Un president executat pel sol fet de ser-ho mereix ser exonerat (publicat a Es Diari Digital, Girona Notícies i Diari Menorca el 2/10/08)

La veritable justícia per a Lluís Companys
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Al final del franquisme i durant la Transició, i a fi i efecte de no entorpir el futur cap a la incipient democràcia, es va intentar tirar terra sobre les víctimes dels totalitaris. Ni durant aquell període ni en molts casos fins avui, aquests agreujats no van rebre cap tipus d'indemnització ni disculpa. Ni tan sols uns humils reconeixements. Avui ningú no espera que aquells torturadors o assassins paguin la responsabilitat dels delictes comesos, ja que s'aspira simplement que els afectats, les víctimes –l’estat n’és responsable subsidiari absolut–, siguin exculpats d'aquells falsos delictes pels quals, molts d'ells, van estar condemnats a mort, és a dir, que la seva memòria sigui dignificada com cal.
Aquelles víctimes, acusats i jutjats injustament del i pel franquisme no són culpables de res, per molt que ho diguin els tribunals guanyadors que en van ser art i part, agradi o no a qui sigui. Ni els guàrdies civils que van defensar la Segona República, els militars o mossos d’esquadra que van obeir la consigna de disciplina i honor ni els civils que van acudir a fer la guerra per defensar la legalitat cridats pel Govern de l'estat en legítima defensa de l’ordre, no poden estar acusats de res. Els responsables de rebel·lió, mot pel qual molts dels citats van ser acusats, eren paradoxalment els jutges. Militars que van vèncer el poble ras perquè eren professionals de les armes i els altres -només- uns idealistes. Militars que en molts casos, es van mantenir fins a la mort del dictador i encara més enllà, gràcies al suport dels poders fàctics d'una Europa que sortia d'una contesa i que volia la tranquil·litat anticomunista que el dictador espanyol els oferia. Sense oblidar el suport dels Estats Units, que amb la instal·lació de les seves bases a Rota i a Torrejón de Ardóz asseguraven el franquisme i els seus atlàters per quatre dècades. Si Normandia hagués estat Cantàbria, avui Franco no seria al Valle de los Caídos ni els morts estarien encara pendents de tomba honorable o, simplement, digna.
La mort violenta d’un president estimat és un xoc per a una nació, si aquesta mort és produïda arran d’una revenja d’estat i per l’aparell de poder (justícia militar, Ministeri d’Afers Exteriors, etc.) l’impacte és encara més faraònic. I si, com a guinda del pastís, això es produeix a causa d’un rapte en terra tradicional d’asil com éra França, i a més hi ha l’ocultació durant mig segle del procés, les conseqüències seran les que tenim: el president assassinat serà la imatge de lluita, serà el símbol col·lectiu que és per tots els que, objectivament, mirem i analitzem de manera personal, però també professional, aquella història que per sort no ens va tocar de viure. Per aquesta raó molts catalans, només cal veure els documentals, pengen la seva foto i van a les manifestacions on es reclama que se li faci justícia, simplement amb aquesta icona.
La memòria del president Companys entra en la política actual de pugna de partits catalans i del joc que d'això en fa l'estat; tanmateix, la seva importància no ha de ser en aquest àmbit curt sinó que és la punta de llança del restabliment de la dignitat dels vençuts. Tinc la sensació que Companys –la resta no ho sé– serà exonerat, ja que no hi ha cap argument per defensar avui la legitimitat de l’afusellament de qui va ser una bona persona, va estimar el seu país i, tot sigui dit, va signar indults i va atorgar passaports fins i tot a militars rebels que li devien la vida. Crec que això però, cal generalitzar-ho a tots els republicans afusellats o repressaliats pel sol fet de ser-ho.
Potser no cal revisar tots els consells de guerra del període però sí tots els que tenen a veure amb causes ideològiques. Si es tracta d'un recluta que roba un fusell i mata el tinent ja hi ha uns camins determinats. Però si, per exemple, un mestre catalanista és subscriptor de La Humanitat o Treball, el criden a files, i el 1939 o 1940 l’empresonen o l’afusellen, algú ha de dir als seus familiars que no és el recluta que roba i mata, no? Se'l fa passar com si fos l’assassí per una petició als organismes militars quan l’origen –i la solució– és política, i no pas de cap delicte.
Molts esgrimeixen que aquest fet suposaria molta feina administrativa "i que les coses ja estan bé com estan". Doncs no. Els innocents van patir molt més encara per la intolerància i revenja continuada durant llargues dècades i el seu silenci els ha honorat. També s'argumenta que ja han passat els anys i que hi ha hagut lleis d'amnistia. Quina amnistia hi pot haver per crims contra la humanitat? Si a més aquests sempre estan vigents i tenen caràcter retroactiu. Aquest doncs tampoc no és cap motiu de pes, i els familiars es mereixen una resposta. Les restes dels assassinats republicans han d'anar a una fosa digna -tal com hi van anar de seguida els del bàndol franquista als quals se'ls va alçar monuments a cada poble i ciutat de l'estat- i no pas a fosses comunes com si es tractés de bestiar víctima d'una epidèmia. I la memòria ha d'estar restituïda. Personalment considero que aquestes dues iniciatives són imprescindibles i les mínimes, encara que també s'hi podria incloure una indemnització digna, i un diploma o certificat a cadascun dels repressaliats i assassinats agraïnt la seva generositat en donar la vida per defensar la legalitat establerta, ja que en definitiva, i segons aquestes lleis que avui tan aferrissadament defensen alguns obviant-ne moltes parts importants, es tractava de ciutadans espanyols. Tan iguals com els vencedors d'aquella atrocitat, i alguns, com en el cas de Lluís Companys, presidents de territoris com Catalunya, nació amb drets, institucions i parlament democràticament elegits, pesi a qui pesi.

