dijous, 31 de maig de 2007

A la meva Nyico, que sempre fa nonito

El combat dels poetes (de Màrius Torres)

"Què esperes, esperit distès igual que un arc?"
Joan Sales, Amarint

Poetes, com l'arquer que es dreça d'entre els morts
i, tibant el seu arc, encara espera vèncer,
en el combat obscur per la nostra remença
tibem els nostres arcs amb un suprem esforç.
Sagitaris damnats, la nostra ànima tensa
dobleguem. És la corda dolorosa que es torç
i paga, sota els dits implacables i forts,
el vol de les sagetes amb la seva sofrença.
Com més dur serà el braç i més potent el puny,
els àgils projectils arribaran més lluny
i serà més daurat el vi de la victòria.
I del nostre esperit, distès igual que un arc,
els versos volaran amb un impuls tan llarg
que es perdran en el cel inútil de la glòria.

dimecres, 30 de maig de 2007

Les paraules (dedicat a ella)

Tal com assegura la Isabel, una de les conegudes de la ja entranyable Tate, "les paraules limiten el camp dels sentiments i de les emocions. N'hi ha infinitat d'aquestes emocions. Fantasies i desitjos que no es poden expressar completament ni amb la descripció més llarga i treballada". Hi ha coses que no es poden explicar, només es poden viure, oi?

dimarts, 29 de maig de 2007

El cap de l'executiu britànic ha acomplert les espectatives que es va proposar fa una dècada (publicat al "Menorca Diari Insular" el 28/05/07)

