dijous, 29 de novembre del 2007

L'avortament no afecta només les mares: els fills nonats en són les víctimes innocents (Girona Notícies i Es Diari 27/11/07)

Cop a l’avortament organitzat a Barcelona
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Barcelona va ser el passat dia 26 de novembre la capital europea on es va portar a terme l’operació més important contra clíniques avortístes, des que la llei de la interrupció de l’embaràs va entrar en vigor a l’estat espanyol. La Guàrdia Civil de la Ciutat Comtal va detenir el director dels centres del grup Ginemedex-TCB, Carlos Morín, al senyorial barri de les Tres Torres de la part alta de la ciutat, que van estar objecte d’un minuciós registre per part del agents de la benemèrita en una operació dirigida per la Fiscalia de Catalunya i el jutjat d'instrucció número 33, davant les sospites que en aquells indrets s'hi feien avortaments il·legals de manera reiterada des de feia molts anys.

Sis persones, que ostentaven càrrecs de responsabilitat van ser detingudes a les quatre clíniques intervingudes policialment: TBC, Emece, Ginemedex i Fundació Morín. El jutjat d'instrucció número 33 de Barcelona ja va admetre a tramit una querella presentada fa una mica més d'un any contra Morín per l'organització e-cristians, que constantment denunciava a les autoritats i als mitjans de comunicació aquestes pràctiques il·legals. La querella recollia la denúncia d'un reportatge d'una televisió danesa, en què es veia una periodista embarassada de 31 setmanes entrevistar-se amb Morín per saber si li podria practicar un avortament. Aquest va acceptar sense saber que hi havia una càmera oculta. Temps abans, un altre cas similar investigat pel diari britànic Daily Telegraph ja va aportar indicis de la comissió d’aquests fets en aquests mateixos centres mèdics, i va alarmar la Fiscalia. La investigació oberta pel jutjat de Barcelona també ha tingut en compte altres denúncies ciutadanes i fins i tot el testimoni d'un exempleat.
Queda demostrada una vegada més la distància existent entre la legislació vigent, que contempla aquest dret (dret?) de les dones a interrompre voluntàriament el seu embaràs per motius diversos que en el suposit legal són tres: el terapèutic (o sigui la salut de la dona); el eugenèsic (la salut del fetus) o l’ètic, és a dir el fet que l’embaràs sigui fruit d’una violació, i la moral de molts ciutadans, ja que legalitat no vol dir moralitat ni molt menys. La veritat és que és de domini públic que aquests suposits legals són la immensa minoria dels que es contemplen a l’hora de la veritat, és a dir, a l’hora de practicar un avortament.
Carlos Morín no n’entèn de moralitat, i va muntar una indústria d’escorxador de nadons nonats que no poden decidir res, i sense contemplar cap norma moral ni humana, ni pensar en el mal psíquic que de ben segur totes aquestes dones intervingudes pateixen, tard o d’hora en una més gran o petita mesura, o quan les conseqüències resulten irreversibles en la seva integritat física, és a dir, que queden condemnades de per vida a no poder-se tornar a quedar embarassades per una d’aquestes causes. A les citades clíniques barcelonines es falsejaven informes, historials i proves, perquè tot fos més fàcil a l’hora de cometre el delicte. El Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya també les havia investigat paral·lelament, i els havia obert expedients informatius, malgrat que dissortadament no havia pogut sancionar ni interrompre les seves activitats criminals per falta de proves fefaients. Ara però, després que diverses cadenes televisives de tot el continent anessin a Barcelona a informar sobre els fets constatats, el director propietari, Carlos Morín, que s’havia anat enriquint a costa de l’eliminació de pobres innocents, ja és un delinquent detingut per la Justícia.
En aquest món que vivim sembla ser que moltes activitats delictives com aquestes són objecte d’admiració i respecte per part de molts babaus, que encara queden encaterinats i troben que fets tan destestables com les pràctiques avortives resulten progressistes i admirables perquè comporten una manera més lliure de veure el món, encara que eliminin sentiments tan bàsics com els de la maternitat. Potser gràcies a que molts d’aquests inconscients no van ser avortats -per gust o comoditat tal com fan ells o elles amb les seves gestacions que els semblen inoportunes i que impliquen compromís- avui l’index general d’imbecil·litat de la nostra societat és més alt. Cap altre animal del nostre món fa salvatjades semblants.