Ricard Maxenchs va ser un referent barcelonista pel periodisme (publicat a Es Diari i a Girona Notícies el 26/10/08, i a Diari Menorca el 30/10/08)

Alguna pregunta més? alguna pregunta más?
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Aquesta frase ja queda per a la història. Ja és tot un referent en el món periodístic i mediàtic, més després que el seu precursor ens deixés víctima d'un càncer galopant el passat dia 22 d'octubre.
Érem amics i havíem estat companys de feina al Barça, on vaig treballar a les seves ordres -puntualment i com a relacions públiques a la llotja presidencial durant dos anys cada dia de partit a casa-, per la qual cosa la seva mort m'ha impactat i entristit de manera molt directa. Maxenchs encara era molt jove, només tenia 54 anys, i formava part de l'imaginari col·lectiu dels aficionats culers que dia a dia i en pocs anys, ens vam anar a acostument a aquella frase que més tard va fer famosa a Catalunya Ràdio l'Antoni Bassas i els seu espai APM (Alguna Pregunta Més), que últimament havia estat inclòs dins el programa que va presentar durant catorze anys i fins el juny passat, El Matí de Catalunya Ràdio, i que havia saltat a TV3 amb espai propi.
Som molts els que vam compartir la companyia i la bonhomia d'aquest gran barcelonista, bon periodista i millor persona que era en Ricard Maxenchs. El mateix Antoni Bassas i en Joaquim Maria Puyal entre altres, en els temps ja gairebé immemorials de l'Àlex Botines timonejant la redacció esportiva de la primera i número 1 EAJ1 Ràdio Barcelona Cadena SER, mentre ell treballava a El Mundo Deportivo i sovint ens trobàvem tots a Can Barça per cobrir els partits de competicións diverses del Club. Maxenchs va treballar com a periodista en l'esmentat rotatiu esportiu, i també als esports de Televisió Espanyola de Sant Cugat, entre altres mitjans de comunicació, fins que el 1981, amb Josep Lluís Núñez de president, es va incorporar al FC Barcelona com a cap de premsa. El seu pes dins el club, com a home de confiança de Núñez, va anar augmentant, fins que el 1993 va ser nomenat director de relacions externes i, posteriorment, director general adjunt a la presidència, en l'època de Joan Gaspart. Després de 23 anys vinculat al FC Barcelona, Maxenchs va deixar l'entitat el 2003 per convertir-se en el director de relacions institucionals i reputació corporativa del grup Abertis, abans de fitxar per La Caixa.
Maxenchs era un home que traspuava amabilitat i educació en el tracte, encara que dins de tot aquest context era un personatge seriós i francament tímid. Vam coincidir en molts àmbits de la vida, tal com sol passar entre un col·lectiu reduit com el periodístic (ara ja no tant), en una ciutat on tots els que treballàvem a mitjans de primera línia ens coneixíem, ja que se solia sortir d'un per anar a un altre pel simple fet de canviar i fer coses distintes, on també et retrobaves amb vells companys d'altres aventures professionals. Fins i tot la vida ens va fer trobar en l'escola dels nostres fills, l'Escola Thau de la carretera d'Esplugues de la Ciutat Comtal, on ell hi portava les seves filles i jo el meu fill, i que tantes vegades ens va fer coincidir personalment per altres raons bastant diferents de les professionals.
Maxenchs va deixar de ser periodista en actiu per fitxar pel Barça i esdevenir el primer cap de premsa d'un club de futbol a l'estat espanyol. Els primers temps en el club blaugrana anava pels passadissos i baixava als vestidors i els jugadors de l'època com ara els Artola, Ramos, Migueli, Alexanco, Schuster, Esteban, Simonsen, Quini, Urruti, Gerardo, Moratalla, Víctor o Carrasco, poc acostumats a tenir reporters treballant a i per a la casa, i menys pul·lulant pels llocs més íntims com els vestidors o la sala de massatges, que consideraven feus propis, callaven al seu pas "per por de fer comentaris agosarats i impublicables davant un enemic declarat com era un periodista". El pobre Ricard els havia de convèncer que ell ja no estava a l'aguait dels comentaris dels jugadors del primer equip, sinó que havia esdevingut el cap de premsa d'aquella entitat futbolística gairebé centenària. La primera sensació que et donava Maxenchs quan el veies a les rodes de premsa o pels passadissos de Can Barça al darrere de Josep Lluís Núñez o algun dels seus directius era de discreció i d'estar sempre on calia.
Ricard Maxenchs va ser pioner de la normalització de les tenses relacions entre el club blaugrana i els periodistes, i el que hagués passat o no amb Laporta per prescindir dels seus serveis al Barça només ho sabien ells, encara que després de 23 amb Núñez això és fàcil d'endevinar. En tot cas pero, no seré jo qui ho posi en tela de judici, ja que prefereixo parlar del meu amic Ricard Maxenchs i Roca com una bona persona que era i com un gran professional reconegut i contrastat del periodisme, i no pas per si havia triat un o altre camí, ja que això només era de la seva incumbència. El que vull remarcar és que era un entusiasta d'aquest ofici nostre que ens roba el cor i l'ànima, i que de vegades ens fa riure molt, i també plorar de manera indefectible. Crec que Maxenchs donava la talla en tots els aspectes, ja que segons el meu criteri, un cap de premsa i/o comunicació ha de ser aquell el qual els periodistes no notin quan no el necessiten, però que estigui a la seva total disposició quan en requereixin el seus serveis, al mateix temps de servir amb eficàcia total a l'organització pública o empresarial a la qual pertany. I penso que Maxenchs complia aquestes espectatives. No vaig poder anar al seu enterrament perquè Menorca, dissortadament massa sovint, queda lluny del continent, per horaris i preus, i tot plegat va fer impossible el desitjat desplaçament de comiat. Només em queda dir que els que et vam conèixer a fons no t'oblidarem fàcilment amic Ricard. Fins sempre.