Blair, malgrat tot, marxa amb els deures fets
Santi Capellera i Rabassó *periodista
Els seus detractors li diuen “Tory Blair” irònicament, utilitzant la paraula que designa els militants del partit conservador britànic. El premier de Regne Unit va anunciar la seva retirada per cedir el càrrec a Gordon Brown. Naturalment, durant el seu perllongat mandat hi ha hagut llums i ombres, però no es pot negar que ha estat un d’aquells líders que deixen petjada i que han canviat les regles del joc tal com va passar també amb Margaret Thatcher.
En tot cas, al cap de deu anys de la seva esclatant victòria electoral, pot presumir d’una ininterrompuda prosperitat econòmica, una positiva creació de llocs de treball, una reducció del deute públic i un fort increment de les plantilles d’infermeres (85.000) i mestres (36.000). Si volem seguir amb xifres, el Govern laborista també pot vantar-se dels 42 milions de persones que l’any passat van entrar gratis als museus i galeries d’art. Però, malgrat tot, la figura de Blair té, al final del seu trajecte, una valoració molt baixa. Tant, que ariba al punt que alguns comentaristes sembla que es creguin que ha arruïnat el país i que ha ensorrat el Servei Nacional de la Salut, aquell famós NHS que va crear el líder del sindicat dels miners del País de Gal·les, Aneurin Bevan, quan va ser ministre. Les dues grans columnes de la socialdemocràcia britànica han estat la Seguretat Social, obra de Lord Beveridge, i el Servei de la Salut, que ara es critica “just quan s’ha doblat l’assignació pressupostària” dedicada a aquesta finalitat.
Curiosament les queixes sobre educació coincideixen amb els millors resultats escolars que mai s’han obtingut i les protestes dels metges es materialitzen quan cobren més diners per menys hores de feina i, precisament, després d’haver doblat en deu anys i en termes reals la despesa sanitària per tal de compensar molts anys d’insuficiència inversora, mentre els altres països avançats es dedicaven a frenar l’augment de costos. Així doncs, ara resulta que la veritat, els fets, les dades i la realitat ja no serveixen de res, perquè s’imposa la incontenible pressió d’una opinió pública condicionada probablement per la guerra d’Iraq. Per a un home que va arribar al poder enmig d’una gran exaltació, i amb l’esperança d’aconseguir el respecte de la posteritat, ha de ser difícil d’acceptar una sortida amb tant desencís i tanta decepció, i quan les dades li són del tot favorables. Una part del seu llegat resistirà les crítiques més àcides, perquè és irrefutable. Per exemple, l’economia ha funcionat molt bé, encara que sigui principalment un mèrit de Gordon Brown i la conseqüència, segons alguns experts, de l’encertada decisió de no ingressar a la unió monetària europea. A més, des del primer dia no es va aplicar la política keynesiana prevista i basada en l’enfortiment dels sindicats i una pujada de l’impost sobre la renda de caràcter redistributiu, sinó que el nou projecte del New Labour es va inspirar més aviat en el model de MargaretThatcher.A més a més, la bona marxa del país ha quedat eclipsada per la reacció d’un electorat que va votar Blair, però que també ho va fer en contra de la guerra d’Iraq i més en contra encara dels calamitosos efectes que ha tingut. Segons Geoffrey Wheatcroft, comentarista del Financial Times, Neville Chamberlain va ser un gran ministre d’economia, del 1931 al 1937, que va recuperar i rescatar l’economia britànica després de la Gran Depressió. Però en canvi ningú no el recorda per això, sinó per haver practicat la política d’apaivagament enfront del nazisme, en tractar d’evitar una guerra ineludible i sense escapatòria. En canvi, Blair va entrar en una guerra innecessària en virtut d’una tria de conseqüències catastròfiques que va portar la debacle als països com Espanya i els EUA, que amb el Regne Unit hi van fer front comú. Probablement no era un disbarat l’eliminació d’un tirà com Saddam Hussein i d’un règim despòtic i genocida com el seu. Però, en gestionar el conflicte, Blair no va tenir capacitat per foragitar el secretari de Defensa dels EUA, Rumsfeld; exigir el tancament de Guantánamo o esforçar-se més per aconseguir la creació d’un estat palestí.Tot plegat, però, no ens ha de fer perdre de vista que Blair va posar al dia l’estat del benestar que el laborisme va crear ara fa seixanta anys com a xarxa de cobertura de per vida. El New Labour ha acceptat que primer que tot cal crear riquesa a fi i efecte d’aplicar una redistribució; que ja no toca nacionalitzar indústries i que el factor treball ha de ser flexible. El ministre de Reforma del Benestar, Jim Murphy, va reconèixer les noves exigències del guió en declarar que l’Estat no pagarà mai unes subvencions prou importants per fer sortir la gent de la pobresa i que, a més, aquesta no és la seva funció, ja que l’alliberament de la misèria només pot obtenir-se a través del treball. Dir i fer aquestes coses al Regne Unit només és possible si governa un partit d’esquerres, perquè els conservadors no gosarien mai ni tan sols proposar-ho.
Per tant, al nou laborisme li ha tocat portar a terme unes reformes com ara el pagament parcial de matrícules universitàries, la privatització d’alguns serveis sanitaris i la gestió privada de presons entre altres. Blair es va inspirar en models dels EUA, Austràlia i Holanda. En matèria d’habitatge s’ha arribat a 4 milions de llogaters. En canvi, la mobilitat de l’ascensor social s’ha reduït una mica. Enmirallant-se amb el sistema canadenc, ha millorat la condició dels més desafavorits i la classe mitjana ha hagut d’inclinar-se pels serveis privats, cosa que ha portat a un model de dos nivells separats. Per tant, no s’ha avançat cap a una societat més igualitària malgrat que el 10% dels situats al capdavall de la distribució de la renda han guanyat terreny en relació amb les classes mitjanes. En realitat, són els que tenen rendes més altes els que s’han disparat i s’han allunyat de tots els altres. Al final de trajecte, els conservadors de David Cameron han centrat el debat en la forma de millorar la justícia social i els serveis públics, en comptes de plantejar-se la demolició de l’estat del benestar, tal com van predicar en temps de Margaret Thatcher. Tot un canvi climàtic político-social que reflecteix el millor llegat que Tony Blair deixa al seu poble després d'una dècada de portar-ne el timó.

diumenge, 27 de maig de 2007

Mirades (dedicat a ella)

