dissabte, 30 de juny de 2007

La diferència entre els caps pensants de les idees i els homes de palla és abismal (publicat al "Menorca Diari Insular" el 30/06/07)


De líders i espantaocells...
Santi Capellera i Rabassó *periodista

No és gens fàcil, no es pensin, guanyar el lloc i el títol. Ser líder representa haver arribat al màxim, i no tothom pot dir que això li ha estat atorgat pel cel. O se n’és, o no se n’és, malgrat disfresses múltiples i infructuosos intents. Així de simple. Però si se n’és, ja se sap que la persona elegida serà pertot qüestionada, sovint criticada, a més de posada en dubte per tota i cadascuna de les accions –de propia voluntat- que vagi portant a terme en el cercle on aquestes es desenvolupin. Per això fins i tot els seus enemics més acèrrims els respecten. El líder sempre és respectat, fins i tot pel fals adul·lador que, a la mínima, intentarà clavar-li una daga per l’esquena. Aquest fet el veritable líder el coneix. I en això Menorca no és pas diferent d’altres indrets d’aquest nostre llogarret global. Un líder d’entrada ha de tenir les actituds -i aptituds- que generalment, els que intenten ser-ho sense tenir els atributs necessaris, no obtenen –mai- de cap de les maneres. Mai, per molt que s’hi entestin. Aleshores aquests esdevenen els maniquins o peanyes visibles, que els veritables líders –els que manen i controlen les situacions- utilitzen com espantaocells o homes (i dones) de palla per fer reals les seves estratègies, ja siguin polítiques o comunicatives en el cas dels professionals d’aquests segments, a més de molts d’altres als quals això també es pot aplicar amb validesa absoluta.
Heus aquí doncs, que sovint ens trobem amb sengles responsables polítics, o de mitjans de comunicació que no passen de ser això: espantaocells. El líder, el que mou els fils dels titelles que fan d’això, gairebé sempre és a l’ombra, per això sempre queda protegit, malgrat esdevenir el centre de totes les crítiques, perquè la inteligència i la vàlua d’aquest no és compartible. I així funcionen les diferents esferes socials, públiques, privades, polítiques, comunicatives...
El líder té allò que no es pot definir. No es tracta de tenir diners, ni de portar el millor cotxe, ni de vestir la millor roba, ben al contrari: els líders són discrets i poc ostentosos: per això són líders i no pas espantaocells. Els líders no cal que es llevin gaire d’hora. La millor hora de fer la feina, la més important, és quan els que no són líders dormen. Perquè amb el vel de la nit i la calma els venen les millors idees, el brainstorming que l’endemà dóna aquells resultats que ningú no espera, mentre els espantaocells segueixen instruccions i es mengen l’entrepà sense entendre res de res.
El coneixement, ara més que mai, és un factor clau per fer front als nous reptes que se'ns plantegen diàriament. Vivim immersos en una societat on els canvis tecnològics, econòmics i socials es produeixen a una velocitat vertiginosa i a escala mundial. En aquest nou context la gestió empresarial esdevé dinàmica i les empreses han de saber posicionar-se per seguir sent competitives i continuar creixent.
Sovint els professionals amb responsabilitats directives es formulen una munió de preguntes. Què cal fer per estar en condicions d'afrontar els reptes que es plantegen el segle XXI? Estaré preparat per triar a cada moment les millors alternatives per dirigir persones i fer avançar l'organització?
En l'era de l'economia i el coneixement, el talent de les persones i les tecnologies de la informació i la comunicació són clau. En aquest context on les tecnologies tenen un paper essencial, la diferenciació entre les empreses de la comunicació o les formacions polítiques no deriva justament del factor tecnològic, sinó del talent dels seus professionals. És a dir, de la capacitat de reacció que tinguin i de saber innovar ràpidament, de relacionar-se adequadament amb l'entorn i de crear nous valors per als militants de base o pel seu públic objectiu pel que fa als professionals dels mass media. Les empreses de la informació, i també els partits polítics necessiten, doncs, professionals amb talent innovador que puguin provocar el canvi en les organitzacions i que siguin capaços d'assolir resultats superiors en tots els camps. Malgrat totes aquestes possibilitats formatives i acadèmiques, cal dir que no existeixen escoles de líders, perquè tal com dic més amunt, ser líder és un do diví que no es pot ensenyar, com tampoc no es pot ensenyar l’astúcia. Això es porta a la sang. I no es pot confondre amb els que –generalment cobrant per ser utilitzats- ni han estat, ni són ni seran líders de res. Ni destacats en res que no siguin quatre desproposits de maldestre, en els quals s’enfonsen com en unes arenes movedisses, perquè algú altre els ha fet servir de cap de turc. El líder és com el sol, té vida pròpia. I els espantaocells només poden anar fent el que fan constantment: voltes infinites sobre si mateixos i sobre el líder, per anar seguint les passes de l’astre rei fins que aquest els apaga el llum perquè es cansa d’ells, o perquè decideix dedicar-se a altres labors en les quals l’home de palla no hi té cap lloc. I llavors què, espantaocells?

Sobre els babaus Quim Torra i Pere Aragonès, dos exponents de la imbecil·litat i niciesa política que ha comandat i comanda aquesta trista, pobra i dissortada pàtria anomenada Catalunya, en que a molts ens va tocar néixer

Torra i Aragonès fan competència per indignar l’independentisme inconformista   Aragonès parla de referèndum abans del 2030 i Torra critic...