dissabte, 30 de juny del 2007

La diferència entre els caps pensants de les idees i els homes de palla és abismal (publicat al "Menorca Diari Insular" el 30/06/07)


De líders i espantaocells...
Santi Capellera i Rabassó *periodista

No és gens fàcil, no es pensin, guanyar el lloc i el títol. Ser líder representa haver arribat al màxim, i no tothom pot dir que això li ha estat atorgat pel cel. O se n’és, o no se n’és, malgrat disfresses múltiples i infructuosos intents. Així de simple. Però si se n’és, ja se sap que la persona elegida serà pertot qüestionada, sovint criticada, a més de posada en dubte per tota i cadascuna de les accions –de propia voluntat- que vagi portant a terme en el cercle on aquestes es desenvolupin. Per això fins i tot els seus enemics més acèrrims els respecten. El líder sempre és respectat, fins i tot pel fals adul·lador que, a la mínima, intentarà clavar-li una daga per l’esquena. Aquest fet el veritable líder el coneix. I en això Menorca no és pas diferent d’altres indrets d’aquest nostre llogarret global. Un líder d’entrada ha de tenir les actituds -i aptituds- que generalment, els que intenten ser-ho sense tenir els atributs necessaris, no obtenen –mai- de cap de les maneres. Mai, per molt que s’hi entestin. Aleshores aquests esdevenen els maniquins o peanyes visibles, que els veritables líders –els que manen i controlen les situacions- utilitzen com espantaocells o homes (i dones) de palla per fer reals les seves estratègies, ja siguin polítiques o comunicatives en el cas dels professionals d’aquests segments, a més de molts d’altres als quals això també es pot aplicar amb validesa absoluta.
Heus aquí doncs, que sovint ens trobem amb sengles responsables polítics, o de mitjans de comunicació que no passen de ser això: espantaocells. El líder, el que mou els fils dels titelles que fan d’això, gairebé sempre és a l’ombra, per això sempre queda protegit, malgrat esdevenir el centre de totes les crítiques, perquè la inteligència i la vàlua d’aquest no és compartible. I així funcionen les diferents esferes socials, públiques, privades, polítiques, comunicatives...
El líder té allò que no es pot definir. No es tracta de tenir diners, ni de portar el millor cotxe, ni de vestir la millor roba, ben al contrari: els líders són discrets i poc ostentosos: per això són líders i no pas espantaocells. Els líders no cal que es llevin gaire d’hora. La millor hora de fer la feina, la més important, és quan els que no són líders dormen. Perquè amb el vel de la nit i la calma els venen les millors idees, el brainstorming que l’endemà dóna aquells resultats que ningú no espera, mentre els espantaocells segueixen instruccions i es mengen l’entrepà sense entendre res de res.
El coneixement, ara més que mai, és un factor clau per fer front als nous reptes que se'ns plantegen diàriament. Vivim immersos en una societat on els canvis tecnològics, econòmics i socials es produeixen a una velocitat vertiginosa i a escala mundial. En aquest nou context la gestió empresarial esdevé dinàmica i les empreses han de saber posicionar-se per seguir sent competitives i continuar creixent.
Sovint els professionals amb responsabilitats directives es formulen una munió de preguntes. Què cal fer per estar en condicions d'afrontar els reptes que es plantegen el segle XXI? Estaré preparat per triar a cada moment les millors alternatives per dirigir persones i fer avançar l'organització?
En l'era de l'economia i el coneixement, el talent de les persones i les tecnologies de la informació i la comunicació són clau. En aquest context on les tecnologies tenen un paper essencial, la diferenciació entre les empreses de la comunicació o les formacions polítiques no deriva justament del factor tecnològic, sinó del talent dels seus professionals. És a dir, de la capacitat de reacció que tinguin i de saber innovar ràpidament, de relacionar-se adequadament amb l'entorn i de crear nous valors per als militants de base o pel seu públic objectiu pel que fa als professionals dels mass media. Les empreses de la informació, i també els partits polítics necessiten, doncs, professionals amb talent innovador que puguin provocar el canvi en les organitzacions i que siguin capaços d'assolir resultats superiors en tots els camps. Malgrat totes aquestes possibilitats formatives i acadèmiques, cal dir que no existeixen escoles de líders, perquè tal com dic més amunt, ser líder és un do diví que no es pot ensenyar, com tampoc no es pot ensenyar l’astúcia. Això es porta a la sang. I no es pot confondre amb els que –generalment cobrant per ser utilitzats- ni han estat, ni són ni seran líders de res. Ni destacats en res que no siguin quatre desproposits de maldestre, en els quals s’enfonsen com en unes arenes movedisses, perquè algú altre els ha fet servir de cap de turc. El líder és com el sol, té vida pròpia. I els espantaocells només poden anar fent el que fan constantment: voltes infinites sobre si mateixos i sobre el líder, per anar seguint les passes de l’astre rei fins que aquest els apaga el llum perquè es cansa d’ells, o perquè decideix dedicar-se a altres labors en les quals l’home de palla no hi té cap lloc. I llavors què, espantaocells?

diumenge, 24 de juny del 2007

De com la vella Europa torna, per diverses raons, al conservadorisme més decimonònic. (publicat al "Menorca Diari Insular" el 21 de juny de 2007).