De vegades en una mirada hi he trobat sinceritat. D'altres hi he vist l'ànima de qui la feia. En algunes altres hi he denotat dolçor, aprovació, enteniment, innocència, interès, un preciós color d'ulls com els teus, d'ametlleta...
Hi he trobat empatia i la subtilesa d'un cor que he descobert ple de ganes d'estimar. Hi he vist puresa i honestedat, però també en altres ocasions hi he comprovat malícia, iniqüitat, males intencions, maldat, fredor, brutícia, traidoria, pecaminositat, hipocresia; una daga que es vol clavar per rancúnia, sense que res més que el fet mateix de l'esdevenidor de la vida l'hagi motivada.
D'altres mirades m'han aportat tranquilitat, comprensió i consol en moments en que necessitava aquests bàlsams. He gaudit de la transparència d'una mirada clara. Una altra mirada em volia dir t'estimo, però no m'ho podia dir perquè tenia por d'aquest sentiment que brollava del cor. Tenia por d'estimar i de no poder-ho deixar de fer mai més. Altres vegades he cercat mirades que es tatuessin a la pell, aquestes són les més boniques, les indel·lèbles, les que mai més no marxen. Però aquestes costen molt de trobar. Perquè van molt recercades, i quasi no n'hi ha ja que estan en extinció. Són les mirades de trèbol de quatre fulles. He trobat mirades molt transparents, malgrat estar projectades per uns ulls negres. També he pogut constatar les que són el cel i l'infern alhora.














dissabte, 26 de maig de 2007

Continuar elegint les mateixes opcions polítiques per "costum" potser ens hauria de fer pensar (publicat al "Menorca Diari Insular" el 26/5/07)

Votem opcions, però sobretot votem persones
Santi Capellera i Rabassó *periodista

Les cites electorals posen a prova la fortalesa de la democràcia, el nivell de consciència cívica i política dels electors i la solidesa dels programes electorals que presenten les forces polítiques. No en va la cursa electoral sol acabar amb una jornada de reflexió, dedicada a la introspecció personal per, al dia següent, viure la jornada amb un cert to d’alegria per l’exercici democràtic de decidir conjuntament una parcel•la del nostre futur més immediat.
Els anys que fa que vivim en democràcia, l’estabilitat de la nostra societat i la maduresa de les seves estructures bàsiques ens situen en un marc que, aparentment, ens podria fer creure que la continuïtat és el millor remei per a la bona administració i, en aquest cas, per a la bona administració a nivell insular.
L’absència d’una veritable confrontació de models ideològics, la similitud de certs programes i propostes, la cada cop més alta transversalitat i coincidència a l’hora d’analitzar la necessitat d’aquelles infraestructures urgents per a les nostres poblacions poden abonar la creença d’una certa falta de confrontació real. “Tots diuen i prometen el mateix”, podem sentir en més d’una ocasió. I podria ser així, si no féssim determinades distincions, de vegades només a l’abast dels molt introduïts en el món de la política.
Davant d’això és necessari insistir en un valor senzill i aclaridor. La vàlua intrínseca de les persones. El seu sistema de valors. Uns valors que pesen, que necessàriament han de pesar, per sobre de les campanyes i estratègies electorals. Uns valors que alhora formen part inexcusable de l’acte democràtic de votar. Votem opcions, però, sobretot, votem persones. I ho hem de fer convençuts d’haver vist en elles el pes de l’experiència, el bagatge avui inexcusable de l’honestedat, de la dedicació i del compromís. Amb la gent i amb Menorca. A tot el que un promet cal oposar-li l’examen del que un ha fet. Només així, aquests valors que podem trobar en les persones ens seran tornats amb escreix amb el resultat de les urnes.

dijous, 24 de maig de 2007

He (dedicat a ella...)

He enterrat llibres de poesia amb l'esperança que algun dia d'allà en surtin flors naturals. He baixat als avencs a tocar la trompeta per fer-la sentir a les nimfes i els follets del mon subterrani. He mirat els ocells mentre feien filigranes a l'aire, i he cregut que les seves tombarelles eren com la meva vida. He sentit la pau de mirar enrera, del luxe del dol i durant uns instants he cregut que me n'havia pogut escapar. He observat el no aturar de les onades i he demanat ser la platja per sentir el plaer de l'acaronament constant. He somniat amb els teus llavis humits com la molsa i en despertar-me i no veure't se m'ha desinflat el cor. He sentit el vent com cantava i he tingut la sensació que m'explicava coses teves en una llengua ancestral. He notat la pluja a la cara i m'ha fet l'efecte que eren les teves llàgrimes que vessaven abundants damunt meu. He sentit la fredor de no sentir durant la nit l'escalfor dels teus petons, i m'he desesperat de tristesa i de biudor, fins que has arribat de matinada i m'has saciat.









La redacció, un espai (dedicat...)

