diumenge, 29 d’abril del 2007

França castiga l'ultradreta i a la primera volta ja arrabassa un milió de vots a Le Pen (publicat al "Menorca Diari Insular" el 29 d'abril de 2007)


Desfeta ultradretana a les eleccions franceses
Santi Capellera i Rabassó *periodista
Gir cap a la dreta, irrupció del centre i debilitat de l'esquerra. Més que d'una dretanització brutal de tot l'electorat francès, es va tractar d'una concentració del vot dretà en un sol candidat o un sol partit. Això no passava des del 1974, quan el centrista Valéry Giscard d'Estaing va aconseguir el 32,6% dels vots. El triomf de Nicolas Sarkozy sobre Ségolène Royal consisteix, sobretot, a haver obtingut aquesta unificació del vot, a costa de l'electorat del Front Nacional (FN) de l'ultradretà Jean-Marie Le Pen, que ha perdut ni més ni menys que un milió de votants respecte de l'any 2002, malgrat que la participació ha estat 13 punts superior. De moment doncs, a França ja sabem que passen a la segona volta Sarkozy i Royal i ja veurem els resultats que obtenen aquests candidats el proper 6 de maig. I com que això ja és sobradament conegut, intentaré fer una anàlisi més general de França, de com s'han viscut allà la precampanya i la campanya electoral per part dels mitjans de comunicació i de la ciutadania francesa i, molt especialment, sobre la gran participació electoral de l’Estat francès. He seguit amb interès l'evolució del procés, que he contrastat amb l'estada recent d'uns dies a París, on he llegit articles d’opinió a favor o en contra dels diferents candidats; cròniques de la campanya que en molts casos vessaven escepticisme sobre les diferents opcions polítiques; una certa valoració negativa del transcurs de la campanya i en alguns casos un cert menyspreu a tot el procés electoral que s’esdevenia en aquelles terres.
Observem però, algunes dades pertot importants, potser més del que semblen. A França hi ha 49 ordinadors per a cada 100 persones. A Espanya n'hi ha 25. L'estructura Indústria-Serveis és molt bona. França és un dels països amb més multinacionals i que més facturen d'Europa. A la Xina, juntament amb els alemanys, estan envaint, comercialment i industrial, tot el país. Vagin a qualsevol supermercat i mirin d'on provenen molts del productes. Mirin els cotxes i veuran d'on procedeixen, també: per exemple, Nissan és de Renault, i fabrica a la Zona Franca de Barcelona entre molts altres llocs. Per això, a França tenen una de les productivitats més altes del món. El sistema educatiu francès no és cap panacea però, sincerament, comparat amb l’espanyol és una meravella que el supera de llarg. En general, el gran avantatge, la gran saviesa de França, consisteix que sempre s’adonen quan no van bé. I ara, a l’hora de triar opcions, rectifiquen tots, des de la dreta fins a l'esquerra. Aquests dies però, m’ha cridat molt l'atenció la similitud amb Espanya, (o Catalunya, on he viscut molts processos electorals fent la meva feina de periodista oficial del president de la Generalitat durant 6 llargs anys), a través de es interpretacions que feien els mitjans de comunicació (premsa, ràdio i televisió) d'allò que opinaven els ciutadans i que elevaven a categoria general: "els ciutadans estan decebuts perquè consideren que els polítics no connecten amb la realitat"; "els candidats s'aboquen més en la confrontació que en la presentació de propostes"; "els polítics únicament volen aconseguir el poder"; "els interessos dels partits estan pel damunt dels interessos dels ciutadans" i podria seguir llargament. En tot cas, la conclusió generalitzada era la "decepció in crescendo de la política per la percepció de la seva inutilitat"; l'important percentatge d'indecisos" i "la previsió d'una gran abstenció". Però malgrat tota aquesta opinió pública, el passat 22 d’abril França va comptabilitzar una participació electoral del 84,75%. I això ens hauria de fer reflexionar perquè els francesos, amb els seus defectes i amb les seves virtuts, han considerat que s'havien de mobilitzar i fer sentir la seva veu perquè s'hi podien jugar alguna cosa important, potser sense saber ben bé què, però tenien l'ocasió de "controlar" el resultat amb la seva opció activa: el vot. Segurament ha passat pel cap de molts que tot i no satisfer-los prou els candidats ni les seves opcions, si no hi participen no controlen, i si no controlen els resultats seran irreversibles perquè algú o altre es farà posseïdor del poder polític, els rendabilitzarà i prendrà decisions que afectaran tothom, inclosos ells. En aquell país no ha calgut que la seva mobilització massiva cap a les urnes fos causa de cap esdeveniment greu, tal com va passar a Espanya a les darreres eleccions generals. De fet, els francesos, malgrat tot el seu mirar-se el melic, encara ens passen la mà per la cara de llarg, i ens donen lliçons de ciutadania i de profunda cultura democràtica. I això ho han demostrat en retirar el poder d’un milió de vots a un personatge tan perillós pel país en tots els aspectes com l’ultradretà Le Pen, la qual cosa em fa pensar que potser aquell tan renomenat Maig del 68 va servir a molts ciutadans francesos per alguna cosa més que per practicar l’amor lliure i anar a concerts de grenyuts, com alguns malintencionats d’aquí sempre ens han volgut fer creure. A la vista hi ha els resultats.

