dimarts, 22 de setembre de 2009

Quan el got és ple, només cal una gota per fer-lo vessar



Preguntar per la maleïda independència
Santi Capellera i Rabassó*periodista

La sentència de l'Estatut fa tres anys que es fa esperar. El PP va presentar recurs a un text que d'altra banda va acatar i donar com a totalment constitucional a Andalusia amb el vist-i-plau de don Javier Arenas, i també al País Valencià amb el del president Camps i la plana major del PP de València i de l'estat. Però ja sabem que el PP aquí diu això, i allà allò, segons que l'interessa a cada moment, i segons si hi pot o no guanyar vots, i altres dividends.
La flamarada independentista reflectida en primer terme a la consulta d'Arenys de Munt és la clara reacció d'aquest emprenyament massiu del país. L'Estatut va estar gestat al Parlament de Catalunya, i refrendat majoritàriament a les urnes pels ciutadans. I aquesta és l'única força i l'unica raó que hauria de prevaler davant els desproposits d'aquest partit que presenta amb tota la pompa la seva candidata a Catalunya, com si la senyora Sánchez-Camacho hagués de ser la panacea i el remei de tots els nostres mals. Venen a casa nostra a dir que "ells no estan en contra de cap llengua" i la senyora Alicia (sense accent) assevera que a Catalunya no li cal cap referèndum d'autodeterminació, perquè el que li calen són solucions als seus veritables problemes. I no pensen que potser la solució comença per aquí.
A Catalunya però es nota que hi ha alguna cosa en l'ambient, un neguit que de moment no té reflex electoral ni estadístic, però que va corcant les estructures. És, tal com deia un company l'altre dia en un article, "un pressentiment que enllaça el català emprenyat amb el sobiranisme impacient, amanit amb la vella èpica a mitges que ha marcat la nostra història".
És ben cert que l'independentisme català és un fenomen heterogeni, dispers, multiforme, que es fa visible, mobilitza, irrita i fa por en certs despatxos de Madrid, malgrat la seva escassa tradició històrica. Per això també és ben cert que sorprèn la seva efervescència a la Catalunya actual, tan mestissa, tan atabalada pels problemes socioeconòmics i tan políticament escèptica, però on les estelades surten de tot arreu, de cada casa, i de llars tan poc susceptibles de ser catalanistes com les de molts Rodríguez, Marin, Gómez i altres llinatges provinents de terres castellanes, i ara habitants del cinturó vermell de la capital catalana. Potser l'explicació a aquest sobiranisme naixent es diu desafecció per escanyament d'un estat que només es recorda dels catalans a l'hora de la recaptació, i poca cosa més. Un estat al que hem d'implorar que ens doti d'infraestructures bàsiques que altres territoris que aporten força menys que Catalunya ja disposen fa temps. Un estat centralista i uniforme, que malgrat les seves proclames que comencen pel prefix pluri, és absolutament uni.
Veritablement aquesta és la força de l'independentisme que s'escampa com una taca d'oli, i que cada vegada que els dirigents del PP (o del PSOE) obren la boca guanya adeptes als confins i urnes del Principat i a les altres terres de la seva mateixa parla i cultura. Hi haurà referèndum a seixanta municipis i ningú no ho podrà impedir ni evitar, perquè la llibertat de les persones i els seus desitjos polítics estan pel damunt de cap llei, de cap constitució i de cap sentència judicial basada en cap "normativa oficial". I sí que aquest és potser el vell truc, tan català, del timbaler del Bruc, els redobles del qual en retrunyir entre les muntanyes de Montserrat, van fer creure les tropes napoleòniques que els esperava un enemic nombrós i temible. "Si en lloc de tocar el timbal s'hagués tocat els bemolls ...!", sospirava l'afrancesat Fages de Climent. Però convé recordar que, malgrat el miratge, el timbaler va obtenir la victòria. I paradoxalment ho va fer en una guerra que al contrari dels catalans que l'anomenem "La guerra del Francès", els espanyols l'anomenen paradoxalment "De la Independència", paraula avui força criminalitzada per aquells descendents dels que precisament la van aconseguir davant els gals invasors, tal com queda ben clar. La independència doncs, és una cosa normal en entitats i persones, i les nacions no són diferents per renunciar-hi perquè és un dret que tenen. La independència que, com és sabut, sovint recau en qui més la desitja, a la curta o a la llarga.
Algunes de les conclusions del company en l'article al qual em refereixo abans són força assenyades. És ben cert que per afermar-se o créixer, al sobiranisme català li falten -com a mínim- quatre condicions. Primera, assumir que la independència no consisteix simplement a hissar la senyera a la plaça de Sant Jaume; segona, acceptar (i utilitzar en favor seu) que Catalunya és irremissiblement bilingüe i que cal continuar incentivant i premiant l'ús del català perquè, com a mínim ho continui sent, i el castellà (llengua dominant i molt més forta que la nostra) no se l'acabi menjant; tercera, sumar a la seva causa persones i idees que inspirin confiança i serietat, i quarta, moderar la innata tendència dels seus líders més folklòrics al caïnisme i l'atomització.

