Tocar de peus a terra... (la part de dalt dedicada a la Gemma)

A mi m'agrada la gent que toca de peus a terra, però que quan cal sap pujar a la corda fluixa i transportar-se per ella transversalment, des del punt que li faci més il·lusió fins al que el captivi de forma desmesurada. M'agrada aquesta gent que és capaç de mirar-te els ulls mentre et diu una veritat que et fa mal, o mentre et diu un mot que et fa feliç. M'agrada la gent sincera com jo. La que no s'amaga malgrat la calamarsa. M'agrada ser com sóc, i escriure el que escric. M'agrada molt. I per això encara sóc capaç de ser feliç en aquest món de mones, ple de falsedats, de traïdors, i de gent que et fa la gara-gara mentre els convé, perquè només els importa el seu petit món d'interessos...dels que sigui. Trist i lamentable. Es veritat però que nedo com el salmó, contra el corrent. Però molt a pesar d'això em sento realitzat i satisfet, perquè sóc un transportista d'idees i de somnis, malgrat ser un operador semàntic de la trista realitat que m'envolta. Miro sempre aquest gran blau on he tingut el privilegi de nèixer. I em recordo de genis com Pla, o com Dalí, que van fruir d'aquestes mateixes sensacions des de l'Empordà, aquest bocí del Paradís que els déus van atorgar al nostre país, un regal del cel pels catalans. He nascut i he crescut contemplant-lo, i mai no me'n canso, sigui on sigui. Al Far de Sant Sebastià, o al Delta de l'Ebre, a Portbou o al Penyal d'Ifac, al Cap d'Artrutx o a l' Estret de Messina. O com ara, que tinc el plaer d'acaronar-lo enmig d'un gran espectacle cromàtic des de la costa de Trípoli, mentre sento uns ancians que en arameu comenten alguna cosa que jo no puc desxifrar. Encara cada dia intento endinsar-me en les múltiples facetes d'aquesta meravella aqüàtica. I ara me n'embafo tant com puc, perquè d'aquí a poques hores seré testimoni de la massacre i la sang, dels edificis mutilats per les bombes, del pànic als carrers i del sonar constant de les sirenes de les ambulàncies, de la misèria en totes les seves vessants. Me n'adonaré del privilegi que tinc de ser català i europeu, i d'haver pogut néixer en una llar on m'han orientat cap a una educació, on he pogut assolir uns estudis superiors que en aquest país on sóc ara només uns pocs privilegiats hi opten. I quina importància poden tenir totes les tesis, les teories i els estudis portats a terme al nostre acomodat primer món? On hi ha gent que ignora totes aquestes realitats perquè porta la bena de la societat del benestar als ulls, i només es dedica al lucre personal i a les satisfaccions pròpies. Que maldissimulen amb la pell del be que molts es posen al damunt, per semblar solidaris i no donar l'aparença de veritables paràsits socials. Quan es veuen aquestes altres realitats, et cau la cara de vergonya d'haver pogut pagar mai 100 euros per veure un partit del Barça, o 80 per un concert de qui sigui, o tants altres per haver anat a passar un cap de setmana de luxe, just a l'altra banda -i davant- d'on s'esdevenen aquestes atrocitats, i que cap dels privilegiats pensa en fer res per acabar de facto. Perquè amb aquests diners s'aconsegueix sang per salvar tres o quatre vides. I perquè encara no hi ha cap guerra que s'hagi finat per falta d'armament. Un armament que arriba d'aquest món primer nostre, on hi ha persones que es poden permetre estudiar carreres de cinc anys que no serveixen absolutament per a res...mentre altres pobres moren de fam, de misèria i d'excuses dels interessos més foscos en ares de qui sap què. Jo només pretenc ser feliç, i ho faig dient la veritat, aquesta veritat, encara que ja sé que això fa mal. La majoria del proïsme la necessita ben feixuga la felicitat, i ben carregada de despeses. La meva aspiració és la felicitat simple. I, sincerament, tal com deia en Joan Fuster, en el seu Diari per a ociosos (a qui per cert van massacrar fins a la sacietat pel que escrivia i pensava, i per com era i vivia) "el que pensin els altres és problema dels altres". Però aquests mals que venen d'Almansa, tard o d'hora arribaran a les nostres empoltronades ubicacions, això si no hi han arribat ja a hores d'ara. Ja en sentirem parlar.