TV3 al País Valencià; el referèndum per la independència i protegir l'Ensenyament públic, són qüestions irrenunciables

Llengua, identitat i poble, fets indestriables

Santi Capellera i Rabassó *periodista                                    

                                                                                                    

En aquest país anomenat Catalunya, i per extensió els Països Catalans, tothom té una gran capacitat d’aguantar moltes eventualitats a la contra, que, habitualment i passat un temps, sempre es transformen en reforç i en fonaments més sòlids de l’edifici comú: el de la llengua, el de la cultura, el de la identitat i, ara també el de l’Ensenyament. 

Si desconeguéssim la realitat del nostre dia a dia, i ens desplacéssim  uns quilòmetres al sud del Principat, ens adonaríem que les terres del País Valencià han estat cinc llargs anys desconnectats de les emissions de TV3. També descobriríem que aquesta clausura es va donar per mor d’una “alcaldada” totalitària de l’expresident Camps, que va posar la corda al coll dels responsables d’ACPV, propietaris dels repetidors de TV3 a les terres valencianes, fins obligar-los a base de sentències judicials a tancar les emissions de l’ens públic català en aquelles contrades. Avui, però, la raó torna al raonament, i aquest raonament dóna la raó als agreujats: en primer lloc els ciutadans del País Valencià, i en segon els directes atacats, és a dir, ACPV, ja que el Tribunal Suprem ha invalidat les sentències dictades al País Valencià, i les decisions arbitraries dels dirigents del PP a la Generalitat Valenciana. Aquesta és una batalla que ja podem dir que està guanyada.

En un altre ordre de coses també cal felicitar els representants catalans al Parlament espanyol, ja que finalment han unit els esforços, independentment del color polític de cadascú i les formes adoptades per cada portaveu, per rebutjar frontalment la reforma educativa dissenyada especialment per atacar la llengua i la cultura catalanes –no ens enganyem-  que el ministre pro FAES José Ignacio Wert vol imposar des de Madrid, sense que la Constitució espanyola li atorgui tals competències.

Aquestes mateixes forces es van reunir al Palau de la Generalitat per pactar juntes la solidaritat catalana davant els embats espanyols contra la llengua del país, a la qual volen relegar a ser una matèria específica optativa, com si es tractés d’una folklorització, i com si Catalunya fos –que en definitiva per a ells ho és, per què hem de explicar eufemismes- una colònia més, una mena de reserva índia, de les que Espanya dominava durant la seva època imperial. Naturalment en aquesta solidaritat hi faltaven els no solidaris, o sigui els unionistes que pretenen la dissolució del país en un altre, la desaparició de la llengua i la seva substitució per la castellana, i explicar la història sota el seu punt de vista, és a dir, mentint i faltant a la realitat i al rigor històrico-acadèmic.

És normal, perquè tothom sap quin és el seu projecte, i per això hem de ser capaços d’identificar el veritable nucli de la qüestió. Darrera els atacs a la llengua s’amaga la maquiavèl·lica intenció de fracturar la societat catalana, l’actual, però sobretot la del futur. Wert, com a “bon” Ministre d’Educació és ben conscient que la manera més eficaç d’aconseguir-ho és separant els infants catalans segons l’origen lingüístic dels seus pares. Una mesura que no prendrien mai si l’haguessin d’aplicar al castellà, naturalment. El que està en perill, per tant, no és tan sols la supervivència de la nostra llengua, sinó el model de societat —el “som un sol poble"— que ens ha costat molts anys de construir. Per això ataquen la immersió lingüística, que és l’emblema d’un model educatiu que garanteix la cohesió, la vertebració, la convivència i la igualtat d’una societat tan diversa com és la catalana.

Fa pocs dies la Unió Europea va rebre el Premi Nobel de la Pau, en reconeixement a sis dècades de contribució mundial a la pau, la democràcia i els drets humans. Segurament, per als que van premiar Barack Obama abans de conèixer la seva obra al capdavant dels Estats Units, les institucions europees han fet mèrits més que suficients per ser guardonades. No obstant això, en matèria de drets humans és molta la tasca que encara els queda pendent, i a Catalunya –i als Països Catalans en general- en tenen un bon exemple d’estudi, perquè els mandataris europeus no són aliens al fet que en alguns dels estats membres –i Espanya n’és el primer gran exemple- els drets humans són violentats per sistema. Paradoxalment, però, en aquesta política comunitària el més freqüent és el deixar fer i no immiscir-se en «assumptes interns». Per això, hi ha motius de sobres per posar en dubte el criteri del comitè guardonador.

Crec que davant la força i el no acotar el cap que ha demostrat sempre el poble de Catalunya, tant Wert com el govern del PP necessitaran molt més que els seus discursos caducs i rovellats sobre la “llibertat” per destruir la voluntat d’aquest poble. I aquí, i en el dret a decidir i a poder consultar els ciutadans catalans sobre el futur del seu país, sense traves, joc brut ni amenaces –com passarà d’aquí a uns mesos a Escòcia-, és on la UE hauria d’entrar seriosament, i començar a guanyar-se la seva nova nominació de premi Nobel de la Pau.

La Catalunya sobiranista lluita per fugir d'una Espanya del segle XVII i arrelar en l'Europa del segle XXI

La Catalunya del dret a decidir s'imposa clarament

Santi Capellera i Rabassó *periodista

En aquestes eleccions catalanes han quedat demostrades moltes coses, i una d'elles és que, malgrat la davallada de CiU, s'ha clarificat quina és l'envergadura i la força del seu segment independentista. Catalunya va apostar clarament i majoritària, en uns percentatges molt importants, per les opcions sobiranistes. I el nou Govern català -que amb tota seguretat formarà CiU-, ja ha anunciat que "pactarà amb tothom que calgui, excepte amb el PP".

Evidentment, no s'hi pot pactar amb tramposos -per dir-ho finament- que juguen brut en molts aspectes. Per això es perfila molt clara l'aliança amb una ERC que ha sofert una important catarsi amb la direcció d'Oriol Junqueras, i que ara, reforçada pels 21 escons assolits, sembla disposada a acceptar el paper d'oposició com a segona força, per enfortir un executiu clarament sobiranista.

Ara ja sabem que 50 diputats, o el 30,41% dels 3.657.450 de vots que van emetre el 69.56% dels catalans, són clarament independentistes; és a dir, que les forces sobiranistes sumen 2.077.000 vots, mentre que les espanyolistes representen 1.262.000 vots. I d'aquests 3.657.450, Artur Mas n'obté 1.112.341, que són 90.489 menys dels 1.202.830 que va aconseguir el 2010.

La pèrdua de vots del president Mas, doncs, és de només de 90.489 en aquestes eleccions. I tenint en compte el desgast que li ha suposat l'haver aplicat retallades a tort i a dret, i també a aquests altres factors que res tenen a veure amb l'esperit democràtic d'uns comicis, són una xifra força acceptable. Això sí, els vots perduts s’han traduït en 12 escons menys dels que tenia, i aquí és on la cosa es magnifica, perquè una dotzena de diputats menys li posen moltes traves per formar un Govern de manera immediata.

En la lectura general, però, la Catalunya sobiranista ha anat "in crescendo", i en surt clarament reforçada. I així ho reflectien la majoria dels mitjans de comunicació d'àmbit mundial el dia després, en contraposició als diaris de Madrid, que bàsicament remarcaven “el fracàs” de Mas. Des de Madrid encara suren en el seu mateix núvol, que retroalimenten, per la qual cosa no s'esvaeix, i això fa que Espanya segueixi sense entendre que una majoria de catalans lluiten aferrissadament per fugir del segle XVII i arrelar en el XXI.

Mas va ser valent, i va fer una aposta que no ha aconseguit aquesta majoria que demanava. I diumenge, ell i CiU, van perdre escons i opcions de majories absolutes. Però el país és molt viu, i la seva força es posarà de manifest en aquests pròxims mesos sense ambigüitats, que ningú -ni d'aquí ni d'allà- no ho dubti.