Europa desfila de nou cap a la dreta
Santi Capellera i Rabassó *periodista
La definició de dretes i esquerres en els països industrials més avançats només resulta precisa si es fa en funció de l'etiqueta del rival. Si es passés a un examen de programes i doctrines seria impossible trobar un denominador comú als partits de dretes i als d'esquerres. Així, per exemple, la CDU alemanya va ser liberal o neoliberal, només en els primers anys de la postguerra. I des de fa bastants decennis intenta ocupar un centre que podria definir-se com a socialdemòcrata amb retocs liberals; és a dir, un centre perfectament reversible. A França, Sarkozy té rampells conservadors sobre un programa de govern que signarien sense dolor els socialdemòcrates alemanys; a Bèlgica les urnes es decideixen per raons de política ètnica –encara que no es confessi–; a Polònia la dreta ha triomfat pel seu radicalisme ultramontà i anticomunista; en els Països Bàltics els programes dels governs conservadors els assumiria amb orgull Ludwig Erhard, el pare del "miracle alemany", sustentat per idees liberals.
El món occidental té ofertes cada vegada menys diferenciades per resoldre els problemes socials i econòmics dels estats. Aquest final de decenni està presenciant el triomf de les dretes en el món occidental. Es podria dir que més que una orientació cap a la dreta, el món occidental està mostrant el seu desencantament a unes opcions polítiques que, fent bandera de l'ideari socialista, van desenvolupar en realitat una política maldestra "de repartiment del botí" sense trobar una regeneració dels recursos econòmics nacionals i les bases d'una millor convivència social. És un desencantament que ha motivat les alternances en el poder i la constància en l'absentisme electoral. Cosa que també podria dir-se de Gran Bretanya i els EUA amb els seus sistemes de poder bipolar.
Fins a cert punt estem presenciant un exercici de rutina democràtica de recerca constant de polítics i programes que resolguin els problemes més apressants. Però –i això és l'alarmant– estem presenciant simultàniament un espectacle gairebé fascistoide de culte del poder. Els partits, i sobretot els grans, no promouen la gent d'idees més clares i de millor capacitat de gestió, sinó que construeixen amb passió equips de demagogs i maquiavels d’anar per casa que semblen especialment capacitats per erigir fabriques monopolitzadores del poder. Malgrat tot, el panorama té les seves excepcions, però encara així, la situació inquieta. Perquè en les nacions carents de societats civils estables, i capaces de rebutjar els aspirants a monopolistes del poder, podem observar alguns espectacles en què les màfies ja s'han apoderat de l'economia i dels governs. Sobretot en els estats que van passar sobtadament de la dictadura a la democràcia com ara Rússia i gairebé tots els països satèlits de l’URSS. A pesar d’això, a la llarga caldrà confiar en que els valors democràtics acabin amb aquestes "alcaldades", però malgrat aquesta meva asseveració, això fa posar els pèls de punta quan mirem l’Europa Occidental, perquè en aquesta part del món ja hem patit el fet d’idolatrar el poder pel poder molts anys de la nostra història recent.

dimarts, 19 de juny del 2007

Aquests filòsofs il·luminats...


Quin personatge en Heideger. Podia dir tant que "La mort es la possibilitat de l'absoluta impossibilitat del «ser-hi»", com que "la llengua és la càtedra de l'ànima". La primera afirmació desembossa la mort com la possibilitat més peculiar, irreferent i irrebassable, i que aquesta, en tant que tal, és d'una assenyalada imminència. La segona només fa que afirmar que l'ànima existeix a través de la llengua, fent d'aquesta el màxim referent de la creença en aquest cos imaginari. Només em queda el dubte si el místic alemany crèia que l'ànima era quelcom etèric que després de la mort romanava, o en canvi era un instrument de cordes vocals que moria en si mateixa amb la desaparició del cos. Potser la resposta a aquesta meva ignorància és a la "saviesa" de la seva mirada...; ell potser no se les preguntava aquestes banalitats...ja podria ser ja!.

divendres, 15 de juny del 2007

De com el nacionalisme japonès ha servit sempre per justificar un obscur expansionisme (publicat al "Menorca Diari Insular" el 12 de juny de 2007)