Quadrant de Menorca arriba als dos centenars d'edicions (publicat a Es Diari, Revista de Ferreries i Diari Menorca el dia 23 d'octubre de 2008)

Quadrant de Menorca a IB3 Ràdio: 200 programes

Santi Capellera i Rabassó*periodista

El dilluns dia 20 d'octubre ha estat el dia en que el programa Quadrant de Menorca, d'IB3 Ràdio, ha complert dues-centes edicions. Els que fem possible el programa estem contents que això sigui un fet i una realitat tangible. Aquesta també és una manera regular de tirar endavant en el mateix context de la vida, perquè la regularitat en el temps és una evidència del pas d'aquest, i per tant, de la història que anem explicant. Quadrant de Menorca compleix dos-cents programes, en un dia tan normal com la resta, perquè tal com tothom sap, els periodistes ens dediquem a explicar l'excepcionalitat, o el que ho hauria de ser, o sigui, allò que no s'espera: els resultats del bàsquet o del futbol, les negociacions polítiques o econòmiques dels governs, o el devenir de les manifestacions populars per una o altra causa.
Quadrant de Menorca vol ser cada dia un acte de servei públic en tots els aspectes, on a l'altra banda hi són tots vostès, i en aquesta les nostres paraules. Intentem no equivocar-nos gaire, i si ens errem tenim l'humilitat i la voluntat de reconèixer-ho. La ràdio són moltes coses, però és bàsicament so i una mica d'intel·ligència, i també una gran dosi de diversitat.
Ara fa dos-cents programes vam començar a posar en antena cada dia a la ràdio pública de les Illes Balears aquest Quadrant de Menorca, que és al capdavall una referència en els mapes del temps meteorològic, però també en el temps cronològic d'aquest tros de terra enmig del mar que és Menorca, i que vibra constantment perquè té vida pròpia. I personatges com els nostres tècnics Frankie Pizá, José Luis Linares, o Jordi Fàbregues, i periodistes agosarats com en Pau Rovira en Quim Bertomeu i jo mateix, tots plegats poca gent, poquíssima, no fem més que reflectir-ho a través de les ones hertzianes de la ràdio pública balear, aquesta que cada dia intenta ser millor, i aportar-los també el millor a vostès, que l'ajuden a mantenir i sostenir el millor producte mediàtic.
Arribar fins aquí és un motiu de satisfacció i d'il·lusió per aquest periodista, que ara fa gairebé un any va pensar i crear un espai radiofònic basat en la societat i la cultura menorquines, i on s'intenta dubtar molt de les coses segures o que si més no ho semblen. A Quadrant de Menorca, sovint, intentem posar ironia en la nostra informació, perquè de fet sabem molt bé que hi ha poques coses sagrades. Ironia que ens ajuda a passar millor els minuts i els dies per tal que aquesta informació sigui, en cas de ser-ho, encara més banal, i en cas de ser seriosa que també ho esdevingui encara més. També sabem però que hi ha fets sagnants, que exigeixen que ens donem consol els uns amb els altres. Hi així ho fem indefectiblement.
Coneixem les coses que passen i aprenem a dubtar d'elles, i les expliquem a mesura que les anem sabent, encara que, segurament, mai no ho sabrem tot, i per això no sabem de quina manera acabarem cada dia aquest diàleg entre vostès i Quadrant de Menorca. Ens adrecem a oidors als que els agrada pensar, i amb aquest objectiu posem de manifest les nostres obres, i també les nostres persones. Ara doncs d'això ja en fa dues-centes vegades. Quan vam començar la nostra matèria primera eren els nostres convidats diaris, exactament igual que avui, que són els que ens enriqueixen l'espai amb les seves aportacions socioculturals de tota mena. Ara però, dos-cents programes més tard, la matèria primera afegida és la confiança dels que ens escolten. La confiança de vostès. Gràcies per atorgar-nos-la cada capvespre de 6 a 7, perquè a la ràdio és l'audiència la que de veritat ens alimenta, i és la complicitat amb els oients la que ens fa cada dia més grans, més professionals i també millors en tots els aspectes.

L'economia en petit és més fiable (publicat al Girona Notícies i a Es Diari Digital el dia 17 /10/08)

