dilluns, 30 de juliol del 2007

Barcelona esdevé a les fosques tres dies per una falla inacceptable de manca d'inversions estatals (publicat al "Menorca Diari Insular" el 28/07/07)

Catalunya: la gran i vergonyant apagada
Santi Capellera i Rabassó*periodista


Les decisions polítiques que han permès incrementar el poder del transportista d’energia de Red Eléctrica Española (REE) no han
anat acompanyades ni de més control ni de més eficàcia, ni de més benefici per als usuaris catalans. Cal recordar que Catalunya paga el 25% de la factura elèctrica espanyola, però rep el 15% dels diners destinats a mantenir la xarxa de distribució, per la qual cosa aquest dèficit inversor el provoca la tarifa elèctrica i el
marc regulatori que imposa la CNE i el ministeri d’Energia. I això, es miri per on es miri és pura reglamentació política. Després de la gran apagada de Barcelona, hi ha hagut una incapacitat manifesta per part del Govern de la Generalitat –que cal reiterar que ara és del mateix color polític que l’executiu central- per fer una diagnosi ràpida del que havia passat. A les 20 hores del segon dia de la gran apagada, REE encara no sabia què havia passat, ni n’havia informat convenientment als més de 350.000 abonats que es van veure afectats en un moment o altre, i als quasi 40.000 que en la segona jornada sense llum encara no havien recuperat el subministre. Hi ha símptomes evidents que hi ha hagut una manca d’agilitat a l’hora d’actuar, tan políticament com en operativitat per part de les empreses elèctriques i dels responsables del Govern de la Generalitat. Cal aclarir que un dels problemes que impedeixen la tornada a la normalitat és l’estat en què ha quedat la subestació de Maragall, que va resultar afectada en la seva totalitat. En aquest sentit, cal destacar que -segons els diagnòstics tècnics- l’aïllament d’aquesta subestació era d’una evidència remarcable i la precarietat en que es trobava la convertia en obsoleta de totes a totes. El Govern català preveia un Pla de l’Energia entre l’any 2005 i el 2007, amb la construcció de dos nous cables entre les subestacions de Vilanova (Arc de Triomf) i Trinitat, i la de Maragall. Si aquestes mesures haguessin entrat en funcionament en aquest 2007, els efèctes d’aquesta gran apagada haurien estat molt menors, ja que es podria haver restablert l’alimentació de la subestació de Maragall.
Aquesta ha estat una conseqüència francament molt greu, ja que les xifres superen qualsevol record de la ja històrica problemática de la xarxa elèctrica al Principat. Els nombres fan feredat, perquè es tracta de 350.000 abonats afectats (unes quatre vegades la població real de Menorca) a l’inici; 110.000 afectats fins a les 3 de la matinada, i 80.000 abonats sense llum més de 24 hores, que vol dir unes 240.000 persones com a mínim. Cal tenir en compte l’afectació que hi va haver en congeladors particulars, calderes; restauració; comerços, mercats, entitats bancàries; semàfors; hospitals; gent gran aïllada; turistes; seguretat ciutadana, etc.
Això s’ha esdevingut mentre els executius espanyol i francès estan en negociacions per posar-se d’acord amb la línia interfronterera d’alta tensió, que tantes queixes dels habitants de les comarques afectades ha procvocat, i tants problemes ha portat a les administracions catalana i espanyola, sobretiot per la seva negativa al soterrament de la línia.
Ara pot passar qualsevol cosa, ja que la ciutadania se n’adona cada vegada més que els seus impostos marxen a no se sap quines destinacions, però no s’utilitzen per reinversions de millores d’infraestructures, que és el que caldria fer a dret a llei. Els problemes gegantins amb els retards que els trens de rodalies de RENFE fa mesos que arrosseguen, es fan més importants sumats a a la disbauxa que ha provocat aquesta gran apagada. Els ciutadans se senten enganyats i utilitzats. Avui ha passat a la capital de Catalunya, i això ha generat aquesta munió de crítiques de totes bandes arran d’aquest gran caos social, vergonyant i indigne d’un país com el nostre, i de l’Estat espanyol que vol ser capdavanter en qüestions com els conflictes internacionals i les aportacions diverses a altres països, i que fa inversions multimilionàries en Defensa, per exemple. Però mentre això s’esdevé, a casa ens cauen al cap els cables d’una estructura tan imprescindible socialment com la del subministrament d’energia, vital per l’economia i pel desenvolupament ciutadà, a banda de bàsic per la vida quaotidiana dels soferts ciutadans que compleixen amb les seves obligacions pecuniaries amb l’alta fiscalitat que Hisenda els aplica inexorablement. Demà però, això pot passar molt fàcilment a Menorca, o a qualsevol altre punt de Mallorca o Eivissa, ja que l’empresa elèctrica és la mateixa, i les infraestructures a les Illes tampoc no s’han adeqüat convenientment a mesura que la demanda ha anat pujant per lògica normalitat. Només la sort, la divinitat i sobretot les importants inversions que caldria fer en les actuals infraestructures elèctriques evitaran una tragèdia semblant a Menorca i a les Balears.

