diumenge, 18 de maig de 2008

El Caserio ha estat el referent de l'imperi del formatge (publicat a Es Diari el 19 de maig de 2008)

Matías Montañès, l'homenot del formatge
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Entrevistar cada dia un personatge menorquí o que tingui a veure amb Menorca, representa rebre una dosi molt important de cultura i de maneres i estils de fer illencs. Tinc la sort de poder fer aquesta feina que tant m'agrada i de la que n'estic enamorat, que a més, i ho he dit munió de vegades, m'eniqueix des de tots els aspectes, es mri per on es miri.
Fer un programa com Quadrant de Menorca (IB3 Ràdio de sis a set del capvespre) significa gaudir de tots aquests regals que la mateixa feina i el convidat aporten. I jo tinc la sort que això em passi cada dia.
Sóc ric en saber, i aquesta realitat em captiva. I ho sóc perquè cada dia afegeixo al meu sarró una nova experiència comunicativa que, precisament, em regala qui entrevisto. Un altre dels convidats destacables de Quadrant de Menorca va ser Matías Montañès, expropietari de l'empresa Industrial Quesera Menorquina, i artífex del naixement i vida posterior dels famosíssims formatgets en porcions El Caserio.
Entrevistar un home com Montañès representa endinsar-se en un món empresarial insòlit, ja que l'home s'ha forjat aquest seu imperi durant molts anys, i ha aconseguit les màximes cotes dins el món dels negocis de Menorca.
Veure parlar Montañès de les seves empreses, dels seus fills o de Menorca no té parangó, ni gairebé diferència, perquè després d'haver estat amb ell prenent un cafè mentre fèiem la prèvia de l'entrevista, me'n vaig adonar que no sabia ben bé què enlairava més. Perquè òbviament estimar-se s'estima més la família, però crec sincerament, que a molts pocs punts de la resta de valors que com a persona té: la seva feina i la seva terra.
A diferència d'alguns menorquins amb parers diferents, Montañès es va confessar a Quadrant de Menorca com un menorquí català que no veu cap mena d'incompatibilitat en aquestes dues connotacions, i va dir que entre elles més aviat hi troba força confluències i no pas a l'inrevés, sense que aquest fet representi cap perjudici de cap mena, sinó ben al contrari, ja que les aportacions sempre enriqueixen i no resten, tal com va assegurar davant els micròfons d'IB3 Ràdio.
En Matías Montañès em va semblar un altre dels homenots que el gran Josep Pla hagués retratat d'haver coincidit cronològicament amb ell. Ja de molt jove beu de les fonts del negoci familiar, atès que el seu pare ja es va dedicar de ple al negoci de la llet i del formatge. Però el nen Matías és enviat a Barcelona, i estudia en una de les escoles més emblemàtiques de l'àmbit català i barceloní d'aquell temps, i que a més estava lligada a l'èlit social de la Ciutat Comtal en molts aspectes. Era una de les millors escoles barcelonines i catalanes de l'època, i el pare Montañès va enviar el seu “tito” a estudiar allà. Cal dir que puc asseverar aquesta informació del centre de primera mà, ja que encara que quinze anys més tard que ell, jo també en vaig ser alumne i sé de què parlo.
Als Escolapis de Sarrià s'hi anava a aprendre, com és lògic, però també s'hi anava a fer relacions socials. I en Matías Montañès hi va fer vida molt anys allà dins. Per això és un home que té molts amics, i molts d'ells molt bons, encara que potser no li han fet cap altra falta que per gaudir de la seva amistat en l'aspecte més pur. En el decurs de l'entrevista vam recordar aquell carrer de les Escols Pies, que acaba molt amunt, cap a la muntanya, en una majestuosa entrada amb una gran plaça enjardinada, i amb el seriós edifici vuitcentista del col·legi al fons, que amb una monumental presència fa badar quan algú el veu per primera vegada. Els Escolapis de Sarrià són tot un món, i tot un referent.