Catalunya s'ha de constituir immediatament en un nou estat

Colpistes i clavegueres de l'Estat

Santi Capellera i Rabassó *periodista

L'extinent coronel de la Guàrdia Civil, el colpista Antonio Tejero, ha presentat una denúncia contra el president català, Artur Mas, per "provocació, conspiració i proposició per a la sedició". Aquest colpista que va estar a punt de provocar una massacre a l'Estat espanyol que hagués pogut tenir l'envergadura d'una segona Guerra Civil, perquè es va voler carregar l'ordre legalment establert, tal com va fer Franco amb el seu cop d'estat contra la República, exactament igual. Aquest colpista, ara, acusa el President de la Generalitat de ser el responsable de tots els mals d'Espanya. I encara ningú del PP ni del Govern estatal no l'ha desautoritzat, ni ha fet cap referència al respecte.

Aquest nefast personatge, un cop fora de la presó del Castell de Figueres, va usar la via de l'estat de dret per intentar eliminar novament aquest estat de dret, ja que va tenir els bemolls de presentar-se a unes eleccions en les quals segurament el devien votar la seva dona, els seus amics i pocs més. Aquest perill social, que va estar condemnat a molts anys de presó i en va complir bastants menys, ara acusa la democràcia i els seus líders dels pecats que va cometre ell en atemptar contra tota aquesta democràcia i contra els ciutadans per la força de les armes, tal com han fet tradicionalment els militars a l'Estat espanyol al llarg de la història. Penós, lamentable i patètic.

Més lamentable és, però, que hi hagi gent que es fa dir intel·lectual i que surt a signar manifestos contra tot un poble, que això ho consideri normal i no en digui ni un borrall. I que ni es plantegi que la guerra bruta de l'Estat contra les persones té connotacions d'involució i de feixisme. També hi incloc gent de totes les condicions i nivells socials, que es vanta de demòcrata, i que al damunt crida contra l'agreujat i l'acusa de tota mena de delictes i malifetes amb ànims de lapidació, tal com es va sentir a l'Hospitalet de Llobregat en un miting del PP no fa gaires dies: "a la cárcel, a la cárcel", cridava la claca allà present, davant els mitjos somriures de complicitat i malícia de les senyores Sainz de Santamaría, Llanos de Luna i Sánchez-Camacho que els havien arengat uns moments abans. I tot això en base a proves falses, inventades i elaborades per un càrtel mafiós que no es mereix ser anomenat mitjà de comunicació, sinó element de la desinformació de les clavegueres de l'Estat, l'únic objectiu del qual i dels seus titellaires és anar clarament contra la voluntat de tot un poble.

Difondre informació falsa sobre qui lidera l'esperit de la llibertat de Catalunya demostrat sobradament el passat 11 de Setembre, i que s'ha posat al capdavant de les seves reivindicacions per l'encàrrec d'aquest poble representat per l'ANC i altres entitats significatives, si més no hauria d'estar penat criminalment, inhabilitats els periodistes que han promogut la farsa sense cap mena de proves, i sancionat el seu editor.

Segurament aquesta situació rocambolesca, a la resta d'Europa, a la UE i al món civilitzat els deu semblar un circ d'allò més kafkià i grotesc. Perquè des de fora veuen un ministre d'Hisenda que en lloc de fer de ministre de tots fa insinuacions incomprensibles; un ministre de l'Interior que no té cap mena de capacitat d'autoritat en el principal cos policial espanyol, i que se li escapen les coses de les mans; un president del Govern estatal que fuig d'estudi i que només sap dir que "les seves responsabilitats són unes altres"; un fiscal general de l'Estat que es mostra en desacord amb la Fiscalia de Catalunya perquè obre investigacions sobre unes irregularitats més que provades, i ho fa públic; un PP que s'alia amb UPyD i impedeix que els ministres Fernández Díaz i Montoro compareixin al Congrés dels Diputats per donar explicacions abans del dia de les eleccions; una societat que un 23 de febrer va veure perillar la seva incipient democràcia per un feixista amb una gaveta al cap, disparant una pistola i amb els tancs al carrer contra la majoria del poble, i que, avui, quan aquest delinqüent vol invertir els papers i vol fer veure que el perill són els demòcrates, no bada boca mentre el criminal presenta una vergonyant denúncia contra la màxima instància catalana: el President de la Generalitat. Això, i no altra cosa, veuen els ulls de la resta del món.

Sense cap mena de dubte, una societat que tolera aquestes coses sense demanar dimissions, i fent cas de pamflets que ja tenen una més que consolidada trajectòria i historial en el groguisme (El Mundo encara assevera avui que els atemptats dels trens de Madrid van ser obra d'ETA), és una societat malalta i poc evolucionada de la qual Catalunya, i per no acabar igual, se n'ha d'allunyar com abans millor. Aquest Estat moribund i amb indicis de putrefacció força avançada en tots els aspectes, és un lloc incomplidor, poc seriós i poc democràtic, on la Castella sempre dominant es passa pel folre la plurinacionalitat, la pluriculturalitat i el plurilingüisme, conceptes que figuren en aquesta seva sacrosanta constitució, avui inamovible i intocable per als seus defensors a ultrança, molts dels quals paradoxalment no la van ni acceptar ni votar.

Posats a denunciar "provocació, conspiració i proposició per a la sedició", el colpista Tejero i altres de la seva mateixa corda, també ho haurien de fer contra una gran part dels actuals estats europeus, avui membres de ple dret de la UE. Estats que van quedar constituïts a partir de processos d'autodeterminació que comptaven amb o sense l'aprovació dels Estats dels quals es segregaven, com per exemple la República d'Irlanda, sense anar més lluny.

A Catalunya no li queda més que preparar-se pel futur imminent, fer-se forta amb una gran majoria sobiranista al Parlament, com més àmplia millor; crear les seves estructures d'Estat propi i avançar sense mirar enrere cap a aquest estatus fent cas omís de totes les conspiracions de tota mena. Cal ser conscients que aquests atacs només són el començament, ja que amb tota seguretat sorgiran noves denúncies, travetes i encara més maniobres brutes per part de l'Estat espanyol. A Catalunya li queda, però, la força de poble mil·lenari que ha demostrat tenir sempre sobradament. I també les instàncies supraestatals com ara la Cort Internacional de Justícia i el Tribunal Europeu de Drets Humans, que en això dels colpistes, les maquinacions fosques i antidemocràtiques de la premsa groga, i les clavegueres dels estats, sempre s'hi han pronunciat en contra.

Ningú no es pot creure que aquest rescatat Estat espanyol tingui força per evitar que una Catalunya independent segueixi a la UE

Espanya ordena i Brussel.les obeeix, clar!

Santi Capellera i Rabassó *periodista

Miro i remiro informacions i cròniques, i trobo francament curiós el cas dels independentistes escocesos i d'Escòcia. A nosaltres, pel fet de voler arribar a la mateixa autodeterminació que ells, els espanyols ens acusen de tot i més, i de mirar la pela i voler la independència per qüestions crematístiques: els escocesos, en canvi, són molt més pobres que els anglesos, i igualment la volen la independència, com la volem molts catalans que no tenim cap mena de patrimoni ni altra riquesa que la nostra il·lusió de ser i de fer, i la nostra empenta per oferir al país.

Jo, per exemple, sóc immensament més pobre que en Lara Bosch, o que els membres del Círculo Ecuestre, i també la vull la independència, perquè, en tot cas, si es produeix, sempre seré més ric que ara, i el meu IRPF servirà per qüestions més honorables que per pagar carreteres o vies als deserts espanyols, o subvencionar personatges de territoris subsidiats, que, no ens enganyem, no volen pencar, ni els interessa pensar què és el millor per a la majoria dels seus conciutadans. I això de la solidaritat només ho treuen quan el que es mou, va d'algun altre lloc cap al seu, i és producte del sacrifici aliè. Ho reclamen quan el benefici va cap a ells: quan és a l'inrevés no el citen mai aquest mot de la solidaritat.