dimecres, 25 de juliol del 2007

El Govern central invaeix clarament del competències de les Comunitats Autònomes (publicat al "Menorca Diari Insular" el 24 de juliol de 2007)


Propòsits i despropòsits dels ajuts familiars
Santi Capellera i Rabassó*periodista

E
n termes reals, es pot assegurar que a l’Estat espanyol els ajuts familiars han estat, en general, dels més baixos de l’Europa occidental, amb unes lleugeres correccions, per part de l’Estat i d’alguns governs autonòmics com el de la Generalitat de Catalunya, perceptibles, sobretot, aquests darrers anys. El debat incipient sobre les conseqüències de tenir un dels índexs de natalitat més baixos d’Europa, si no el més baix, ha quedat de seguida desplaçat pel debat, també naixent, en termes acadèmics i científics, sobre la immigració i la seva incidència en la demografia. En aquests moments, la defensa de la família és, si més no nominalment, un tema assumit per la pràctica totalitat de les formacions parlamentaries. I això tant per raons morals com econòmiques. Ara ja tothom sembla haver vist clar que la família és la primera protecció, per exemple, a l’hora d’evitar la marginació social o de pal•liar les conseqüències de l’atur. No fa gaires anys que de la protecció familiar, a Espanya només en parlaven els polítics i els intel•lectuals considerats de dretes. En altres països, com per exemple a França –bressol de l’esquerranisme europeu aleshores- era vigent una llei que premiava, sobretot, el tercer fill. Això va fer que moltes dones deixessin, o ja no s’incorporessin al món del treball i que, en arribar a cinquanta anys, quan els fills ja eren fora de casa i els ajuts econòmics havien desaparegut, es trobessin en una situació econòmica i personal precària.
En aquest context, es fa difícil no jutjar l’anunci del Govern espanyol d’oportunista i parcial, des d’una perspectiva global del problema que intenta resoldre, i de poc ajustat a dret, des del punt de vista competencial. Aquesta segona qüestió potser és la més fàcil de dilucidar, perquè, en efecte, tal com va passar amb l’anomenada Llei de dependència, una simple ullada a la legislació vigent deixa clar que el Govern central envaeix unes competències que corresponen plenament a algunes comunitats autònomés com és el cas del Govern Balear, la Generalitat de Catalunya o la Generalitat Valenciana. En el cas dels Estatuts balear i valencià desconec del tot en quins articles i apartats s’inclou la llei, però pel que fa al del Principat, concretament, l’apartat quart de l’article 166 del nou Estatut de Catalunya diu: "Correspon a la Generalitat la competència exclusiva en matèria de promoció de les famílies i de la infància, que inclou en tot cas les mesures de protecció social i la seva execució". I per tal que no quedi cap ombra sobre la qüestió, el punt segon de l’article 114 afirma: "Correspon a la Generalitat, en les matèries de competència exclusiva, l’especificació dels objectius als quals es destinen les subvencions estatals i comunitàries europees territorialitzables, i també la regulació de les condicions d’atorgament i la gestió, incloent-hi la tramitació i la concessió". En la situació actual, doncs, aquests nostres governs autonòmics haurien de regular les condicions d’atorgament de l’ajut familiar promès per Rodríguez Zapatero que, en cap cas, no podria ser donat directament pel Govern central.
Des d’una perspectiva no estrictament jurídica, l’anunci, reitero, pot ser considerat oportunista i parcial. Oportunista perquè es planteja no en el marc d’un conjunt de mesures d’ajut a la família, o com a fruit d’un debat parlamentari sobre el tema, sinó com l’anunci en clau electoral en el moment en què més necessitat té de captar l’atenció del públic. És a dir, a molt poc temps de les eleccions legislatives, si tenim en compte que, tal com va puntualitzar Fernández de la Vega, els ajuts començaran a ser efectius el pròxim novembre. Uns ajuts que beneficiaran persones joves, el segment de població on el missatge de Rodríguez Zapatero té més dificultats per arribar. Però, a més, difícilment es pot confondre un ajut únic de 2.500 euros amb una autèntica política de protecció familiar, que potser hauria de passar per revisar la base de beneficiaris i les quanties de les prestacions de la Seguretat Social segons els fills que es tinguin; per la millora de la fiscalitat de l’IRPF; per bonificar fiscalment les empreses familiarment responsables; per ampliar el permís de maternitat, i el de paternitat, i per altres moltes coses no contemplades en aquest acte polític més o menys populista, que fa que molta gent es pugui quedar momentàniament bocabadada, malgrat que la realitat és que el problema romandrà pràcticament com estava. Això sí, pel que més haurà servit l’anunci de les esmentades subvencions, és perquè el número corresponent d’una revista satírica –que com tothom sap va fer la seva broma personal a costa del reialme espanyol-, hagi estat segrestada per la Justícia acusada "d’ofenses a la Corona i al hereu d’aquesta", la qual cosa encara ha fet més popular la publicació i ha difós més els seus continguts, quan el que, suposadament, es pretenia era tot el contrari, o no?. Tot un món –i un munt- de propòsits i despropòsits