Ella és el meu àngel, vingut directament del cel

El nostre espai comú, allà on conjuminem mil sensacions i on concidim cada dia. Adés va ser un lloc màgic. Allà on la teva mirada es va fixar en la meva, i es van espurnejar. Allà on les meus mots de cirera i gerds et van fer sentir més bonica encara. Allà on les puntes dels nostres dits van prendre contacte i quasi es van soldar, i el bategar dels cors es va fer tan present que ens vam pensar que tothom el podia sentir. Un espai de lletres febles i d'idees més aviat banals, però el nostre espai comú. L'espai de labors pseudoliteràries, de comunicacions incomunicades, de tafaneries ancestrals, de misèries quotidianes, d'enveges i de rancúnies també. Un espai que ens va acostar, i que ara ens distancia. Que ho fa perquè, en definitiva no deixa de ser un lloc estable, malgrat tota la seva inestabilitat, que llavors no era la nostra. Tu tan tu, tan teva. Jo tan jo, tan meu. Aleshores tots dos anàvem a l'uníson durant moltes jornades, i erem còmplices d'ulls brillants tocats per les sagetes idíliques dels déus. I els nostres pensaments tancats en una coctelera mediàtica, intentant-se barrejar sense aconseguir-ho. Tu tu, Jo, jo. Llunyans en essència com les nostres vides, però en un temps quasi una sola cosa. Tu encara sembles tu, però ja no ho ets. I jo ja sóc un altre. No sóc aquell que vas besar tendrament, que vas acaronar fins fer-lo pedre l'orèmus. Ara sóc una transformació involuntària per la teva mutació. Tu tampoc ja no ets aquella que jo em vaig estimar tant, i a la que vaig desitjar amb tota la força del meu cor. Ara ets una modificació produïda pel principi d'estabilitat, que automàticament et canvia i et fa mutar. I això és el trencament absolut, el desenllaç vital, la foscor de les ànimes, la nit eterna de les mirades, el no futur de les sensacions, la fi del ball còsmic, l'epitafi de les cordes del nostre trapezi, el fred dels sentiments, la mort de les sensacions.

Va morir en mi (dedicat...)

Era un capvespre d’ombres llargues, de llum feble i moribunda, com un mar que s’encalma després d’una tempesta i s’afebleixen els seus esquitxos contra les penyes. El paisatge s’eixugava a poc a poc de la llum del dia, com els llençols estesos al clarobscur del hivern. Tu eres al meu costat i jo et mirava, com un infant, com un follet d’algun bosc màgic, com algú que és capaç de renéixer dia rere dia per tornar a reviure la intensitat d’un altre primer cop. I jo et mirava i et demanava, però se'm van tancar el ulls, i el meu sol va morir rere les cortines, i va morir també un tros de la meva infantesa. Van morir també els desitjos, apressats per aquella foscor impensada. Va morir tota la màgia d’un cop de bastó, i va ser com qui mata una mosca que badava caminant pel vidre d’una finestra.

dimecres, 23 de maig de 2007

T'estimo tant (dedicat a ella...)

T 'estimo, i t'estimo tant que molt sovint la meva vida em resulta petita, incomoda i curta. Tens un estrany do que fa que tot allò que toques es transformi; aconsegueixes que el que en un principi semblava un escull insuperable, s'escorri dins el vent i amb un buf desaparegui, i, saps?, m'agrades així, com ets, perquè tota perfecció es converteix en imperfecció des del moment en que aquesta és conscient d'aquest fet. I tu tens un suficient grau d'imperfecció que et converteix en quasi perfecta. D'aquí que no em bastin les paraules per demostrar allò que sento, perquè t'estimo, i t'estimo tant que molt sovint la meva vida em resulta petita, incomoda i curta...

Junts (dedicat a ella...)

Junts compartim un món. Ple de dolços i tristos moments, de boniques paraules i de sentiments sincers. Un món on tu i jo podem parlar sense badar boca. On els "perquè" no tenen importància senzillament perquè surten del nostre entorn. Un món on els somnis es fan realitat cada dia. Un món d'il·lusió i d'un xic d'innocència, de fantasia i d'estimació. Ple de màgia, d'il·lusió, d'amor i d'alegria. En el nostre món res és impossible, tot és tangible. Puc obrir les ales i volar, i cridar als quatre vents un "t'estimo" immens com l'oceà. Perquè a les nits la lluna ens il·lumina, i de dia els teus ulls em fan de guia. Sota els llençols et trobo perduda en les millors sensacions, en aquelles nits que em sols regalar, en aquells moments en que regalimes tendresa.

dimarts, 22 de maig de 2007

Vas errada (dedicat...)