La realitat és que aquesta vegada els catalans no s'han acollonit, malgrat l'amenaça falangista que els poc interessats que la consulta d'Arenys de Munt es portés a terme els van propiciar. Als catalans sovint ens han de pressionar o incitar perquè ens mobilitzem. I segur que si no hi hagués hagut aquesta pressió externa tan important, l’impacte hauria estat una desena part inferior. Cal destacar la valentia de l’alcalde i els regidors que van promoure la consulta, perquè no es van acovardir davant les possibles represàlies, pressions econòmiques i amenaces sancionadores de tota mena que irremissiblement després s'han donat.
En el context José Montilla ha ballat al so de Ferráz, com no podia ser d'altra manera, i Zapatero (mirat amb lupa pel PP) ha tranquilitzat els espanyols i els ha dit que el d'Arenys "no tindria cap altre mimetisme ni transcendència". Ara però el Tribunal Constitucional ja corre i diu en un gens solemne discurs de la seva presidenta, María Emilia Casas, que el dictamen serà abans de final d’any. I fins i tot considera possible que es faci públic el mes d'octubre. Casas podrà valorar si li ha valgut la pena allargar fins a l’exasperació aquest procés, amb la voluntat de fer possible que posicions antagòniques s’anessin aproximant per aconseguir una unanimitat que reforcés el Tribunal i la sentència, amb tota seguretat desfavorable a Catalunya i a l'Estatut. Però si aquest era l’efecte que es buscava, el resultat ha estat el contrari i el que ha entrat en qüestió és la legitimitat de la pròpia institució. Una legitimitat a hores d'ara ja molt qüestionada i que ha tingut la seva primera simptomatologia en "la consulta de la maleïda independència", feta realitat contra vents i tempestes i amb tota valentia a Arenys de Munt.

divendres, 18 de setembre de 2009

No es pot anar pegant els professors perquè no estem d'acord amb les seves tesis


Pedagogia i paternitat mal enteses: què estem fent malament?
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Llegeixo al Público de dijous dia 17 de setembre que un pare de Madrid ha estat detingut per agredir i amenaçar la directora de l'escola del seu fill, al barri de Vallecas. Segons el rotatiu l'home es va presentar al centre docent irat i molt nerviós, i es va dirigir al cap d'estudis cridant i amenaçant-lo de mort, perquè sembla ser que aquest va subjectar el seu fill per aturar-lo mentre corria pel menjador escolar. La directora va sentir l'altercat i va sortir del seu despatx per saber què passava, i va ser llavors que l'home la va sacsejar i empenyer mentre també l'amenaçava. Òbviament van avisar la policia i l'home va ser detingut tot seguit i conduït a comissaria acusat de lesions i amenaces, i la cosa evidentment va acabar al jutjat. La Defensora del Professor del sindicat independent ANPE-Madrid, Inmaculada Suárez, assegura que en el curs de 2007-08 es van registrar davant l'associació un total de 2.175 denúncies de assetjaments i agressions a docents, i en la meitat del curs passat (de setembre 2008 a febrer d'aquest any) prop de 2.400, per la qual cosa en algunes comunitats s'està estudiant la possibilitat d'atorgar als professors el rang d'autoritat pública.

