho per elegància, però no ho fa per això. Ho fa per la seva condició de felina quan desfila, sedueix, mira de prop, es neteja i s’emmiralla. No ho fa pas per elegància. Ho fa per aquestes altres coses.
Quan la dona-felina esgarrapa la terra i s’hi rebolca, no ho fa per humilitat. Li agradaria fer-ho per humilitat, però no ho fa per això. Ho fa per la seva condició de dona. I és per això que esgarrapa, salta, miola, arrisca, espia, mira de lluny i atrapa. No és pas per humilitat que es rebolca per terra. És per tot això citat també.
Quan estima però, ho fa com si tingués set vides. Com si ja n'hagués gastat sis i aquesta sigués la darrera. No l'espanta el vuit ni els nombres que el segueixen perquè de tant caminar i saltar per les teulades ha perdut la por dels abismes, i també del ridícul i de solitud. M'agraden les dones felines, encara que de vegades, de tant tractar-les de massa prop pel seu encís, n'hagi sortit força esgarrapat. Però malgrat tot m'agraden.

Fer la ràdio en directe des de l'American Bar va ser fantàstic (publicat al Menorca Diari Insular i a Es Diari Digital el 29 d'abril de 2008)

Diada de Sant Jordi amb Nuria Román
Santi Capellera i Rabassó*periodista

El dia de Sant Jordi vaig tenir ocasió d'entrevistar Nuria Román a Quadrant de Menorca d'IB3 Ràdio, pintora i escultora madrilenya afincada a l'illa des de fa onze anys.
Prèviament al programa acostumo a fer una entrevista per tal de copsar la qualitat humana i les referències concretes professionals o d'especialitat del convidat, ja que d'aquesta manera aconsegueixo trencar el gel entre el personatge i jo, i a més l'estona sol acabar en una conversa que es fa diàfana, a mesura que avança el temps i que la confiança mútua en les paraules i les accions es va posant de manifest. Això per aquest periodista és senzillament gratificant, ja que a banda del fruir d'aquesta fantàstica feina, per a mi la millor del món perquè et permet abordar aspectes de la vida inimaginables en altres camps, m'enriqueixo personalment en moltes qüestions, i participo de la vida aliena com si es tractés de la meva, cosa que em fa sentir profundament motivat amb mi mateix en comparar estils i models d'existència i aspectes en plantejar-la, maneres de ser i vessants educacionals i sociològiques distintes, i formes de comportament humà, la qual cosa desemboca gairebé en el camp antropològic.
Nuria Román em va obrir les portes de casa seva, i concretament de la seva galeria, situada en un lloc indeterminat de Menorca, però privilegiat, i conjuntat de tal manera que permet l'habitatge personal i familiar, i la convivència entre l'obra que està creant o ja creada. L'espai disposa d'uns vitralls al sostre que no obstaculitzen l'entrada de la llum natural, cosa preceptiva per la creació artística, més en els aspectes pictòric i escultòric.
Vam conversar plàcidament prenent un cafè en un dels indrets a l'aire lliure de què disposa l'estança, i em va mostrar, després del primer moment de tensió entre dos desconeguts -cosa que s'accentua quan un dels dos és un periodista disposat a preguntar i a remenar la vida del preguntat a tort i a dret- els seus aspectes més personals pel que fa a l'obra artística de la seva creació.
Núria Román és un pou de creativitat, que vessa com el magma d'un volcà quan entra en erupció i les idees comencen a aflorar. Aleshores pinta, i cus amb l'antiga màquina Wherteimn heretada de la seva àvia menorquina, i talla , i retalla i enganxa, i pica i solda i fa tot el necessari per aproximar l'aspecte físic del producte a obtenir, al del creatiu que s'ha gestat en el braimstorming, una mena de terratrèmol mental que tenen els creatius de totes les àrees i segments. I aquest és tot un espectacle a contemplar.
Defineixo Nuria Román com una artista experimental que combina una àmplia gama de formes d'expressió, tècniques i materials que utilitza per a plasmar la seva creativitat, és a dir pintura a l'oli, acríl·lics i terra de sorra, col·lage, ceràmica, escultura de ferro, acer o pedra, i instal·lacions artístiques en les quals s'incorporen objectes i materials reciclats. Román s'ha convertit en un referent obligat del moviment artístic a l'Illa, tal com ho testimonia l'obtenció de la medalla d'Or Guillermo de Olives (Entre la Luz, 2004), el guardò més prestigiós de les Arts Plàstiques que atorga Menorca, i també l'adquisició de l'obra escultòrica per part de l'Ajuntament de Maó per col·locar-la en indrets molt emblemàtics de la capital menorquina, com per exemple a la plaça del Carme, on hi ha el seu Fabioler creat l'any 2006.
De fet no és fàcil classificar Nuria Román dins un corrent o moviment artístic, i les tendències dels seus començaments han anat derivant cap a formes més expressives i abstractes, on la llum i els colors adquireixen e més gran protagonisme, potser “dins d'un camí que mostra la recerca de les veritats essencials de l'esser humà”, tal com ho defineix ella en referir-se a conceptes com el pas del temps, la maternitat, els cicles de la vida o la pau, i que la seva obra transmet amb una gran força i alhora senzillesa.
Òbviament, després de tota aquesta feina de caire humà i de camp investigatori previ, el programa Quadrant de Menorca va sortir, com cada dia passa des del 2 de gener -i modèstia a part- rodó del tot. Núria Román va explicar els diversos aspectes de la seva obra i també hi va aportar la banda humana i personal. Les seves vivències a Madrid, Los Angeles i després a Menorca, i sobretot les noves experiències com soldar i muntar estructures de ferro al taller dels germans Martí de Ferreries, còmplices de facto de les escultures de la creadora madrilenya esdevinguda menorquina en tota regla ja que la seva àvia ja hi va nèixer a l'Illa, van ser enriquidores pels quatre costats.
Era la Diada del Llibre i de la Rosa, Dia dels Enamorats a les terres de parla catalana, i aquest periodista i la seva convidada a IB3Ràdio van donar vida un dia més a un Quadrant de Menorca ja molt especial, que ho va ser encara més enmig del batibull de gent que a les sis del capvespre passejava per la cèntrica plaça Reial de Maó, situada al rovell de l'ou de la ciutat. Des de la terrassa de l'American Bar la vetllada va ser fantàstica, envoltats de parades de llibres i roses, de la llum platejada de l'horabaixa, i de la remor dels vianants que encuriosits s'atansaven a veure qè es cuinava a través dels micròfons de la ràdio pública de les Illes Balears. Els gestos i les mirades de complicitat que vam tenir amb Nuria Román durant el programa, ja amb un relax absolut després d'hores de parla prèvia, van fer que aquells moments fossin encara més entranyables del que esperàvem, un combinat fet amb l'aiguabarreig de la proximitat humana del carrer, la retòrica discursiva que tenim els professionals de la comunicació parlada, i les respostes contundents d'una companyia tan enriquidora en tots els aspectes com la de Nuria Román. Un dia, senzillament, per recordar.

