dilluns, 31 d’octubre de 2016

La Tuca era una gosseta beagle dolça, manyaga i intel·ligent, heretada pel meu amic Enric Paradís del seu pare, i representava la darrera part vital d'aquest


Rèquiem per la Tuca, amiga d'excursions del Bruno

*Santi Capellera i Rabassó, periodista



Feia dies que estava malalta. Tossia, li faltava l'aire i es cansava. Una forta pleura li ha emplenat els pulmons d'aigua i ha acabat amb ella a gairebé 14 anys. Llei de vida, trista llei, sovint, però llei inexorable. Avui, doncs, just al cap de dos anys i dos mesos que es morís el meu entranyable Bruno (31/08/14), li ha tocat a la Tuca, la seva amiga de l'ànima i d'excursions pel Garraf, el Montseny, Núria i mig país més. Van ser gossos forts i valents, orgull dels cans. Per això demà aniré a Montornès, prop del brogit dels motors del Circuit de Catalunya, a enterrar-la, al costat d'on reposa el meu estimat gosset, a casa del meu amic Enric. L'acompanyaré en el seu especial sentiment, recordant totes les hores que tots dos vam gaudir de bona conversa i coincidències en molts ideals, mentre tots quatre trepitjàvem sense descans els camins rurals del país.

La Tuca i el Bruno van ser el llaç de la nostra amistat, fa anys, un dia passejant per Viladecans, prop de casa seva. Ens vam veure pel carrer i, de seguida ens vam mirar i vam conversar mentre aquells dos s'oloraven... Tenir un beagle és tenir un gos molt especial. Per això els que també en tenen també et troben especial a tu. Els beagles, bàssets, grans olfactejadors cabuts quan troben un rastre, tossuts, cridaners, personalistes en ells mateixos, i delicats i comediants quan convé, que és tot sovint sobretot si, com era el cas d'aquest que ens ocupen, són uns mimats i uns consentits que t'aixequen la camisa abans que els badis boca. Que volen per pena en molts moment, sobretot quan els grates les grans orelles de què disposen per netejar-les. Allò sembla una tortura i un martiri, a jutjar per les ganyotes, els gemecs exagerats i els gestos de voler fugir que fan. Sempre, però, acaben acceptant que allò els és un bé. Aquesta és una petita evidència que, en la resta de les coses del seu voltant, són exactament iguals que en el de les orelles. Golafres i còmodes, quan poden ja són al teu lloc del sofà, llit o seient del cotxe. Entranyables, perquè de gossos convencionals en tenen ben poc. I sí que tenen molt de persones. Els beagles. Britànics per antonomàsia i en el seu ADN.

La Tuca i en Bruno tenien molt bona relació. Correcta. S'ignoraven sovint alhora que es respectaven. La Tuca, en una de les seves trapelleries canines, de joveneta, havia fugit del control de l'Enric i havia acabat sota un cotxe amb la pota del darrere trencada, la qual cosa li va fer arrossegar una petita coixera la resta de la seva vida. Fins avui, que ha finat. Malgrat això, l'Enric i ella havien batut un rècords en caminar més de 90 quilòmetres plegats en pocs dies. Medalla d'Or!

M'explicava un dia l'Enric mentre anàvem tots quatre per un dels camins de la Serrelada del Garraf, que de cadelleta, a tres o quatre mesos, li havia caigut accidentalment per un desguàs d'un canal i que l'havia pogut recuperar a la sortida, a l'altra banda del camí. Encara riem ara explicant la careta d'espantada que feia. I és que, aquests gossos, tots ells, són una meravella plena de sorpreses de tota mena. 

Avui la Tuqueta bonica ha marxat a veure el Bruno, i jo la trobaré molt a faltar. I mentre escric això amb els ulls molls, em vénen a la memòria tots els quilòmetres que vam fer, amb fred i neu, amb calor i sol de justícia, per molts indrets que, si no hagués estat per aquella situació, mai no hagués descobert. Com un dia a Núria, que en Bruno va marxar darrere  el rastre d'un isard, mentre que la Tuca, ja experimentada en fugides descontrolades amb conseqüències nefastes, es va quedat al redós de l'Enric mentre jo em desesperava cridant el Bruno perquè tornés. És l'instint, superior a cap ensinistrament per bo que aquest sigui: preval l'instint. Sis hores després, el bandarra Bruno va aparèixer al lloc en què teníem aparcat el tot terreny, en una altitud molt superior al Santuari. I anar remenant la cua com aquell que diu, "ja sóc aquí, què, anem cap a casa a jalar i a descansar?". Gran i inigualable Bruno. I quins personatges, el beagles, a Déu gràcies que existeixen. I tant. 

El Francesc de Roma, aquell que alguns anomenem Papa, va dir que els gossos també tenen ànima. I jo m'ho crec. I per això dic, gràcies Tuca, per haver fet palesa ta teva ànima, haver comportat que la Diana, la filla de l'Enric (que quan va néixer tu ja eres a casa feia molts anys) t'emplenés de crema Nivea i et fes les mil i una mentre restaves en silenci acceptant el repte. Eres així de bona i soferta, Tuca.

Gràcies, Tuca, perquè vas patir que el teu amo -el pare de l'Enric- marxés d'aquest món en poc temps, i vas seguir estimant la família amb l'Enric al capdavant, la seva esposa Ludmila i la petita, que avui quan has caigut sense vida s'ha desesperat perquè ha vist desaparèixer un dels seus referents des que va arribar a aquest món. Gràcies, Tuca, bonica. Fins sempre, amiga de l'Enric, del seu pare i del Bruno, amiga i companya d'excursions inesborrables.   


Sobre els babaus Quim Torra i Pere Aragonès, dos exponents de la imbecil·litat i niciesa política que ha comandat i comanda aquesta trista, pobra i dissortada pàtria anomenada Catalunya, en que a molts ens va tocar néixer

Torra i Aragonès fan competència per indignar l’independentisme inconformista   Aragonès parla de referèndum abans del 2030 i Torra critic...