Estem arribant a límits inacceptables. Què estem fent malament perquè passin aquestes coses i que hi hagi tanta pèrdua de valors? Com han d'instruir els mestres un nen sobre el que suposa comportar-se correctament en una societat civilitzada, si un pare demostra aquesta conducta? Si els progenitors reaccionen així davant les decisions d'un mestre o professor, és normal que l'alumne perdi tot respecte per la figura de qui s'encarrega del seu ensenyament. Sóc pare d'un noi de 21 anys, que mai no ha tingut cap problema a l'escola amb cap mestre la meva infantesa, ja que sempre he untentat inculcar-li que el respecte als altres és la base per al propi respecte. Potser és perquè durant la meva infantesa i la meva adolescència als professors se'ls tractava de vostè, com no podia ser d'altra manera i en base a aquest mateix respecte. Potser algú dirà que a efectes didàctics o pedagògics aquestes coses no tenen cap mena d'utilitat, però la realitat és que aquest fet establia una diferenciació entre els alumnes i el professor, una actitud d'aquest respecte al qual em refereixo.

Podíem ser entremaliats, i ser uns busca-raons entre nosaltres, però el mestre era un límit que mai no s'havia de creuar. Si et donava una nota per als teus pares això era sagrat, perquè si la feies desaparèixer o no els la lliuraves, en podies patir les conseqüències. I si el mestre et renyava generalment el problema no s'acabava aquí, ja que en arribar a casa els pares t'imposaven un càstig per no haver-te portat bé a escola.

Ara la història és a la inversa, i enlloc de reforçar la raó del mestre alguns pares opten per tot el contrari en exemples com aquest tan dissortat. Castigar un nen que està aprenent no representa cap manlleu dels seus drets, sinó tot el contrari: és instruir-lo en la diferència del que està bé i del que no ho està. I no em refereixo a res físic, sinó a alguna una cosa tan senzilla com privar-lo de la consola, de sortir al carrer o de veure la televisió. I descartant el càstig i deixant-los fer el que els passa pel nas, els maleduquem i els aboquem directament al fracàs social i a la pèrdua irremeiable d'aquests valors que són la base de ser persones civilitzades. És a dir que potser sense voler-ho convertim els nostres nens en petits dictadors, renunciem a la seva correcta educació i acabem per sotmetre'ns als seus designis. De vegades no sembla importar-nos què facin o no sempre que no molestin massa, i això només els fa un flac favor.

No n'hi ha prou amb que un professor es comporti d'acord amb les lleis vigents, perquè per als més petits això no té cap significat. Però malgrat ser infants ja entenen conceptes del que és bo i el dolent, i per tant poden aprendre que el dolent té conseqüències negatives i a l'inrevés. Són bons doncs, els incentius i els càstigs sense violència física, sense necessitat de traumatitzar ningú, però si d'ensenyar-los què "allò no és correcte, o això no es fa".

Hem de tenir clara una cosa: els nens no són de vidre, no neixen essent conscients del què és correcte, i no apareixerà una mussa a inspirar-los per saber què han fer. Pares i educadors han de compartir plegats la primera línia d'atac, i sobretot mai cap pare ha de fer el ridícul agredint físicament qui educa el seu fill, perquè aleshores el petit tindrà greus problemes de creences i models, però també de futures conductes. Hem de ser ferms i acceptar que de vegades un nen ha de plorar, fins a comprendre que el dolent és dolent, cosa que cap llàgrima capritxosa no aconseguirà ensenyar.

divendres, 11 de setembre de 2009

El discurs d'Obama als estudiants, un exemple a seguir


La meva educació: el meu futur i el del meu país

Santi Capellera i Rabassó*periodista

Recolzat per un cartell blau que deia: "La meva educació, el meu futur", el president dels EUA, Barack Obama, va pronunciar un discurs de 18 minuts davant professors, pares i una gran majoria dels 1.600 estudiants i membres del personal de la prestigiosa Wakefield High d'Arlington, Virgínia, quan va instar els alumnes a assumir la responsabilitat de la seva educació i el seu èxit. De fet el discurs va oferir poques sorpreses per als pares i els experts, que van debatre durant dies sobre si es tractava d'una intromissió política inadequada en el dia escolar.

