diumenge, 30 de desembre de 2007

El terme país retòric representa l'enteniment entre grups humans (publicat al Menorca, a Es Diari Digital i a Opinió Nacional el 30-12-07).

El gran referent comú comença al país retòric
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Existeix una important anàlisi filosòfica feta a partir de À la recherche du temps perdu, la magna obra literària -més reconeguda i citada a les facultats i fòrums acadèmics que no pas llegida- de Marcel Proust. Es tracta d’un assaig que Vincent Descombres va publicar fa gairebé dues dècades i que s’anomena Proust: philosophie du roman. De les moltes idees que conté, n'hi ha una que, indirectament, potser dóna pistes per comprendre millor el lideratge polític dels que ens intenten liderar o ens lideren, ja sigui personal o col•lectiu.
Això succeeix quan aquest redactat cita Françoise, la vella criada que, emigrada a París, continua penjada del món de Combray, perquè és d’allà que conserva la manera de parlar i, sobretot, la manera de veure el món i els seus punts de vista envers la totalitat de les coses.
D’això, algú n’ha dit el país retòric, que es referiria a aquell grup humà que reuneix la doble condició de fer-se entendre i alhora ser entès. I no em refereixo, com és obvi, al simple fet de parlar una mateixa llengua, sinó al més complex de compartir referents, de participar d’una mateixa visió del món. D’un món que vist des d’uns ulls concrets pot ser exactament idèntic al que en perceben uns altres, malgrat aquests poder estar molt allunyats geogràficament dels primers.
Per això he cregut que aquesta idea es podría adaptar perfectament tant a la literatura com a altres camps: per exemple a la política. Explorem doncs, aquesta idea aplicada al fet polític. No és exactament això el que determina un lideratge de debò? El segment de població que realment entens i que realment t’entén fixa l’amplitud del teu lideratge. Només dins del teu país retòric pots guanyar l’adhesió i la connivència per al teu projecte polític.
Per això, l’emergència d’un lideratge és el resultat de construir –de manera sempre artesanal, mai robotitzada– la relació amb el propi país retòric. Com millor s’hagi après a entendre i com millor s’hagi après a fer-se entendre, les possibilitats de connexió són més àmplies i el lideratge pot abastar més gent.
Ara bé, les persones canvien i, per tant, aquest repte no està guanyat mai definitivament. Posem per cas els nacionalismes per molts malanomenats perifèrics. No hi ha dubte que els referents que han dominat aquests nacionalismes els últims trenta anys continuen existint, i són compresos per aquells que mantenen la mateixa visió del món. Passa però que han sorgit noves generacions, que a aquests territoris en concret hi ha arribat gent d’altres indrets, y que s’han renovat segments significatius de les societats que formen aquests pobles o nacions dins l’estat. I les preguntes serien: participen aquests nouvinguts dels mateixos referents? Els són igualment accessibles en tot cas? Formen part del país retòric dels territoris on viuen i conviuen? Tot indica que, majoritàriament, no.
Per això per exemple al Principat –per ser el cas que conec i que m’és pròxim-, la refundació del catalanisme, que ara es propugna, tendeix a eixamplar el propi país retòric; a establir aquells nous referents que poden incorporar aquests altres sectors al projecte compartit; a reconstruir, en definitiva, aquest espai d’entesa biunívoca –que entens i que t’entenen– que històricament ha ocupat la centralitat de l’espectre polític del nacionalisme català. I aquesta no és una tasca fàcil, però crec que és una tasca imprescindible per tal que els arribats de nou sàpiguen on són i on viuen.
No sé en quina es la situació de les altres nacionalitats històriques de l’estat espanyol, encara que no em resulta gaire difícil endevinar-ho. Suposo que en el cas de Galícia hi ha encara un immobilisme molt fort a tot el que representi un canvi estructural, i que els autòctons no comparteixen gaire el seu món retòric i el seu llenguatge amb cap altre segment forà, i d’altra banda la immigració tampoc no incideix en gaires aspectes a Galícia, ja que allà és pràcticament inexistent si el comparem a les Illes, al País Valencià o al Principat. Pel que fa a Euskadi la cosa es molt distinta, ja que les tensions que per si sola genera la violència armada, quotidiana dissortadament en aquelles latituds, ja són suficients com per apartar unes capes socials de les altres, o sigui, dels que es consideren i se senten nacionalistes bascos, o del que simplement han estat, són i es consideren nacionals espanyols i dels immigrants nouvinguts, que majoritàriament s’aparten dels sectors nacionalistes per integrar-se directament als espanyolistes.
Però en el cas de Catalunya la població comparteix referents, llengua i cultura en més del 90% dels casos –i ho han demostrat les darreres manifestacions dels seus ciutadans quan han sortit als carrers tot junts a reclamar millores infraestructurals-, ja que l’adaptació de les onades migratòries dels anys 50 i 60 a la societat catalana, per exemple, és un fet absolut en aquest important percentatge. Ara però, cal que les noves fornades dels que arriben als nostres territoris procedents de múltiples països i nacions de tot el món, també coneguin la realitat dels llocs on han anat a viure i s’han establert. Aquesta tasca, tal com esmento abans, no és pas impossible, però sí força difícil per les connotacions d’aquests nouvinguts, tan culturals, lingüístiques i també religioses.
En una societat com la nostra és molt important que el gruix de la immigració conegui i s’adapti als costums i usos locals, i no formi guetos que només condueixen a la falta d’integració –d’ells i de nosaltres- en tots els aspectes. I en cap cas no parlo d’assimilació, sinó que ho faig d’adaptació paulatina i amb tota tolerància de la nostra part. Però d’adaptació a la nostra manera de ser i de parlar, a la nostra manera d’entendre la vida, a la nostra cultura milenaria i als nostres costums, als nostres àpats i a les nostres celebracions ancestrals, al nostre fet en definitiva. Coses sense les quals les peculiaritats que ens distingeixen no existirien. I de les que, sobretot els autòctons, en som el segment més responsable de la seva difusió entre els nous arribats, per activa i per pasiva. I no cal apartar-los del seu país retòric, és clar que no, de cap manera, però si convidar-los a conèixer el nostre, perquè en definitiva també és, a partir d’ara i en un futur, el seu. Perquè aquesta, ben mirat, és la seva única manera de poder participar en la nova societat que els acull, i de conèixer-la de forma fidedigna.

Sobre els babaus Quim Torra i Pere Aragonès, dos exponents de la imbecil·litat i niciesa política que ha comandat i comanda aquesta trista, pobra i dissortada pàtria anomenada Catalunya, en que a molts ens va tocar néixer

Torra i Aragonès fan competència per indignar l’independentisme inconformista   Aragonès parla de referèndum abans del 2030 i Torra critic...