dimecres, 30 de juliol de 2008

L'esforç i la constància reben un premi (publicat al Girona Notícies el 30/07/08 i al Diari Menorca l'1/08/08)

La qualitat de S'Albaida també triomfa a Espanya
Santi Capellera i Rabassó*periodista
El divendres 25 de juliol al vespre, dia de Sant Jaume de Galícia, i després d’una prova de so complicada degut a la sempre prevista pluja asturiana, S’Albaida oferia 40 minuts de música menorquina al jurat del IX Concurs Internacional de Folk “Cuartu los Valles” i al nombrós públic assistent que va lloar el grup illenc com si duna formació de casa es tractés. L’acte estava organitzat per l’Asociación Cultural y Turística “El Arbedeiro” de Navelgas i els menorquins presentaven el seu so juntament amb els grups “Ginga” de Portugal i “Aveliaña” de Pontevedra, també classificats com a finalistes.
La pluja va anar minvant fins a aturar-se i l’acte finalment va començar. S’Albaida va ser el tercer grup en actuar, segons que va decidir un sorteig efectuat, i amb els 40 minuts dels què disposaven per presentar-se, van interpretar cinc temes del seu darrer treball “Xalandría” i un de “Llucalquelba”, un de “Mateixos Temps” i un d’”El Llenguatge de les Pedres”, que van estar llargament aplaudits per un públic entès i entusiasmat amb la nostra música tradicional.
Després dels tres concerts el jurat, format per personalitats com Iñaki Peña de Ràdio 3, president Honorífic del Festival; Mario Correia d'Ediciones Sons da Terra de Portugal i president del Jurat; Juan Antonio García Cortes, de l'Auditorio Ceutí de Murcia; Miquel González, del Festival de Vilanova i la Geltrú i Jesús Barroso, de Canal Sur de Andalucía, va valorar S’Albaida com al millor grup d'aquest concurs internacional. El premi suposa l’actuació a diversos festivals de renom i 1500 euros de gratificació per a la millor formació.L’actuació asturiana de S’Albaida va atraure també diversos programadors d’esdeveniments musicals amb qui els menorquins ja van emparaular algunes actuacions a festivals com el de Málaga o altres concerts també a Portugal.Tot això passava el mateix cap de setmana setmana que es celebrava el IX Concurs Internacional de Folk “Cuartu los Valles”, i la zona del Navelgas acollia també el Campeonato del Mundo de Buscadores de Oro, ja que la zona del Valle del Tineo d’Astúries és ben coneguda pels encenalls d’or que transporta el riu del mateix nom que la població. A l'acte hi van assistir persones de més de 700 nacionalitats que anaven a la recerca d'aquest or fluvial, fet que va propiciar que a una població d’escaços 400 habitants durant l’hivern, s’hi reunís un ambient de fira ben abundant que entre la recerca dels encenalls d’or, les parades d’artesania i el tast de la gastronomia pròpia, també es va deixar acompanyar i va fruir de la profunda música de S’Albaida.
De vegades, sortosament, en música es premia la qualitat, la constància i la sensibilitat pel damunt dels impactes d'artifici que possibiliten les promocions de productes facilons i efímers com les tempestes d'estiu. I ja se sap que quan no queda més remei que pagar per poder publicar, generalment el producte no arriba als mínims presentables exigits per cap mena de reconeixement de qualitat. Lluny d'això, S'Albaida deixa el pavelló de Menorca en molta alta estima en un mercat com l'espanyol que, gairebé per norma, tot el que té accent català o regust d'aquesta cultura i llengua, és apartat sistemàticament. Això pero, amb el grup menorquí no es dóna de cap manera, perquè el públic entès preferencia la qualitat i l'especulació cultural a qualsevol altre paràmetre que tingui a veure amb prejudicis ètnics. El grup ha tornat a Menorca ben satisfet, i amb un premi que els suposa un regal afegit a la celebració dels seus 10 anys de vida. Un regal que reben amb els braços oberts i que els dóna encara més energies per a pujar als múltiples escenaris que els esperen en el decurs de la seva gira d’estiu, que no para de créixer en demandes cada dia.