dissabte, 21 d’abril del 2007

Anàlisi reflexiva sobre l'escenari polític català. Article publicat al "Menorca Diari Insular" el dia 21 d'abril de 2007


Quo Vadis Catalunya política?

Santi Capellera i Rabassó *periodista
Pocs mesos després de constituït, el govern de la Generalitat de José Montilla té problemes molt similars al de l'anterior Executiu català encapçalat per Pasqual Maragall. Aquest nou equip havia intentat donar una imatge de concòrdia entre els tres partits d'esquerres que el componen, a diferència de les desavinences d'aquell primer Tripartit, ja que, segons els seus responsables, aquest havia d’anar com una seda en tots els camps. La realitat però, de moment, és una altra.
El govern de Maragall havia funcionat malament a causa de la falta de cultura de mandat del govern de coalició, i a la singular personalitat d’alguns dels protagonistes. Així, alguns d'aquells excessos verbals i d'obra més o menys enllaçats dels Maragall o Carod, s’havien d’acabar amb la substitució del primer i la reconducció de l’altre. O si més no aquesta era la creença dels socialistes, republicans i ecologistes catalans ara al poder.
L’estabilitat havia d'arribar gràcies a una política molt marcada de prudència, seny i silenci. De moment però, no està essent així, ja que algunes de les facècies dels anteriors protagonistes, Maragall i Carod, han estat substituïdes per les dels Saura, Mallol, Bolaño o Vendrell... La desavinença no és conjuntural, no té a veure amb la personalitat d’un o altre. Les turbulències són estructurals i consubstancials al Tripartit aquell, i sembla ser que també a aquest. I és que les esquerres, com les dretes, no són totes iguals. I de vegades, ni tan sols les iguals, s'assemblen en municipis i comunitats distintes. Són com la Coca Cola, que a cada país té un gust diferent, malgrat tenir el mateix logotip i la mateixa imatge de marca.
Les declaracions de Xavier Vendrell d’Esquerra Republicana oferint la presidència de la Generalitat a Artur Mas a canvi d’un referèndum d’autodeterminació mereixen, però, comentari a part. ERC ha jugat amb la presidència de la Generalitat davant els nassos dels socialistes catalans del PSC-PSOE, i ni tan sols han tingut en compte els postulats dels ecologistes, també governants dins aquest còctel polític. Ho ha fet –a més- plantejant un tema, l’autodeterminació, que de cap manera estava en el programa del Tripartit. Tant greu com això és, però, que el president José Montilla en cap moment ha demostrat l’autoritat que alguns li pressuposen, ni s'ha comportat com el personatge que interpreta amb la seva disfressa d'home de consens. No ha fet ni ha dit res. Com és el seu costum. Aquesta ha estat una crisi força important que de moment s’ha tancat, fins que se’n produeixi una altra. Que a més es veu a venir.
Mentre, ERC ha fet endavant i enrere pel que fa a l’aeroport de Barcelona; la sanitat pública té moltes deficiències, malgrat la propaganda de la consellera del sector, Marina Geli. A més, les tan anunciades polítiques socials estan encallades i, els complements de pensions als sectors més necessitats tampoc no es concedeixen, sembla ser que per ineficàcia, que potser és administrativa, o política. Lamentable però tant si és per una causa com per l'altra, perquè els pensionistes, ciutadans amb aquests drets, són els grans perjudicats.
Més enllà d’això, Catalunya encara resta pendent de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut i amb la mirada posada a les eleccions municipals del 27 de maig, la qual cosa tampoc no aporta gaire assossegament a l'executiu Montilla, ja que una derrota majoritària en molts dels gairebé 1000 ajuntaments del Principat, els faria un flac favor pel que fa a autoritat moral, que de per sí tampoc no tenen ja que per formar govern en majoria van haver de tornar a sumar les forces de tres partits tan absolutament diferents en ideari com el PSC, ERC i IC-Verds -vista la victòria de CiU en vots i escons- als quals només els lligava el fet de ser d'”esquerres”.
Si realment els socialistes catalans volen una Generalitat a la seva mesura, hauran, tard o d'hora de prescindir dels republicans, i potser ja no tant dels ecologistes, encara que la pedra a la sabata que representa que una força totalment minoritària com és IC-Verds, governi en segments tan importants com Interior o Medi Ambient, en detriment dels postulats socialistes i del seu poder, és una fisura important en el casc del vaixell socialista. La veritat és que haver de comandar un poble com Catalunya sota mínims, és quelcom força complicat. Sobretot si les formacions polítiques que componen l'executiu continuen posant-se en evidència les unes a les altres, i només s'afavoreixen alhora d'anar en contra de qui, de moment, encara té a les urnes la confiança de la majoria dels electors, és a dir, del centredreta nacionalista de CiU.
El problema dels nacionalistes catalans però, és que no sumen suficient per formar Govern davant la unió d'“esquerres” tan distintes en elles mateixes, com distants en les seves pròpies polítiques.