Espero que traspassis els meus somnis

He après a deixar el meu cos caminant, escrivint, explicant o escoltant. Mentrestant jo aprofito per fer altres coses més interessants com nedar, ballar o volar. Aquesta és la única manera que he trobat per escolar-me de les clavegueres de la quotidianitat i fer una mica més suportable aquesta primavera que comença amb aires d'estiu. Amb aquesta sensació de pau i bon oratge, de nou em trobo faltat d'aquesta suavitat d'una pell tersa que m'agrada que m'acaroni la cara i el coll, mentre bado estirat a la gespa perdut en algun núvol fugisser de Benisafúller.
El sol ho crema tot altra vegada. Els sentiments, els records, la tendresa, els desigs, i és clar, també la pell. És bonic sentir com tots aquests imaginaris s’evaporen i es converteixen en llum gràcies a la força de l'astre rei. És bonic saber que són els mateixos que fa tan de temps que es cremen i s’evaporen i que tornen més tard en altres formes, en altres colors, en altres pells, en altres ulls, en altres cossos i en altres llavis que també cremen com els pretèrits. És el continum. La vida en si, el principi i el final de totes les coses, tangibles o no. Sento com era aquella història on res encaixava. Encara que en aquell moment no ho semblés. Ens passàvem les nits, les tardes i els dies desafiant gravetats i trencant les cordes només pujant-les. Creàvem nous planetes i els posàvem noms. Però eren noms secrets i màgics, com nosaltres en aquells temps de lianes que penjaven del cel, i d'ombres d'astres sense llum pròpia. Perquè els qui mai no hi han pujat no els podien veure aquells planetes, que potser només vèiem tu i jo.
Ha passat temps des d’aleshores. Molt. I no parlo de dies, de mesos ni tan sols d’anys. Potser per això no te’n recordes. I potser per això jo també faig com si no en sabés res. Dissimulo mentre sol, al sol, miro el núvol fugisser que em recorda a tu, desconeguda a la qual espero. Però encara no has arribat i ja veig com marxes. La primavera torna. En general. En particular. Ho recorden els arbres i les abelles, els sorollets dels ocells, les cuques del camp i el posat pacient d'en Bruno, el meu gos, que panxa al sol sembla que comparteixi aquestes mateixes sensacions. Ell tampoc no té ningú de la seva espècie, tret de mi que no ho sóc, que li acaroni el llom i li faci besets a les molsudes xefles de que l'Univers l'ha dotat. Quin gos més persona, fidel i lleial, però tu em fas molta falta perquè la tendresa d'en Bruno és una altra cosa.
Aquesta primavera ha tornat com fa sempre des de fa tan i tan de temps. Molt. I no parlo de mesos, d’anys ni tan sols de segles. S’expandeix i ens deixa polsims de purpurina violeta a les butxaques i a les puntetes dels cabells. Torna de maneres diferents com si no sabés que igualment tindrà un mateix final. Com sempre. Amb ella però, no cal que dissimuli. Li puc dedicar els somriures com si la primavera de debò tingués alguna cosa a veure amb les seves flors, amb les seves sensacions, i amb aquesta brisa que em pinta la cara mentre espero que t'escolis d'un dels meus somnis, i finalment pugui compartir amb tu, joiós i feliç, totes les primaveres que encara em queden.