dilluns, 16 de juliol del 2007

Una reflexió sobre la tria adequada de la carrera a cursar pels joves universitaris (publicat al "Menorca Diari Insular" el 15 de juliol de 2007)


Orientar-se bé per no equivocar la carrera
Santi Capellera i Rabassó *periodista
Què se’n ha fet d’aquell curs d’orientació universitària (COU) que es cursava fa uns anys després del batxillerat? Servia pel que realment es va crear? La resposta no és simple. El nom del curs, com a mínim, estava ben trobat, però l’orientació preuniversitària mai no s’ha pogut assegurar amb cap tècnica d’orientació ni imposat per cap llei.
La queixa, estesa socialment, que els alumnes dels primers cursos universitaris molts cops erren les seves eleccions i no triomfen en les carreres escollides no és, ni de bon tros, nova. Orientar-se és saber on som i on volem anar, és cercar l’est, l’orient –nosaltres preferim dir-ne que tenim un nord, és el mateix. Els nostres joves de 18 anys, professionalment no estan orientats malgrat hi hagi una bona tutoria i una família conseqüent darrere d’ells.
En els darrers 25 anys han estat diverses les lleis orgàniques que han parlat de l’orientació com una competència important per als joves abans de matricular-se a qualsevol carrera universitària. Però en aquests anys també han augmentat les possibilitats d’estudis a fer i de carreres noves en oferta, carreres molts cops més especialitzades que les d’abans. També ha crescut el nombre d’universitats i cadascuna d’elles ha iniciat un procés de màrqueting, impensable fa poc temps, per atraure l’alumnat. Per acabar-ho d’adobar, Bolonya encara farà més especialitzats els estudis universitaris i, segurament, complicarà l’elecció i l’orientació. Els joves tenen massa on escollir i, possiblement, se’ls fa més difícil que mai. No estem, però, pitjor que abans.
Amb tot, els joves de 18 anys, per actitud vital i per la pròpia psicologia evolutiva, difícilment estan orientats o, com a mínim, un bon percentatge no sap el que realment vol, i aquest no és sempre un problema d’orientació. Majoritàriament les escoles de batxillerat fan una bona tasca orientativa, i els tutors d’aquests cursos estan preparats per fer la seva feina i es preparen per dur-la a terme.
En tot cas, el tema preocupa. Ho demostra el fet que al cercador Google, d’Internet, es troben més de 155.000 entrades en només 0,12 segons si es cerca "orientació universitària". Aquest fet vol dir alguna cosa. Les escoles de batxillerat ho saben, i per aquest motiu es disposa de departaments d’orientació. També es fan crèdits específics que contemplen les futures sortides professionals, crèdits de recerca enfocats als possibles estudis superiors i es dóna la intervenció de diversos professionals de diferents sectors que ajuden en la tasca orientativa.
Cada cop més, es participen de les jornades de portes obertes de les universitats i de les facultats, a més d’utilitzar portals educatius creats específicament per al tema que ens ocupa. Tenim més mitjans que mai i tampoc no en sortim amb l’èxit que voldríem.
Trobar el nord, per tant, no és fàcil. El constructivisme, el paradigma pedagògic en què es basa l’ensenyament avui en dia ens diu que el coneixement és el resultat de la interacció entre la persona i la realitat que envolta aquest alumne. Ens diu que quan un alumne aprèn quan es troba amb una dificultat o quan ha d’escollir alguna actitud o acció a emprendre, necessita deconstruir i tornar a construir en el seu món real i conegut. De fet, en això rau l’aprenentatge. No podem construir res sense una experiència vital prèvia.
Això no és cap cosa anodina, perquè el coneixement és sempre pràctic i està basat en experiències a partir de decisions i errors. L’orientació, que és un aprenentatge, no se n’escapa. L’orientador, l’educador en definitiva, esdevé –juntament amb els pares– testimoni, referent, exemple per als joves que no saben cap a on van, precisament perquè són joves. Si fem joves madurs, reflexius, capaços de fer crítica responsable, capaços de veure les oportunitats allí on estan, aleshores estarem fent joves autònoms, que podran orientar-se –amb l’ajut que les escoles i les famílies els donem– i trobar el nord per poder prendre decisions.
Trobar el nord per escollir, en definitiva, allò que volem arribar a ser, és decidir i triar el camí concret per arribar a l’est, per orientar-se. Aquesta és una reflexió que em toca molt de prop, ja que tinc un fill que a hores d’ara està en aquest segment d’edat, i s’entesta a estudiar periodisme –suposo que per allò del mimetisme patern-, una carrera que jo vaig cursar a la Universitat Autònoma de Barcelona, i que, a hores d’ara, aquesta institució acadèmica exigeix una nota mitjana de gairebé 8 per accedir a la facultat. I per les sortides laboral actuals que d’aquests estudis es desprenen, jo senzillament no li ho recomano de cap de les maneres.