De fet això aquí no és nou. En tenim clars exemples de les critiques rebudes per part de col·lectuius que desaproven la immersió lingüística en català perquè pensen que això són clares intencions de catalanitzar l'alumnat. I no parlem ja de la polèmica assignatura d'Educació per a la Ciutadania, que és titllada d'adoctrinament socialista del Govern Zapatero. No em pronunciaré al respecte en aquest segon terme, ja que tot són maneres de veure les coses, i perquè de petit vaig haver d'estudiar molts temes imposats pel govern del dictador Franco, encara que cap d'aquests no m'ha fet canviar d'opinió en els meus principis, ni ha posat confusió a les meves idees. I cal dir que a 53 anys parlo, llegeixo, escric i treballo en dues llengues, una de les quals, la meva pròpia, el català, la vaig haver d'estudiar de gran perquè de petit cap llei no em va donar la possibilitat d'estudiar-ne altra que la que imposava la dictadura franquista, és a dir, el castellà, malgrat que més tard l'he après a vehicular per necessitat professional i per tenir el gust de saber-la, com ho he fet amb l'anglès, cosa que en cap dels dos casos no m'ha suposat cap perjudici per a la salut.

Però tornem als EUA i a Obama. El missatge del president va marcar el primer dia de tornada d'uns 340.000 estudiants d'escoles públiques al nord de Virgínia. També va ser el primer dia de tornada per a escoles de la zona privada, incloent Sidwell Friends School, a la qual assisteixen les seves filles. En els temps que corren els estudiants i els professors estan tornant a les aules tocats pels problemes financers més sòlids des de principis del 1990. Les escoles es van salvar de retalls més profunds gràcies a una injecció de diners oficials, però a canvi que ara algunes classes tindran més alumnes, les taxes de matrícula seran més altes i els salaris dels mestres restaran congelats indefinidament.

La Casa Blanca va divulgar el discurs un dia abans perquè els pares el repassessin. Malgrat això els conservadors republicans van aprofitar un discurs inusual per qualificar-lo d'intent d'adoctrinar els estudiants. Cosa que va provocar la reacció exaltada d'alguns progenitors, que es van queixar als districtes escolars de tot el país a través del correu electrònic o per telèfon, i que van amenaçar de no deixar sortir els seus fills de casa per tal que aquests no sentissin l'alocució.

Però, tan pervers era el seu contingut? Anem per parts. Tot i que alguns analistes en política estadounidenca i internacional el qualifiquen de 'ligth', el cert és que el missatge del president va posar una important càrrega de responsabilitat en els estudiants. Però tot i la tempesta republicana, cal dir que al discurs no hi havia cap mena de contingut polític.

"El futur d'Amèrica depèn de tu", va dir Obama als adolescents, i va afegir que la innovació i la prosperitat depenen d'una força laboral educada. Els va instar a romandre a l'escola, a esforçar-se amb el treball dur i assolir les metes educatives. A tirar endavant les seves tasques posant especial atenció a classe o la lectura cada dia. I va posar un especial èmfasi quan va subratllar que “la manca de recursos o el poc suport dels pares no són una excusa per a un rendiment deficient”.

El mandatari americà va recordar els joves que ell mateix havia estat una víctima de la societat. Els va explicar que la seva vida podria haver donat un gir a pitjor... si no hagués treballat molt i personalment en la seva educació. Els va dir que el seu pare va abandonar la família quan ell tenia només dos anys, i que va estar criat per una mare sola que lluitava sovint per pagar els deutes, i que no li va poder oferir moltes de les coses que els altres nens tenien.

Per això els va demanar esforç, i els va voler fer obrir els ulls amb frases com: "On et trobis ara mateix no ha de determinar on acabaràs. Ningú no escriu el teu destí, tu n'ets l'amo i el darrer responsable. Aquí a Amèrica, vosaltres escriviu el vostre propi destí. Vosaltres dissenyeu el propi futur. I si obteniu males notes, no vol dir que no estigueu capacitats: vol dir que només necessiteu més hores d'aprenentatge, i prou".