Els guardons als escriptors no sempre són el que semblen (publicat al Menorca Diari Insular i a Es Diari Digital de Menorca el dia 24 d'abril de 2008)

Premis literaris: encerts i desencerts destacables
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Baltasar Porcel, Josep Piera i Maria Àngels Anglada van obtenir el Josep Pla. Maria Mercè Marçal, Francesc Parcerisas i Feliu Formosa van obtenir el Carles Riba de poesia. Mercè Rodoreda, Montserrat Roig, Jordi Coca i Pere Calders han passat pel Sant Jordi de novel•la. I així molts d’altres. A Menorca, una de les nostres escriptores destacades, Maite Salord, va resultar finalista del Sant Jordi passat, i ha obtingut altres guardons força importants des del 1997.
Són noms que han quedat però potser poc en molts casos. Perquè un premi per si sol no fa que s'aguanti el prestigi. Deia Benjamin Franklin (a qui llegia l'altre dia) molt encertadament: "un sac buit difícilment s'aguanta dret". I no poso en entredit que els premis atorgats no siguin merescuts, ni molt menys, però sóc de l'opinió que els premis només tenen sentit quan ells mateixos es fan el propòsit de tirar una línia ascendent de qualitat al llarg de la seva existència en la nòmina d’autors que s’hi integren; i quan creuen en la notorietat de les obres que s’han d’incorporar en el sistema literari, sense que això vulgui dir renunciar a altres condicionants de caire pràctic. Quim Monzó, per exemple entre altres, n'és un clar exponent d'això. Malgrat guardons i premis diversos, convenç de per se, i té una trajectòria on aquestes medalles li donen ben poc prestigi, comparat amb el que li aporta la seva riquíssima esgrima literària. Però mai no ha guanyat, i segurament no guanyarà per raó de la llengua en que escriu els originals, un premi Planeta. Ni falta que li fa, afegeixo jo que el conec força bé, i sé com "tremola" personalment en molts aspectes.
És com si tot un exèrcit, de cop portés les mateixes medalles que el general que el comanda. Això voldria dir que cada soldat té el mateix valor i mèrit que aquell a qui li ha estat reconegut; o que cap soldat, ni tampoc el general, no en tenen gens ni mica. En qualsevol cas, ni una possibilitat ni l’altra no garanteixen la victòria en el camp de batalla.
Aquests incentius de la literatura es posen en marxa per reconèixer el valor de treballs que es beneficien de la promoció, prestigi i divulgació de la maquinària existent en el món de l’edició. El sector privat juga aquesta carta, com és lògic, segons les seves regles i, just o no, hi té tot el dret, encara que sigui per allò de pagar el beure. Ara bé, l’excés de guardons en una cultura com la nostra és un ganivet de doble tall, perquè exposem la literatura a una càrrega feixuga d’explícites lloances cap als textos, no sempre extraordinaris, també cal dir-ho, que es publiquen en la nostra llengua vernacla, pròpia i comuna.
Però el guany i l'objectiu primordial en una literatura, és que un llibre es faci necessari i perdurable i que es mantingui als prestatges de les llibreries com més temps millor, i no s'hauria de parlar de premis, sinó en tot cas de vendes o de perdurabilitat i actualitat en els textos. Mirem sinó el gran Josep Pla, que per mor de la seva conducta social i política de premis en va obtenir més aviat pocs, en comparació amb el que va publicar, amb com va actualitzar i utilitzar la llengua, i amb la riquesa descriptiva que va llegar al país sencer. Però aquestes són figues d'un altre paner que aquí no hi caben.
Com a escriptor que també sóc i em sento, penso que caldria que també existís un premi alternatiu a tots els que avui són vius. Aquest hauria de ser un premi diferent, potser el Premi al Constant Atractiu Visual, o a la Lectura Interessant Intemporània, o el Premi de Més Mesos Seguits a l'Aparador. D’altra banda, es dóna la paradoxa que, amb poquíssima crítica constructiva, el palmarès dels guardons de trajectòria prestigiosa determina i conforma finalment el cànon i esdevé l’única guia de popularitat o prestigi literari en un terreny on tot és molt confús, i on s'acaben justificant moltes coses mal fetes perquè ningú no determina si hi ha errades quan aquestes existeixen, malgrat quie els que no ho determinen per omissió en són conscients en moltes ocasions.
Certament, qualsevol autor necessita un reconeixement, minso o ampli, al llarg de la seva carrera. Per això personalment no estic en contra d’aquelles entitats que guardonen llibres ja publicats, que el públic ha apreciat i que responen a les expectatives ofertes. El que no comparteixo és que les institucions, que sembla ser que en fer una tria per exportar la literatura catalana només es guien per aquests paràmetres no gaire qualitatius objectivament i sincera, no rectifiquin de cap de les maneres i sempre caiguin en els mateixos errors, malgrat que les queixes per aquestes raons de bona part de la societat interessada en el món editorial són constatables.
Si tenim una literatura perifèrica hem de saber comunicar la seva peculiaritat específica. Per tant, el premi ha de ser complementari, i no decisiu en el joc de saber mostrar-se al món, tal com dic abans. A les nostres contrades hi ha una diversitat d'escriptores i d'escriptors que valen molt la pena, i que en canvi no acaben d'arrancar o arranquen poc perquè potser no viuen al rovell de l'ou de la centralitat administrativa -decisòria en aquests casos-, o no es relacionen adeqüadament o prou amb qui, en fer sol, els proporcionaria bona ombra si tinguessin una altra ubicació geogràfica o més comunicació de proximitat.