El petit és més bonic, també econòmicament
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Si es té present l'actual crisi financera que desemboca indefectiblement en la crisi econòmica, i que des de sempre l'obssessió de la societat moderna és el creixement econòmic, en el vocabulari condemnatori actual hi ha poques paraules que siguin tan concloents com la paraula "antieconòmic", tal i com va dir ja fa anys l'economista britànic E.F Schumacher. Quan els nostres sociòlegs diuen que som un país en estat de perplexitat, em ve al cap una fantàstica obra filosòfica de l'any 1977 d'aquest autor i investigador econòmic, a la qual va titular A Guide for the Perplexed i on intentava donar les pautes per les quals, en general, no acabem de comprendre el món. Hi ha però un altre gran llibre que aquest mateix autor ja va escriure l'any 1973, i que es diu Small is Beautiful, i del qual en destaco el subtítol “Economia com si la gent importés”. Qualsevol cosa que es reveli com a un impediment al creixement econòmic és quelcom vergonyós i si la gent s'aferra a ella és qualificada, alhora, d'estúpida. Ara bé, segons ens ha mostrat el propi Schumacher, davant les polítiques cada cop més intenses de concentració empresarial i elevada tecnificació, cal pensar en estratègies de petita escala, molt menys propenses a causar danys al medi empresarial i econòmic. I això per un component manifest: la força individual d'allò que és petit es igualment més reduïda en relació a les forces de recuperació econòmica. Els casos presentats per aquest autor es refereixen essencialment a països en estat d'emergència econòmica (o que ho estaven en el moment de les seves conclusions), bàsicament pertanyents al primer món. Però el seu plantejament va més enllà: les escales petites no només són possibles sinó molt més adients tant als països industrialitzats com als que es troben en vies de desenvolupament. El tema específic de les dimensions de les unitats productives seria objecte d'una altra reflexió, que exigiria un espai major que el d'aquest modest article periodístic. El que m'interessa ressaltar és que les propostes de Schumacher trenquen, sempre des de bases empíriques i multitud d'exemples concrets, amb les pautes de l'economia a l'ús. I, alhora, projecten criteris sòlids que enriqueixen la sostenibilitat econòmica. I ara potser seria un bon moment de repassar les seves tesis, perquè de fet i ben mirat són del tot viables pensant en la recuperació financera i /o econòmica dels principals països més afectats, que pertanyen a al UE o que són els mateixos EUA.
Tornant al que abordàvem al principi, aquest en el qual vivim potser és un país de perplexos de totes a totes, més en un moment en què l’economia trontolla perquè s’ha oblidat de la gent. Sembla com si Schumacher s’hagués anticipat a la situació actual. O potser és que la nostra situació no és tan anòmala com l'entorn mediàtic i d'interessos polítics i empresarials ens volen donar a entendre, cosa que també podria ser probable.
El reputat economista britànic criticava la disciplina científica dels països més desenvolupats perquè es basava, segons ell, en nocions errònies, com ara que el creixement sempre és bo o que allò més gros és necessàriament millor. La seva idea econòmica bàsica era que s’havia d’obtenir la màxima quantitat de benestar –en un sentit no només material del concepte– amb la mínima quantitat de consum. Com aconseguir-ho? Apreciant adequadament i simultània les necessitats humanes, les limitacions efectives i els usos apropiats de la tecnologia. Ni les necessitats poden ser insaciables, ni les limitacions poden ser depassades, ni les tecnologies poden servir a qualsevol propòsit.
Aquest d'Schumacher no sembla un programa d'utopia. De fet, ja ens adonem que les crisis actuals són filles de la desmesura d’ambicions i del descontrol de mitjans. Per això, caldria retornar al seu lloc preeminent una economia productiva basada en la satisfacció de les necessitats humanes i l’orgull de proveir béns i serveis amb qualitat i utilitat. De tota manera, de moment i a jutjar per les evidències, i malgrat els intents de reparació d'estats i governs diversos a la UE i als EUA, no sembla que anem per aquest camí. Encara hi ha massa gent que admira, ara secretament tot sigui dit, aquells que han sabut fer-se rics amb jocs malabars, fent creure que hi havia guanys i profits allà on no n’hi havia, i on molts innocents en la seva pròpia ignorància n'han sortit escaldats.
Per això, també és oportuna, segons el meu punt de vista, una reflexió de Schumacher que cito textualment: “Cap sistema o maquinària o doctrina econòmica no s’aguanta per ell mateix: està invariablement construït sobre uns fonaments metafísics, és a dir, sobre la visió humana de la vida, del seu significat i del seu propòsit. Quan l’economia es fa religió, hi ha l’adoració idòlatra de les possessions materials, del consum i del pretès nivell de vida i la fatídica propensió a complaure’s en el fet que els luxes dels nostres pares hagin esdevingut necessitats per a nosaltres”.
Estic absolutament d'acord amb aquests paràmetres exposats per Schumacher, i per això m'aturo a reflexionar que potser caldria que especuléssim, tots plegats, una mica més en els fonaments metafísics que sustenten la nostra economia, si és que de tot aquest despropòsit col·lectiu no en volem sortir encara més fotuts i perjudicats en tots els aspectes. Només és un suggeriment que potser no em toca a mi de fer-lo, però que tal vegada pot servir a qui correspongui i que ho llegeixi, perquè als diaris també s'hi escriuen coses vàlides i assenyades de tant en tant.

Marxa tot un símbol de la catalanitat i de la lluita pels febles (publicat al Girona Notícies el 10/10/08, i Es Diari i Diari Menorca el 14/10/08)