Els britànics ja han assegurat que si guanya el sí, Escòcia no deixarà de formar part de la UE, i que ells no faran cap pas en sentit de impedir o vetar l'adscripció escocesa al club europeu. Per què, doncs, Brussel·les no hauria de qüestionar una Escòcia immensament més pobre que una Catalunya aportadora neta des de fa anys? Potser en els somnis dels unionistes, d'aquest país anomenat Catalunya, i del del costat dit Espanya, les seves raons, lluny de ser objectives, son molt evidents. I tal com ha dit algun company en un article relacionat: “Els escocesos parlen anglès, venen whisky i tenen Sean Connery entre ells”. El catalans (que només podem oferir Joel Joan i Sergi López, entre molts altres) som una colla d’il.luminats que fem patir sense aturador Felix d’Azua, Boadella, Jiménez Losantos i tota la resta d'intel·lectuals d'alta volada que han hagut de fugir de Catalunya, per mor del pervers nacionalisme català, que els ha apartat i vexat, i que, a més, ha ofès l’honor del seu vell Imperi. Segurament aquests son arguments que en ple segle XXI cap membre, destacat o no, de la comunitat internacional no es veurà amb cor de rebatre. I per això Catalunya es veurà expulsada de la UE, encara que caldria analitzar amb quins criteris ens aniran expulsant un a un a tots els catalans que ara en formem part, independentistes i no independentistes.

Ja ho veieu, doncs, catalans. Potser no val la pena lluitar contra vents i tempestes, ja que sembla ser que tot està sentenciat. El dia #25N ens queda votar la seguretat que ens dóna el PP de romandre espanyols (i pagar proporcionalment els més de 900.000.000.000 d'euros que deu l'Estat espanyol); el federalisme providencial del PSOE de Navarro, que ens ho arreglarà tot; o la coherència bilingüe i social d'en Rivera i en Cañas, lluitadors incansables contra el nacionalisme...català. Al govern dels espanyols segur que els costarà milions d'euros; judicis; problemes; hores de feina, i un desgavell diplomàtic sense precedents. Però aquesta Espanya forta, poderosa i influent d'avui, que passa per un dels millors moments de la seva història i de la seva economia, no tremolarà ni un bri davant una "comunidad autónoma que quiere tapar la mala gestión de sus gobernantes con estas veleidades de la independencia y convocando elecciones", i, enfortida com està, esborrarà de facto de la capa de la terra els proscrits catalans, que la volen fer trontollar i trencar-la “com a nació trimilenària”.

Però, com que molt em temo que això no serà exactament tal com explico en el final d'aquest anterior paràgraf, i, per tant, que no podran impedir a cop de baioneta, ni pistola en mà, ni amb tancs (que no tenen), ni amb bombardejos que no són capaços de fer perquè no disposen d'armament suficient, que Catalunya esdevingui estat propi, amb tota mena de vetos, potser així ens facilitaran que el nostre país es converteixi en un paradís fiscal i empresarial, ja que, alliberat de les obligacions de la UE (i, el més important, de les d'Espanya), podrà rebaixar la pressió fiscal i acordar i implementar tot tipus de condicions favorables per a si mateix i per als seus compradors. I potser arran d'això, els altres països i nacions percebran en Catalunya una oportunitat i una plataforma fenomenal per fer-se amb el mercat europeu.

D'altra manera, i si ho mirem des del vessant de la UE, si perden Catalunya, aquesta seva política d’ampliacions quedarà malmesa com a projecte, i a banda d'això, perdran set milions i mig de contribuents i de consumidors nets. Però, és clar, per a una nació de tres mil anys d'antiguitat i que va ser capaç de conquerir (i de perdre!) les Amèriques, quina mena de minúcies són aquestes? Per a Espanya, això, tot plegat no és res; perquè és una nació forta i potent, i rica, molt rica... I si Espanya ho exigeix, Brussel·les acceptarà les condicions espanyoles a la primera de canvi, o què us havíeu pensat?

Doncs, arribats aquí, si per aquesta gran influència espanyola, i tal com ens amenacen, no podem fer ús de l'euro (que paradoxalment fan servir estats com Andorra, Mònaco, Liechtenstein, etc.) haurem de tenir moneda pròpia, ja sigui la pesseta o una altra unitat que haurem d'incorporar a les nostres vides. Per la qual cosa, i comparativament amb l'euro, la moneda catalana serà més feble, naturalment. I per la mateixa raó, clar, totes les nostres exportacions als països de l'euro seran més competitives. I com que una moneda feble ens permetrà en unes condicions molt avantatjoses l'exportació a altres països d'altres continents (que també existeixen a més d'Europa, cosa que sembla que de vegades alguns obliden: el món és molt, molt gran), a l'hora dels beneficis encara ens en veurem clarament afavorits. I si, com fins ara i des de fa sis dècades, a Catalunya seguim fabricant cotxes (ja fora de la multinacional Audi-Volkswagen), doncs els nostres automòbils -d'igual qualitat tecnològica, perquè això ja ho tenim- seran molt més accessibles per a les persones de fora de la UE. De tota manera, si ens trobem amb "grans problemes per exportar", haurem de augmentar la demanda interna, com han fet els països llatinoamericans. I per tal que això passi, (i ja lliures de l'espoli espanyol) podrem apujar els salaris a tothom, per tal que els ciutadans catalans tinguin més poder adquisitiu i puguin gastar més i comprar de tot. I com aquesta, moltes altres coses que ens faran respirar on ara ens ofeguem.

A veure si al final sortir de la UE, ben lluny de ser dolent, serà un nou paradigma amb grans expectatives de futur. Mai no se sap què pot passar, però vaja, no tingueu cap por compatricis; cap ni una, perquè sigui com sigui, ens en sortirem, i molt millor que ara. No us en càpiga cap dubte.

Les afirmacions de Duran són una declaració frontal contra el president Mas

Duran no pot aixafar la guitarra a Catalunya

Santi Capellera i Rabassó *periodista 

La Diada de 11 de Setembre d'enguany va marcar un punt d'inflexió en el recorregut del nostre país en les darreres dècades. Més d'un milió i mig de persones van sortir als carrers de Barcelona i van demanar des de calçades, voreres, balconades i terrasses que Catalunya havia de fer camí sola, perquè ja era major d'edat i perquè els greuges arribats des de l'Estat en forma de retallades de drets, llengua i del mateix Estatut van sembrar la llavor del que es dóna avui.

La punteta va ser el no rotund de Rajoy, (digui el què digui qui vulgui i ho disfressi del què ho disfressi) a parlar sobre el pacte fiscal amb Mas, amb el qual es va presentar als comicis com a guinda del seu pastís electoral: i va guanyar de manera aclaparadora, en bona part per això. El ple del Parlament (excepte PP i C's) va aprovar que aquesta nova manera de finançament de Catalunya es proposés a l'Estat, com a condició sine qua non per rescabalar el país dels greuges en inversions i dèficit fiscal. I la resposta va ser NO.

Avui el moment és històric, i la força personal i institucional del president també. Va convocar eleccions precisament per aquest NO de Rajoy, i perquè el poble de Catalunya massivament al carrer i en ple li va demanar que digués prou. Tothom que el dia #25N opti per CiU, no elegirà una opció política; votarà un projecte que va molt més enllà d'arribar a presidir el Parlament o la Generalitat. La gent que esculli CiU, no votarà un color, sinó un líder que encapçala les noves destinacions d'aquest país milenari anomenat Catalunya. Estem en un moment extraordinari i, per tant, les decisions també ho han de ser, i Mas no pot oblidar de cap manera el que li ha demanat el poble, ni el seu compromís amb aquest poble.