Montañès ja va ser un nen prodigi en l'aspecte que a vint-i-un anys ja havia acabat la carrera de perit mercantil. Mentre estudiava a “can colapi”, entre classes d'“hermano” i “hermano”, s'anava preparant també per aquest examen. I el va aprovar. Des de llavors que treballa, perquè va tornar a Menorca i va entomar les regnes de moltes coses familiars, i a la llarga entre elles les de la marca El Caserio.
Entre la creació de l'emblemàtica capsa de formatgets en porcions i la venda a Krafft van passar 75 anys. La història de El Caserio queda de manifest i de testimoni de com es crea una gran marca, que a l'hora de la seva venda a una multinacional encara genera més beneficis dels que va donar mentre va ser de domini menorquí amb les famílies Montañès, Mir i Orfila de puntals a Menorca, i amb una petita part de l'accionariat i la distribució en poder de Massanés Grau (formatges MG) a la Seu d'Urgell i a Barcelona. El Caserio es va vendre malgrat el sentiment interior i l'estima dels seus creadors cap a la firma, però Matías Montañès, que en un moment determinat havia estat el revulsiu de l'empresa, no va voler que els dividends que la venda va generar marxessin de Menorca, i en contra de vents i tempestes dels seus assessors, amics i familiars, va reinvertir en i a Menorca, cosa que potser molta gent no sap, i que va dir explícitament a Quadrant de Menorca. Crec, personalment, que aquest és un gest que l'honora.
Avui, Montañès és l'amo d'un imperi comercial i empresarial que té seu a l'Illa, i que treballa i reverteix els seus beneficis a Menorca. Potser Matías Montañès és un home criticat i qüestionat en alguns aspectes, cosa en la qual no entraré perquè crec que no em correspon i perquè només sé d'ell el que he pogut sentir de la vox populi (ambigua sovint a causa de segones terceres causes), i de la seva propia i de primera mà al meu programa. En tot cas això requeriria una anàlisi periodística de conducta que de cap manera no és l'objecte d'aquest article. Però el que jo puc explicar fefaientment i taxativa és el que em va dir per antena, i fora de registre, cosa la qual plasmo en aquest redactat d'opinió.
A Menorca hi ha un equip de ressonància magnètica que és de titularitat privada, propietat del senyor Matías Montañès i al servei dels menorquins i menorquines. El mateix passa amb una companyia de limousines que va muntar superant molts obstacles legals. És propietari de l'empresa d'atobusos Norte, del Restaurant La Minerva, que tanta gent atreu al Port de Maó i que tanta fama dóna a la gastronomia de Menorca. També és titular de l'Hotel Capri, i té la representació a Menorca d'una companyia d'assegurances entre molts altres negocis, a més de posseïr una de les explotacions agràries més importants de Menorca, Subaida, que dirigeix personalment el seu fill Pedro.
Montañès va invertir en Menorca quan tot això mateix ho podia haver fet en altres indrets, de Catalunya per exemple, on ell hi té una part de les relacions i de la seva història personal, i on aquests beneficis que avui obtè serien triplicats, per raó de mercat i d'habitants, però ho va voler fer a casa, a la seva terra, a Menorca. I ho va fer a Menorca i en negocis que, sense negar que siguin tals, tampoc no existien com a servei públic o complement d'aquest. Per això penso que aquest home és un d'aquells que en Pla hagués referenciat, no només per tot això que explico més amunt, sinó perquè, d'altra banda he contrastat i em consta que, quan alguna persona li ha demanat ajut en alguna cosa personal, si ha estat a la seva mà li ha ofert desinteressadament i se n'ha preocupat. I ho dic en contra de l'opinió d'alguns detractors seus, i perquè me n'adono que com a homenot encara té moltes entrevistes que oferir per explicar coses que, sincerament i a jutjar pel que vaig sentir-li dir, valen molt la pena i interessen.

Sobre els babaus Quim Torra i Pere Aragonès, dos exponents de la imbecil·litat i niciesa política que ha comandat i comanda aquesta trista, pobra i dissortada pàtria anomenada Catalunya, en que a molts ens va tocar néixer

Torra i Aragonès fan competència per indignar l’independentisme inconformista   Aragonès parla de referèndum abans del 2030 i Torra critic...