Si encara et penses que em sento fràgil i que busco arrecerar-me de la tempesta, t'equivoques. No em fa por la pluja, ni el vent, ni els llamps ni els trons. Sóc fort com sempre. He cantat i he ballat sota diluvis. He corregut contra el vent perseguint els somnis més impossibles fins atrapar-los. He retornat els llampecs als déus perquè els convertissin en sagetes de Cupido. He vist com la lluna tenyia de llum els peixos de la nostra mar. He esgarrapat terra de llocs on feia massa temps que ningú no hi plorava. He saltat descalç per les roques d'illes perdudes i he vist l'aigua de cascades que no es dibuixen a cap mapa del món. He contemplat les estrelles des de platges que mai m'hauria imaginat, i me n'he fet arracades quan el cel no podia fer-ho. He ballat de puntetes sobre les cordes més altes del trapezi i tant sols he perdut l'equilibri en veure-la a ella tocar de peus a terra. He venut la meva pell a percussionistes que sabien fer-la vibrar i sabien fer-hi sonar noves músiques. He nedat fins al cau de les sirenes i els he cobert els cabells de roses de color vermell. He resat al carrer a déus que no existeixen i els he fet aparèixer amagats darrera d'alguns somriures. He dansat nu en mars de diferents colors fins ofegar-me en la bellesa d'alguna mirada indiscreta. He saltat de molt alt, i he sentit que la plenitud és possible solament en el buit.
I ara et penses que m'atraparà la tempesta? Que potser em veus massa vulnerable per reprendre el camí? No has entès res. Em sento més fort que mai. Ara mateix, només accepto els ocells com a companys de viatge. No vinguis, perquè ja sé que et fa por volar.









Tu i jo (dedicat a ella...)

Tres o quatre gotes delatant pluja de nit filtren el sol per la finestra. Guaito com reposes nua des dels peus del llit amb un posat ple de tendresa. Quantes nits acaronant els teus dits delicats. Quants matins com el que ara gaudim, tebi com un fil de roba. Amagats de tanta gent que parla, teixim certeses amb la mirada. Som tan lluny d'aquell soroll salvatge de la ciutat, que ens fem entendre sense paraules. Dos o tres cabells mandrosos pinten els coixins amb el color d'aquesta tarda. Sento com camines per casa pel so dolç del teu vestit que entre les cuixes et delata. Quants matins entrellaçant-nos com si fossim de pedra. Quantes nits com la que ara tenim, tèbia com la llum de l'espelma que crema, a la casa de la bocana del port de Ciutadella. Quina olor de mar, quin soroll de pluja mentre els teus petons marquen la meva pell, mentre m'abraces tendrament i em pessigues el coll amb les dents, i em dius que dir-me que m'estimes és poca cosa. Quina sensació més dolça, l'olor dels nostres cossos amarats de desig, mentre les gotes de la pluja neta cauen al mar com les llàgrimes de qui té el cor trencat, i l'aire barreja les aromes. Tu i jo, amagats de tantes veus estranyes, amb els nostres silencis omplim totes les paraules.Tres o quatre gotes delatant pluja de nit...i tu i jo abraçats al llit estimant-nos sense pressa, prop de la bocana del port de Ciutadella.

diumenge, 20 de maig de 2007

Et veig passar (dedicat a ella...)

De vegades sembla que el temps pugui aturar-se. Aleshores aprofito qualsevol pretext com a paràmetre per a mesurar-lo a la meva mida. L'eternitat es condensa en la sonoritat de la teva veu i la banalitat consisteix en viure sense pensar que pots aparèixer en qualsevol moment. Et veig passar i perdo l'equilibri que havia après d'altres trapezistes. El pit em torna l'últim record dels teus dits i el cor troba, per fi, el seu camí de retorn.
I mentre tu passes, silent, amb la seguretat de qui pot creuar la mar a peu sense mullar-se; jo m'intento agafar a qualsevol excusa que em deixi tornar a caminar de puntetes sobre les cordes més altes, i em deixi creuar el mar encara que sigui mullant-me els racons de pell que mai han aprés a salvar-se. Per si de cas dissimulo perquè no sembli que tot es para, ni que l'eternitat se'm concentra en aquest instant de res. Perquè no sembli que estic més melancònic del que és habitual en mi darrerament.
Llavors és quan començo a mesurar el temps a partir de la duració exacta dels teus mots tan ben articulats, i que encara quan vull puc reproduir in ment, i sentir-los a la perfecció. I com ells, la resta no trontolla en moments com aquest d'ara, que tinc sort i, sense que te n'adonis, veig com passes decididament.