Però em fa molt l'efecte que ni Sánchez Camacho, ni Rajoy, ni Navarro, ni Rubalcaba ni Chacón, ni tota la resta d'unionistes que estan en contra que Catalunya faci el seu camí (per raons òbvies de la consistència econòmica d'Espanya), no han torpedinat el camí del president de Catalunya tan greument com ho ha fet en les darreres hores i amb les seves declaracions destructives el soci de coalició, Josep Antoni Duran i Lleida. I això, també dit des de diversos sectors crítics amb Duran dins la mateixa UDC, no és sostenible de cap manera. Perquè assegurar que "és dolent per a Catalunya no tenir Espanya", avisar que Catalunya "no ha de fer un referèndum que no sigui legal" (amb una Constitució que de per sí ja il·legalitza la legalitat internacional) i afirmar que "no hi ha una gran majoria de ciutadans que desitgin un escenari d'independència" (la qual cosa és més que qüestionable) és, directament, una declaració bèl·lica contra el president Mas, contra CDC i contra bona part d'UDC. I els sobiranistes del seu mateix partit, que fan pinya amb els postulats de CDC i Mas, l'haurien de desautoritzar de manera radical i taxativa i sense matisos.

Aquest és el problema principal que poden tenir CiU i el president Mas per assolir la majoria absoluta el pròxim dia 25, perquè la gent fidel, convençuda i engrescada de les seves pròpies files (un gran percentatge de la qual milita a Unió), i en un moment decisiu per la coalició i per Catalunya en que això ja no té aturador (o es fa, o Catalunya desapareix com a ens nacional), no pot permetre que ni en Duran ni ningú altre aixafi la guitarra i la il·lusió de futur de tot un país. Perquè és una qüestió cabdal per a una gran majoria, que ara no es pot permetre tenir l'enemic a l'alcova. 

Vídeo PROHIBIT de promoció de la Generalitat de les eleccions #25N: després lamenten la poca afluència a les urnes...

El feixisme espanyolista abrandat de la Junta Electoral Central acorda fer retirar el vídeo promocional que la Generalitat va fer per incentivar el vot a les eleccions del #25N, a instàncies dels unionistes anticatalanistes PPSOE, C'S i ICV. 

Van disfressats de corders, però són uns predadors irreductibles. Només ens queda la independència, si volem seguir sent un poble vertebrat, i no desaparèixer sota les urpes d'aquests castellanistes perillosos i exterminadors. Som la seva darrera colònia, i es resisteixen a deixar de ser l'Imperio... 

Però, Vencerem, compatriotes, no us càpiga cap dubte! 

Visca Catalunya lliure i sobirana, a la UE o no!!!    ll*ll

Una bona proposta per aquest Nadal

Fem un bon propòsit, catalanes i catalans de totes les contrades: comprar els regals de Nadal fets al país per petites o mitjanes empreses i autònoms del país. La veïna que ven per catàleg o per internet en l'àmbit català, l'artesà que fa bijuteria, l'amiga que té una botiga al barri i que ven productes catalans, el pastisser que fa els torrons artesans, la noia que té la paradeta del mercat... 

Fem que els diners catalans retornin a persones catalanes comunes i anònimes com nosaltres, i no a grans multinacionals ni empreses estatals que se'ls emporten cap a Espanya i no tornen. Així, més gent que pateix per arribar a final de mes com nosaltres, tindrà un millor Nadal, i Catalunya serà més forta per tirar endavant per sí mateixa.

Si us sembla una bona proposta, copieu i enganxeu l'enllaç al vostre twitter i al vostre facebook, feu-ne retuit i feu-ho saber als vostres amics, coneguts i familiars, i que alhora facin el mateix. Només així farem gran Catalunya, i posarem uns grans de sorra molt importants per a començar a ser independents econòmicament, cosa imprescindible per ser-ho políticament i social.

Recolzem la nostra gent, revertim els diners al nostre país. Tots fem Catalunya, siguem solidaris amb la nostra terra i amb les nostres persones! Amb la nostra cultura i amb els nostres valors, abans que amb ningú altre, amb les catalanes i catalans, grans o petits, vinguin d'on vinguin, siguin de l'origen que siguin, parlin la llengua que parlin. Tots i totes fem Catalunya, aquest gran país tan divers, on la catalanitat ha de ser l'eix vertebrador i el denominador comú, i que amb tota seguretat esdevindrà ben aviat el pròxim estat de la UE.

Els diners dels catalans, pels catalans i per a una Catalunya forta!

Artur Mas proclamat candidat a les llistes de les pròximes eleccions del dia 25 de novembre al Parlament de Catalunya

                                                                                          Foto: Jordi Martí Galbis


PART FINAL DEL DISCURS DEL MHP ARTUR MAS EN SER PROCLAMAT CANDIDAT A LES ELECCIONS
Transcripció: Santi Capellera i Rabassó

"Si la voluntat d'un poble hi és, això és indestructible. En aquesta majoria hi ha persones que hi ha estat sempre, altres que potser no hi eren i s'hi han anat a incorporant. A CiU teníem clar que calia esperar el moment, i hi havia gent que no hi era, i que ara s'hi estan afegint; en altres casos ens trobarem amb gent que no hi serà mai, i els hem de respectar com no pot ser d'altra manera, i per últim els que no hi són perquè tenen por, i és aquesta la feina que hem de fer tots.

Els hem d'anar a buscar i convèncer-los, perquè necessitem aquesta majoria social tan important. Si vencem les pors d'alguna gent del país, vencerem amb una clara majoria i anirem cap al nostre futur. Són cent anys d'aposta catalanista modesta i sincera per convertir l'Estat espanyol en un lloc amable i acollidor...monarquies, repúbliques, governs de tota mena...i dissortadament, després de cent anys, comprovem que hi segueix havent una gran incomprensió, ignorància i menyspreu cap a Catalunya, encara que hi ha molta gent en en conjunt d'Espanya que pot arribar a ser comprensiva, però les oligarquies de l'Estat no entenen res, o s'hi giren d'esquena. 

Si després de 35 anys de democràcia i 25 anys d'UE, aquesta gent segueixen igual, hem de canviar d'estratègia per no topar contra una paret inamovible. ¿Com pot ser que després de 30 anys de transferències per 300.000.000.000 milions d'euros, avui quan n'anem a demanar 5.000, prestats, ens diguin que abusem d'ells?; ¿com pot ser que després del Via Crucis de l'Estatut, que va votar afirmativament el 74% dels catalans, un Tribunal Constitucional deslegitimat ens el retalli i ens el desvirtuï de tal manera?; ¿com pot ser que després del 70% dels vots al Parlament de Catalunya, el president d'Espanya no es digni ni a obrir un període de negociació del pacte fiscal?; ¿com pot ser que ens diguin que hem d'espanyolitzar els nostres nens?, quan després de 30 anys, els nois i noies catalans saben desenvolupar-se perfectament en català i en castellà, i ens acusen d'adoctrinar independentistes. I no, a l'Escola Catalana s'hi eexplica la història d'Espanya, però no com la volen explicar ells, com Una Grande y Libre, sinó com un Estat plurinacional que se suposa que som. 

No té cap sentit que al cap de 35 anys i que al cap de 25 d'UE, volem una identitat de futur, i nosaltres bevem del passat i de l'empelt, però sobretot, perquè les branques creixin i floreixin, en un país tan barrejat com el nostre, hem de fer una identitat de futur. Tenim dret i possibilitats de viure millor, i tot no es donarà l'endemà, però una Catalunya sobirana pot oferir una vida millor als que ho passen malament i als que no ho passen malament, però que volen un país millor. És tot plegat que fa que podem assolir una Catalunya millor. Quan parlem de sobirania hem de ser conscients que construïm la Unió Europea, i hem de cedir sobirania per poder-nos tractar de tu a tu amb les grans potències mundials, i Catalunya no es pot quedar enrere. 