El nacionalisme japonès, espasa de l'imperialisme
Santi Capellera i Rabassó *periodista
El modern nacionalisme japonès es recolza en la seva noció d'imperi –d'imperialisme, caldria dir–, sobretot arran de les invasions de Corea i Taiwan al segle XIX, però va créixer i es va consolidar amb l'establiment del règim militar dels anys trenta del segle XX.
En un moment determinat del 1918, al final de la Primera Guerra Mundial, s'estableix al Japó l'anomenat govern Meijí, que fa passar a aquell país de l'Edat Mitjana a la societat capitalista de cop, i que veu en la guerra grans possibilitats de territoris i mercats.
El govern Meijí també va exercir un fort control sobre les religions dels habitants del país. Durant el període Edo hi havia tres religions: el xintoisme, el budisme i el confucianisme (el cristianisme estava estrictament prohibit pel Bakufu, el govern Tokugawa). Importats de la Xina els segles VII i XVI, budisme i confucianisme es van assimilar al xintoisme, la religió oiginària del Japó, un tipus d'animisme politeista en el qual tot el que es troba a la natura com el sol, l'aigua i la terra, té el seu esperit.
El Ministeri de l'Interior de l'època va instituir el xintoisme i va regular els santuaris de les zones rurals. Davant la diversitat de déus adorats en aquests santuaris , incloent herois del folklore divinitzats per la seva lluita contra el poder governamental, van decidir de classificar-los i van considerar els més adeqüats aquells que, precisament, veneraven la família de l'emperador, i van abolir-ne la meitat dels de l'àmbit rural.
El nacionalisme japonès dominant d'aquell moment es caracteritzava per dos aspectes ben definits. Primer, no anava de la mà del republicanisme com a França, ni del racionalisme ni el secularisme o dels moviments independents, com a l'Índia, snó que desembocava en una ideologia oficial lligada a una cort específica, semblant a que passava a la Rússia i Prússia imperials. En segon lloc, el nacionalisme japonès es va crear a partir de la combinació de mètodes: l'emperador era el pare de la nació, i com a mesura de reforç d'aquest discurs, el govern obligava a retre homenatge al seu retrat, tal com també passava a l'Espanya franquista. Aquest episodi històric il·lustra, una vegada més, l'estratègia de la combinació de la tecnologia "occidental" i "moderna" amb els valors "orientals" i "tradicionals" japonesos.
No obstant això la teoria de l'Estat nacional plantejava un problema. Si afirmava que tots els subjectes eren membres d'una única nació que compartia un avantpassat comú, és a dir, la família imperial, com podien els teòrics de l'Estat nacional defensar la lògica d'aquesta posició després d'incorporar al país, com a "japonesos", els habitants forans de Corea i Taiwan?.
Aquest problema en canvi, no va afectar l'administració anglesa de l'Índia perquè malgrat que el país va ser colonitzat, la poblacióno es va identificar amb els anglesos, igual que va passar a Menoca amb la colonització britànica, que va durar garebé 100 anys en tres etapes distintes.
Per contra el govern japonès va annexionar Corea i Taiwan com a part del Japó, i coreans i taiwanesos van ser obligats a ser japonesos, malgrat que els economistes de l'època van augurar al govern que les despeses d'assolir aquests nous territoris serien més importants que els beneficis que aquests generarien, ja que en aquests indrets la pobresa natural i social era extrema, comparada amb la riquesa quev s'havia generat, en tots els camps dins el territori japonès. Amb tot, els responsables van creure que els beneficis militarsserien més importants que les despeses econòmiqes, i en conseqüència aquestes regions van ser annexionadesc i van passar a formar part del Japó. Ls seus habitants van ser obligatsa tenir nacionalitat japonesa i es van implementar polítiques d'assimilació centrades, bàsicament, en l'ensenyament de la llengua japonesa i en el culte a l'emperador.
Els consellers britànics i francesos que treballaven pel govern japonès van posicionar-se en contra d'aquestes polítiques, perquè seguint l'exemple de l'administració colonial britànica, van acnsellar apostar per un govern indirecte que es pogués servir de les estructures de poder nadiues i maningués els costums tradicionals, ja que aquest fet podria ajudar a minimitzar una reacció violenta antijaponesa i a retallar les despeses del govern colonial.
Malgrat tot, molts japonesos invlucrats en el procés d'organització de la política del país, així com la majoria dels intel·lectuals, es van posicionar a favor de l'assimilació. La raó principal era que "una administració indirecta no podia garantir que aquestes regions es mantinguessin fidels al Japó en cas de ser envaïdes per una força occidental". D'aquesta manera es va justificar la necessitat de convertir els seus habitants en "japonesos lleials a l'emperador". Conseqüentment, coreans i taiwanesos van passar a ser considerats bjectius d'integració nacional.
A diferència de les diverses potències occidentals, el Japó modern i el nacionalisme japonès no posseïen una civilització universal o unes idees prou atractives fora de les seves fronteres, i per tant, l'única forma d'integració possible consistia a advocar la figura de l'emperador i la llengua nipona com a instruments en la unificació nacional dels territoris.
Com que el govern japonès no podia atribuïr l'apropiació territorial emparant-se en la propagació d'una civilització universal, i atès que aquests territoris es trobaven a les regions circumdants del Japó, es va vav decantar per fer servir l'argument que la nació japonesa estava relacionada amb els habitants d'aquestes regions. En relació a la "nació híbrida" (nació de nacions encapçalada pel Japó com a nació dominant en relació als territoris annexionats de Corea i Taiwan), denominada així pels japonesos envers la teoria de la nació pura, que era considerada només en referència estricta al territori del Japó. La teoria de la "nació híbrida" i el lema de la "unitat asiàtica", van tenir el seu punt àlgid a la dècada de 1930 i durant la Guerra del Pacífic.
A banda de les persecucions polítiques, especialment contra els comunistes, l'agressivitat expansionista japonesa va quedar prou ben reflectida amb motiu de la invasió de la rica regió minera xinesa de Manxúria l'any 1931. La invasió japonesa a gran escala de la Xina el 1937 es pot dir que va ser un precedent indubtable del que passaria a la Segona Guerra Mundial, si és que no en va ser també una de les causes, tant o més decisiva que la Guerra Civil espanyola i la invasió alemanya dels Sudets. Aquesta invasió, que va durar fins el 1945, i que reflecteix el nacionalisme japonès d'aquell moment, va provocar la mort d'uns 2.600.000 civils xinesos i va fer-ne presoners de guerra entre mig milió i un milió.
Molts d'aquests presoners eren dones, a les quals van obligar a prostituir-se, les anomenades "dones confort", si és que no eren directament violades i assassinades. La controvèrsia sobre si el Govern del Japó ha de demanar perdó per aquests crims, que determinats acadèmics, com ara el professor de la Universitat de Yale Adam Jones, no dubten a qualificar de genocidi de gènere, està amarada d'un nacionalisme tancat, essencialista, i gens dúctil com aquell que, en el seu moment, va portar al suïcidi al, per altra banda, gran escriptor Yukio Mishima.
Segurament el millor representant d’aquell nacionalisme postbèl·lic que es rebel·lava contra una societat que, segons ell, havia quedat enfonsada en la decadència moral i espiritual. I és que el nacionalisme japonès, almenys aquell que va portar el Govern d'aleshores a emprar armes de destrucció massiva, s'ha basat sempre en una fantasia: la superioritat racial dels japonesos en relació amb els altres pobles asiàtics.
Però la brutalitat que va ser que els nord-americans decidissin llançar dues bombes atòmiques sobre territori japonès poc abans d'acabar la guerra, ha emmascarat les ànsies destructives del nacionalisme imperialista conservador japonès i la seva pervivència en el temps, malgrat la tasca democratitzadora postbèl•lica del general Douglas MacArthur. Després de la derrota, l'exèrcit d'ocupació nord-americà va eliminar de les escoles l'ensenyament de la mitologia, i Corea i Taiwan van ser separades del Japó. Sota la política de col·laboració dekls conservadors japonesos amb l'administració nord-americana i la disminució del territori japonès, la teoria de la "nació híbrida" va perde popularitat mentre que l'altra teoria, la de la "nació pura" va prevaler socialment. No obstant això, a partir dels anys vuitanta, ia amb el ressorgiment del Japó com a potència econòmica mundial i el conflicte amb es EUA, va tornar a prendre embranzida la teoia de la "nació híbrida", en un nou episodi de la reconstrucció de l'autoimatge dels japonesos. Una qüestió, la història de la qual, encara resta oberta.
Tal vegada hagi arribat l'hora de revisar-ne les conseqüències, i potse, si aquestes esdevenen, tal com tots els contrastos i les afegides sospites indiquen, aleshores a alguns plítics japonesos els caurà -o si més no els hauria de caure- la cara de vergonya . Tal vegada, aleshores, a alguns polítics japonesos els caurà la cara de vergonya pel fet de repetir cada any sense ruboritzar-se el ritual de visitar el santuari on hi ha enterrats indesitjables criminals de guerra. Pares o hereus molts d'ells, d'aquests conceptes de "nació híbrida versus "nació pura", que van portar a dos pobles sobirans fins a aquell moment, ha haver de, tant sí com no, formar part d'un concepte nacional que els era aliè, alhora que els odiava pel que eren i pel que no eren, i que al mateix temps els va convertir en esclaus durant molts anys de les idees imperialistes i d'expansió territorial japoneses.