Els genis sempre són especials (publicat a Girona Notícies, Diari Maresme, Es Diari, Opinió Nacional i Diari Menorca el 21/4/08)

L'homenot Carreras: finit corona opus
Santi Capellera i Rabassó*periodista

En el decurs del programa radiofònic que aquest redactor realitza i condueix, Quadrant de Menorca, que s'emet cada capvespre per IB3 Ràdio de sis a set i en directe, he entrevistat a gairebé vuitanta persones destacades de l'illa. Entre elles hi figura Marcos Carreras, president d'Editorial Menorca i exvicepresident de PIME i altres destacades entitats, que va passar pels estudis maonesos de la ràdio pública balear el passat dia 15.
Em sap greu de vegades reiterar conceptes i personatges, però és que no puc per menys que referir-m'hi de bell nou. Es tracta del gran Josep Pla, al qual és públic i notori que admiro i amb el que de vegades, alguns companys més esqüets que jo en la redacció de textos, m'han intentat fer burla, per les explicacions extenses que faig sovint. Bé, si tot el dolent d'un periodista ha de ser que l'acusin de semblar en Josep Pla, doncs jo opto per la dolenteria sempre que sigui aquesta. Si l'empordanès ploma d'or hagués viscut mes anys, i en Marcos Carreras hagués estat contemporani seu, de ben segur que li hauria dedicat un dels capítols on plasmava la història i la trajectòria vital i professional o artística dels homenots més significatius d'aquella època de les seves descripcions incomparables, i de la seva terra i la seva societat d'aleshores. Carreras, de ben segur, que hauria estat candidat a homenot planià perquè ho és i n'és representatiu de ple per tot el que ha fet al llarg de la seva vida. Pla era un home de morro fi i de bons costums, i hagués retratat Carreras com un reflex de si mateix segurament, ja que s'autodefinia com un petit propietari rural, modest d'ell, tal com ho va fer l'altre dia el president del Menorca Diari Insular.
Carreras, home de llinatge potser fins i tot noble, ja que la història de Menorca explica que els que el posseïen van arribar a l'illa de la mà directa d'Alfons III en la conquesta catalana, esdevé un pagès desencisat de les pròpies expectatives, alhora que en el seu temps decebut d'aquestes, i d'altra banda necessitat d'altres per raons òbvies d'haver-se de mantenir. El camp i l'agricultura de Menorca no són rendibles en aquells moments, i Carreras opta per passar al sector del comerç, abans de perdre bous i esquelles, per la qual cosa s'inicia en el món empresarial, que acaba de deixar -si bé no del tot- perquè els 65 anys i la jubilació li han marcat la desacceleració professional.
Carreras no sol concedir entrevistes als mitjans de comunicació, però va venir a Quadrant de Menorca no pas pel Santi Capellera, tal com em va dir en antena i en directe, sinó per la casa, per IB3, que admira i respecta, i amb la que hi manté una relació cordial malgrat que sigui competència directa de la Televisió Menorquina, un dels mitjans de comunicació del grup que presideix.
Carreras va resultar un molt bon amfitrió del programa que feia 71 de Quadrant de Menorca, i es va mostrar en tot moment tal com és en realitat: un home amb un gran sentit de l'humor, amant de la seva família i enamorat de la llibertat que els seus fills han elegit, precisament per no seguir les seves passes.
Amb tota humilitat va recusar parlar explícitament d'Editorial Menorca, el grup i el diari degà de l'illa, amb més de 60 anys d'història, ja que em va dir que no havia vingut a Quadrant de Menorca a fer cap mena de publicitat de res, sinó a parlar de la seva persona d'una manera planera, senzilla i afable, tal com ho va fer. Òbviament aquest periodista li va respectar, i ens vam endinsar a fer esment dels seus projectes de futur, que són tornar als ancestres i treballar la terra com no ho ha pogut fer en dedicació exclusiva durant tots aquests anys. També va deixar clar que és un menorquí enamorat de la seva terra, per la felicitat que li reporta viure tal com es viu a Menorca.
Tot homenot és controvertit, i Carreras no n'és l'excepció. També l'han intentat apunyalar per l'esquena més d'una vegada i de dues, perquè generalment els sentiments com l'enveja, la gelosia o la rancúnia, no perdonen la iniciativa aliena, i l'èxit sobretot. Això passa en tots els nivells. Però n'estic segur que el somrís sincer de l'homenot en qüestió, i un parell de paraules ben dites, han apaivagat tot intent de nocturnitat i traidoria en més d'un camp.
Els genis, siguin de la casta que siguin, sempre esdevenen el punt de mira de la mediocritat. I Carreras no és distint a la resta de genis. La seva idiosincràsia i la seva manera de parlar, riure i caminar el converteixen en un homenot d'aquells que segur que el geni literari empordanès hagués reflectit en una de les 30.000 pàgines que va escriure en la nostra llengua pròpia i comuna.
Carreras ha estat un personatge important en la història contemporània de Menorca. Amb relacions arreu i amb tothom, que s'ha mantingut al marge d'assumptes polítics i ha tranquilitzat, amb molta mà esquerra, possibles temporals empresarials no poc importants. I ha estat senyor i ha tingut senyoriu, com a bon comerciant en excercici durant molts anys. Ara poc a poc va deixant per a altres més joves “i més guapes” ens va dir, les seves responsabilitats a PIME, i ha tancat definitivament les botigues Marks, un dels símbols comercials de Maó. A seixanta-cinc anys encara li queda molt per recórrer i molta feina per fer, ja que algú com Carreras no es retira mai. Però vaja, en aquest moment el podem felicitar perquè la trajectòria ha estat exemplar, i perquè en arribar a Ítaca després de tants anys d'esforços a la travessia, es pot ben bé afirmar “finit corona opus”, és a dir, el final corona l'obra.
I potser pels lectors del Principat aquest article parla de coses que desconeixen, però sincerament, Menorca té tantes coses en comú amb la Catalunya vella, que aquest periodista hi ha passat dos anys i moltes vegades encara creu passejar per molts indrets de l'Empordà. Heus aquí doncs les coincidències en els fons, però sobretot en les formes.