Hi ha gent que ens diu "aquest ha convocat eleccions per guanyar vots"; si no les haguéssim convocades haguessin dit "aquest vol conservar la poltrona"; altres parlen de cortines per tapar les retallades...ens han demanat una consulta pel tema de les retallades. Doncs bé, ara tothom es podrà pronunciar per la globalitat, retallades i tota la resta del país. Hem hagut de fer unes polítiques dures, i no les hem fet ni per gust ni per ganes. La política d'austeritat sí que es fa per fet primordial, per tal que mai més no ens tornem a quedar amb la caixa buida. No agrada retallar, a ningú, però el que la gent no perdona mai és que se'ls retalli la veritat, i un dels pocs avantatges, i dic pocs, és que des de primer dia hem dit la veritat, i ara som en ple tràngol, i aquesta tempesta l'hem de passar, i la passarem. En aquests pròxims quatre anys anem a una lluita sense treva i sense descans a favor de la reactivació econòmica, i la creació de llocs de treball serà la meva primera prioritat, serà una lluita sense treva i sense descans contra la pobresa que ens envaeix des de fa tres o quatre anys. Fa quatre anys encara anàvem a buscar gent fora per treballar, i ara en canvi estem sota mínims. També lluitarem, com ho estem fent, contra el fracàs escolar, i vencerem. 

Per primer cop en tres segles el poble català serà cridat a les urnes per decidir lliurement el seu futur. Hi ha hagut moltes menes de votacions, però que el poble català pugui decidir, ara és una realitat. la consulta es farà en els pròxims quatre anys, i després el procés durarà un temps, ja ho veurem què passarà. Ho farem en un marc legal, i si no és a l'Estat, demanarem empara a Europa, al món sencer...farem el que calgui. Per vies legals hi ha moltes maneres de consultar. La consulta hi serà; tindrem simbolisme i serà d'una gran repercussió internacional. Ara, quan tants ulls estan al damunt nostre, posem-nos els nostres millors vestits: els de la pulcritud democràtica, la convivència i el civisme. 

Només demanem que després de tres segles d'imposicions i ajupir el cap, i després de mil anys d'existència, el mínim que demanem és poder-nos pronunciar. Els països civilitats ho fan així, i encara que no els agradi, escolten els clams dels que els fan. Ens agradaria que a l'Espanya democràtica de fa 35 anys, sortissin algunes veus que diguessin que Catalunya té dret a decidir. De tant en tant em trobo gent anònima, que m'aturen, em donen la mà, em fan dos petons, i em diuen, "gràcies", i això no té preu! Perquè que sense aportar-los res directament et donin les gràcies, té un gran valor. Nosaltres estem al costat del poble, i ens donen les gràcies per això".

El discurs dels colonitzadors espanyols en relació a Catalunya, canvia en la forma, però mai en el fons

T'has ben lluït a Barcelona, Gallardón

Santi Capellera i Rabassó *periodista 

Alberto Ruiz Gallardón ha vingut a Barcelona convidat pel Cercle d'Economia, i ha aprofitat per plorar el que podria ser "l'amputació d'una part del cos d'Espanya", i explicar que sense aquesta part Espanya es mor. Ha plorat per demanar que no marxem d'Espanya, i, com la seva noblesa castellana obliga, ha acabat amenaçant des d'una posició dominant. Penós.

Que el primer argument del primer emissari del Govern d'Espanya -el ministre de Justícia que també té nassos- que ve a Catalunya i parla de la independència nacional que s'està forjant al nostre país sigui el dels diners i el del perill de la sortida de l'euro d'Espanya i de Catalunya, és absolutament vergonyant i ha estat del més desafortunat que es pot concebre. Em sembla del tot ofensiu tractar de manera monogràfica el tema de la independència de Catalunya des del vessant econòmic. Però què s'ha cregut en Gallardón? amb aquesta actitud xulesca i prepotent, intentant posar de manifest el perill que la independència de Catalunya representaria per Espanya, per voler arribar a la fibra. A la fibra de qui? Ha donat cap mena de crèdit a les reivindicacions catalanes? No, naturalment; i quan li han preguntat pel vessant polític del fet, ha fugit d'estudi.

Per què tots els problemes relacionats amb la diferència i la idiosincràsia de Catalunya han de passar pel vessant econòmic, o els sembla que només estem demanant calés? Al Cercle d'Economia en Gallardón hi ha anat en qualitat de convidat privat, i ell mateix ha convocat la roda de premsa (que no estava prevista) per explicar "que si Catalunya marxa, Espanya s'enfonsa". Doncs que s'enfonsi, home, si el valor que ens donen aquests que ara ens demanen que la salvem és purament econòmic i només ens volen per la cartera. I que s'enfonsi amb tota aquesta gent a dins, perquè, de servir políticament, no serveixen ni pel seu de poble.

En lloc d'arreglar res, i apaivagar el malestar dels catalans que cada dia tenim més motius i més raons per voler fer la nostra, Gallardón encara l'ha espifiat més, perquè ha tirat pel dret, i només ha pensat, en el fons, en la seva Villa y Corte, i en la colònia que perdran si Catalunya s'independitza. ¿No s'emplenen la boca de dir que Madrid aporta més a la solidaritat que Catalunya?, doncs que facin amb Madrid, i que ens deixin estar. Però, és clar, mai no diuen que la gran majoria de les grans empreses domiciliades registralment a Madrid, produeixen a Catalunya.

Ara resulta que “els diners”, que diuen que són el mòbil dels catalans, en realitat són el mòbil (únic) dels espanyols. Però, on va aquesta gent, què volen de nosaltres? Sortim 1'5 de catalanes i catalans als carrers de Barcelona a manifestar el malestar general del país pertot, i encara ens qüestionen, i de les nostres raons polítiques ni en parlen. S'han posat a seguir el fil de la Història d'aquest poble? S'han preocupat per si els nostres nois i noies són feliços dins la seva Espanya radial i unitària com a perifèrics i maltractats per tenir una altra llengua i una altra cultura? Entreu al compte de twitter @apuntem, i us adonareu del que ens estimen, aquests comediants que tenen la clau de la caixa, i que cada any arramben el producte de la nostra suor. Què volen, que siguem uns esclaus perennes, i els catalans d'origen espanyol que ja fa tres dècades que viuen al nostre país, uns immigrants perpetus? (que els facin servei a ells i que callin i penquin). Ja està bé, ja està bé!

S'emporten 16.000.000.000 milions d'euros cada any del nostre esforç col·lectiu com a poble, el retorn de la reinversió és pràcticament nul; les infraestructures catalanes són obsoletes, i els usuaris les passem de tots colors i al damunt paguem més que ningú (en català i en castellà, que aquí hi entrem tots), com és ara l'exemple de la NII o de les vuitcentistes instal·lacions ferroviàries estatals (de Tarragona a Castelló una sola via, en el que és el tram amb més trànsit de tot l'Estat), mentre el Govern espanyol aprova projectes d'Alta Velocitat que condueixen al Non Plus Ultra. I Gallardón segueix amb la seva caricatura d'espanyol colonitzador a la capital de Catalunya, i acaba dient "si alguna alta personalitat no compleix les lleis, la Constitució li passarà pel damunt", com si la seva constitució fossin els Manaments de la la Llei de Déu. "Si no creieu, vinga, pal i a callar, com sempre". Home, sisplau! Aquesta gent en 300 anys encara no han entès res; res de res!

El problema de Catalunya és una reivindicació de contingut polític, i no solament econòmic. Durant 23 anys, amb Pujol, i després amb Maragall, funcionava allò de treure's la cartera i donar-nos les engrunes; i au, cap a casa. Ara això del peix al cove ja no va. Mas ha posat els bemolls sobre la taula, i els seus comptes d'expert economista no accepten engrunes ni almoines: vol un Estat propi, i ho està explicant al món sencer, i molts ens internacionals ja li han donat el seu suport abans d'oficialitzar-lo. Mas els té ben posats, quadrats, és poliglota, en aquest aspecte té el Govern dels millors, i ja ha triat el camí que vol recórrer, que és el que li ha demanat el gruix del poble de Catalunya des dels carrers de Barcelona. I això no té marxa enrere, perquè la força d'un poble, de tot un poble amb totes les seves diversitats, no la pot aturar ningú, ni cap tanc, ni cap avió, ni cap amenaça, ni cap constitució tronada.