divendres, 20 d’abril del 2007

La injustícia de la fam mundial versus la demagògia dels governants autoproclamats progressistes (article publicat al Menorca Diari Insular 17/4/07)


Infants que moren injustament
Santi Capellera i Rabassó *periodista

Ara fa set anys, governants de 189 països, pobres i rics, van assumir el compromís de fixar vuit objectius que acabessin amb la pobresa extrema arreu del món l'any 2015. La realitat és que encara avui, 30.000 infants moren diàriament per motius derivats de la pobresa i que 800 milions de persones passen gana. Literalment, els falten els aliments indispensables per poder subsistir. I, a hores d'ara, tot i que en alguns països la fam ha disminuït, no s'ha avançat gens, o fins i tot s'ha reculat en el compliment d'aquests objectius a llocs com l'Àfrica subsahariana, a l'Àsia occidental, a l'Amèrica Llatina i al Carib. L’amenaça de la misèria segueix planejant damunt els mons allunyats d’aquest nostre i primer, sense que res pugui aturar el seu sinistre avanç.
La política, la gestió d'allò que és de tots, abasta totes les tipologies comunitàries: des de la dels petits llogarrets i viles a la del conjunt de la humanitat, passant per totes les agrupacions intermèdies que existeixen, més o menys reals o fictícies, disposin o no d'estructures de poder reconegudes jurídicament.
El darrer graó -el fonamental si creiem en la dignitat intrínseca de tot ésser humà- el constitueix el col•lectiu de persones, dones i homes, del nord i del sud, cristians i musulmans, negres i blancs... éssers humans, sense cap mena d'adjectiu més. L'organització política també ha d'existir, doncs, per a aquesta gran agrupació de la qual tots, sense excepció objectiva, formem part.
El pitjor d'aquest escenari és la terrible paradoxa que suposa el fet que al món hi ha aliments suficients per a tothom, que existeixen prou recursos al planeta perquè ningú no hagi de passar fam, ni pel calvari de veure un infant morir d'inanició o d'una infecció que en un món com el nostre, aquest primer, no suposaria cap perill per a la vida. Malgrat tot sembla que no hi ha solucions per a aquest greu problema, ja que, a l’hora de la veritat, tot s’acaba amb paraules plenes de demagògia, a banda de guerres, egoisme, fanatisme, i molts altres ismes més. Vivim en un dels dos mons separats per un mur infranquejable que es diu injustícia i desraó. Com ens sentiríem, com actuaríem si, per exemple, Menorca i la resta d’Europa fossin part del sud i el nostre escenari vital diari fos únicament el de poder sobreviure, sense cap més expectativa que la d'arribar a veure un nou dia?
La situació és tan odiosa, tan ofensiva per a la raça humana, que resulta imprescindible que ens posem a caminar per assolir, des d'una perspectiva pràctica, l'eradicació de la pobresa, mitjançant, entre altres mesures individuals i col•lectives, l'aplicació dels mecanismes de finançament inclosos en la Declaració de Ginebra de l’any 2004. Donar peixos als més pobres no és cap solució, no és la solució. Cal ensenyar-los a pescar, i a utilitzar les arts de la pesca adeqüadament, perquè les societats més desafavorides es puguin valer per si mateixes i es desenvolupin d’una forma digna per a elles i per als seus components.
En tot cas els nostres governants haurien de subscriure i complir aquests compromisos, perquè aquesta és la millor manera d'aconseguir fer-los realitat. Fem-ho doncs. Tenim una part important del poder a les nostres mans: revisem els programes electorals de les forces que s’autoproclamen progressistes, i que després, en ser elegides, no actuen prou en conseqüència, perquè ja no es recorden de les promeses fetes als més desvalguts. I aquests desvalguts, generalment nens, moren cada dia als llocs més dissortats del món, on ningú no es recorda d’ells ni hi posa solució en cap aspecte, malgrat els cants de sirena que en començar les campanyes electorals proclamen, en relació a destinar ajudes econòmiques, materials i humanes per tal que això no continuï passant. Valorem doncs aquests polítics i després la seva execució, i a continuació actuem-hi nosaltres, donant-los o no el vot pel que hagin fet prèviament.
Faig aquesta asseveració amb tristesa i ràbia alhora, i amb plena consciència que mentre escric aquests mots alguns petits innocents més, com passa cada dia absurdament, s’estan morint de gana o en un camp de batalla al servei de qui sap quins interessos.