Ja no queda res

Ja no queda res per desordenar. Ni llibres, ni idees, ni pensaments, ni desitjos. Per això ja no em fa por el vent de Menorca. L’únic que pot fer ara mateix és posar una mica d’ordre per casualitat. Com fa sempre. Encara que les casualitats no existeixin. Encara que sempre que bufi sigui en direcció contrària. Com solies fer tu.

L’aigua del mar de Binisafúller és freda. Però no ho és tan com quan vas anar-te’n. El vent bufa i s’enduu els records de molts dies junts, al costat de l'aigua i de les roques, ara ja fa molts mesos. Massa per sentir-los potser. Tants que ni tan sols recordo la textura de la teva pell, la calidesa de la teva mirada, l'escalfor de la teva mà en posar-se sobre el meu pit. I bufava el vent de tramuntana mentre s'emportava els versos que et vaig escriure amb llàgrimes que brollaven i que queien sobre el paper i escampaven la tinta en barrejar-s'hi. Recordo que dels papers que es perden a la platja com aquells meus versos, n'hi ha que pertanyen a històries avorrides com l’intent de demostrar que no existeixen els colors, o que les ostres es cuiden de fer-ne perles boniques de color blanc. Aquesta és l’única manera que tenen els papers poc interessants de no ofegar-se per sempre més al fons del mar i morir-se de l'avorriment. M’alegro que puguin salvar-se. Encara que volin en direcció contrària com vas fer tu. Encara que sigui per pura casualitat.

Entro a l’aigua gelada d'aquest abril enterenyinat de gris, i el fred i el vent em travessen la pell i em sacsegen les idees, em trenquen els esquemes, m’esborren les contrasenyes i em canvien l’ordre de les prioritats. Trobo un collaret de sirena fet de trossos de marès polit pel mar, amagat darrera un pensament que creia oblidat. M'estava esperant quiet perquè el trobés casualment, com sempre es troben els pensaments perduts en les cavitats de les roques marines. Nedo nu i sento com es desfan els nusos que m’acompanyaven els darrers temps. Aquells nusos que no deixen respirar el ventre, el pit, els dits ni els ulls. Aquells nusos que no em deixen respirar, encara que gairebé mai sàpiga el per què. Perquè saber-ho fa que em costi encara més d'agafar l’aire. Com quan vas anar-te’n per darrer cop i per sempre més. Com les històries estúpides d'ostres avorrides. Com el vent que ara em portarà altres cors i altres il·lusions que ja sento properes, altres cossos de pell fina que m'acaronaran el meu, altres boques de llavis calents que em cremaran la pell en petonejar-la, altres mirades de tendresa que desfaran les cordes que resten tenses dins de mi. Altres Il·lusions que ja sento arribar.

Als mitjans informatius sovint hi ha desencert (publicat a Opinió Nacional, Es Diari, Girona Notícies, Diari Maresme i Diari de Menorca el 15/4/08)