Així doncs, el citat doctor Morin (potser bon deixeble del seu col·lega doctor Menguele) tenia el respecte absolut del Col·legi de Metges de Catalunya, organisme que davant la denúncia de Josep Miró i Ardevol, president d’e-cristians, va esgrimir que “quan la Justícia el condemni nosaltres el sancionarem”. Home, si la Justícia el condemna, ja és igual que vostès l’adverteixin o el sancionin, col·lectiu de senyors galènics col·legiats, perquè segurament l’individu en qüestió restarà una temporada a la presó, i després ja veurem si continua podent exercir, que ho dubto. Però això seu en tot cas calia fer-ho abans de cap condemna.
Les pacients intervingudes deixen els seus historials clínics alegrement als citats centres avortístes, a perill que passi el que va passar dilluns. I és clar, l’únic responsable d’un delicte com l’avortament no és qui el comèt, sinó també qui se’l fa cometre. Barcelona s’havia convertit en la ciutat europea reina de l’eliminació de nonats, ja que a aquestes clíniques hi arribaven dones d’arreu de la geografia planetària.
L'avortament és una altra lacra social amagada entre les ambigüitats de polítics i líders ciutadans, perquè anar en contra seva no fa progre, i això sí que ven i dóna vots. Per això en el fons molts d’aquests destacats de la retòrica que fan els ulls grossos davant aquestes massacres humanes em fan pena. I ser progre és moltes coses: moltes. Però segur que no és anar matant nens innocents, hagin o no nascut. Personalment crec que un nadó no és part del cos de la mare sinó un ésser humà individual, amb el seu propi cos a part. És cert que la mare està "alimentant" el nadó que està en el seu interior, però, una mare té dret de deixar d'alimentar el seu nadó després que ha nascut? No, ja que això seria assassinat per inanició; doncs tallar la font de vida d'un nadó abans de néixer també és un acte moralment reprovable.
Potser legislar diferent en aquest tema difícil i escabrós ajudaria una mica a canviar l'actitud general cap a una activitat, com ho han demostrat les lleis que van abolir l'esclavitud. Les lleis mateixes no poden forçar les persones a ser més humanes ni a tenir moral, sentiments i responsabilitat, però l'aplicació de lleis millors i que contemplin també els drets dels nens que encara no han nascut pot ajudar a contenir les persones per a no actuar egoïstament i de retruc fent el mal. Només perquè no volem a algú amb nosaltres no significa que tinguem el dret de matar-lo. I crec absolutament que mai no hauríem de posar els nostres desitjos, comoditats i capricis passatgers per davant dels drets dels altres, i molt especialment pel que fa al seu dret a la vida mateixa.

Barcelona: una de les capitals del disseny mundial (Girona Notícies i Es Diari 21-25/11/07)

Barcelona Design Week, el disseny de tots
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Del 6 al 10 de novembre es va celebrar la segona edició del Barcelona Design Week, un congrés internacional de caràcter empresarial, amb l’objectiu de promoure Barcelona com una capital de la creativitat i el disseny, i alhora reforçar les relacions entre empreses i dissenyadors. Coincidint amb el congrés, un grup de professionals del sector va crear el Club Design Managers, que pretén consolidar Barcelona com a inspiring city, un objectiu sempre present en la institució organitzadora d’aquesta setmana, el Barcelona Centre de Disseny. El certamen va aplegar importants creatius relacionats internacionalment amb les empreses, que van destacar tant la importància dels dissenyadors catalans, com també dels de la zona d’influència educacional dels distints centres barcelonins on s’imparteix aquest ensenyament. Així doncs, els empresaris van destacar i reconèixer autors com Òscar Tusquets o André Ricard, i la qualitat d’escoles tan prestigioses en aquest camp com Elisava, Eina i l’Escola Massana. Va ser especialment remarcable el disseny en el sector de l’automoció, i precisament el passat dia 14, l’Escola Elisava celebrava amb la unes jornades especials, els deu anys de dedicació a la formació de professionals d’aquesta especialitat.

L’esdeveniment anual eminentment empresarial en aquest àmbit a Barcelona, està adreçat a empreses de qualsevol sector productiu o de serveis, i també a professionals del disseny i d’altres sectors creatius, alhora que pretén enfortir les relacions entre disseny i empresa en tots els vessants, i també fomentar un major coneixement d’aquesta disciplina i del seu valor creatiu. En definitiva, a tots aquells que tenen com a motor d’activitat el coneixement i la creativitat en tots els àmbits.