divendres, 8 de juny del 2007

Beirut, mon amour (dedicat a molts, i moltes)


Quina tristesa interior sento davant aquest espectacle dantesc que els meus ulls contemplen. Vaig poder veure fa pocs mesos les conseqüències de l'atemptat de la terminal 4 de l'aeroport de Barajas, a Madrid, dues hores després que aquest s'hagués esdevingut i, sincerament i sense voler-li treure importància, allò semblava una maqueta al costat de la monstruositat que es pot divisar aquí pels quatre cantons. La imatge n'és una petita mostra. Fa quasi 40 anys que aquesta ciutat (que havia estat moderna i amb tota mena de serveis; meravellosa, que per això l'anomenaven la Perla de l'Orient Mitjà -i al Líban el país dels cedres-) pateix els atacs quasi ininterromputs per part de totes les faccions que participen en aquest grotesc, lamentable i rocambolesc conflicte de la regió. Els arbres encara romanen a la majoria d'indrets del país: bellissims. Però dissortadament, la ciutat que un dia va mereixer aquest preciós denominador, ha deixat de tenir tota connotació de perla. El Líban és gran. Més que gran és allargat en una mena d'ull de poll de Síria, i d'ungla d'Israel, i per això, per aquesta seva situació geogràfica, paga totes les conseqüències dels que volen ser acreedors del domini total d'aquest estrategic lloc, pel que fa al conflicte àrabo israelià. La impressionant belicositat de la zona no té parangó. El país és amable, tret de Beirut on la desconfiança general, per raons òbvies, és la divisa arreu. Les seves gents s'han resignat a viure enmig d'aquesta lacra social que ja comptabilitza centenars de milers de morts, i més de dos milions de ferits i afectats pels danys "colaterals" en mig segle de conflicte armat, tal com eufemisticament es denominen en l'actualitat aquesta mena de desgràcies, per tal de justificar l'injustificable. És el món sense control, on la vida no val res, no es valora, la de ningú, la que sigui. Perquè tot és i els és a tots igual. Trist. És la societat sense cap esperança a curt termini. Es pot comprovar si es mira els ulls de la gent normal, dels ciutadans que fan cua per comprar quatre engrunes per menjar, mentre s'exposen a un bombardeig inesperat, on hi poden deixar la pell sense que ni tan sols s'ho hagin plantejat. Prefereixen no pensar que juguen -que els fan jugar- a la ruleta russa les vint-i-quatre hores del dia. Una societat sense futur, on els nens i nenes no saben si podran crèixer, i fer-se grans com nosaltres. Si podran assolir una existència com qualsevol humà de les nostres privilegiades zones occidentals, i tranquiles ciutats i poblacions catalanes. Les famílies viuen en la indigència entre les restes del que queda de les cases i moderns edificis que en altres temps van presumir amb una certa altaneria. Tot massacrat per l'efecte destructor de les armes que, dia rere dia, el nostre fantàstic i moral món occidental els envia perque això succeeixi. Quina tristesa i quina vergonya sento en veure segons quina gent, que mentre això s'esdevé, es dediquen a fer de llangardaixos socials, i converteixen els seus irrisoris i menuts problemes en causes de grans mobilitzacions, que mai no arriben a res ni donen cap fruit tangible per la resta del proïsme. "Que si he anat aquí, que si he vist allò, que si m'he comprat allò altre, que si ara reflexiono sobre què és existir i perquè sóc com sóc...". Tal com diu algú una mica més llarg que la majoria d'aquests (i aquestes), "hi ha coses que no es poden explicar; que s'han de viure"...i jo hi afegeixo, "in situ". Quan en llocs com aquest es comprova el que realment és important, moltes d'aquestes nimietats queden en res més que en mal de rics i acomodats; deixen de tenir cap mena d'importància, i quan les sents -dites per segons quí- et propulsen a la hilaritat més incontenible, i aleshores és quan hi veus clar. A Bòsnia ja em va passar el mateix. Vaig tenir exactament la mateixa impressió. Cal anar als llocs on la gent ho passa malament de veres. Per solidaritat, però sobretot per adonar-nos que al primer món, a la nostra estimada Catalunya, som gairebé tots una colla de sòmines que potser no serem capaços mai de ser feliços, malgrat tots els privilegis que tenim al nostre abast. No serem tan feliços com una petita que tinc al meu costat, i que amb un pelutx vell de l'anec Donald emet una mirada de felicitat que mai no he vist igual en cap infant del nostre país. Això sí que és un concert. I no cal subornar ningú per accedir-hi, ni pagar per contemplar-lo. Sempre hi ha entrades: el que no hi ha mai són sortides dignes. Per això d'aquí estant, em cau, encara més -quan penso segons què i en segons qui- la cara, de vergonya...aliena.