dijous, 12 d’abril del 2007

La llibertat d'expressió és quelcom que cal preservar (article publicat a Menorca Diari Insular el 10 d'abril de 2007)

La llibertat d’expressió, un dret de tots arreu
Santi Capellera i Rabassó *Periodista


Aquesta reivindicació ancestral dels ciutadans i dels professionals dels mitjans de comunicació, ha provocat tantes situacions d’injustícia per poder-la portar a terme, que ara resulta que s’està acotant en molts fronts, i això ja és en sí mateix una injustícia.
La llibertat d’expressió no es pot minvar, i els jutges no poden decidir què i què no es fa públic, ja que això representa “amagar” imatges i fets que malgrat el dret a la intimitat de les persones, també, en molts casos, són temes d'interès social en molts aspectes i nivells. Els ciutadans d'un país democràtic tenen dret a la informació veraç que els mitjans de comunicació els aporten en multitud d'ocasions, sobretot si és una informació que, malgrat estar subjudice, és d'interès general pel fet que, entre altres coses, pot ser causa d'alarma social. I ara em refereixo al veto que de facto els responsables del Poder Judicial han posat als informadors i periodistes perquè aquest puguin exercir les seves tasques informatives als jutjats, i no sé exactament si aquest és un exemple per aplicar a Menorca, però les queixes que el Col·legi de Periodistes de Catalunya ha fet al respecte en l'àmbit català, són, de llarg, més que raonables.
Hi ha altres exemples que evidencien aquests conats de vetos a la llibertat d'expressió, i un d'ells afecta el segment de la publicitat. En coses relatives, no es pot anar preservant, en nom de defensar qui sap què, aquest dret públic. Els anuncis de Dolce & Gabbana sembla ser que, per segons qui, són sospitosos de fomentar imatges del que “podria semblar o simular una violació”. Home, filant tant prim, és clar, potser l'espot de Maddona on una adolescent és, pràcticament, obligada a canviar-se de roba amb moviments de certa brusquedat, també ho podria semblar. L'Institut del Menor de la Comunidad de Madrid s'ha pronunciat desfavorable en relació als anuncis d'Armani Junior, que, segons aquest organisme, “inviten al turisme sexual”, només perquè hi apareixen dues noies asiàtiques, molt joves, maquillades i pintades. Aquestes coses tenen moltes valoracions, massa fins i tot, i cadascú n'extreu les seves conclusions, però d'aquí a que les institucions prenguin part en un debat que correspondria, únicament i exclusiva a la ciutadania, és anar-se'n de mare. D'altra banda hi ha la indústria publicitària, que és un dels segments econòmics que genera i inverteix més diners del mercat, on potser els creatius pensen que per impactar-nos cal anar “una mica més enllà”, i en tot cas, també estan en el seu dret a fer-ho. Un anunci pot tenir molt mal gust, per descomptat, però des de la pròpia administració no es pot anar pressionant ni dient què ha de fer o no ha de fer tal empresa, tal marca o tal agència de publicitat, i molt menys influir l'opinió pública, sovint a través dels mitjans de comunicació de l'Estat, o sigui públics, o sigui, de tots, de tots.