La importància del disseny en el món actual és molta, ja que en pocs anys ha passat de ser una petició de minories a una exigència en pràcticament tots els camps. I també és molt important que en una ciutat com Barcelona es fomenti aquest bressol de creativitat, ja que tots els territoris de la seva influència cultural i educacional, es veuen beneficiats per aquest foment acadèmic, i es poden nodrir i aprofitar de que això sigui un fet. Tant pels que hi són prop geogràficament, com també pels que hi disten una mica més. Tots els empresaris i estudiants d’aquesta especialitat, en cadascun dels seus vessants, tenen en events com el Barcelona Design Week o altres celebracions semblants, una plataforma en la qual es poden inspirar i recolzar, a banda del foment creatiu que signifiquen aquestes trobades i fòrums especialitzats, per alhora expandir aquesta creativitat adquirida en els seus respectius llocs d’origen. El disseny de creació pròpia doncs, traspassa fronteres i s’enforteix mitjançant aquest cultiu que possibiliten tots i cadascun dels dissenyadors que hi aporten les seves idees, i de les empreses de tot aquest àmbit que confien i creuen en els projectes d’aquests mags creatius, molts d’ells ja consolidats i exitosos, i molts d’altres en plena efervescència de gestació. Aconseguir la realitat aquesta escola dels nostres artistes doncs, es el repte que els impulsors de la promoció de Barcelona com a capital del disseny es van fixar ja fa molt temps, i que ara comença a tenir un gran prestigi i un important reconeixement a nivell internacional. Abans doncs, anar a Barcelona a estudiar representava, gairebé en tots els casos, el fer-ho a la universitat. I fa anys ningú no hagués donat ni cinc cèntims per una carrera de disseny. Avui tanmateix, molts dels nostres joves creuen i veuen un gran futur en aquest camp professional en plena expansió, i disposen, a molt poca distància geogràfica, d’un ventall molt important d’escoles reconegudes oficialment i especialitzades en tot tipus de disseny. I molts dels nostres empresaris ja compten amb la professionalitat de les primeres fornades d’aquests joves, alguns dels qual ja tenen, dins el món del disseny, nom i llinatges reconeguts.


El desproposit de la mort d'una participant en un xou televisiu (publicat a Es Diari, Girona Notícies i Nació Digital el 27/11/07)


I vostè senyora, encara mira El diario de Patricia?
Santi Capellera i Rabassó*periodista

El diumege dia 25 va ser el Dia Contra la Violència de Gènere. I d’això ja se n’ha parlat tant que reiterar-ho o repetir-ho per enèssima vegada no sé si fa més per evitar aquesta vergonyant situació, incomprensible de totes a totes, o simplement ajuda a acostumar l’ull i l’orella a un fet que se suposa que no hauria de succeïr mai però com que no fa més que esdevenir-se acaba formant part de la quotidianeitat informativa. I això, sinceranment, és molt trist.
La violència masclista s’emmarcaria en una possible definició com els actes contra les dones que tenen o poden tenir com a resultat un dany o sofriment físic, sexual, les amenaces d’aquests actes, o la coacció o la privació arbitrària de llibertat, tant si es produeixen a la vida pública com a la privada.