Rifar òrgans vitals en programes televisius no és menys lesiu que atemptar contra la intimitat (publicat al "Menorca Diari Insular" el 8/6/07)

Falsos ronyons televisius i altres herbaris
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Una suposada malalta terminal de càncer va sortir la setmana passada en una mena de xou estil "Gran Hermano" del canal holandès BNN. “El Gran espectacle del donant” es va emetre, però al final no hi va haver un premi d'un ronyó, sinó que el programa va resultat ser un muntatge per sensibilitzar la població perquè doni els seus òrgans. La gran sorpresa es va guardar fins a l'últim moment quan, abans de saber-se el guanyador del programa i del ronyó, el presentador va explicar davant les càmeres que no es produiria una donació real; que la donant malalta de càncer era una actriu i que l'objectiu de l'emissió era conscienciar els holandesos perquè fossin més sensibles a les donacions d’òrgans.
Els concursants, de fet, eren malalts renals reals que necessitaven un ronyó. El programa va despertar moltes crítiques, sobretot des del Parlament holandès i també des dels organismes internacionals més rellevants, per la qual cosa –i gràcies al simulacre- els teleespectadors van viure fins a l'últim moment un verdader reality show en què primer es va presentar la malalta d'un càncer incurable, com una dona a qui suposadament li quedava mig any de vida però que volia tenir un gest altruista i allargar la vida a un malalt renal.
Aquestes coses ens fan adonar de la perillositat per la intimitat aliena en que poden entrar els mitjans de comunicació audiovisual, que per la seva immediatesa poden esdevenir veritables monstres al servei dels xous més impresentables. I ja no són solament els programes preparats al respecte, sinó que aquestes calamitats mediàtiques també s’estan fomentant des de les redaccions dels informatius sense que se sàpiga bén bé quin és el límit de la llibertat d’informació. I quin és el del dret a la intimitat dels ciutadans que poden patir aquesta mena d’assatjaments per part dels nostres mitjans informatius, que cada vegada més demostren tenir cap mena de recatament, pudor ni respecte pels afectats de sinistres o desgràcies.
Posem per cas, que algú té una mare anciana, amb alzheimer o amb un altre mena de demència senil, i durant la nit es tira per una finestra que dóna a la piscina de la casa, i el succés acaba en tragèdia perquè la senyora en qüestió acaba morta. Quina obligació té aquest afectat de deixar captar imatges del succés a casa seva? Quin dret té cap mitjà a irrompre en una propietat privada en ares de “la informació veraç”? És lícit que els professionals ens veiem empesos a fer segons quins papers, en segons quines situacions, en defensa de “la necessària informació d’interès públic i general”? O això més aviat ratlla la morbositat, la sang i fetge i la falta de tot respecte degut, més si hi ha intents de captar les imatges de l’interior d’una propietat privada? Fins on arriba la nostra llibertat com a periodistes i on comença el dret d’altri a la seva reserva i a la seva intimitat? Potser són preguntes que aquesta nostra societat s’hauria de començar a fer, sobretot si qui elabora les informacions se sent solidari amb el que altres éssers humans pateixen en moments concrets. I si pel damunt d’això ens posem a pensar que, ben bé aquella família podria ser la nostra i aquella la nostra mare. Aleshores també faríem mans i mànigues per fer-los sortir al telenotícies com a novetat importantíssima del nostre àmbit? O, senzillament, prendríem el dolor com a nostre i ens preocuparíem d’elaborar la informació amb el respecte degut per algú que ha patit una desgràcia? Cada vegada més en els nostres mitjans audiovisuals, es fa el que sigui, el que calgui per guanyar audiència. Malgrat que sigui a costa de fer telescombaria i notícia de veritables banalitats que, de fet, no interessen ningú, perquè francament, per sort cada vegada hi ha més persones que les troben penoses. Per això el xou del ronyó holandès també ajuda a fer aquesta mena de reflexions a qui correspon, que són els periodistes i els responsables de les edicions i dels continguts dels informatius. Que de vegades sembla que enlloc de voler aportar la felicitat al món i que els mitjans audiovisuals esdevinguin el gran vehícle d’aquest objectiu, pretenen que els “aquí hay tomate” siguin l’essència del que mostren a la seva finestreta. I això no va ser precisament la funció que els primers periodistes que van preveure per fer una societat millor i posar les veritats en coneixement general, ni el que els teòrics de la comunicació van valorar com la millor opció per llençar a l’aire, després de l’experiència del assaig de terror col·lectiu que va generar l’emissió radiofònica de la Guerra dels Móns, d’H.G. Wells als EUA, el 30 d’octubre de 1938, ja fa uns quants dies. O és que ja hem començat a deixar de ser persones i a oblidar que el nostre ofici és més un servei a la humanitat, per fer honor a la veritat, que un lucre personal i un altaveu de la mentida i de la demagògia?

dijous, 7 de juny del 2007

Tocar de peus a terra... (la part de dalt dedicada a la Gemma)