Amor petit, amor regalat


Gràcies per la música i pel sol i per les estrelles. Gràcies per les perles dels teus ulls que em miren fix, que em travessen. Per l'aire suau i calent que em fas percebre només amb el ser conscient de la teva existència, i el quasi sentir que les orenetes m'atansen els cabells. Coses que feia molt temps que no notava, que no sentia tan profundament de veritat. Que ningú no despertava en mi sinó apòcrifament. Que em fan tenir la il·lusió que crèia acabada, exhaurida perquè el meu cor estava orfe de motius. El meu manantial estava sec, i els meus llagrimers eixuts de tant de plorar. Quin regal haver-te vist, i haver-te olorat, i haver-te percebut, haver-te estimat i haver estat al teu interior fruint de la teva intimitat tan dolça. Quin plaer saber de la teva existència. Quin goig haver-te parlat, i haver rigut al teu costat, i haver sentit amor net. Quina joia, dona esperada. Olors i flors, aroma de terra mullada i de bosc humit. Tot sembla talment màgic, quan en aquesta tarda d'estiu tinc tots aquests sentiments i sensacions. I que a cada moment de pau interior, sàpiga adreçar-me a tu que el fas possible, per dir-te com n’és de fantàstic! Gràcies amor, amor petit, amor ara conegut, per cada aurora i cada lluna plena, per cada estrella que cau en el nostre cel illenc, per cada minut de serenor, i de joia, per cada gota de pluja que el cel vessa, per cada raig de sol filtrat pels núvols, per cada gra de blat que germina, i pels millors paisatges de Menorca, on ets i que comparteixes al meu costat, radiant i feliç, a cada moment, rient feliç i agafada de la meva mà, fent-me petons dolços com la mel libada de les abelles en aquest estiu nostre, que fa que ens estimem, de vegades d'amagat, però que ens estimem molt i molt i molt, amb bogeria i en la distància i en la proximitat. Gràcies per les oportunitats que em dónes per descobrir-ho, que són en el fons oportunitats per descobrirte i descobrir noves i joves sensacions.
N’hi a prou amb aquesta fruïció que experimento per a plaure’t? a tu que n’ets l’artífex, la poetessa que el provoca. Necessites dona, el meu agraïment?, o et conformes amb que jo en gaudeixi en perfecta simbiosi amb la natura i la ment, amb tot el potencial de la meva ment lliure.
Penso, només, inexorablement en tu. Amb la bonica sensació del teu cos i el meu quan s'entrellacen enmig de l'escalfor nostra que crema.
Quin goig i quina sensibilitat, tocar suaument la teva pell jove i fina, carregada d'enegia vital, que m'omple el cor i l'esperit, el cos i l'ànima, només de pensar-te.
I entre somnis i realitat et tornes encara més bonica, més desitjosa, més desitjada, més sensual, més encara, molt més cada vegada...estimada meva ponentina, ocelleta del Canal de Menorca.

dilluns, 21 de juliol de 2008

És tot gràcies a tu, ocelleta de les Cales del Pilar



Em permeto uns instants per girar la vista enrere i pedonar tots les persones que m'han ofès en el decurs del meu passat recent, i també m'allibero de les que jo vaig poder ofendre. Sóc lliure i em sento lliure de càrregues emocionals amb ningú que no m'estimi com jo ho faig, i expandeixo tot el benestar de la meva vida per mil i una vies distintes, ja que sóc del parer que l'existència és una obra d'art grandiosa i excel·lsa. Confio en el coneixement Universal, que és a la meva disposició i a la de tots els meus semblants, i que en tot moment il·lumina les ments i els camins en tots els aspectes, i m'adono que quan més involucro el meu cor per a prendre qualsevol decisió important, més lliure i eficient em sento. Quant més utilitzo la meva alegria, més augmenta, i menys espai queda per al dolor i per a la por en tots els aspectes. L'amor Universal corre per les meves venes, i mesura i resguarda les meves pulsacions internes com una màquina perfecta que sóc. I com que em sento lliure de manifestar la pau i la prosperitat que sento al meu dedins, desenvolupo la meva vida exactament com jo vull, i com mai abans havia aconseguit estructurar. És gràcies a tu potser, tota aquesta sensació de llibertat? ocelleta tendra i dolça de Ponent.

