divendres, 29 d’agost del 2008

Els productes mediàtics no sempre es venen honestament (publicat a Es Diari el 31/08/08)

Democràcia hipermediàtica i màrqueting polític
Santi Capellera i Rabassó*periodista
En un context de democràcia hipermediàtica, en una societat que creix en clau audiovisual de la mà d’uns mitjans de comunicació que alhora evolucionen a gran velocitat de la mà de les noves tecnologies de la comunicació, la política no esdevé un ens aliè a aquesta realitat. La política, avui més que ahir, es converteix en un procés comunicacional on per exemple els líders polítics ja no poden deixar de ser alhora líders mediàtics si volen triomfar-hi. Però dirigents a banda, l’exercici de la política sotmet el seu llenguatge i el seu tempo als d’uns mitjans de comunicació que així s’hi imposen. La construcció de les agendes pública, política i mediàtica consisteix en una constant interacció i en una contínua disputa on uns i altres miren de fixar-hi els seus continguts i el seu ritme. Així és com el màrqueting polític esdevé una peça clau d’aquesta dinàmica, ja que quan les campanyes polítiques duren els quatre anys de legislatura, quan els polítics i la seva activitat es veuen constantment exposats a l’escrutini d’uns mitjans de comunicació que els fan estar de campanya permanent, llavors s’imposen en les rutines polítiques la simplificació del llenguatge, la personalització i la tàctica per damunt de l’estratègia. I tot això té conseqüències que condicionen d’arrel l’exercici de la política. Això té conseqüències sobre aspectes bàsics que regeixen la vida de les persones.
Durant els anys noranta la teoria postmoderna es definia el món com la societat de l’espectacle o del simulacre, seguint les nocions del sociòleg francès Jean Baudrillard, mor l'any passat. Mentrestant, tot l’arsenal científic de la sociologia de la guerra freda, la teoria dels jocs de la qual Lost i altres sèries en fan prèdica fascinant, s’aliava amb les teories del "consumer’s choice" i el govern corporatiu oposat al ja caduc estat nacional. Per a la seva conceptualització i execució, aquest govern corporatiu va desenvolupar un instrument que Edward Bernays, el nebot de Sigmund Freud, va inventar pels volts del 1920: les relacions públiques o un nou concepte de la publicitat que considera l’ésser humà com una amalgama d’instints i pulsions animals controlades pel desig sexual, el qual es pot sotmetre a pautes i conductes, de compra per exemple, mitjançant les quals s’exerciten les campanyes publicitàries.
Tanmateix, ja fa dècades que aquesta degradant concepció de la natura humana s’ajunta, i es relliga, amb l’aprenentatge de la guerra freda i la creació de dimonis o bocs expiatoris, i l’eclosió de la televisió com el vehicle més colossal no tan sols per a la transmissió d’informació i entreteniment, sinó, i sobretot, per a la generació d’un concepte que ara s’ha imposat però que fa pocs anys sonava esotèric: el control de percepcions. El màrqueting polític i els seus focus grups, enquestes sectorials i altres estudis s’encarreguen de construir una visió segmentada i atomitzada del món capaç fins i tot de generar productes electorals sofisticats, new and fresh, com Tony Blair sobre la base de lemes seductors com ara La tercera via, que no era tan sols un producte de disseny, sinó el final del vell concepte de la socialdemocràcia i l’estat del benestar.Per tot plegat, els articles que han aparegut aquests darrers anys sobre el poderós corporatiu de relacions públiques Rendon Group, amb seu a Washington, i que té com a principal client el govern nord-americà, són una mostra exemplar d’aquesta guerra de propaganda negra que ara usa com a arma letal la publicitat negativa i els programes de les grans cadenes privades per assolir objectius inconfessables però comprensibles: la demonització de governs estrangers incompatibles amb l’agenda dels EUA.
Aquest autoanomenat guerrer de la informació, que és el Rendon Group, de John Rendon, aplica aquest esquema amb tant d’èxit que si vostès i jo odiem Hugo Chávez és per un cuidat sistema de "perception managment" que és tot un vademècum de desinformació o construcció d’arquetip maligne sobre la base de combinar, en narracions informatives, programes d’humor, de safareig i en tota la xarxa mediàtica, des de revistes prestigioses fins a ràdios musicals, una allau permanent de “contrainformacio”: reiterar la pèrdua de confiança de la base chavista, promoure i divulgar la creixent impopularitat del president, atacar el seu entorn familiar, reiterar sistemàticament els seus vincles amb el narcotràfic i la guerrilla colombiana, accentuar el seu fracàs com a governant, acusar-lo d’ideologia castrista i la carta clàssica de ser un bon amic de països terroristes.
El cop d’estat de l’abril del 2002 contra el president Chávez va usar l’espoleta d’unes imatges ja famoses d’uns militants chavistes disparant des d’un pont contra manifestants d’oposició i que passades per les televisions privades van ser el detonant d'una “renúncia” forçosa, del mandatari veneçolà que va durar només tres dies.La cosa divertida és que gràcies a un videoafeccionat sabem que aquells dos presumptes assassins es defensaven de les bales que disparaven efectius de la policia de Caracas, controlada pels colpistes, i que en la immensa avinguda no hi havia ni un sol manifestant. Tot i així, al cap de 6 anys aquestes imatges encara s’usen com a peça acusatòria contra l’únic dictador que accepta referèndums revocatoris i fins i tot reconeix les derrotes electorals als seus projectes de refundació constitucional. La veritable salut de la democràcia i la llibertat mundials es juguen en aquesta arena. I la confusió, com sabien els clàssics, és el negoci del diable.
En el marc de la democràcia hipermediàtica que ens envolta doncs, és evident que els mitjans de comunicació són actors decisius a l’hora de construir l’agenda política. Però els partits polítics també són actors decisius a l’hora de marcar l’agenda pública i, en conseqüència, el pols de l’opinió pública. Els polítics intervenen en el seu procés de conformació amb notable eficàcia. I també ho fan cada vegada amb més resolució sobre els mateixos mitjans de comunicació, a mida que n’adapten millor el llenguatge i la planificació del tempo. El perillós però, són els guerrers de la informació com el Rendon Group, que són els depredadors de la informació veraç en pro de la informació apòcrifa, i que més que lluitar per la justicia, l'equitat i la democràcia en sí i com a objectius fonamentals per la millora del món i de la societat en general, ho fan en pro d'interesos econòmics i de dobles morals més que dubtoses. Força ben pagats per cert, pels interessats que el caos mundial i els perills comunistes i terroristes siguin l'amenaça perpètua. El dogma i l'amen en política no poden sinó portar a la ignorància ciutadana dels valors humans i de convivència. I el màrqueting polític mal emprat, és a dir, emprat com ho fa en John Rendon, serveix a interessos obscurs molt llunyans dels que es poden considerar interessos generals. L’èxit de les notes de premsa que emeten els gabinets de comunicació i que sovint veiem calcats en informacions periodístiques n’és una prova. Èpica, drama, tensió, humor, victòria, derrota, llàgrimes, somriures, defensa, atac. Un còctel massa atractiu per a uns mitjans enganxats als índexs d’audiència i, per tant, a l’entreteniment i a l’espectacle deixant de banda la realitat del món.

L’eugenisme és la ideologia que va gestar i donar a llum la bèstia nazi alemanya. De l’eugenisme ve el nazisme alemany

  ASSAIG GEOPOLÍTIC SOBRE L’ESCLAT DE LA GUERRA ENTRE ISRAEL I HAMAS EN EL CONTEXT DEL JUDAISME I LA DEFENSA DELS SEUS VALORS OCCIDENTALS Sa...