A l'administració li preocupa l'anunci tal o l'anunci qual, i la meva humil opinió és que no es pot acceptar que una figura orgànica vagi més enllà que tota una societat. Ara, només per posar un exemple, ens podem trobar que la gent, la societat del carrer, aquella composta de dones i homes que van cada dia a treballar, aquella que llegeix els diaris i mira i escolta els informatius de les distintes televisions i ràdios, no s'immuti per un anunci que contempla des de casa seva, i en canvi un incentiu institucional li faci veure l'anunci, la notícia o el fet com una cosa escandalosa i fora de la normalitat en què aquesta es desenvolupa. Entenguem-nos, i la pregunta és la següent, si, per exemple, l'Institut del Menor de la Comunidad de Madrid no hagués aixecat la llebre en aquesta qüestió, hauria la societat civil respost per si sola com ho ha fet l'administració?
De vegades encara, tots plegats, som víctimes d'aquesta dictadura del que és o es considera políticament correcte. I aquesta nova repressió avança inexorablement en detriment dels mitjans de comunicació i dels seus professionals. Si vostès recorden els anuncis de Benetton, convindran amb aquest redactor que ja van causar un gran impacte, i poc hi va faltar per l'alarma social. Aquelles eren imatges de moribunds afectats per la sida o malalts terminals d'altres patologies, però aleshores ningú no va demanar que les emissions cessessin o que es retirés la campanya publicitària, perquè precisament cap administració no s'hi va pronunciar.
Desviar els debats del carrer també forma part de les campanyes electorals. Aquests dies el Govern central rep crítiques de totes bandes pels temes De Juana Chaos, la retirada de càrrecs a Otegui o l'intent de Batasuna de participar de nou als pròxims comicis. Reprimir els mitjans de comunicació i evitar que els seus professionals enregistrin imatges o veus als jutjats, o marcar els límits del que és no és políticament correcte a la societat civil, a l'empresariat o a la mateixa publicitat americanitza esperpènticament aquesta nostra societat que ha lluitat fins a la sacietat per obtenir, en temps no tan planers com els d'avui, amb víctimes i perjudicats directament o indirecta, per assolir les lleis que precisament permeten parlar de tot i debatre del que calgui en el marc de l'estat de dret. I un govern preocupat pels seus possibles resultats electorals, activa tots els ressorts per tal que l'opinió pública els desviï cap a altres temes que no són precisament, els del dia a dia de la política. I això em sembla lícit, ja ho crec, però no pas a causa de la llibertat d'expressió en tot els aspectes que la frase inclou.
A l'obra “El fin de la privacidad”, de Reg Whitaker (Paidós Comunicación, 1999) el comunicòleg nord americà ja advertia dels perills socials dels controls per part dels governs i estaments. El que no calculava era que aquest raser també afectaria, al cap de pocs anys, la llibertat d'expressió dels nostres mass media.

dimarts, 3 d’abril del 2007

Menorca ha d'estar satisfeta per haver-se inclòs l'idò al diccionari. Article publicat al "Menorca Diari Insular" el 28 de març de 2007

L'"idò"al diccionari: un reconeixement cultural a Menorca
Santi Capellera i Rabassó *periodista

