Llengua,
identitat i poble, fets indestriables
Santi Capellera i Rabassó *periodista
En aquest país anomenat Catalunya, i per extensió els Països Catalans,
tothom té una gran capacitat d’aguantar moltes eventualitats a la contra, que,
habitualment i passat un temps, sempre es transformen en reforç i en fonaments
més sòlids de l’edifici comú: el de la llengua, el de la cultura, el de la
identitat i, ara també el de l’Ensenyament.
Si desconeguéssim la realitat del nostre dia a
dia, i ens desplacéssim uns quilòmetres
al sud del Principat, ens adonaríem que les terres del País Valencià han estat
cinc llargs anys desconnectats de les emissions de TV3. També descobriríem que
aquesta clausura es va donar per mor d’una “alcaldada” totalitària de
l’expresident Camps, que va posar la corda al coll dels responsables d’ACPV,
propietaris dels repetidors de TV3 a les terres valencianes, fins obligar-los a
base de sentències judicials a tancar les emissions de l’ens públic català en
aquelles contrades. Avui, però, la raó torna al raonament, i aquest raonament
dóna la raó als agreujats: en primer lloc els ciutadans del País Valencià, i en
segon els directes atacats, és a dir, ACPV, ja que el Tribunal Suprem ha
invalidat les sentències dictades al País Valencià, i les decisions arbitraries
dels dirigents del PP a la Generalitat Valenciana. Aquesta és una batalla que
ja podem dir que està guanyada.
En un altre ordre de coses també cal felicitar
els representants catalans al Parlament espanyol, ja que finalment han unit els
esforços, independentment del color polític de cadascú i les formes adoptades
per cada portaveu, per rebutjar frontalment la reforma educativa dissenyada
especialment per atacar la llengua i la cultura catalanes –no ens
enganyem- que el ministre pro FAES José
Ignacio Wert vol imposar des de Madrid, sense que la Constitució espanyola li
atorgui tals competències.
Aquestes mateixes forces es van reunir al Palau
de la Generalitat per pactar juntes la solidaritat catalana davant els embats
espanyols contra la llengua del país, a la qual volen relegar a ser una matèria
específica optativa, com si es tractés d’una folklorització, i com si Catalunya
fos –que en definitiva per a ells ho és, per què hem de explicar eufemismes-
una colònia més, una mena de reserva índia, de les que Espanya dominava durant
la seva època imperial. Naturalment en aquesta solidaritat hi faltaven els no
solidaris, o sigui els unionistes que pretenen la dissolució del país en un
altre, la desaparició de la llengua i la seva substitució per la castellana, i
explicar la història sota el seu punt de vista, és a dir, mentint i faltant a
la realitat i al rigor històrico-acadèmic.
És normal, perquè tothom sap quin és el seu
projecte, i per això hem de ser capaços d’identificar el veritable nucli de la
qüestió. Darrera els atacs a la llengua s’amaga la maquiavèl·lica intenció de fracturar
la societat catalana, l’actual, però sobretot la del futur. Wert, com a “bon”
Ministre d’Educació és ben conscient que la manera més eficaç d’aconseguir-ho
és separant els infants catalans segons l’origen lingüístic dels seus pares.
Una mesura que no prendrien mai si l’haguessin d’aplicar al castellà,
naturalment. El que està en perill, per tant, no és tan sols la supervivència
de la nostra llengua, sinó el model de societat —el “som un sol poble"—
que ens ha costat molts anys de construir. Per això ataquen la immersió
lingüística, que és l’emblema d’un model educatiu que garanteix la cohesió, la
vertebració, la convivència i la igualtat d’una societat tan diversa com és la
catalana.
Fa pocs dies la Unió Europea va rebre el Premi
Nobel de la Pau, en reconeixement a sis dècades de contribució mundial a la
pau, la democràcia i els drets humans. Segurament, per als que van premiar
Barack Obama abans de conèixer la seva obra al capdavant dels Estats Units, les
institucions europees han fet mèrits més que suficients per ser guardonades. No
obstant això, en matèria de drets humans és molta la tasca que encara els queda
pendent, i a Catalunya –i als Països Catalans en general- en tenen un bon
exemple d’estudi, perquè els mandataris europeus no són aliens al fet que en
alguns dels estats membres –i Espanya n’és el primer gran exemple- els drets
humans són violentats per sistema. Paradoxalment, però, en aquesta política
comunitària el més freqüent és el deixar fer i no immiscir-se en «assumptes
interns». Per això, hi ha motius de sobres per posar en dubte el criteri del
comitè guardonador.
Crec que davant la força i el no acotar el cap
que ha demostrat sempre el poble de Catalunya, tant Wert com el govern del PP
necessitaran molt més que els seus discursos caducs i rovellats sobre la
“llibertat” per destruir la voluntat d’aquest poble. I aquí, i en el dret a
decidir i a poder consultar els ciutadans catalans sobre el futur del seu país,
sense traves, joc brut ni amenaces –com passarà d’aquí a uns mesos a Escòcia-,
és on la UE hauria d’entrar seriosament, i començar a guanyar-se la seva nova
nominació de premi Nobel de la Pau.