diumenge, 8 de juliol del 2007

Mikimoto visita Algèria i troba molts trets menorquins de l'època colonial francesa (Publicat al "Menorca Diari Insular el dia 4 de juliol de 2007)


Mikimoto i els "Pieds Noirs" menorquins
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Cada dimarts tots el teleespectadors de l’àmbit lingüístic català, és a dir dels territoris del Principat de Catalunya, el País Valencià, les Illes, la Catalunya Nord i el Principat d’Andorra, tenen el privilegi de poder gaudir d’un programa emès per la Televisió de Catalunya, que presentat pel periodista i showman, Miquel Calçada i Olivella, més conegut per Mikimoto, explica les curiositats de països on les dificultats diverses són el seu gran exponent.
"Afers exteriors" se’n va a descobrir món per acostar-lo als teleespectadors de parla catalana. La majoria de destinacions escollides en aquesta nova etapa comparteixen una peculiaritat: són països conflictius, marcats per la misèria, la dictadura, les desigualtats socials, la violència o el colonialisme. Per dir-ho d'una altra manera, són països on la gent no sol anar de vacances.
Cito aquest espai televisiu perquè en una segona part dedicada a Algèria (la primera va tenir lloc la setmana passada), el comunicador català es va endinsar en els periples, aventures i odisees que molts arribats a aquelles terres i de procedència menorquina, van haver de passar abans d’assolir un estatus millor que el que disposaven a la seva Menorca natal, i on la majoria hi van deixar sang, suor i llàgrimes per aconseguir-ho, quan no hi van deixar enrere les vides de pares, familiars i amics. Mikimoto va incidir en aquest fet, que no solament va ser puntual de l’illa de Menorca sinó que va aglutinar persones de tots els territoris que compartim llengua i cultura comunes.
Que el català era present a Algèria al segle XX en deixa constància Joan-Daniel Bezsonoff a la novel·la "Les lletres d'amor no serveixen de res". Més enllà de la ficció es pot entreveure quina era la realitat lingüística a Orà poc abans de la independència d'Algèria. Els personatges deixen anar ben sovint expressions en francès, àrab, castellà, però la llengua habitual o reivindicada dels personatges principals és el català, tant en la seva versió menorquina, alacantina com rossellonesa. Aquest combinat de llengües és el que els francesos han batejat com a "pataouète" -com no podia ser d'altra manera- per tal d'amagar la complexitat lingüística de les zones costaneres algerianes, on probablement el francès n'era una llengua minoritària. Realitat que ells pensaven que calia amagar per tal de poder reivindicar la francofonia del territori algerià. Així doncs, dimarts vinent, el fantàstic programa del meu col·lega de professió i amic personal, amb qui vaig poder compartir dos fantàstics anys a Catalunya Ràdio, tractarà sobre aquells menorquins, catalans, valencians i rossellonesos que, empesos per la necessitat de la misèria imperant a molts racons dels nostres països en aquell moment, van decidir d’emigrar a l’Algèria ocupada per tal de poder-se procurar un futur més planer i brillant per ells i els seus descendents, que el que els esperava als nostres territoris.