Riure's del personal als mass media i a la societat
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Ja m’he referit, en alguna altra ocasió, al programa Polònia. De vegades em fa molta gràcia perquè la genialitat dels seus protagonistes i imitadors de personatges rellevants a la perfecció ratlla la paròdia gairebé perfecta. Molts cops ja no se sap si són els imitats o els imitadors els que es parodien els uns ala altres. I si no, pels que vau veure la gala del Català de l’Any a TV3 fa unes setmanes, vareu poder comprovar com els dos Josep Cuní, el de veres i el de Polònia, discutien per deixar clar qui era qui davant les càmeres i els espectadors d’aquell acte.
Però hi ha coses perilloses com algunes que no queden gaire clares en relació a la nostra llengua. Riure’s del català del president de la Generalitat, José Montilla, és una de les maneres més directes d’ajudar a cavar la tomba del català. En un moment històric en què no és segur que la immigració extracomunitària segueixi, en el tema de la llengua, les mateixes pautes que va seguir la immigració dels anys seixanta, riure’s del castellanoparlant que fa l’esforç de parlar en català és, simplement, un acte suïcida.
També l’actual crisi de l’aigua ha servit perquè els humoristes i els presentadors de diversos programes es posessin les botes. Dóna tant de si, des del punt de vista humorístic, una situació excepcional de sequera! Consti que no advoco per una conversió al calvinisme dels nostres mitjans de comunicació. Però l’humor, i la banalitat, no poden envair tantes esferes de la nostra vida col•lectiva, com si fer riure fos una obligació de les nostres ràdios i teles.
Segurament arribarà un dia en què a moltes facultats de periodisme es podrà cursar una assignatura d’interpretació, i una altra d’humorisme. Fer comèdia i fer riure s’han convertit en qualitats imprescindibles a l’hora de plantejar qualsevol programa de ràdio i televisió. No em consola pensar que aquest és un fenomen més extens que afecta molts dels mitjans audiovisuals dels països occidentals. Si això és així només vol dir que l’estupidesa i la banalitat no són patrimoni de ningú, però aquesta frivolització de la majoria dels temes que realment preocupen la societat, i on ens juguem el futur, em segueix semblant una mostra d’infantilisme agut. Imitar i fer veure és el que la majoria dels programes de ràdio i televisió, alhora imitats els uns dels altres, posen com a plat fort de la seva poca essència de continguts. Imitar la iaia o l’avi que ja va posar de moda Xavier Sardà fa vint-i-cinc anys amb el seu senyor Casamajor a Ràdio Barcelona resulta avorrit i poc ocurrent, a banda de poc atractiu. Fer veure que hi ha personatges a l’estudi que en realitat no hi són perquè els fa el mateix presentador, està caducat i fora de lloc, perquè aquesta era la ràdio que servidor i alguns altres comunicadors més ja feiem a Ràdio Barcelona fa trenta anys, en el programa anomenat Estación.9, que presentava l’incombustible Fernando Martínez Fernandisco, que avui ja té 50 anys i que encara rutlla de mala manera pels mitjans audiovisuals, això sí, amb amb altres opcions comunicatives i no amb aquelles d’aleshores és clar. Aquestes coses eren genialitats, que es podien permetre cracs de la comunicació de fa tres dècades com els esmentats abans, o l’Alfons Arús o en Mikimoto, també casualment –o no tant- companys d’aquest redactor.
Avui la ràdio i la televisió són més serveis públics i de credibilitat -o ho haurien de ser si més no- que no pas falses paròdies com la que amb la Guerra dels Mons, de Herbert George Wells, ja va muntar el gran Orson Welles, fa setanta anys, en un serial ràdiofònic als EUA, emissions que van provocar el pànic entre els ciutadans que es van pensar que s’estava portant a terme una veritable invasió alienígena. Parlem però d’un públic aleshores inguenu, i desconeixedor dels quasi inexistents mass media audiovisuals, la qual cosa va contribuir a l’èxit de la proposta de Welles que, malgrat això, va haver de sortir públicament a aclarir les coses i demanar disculpes.
Fer paròdies dels castellanoparlants que no empren bé el català o dels avis que en la seva innocència s’equivoquen de termes o accepcions, només és un sinònim de poca professionalitat i de falta d’altres recursos per, sobretot, guanyar –o intentar-ho- nivells d’audiència. Fer broma d’un castellanoparlant, puntualment i en un mitjà audiovisual, que erra en parlar bé en català esdevé un punt de picant a l’emissió si es vol. Fer burla a totes les ràdios i televisions del president Montilla o de l’avia Pepeta, només contribueix a crear rancúnies de part dels que no parlen prou bé el català o dels que ja se senten avis com aquells i per tant utilitzats com a paròdia burda d’aquesta “meravellosa” societat que ens envolta.
La banalitat present en els mitjans de comunicació no fa sinó reflectir la banalitat de determinades actuacions polítiques i socials de tots plegats. El propòsit d’organitzar les dependències del Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya a partir dels principis del fengshui, per exemple. Aquesta banalització és compatible, en determinats graons de l’actual Govern català, amb la idea que al ciutadà cal considerar-lo, d’entrada, sospitós. Cosa que no casa en cap cas amb la pressumció d’innocència de que parla el Dret Penal, i de moltes sentències judicials que han marcat jurisprudència quan davant el dubte es posen a favor de l’acusat, és a dir, el principi “in dubio pro reo”. Però sembla ser que les coses van per altres derroters.
I això passa per exemple, en la majoria d’actuacions del Servei Català de Trànsit. Conduir avui per una carretera catalana s’ha convertit en una autèntica loteria, perquè mai no saps on et pot caure la sanció: la fi dels límits de velocitat no està ben assenyalada; algunes reduccions són massa brusques i, si se segueixen al peu de la lletra, el conductor corre el risc de provocar un accident, per exemple, i molts altres que no cabrien en aquest article. En el cas de la sequera, ja sabem que el problema no és la manca de previsió del Govern català, sinó que els ciutadans no tenim ben assumit això que se’n diu la nova cultura de l’aigua. I una de les primeres mesures que el Govern de la Generalitat va posar sobre la taula són les sancions als ciutadans, com a principals sospitosos de la disbauxa del líquid element. Mentre que han passat anys i panys amb una fuita vergonyant que anava a parar al llit del riu Besòs, i que ambl’estalvi de la qual es podia donar aigua cada dia a una ciutat com Maó, per exemple.
D’això se’n diu governar amb un pal en una mà, i una pastanaga, a l’altra. És una política pròpia dels governs que tracten els ciutadans com a nens petits, potser perquè confien poc en la llibertat individual, o potser encara per herència d’altres temps en que se’ns feia creure que necessitavem sempre la mà de l’ogre filantròpic administratiu per actuar correctament. Atrapats en la banalitat rebaixem la nostra condició de ciutadans i ens convertim en mesells, i mentre els mitjans de comunicació, enlloc d’especular en les qüestions importants i primordials que són cosa de tots, intenten distreure’ns fent burla de persones i situacions que davant la igualtat ciutadana haurien de començar per respectar en tant que mitjans de comunicació i servei públic, cosa que molts no tenen gaire assumit.