divendres, 18 de juliol de 2008

Pagar molt i rebre poc ha estat la constant dels Països Catalans


El triangle de la prosperitat i la solidaritat
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Segons el Ministeri d'Economia espanyol en la publicació de les balances fiscals de l'estat, el dèficit a les Illes Balears és d'un 14,20%; a Catalunya d'un 8,70%, i al País Valencià del 6.40 del PIB. Les balances fiscals fetes públiques pel govern espanyol, malgrat el poc entusiasme amb què les han fet, malgrat la forma rebaixada amb què les han presentat, i també malgrat la “cuina” que hi han aplicat, ha deixat al descobert un triangle pròsper alhora que discriminat. El formen les Illes Balears, Catalunya i el País Valencià. I és que, en aquesta ocasió i per enèssima vegada, i fent honor als costums ancestrals i perpetus, també s’ha volgut dissoldre l’esforç històric que ha fet Catalunya, enmig del magma de “les més solidàries”. Els informatius dels mitjans estatals, com era d’esperar, han agafat la notícia per aquí, i en cap cas han posat l’accent respecte de Catalunya. Això era de preveure i de fet el ministre Pedro Solbes, que malgrat ser valencià, ja va advertir en el seu dia que les balances que faria públiques “no humiliarien ningú ni enaltirien ningú altre”. Curiosa manera de veure el que hauria d’haver estat un asèptic exercici informatiu fet amb xifres incontestables -perquè sense dubte ho són-, i no presentant una sèrie de possibilitats de càlcul a la carta perquè cadascú les agafi per on més els convingui i pugui seguir defensant A i B a la vegada i de forma enfrontada sense que el debat aporti res més que la pròrroga “in aeternum” del model espoliador actual.
Davant d’això les institucions balears tenen l’oportunitat d’establir vincles forts amb valencians i catalans. L’entesa és necessària de totes a totes. Els és necessària també als ciutadans de les altres dues comunitats més solidàries, si del que es tracta és de superar un model econòmic que n’asfixia el creixement. L’oportunitat hi és, la predisposició sembla avui millor que ahir.
Però les coses encara van més enllà. I sí, l'administració central ha difós les seves xifres sobre les balances fiscals i, malgrat que hi ha alguna diferència amb els xifres dels informes elaborats per encàrrec de la Generalitat de Catalunya per exemple, les dades són bàsicament coincidents. D'aquesta manera, es desmunta principalment la tesi que Catalunya no és solidària amb la resta de l'estat. Al País Valencià no li ho deien perquè de fet hi governa el PP des de fa molts anys, per la qual cosa els sempre carpetovetònics unitaristes no ho esgrimien en contra de la Generalitat valenciana. I el mateix passava amb les Illes, encara que ara la cosa també ja començava a anar pel mateix camí que en el cas del Principat. Ara han arribat les xifres reals i la veritat del conte del Llop i la Caputxeta. Qui és qui? Ara queda per determinar el grau d'aquesta solidaritat o, millor dit, fins a on ha d'arribar, en xifres, aquesta solidaritat.
Sembla evident que les xifres del dèficit fiscal de les Illes Balears, el País Valencià i Catalunya són excessives. És a dir, no es tracta que els territoris amb majors recursos financers no col·laborin en la redistribució de renda cap als territoris amb menys recursos. No és això. El problema, una vegada acceptat per tots -perquè les xifres canten- que Catalunya (i també les Illes i el País Valencià) col·labora, que Catalunya és solidària, és que aquesta col·laboració potser sigui excessiva i calgui buscar un sistema que permeti, mantenint la solidaritat, quantificar-la en el volum adequat. Està en marxa l'inici del nou sistema de finançament autonòmic, i sembla que aquest és el marc adequat per a solucionar aquest problema. No obstant això, l'administració central ha expressat una oposició frontal a relacionar les balances fiscals amb el finançament autonòmic. Arribats a aquest punt, seria necessari que el Govern central realitzés una reflexió sobre com pot col·locar-se en un nivell adequat, raonable i just el nivell de solidaritat dels territoris més solidaris amb la resta de l'estat. Òbviament, per a entrar en aquesta anàlisi l'administració central, a més d'admetre que les lles Balears, el País Valencià i Catalunya tenen un dèficit fiscal molt important, hauria de reconèixer que aquest dèficit és absolutament excessiu. I la veritat és que, de moment, no ho ha reconegut ni sembla ser que vagi per aquests derroters.
En qualsevol cas, dintre o no del finançament autonòmic -seria raonable que es faci en aquest marc-, aquesta qüestió hauria de ser objecte d'una anàlisi conjunta per a arribar a una solució. Sense aquesta solució, tant el nou sistema de finançament autonòmic com l'equilibri territorial de l'estat seran molt inestables en el futur. I la consciència dels contribuents d'aquests territoris, ara desperta i conscient del que donen i del que reben per aquesta publicació oficial, serà el primer obstacle amb el que es trobaran els governants de Madrid per intentar continuar la justificació de fets injustificables, i d'inversions faraòniques a molts territoris que són a les antípodes de les aportacions fiscals que altres de més necessitats i solidaris -ara sí amb totes les lletres- no tenen ni previstes. I quina coincidència, que en aquest cas els territoris més deficitaris es corresponguin geogràficament amb aquell espai que hom anomena els Països Catalans, encara que jo personalment prefereixo dir els països de parla catalana.