Somriures (dedicat a ella...)

Hi ha somriures de rajos de lluna plena, somriures de sol. Somriures fets de pols d'estrelles que al moment de caure anaven massa carregades de desitjos per acomplir. Hi ha somriures vermells, somriures blancs, blaus, verds i roses. Mai no s'ha trobat cap somriure marró. Els grisos necessitarien una altra paraula per definir el què són. Els negres serveixen per una altra cosa que ara no ve al cas.
Hi ha somriures que ho són perquè els faria vergonya ser llàgrimes boniques de nen tonto i consentit. D'altres ho són després d'haver estat plorant tanta tanta estona, que només els queda somriure per no continuar plorant. Aquests últims, es reconeixen perquè porten sempre els colors de l'arc de Sant Martí a la part inferior dels llavis, i perquè abans de veure'ls amb els ulls ja t'han penetrat no saps ben bé per on.
Hi ha somriures que tenen gust de cirera, de piruleta o de núvol de sucre de color rosa de fira. D'altres tenen gust de xocolata, de cafè, o de vi negre amb maduixes de color vermell. Alguns dels millors són els de rom caribeny. N'hi ha que són de fum de marihuana i altres que són d'aigua de pluja, neta i plena de puresa. Naixen dels dits, dels ulls, del cor, del pit, dels peus, dels llavis. I busquen trobar més dits, més ulls, més peus, més llavis, i algun cor. Poden travessar mars, oceans i cels si es cobreixen amb purpurina violeta i es col·loquen delicadament en ampolles de vidre abandonades en platges verges i secretes de Menorca.
Alguns salven princeses i altres salven pirates que creuen salvar princeses. Altres intenten salvar nadons nonats i condemnats -per les seves mares còmodes i perugues del compromís- a no néixer mai. Alguns altres fan creure en déus que no existeixen i els fan aparèixer amagats darrere seu. N'hi ha que venen carregats de les coses que mai no dic. Alguns dissimulen el vertigen que m'agafa en sentir la teva veu. I aleshores, si somric, ho faig com el nens tontos. Aquells de les llàgrimes consentides.
I és que gairebé sempre, quan et somric, t'estic explicant alguna altra cosa princesa encantada meva.


dissabte, 19 de maig de 2007

Una sensació de guariment intern molt gratificant (reflexió personal)

A loma, quina intensitat de goig en fregar la teva pell. La sensació tan especial del contacte íntim altra vegada. N'estava orfe, immers en la meva melangia que tu has apaivagat. Aloma, fins i tot el teu nom vessa belles lletres. No et sé dir si sí o si no, només et miro i m'endinso en tu. No em preguntis, que no et preguntaré. Aloma bella i clara, jove, sensual. Quina bonica sensació tocar de nou una pell perfumada i fina. No em demanis, que jo no et demanaré res més que aquells petons de desig inenarrable. No m'expliquis, que jo no t'explicaré res més que el que et sigui grat a l'oida. Aloma preciosa, princesa dels somnis reals. Havia pregat i demanat que fessis acte de presència, és cert. Però no em pensava que seria tan ràpid. Tanta força interior tinc, que has arribat com un bàlsam per les meves ferides? He de creure en els déus ancestrals? O potser tu i jo també som part de la cadena còsmica i interactuem? Aloma, sé que no ets un emmirallament, que ets real, de carn i òs perquè t'he tocat i he dansat dins teu; que no ets un somni, malgrat que ho sembles per la dolçor que m'has aportat. No et demano res més que el que tu em vulguis donar lliurement, perquè jo també aprecio, ara més que mai, la meva llibertat. Encara que despertar-me al teu costat hagi estat també despertar d'un malson que m'havia fet molt de mal, i el teu contacte m'ha guarit el cor i l'ànima de sobte, miraculosament. Per això et vull dir gràcies Aloma, gràcies de tot cor, àngel d'ulls clars, de cabells d'or i de pell fina i delicada, de llavis ardents, àngel segurament vingut del cel. Gràcies per estimar-me tant i tant en una sola nit de goig i passió irrefrenables. Gràcies per haver-me ajudat a tornar a ser jo mateix, aquell amant impetuós i ple d'energia que era abans del cataclisme emocional, i a recuperar l'autoestima perduda durant un petit, però molt tortuós i desesperat període de temps, ara de per se, destinat -ell i tots els seus protagonistes- a ser absolutament esborrat dels meus records vitals. Gràcies Aloma, dona valenta, dona de veritat.