El de Gallardón ha estat un discurs caduc i carpetovetònic, que potser encara hagués funcionat fa un any, però avui ja no. La gent ja està immunitzada i aquesta mena de discursos i arguments sense cap altre fonament que "Catalunya és Espanya", i el de voler posar la por al cos de la gent amb allò de "si intenteu marxar ateneu-vos a les conseqüències", ens fan més aviat riure i en el fons el mateix fàstic que quan els nostres pares i avis els sentien pronunciar als capsigranys franquistes del 39-40 del segle passat, en ocupar Barcelona per les armes. Catalunya ha perdut la por, i ha guanyat la il·lusió de la llibertat.

Els mals de Catalunya (i d'Espanya) s'acabaran ben aviat, perquè els problemes no poden durar sempre, i ja sigui perquè els espanyols s'hi avinguin de gust i per força, o perquè les lleis internacionals així ho condicionin, Catalunya farà el seu camí sense que ningú li pugui impedir. I Espanya, o el que en resulti, haurà de fer el seu. Avui, aquest fet ja no té aturador, i el que va començar amb malestars després dels retalls de l'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya i referendat pel poble català (i que aquests mateixos que avui ploren el van menysprear i reduir) i denunciat pel PP i C's en diverses ocasions amb la connivència del PSOE, no ho oblidem, va quallar el passat 11 de Setembre amb la força al carrer del contingent viu de tota una nació, i aquesta força a hores d'ara ja no la pot aturar ningú. I menys encara si, els interessats en que les coses segueixen com fins ara, utilitzen amenaces i paraules altisonants per contravenir els desitjos de la majoria. Com els del teu estil i ideals polítics, t'has ben lluït, Gallardón, encara que en el fons et vull donar les gràcies per contribuir de manera força significativa (com tants altres fan cada dia des de les espanyes) a la independència de Catalunya.

L'evolució de Catalunya cap a la independència és imparable

La sobirania, entre 'algarabía' i 'quimera'

Santi Capellera i Rabassó *periodista 

La carta que va adreçar el Rei Joan Carles I als espanyols a través del web de la Casa Reial resulta com a mínim absolutament antidemocràtica, i surt de les atribucions d'un monarca que és el cap d'un estat de la Unió Europea.

Una carta irrespectuosa feta en un to castís i en llenguatge de cacera -ves per on- que parla de "galgos y podencos" i qualifica la deriva majoritària de tot un poble de "quimera". Algú es podria imaginarla Reina d'Anglaterra escrivint una carta similar als britànics, i en referència a la possible independència d'Escòcia?

Aguirre va plegar i va ser taxativa en fer-ho. Sembla que fuig de la crema perquè es veu venir el que és inevitable en diversos fronts, mentre Rajoy es queda més sol que la una i posa cullerada titllant la gran manifestació de Barcelona de "algarabía", alhora que tanca la porta al Pacte Fiscal que li proposa Artur Mas, sense matisos i amb un caire maniqueu que és el que va fer perdre totes les altres colònies a l'Imperi espanyol. Tenen por de perdre aquest 20% del PIB que genera Catalunya, i se'ls nota, ja que si no fos així i amb la seva prepotència habitual, no ens dedicarien ni un paràgraf.

El cop de falç de Navarro al PSC ha servit per substituir els Nadal, Iceta i Bonet, per Xavier Sabaté, Jaume Collboni i Rocio Martínez-Sempere. Veurem què passa amb Ernest Maragall, i veurem què passa amb el propi PSC. Amb unes primàries encara per concretar, en les que de moment s'hi presenta una Montserrat Tura mal mirada i ja perdedora de les primàries que va disputar amb la línia oficial que presentava Hereu.

Al PSC, doncs, amb un possible avançament electoral per a la primavera, Pere Navarro comença el seu esprint per arribar a alguna banda amb espifiades de llibre com la el dia de la Festa de la Rosa del PSC a Gavà, on va afirmar que "Catalunya no era ni rica ni plena, sinó que era trista i pobra", la qual cosa ja li ha valgut respostes de retret per part del mateix Ernest Maragall, que, reitero, encara no sabem què passarà amb ell.

El cert és que Navarro i Rubalcaba neguen la possibilitat d'independència de Catalunya i si accepten eels resultats d'unes eleccions amb regust de sobiranisme, serà per l'evidència del fet, ja que ni tan sols accepten el Pacte Fiscal que proposa Artur Mas. I, clar, Navarro i Rubalcaba, o viceversa, volen gent de la seva corda en aquest viatge. On va aquest PSC?, que fa quatre dies va canviar el seu logotip per un on hi resa 'Nou PSC'. On queda ara aquella novetat de només fa uns mesos? Tornen a parlar del federalisme, que saben que és impossible, perquè per federar-se, almenys han de ser dos, i aquí l'altra banda no en vol saber res. Ara però, en Rubalcaba es desperta i diu que si cal es canviarà la Constitució, alhora que reitera que s'ha d'anar cap al federalisme. No s'ho creu ni ell, però la qüestió és fer volar coloms, a veure si així algun independentista deixa de ser-ho, cosa absolutament improbable, ja que el flux més aviat va en direcció contraria.

Al Parlament de Catalunya el debat de Política General d'aquesta setmana que comença serà cabdal, i seria bo que el president de la Generalitat tingués una gran majoria al seu costat amb una voluntat d'unitat per aconseguir un front sobiranista sense embuts, que porti el país cap a la independència, la qual cosa potser serà complicada i per això mateix les formacions que es manifesten clarament a favor de l'estat propi haurien de tenir en compte que Catalunya està pel damunt dels interessos partidistes, ja que l'interès de tots els catalans depassa sobradament aquests interessos.

El millor, en aquest cas, són unes eleccions anticipades amb un programa comú i sobiranista, que parli clarament de la independència de Catalunya, ja que el referèndum corre el perill de no ser vinculant per no estar contemplat dins la legislació actual, que és, de moment, pel la que ens regim. Les eleccions són la millor praxi democràtica, i ningú no les pot qüestionar, per demòcrates i per lícites, ja que som a la UE, i aquesta defensa la democràcia i les decisions preses per sufragi.

Probablement i per primera vegada a la història els problemes i reivindicacions de Catalunya han agafat una dimensió internacional de gran abast. Avui es parla de Catalunya als principals diaris de tot el planeta, a les tertúlies dels mitjans i entre els particulars i la gent dels carrers. Un milió i mig de persones als carrers de la capital catalana més mig milió més a la resta del miler de pobles del país, no són cal "algarabía" ni estan embarcats en cap quimera. El contrast de tot aquest moviment independentista majoritari és Escòcia, que sense fer cap mena de soroll mediàtic, ja té aprovat el seu referèndum i ningú no qüestiona que es portarà a terme, i mentre això passa, a l'Estat espanyol es segueixen vessant amenaces contra Catalunya, contra els catalans i s'atreveixen a advertir d'una intervenció armada amb les arengues de la por i els avisos de la pobresa i de la misèria en les quals quedaria immersa una Catalunya independent i desmembrada d'Espanya, fora de la UE i de la moneda única.

La diferència és que al Regne Unit del referèndum esocès se'n parla amb normalitat, i a Espanya, l'encara assentada tradició vuitcentista es trenca els vestits quan veu una nació com Catalunya, que considera de la seva propietat, demana el seu dret a autodeterminar-se i reclama poder tenir un estat propi dins els pobles lliures i sobirans que reconeix i acull l'ONU, i integrada dins la UE, de la qual n'és aportadora directa. I si Escòcia resulta independent després del seu referèndum, seguirà dins l'euro i del context europeu, ja que ningú no li negarà aquest dret, ni tan sols Espanya. Doncs Catalunya hi serà de la mateixa manera, per tenir les mateixes connotacions i el estar dins del mateix context.