dijous, 17 de juliol de 2008

La Ciutat Comtal es mereixeria ser la seu del nou estament (publicat a Girona Notícies i a Diari Maresme el 18/7/08)


Barcelona, base de la nova Unió per a la Mediterrània
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Nicolas Sarkozy, president de torn de la Unió Europea ha impulsat la creació de la unió pel Mediterrani, que pretén associar les potències mediterrànies europees a projectes de cooperació amb les del sud. La idea inicial de Sarkozy era crear la Unió Mediterrània, així ho havia anunciat durant la seva campanya electoral, fent-la compatible amb la Unió Europea. Aquest projecte va ser mal vist per la presidenta d'Alemanya, la senyora Angela Merkel i s’ha reconvertit en l’actual Unió per la Mediterrània, de pretensions notablement inferiors. L’antecedent és la Conferència de Barcelona de l’any 1995 que tenia com a objectiu fonamentar un espai de cooperació euromediterrània. La presència a París de més de quaranta caps d’estat de països mediterranis podria fer pensar que aquesta iniciativa generarà alguns resultats positius.
El cap del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, va donar la benvinguda a la iniciativa com un "èxit" del Procés de Barcelona i ha defensat la candidatura de la capital catalana per a la seu del seu secretariat, opció rebuda amb "una simpatia majoritària".Segons que va explicar en roda de premsa el ministre espanyol d'Exteriors, Miguel Ángel Moratinos, després de concloure la Cimera celebrada a París, la seu "encara no està guanyada", però tots els països de la regió, inclosa França, comprenen la "legitimitat política, històrica i geogràfica" de Barcelona. La decisió no s'adoptarà fins a novembre i països com Tunísia i Malta també aspiren a ser la seu de l'organisme permanent de la Unió. Moratinos s'ha compromès a treballar per recollir tots els suports necessaris, convençut que Barcelona "gaudeix de la millor carta de presentació"
Encara que no hi va haver foto de família, la cita va acabar adoptant un caràcter històric. La Unió pel Mediterrani (UpM) va néixer oficialment el passat dia 13 a París amb una gran cimera inaugural que va reunir 43 caps d’Estat i de govern en un clima de reconciliació i enmig de crides per la pau al Pròxim Orient. La cimera havia de durar dos dies, però va acabar resolta en una reunió de quatre hores al Grand Palais de la capital francesa. Tot i la brevetat de la trobada, s’hi van poder veure imatges sense precedents, com ara el primer ministre israelià Ehud Olmert i el dirigent sirià Baixar al-Assad asseguts a la mateixa taula, tot i representar Estats que estan oficialment en guerra.
L’ideòleg del projecte, el president francès Nicolas Sarkozy, va donar el tret de sortida a aquesta nova plataforma de cooperació –hereva del Procés de Barcelona– que servirà per reforçar els lligams entre la Unió Europea i els països del sud de la conca mediterrània. L’objectiu és construir projectes concrets que en un segon terme afavoreixin el diàleg polític, com ara la descontaminació marítima, el desenvolupament de l’energia solar, la creació de programes de protecció civil o l’intercanvi d’estudiants universitaris. Després de revelar una declaració comuna d’una desena de pàgines que servirà de pedra fundacional, Sarkozy va proclamar que l’objectiu comú d’aquesta nova Unió serà assolir la pau al Pròxim Orient. “Construirem la pau al Mediterrani com la vam construir a Europa”, va afirmar. A base de què i a costa de qui però em pregunto jo? Espero que el temps no em dóni la raó.
La pròxima trobada dels 43 Estats, a escala ministerial, serà al novembre, quan s’hauran de resoldre qüestions espinoses. En primer lloc, s’hauran de decidir les copresidències, ara en mans de França i Egipte. Els barcelonins i els catalans en general (i suposo que també la resta de ciutadans de l'estat) esperarem que aquesta seu recaigui en la capital de Catalunya, ja que Barcelona va ser la base del que avui ja es pot considerar una iniciativa molt important a nivell euromediterrani.