Joan Carrera, més que un bisbe un referent
Santi Capellera i Rabassó*periodista

El bisbe auxiliar i vicari general de l'arxidiòcesi de Barcelona, Joan Carrera Planas, de 78 anys, va morir el passat divendres dia 10 d'octubre a l'Hospital de Vall d'Hebron, on estava ingressat des del dia 19 de setembre en estat molt greu. El cardenal, Lluís Martínez-Sistach, que va acompanyar Joan Carrera en les seves últimes hores de vida, va destacar el servei que el bisbe ha fet a l'Església catòlica i el seu país i ha demanat als creients oracions per la seva ànima. "Vull agrair-li el servei constant, generós, preat i fidel a l'Església i també al país durant la seva intensa vida i durant el seu ministeri com a sacerdot i com a bisbe", va dir el cardenal de la Diòcesi de Barcelona.
Joan Carrera i Planas va néixer a Cornellà de Llobregat el 12 de maig del 1930, i va fer els estudis eclesiàstics al seminari de Barcelona. El van ordenar prevere al juliol del 1954, i va exercir el ministeri sobretot en ambients obrers, tant en parròquies de Barcelona com d'altres ciutats de la comarca, com l'Hospitalet de Llobregat i Badalona on va demostrar el seu tarannà progressista. Ja en els anys seixanta va oferir la seva parròquia per celebrar un míting del líder sindical Marcelino Camacho quan el sindicat CCOO encara no estava ni tan sols legalitzat. Carrera també va ser consiliari de moviments especialitzats d'Acció Catòlica. Va participar en iniciatives de renovació del clergat català sorgides després del Concili II del Vaticà i va mantenir contactes amb representants del món polític, manifestant-se proper a l'ideari d'Unió Democràtica de Catalunya. Va ser nomenat bisbe d'Aliezira, Algesires i, el 1991, bisbe auxiliar de Barcelona, encarregat de la demarcació del Barcelonès nord i del Maresme i de les delegacions d'economia, mitjans de comunicació social i apostolat seglar. Va ser coordinador de l'equip de bisbes auxiliars de l'arxidiòcesi barcelonina (1996-2000) i, després del cessament del cardenal Ricard Maria Carles el 2004, va ser l'únic bisbe auxiliar que va continuar vinculat a l’arxidiòcesi de Barcelona. La seva responsabilitat es va concretar de manera especial en els mitjans de comunicació social i la pastoral obrera.
També va col·laborar periòdicament a diverses publicacions, especialment 'Catalunya Cristiana', organisme editor de la qual va ser president. Algunes de les seves obres són 'La canya esquerdada' (1993) i 'Del postconcili al postprogressisme' (1994), que van aplegar els seus articles, 'El gust de la fe' (2000) i 'Aquest Nadal en fa dos mil: discerniment i goig' (2000). També va participar en l'obra col•lectiva 'Mundo global, ética global' (2003).
Carrera va ser un home consagrat a la labor cristianitzadora, i malgrat tots els intents de confondre l'opinió pública per part d'interessos ocults que ara no esmentaré, en referència a la seva persona, mai no es va fer enrere del seu ideari catòlic i nacionalista. Els seus punts de vista es podien compartir o no, podien agradar més menys, però sempre van ser respectuosos amb tot i tothom, sense deixar de ser clars i, potser sovint, punyents en molts aspectes considerats delicats o tabú per segons quins sectors. De fet en tots els anys en que Joan Carrera va exercir el seu ministeri, l'Església catòlica també va anar canviant molts dels seus aspectes i molts dels seus punts de vista, a mesura que el món anava modificant valors i comportaments, i s'anava configurant divers i diferent de forma tangible. L'Església en definitiva és una organització d'homes i dones al servei de la divinitat, però no es pot oblidar que els homes les dones sovint ens equivoquem, i errem en conceptes i determinacions per aquest fet.