A mi m'agrada la gent que toca de peus a terra, però que quan cal sap pujar a la corda fluixa i transportar-se per ella transversalment, des del punt que li faci més il·lusió fins al que el captivi de forma desmesurada. M'agrada aquesta gent que és capaç de mirar-te els ulls mentre et diu una veritat que et fa mal, o mentre et diu un mot que et fa feliç. M'agrada la gent sincera com jo. La que no s'amaga malgrat la calamarsa. M'agrada ser com sóc, i escriure el que escric. M'agrada molt. I per això encara sóc capaç de ser feliç en aquest món de mones, ple de falsedats, de traïdors, i de gent que et fa la gara-gara mentre els convé, perquè només els importa el seu petit món d'interessos...dels que sigui. Trist i lamentable. Es veritat però que nedo com el salmó, contra el corrent. Però molt a pesar d'això em sento realitzat i satisfet, perquè sóc un transportista d'idees i de somnis, malgrat ser un operador semàntic de la trista realitat que m'envolta. Miro sempre aquest gran blau on he tingut el privilegi de nèixer. I em recordo de genis com Pla, o com Dalí, que van fruir d'aquestes mateixes sensacions des de l'Empordà, aquest bocí del Paradís que els déus van atorgar al nostre país, un regal del cel pels catalans. He nascut i he crescut contemplant-lo, i mai no me'n canso, sigui on sigui. Al Far de Sant Sebastià, o al Delta de l'Ebre, a Portbou o al Penyal d'Ifac, al Cap d'Artrutx o a l' Estret de Messina. O com ara, que tinc el plaer d'acaronar-lo enmig d'un gran espectacle cromàtic des de la costa de Trípoli, mentre sento uns ancians que en arameu comenten alguna cosa que jo no puc desxifrar. Encara cada dia intento endinsar-me en les múltiples facetes d'aquesta meravella aqüàtica. I ara me n'embafo tant com puc, perquè d'aquí a poques hores seré testimoni de la massacre i la sang, dels edificis mutilats per les bombes, del pànic als carrers i del sonar constant de les sirenes de les ambulàncies, de la misèria en totes les seves vessants. Me n'adonaré del privilegi que tinc de ser català i europeu, i d'haver pogut néixer en una llar on m'han orientat cap a una educació, on he pogut assolir uns estudis superiors que en aquest país on sóc ara només uns pocs privilegiats hi opten. I quina importància poden tenir totes les tesis, les teories i els estudis portats a terme al nostre acomodat primer món? On hi ha gent que ignora totes aquestes realitats perquè porta la bena de la societat del benestar als ulls, i només es dedica al lucre personal i a les satisfaccions pròpies. Que maldissimulen amb la pell del be que molts es posen al damunt, per semblar solidaris i no donar l'aparença de veritables paràsits socials. Quan es veuen aquestes altres realitats, et cau la cara de vergonya d'haver pogut pagar mai 100 euros per veure un partit del Barça, o 80 per un concert de qui sigui, o tants altres per haver anat a passar un cap de setmana de luxe, just a l'altra banda -i davant- d'on s'esdevenen aquestes atrocitats, i que cap dels privilegiats pensa en fer res per acabar de facto. Perquè amb aquests diners s'aconsegueix sang per salvar tres o quatre vides. I perquè encara no hi ha cap guerra que s'hagi finat per falta d'armament. Un armament que arriba d'aquest món primer nostre, on hi ha persones que es poden permetre estudiar carreres de cinc anys que no serveixen absolutament per a res...mentre altres pobres moren de fam, de misèria i d'excuses dels interessos més foscos en ares de qui sap què. Jo només pretenc ser feliç, i ho faig dient la veritat, aquesta veritat, encara que ja sé que això fa mal. La majoria del proïsme la necessita ben feixuga la felicitat, i ben carregada de despeses. La meva aspiració és la felicitat simple. I, sincerament, tal com deia en Joan Fuster, en el seu Diari per a ociosos (a qui per cert van massacrar fins a la sacietat pel que escrivia i pensava, i per com era i vivia) "el que pensin els altres és problema dels altres". Però aquests mals que venen d'Almansa, tard o d'hora arribaran a les nostres empoltronades ubicacions, això si no hi han arribat ja a hores d'ara. Ja en sentirem parlar.

dimarts, 5 de juny del 2007

Quèia (ara sí que marxo ben lluny...)


Quèia la llàgrima. Era l'última. Era la darrera manifestació del resultat d'un profund disgust..., d'una decepció de magnitud inenarrable. Rodolava directament cap a terra, i allà es va extingir. Es va assecar com el llagrimer d'on provenia. Ara els ulls hi tornen a veure clar. Poc a poc la nebulosa es va escampant, i la claredat torna. I l'horitzó es dibuixa de nou sense obstacles. La llàgrima, la del final, també va deixar d'existir.

diumenge, 3 de juny del 2007

Conversa (dedicat...)

I ella em va dir "no t'estimo, és que m'agrada que m'estimis". I jo vaig dir-li "jo només volia que valoressis els meus gustos tan eclèctics, -perquè, de vegades, sóc com alguns d'aquells pensadors grecs que encara enlluernen alguna gent, malgrat els anys que fa que va desaparèixer aquella civilització basada, entre altres banalitats, en els mites i les utopies-, aquells que escollien -segons la circumstància i l'interès del moment- el millor de cada sistema; però jo crèia que la teva fantasia era l'amor...". I ella que amb un somrís viatger em respon "l'amor? ...què sabràs tu què és la meva fantasia".









dissabte, 2 de juny del 2007

Els vots en blanc han representat un càstig als polítics, per la seva gestió no prou convincent (publicat al "Menorca Diari Insular" el dia 1/6/07)