El passat dia 27 de març l’Institut d’Estudis Catalans presentava la segona edició del “Diccionari de la Llengua Catalana”. És una bona notícia per tots els seus usuaris. Perquè és un gran instrument al servei de la llengua –la que l’Estatut defineix com a pròpia de les Balears-, i que cal seguir defensant arreu com s'ha fet fins ara des de les institucions i la particularitat, i també a l’escola. Aquesta edició inclou un gran ventall de nous mots, adjectius i substantius, i una de les novetats d'aquesta versió és que introdueix la paraula menorquina per antonomàsia: idò. Aquest és, de ben segur, el mot més pronunciat cada dia a la nostra illa, a molta distància de totes les altres paraules de corrent i habitual ús a la vida quotidiana menorquina.
Aquest és un reconeixement implícit, però també explícit, d'una paraula d'indubtable menorquinitat, que enriqueix l'obra que Pompeu Fabra va portar a terme durant molts anys d'estudi a Prada de Conflent, a la Catalunya Nord, i que demostra que la unitat de la llengua està pel damunt de fronteres administratives i de països sobirans, i en aquesta darrera acepció, Andorra n'és un clar exemple.
Hi ha qui posa en dubte aquesta asseveració científica, que no necessita la política per ser realitat constatada en els fòrums acadèmics, i que si en tot cas existeixen separadors lingüístics, sempre són polítics i no pas científics, com és posa de manifest en alguns indrets on aquesta realitat es vol obviar. Es pot dir que es ralla menorquí, o que es parla valencià, però no es pot afirmar que aquesta no és la mateixa llengua que es fa servir a les comarques catalanes de Ponent, o a les Terres de l'Ebre, llindants amb els Ports de Castelló. Sortosament en el cas de les Illes Balears, l'abandonament de la llengua pròpia pels autòctons en pro d'una altra, la castellana -també oficial però arribada de fora molt més tard- no és d'una gran incidència social, ja que com a llengua vehicular familiar i del carrer fa 778 anys que s'utilitza a Mallorca, des de l'arribada de Jaume I a Santa Ponça el 31 de desembre de 1229, i 720 a Menorca. A la nostra illa va arribar de la mà del rei Alfons III d'Aragó, que el 18 d’octubre de 1286, va convocar des de les Corts d’Osca als seus súbdits per partir de Salou cap a la conquesta menorquina. La sortida del port tarragoní es va produir el 22 de novembre. Després d’una escala a Mallorca el monarca catalanoaragonès va arribar al port de Maó el 5 de gener de 1287, però no va ser fins el dia 17 quan hi van desembarcar les tropes cristianes. Les tropes del rais Abu Umar, fill de Said Ibn Hakam, hi van oposar resistència, però aviat es van veure forçades a arreplegar-se a la fortalesa de Santa Àgueda. Allà, Abu Umar va intentar negociar la seva rendició, fins que el 21 de gener es van firmar els Pactes de Saint Agaiz. Per ells, els habitants de l’Illa es convertien en esclaus del rei d’Aragó, fixant-se el preu de la llibertat en set doblers i mig per cap en el termini de sis mesos. També van quedar incautats absolutament tots els bens excepte les robes. Abu Umar es va exiliar, juntament amb dues-centes persones del seu voltant, i es va endur amb ell les restes del seu pare Said, la seva biblioteca, cinquanta espases i divers aixovar pel viatge cap al continent africà.Després de la rendició, Alfons III es va quedar a Ciutadella, des d’on va disposar les ordres precises pel nou govern a Menorca. El català doncs, es va introduir en la societat menorquina amb la conquesta d'Alfons III d'Aragó i la posterior repoblació de l'illa amb gent que provenia de les comarques del Principat de Catalunya, en major mesura de les terres de l'Empordà i de zones de les Terres de Lleida com Ponts, heus aquí doncs l'orígen dels llinatges intrínsicament menorquins com aquest popular Pons, que són d'origen i no pas sanguinis; també Llufriu -del poble d'on va nèixer Josep Pla, Llofriu, a l'Empordà-, o Bagur, -del petit poble de pescadors de la Costa Brava, Begur, on encara avui es sala en parlar com es fa en terres balears-, llinatges abundants, entre altres, a Menorca.