L'esperit i la força d'algunes dones són il·limitats (publicat al Menorca Diari Insular i a Es Diari Digital el dia 8 d'abril de 2008)

Lina Mascaró o la tenacitat feta dona
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Fa uns dies vaig tenir el plaer i la sort de conèixer i d'entrevistar a Quadrant de Menorca d'IB3Ràdio, Lina Mascaró, la cap visible i directora comercial i d'exportació de les empreses de sabateria menorquina Jaime Mascaró, que neixen a Ferreries l'any 1918 de la mà del seu avi i com a fàbrica de sabatilles de ballet. Lina Mascaró i la seva germana Úrsula són la tercera generació de la nissaga Mascaró, ara totes dones, dinàmiques i emprenedores per si mateixes, sense que cap altre home que el mateix Jaume Mascaró, el seu pare, els hagi empentat, això sí, només una mica, perquè amb les ganes demostrades per elles i el producte d'alta qualitat que ofereix l'empresa i que triomfa en els mercats mundials com el calçat fet a les seves factories, tampoc no li ha calgut gaire més.
Les noies Mascaró són una mostra del que en aquests moments es gesta al món: el poder de les dones en el sectors industrial i empresarial. L'altre vessant, l'humà, de Lina Mascaró, es va posar en evidència durant la llarga l'entrevista conversa que conté el programa. Això va succeïr en moltes de les respostes que va donar a un periodista com aquest redactor, avessat a fer moltes preguntes amb segones i terceres intencions, tal com l'obligació professional imposa al nostre col·lectiu, i tal com vam aprendre a fer a les facultats universitàries dedicades a aquest aprenentatge de les ciències informatives i de l'extracció de la informació.
L'habilitat comunicativa de la cap de les empreses Mascaró es va posar de manifest en el moment en que la seva sinceritat personal va superar la seva vàlua empresarial. "Per amor renunciaria fins i tot a la meva feina, que és un dels ingredients més significatius de la meva vida", em va dir en directe a través dels micròfons de la ràdio pública de les Illes Balears.
Aquest fet i aquesta sinceritat l'honora, i diu molt del factor humà d'una dona que amb només 40 anys ha estat capaç de crear tot un imperi empresarial amb 44 botigues arreu de món, i amb fàbriques de calçat que mantenen 200 treballadors, a més dels de les esmentades botigues. Tot un repte.
No solament a Menorca sinó arreu, calen persones incansables com Lina Mascaró, de carácter jovial i emprenedor, que no la limita per a res ni en cos ni en ànima. Jo li agraeixo, com a tots els seixanta-tres altres convidats que he tingut l'honor d'entrevistar a Quadrant de Menorca fins al dia d'avui, les seves aportacions tècniques i empresarials, però sobretot humanes i de sensibilitat cap al territori i cap a les persones que l'envolten cada dia a la feina i a la vida quotidiana, perquè la seva senzillesa es posa de manifest en només cinc minuts de coneixença. L'incentivo de manera personal a seguir treballant en el sovint difícil camp dels negocis de la iniciativa privada, que per poder continuar tirant endavant han de tenir guanys per força, ja que o és això i mantenir-se i avançar, o tancar les portes definitivament.
Crec que Lina Mascaró i la seva empresa i família deixen el pavelló de Menorca davant l'estat, Europa i el món sencer en un nivell molt important, a través de donar a conèixer al llogarret global que en un petit territori enmig de la Mediterrània, hi ha, entre altres emprenedors, una família composta de dones joves i plenes d'energia i empenta, capaces de fer realitat els somnis més inversemblants per molts en una illa com la nostra.
Per molts anys Lina; mentre això sigui possible no aturis les il·lusions ni els projectes d'iniciatives, que néixen de la gent com tu i els teus, amb il·lusió i ganes de treballar dur i a l'hora que calgui. Fes-ho, ni que sigui també per amor, tal com esmentaves l'altre dia al programa amb emoció, a aquesta terra que t'ha vist néixer i també per amor a la memòria del teu avi, del que tan bé ens vas parlar, que un bon dia va ser valent, i va començar a posar els pilars del que tu i els teus heu seguit tirant endavant i engrandint fins a la sacietat, tal com l'evidència demostra. Feina que, d'altra banda, tu tan bé culmines dia a dia sense descans.
Antany en aquesta terra hi van existir gairebé 140 fàbriques de calçat, indústria que, conjuntament amb la de la bisuteria, la va enriquir i la va fer pròspera durant moltes dècades, malgrat que les competències, lleials i no tant, van fer rebaixar la xifra fins a la d'avui, que en suma és la de 39. Per això les Lines Mascaró són primordials i imprescindibles per a la nostra economia. I ho dic a perill que, com per antena, la Lina Mascaró em titlli de ser una mica hiperbòlic. Però si ho analitzem bé, aquesta és una realitat absolutament tangible.