dimecres, 9 de juliol de 2008

Les llibertats sempre han estat qüestionades, fins i tot en aquests "democràtics" temps nostres (publicat al Menorca i a Es Diari el 12/07/2008)


Llibertats d'acció i d'expressió: causes i reaccions
Santi Capellera i Rabassó*periodista
La llibertat d’acció mai no pot posar en perill la integritat física i moral dels ciutadans. La llibertat d’expressió mai no es pot convertir en un pretext per injuriar, mentir o calumniar. No hi ha dubte que la difícil qüestió és escatir en cada cas concret si es respecten o no els límits intangibles. No és una qüestió objectiva aquesta, perquè al capdavall la jurisprudència mostra la diversitat de criteris i d’opinions que empren en l’argumentari els mateixos magistrats als estrades a l’hora de fer un judici en aquestes matèries.
Conjugar el dret a la seguretat personal amb el dret a la llibertat de moviments no és fàcil. L’estat i la societat han de garantir en tot moment la seguretat dels seus membres, especialment dels més febles, d’aquells grups més vulnerables que són fàcilment instrumentalitzats o utilitzats com a mercaderia. Ara bé, aquesta protecció de la seguretat mai no pot vulnerar el legítim dret a la privacitat i a la intimitat, ni a la llibertat d'expressió ni d'idees. El recurs a la violència com a forma per neutralitzar conductes agressives de ciutadans que es prenen la llibertat de fer i desfer al seu aire és l’últim recurs, certament és l’últim, però no es pot ni s’ha de descartar, perquè descartar-lo és una forma ingènua de sortir per la tangent i d’oblidar que, de vegades, la persuasió a través de la paraula, a través de l’enfilall d’arguments que la racionalitat basteix amb elegància, no és prou convincent per redreçar determinades males pràctiques i actituds de la bèstia bípeda. Aquest és un cas; però hi tenim l'altra cara de la moneda.
No hi ha cap mena de dubte que la tolerància té límits. La dificultat rau a discernir les fronteres d’aquesta virtut que, si esdevé molt elàstica, es converteix en una forma d’indiferència activa. El dret a la llibertat d’expressió, de moviments, d’associació, de creences i de pensament cal que es complementi dialècticament amb el deure de respectar la dignitat, la integritat i la intimitat de les persones. I alhora cal que els censors de totes les menes, que mai no han estat eradicats de cap de les maneres de cap societat que sigui o hagi estat tal, es plantegin que, de vegades, matar els missatgers no fa sinó augmentar la rellevància d'allò que volen evitar que sigui divulgat a tota costa. Cal anar de cara al problema que els afecta directament i enfrontar-lo de manera civilitzada i democràtica, i no pas atacar o carregar-se a qui fa que aquest problema aflori en qualsevol de les formes possibles. Voler obviar la realitat del que passa al nostre entorn és voler ser cec i sord, i fer cas omís del que és constatable. I voler que les mentides per omissió siguin grans veritats apòcrifes, és voler-se fer un món a la mida pròpia com era el cas del xou de Truman. És viure a la inòpia política i social vaja.
Les forces de seguretat d’un poble civilitzat han de conèixer totes les estratègies possibles per resoldre els conflictes i la violència potencial o real a través de la paraula, dels processos de mediació i de negociació que, en ocasions, són més lents que la força bruta, però més eficaços. Cal, doncs, esgotar totes les possibilitats per no caure en la lògica de l’acció i reacció que, com ja va assenyalar fa molts anys Martin Luther King, en inspirar-se en Mahatma Gandhi, és una lògica que genera més violència i més ressentiment a mesura que s'aplica de tal forma. Ara bé, cal fer notar que, en circumstàncies límit, no hi ha altre remei que transitar de la persuasió a alguna forma de coerció, especialment quan hi ha en joc els drets fonamentals de ciutadans innocents i vulnerables que miren de viure pacíficament i exercir lliurement la seva ciutadania. I el mateix passa en les formes parlades de les llibertats. Tolerar aquestes males pràctiques i agressions és una forma de torpedinar les bases del que Karl Popper va anomenar la societat oberta, on definia les seves notables contribucions a l'epistemologia. Popper, era un filòsof social i teòric del liberalisme, i també un defensor d'aquesta denominació de la societat enfront dels sistemes com ara el comunisme i el nacionalsocialisme, perquè segons la seva concepció resultaven totalitaris. No obstant això, per a comprendre les seves posicions polítiques cal partir de les seves aportacions a la teoria del coneixement. No podem caure en l’antropologia de la negativitat, però tampoc en la rousseauniana, que radica en l’entranya del pseudoprogressisme de llibre d'estil social. O dit en una frase més planera: de vegades les reaccions excessives a les accions i expressions són vergonyants i estan fora de lloc i de tot dret.