A més de les diferències dialectals del menorquí, el lèxic utilitzat pels illencs inclou algunes paraules i expressions heretades de les dominacions britàniques i franceses del passat. Un clar exemple és la utilització d'algunes paraules, com el "gin"; terme emprat per denominar la ginebra, que va ser introduïda pels britànics el segle XVIII. A Menorca també fem sevir vocables com "xoc" ("chalk" en anglès i "guix" en català estàndard), "mèrvels" en referència al joc de les "bales" en català ("marbles" en anglès) i també el "bòtil" per referir-se a l'ampolla en clara al.lusió al "bottle" anglès, o aquest "idò", que ben bé podria procedir del "I do" o del "i doncs", o simplement d'una barreja, que en tot cas no deixa de ser riquesa. És evident que Menorca ha estat terra de molta gent i de munió de civilitzacions al llarg dels segles, per la qual cosa la seva riquesa lingüística s'ha incrementat per aquesta important herència, en ser, com tots els països de la Mediterrània, terra de pas i estratègicament importantíssima. Em permeto citar una petita cronologia per tal de posar en evidència les distintes dominacions que aquesta privilegiada terra ha tingut al llarg de la història. 3000-1600 aC: Època pre-talaiòtica (sepulcres megalítics i navetes d'habitació).1600-123 aC: Cultura talaiòtica (navetes d'enterrament, talaiots, taules i poblats emmurallats).450 aC: Influència dels púnics, grecs i ibers. 205 aC: Suposada fundació de Maó per part del general Magón (germà d'Hanníbal).123 aC: Conquesta romana; Menorca passa a formar part de la Província Hispània Citerior.417: Carta del Bisbe Severo.454-484: Regne dels vàndals.534: Imperi bizantí; es van construir les basíliques paleocristianes.707-902: Esporàdiques incursions musulmanes.903: Conquesta musulmana; Menorca passa a formar part del Califat de Còrdova.1287: Conquesta del rei Alfons III d'Aragó i Catalunya.1343-1515: Es construeixen muralles i torres defensives sota la Corona d'Aragó.1535: Saqueig de Maó per part del Barba-roja.1554: Comença la construcció del Castell de Sant Felip.1558: Assalt de Ciutadella per part dels turcs.1706-1712: Guerra de Successió; Menorca passa a domini britànic pel Tractat d'Utrech.1722: Maó es proclamada capital de l'illa sota el comandament del governador Kane.1756-1763: Conquesta francesa sota el comandament del Duc Richelieu.1763-1781: Segona dominació britànica.1782-1798: El duc de Crillón recupera l'illa per Espanya.1798-1802: Tercera i darrera dominació britànica.1802: Tractat d'Amiens mitjançant el qual Menorca retorna a la corona espanyola.1840: Comencen les obres de la Fortalesa de la Mola.1886: A Ciutadella s'obren les primeres fàbriques de sabates.1892: A Maó funciona la primera central elèctrica de Balears.1898: La crisi de Cuba interromp l'exportació de sabates.1936: Menorca també viu la tragèdia de la Guerra Civil Espanyola.1953: Arribada del primer vol xàrter des de Londres. Comença l'era turística.1983: Estatut autonòmic de les Illes Balears.1986: El Govern de les Illes Balears aprova la llei de normalització lingüística.
Aquests habitants illencs doncs, els menorquins d'avui, els autòctons contemporanis, són els posseïdors d'aquest diposit de riquesa cultural i lingüística que han anat heretant i conservant a través dels segles, passant-lo de pares a fills, per la qual cosa, cal felicitar aquests guardians ancestrals de la llengua pròpia de Menorca, a tots sense excloure'n cap, i donar-los l'enhorabona per aquest reconeixement científic i acadèmic per part de la màxima autoritat lingüística, de la paraula menorquina més emblemàtica.
.

L’eugenisme és la ideologia que va gestar i donar a llum la bèstia nazi alemanya. De l’eugenisme ve el nazisme alemany

  ASSAIG GEOPOLÍTIC SOBRE L’ESCLAT DE LA GUERRA ENTRE ISRAEL I HAMAS EN EL CONTEXT DEL JUDAISME I LA DEFENSA DELS SEUS VALORS OCCIDENTALS Sa...