Aquest és un gran moment per Catalunya, un dels millors de la seva història, si no és el millor. Un moment que els catalans no podem deixar passar perquè les circumstàncies que l'envolten són molt propícies i cal que les aprofitem. D'altra banda, el procés engegat ja no té volta enrere, perquè la gran majoria del poble català ja està conscienciat i preparat per fer camí fora de l'Estat espanyol, i aquesta gran majoria de persones difícilment acceptaran que el procés s'aturi, o que s'avorti des de la instància que sigui. Ara la ciutadania està implicada, compromesa, i té un projecte important i molt engrescador, que cada dia guanya nous adeptes, i la gent ho veu i el procés es retroalimenta.

En aquest moment ja es reconeix d'una manera majoritària que la situació actual de Catalunya és pejorativa i complicada, i això té a veure amb un sentiment de greuge generalitzat envers el tracte que tradicionalment s'ha rebut d'Espanya com ara les retallades de l'Estatut el 2006, els impagaments reiterats de les partides econòmiques o portar l'Estatut al Tribunal Constitucional, com va fer aquest PP que ara tant reclama espanyolitat. En aquest aspecte s'han donat tot un seguit de menysteniments a les aspiracions catalanes que han fet forat (recordem els darrers menyspreus i retrets de presidents autonòmics, dirigents polítics espanyols o les amenaces i les lloances a Franco d'algun militar de la reserva o d'associacions d'aquests, que potser caldria que la UE comences a investigar i es pronunciés al respecte), i precisament a causa d'aquest seguit de greuges, la ciutadania catalana vol una alternativa.

El que no es pot oblidar de cap manera, és que les passes que es facin, que faci el Govern de Catalunya amb la correlació de forces de la resta dels partits i entitats, amb l'ANC al capdavant com a principal impulsora d'aquesta allau reivindicativa, han de ser passes molt afortunades, i pensades estrictament des del context democràtic. Com deia Artur Mas en explicar el lema del timó mariner que li va regalar el seu pare, cadrà tenir el cap fred i deixar de banda el cor calent, perquè Europa ens estarà observant, i el món sencer jutjant la nostra evolució. Ara, doncs, Mas presenta un lideratge moderat però ambiciós, que caldrà que segueixi en els mateixos termes per canviar l'estatus de Catalunya a mig termini, quan ja sap que Rajoy i el PP li han tancat les portes al Pacte Fiscal, i que no li queda altre remei que tirar pel camí del mig.

El que demana Catalunya és legítim, està recolzat majoritàriament des de la ciutadania i es peticiona des de la democràcia. I això, agradi o no a Espanya, si les urnes parlen i decideixen què vol una majoria d'aquest poble, ho haurà d'acceptar, perquè Espanya també és membre de la UE, i com a tal s'haurà d'acollir a la seva legislació i respectar-la en tots els aspectes.

Finalment, i pels que no vegin clar que la Catalunya independent romandrà dins la UE, dir-los que a la UE no li interessa de cap de les maneres que un país com el nostre, que és aportador net de fons es quedi fora. Ja que les organitzacions polítiques i econòmiques, sobretot aquestes, pensen amb el cap, i mai a través de les essències. I Catalunya és un contribuent net de la UE malgrat avui arraconar un dèficit, mentre que Espanya n'és un de deficitari des del mateix moment de la seva incorporació. Certamant el nostre país arrencarà amb un dèficit acumulat de tots aquest anys de greuges de l'Estat espanyol en fiscalitat, però amb la capacitat de treball de les nostres empreses, indústries i dels nostres homes i dones, això no haurà de ser un problema no reparable a la volta de vuit o de anys, més si comencem un projecte nou, engrescador i esperançador. Per tant, que ningú no s'espanti perquè a Europa li interessa molt una nació que, com Catalunya, té el mateix PIB que Dinamarca, per exemple. Ras i curt: la UE necessita països que, com Catalunya no aniran a demanar rescats, sinó que aniran a aportar una bona part dels seus dividents com a estat membre, i per això ningú no ens farà marxar de la UE, i menys de l'euro.

Les injustícies sempre acaben sortint a la llum, i la feina ben feta essent reconeguda

David Deosdad, l'homenot del rugbi
*Santi Capellera i Rabassó, periodista

En Josep Pla parlava dels homenots insignes del nostre país, uns personatges que havien destacat en molts camps, i que una vegada arribats a la maduresa, se'ls reconeixia per ser singulars en molts aspectes, i alhora creatius i molts d'ells agosarats per trencar motlles i arrenglerar-se amb les causes més perdudes...malgrat tot.

Com a bon lector de l'empordanès insigne (i diguessin d'ell el que volguessin dir, i el critiquessin fins a la sacietat per aspectes que poc tenien a veure amb la literatura catalana), he pensat que podria fer un recull d'articles dedicats a als altres homenots. Aquests que sense arribar a ser rellevants en la ciència, en la poesia o en les belles arts, destaquen per haver-se dedicat al poble i als seus interessos en cos i ànima, i sovint, com fan els homenots de primera línia, desinteressadament i per amor al país.

I em ve al cap un personatge que he tingut el plaer de conèixer i tractar per diversos afers, esportius i socials, i també periodístics, que tot i haver fet la gran majoria de la seva trajectòria vital a Sant Boi de Llobregat, sembla que en el seu poble d'adopció, per molts, encara és un perfecte deconegut, malgrat haver lliurat totes les seves forces a un esport tan poc reconegut i tan nacional català com és el rugbi, a la terra on el rugbi és l'esport preferent.

Parlo d'en David Deosdad i López, esportista de rugbi des de les categories inferiors i avui director de l'Escola de la U.E. Santboiana, que va començar com a jugador de Rugbi al F.C.Barcelona, categoria Juvenil. Va guanyar dos campionats estatals, dues copes Catalunya i la Copa Ibèrica davant l'equip de la Universitat de Lisboa. Va disputar el seu primer partit a la Divisió d´Honor davant el Cau Madrid. A la temporada 86-87 va jugar amb la Divisió d'Honor de Rugbi amb el F.C. Barcelona categoria Sènior. A les temporades que van del 87 al 91 va participar a la Divisió d´Honor rugbi amb el Barcelona Unió Club “BUC”, i les temporades compreses entre el 91 i el 2000 va disputar la Divisió d´Honor rugbi amb la Unió Esportiva Santboiana. Entre altres fites Deosdad va assolir dos campionats estatals anys 95 i 96, diversos sots-campionats, l' European rugby Gènova amb la UES.

Jugador internacional amb la selecció espanyola: any 91 Portugal Espanya. Seleccionat any 92 França Espanya, Espanya Itàlia, Espanya Romania, Espanya Argentina.

Selecció XV President: any. 91 davant l'Emerging Wallabies, i els anys 96 i 97 davant el Cote Basque.

No menys participacions va tenir amb la selecció catalana dels anys 87 fins al 2000 en tota mena de competicions. Selecció de les dues Catalunyes, davant Italia; Catalunya Espanya (75 aniversari de la Federació Catalana); Toshiba XV Japó, Tunísia, Selecció del sud-oest del Japó, Itàlia.

A l'Ibèria Classics hi va participar les temporades del 2000 al 2003, en el que és una selecció de jugadors internacionals d’Espanya i Portugal, majors de 35, per competir en el World Rugbi Classics de les Illes Bermudes davant els All Blacks, Canadà, EEUU, Argentina, Selecció de les Bahames, d'on va ser finalistes de la copa d´argent els anys 2000,2001 i campions de la copa d´argent el 2002.

Com a tècnic dels anys 2000 al 2004 al Químic Rugbi Club, equip de nova creació i que amb molta il·lusió va aconseguir pujar a 1ª Catalana, mentre també es formava un segon equip i un equip de veterans. Preparació d’equip juvenil, infantil i escola. En David Deosdad, avui i tal com dic més amunt, és director de l'Escola de la Unió Esportiva Santboiana.