Votar en blanc…o en negre: paper de càstig
Santi Capellera i Rabassó *periodista
A les Illes Balears s’han comptabilitzat en aquests passats comicis més de 8.600 vots en blanc. A Catalunya ja fa feredat: gairebé 90.000. Aquest fet fa reflexionar molt sobre el que podria ser l’inici d’un possible desmembrament social. Els ciutadans, i per tant votants, cada vegada tenen més clar que anar a votar no canvia res. Si més no a ells no els canvia res en les seves qüestions de vital importància. Molts expliquen a peu d’urna –on vaig estar elaborant informacions en la meva feina habitual de redactor d’IB3- que "tots prometen el mateix i després fan el que els sembla millor, i sovint no fan res". Aquestes asseveracions són francament molt preocupants, perquè qui les emet és precisament el ciutadà que va a votar, i que ja ho explica amb desencís. "Ningú no em convenç, per això em quedo a la platja", explicaven uns joves. I això, reitero, és altament preocupant en unes estructures socials com les que hem conreat des de fa gairebé trenta anys. Sembla ser que hi ha la possibilitat d’un divorci real entre dos classes que tradicionalment s’han entès: els periodistes i els polítics. Aquests últims s’han apoderat del llenguatge periodístic i l’han adaptat al seu lèxic i discurs habitual, per la qual cosa el nostre col·lectiu –dit a nivell de col·legis professionals- està més que soliviantat. Anuncis de tota mena que inclouen la premort dels partits, arriben des de distints mitjans de comunicació de tot l’Estat. Tot això arran del gran abstencionisme d’aquestes eleccions, i sobretot del càstig dels vots en blanc i de l’eclosió de formacions polítiques de caire xenòfob de l’estil PXC (Plataforma per Catalunya) o algunes altres semblants, o de l’estil de la CUP (Catalunya Unitat Popular) que promulga l’independentisme real envers l’utòpic d’ERC, per exemple. A les Illes això també s’ha donat, amb l’irrupció de Ciutadans de Menorca a Maó, o de la Unió des Poble de Ciutadella de Menorca a Ciutadella. En definitiva, per una causa o per una altra, formacions sorgides del descontentament ciutadà, del que sigui, amb les estructures establertes i amb els comportaments dels partits tradicionals, als quals intenten acotar l’espai electoral. Aquesta important abstenció doncs, significa un canvi molt substancial en la societat emergent que deixa de banda algunes de les connotacions bàsiques de la democràcia –com ara l’obligació moral d’anar a votar-, i d’aquests valors que van ostentar i adquirir els seus predecessors ara ja fa tres dècades. Potser a partir d’ara els partits "de sempre" també hauran de dir les coses pel seu nom, sense emprar els eufemismes de rigor i ja de costum, sobretot en relació a les problemàtiques socials que representen la immigració, l’habitatge i la cada vegada més alta carestia de la vida en relació als sous que la població mitjana percep. Aquests són els problemes que de facto se’ls presenten, cada vegada més, als electes a les urnes, per la qual cosa hauran de matisar el seu vocabulari habitual. El que és o no políticament correcte no es pot presentar com un obstacle per afrontar les problemàtiques socials d’aquest caire. Els polítics que es presenten a les llistes han de poder tractar sense embuts la qüestió de, per exemple, com afecta la immigració a la nostra societat, i hauran de deixar de banda el que diu la Constitució, o arreglar-la o canviar-la, en relació a la cultura pròpia o la interculturalitat. Ara per ara, en una ciutat com Barcelona, no hi ha solament dues llengües oficials, perquè la realitat és que al carrer, cada dia, se’n parlen 400, i d’això els polítics en campanya no en diuen ni un borrall: es limiten a la Constitució i al que aquesta diu, i d’aquí no els treu ningú. Amb els perjudicis propis del que això representa, tant per autòctons com per nouvinguts. Potser vista l’experiència de l’allau de vots en blanc, ara ha arribat l’hora que els partits tradicionals s’adaptin a la realitat del carrer. I convencin de veritat els ciutadans que trobaran solucions pel seu dia a dia. Perquè sinó, què hi fan els polítics a la societat, i de què serveixen? Aquesta, segurament, és la gran pregunta que es deuen fer els que no han obtingut els vots suficients com per aconseguir un regidor més, o simplement, un regidor per no desaparèixer. La reflexió que es fan quan s’adonen que, potser explicant altres coses més útils pels ciutadans, tots aquests vots en blanc els podien haver tingut a la seva collita, i ara són paper de càstig.

De com el cantant menorquí Miquel Mariano ha triomfat als Països Catalans (publicat al "Menorca Diari Insular" el dia 31 de maig de 2007)

Tots "A ritme d’Illa", amb Miquel Mariano
Santi Capellera i Rabassó *periodista

Representants menorquins com el solista Miquel Mariano esdevenen sovint els veritables ambaixadors insulars arreu, de la llengua i de la cultura pròpies de les Balears.
Això es va poder comprovar el dimarts dia 29 de maig a l’espai de TV3 "El Club", on en prime time i amb una audiència pròxima a les 600.000 persones, el cantant maonès va donar a conèixer el seu disc "A ritme d’Illa" davant l’audiència dels territoris de parla catalana. Dies abans el solista illenc ja havia passat pel programa "El Suplement" de Catalunya Ràdio, un magazzine de cap de setmana que condueix Xavier Solà i que ja va per la seva dinovena temporada; també pel programa de sobretaula de Llucià Ferrer, "On vols anar a parar", a banda d’haver visitat el "Tvist" dels dominis de la incombustible Mari Pau Huguet, també a la Televisió de Catalunya.
Mariano ha estat reconegut doncs, en els platós i els estudis de la ràdio i televisió públiques catalanes, que han projectat el cantant per la seva trajectòria des que ara fa uns mesos va iniciar una nova etapa professional lluny del grup Subaida, al qual va estar vinculat els darrers temps. Miquel Mariano, com tots els personatges "característics", va tenir els seus problemes amb el grup, per falta d’adaptació en aquest o per altres raons que ara no venen al cas i que podrien ben bé ser "raons de geni o genials", com ara ja es pot comprovar en la seva embranzida. El músic va deixar l’antiga formació per passar a liderar el seu propi projecte, acompanyat d’un magnífic grup i sempre molt ben recolzat pel seu col·laborador i excel·lent teclista, Ricard Ramisa, i a més a més promogut i produït pel guitarrista mallorquí Joan Bibiloni.
"A ritme d’Illa" ens hauria de fer reflexionar sobre les àmplies possibilitats de tots els que, malgrat que en distints territoris jurídics, compartim la mateixa llengua i cultura. I aquest sí que és un bon exemple de diversitat, vertebració i transversalitat enfront dels que, malauradament, s’entesten a separar aquests conceptes i qui els comparteix: les persones d’aquests territoris.
Amb Miquel Mariano i amb la seva magnífica interpretació, els pobles d’influència lingüística catalana ja tenen la seva cançó de l’estiu, perquè el vídeo de la peça "Verigut" (la melodia estrella de l’album) ha esdevingut capdavantera de visites a internet en un sol mes, perquè n’ha rebut gairebé 70.000, i això no és poc precisament.
La música i les cançons marineres de Menorca, combinades a la perfecció amb altres lletres sortides de poetes tan rellevants com Miquel Martí i Pol, Ponç Pons, Tòfol Mus, Gumersind Gomila, Francesc Llinàs o Pere Melis, aglutinen la lletra dels dotze temes del disc, en el qual també hi col·labora el baríton menorquí Lluís Sintes. Felicitats doncs a Miquel Mariano, a qui tinc l’honor de conèixer, i el gust d’haver pogut entrevistar.