Personalment crec que això ha estat molt beneficiós per a uns joves que sovint passen moltes hores veient televisió de ficció o escombraria, practicant, a través dels seus ordenadors o consoles, jocs violents o poc edificants des d'un punt de vista de formació social i moral, i per tant mancats de models i d'incentius sòlids i formatius. Al nostre país els mandataris també ho haurien de fer això que va fer el president Obama -tant els estatals com els nacionals-, és a dir, incentivar la gent jove de manera personal i personalitzada. Potser aconseguirien que molts, entre altres desproposits, deixessin de fumar porros als parcs i a les cantonades, en massa com si fossin un ramat de xais mesells, i amb la consegüent molèstia pels que no en fumen ni viuen la seva trista existència dedicada només a aquest afer, i que han d'aguantar de prop els efectes de tota mena que produeixen tals substàncies. Potser els governants -si se'ls pot dir així- aconseguirien que aquests plançons de persona s'interessessin més per Shakespeare, Neruda o Pla, enlloc de fer-ho per alguns models trampa, l'únic objectiu dels quals són la velocitat dels cotxes i motos, la popularitat mediàtica buida absolutament d'inte·lectualitat, el lligar més i millor que ningú, el treballar el menys possible i viure mirant el cel (sovint dels pares), i l'abandonament absolut de la cultura de l'esforç i del guany futur, a l'espera d'una oportunitat en un 'reallity show', o d'alguna altra activitat no convencional per poder viure millor que els altres sense ajupir l'esquena. 'això s'haurien de preocupar els gestors socials i polítics, i no d'anar retallant els drets dels ciutadans i d'altres martingales.

En aquest país però, enlloc que els nostres governants es dediquin a aquestes bones tasques, el que fan és interessar-se per escapçar les competències dels Parlaments territorials, evitar que les llengues pròpies evolucionin en qualitat i parlants, donar permisos a partits de dubtosa legalitat democràtica per tal que es manifestin per carrers de pacífiques poblacions, no permetre que els ciutadans s'expressin lliurement i en tranquil·litat en segons quins temes considerats “tabú”, condemnar jutges que volen posar llum a fets pretèrits força obscurs, i sobretot, incentivar la competitivitat identitària a través de l'addicció a la pastanaga de l'esport, que ens posen a punt de menja a través del monitor cada vegada que ens despistem. Es clar, un país així -i malgrat les moltes i greus mancances i problemes de l'altre- no podrà tirar mai endavant, ni a la velocitat en que ho fa aquell. Ni tenir el seu futur.

divendres, 4 de setembre de 2009

Voler ser l'enciclopèdia de les noves fornades obliga a demostrar objectivitat, imparcialitat, respecte i educació


La Viquipèdia, un lloc web sectàri on alguns són més iguals que altres
Santi Capellera i Rabassó*periodista

"La comunitat", aquest ésser eteri a qui tots esmenten però que ningú no pot tocar ... Tots parlen en el seu nom i de fet ningú no sap realment el que pensa, ni qui la dirigeix...ni qui és. Saben que és la presumpta propietària de la Viquipèdia que dicta normes i polítiques, que dóna el seu vist-i-plau als canvis o condemna accions i usuaris, en fi, qui té el poder ... per aixafar-nos o per enlairar-nos, només amb els veredictes que emèt i sense contemplacions de cap mena. La massa, en altres paraules, representada per uns (que se suposen moderadors), que haurien de saber més que nosaltres, la massa de l'altra banda, i en saben sovint, infinitament menys. La comunitat dicta normes i se suposa que la comunitat també les segueix. Però de vegades fa servir el seu poder amb conseqüències nefastes. Els bibliotecaris i administradors moderadors es donen medalles els uns als altres, i consenten que hi hagi articles penjats de periodistes i escriptors mediàtics, i de presentadors de 'reality shows', mentre en menyspreen d'altres, com és ara el meu cas, als quals veten i bloquegen quan es queixen perquè els "amos" han decidit d'esborrar el seu article (que ha costat una bona estona de temps i recerca), i si com jo repliquem, ens acusen d'amenaces. Amenaces? Amenaçar és preguntar per què ens esborren l'article?