Es pot estar d'acord o no amb aquesta o aquella decisió eclesial, però ningú pot negar que, finalment i per sort, en la jerarquitzada Església catòlica hi ha diversitat de criteris i sobretot varietat de conductes personals, com en tota organització humana. La varietat que ha encarnat tota la seva vida el bisbe Joan Carrera ha estat la del catalanisme democràtic, amanit d'obertura vers totes les formes de progrés, cosa que vaig poder comprovar personalment ja fa anys en una entrevista que li vaig fer per a Catalunya Ràdio.
Això però, sembla que avui a Catalunya no pesi gaire. En el cas de Joan Carrera, el va apartar una altra novetat: la reaparició del fonamentalisme antireligiós, que és un altre fonamentalisme, com ho són els de base religiosa, ja que les seves coordenades no són intel·lectuals, sinó polítiques. Com la majoria dels fonamentalismes no estan interessats en la religió, en tant que vella necessitat humana, ni tampoc en la reflexió intel·lectual i moral, sinó en el poder polític pur i dur, i para de comptar. Aquesta reaparició de l'anticlericalisme és perfectament assimilable a la radicalització de pretesos discursos ideològics i culturals. Penso en els més subvencionats pels poders polítics. Tampoc es tracta de cultura ni de pensament, sinó de marginar el debat equilibrat, radicalitzant-lo, per millor impedir la modernització. Una modernització que, en tots els camps, ha d'implicar grans dosis de tolerància i de respecte envers totes les conviccions i totes les visions del món que no preconitzin la imposició, la violència, la intolerància.
En aquests moments estem en una situació en què la crisi econòmica ho afecta tot i tothom: els creients i els no creients, els de dreta i els d'esquerra, els ciutadans de parla catalana i els d'altres llengües.
Cal, per tant, trobar-hi solucions. Per això, i per altres raons, crec que ens en sortirem a base d'un còctel de mesures, del qual encara és difícil definir-ne definitivament els ingredients i calcular-ne les dosis.
En tot cas, no sembla que l'anticlericalisme -ni el clericalisme- del segle XVIII o XIX hi hagin d'estar presents. Tant "AMDG" - la novel·la antijesuítica de Ramón Pérez de Ayala- com el pintoresc pamflet de mossèn Sardà i Salvany "El liberalismo es pecado" són testimonis d'un passat que amb tota seguretat no es tornarà a reproduir, per sort. Aquells van ser altres temps, per la qual cosa tampoc no i no té gaire sentit que deixessin petjada. Potser poden servir els historiadors i, en el cas del llibre de Pérez de Ayala, els estudiosos de la literatura espanyola. Si se'ls vol ressuscitar és perquè alguns els troben adients per enfrontar la societat. Així tapen, per un temps, la seva incapacitat manifesta en matèria econòmica i política.
Avui recordo Joan Carrera amb agraïment. Un home que durant la dictadura franquista i la transició a la democràcia va lluitar en favor dels Drets Humans, de l’ajuda i suport als presos polítics, dels drets dels treballadors i de la integració de la immigració dels anys 60. El recordo amb bon regust de boca, perquè gràcies a conèixer-lo i observar els seus moviments, sé coses i conec situacions que mai no hagués sabut que es donaven, i ni tan sols que existien. Llàstima que quedés arraconat per l'únic fet de portar una sotana.