dilluns, 7 de juliol de 2008

Reflexos



Quan trobis un mirall ja hauràs començat el joc. És el que tu decideixis, el teu. Pot tenir qualsevol mida o forma, i pot ser on tu vulguis que sigui. Fins i tot pot ser el de les aigües cristal·lines d'un matí qualsevol a la platja de Son Bou, a Menorca. L'orientació de fet no té cap importància, de fet tant se val. El lloc on et reflecteixis pot ser un mirall de paret, o un mirall embruixat, o un mirall de mà recobert d'argent. Podràs trobar-los a qualsevol platja neta, o a qualsevol estany o rierol, o a qualsevol mirada. A l’hora de fer la tria no tinguis por d’equivocar-te: quan el trobis sabràs de seguida que es tracta del teu mirall. Ho sabràs perquè aquest serà l’únic on no et miraràs a tu mateix o tu mateixa, ni t’importarà què amaga a l’altra banda. Només sentiràs un desig profund de travessar-lo. Sense que t’importi res més. Quan el tinguis, agafa’l delicadament. Mira’l sense mirar-te. Gira’l. Ressegueix-lo amb els dits sense tocar-lo. Busca-hi on comença la música. On s’amaga la porta de les meravelles. On les cireres deixen de ser flors de color blanc i on les maduixes comencen a tenir aquell sabor de boca melosa, d'estiu calent, de desig imperant. Juga amb les formes i colors que hi apareixen però no intentis identificar-les. Deixa’t relliscar, invertir, pintar, imitar. Deixa’t descompondre. Deixa’t anar sense por. Quan trobis la porta, prepara la mà per obrir-la. I quan estigui completament preparada, aparta-la del pany immediatament. No és la mà la clau d’aquesta porta. És alguna altra cosa que encara mai no s’ha pogut desxifrar. Si tens un impuls incontrolable de tocar el mirall abans d’hora, deixa’t endur per la bellesa de qualsevol forma i ressegueix-la fins a reconèixer-t’hi. En la forma, no pas en la imatge ni en el fons. Guarda-la a la memòria per quan et calgui. Posa-li un nom i repeteix-lo fins que ja no necessitis tocar el mirall per travessar-lo. Fins que ja no necessitis saber quina és la seva clau. Fins que ja no necessitis res. Aleshores, de cop i volta descobriràs que el cristall es torna tou... t'hi descobriràs a l’altra banda. Hi seràs tu mateix o tu mateixa, i et veuràs amb tota claredat. Ho descobriràs per l’olor vermella de cirera, i la textura de la maduixa que està a punt de mossegada. I perquè l'única música que sonarà és la que només se sent si es porta a dins, si brolla del cor i dels sentiments, si és autèntica.

Sobre els babaus Quim Torra i Pere Aragonès, dos exponents de la imbecil·litat i niciesa política que ha comandat i comanda aquesta trista, pobra i dissortada pàtria anomenada Catalunya, en que a molts ens va tocar néixer

Torra i Aragonès fan competència per indignar l’independentisme inconformista   Aragonès parla de referèndum abans del 2030 i Torra critic...