Diu una wiquipedista en el seu blog http://elcafederaystorm.blogspot.com , força interessant per cert: "A finals de març vaig rebre una bonica medalleta per part d'un altre biblitecari, a qui li vaig agrair el gest tot i que no sabia molt bé a què venia el detall. En poc temps va començar a proliferar en les discussions d'usuaris aquesta mateixa medalleta (que clarament es veia que era d'un projecte), alegrement enviada de 3 en 3 com si d'un joc es tractés, incloent bibliotecaris. La raó? Un usuari novell que havia creat la medalla per a un viquiprojecte havia ingènuament revertit a un altre usuari que l'havia utilitzat per premiar a un tercer, dient que com l'havia creat ell, només ell la podia lliurar. Per escarmentar aquests "atreviments", la comunitat decideix enviar i reenviar aquesta medalla, per demostrar qui mana aquí, i qui dóna o no medalles. I us penseu que li van enviar un missatge explicant com funcionen les coses a la Viquipèdia? No, que pateixi veient com es fa servir el seu producte per a finalitats totalment espúries". Em remeto a aquest blog que pertany precisament a una bibliotecària de la viquipèdia espanyola perquè diu coses que comparteixo, i perquè m'he sentit indignat del tractament que m'han dispensat els suposats moderadors.

Els vaig preguntar per què m'havien esborrat la pàgina, i, a banda d'aquest tuteig propi dels vulgars i amb poca preparació acadèmica (a mi no em coneixen de res per tutejar-me, i menys pesones que no arriben a la vintena d'anys), només els va faltar dir-me que em condemnaven a mort: "La viquipèdia t'ha considerat irrellevant i jo et considero una mala persona, que com més lluny estigui del nostre projecte millor.--Lohen11 (disc.) 15:39, 27 ago 2009 (CEST)" "Prou, aquí es ve a treballar i no a riure's dels demés. La viquipèdia no és ni un lloc per deixar-hi el currículum ni un fòrum.--Lohen11 (disc.) 16:19, 27 ago 2009 (CEST)". (...?) Aquest comentari per a mi té totes les connotacions d'estar concebut per una secta excloent. Però qui són aquests? Qui els ha votat i qui els ha proposat aquests administradors? ells mateixos i entre ells? La Viquipèdia una enciclopèdia lliure? doncs té tots els tics del totalitarisme pur i dur. Déu n'hi do! Una mala persona per demanar-los explicacions i dir-los que faría pública la injustícia i el tracte dictatorial i vexatori? Quina és sinó l'obligació dels periodistes (i la de la resta de ciutadans) davant l'atropellament i l'abús? Callar i fer connivència? Doncs no. No senyors i senyores de la Viquipèdia o d'on sigui, que ja sabem que els periodistes els fan més aviat nosa. "Aquí no -em va escriure un d'aquests "administradors"-, perquè com a periodista ja ens pots fer prou mal". (...?) Mal? I per què us hauria de fer cap mal? o millor dit, què feu malament per tenir tanta por dels periodistes?. Acció/reacció, aquest és el fil seguit inconscientment.

Una altra mostra de la incoherència d'actuació d'aquests "moderadors" és la que em dirigeix un altre (es posen en connexió i en marxa com un excèrcit!) en relació a la meva reclamació. Diu això: "Sr. Capellera: el missatge d'en Krls (l'administrador de 19 anys que em va esborrar) li indica les normes d'actuació d'aquesta comunitat. Val a dir que tenint en compte el seu extens currículum potser no s'hauria d'haver eliminat el vostre article, no obstant aquesta comunitat ha acordat un seguit de normes i dins el funcionament d'aquesta hi ha un conjunt de persones (els Administradors) que porten a terme un seguit de tasques en compliment d'aquestes. No heu de confondre el fet que en Krls hagi eliminat el seu (hauria de dir vostre oi?) article en que ell hagi pres la decisió d'aquest fet. Us recomanaria, si s'hem (és se'm, quina falta d'ortografia!) permet, féssiu un cop d'ull a la normativa de la comunitat abans de seguir menyspreant aquesta, i a qui hi edita, en els vostres comentaris i amenaces. --Marc (Mani'm?) 15:42, 27 ago 2009 (CEST)" . (l'amenaça esmentada va ser dir-los que ho faria públic, i al text, a banda de falta de coherència linial -utilitza tractament de vostè i de vós alhora- i de les faltes d'ortografia, hi podem veure escrit amb tota fatuïtat "Administradors", en majúscula, que què menys oi!). En què quedem doncs? l'article és o no és rellevant? Qui mana i decideix? I amb quins criteris?