diumenge, 6 de maig de 2007

De com Pasqual Maragall s'ha vist fora de la política catalana (article publicat al "Menorca Diari Insular" el 6 de maig de 2007


Pobre Maragall: es va ofegar en l’Espanya plural socialista
Santi Capellera i Rabassó *periodista
Pasqual Maragall ha estat el gran enganyat de tot el procés de canvi que es va donar a la Generalitat l’any 2003, després de 23 anys de governs continuats de Jordi Pujol i de Convergència i Unió. Les declaracions del líder socialista acusant el president José Luis Rodríguez Zapatero de fer-lo fora a favor de José Montilla com a candidat no van ser improvisades. L’expresident de la Generalitat va anunciar al seu successor, José Montilla, en un dinar que els dos màxims dirigents del PSC-PSOE van fer el 22 de febrer a la Casa dels Canonges, residència oficial del president de la Generalitat, que tenia intenció d’exposar de manera pública la seva valoració crítica de com havia anat tot el procés de canvi de president i d’ideari polític.
Durant la trobada els dos líders socialistes van intercanviar punts de vista oposats, “es van dir el que s’havien de dir” i en conseqüència, no van arribar a cap acord per raons òbvies. Pocs dies després d’aquell dinar, Maragall concedia l’entrevista a la revista L’Avenç, i que apareix en el darrer número d’aquest mes de maig. L’entrevista es va fer, doncs, ja fa un mes i mig, i Maragall va tenir temps de revisar-ne el contingut. Com a conseqüència d’això, van aparèixer les declaracions al diari italià Europa, que es van fer, ‘improvisadament’ a Roma, en una trobada del Partit Demòcrata Europeu.Era lògic doncs que, més o menys tard o d’hora, Maragall posaria de manifest de manera pública aquest descontentament seu, per la manera com Montilla va esdevenir president. I que això succeís quan només faltaven quinze dies per l’inici de la campanya electoral, ha provocat malestar evident a la Presidència de la Generalitat i al seu partit, el PSC-PSOE. Pasqual Maragall ha estat una personalitat força destacada de la política catalana, ja des de la recuperació de la democràcia. D’origen burgès i net del poeta Joan Maragall, sempre l’ha acompanyat un cert aire de corrent d’opinió, lligada a assolir fites, com l’aconseguir per Barcelona, quan n’era alcalde, els Jocs Olímpics de l’any 1992. Maragall semblava un personatge d’idees més que d’acció de govern. Va fer possible el corrent socialista CpC (Ciutadans pel Canvi) conjuntament amb destacades figures de la societat catalana, que el va catapultar a la candidatura socialista de la Generalitat. Amant de la retòrica i la filosofia política més que del desgast diari de la política activa, amb la fi del cicle Pujol, el PSC-PSOE el va veure com l’únic personatge capaç d’arrabassar el govern de la Generalitat a Convergència i Unió. Així doncs, va ser candidat socialista al Govern de Catalunya, i sense guanyar les eleccions, va assumir la presidència gràcies al suport dels diputats d’ERC, que van tenir l’alça de vots més important de la història de la democràcia.
El Maragall president va ser però, un personatge totalment caricaturesc, encara que amb la bona fe d’aquells catalans provincians i quasi innocents, que, com a passerells, es creuen tot el que els diuen des de Madrid. I va anar esperant que arribés tot el promès pel seu ‘bon amic’, Rodríguez Zapatero, que li anava venent, assegurant i jurant amor etern: “acceptaré l’Estatut que surti del Parlament de Catalunya”; “respectaré la voluntat dels catalans en matèria fiscal”; “possibilitaré el concert econòmic”; “legalitzaré les plaques de matrícula dels cotxes amb el CAT”, i tota la resta d’embolats que el cap de l’Executiu central li anava etzibant, i que ell repetia en públic davant la perplexitat de tothom. El trist és que l’únic que s’ho creia tot era ell, i ningú més. Es va creure l’Espanya plural de Rodríguez Zapatero, perquè potser es va pensar que per ser