Que el català era ben present a Alger al segle XIX en deixà constància en Jacint Verdaguer, l'any 1883 a "Excursions i viatges" on podem llegir:
Algunes cases així vegérem convertides en capella, després d'haver sigut cobertes amb una no massa artística cúpula de fusta o drap; en una d'elles, on poguí celebrar missa, tinguí un goig extraodinari a l'entrar, sentint-hi preguntar i respondre un eixam de nois i noies la doctrina en català. Lo doctrinaire era un pare missionista del Cor de Maria, congregació fundada en la ciutat de Vic per lo venerable mossèn Claret, i eren los nois de famílies dels molts emigrats de la província d'Alacant i altres del migjorn d'Espanya, que van a cercar a l'Àfrica lo pa i la protecció que no troben en la mare pàtria.Per aquells carrers, camps i camins, un se pot dirigir en català a tots los nois u homes espanyols, amb la seguretat de que en català respondran: en català d'Alacant, suau i falaguer com los aires d'Andalusia, o en català de Maó, grave i ressonant com les onades del golf de Lió. Ja que de català parlo, vull consignar, per més que sia observació insignificant i de per riure, que aquí tothom anomena els ases bourricots, i que els "berranis", indígenes d'Alger, peguen i donen aire al sofert animal al crit d'arri, arri!
El dimarts dia 3 de juliol doncs, "Afers Exteriors" va oferir una àmplia informació sobre aquells anomenats Pieds Noirs, que van romandre a la colònia francesa durant molts anys, i que van fer de la seva estada la prosperitat que tan van merèixer després de les penalitats que sovint van passar per aconseguir-la. Molts d’ells, com en René Juaneda -un dels descendents d’aquells immigrants al qual vaig tenir l’honor i la satisfacció personal d’entrevistar l’estiu passat- encara vénen cada any a Menorca on hi tenen alguna propietat i frueixen d’aquest entorn, ara per ells privilegiat, però que en altres temps els va excloure. Per això gairebé tots encara conserven el seu estatus francès i la ciutadania gala, malgrat aquella França i aquells francesos que els van descatalanitzar, desmenorquinitzar o "des" tantes altres coses i conceptes que ben mirat eren de caire dicatorial, a pesar d’esdevenir-se al suposat bressol de la igualtat, la fraternitat i la llibertat. Miquel Calçada i TV3 ens van mostrar aquesta realitat dels llinatges illencs que encara figuren a molts dels cartells dels cementiris algerians: Pons, Mercadal, Sintes, Cardona, etc. Realitat que algun altre mitjà de comunicació -diguem que més pròxim als menorquins- potser hauria d’haver contemplat, i que ha obviat de forma escandalosa, com ho ha fet amb tants altres valors autòctons. I ho ha fet en favor i pro d’altra programació carregada d’escàndols, crits, falsedats, acusacions i demagògia sense fonament, confussió de l’opinió pública i amb opinadors nefastos de tertúlia de mercat. Malgrat tot però, aquells immigrants menorquins que van acabar els seus dies a Algèria i que les seves restes encara romanen allà, van ser rememorats a través d’aquest programa de la Televisió Pública Catalana.

L’eugenisme és la ideologia que va gestar i donar a llum la bèstia nazi alemanya. De l’eugenisme ve el nazisme alemany

  ASSAIG GEOPOLÍTIC SOBRE L’ESCLAT DE LA GUERRA ENTRE ISRAEL I HAMAS EN EL CONTEXT DEL JUDAISME I LA DEFENSA DELS SEUS VALORS OCCIDENTALS Sa...