L’illa
de Mariano “Robinson Crusoe”
Santi
Capellera i Rabassó *periodista
"No
vull una Espanya sense Catalunya ni una Catalunya fora d'Espanya i
d'Europa". Amb aquestes paraules, amanides amb l'amor i el respecte
que sent pels catalans i per Catalunya, Mariano Rajoy deixava palès
un cop més el seu immobilisme en el problema de la consulta
convocada per Artur Mas. Durant el debat sobre el traspàs de les
competències en matèria de referèndums portat a terme al Congrés
espanyol, formalment distint per la pràctica inexistència de crits
o desqualificacions, es va parlar molt de diàleg i d'apropaments
però, en una frase molt comentada en la qual afirmava que, en cas
d’independència, Catalunya sortiria de l’euro, d’Europa, de
l’ONU i fins i tot del Sistema Solar... i que acabaria com l’illa
de Robinson Crusoe, el president del Govern espanyol tancava la porta
a tot possible acord, perquè, de fet, ni el PP ni el PSOE hi volen
posar cap mena de voluntat, ni accepten que el poble de Catalunya
pugui expressar la seva voluntat i poder decidir el seu futur i la
relació que vol tenir amb l’Estat espanyol, si és que en vol
tenir alguna.
L'escut
constitucional, és a dir, l'argument de la legalitat, serviria si
ens trobéssim davant un problema jurídic, que es podria arreglar si
el legislador volgués. Els partidaris de la consulta han insistit en
buscar el seu encaix legal i han proposat diverses vies per fer-la
factible, i el mateix Tribunal Constitucional donava a conèixer els
seus raonaments al respecte amb la conclusió que “aquest problema
territorial s'ha de resoldre mitjançant el diàleg i la cooperació”,
la qual cosa pressuposa una clara voluntat d'arribar a acords. De
fet, els ciutadans han constatat recentment un canvi de la
Constitució espanyola que no figurava en cap programa electoral, que
els afecta directament i sobre el qual no han estat consultats de cap
manera. Un canvi per poder afavorir els mercats, pensat i dictat des
de la cancelleria d’Angela Merkel, a Alemanya, l'única que es veu
que sí que té poder per fer canviar la carta magna espanyola. És o
no, doncs, la voluntat el que mana i permet, i no pas l’immobilisme?
La qüestió és política i no pas de legalitat (i ho reitera algú com Miguel Herrero de Miñón, gens sospitós d'independentista català i un dels pares de la Constitució) i només des de la
política s'hi pot trobar la solució. Perquè quan les lleis (els
totalitarismes també en tenen de lleis) impedeixen la màxima
expressió de la democràcia, que és poder votar a les urnes, flac
favor fan aquestes lleis a tal democràcia.
Seguir
personalitzant en la figura del president Mas el procés català és
seguir el relat de la premsa conservadora de Madrid, i enterbolir l’anàlisi real de la situació. El procés català no
depèn del que faci o deixi de fer Artur Mas, sinó del moviment
popular majoritari que s’ha format. És a totes les reivindicacions
de tot aquest moviment de ciutadans catalans al que s’ha de donar
sol·lució. Posar al mateix nivell la demanda d’un referèndum per
donar sortida democràtica al conflicte i el NO de l’establishment,
al meu entendre, ni és el mateix, ni té la mateixa força ni és
encertat.