Aquest homenot, però, com tots, també ha hagut de patir danys col·laterals socials, ben lluny del camp de rugbi i sense fer cap melé, ja que des del 1995 és el gerent d'una empresa familiar de rehabilitacions immobiliàries. En aquest altre camp, Deosdad les ha pasades de tots colors quan, com moltes dels sector i per culpa de la bombolla immobiliària (que ell com molts altres van patir sense fomentar-la) la seva font de manutenció va fer aigües, i va haver de deixar unes quantes persones al carrer. I se les va veure molt negres quan, entre altres coses, per la incomprensió d'algunes d'aquestes persones que en veure's sense feina, van intentar treure més del que els pertocava per via legal, va ser objecte i blanc d'amenaces de tota mena, personals i a la família, que el van deixar molt preocupat. L'altra incomprensió va ser la dels que fins aleshores es deien els seus amics de l'Agrupació Local de CDC de Sant Boi, que una bona part el van deixar de banda, encara que no pas tots, i el van voler condemnar a l'ostracisme social i polític a la seva localitat, on aspirava a representar municipalment molts dels seus convilatans.

Ni pels homenots la vida són tot flors i violes, i potser per a ells encara menys. Però la misèria humana ens porta per tots els camins, sovint sense que els triem. A la vida i a la societat, però, no es poden permetre arbitrarietats en cap sector, ni a l'esportiu, ni al cultural, ni al polític ni al professional. Arbitrarietats que depassen el límit personal, i arriben a fill, dona i pares. Per això cal contemplar els deures, naturalment, però també els drets de tots, però precisament, de tots, no només d'uns que criden més que altres. Perquè per fer més soroll, no es té més raó.

Encara sort que aquest homenot d'avui juga al rugbi, que és un esport net i amateur, on s'han d'aguantar molts embats. La diferència és que al rugbi, quan s'acaba el partit l'esportivitat i el fair play tornen a la vida dels jugadors, cosa que, dissortadament, a molts segments de la vida quotidiana no pasa.

L'expresident català segueix gaudint d'una gran memòria i capacitat

Jordi Pujol a l'Ara fa 20 anys..., de COM Ràdio

Santi Capellera i Rabassó *periodista          

Durant aquest estiu tinc l'oportunitat d'explicar de viva veu a través de les ones hertzianes de COM Ràdio, què va passar a Barcelona, a Catalunya i a l'Estat en el context mundial de fa dues dècades. Barcelona va ser nominada i elegida seu dels XXV JJOO de la història moderna. Els nous responsables de la direcció de COM Ràdio m'han encarregat aquesta feina de recerca i reportatge afegits a una entrevista final que, em fa fruir del meu ofici i em fa sentir que el periodisme és una de les millors feines del món, malgrat els obstacles com la intolerància, la crítica sistemàtica en negatiu i la falsedat quotidianes, i contra els que sovint hem de lluitar per aconseguir fer bé la nostra feina, que moltes vegades és de titans.

La compensació econòmica que ens reporta la pràctica del nostre ofici mai no podrà ser suficient com per equilibrar el guany amb l'esforç fet, i això en els que honorem la nostra feina i l'exercim sense estalviar esforç, temps ni veritable dedicació, és llei i dia a dia. Per això quan arriba una guinda com el programa Ara fa 20 anys..., que dirigeixo i presento a COM Ràdio, val molt la pena explicar-ho i remarcar-ho, ja que, a més del repàs exhaustiu d'aquella història, i de la feina rigorosa de la documentació, redacció i adaptació al llenguatge radiofònic, hi passaran personatges de l'època i de l'actualitat com ara Josep Lluís Vilaseca, Romà Cuyàs, Joan Antoni Prat, Enric Truñó, Xavier Mariscal, Josep Miquel Abad, Josep Escoda, Jordi Robirosa, Pasqual Maragall, a més de la regidora d'Esports d'avui, Maite Fandos, el mateix alcalde de Barcelona en l'actualitat, Xavier Trias, o Jordi Pujol.

El meu espai té, tal com explico, aquest convidat al final de cada programa dels 25 de la sèrie, i moltes d'aquestes persones ja són de vacances quan el comencem a emetre, a partir del pròxim dia 30 de juliol, de 13 a 14 hores, per la qual cosa i per qui no hi podrà ser, li hem possibilitat l'enregistrament. Ha estat el cas del president Pujol, a qui he pogut retrobar als estudis de la COM, al cap de molts anys d'haver treballat molt prop seu, al Gabinet de Mitjans de Comunicació de Presidència, sota la direcció, primer de Ramon Pedrós, després de Jesús Conte i finalment de Francesc Cànovas i David Madí, quan l'avui president Mas ja va assolir la Conselleria en Cap.

Jordi Pujol és un animal polític de característiques inigualables, incomparables, i avui, als seus 82 anys, encara és un home carregat de memòria -quan cal absolutament selectiva-, i amb una capacitat encara de feina poc habitual en una persona de la seva edat. Cal dir que si treballar prop d'ell, observant les seves hàbils directrius i analitzant cada dia els seus moviments d'escacs al tauler polític, va ser enriquidor en tots els aspectes i, periodísticament molt interessant i de gran experiència, entrevistar-lo no té parango, ja que és, encara avui, tot un repte per un ja veterà entrevistador com aquest que redacta. Per això li he volgut dedicar un article, tot i la meva admiració i agraïment a la resta dels convidats que faran ric l'espai.

Vaig constatar un Pujol encara molt actiu, que va arribar a l'emissora molt d'hora, com és el seu costum, i que ens va demanar un cafè i els diaris...sisplau! El vaig examinar davant el micròfon i portava els deures fets, amb totes les dades del 92 fresques, com si s'haguessin esdevingut ahir mateix, amb cites de les converses que va tenir al respecte amb en Samaranch, amb en Maragall amb Felipe González i amb en Vilaseca entre altres. Pujol va voler deixar clar que si els Jocs van arribar a Barcelona, no va ser, de cap manera -o només- per la catalanitat de naixement de Samaranch, “ja que els Jocs s'atorguen a una ciutat, i no pas a un país, ni a un estat”, i els voten, no pas els ciutadans de cap país, “sinó uns senyors que són els presidents dels comitès olímpics de cada país membre del CIO”. També va deixar clar que la coincidència en el temps de la seva presidència del Consell de les Regions d'Europa, no hi va tenir res a veure.

I les afirmacions de l'expresident no van ser, de cap manera, per desmerèixer la figura de Samaranch -que hi estava a favor- o la d'ell mateix, sinó per constatar que el CIO és un organisme democràtic, i que si Barcelona va guanyar la cursa va ser per l'esforç de tots els barcelonins i barcelonines, del color que fossin, que es van aliar per fer de la capital de Catalunya el punt de mira del món sencer. I ho van aconseguir, des dels més influents com Maragall, Samarach, Vilaseca o el mateix Pujol, fins als 60.000 voluntaris olímpics que deu anys abans del 92 ja s'hi havien apuntat.

Estic content d'haver pogut entrevistar de nou el president més emblemàtic que ha tingut Catalunya, i estic satisfet de la meva feina, ja que lluny d'articular un discurs polític feixuc i interessat, va explicar planerament i fidedigna les circumstàncies reals d'aquells dies. I això també li ho agraeixo. També em va fer guanyar un bri d'esperança, amb la resposta de la darrera pregunta de l'interviu. Li vaig preguntar com està el país. Em va respondre que “està molt malament, i que tot el que havíem assolit en molts anys de molt d'esforç, ara hi havia intenció d'arrabassar-ho, de recentralitzar-ho, de fondre-ho i de deixar-nos en el no res; però que Catalunya se'n sortiria, perquè encara som un país amb ganes de ser-ho, i aquesta força dels catalans no és fàcil de tombar, i la història ho demostra”. 

Gràcies, president Pujol, i ben trobat a la ràdio pública, la de tots sense excepció. I gràcies, fidel audiència de COM Ràdio: espero que fruiu molt amb els continguts, les experiències dels convidats i la bona música de l'època de l'Ara fa 20 anys...