Els EUA no acaben de trobar el camí per reparar danys (publicat al Girona Notícies i a Es Diari el 5/10/08)

La pilota econòmica; del Congrés al Senat
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Disparitat d'opinions, decisions i resolucions a les cambres americanes. El Congrés dels Estats Units va rebutjar el passat dia 30 de setembre per sorpresa el pla de rescat financer que el president George W. Bush tenia previst com a mesura d'urgència per pal·liar la crisi que amenaça el país. Un total de 228 vots en contra davant 205 a favor van acabar per enfonsar una sol·lució a curt termini que passava per injectar a les entitats financeres més afectades per la crisi fins a 486.000 milions d'euros públics. Les eleccions a la presidència dels Estats Units s'acosten en un clima marcat, pràcticament de manera exclusiva, per la situació econòmica. Demòcrates i republicans hauran de tornar a buscar sol·lucions de manera conjunta, encara que la cosa cada vegada sembla més difícil.
El president dels Estats Units, George W. Bush va intentar arribar fins al final. En una breu però contundent compareixença televisada va demanar gairebé suplicant al Congrés que actuï, perquè el cost de no fer-ho "serà encara molt més alt", malgrat recnèixer que aquest era un vot "difícil" per als legisladors i que "la preocupació dels ciutadans pel cost" del rescat és legítima. Tot i això però va remarcar que si bé la xifra de 700.000 milions de dòlars (o 486.000 milions d'euros) "és una gran xifra", més gran és el cost de no fer res, com va demostrar la caiguda de Wall Street de dilluns dia 29 de setembre, que va perdre 3 bilions de dòlars en una sola jornada. Bush volia comprar els actius tòxics per revendre'ls més endavant, la qual cosa, segons la seva manera de veure-ho, podria permetre recuperar una part, si més no, de la inversió feta.
La crisi actual té molts responsables. Els “especialistes” de l’enriquiment fàcil i ràpid han actuat malament. I determinades autoritats els han deixat fer. Uns governs més que altres. És molt diferent la crisi per la qual passen els Estats Units, que posseeixen un formidable rerefons industrial que fa que, malgrat la situació, segueixin creixent al 3,3% anual el darrer trimestre, de la que passa l'estat espanyol on s’han posat tots els ous al cistell especulador i ha crescut el darrer trimestre només un 0,4% anual.
L'endemà, el dia 2 d'actubre, el Senat nord-americà va esmenar la proposta i aquesta tornarà al Congrés, per intentar que sigui aprovada (que potser a l'hora de la publicació d'aquest article ja se n'ha tret l'entrellat).
La intervenció del Govern dels Estats Units a AIG, Fannie Mae i Freddie Mac semblava raonable. Pensaven que potser deixar-les enfonsar hauria causat més mal que bé a individus que res hi tenien a veure. Deixar enfonsar Lehman Brothers o Wachovia -els béns del qual acabaran comprant d’altres- només comporta que els que van apostar per aquest banc... han perdut. Convindria anar acostumant-se que el joc del mercat és així. Que fantàstic seria guanyar sempre! Però ara el Congrés dels EUA veta els plans redempcionistes que Bush tenia in ment per sortir indemne del toll dels despropòsits econòmics, i de pas impulsar el candidat republicà, John McCain una mica més enllà que Obama a la cursa cap a la Casa Blanca.
