diumenge, 11 de maig de 2008

Un regal de diumenge assolellat


T'he trobat en una badada del temps. Potser no havia de ser, però ha estat per mor de les forces telúriques que m'acompanyen sempre, n'estic segur. Ha estat una escolada entre els universos que han volgut que es donés l'encontre. Et veia venir de lluny entre l'espetegar de les onades de Binisafúller al fons. Venies cap a mi, i no m'ho crèia. Tenia una bena als ulls que només em deixava percebre les malvestats que em perseguien, i el record dels pensaments de problemes de convivències assentimentals en llars compartides, que res tenen a veure amb el meu cor i amb els meus sentiments però que, igualment, generen problemes. I jo que ja tinc prou feina, i encara obro carpetes per arxivar més problemes que només em derroten i m'eclipsen el flux de la positivitat energètica, perquè la meva sensibilitat em traeix sempre. Però finalment la bena ha caigut. Eres tu aquella figura, passejant el teu gos bonic, petit i nerviós, en Paris, que en un moment m'ha fet moltes alegries. Eres tu, amb un somrís immens que m'ha aplacat com una tassa de til·la, i amb una mirada des del darrere de les Tous de sol que lluies amb elegància. Hagués volgut fer aquells moments eterns, perquè els he percebut bonics i tendres, com feia temps que no gaudia. És quan trobes algu i de seguida penses que et sents a gust al seu costat, i no saps exactament per quin motiu, per què. Potser perquè gesticula de manera màgica, o perquè mira interrogant, o perquè camina harmònicament, i es mou amb classe innata mentre t'obsequia amb un somrís immens. I tot això ho he vist en tu, i ho he sentit en les paraules que m'has dit, i en el tracte amable que m'has dispensat. Crec que quan passa això és perquè la quimica de l'olor de les pells, i la força de les mirades ens transporta a un mar de plaers i de sensualitat del qual no podem remetre. De vegades ens arriben paraules que no ens pertanyen, que pensem que no són ben bé per a nosaltres. No em refereixo a missatges enviats per equivocació, interferències telefòniques o ampolles abandonades a les platges amb missatges secrets que obrim quan encara no hauríem de fer-ho. Em refereixo a paraules dites o escrites en el moment equivocat o massa d'hora. Aquestes paraules generalment viatgen per mòbil o per Internet. Per això no m'agraden excessivament les noves tecnologies, en general. Són còmodes i ràpides és cert. Són molt operatives a nivells empresarials o executius, però la màgia dels sentiments, de les olors de terra trepitjada a la nits humides o del contacte d'uns llavis càlids, no n'entèn de presses ni d'immediateses. En el món dels sentits i els sentiments tot és més lent, més delicat, més elaborat. Ara és massa fàcil dir i explicar, i que l'altre ho sàpiga tot de seguida, sense dosificar res.
De vegades penso que m'he equivocat d'època. Altres vegades com avui, quan t'he reconegut en aquells ulls del segle XV, brillants, penetrants i plens de poesia, penso que allò no era fortuit , que simplement era una continuació d'alguna història que no aconsegueixo recordar, i que potser algú reencarnat en mi va viure molt abans que jo. I arribo a embogir de tant pensar i preguntar-m'ho a mi mateix. En qualsevol cas, prefereixo les cartes escrites amb ploma i paper apergaminat. Les històries escrites a les llunes, a les terres o a les mans, o a aquests ulls teus amb aquesta força, que parlen sols, sense que tu hagis de badar boca.
La meva no suficient acceptació d'aquest món de lletres virtuals no és prou important com per ser un complet ignorant en el tema. Tot requereix temps. Encara que em sap sap greu anar-ho descobrint poc a poc, perquè cada vegada que això passa perdo una mica de la màgia de la manera de fer de segles pretèrits, d'enviar cartes amb olor de roses, amb perfum de sentiments desbocats, amb lletres de trossos de vida perduts. I no em sap greu descobrir-ho pel contingut, sinó per la covardia d'escriure amb aquesta rapidesa que fa que al cap d'un minut d'haver buidat la idea o el concepte del cervell o el cor a la màquina, l'altre ja sàpiga tot què li volies dir. I tal vegada això no és dolent, però en tot cas no és prou romàntic, ni permet que el foc interior es vagi consumint lentament i a pler.
Sempre però, quan escric, malgrat fer-ho a través del teclat i la pantalla, penso que m'agradaria poder esperar la lluna i el seu consell ple de llum carregada de pal·lidesa. Que sempre triga les nits exactes per saber a qui han d'anar dirigides les paraules, i si aquestes són adeqüades. Que sempre triga les nits exactes per saber si aquestes s'han de dir. Per demà, feliços 30 princesa dels brodats.

Sobre els babaus Quim Torra i Pere Aragonès, dos exponents de la imbecil·litat i niciesa política que ha comandat i comanda aquesta trista, pobra i dissortada pàtria anomenada Catalunya, en que a molts ens va tocar néixer

Torra i Aragonès fan competència per indignar l’independentisme inconformista   Aragonès parla de referèndum abans del 2030 i Torra critic...