Aquesta violència ha rebut diverses denominacions usades com a sinònim, moltes d’elles sincerament molt ambigües: violència contra les dones, de gènere, sexista, masclista, etcètera.
A l’estat, i a partir de la Llei orgànica 1/2004 es fa referència a la “violència de gènere”. Al Principat de Catalunya s’ha optat per usar el terme “violència masclista” com la més òptima per referir-se a la violència que s’exerceix contra les dones, tant si és física, psicològica, sexual, econòmica i tant si es manifesta en l’àmbit de la parella, el familiar, el laboral, el social, el comunitari o en qualsevol altra forma anàloga que lesioni la dignitat, la integritat o la llibertat de la dona.
El que està clar és que per poder canviar aquesta realitat i contribuir a l’eradicació d’aquesta xacra cal actuar des de totes les instàncies de la nostra societat. I el que no es pot fer és intentar tallar d’arrel aquest càncer social, i d’altra banda prodigar des d’aguns mitjans de comunicació que es puguin donar situacions tan tristes com reals, i que tenen bons exemples en el que fa pocs dies succeïa al plató de televisó d’Antena 3, i concretament en el decurs del programa El diario de Patricia.
La discussió no és ni ha de ser sobre els límits de la llibertat d´expressió. Tampoc sobre uns danys suposadament aliens a l´emissió d´un programa. És difícil respondre a la pregunta, però: Hagués mort la noia russa que va participar enganyada al programa si no hi hagués anat? Jo diria taxativament que no.
Tenim una llibertat d’expressió informativa que ens va costar molt d’aconseguir, per la qual cosa sóc del parer que cap programa no ha de ser prohibit si no controverteix la llei, però estaria bé que deixèssim les discussions legals als professionals del dret, i avaluessim altres elements fonamentals de segons quins continguts, per exemple, i sense ànim de voler professar sobre aquests valors, dels ètics i dels morals. Exhibir a la manera d´espectacle els ingredients més íntims de les persones pot arribar a ser divertit quan els protagonistes són famosos i populars que ja saben a què juguen, i cobren sumes milionàries per airejar el que els ve de gust en relació al fets de la seva vida. Però voler fer això mateix amb individus de bona fe, ignorants de mena de les conseqüències d´aparèixer despullats a la pantalla, és jugar brut i entra dins els vessants pornogràfics de les qualificacions possibles.Si els programadors no saben això, qui ho sap? No ens poden vendre la fal·làcia d’una suposada ingenuïtat de la seva banda, perquè això no és creïble. Vaja, jo no m’ho crec. Ells i els productors d’aquests programes d´ingenus no en tenen ni un pèl i saben que entren en un terreny propici a generar més d’un problema, i per tant molt perillós.
Cal explicar que la suposada sorpresa del programa només és un engany, i els que trepitgem platós de televisió i redaccions de diaris això ho tenim molt clar perquè ho vivim en carr pròpia. Jugar de manera descarada amb els sentiments de les persones, i abocar-les a situacions incòmodes i perilloses, fins i tot per les seves existències, sí que hauria d’estar penat per la Llei. Però a més hi ha uns altres culpables, o sigui, els que habitualment consumeixen aquesta escombraria televisiva, i que com si fossin en una plaça de braus esperen el moment emocionant en que el toro empitoni el torero. Crec que el símil és absolutament encertat, perquè després d’aquest assassinat només cal que ara es produeixi una mort directament a l’estudi. Potser en una nova agressió d’un altre maltractador que es vegi qüestionat en el seu masclisme per una negativa semblant a la de la víctima, quan el seu “enamorat” va demanar-li en directe que es casés amb ell, malgrat tenir una ordre d’allunyament de la noia, i estar en recerca i captura per una denúncia d’aquesta per assatjements. Què més podia passar?
Responsables indirectes doncs, també en som tots els crítics condescendents que per no voler criminalitzar el mitjà ens estalviem de condemnar les formes. I connivents també en són tots els espectadors habituals d´aquesta mena de porqueria que ara s´esglaien però que continuen alimentant aquestes emissions sense canviar de programa. Heus aquí doncs, el per què del titular d’aquest article.
La presidenta de l'Observatori de la Dona del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), Montserrat Comas, ja ha dit que el programa podria incórrer en una "responsabilitat civil per danys en el dret d'imatge i de l'honor de les persones", encara que ha remarcat que l'únic responsable directe n'és el suposat autor dels fets. Personalment però, voldria afegir que caldria filar més prim a l’hora de judicalitzar segons què, i si s’escau poder entrar a dilucidar des de l’àmbit de la Justícia quins elements són els desencadenants i que propicien aquests danys en el dret de la imatge i de l’honor de les persones. I aleshores segurament no seria tan difícil regular alguns continguts audiovisuals com per exemple ho fa el CAC (Consell de l’Audiovisual de Catalunya) al Principat, organisme vinculant i summament actiu i efectiu, amb independència política, i que per cert a la resta de l’estat la majoria d’empreses audiovisuals en rebutgen la implantació d’un de semblant. Suposo que per raons òbvies és clar.






L’eugenisme és la ideologia que va gestar i donar a llum la bèstia nazi alemanya. De l’eugenisme ve el nazisme alemany

  ASSAIG GEOPOLÍTIC SOBRE L’ESCLAT DE LA GUERRA ENTRE ISRAEL I HAMAS EN EL CONTEXT DEL JUDAISME I LA DEFENSA DELS SEUS VALORS OCCIDENTALS Sa...