d’esquerres i socialista, els seus li donarien un tracte diferent del que van dispensar a Jordi Pujol i a CiU. Il·lús! (que ve d’il·lusió, o sigui, de res tangible). Els polítics de Madrid no n’entenen de demandes alienes, perquè només van a la seva, i no es recorden de les necessitats dels territoris “periféricos”, que en diuen ells. I quan van a aquesta perifèria, diuen i diuen, i prometen, i rubriquen, i al final, zero, com s’ha posat de manifest a Catalunya, i també, sovint, a ‘altres perifèries’. Pobre Maragall! Al final, ni un gra de forment, que diuen els valencians. Ni plaques, ni Estatut tal com va sortir del Parlament, ni Agència Tributària, ni Aeroport, ni concert econòmic ni res de res de res. I quan es va despertar del somni ja tenia l’acomiadament a les mans, i l’actual president a l’horitzó preparat per substituïr-lo amb ordre directa de la Moncloa. La cosa va així.
Pel que es va veient, la intenció de Montilla i dels socialistes és aturar la discussió fins després de les eleccions, per evitar el risc d’obrir una crisi en plena campanya electoral. Per això la consigna de la direcció socialista és no fer crítica pública a Maragall, més enllà de la defensa de l’Estatut. I pel que fa a l’acusació d’aquest, que Zapatero va ser qui va fer els canvis al PSC-PSOE, les mínimes referències. Fonts socialistes catalanes, però, situen l’expresident en una posició aïllada, i remarquen que cap membre de l’executiva del PSC-PSOE va demanar que repetís. I a més asseguren que la reedició del tripartit es va fer en contra de l’opinió de Zapatero i del seu Govern, que, en referència a les polèmiques declaracions, va respondre Maragall amb una barreja de malestar i indiferència: “a bones hores diu que no li agrada el text de l’Estatut! Per què no ho deia quan tocava?”, van dir a la Moncloa.
Artur Mas, líder de CiU i cap de l’oposició, ja ha afirmat que “amb el primer Tripartit vam haver d’abaixar el cap, i amb Montilla no aixequem ni el cap ni el vol, perquè Maragall no para de xerrar, i Montilla no diu res”. El que està clar és que aquesta Espanya plural que Maragall plantejava i promulgava en arribar a la presidència de la Generalitat, és una utopia, i a més no hi ha cap intenció que des del carrer Ferraz de Madrid es faci possible. Els socialistes saben que donar ales a les diferències territorials i al nacionalisme, els suposaria una pèrdua molt important del sufragi que molts sectors –sobretot els anticatalanistes- els donen a tot l’Estat, i en aquest cas Maragall ha resultat ser un destorb que, una vegada usat i utilitzat per les finalitats dels socialistes espanyols –fer fora els nacionalistes de CiU de la Generalitat-, ha estat tirat a la paperera com si d’un ‘cleenex’ brut es tractés. I si això ja és francament trist en qualsevol altre context, ho és molt més en el polític, perquè resulta senzillament penós. Pasqual Maragall podria deixar la presidència del PSC-PSOE aviat, potser un cop passades les eleccions, per aventurar-se en un nou projecte a escala europea amb Romano Prodi i Françoise Bayrou. A Catalunya doncs, està clar que ara per ara no corren bons vents pel socialisme, que queda clarament fragmentat. Ni per molts d’aquests socialistes (marcats per les diferències existents entre el PSC i els CpC de Maragall, i el PSOE de Montilla, i que representen el catalanisme versus l’espanyolisme), que també creien i confiaven en aquest ideal d’Espanya plural de Pasqual Maragall, que no ha existit mai, no existeix, ni sembla haver-hi cap indici que hagi d’existir a curt termini.

Sobre els babaus Quim Torra i Pere Aragonès, dos exponents de la imbecil·litat i niciesa política que ha comandat i comanda aquesta trista, pobra i dissortada pàtria anomenada Catalunya, en que a molts ens va tocar néixer

Torra i Aragonès fan competència per indignar l’independentisme inconformista   Aragonès parla de referèndum abans del 2030 i Torra critic...