El Congrés nord-americà doncs, va desestimar la primera proposta del secretari del Tresor, el senyor Paulson, de disposar de 700 mil milions de dòlars i poder comprar, així, les hipoteques escombraries que van apareixent dia a dia. Ara però, la decisió del Senat podria canviar les tornes. Potser d'entrada no semblava que aquesta mesura satisfés determinades ànsies de justícia del contribuent americà, però cal contemplar altres factors. La por a Amèrica potser, era que aquesta acció restauradora hagués estat el preludi, l’excusa, d’una actitud reguladora que hagués pogut eliminar de facto l’agilitat i la flexibilitat que el sistema financer, malgrat els errors comesos, ha demostrat durant moltes dècades.
Els enemics de la llibertat de mercat -que a casa nostra acostumen a ser-ho, també, de les llibertats individuals-, al·ludiran al fet que si l’estat posa diners per salvar elements del lliure mercat, aquest estat té l’obligació de regular i limitar actuacions. Gran perversió. Amb aquest paràmetre concret s’oblida el creixement econòmic que aquest sistema financer, que ara evidentment té problemes, ha aportat al sistema, a tots els ciutadans. I també s’oblida que aquestes institucions financeres i els seus clients, han pagat, si més no als EUA, una quantitat colossal d’impostos que han servit per finançar altres àrees igualment importants per als ciutadans i contribuents d'aquell país.
Potser intentar arreglar aquesta disbauxa generada per la falta de previsió i la confiança en un sistema econòmic que penjava d'un fil no és del tot correcte, però tampoc no seria dolent del tot, que una part d’aquests dividends generats des d'aquest erràtic sistema, tornin a aquest per ajustar-lo i evitar mals majors. Ja veurem què succeïrà, perquè dissortadament el que s'esdevé als EUA en qualsevol camp, i molt més en l'econòmic, té un ressò mundial que tard o d'hora passa comptes, tal com ja està succeint en l'actualitat, i tal com les nostres economies i butxaques també ho noten de manera fefaent. Ara la UE carrega contra els EUA, i Brussel·les acusa Washington d'irresponsabilitat, i li demana solucions que òbviament no pot donar. Si finalment s'aprova el rescat dels actius tòxics per part del Govern dels EUA, tampoc no serà cap disbarat si a m´s això serveix per estabilitzar econòmicament aquell país.
De fet Pedro Solbes, ministre d'Economia espanyol, va dir fa pocs dies amb la boca molt petita, i amb aquella veu del passatge del terror típica en ell, que els ciutadans de l'estat espanyol no havien de patir pels seus estalvis. Potser no han de patir, però el cert és que molt convincent però no va estar. Cal recordar que aquest senyor és aquell que mai no va acceptar que hi hagués cap mena de crisi fins que els EUA la van fer oficial: llavors va dir que “en tota la seva vida no havia vist una crisi semblant”. Veure'm què passa en els pròxims mesos, encara que, la meva opinió és que tot plegat pinta bastant malament. Crec que ens esperen temps molt feixucs, com a mínim a casa nostra, on sempre solem ser els primers perjudicats per les decisions alienes, però els darrers a tenir solucions factibles per a pal·liar aquests perjudicis.

Records d'estiu

Cada pas de cada dia que passa és com una d'aquestes fulles de la tardor que inunden el bosc de la Vall. Menorca perd el seu verd i tot s'esdevé del color de la tardor. Bucòlic i romàntic, si, però també melangiós per aquests dies de pluja, i pel teu record que encara romana a la meva pell. Seria molt bonic tornar a caminar sota aquests arbres, que s'han tornat del color dels bolets i de les castanyes. Qui sap on ets, qui sap on pares, però que bonic va ser acaronar els teus llavis molsuts, i contemplar les teves dents blanques, mentre ens enfonsavem a la sorra de les aigues d'aquesta platja paradisíaca.