Que no s'apague la llum (per la dona mai vista)

Que no s'apagui la llum, sobretot, que no s'apagui en els nostres cors...ni la mel que hi deu haver en la teva mirada, que, encara que en la llunyania, ensenya el meu cor el fràgil i profund què és estimar. Tinc en el meu record la teva aroma imaginària. I molts moments virtuals que floreixen com els camps de roses, tersos, en la frescura dels teus llavis que mai no he tastat. Que no s'apagui aquesta llum que ens dóna vida i que ens manté units en la distància, en la transversalitat, i fins i tot en les antipodes de conceptes que compartim -i de vegades no- de manera tan llunyana. Que no s'apagui aquesta llum dona de les ales d'àngel, de qui m'arriba l'aire potent de ponent en forma de tramuntana, per l'efecte papallona.

Felines (dedicat a la Tate, que de vegades obvia...)


Les dones gata no se subjecten a les normes de la societat: són lliures, i la llibertat és poder i elles ho saben. Ets lliure perquè t'has transformat, i has esdevingut una dona gata. Per això alguns, en el fons -i encara que facin veure que t'admiren i et sacralitzen- creuen que ets boja perquè no ets com les seves...àvies, ja que la mare encara els sembla molt llibertina. Perquè en definitiva, per molt actualitzats que es vulguin presentar, són víctimes de les estructures decimonòniques. Les que han viscut a casa i que són fruit del conservadorisme carlista més ranci, si parlem del món rural de la Catalunya "ferma". S'han quedat encallats en els contractes de conreu i en el dret de cuixa, encara que ho vulguin dissimular, i no ho reconeguin de cap manera. I en el fons el que desitgen és que, malgrat la teva vàlua i la teva incipient transformació que pilotegen i lloen falsament, siguis la mare dels seus fills i els facis el tupí cada migdia. I tu que ets coneixedora de tot això, dissimules i parles de Goethe, i t'escapoleixes d'ells com un peix vermell que neda en una bassa, i rius, rius rius. Per fora, però sobretot per dins. Això passa bàsicament entre aquell teu entorn masculí més clàssic, reaccionari i immobilista, rural i carrincló, que a més pretén demostrar el contrari sense aconseguir-ho, malgrat aquestes seves irrupcions al món intel·lectual, bastant precàries per cert, ja que els origens sempre condicionen. Aquests que tant et fan la gara-gara, perquè no saben ni per on agafar-te (perquè no t'entenen ni en el fons en tenen cap ganes), són els proteccionistes que et volen preservar per gaudi propi -o si més no és el que en el fons desitgen-, davant d'altres "abocadors de pòlen". I em recordo d'un professor que a la facultat de periodisme de Bellatera (que és una carrera interdisciplinar per qui ho desconegui), m'explicava que "quan vas en metro, i li claves la mirada a una d'aquestes noies exhuberants que ensenyen pit i cuixa, saps què et passa? Doncs que t'estàs intentant reproduir". Quina paradoxa Tate. I jo que em pensava que era l'amor del cor profund el que havia incidit en que jo mirés les "pures corbes" de la subjecta en qüestió, que em provocaven aquell frenesí. Quina pampalluga tot plegat, i quin despertar dels ideals platònics. Doncs imaginat. Si jo, un urbanita empedreït acostumat a tot, no en trec l'aigua clara...la diarrea mental d'altres (no tan urbanites diguem) ha de ser de dimensions faraòniques. Per això molts, malgrat ja haver arribat a les edats de Lulú, no entenen res de res. I es nota en les seves asseveracions (sobretot en les que dibuixen improvisadament), sovint puerils i símples, malgrat les dècades que ja fa que pululen per la capa de la terra, i mai millor dit. Aleshores la conclusió és que quan es dediquen a fer altres redactats per penjar on sigui, o per dedicar a hom, és com si fessin una tesi: és a dir, que no els surt de l'ànima. I això es nota, perquè qui sap escriure, sempre en sap: és com qui sap estimar, que estima sense fer patir l'objecte del seu amor, mai. Fins i tot entre els amics, si això s'esdevé. I fins i tot "estima" de la mateixa manera quan ha de fer notes sense transcedència. Escriure, com pensar, és un art, i un do estimada. Que tu tens, és obvi, però que, alguns altres pobres...s'hi moren en l'intent. Un dia els surt bé, i tres l'esberlen. Sé que ets totalment independent d'altres persones, i que no et sotmets a cap regla, i això fot. Sobretot entre els mascles clàssics i tribals que et pretenen, per jove, bonica i desitjable. I que s'han de comformar amb un xiuxiueig que els regales de tant en tant... i amb ell fan viatges a l'orgasme no compartit. A l'orgasme en la més "cutre" soledat. Que és penós, sincerament, a no ser que sigui per gust, i no pas per la impotència del rebuig físic. Lamentable per l'afectat. Quin goig poder ser dona gata i decidir tot el que passarà en el teu entorn més immediat. Les dones gata doncs, tenen patent de cors.

L’eugenisme és la ideologia que va gestar i donar a llum la bèstia nazi alemanya. De l’eugenisme ve el nazisme alemany

  ASSAIG GEOPOLÍTIC SOBRE L’ESCLAT DE LA GUERRA ENTRE ISRAEL I HAMAS EN EL CONTEXT DEL JUDAISME I LA DEFENSA DELS SEUS VALORS OCCIDENTALS Sa...