Sargantanes menorquines

Hi ha dones a Menorca que es converteixen en sargantanes. N'hi ha d'altres que ho són des de sempre. Que beuen sota els salzes i els ullastres des de sempre i que entenen el què diuen els arbres, també des de sempre. Si per algun motiu algun dia se'n troba alguna, cal tenir en compte que les sargantanes són dones que conserven en la part més profunda de l'inconscient la remor del vent quan les descabella.
La dona-sargantana menorquina bàsicament enyora. Conserva la remor del vent però enyora els cabells desfets damunt la cara. Guarda el record de l'home esperat a la memòria però enyora quan qui passava pel bosc era ell i no pas el desig que ella en tenia. Quan el foc podia cremar-li la pell, igual que la cremaven els dits, els ulls, les mans i els llavis. Quan donava voltes amb les faldilles vermelles sense que importés la direcció ni el moment, sense que importés res.
Enyora les faldilles vermelles quan s'adona que la nuesa ja no la fa lliure sinó vulnerable. Quan camina en direcció contrària i s'adona que ja no és la bellesa la que l'empeny sinó el desfici. I ja no es pot fondre en la bellesa de cap paraula dita o callada o intuïda en el moment just, perquè d'aquestes paraules només en queda el record. I dels moments justos, ja no en queda res.
Enyora el passat però també enyora el moment que encara no ha arribat. Enyora el temps que el número tres no existia, com tampoc existien les trenes rosses, ni el foc de les fogueres ni les cançons absurdes de bruixes dolentes. El temps que només hi havia dits i ulls i mans i llavis. I la felicitat secreta de les cremades al ventre i els "només tu" encara que fossin mentida creguda. Resisteix les fogueres i pot respirar sota l'aigua, però es fon cada cop que imagina el foc d'ell cremant-li al coll i s'ofega en el sol record de la seva mirada. Tremola cada cop que sent l'olor a herba ferida que queda després de sentir passes abruptes travessant el bosc de les arrels, però no pot recordar d'on li ve aquesta tremolor. Només tremola. Com la resta de fulles. Sense saber per què.
Quan una dona-sargantana menorquina estima ho fa per sempre, o si més no això és el que creu voler. També hi ha homes sargantana menorquins o assimilats, és clar. I jo en sóc un. Els que diem sempre sense enganyar que quan ella no hi sigui, sempre li quedarà l'anhel que ell en té, d'ella. I per aquest anhel serà l'única dona que no l'abandonarà mai. Ell, a canvi, l'estimarà per sobre de tot. Per sobre dels salzes i dels ullastres, per sobre la terra, per sobre la pell, per sobre les convencions, per sobre els interesssos i la luxúria de cada moment. Que bonic, si la gent sargantana existís més, també a Menorca, terra ancestral de sargantanes.

A la Menorca màgica i dels contes també hi viu l'esperit de Persèfone

Persèfone era una noia molt i molt bonica i tothom que la veia se n’enamorava immediatament. La seva mare, Demèter, la deessa de l’agricultura, se l’estimava tant i tant com les mares s’estimen les seves criatures. La protegia de tots aquells que se n’enamoraven però que considerava que no estaven a l’alçada de la seva filla: sobretot aquells que no sabien quins colors eren el magenta o el cian.

Un dia, Hades, el déu dels inferns, va veure caminar Persèfone. I tal com els passava a la resta de mortals i d’immortals, va enamorar-se’n immediatament. Va decidir raptar-la i endur-se-la al regne dels morts per estar junts per sempre més. Demèter, desesperada, va demanar ajuda a Zeus, el déu dels Déus. Zeus va ordenar a l'escamot Hermes que immediatament es posés en recerca i captura de la jove Persèfone. Que la recerqués dia i nit per tot arreu. Hermes i el seu equip, divinitzats per la seva eficàcia, de seguida van tenir notícies de la noia. Van explicar Zeus i Demèter que Persèfone es trobava als inferns. Zeus va comunicar Demèter que la noia podria tornar sempre i quan no hagués comès l’error capital: menjar una fruita dels inferns. Que si havia fet un mos de qualsevol fruit, el destí de la noia seria quedar-se per sempre més al regne dels morts.

I com passa a tots els contes i a tots els mites, la protagonista es va sentenciar sense saber-ho: en aquest cas, tot va ser culpa d'una magrana trobada en el moment inoportú, com sol ser habitual en el cas de le fruites prohibides, o no. Demèter va passar quatre dies i cinc nits suplicant Zeus que utilitzés els seus poders com a déu dels Déus per aconseguir que la noia pogués entrar de nou al regne dels vius. Que ja li buscaria algun contracte laboral o algun matrimoni de conveniència, com sol passar en els temes fronterers del caire que siguin. Però que, si us plau, l'extradició als inferns no fos definitiva. Finalment, Júpiter, davant les súpliques d’aquella mare absolutament desconsolada va decidir intervenir. Va decretar que finalment la noia passaria mig any amb Demèter i mig any amb Hades. Per això, quan Persèfone torna al regne dels vius, la seva mare està tan i tan contenta que fa que surtin les flors, que el cel tingui més colors, que tot sigui més blau i rosa...

I és quan arriba la primavera, és clar. En canvi, quan se’n va als inferns, la seva mare està tan i tan trista que fa que els arbres es quedin nus, que faci més fred, que els dies siguin més curts, que tot sigui gris i negre. I és quan arriba l’hivern naturalment. Pot semblar paradoxal però per tot hi ha d'haver una explicació, si més no pels més simples. Sembla que ara ja s’aproximen molts dies amb moltes coses de color blau i verd. Penso que Zeus ha fet una reforma en el pacte establert amb Demèter i li ha atorgat més privilegis.

Fa l'efecte que la primavera ens estigui esperant darrere els fulls del calendari del fred, i que Persèfone pugui aparèixer en qualsevol moment, com de fet així serà. N'estic segur, Persèfone meva menorquina, que ja vens cap a mi inexorablement. Jo ja t'espero amb impaciència, dolç amor dels meus somnis illencs de primavera.