Ho explico a un bibliotecari de l'espanyola i em convida a penjar-lo allà perquè (com el de les faltes d'ortografia) considera l'article "interessant". Però ai las! al cap de dos dies l'esborren! Ja dic abans que es posen en marxa com un excèrcit , i aquí sí que fan pinya catalans i espanyols (potser aquesta és la solució al gran problema identitari i convivencial d'anys i panys, mira per on!). No és un contrasentit tot plegat?

Puc acceptar que no hi vulguin incloure pàgines que detallin trajectòries personals, les que ells denominen "d'autopromoció", però per què aleshores alguns articles són més iguals que altres (parafrasejant Orwell a la seva "Rebel·lió a la Granja"), i a la Viquipedia espanyola hi ha un article de la periodista María Casado, per exemple -a qui respecto molt professionalment i com a persona-, la rellevància aportada de la qual és haver treballat com jo als mitjans -molts, com ara Catalunya Ràdio i TV3, els mateixos-, i "haver aconseguit el premi Llongueras de perruqueria". Pel que fa a la Viquipèdia catalana hi figuren periodistes com Sandra Barneda o Llucià Ferrer -companys als quals també reitero tots els meus respectes professionals i personals-, que d'aportacions científiques de les que demana la Viquipedia com a rellevància n'aporten ben poques, i els seus articles són simplement currículums, com ho era el meu. Vegin-los sinó. I això ho consenten aquests mateixos "administradors" que m'esborren a mi i a altres que hem treballat i escrit molt. Uns, per tant, estan considerats més iguals que altres, reitero l'enunciat de l'intitulat.

Heus aquí doncs aquesta curiosa història, encara que en podríem citar d'altres com per exemple el del hacker Dark Alex (vegeu article al Diario Público http://www.publico.es/ciencias/039193/darkalex/wikipedia/bibliotecario?aleatorio=0.5&orden=FECHA&asc=&pagCom=8 ) on s'explica àmpliament com actua la Viquipèdia (o Wikipedia). És, senzillament, impresentable el que li han fet a aquest senyor, el que ens han fet a molts vaja. I el pitjor: com ens han tractat.
Raystorm, la viquipedista citada més amunt, també es queixa en el seu blog del mateix que jo: "diuen que tenen normes com no mossegar els novells o etiqueta, "minúcies" que poden ser ignorades per la comunitat quan ho estimi oportú. Tot i que hi haurà qui al·legui ignorància davant la pluja de medalles, tot pot ser. Això sí, sembla ser que l'usuari en qüestió va trigar un mes a tornar després allò", la qual cosa indica clarament que li ha passat el mateix que a mi: castigat amb un mes d'expulsió (bloqueig en diuen ells, com el que els fan els estatunidencs als cubans) per periodista (no els agraden gens i es pot comprovar llegint artícles seus), revolucionari, i irreverent amb les sagrades normes que possiblement ha decretat de manera molt poc democràtica en Jimmy Wales, el gran guru messiànic i cap sagrat de "la comunitat" que per cert té dedicat un vídeo a You Tube que cal no perdre's ( http://www.youtube.com/watch?v=po_zZ4lj8SI ) ja que és força interessant, o si més no a mi m'ho sembla.

Després de totes aquestes elocubracions ja sé que segurament sortirà algun "entès"que em reblarà: "no coneixes la Viquipèdia ni el seu funcionament". Potser no, però conec què és i què no és la democràcia, l'educació, el respecte a les persones i altres valors, coses que des d'aquest lloc web s'ignoren molt sovint.

Sobre els babaus Quim Torra i Pere Aragonès, dos exponents de la imbecil·litat i niciesa política que ha comandat i comanda aquesta trista, pobra i dissortada pàtria anomenada Catalunya, en que a molts ens va tocar néixer

Torra i Aragonès fan competència per indignar l’independentisme inconformista   Aragonès parla de referèndum abans del 2030 i Torra critic...