dissabte, 24 de maig de 2008

L'odi a l'altri, si és estranger, és cada cop més habitual (publicat a Es Diari el 26/05/08)

Una lacra social en expansió anomenada xenofòbia
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Odiar per odiar és una reacció que tenen moltes persones en aquest món on ens ha tocat de viure. Bàsicament en els darrers temps es projecten sovint grans dosis d'odi per part d'autòctons de diversos indrets cap als estrangers. “Les métèques”, que diuen els grecs i que tan bé coneixen els francesos. Aquest sentiment excloent es genera en persones que, cregudes que els nouvinguts de fora del seu àmbit geogràfic els arrabassaran els seus actius i els privaran dels “drets” que com a naturals del lloc on viuen tenen, cosa que provoca els lògics conflictes socials en aquest aspecte, sobretot a llocs on els arribats de nou es massifiquen i s'identifiquen cada vegada més amb ells mateixos, els seus costums i les seves respectives cultures importades.
Això ha passat sempre, fins i tot en les migracions interiors que, per exemple, en estats com l'espanyol es van donar entre els anys cinquanta i setanta, quan aquest fet comporta que, per exemple, a tota la zona mediterrània oriental de l'estat espanyol, des de Girona fins a Alacant, i des de Lleida i fins a Maó, s'hi desplacessin tantes persones procedents del sud, oest i centre d'Espanya, que van arribar a crear guetos on vivien com a desplaçats perpetus, i que en molts casos van estar condemnats a la no integració als llocs on havien anat a recalar. Aquest efecte invasiu va generar ressentiments i odis en els territoris esmentats també aleshores. El mateix que passa avui a molts països europeus, inclòs el nostre, on l'odi a l'estranger es fa palès moltes vegades per qualsevol cosa o en qualsevol conversa de bar. Generalment aquest odi arriba dels immediatament arribats abans que les noves fornades ara en el punt de mira dels odiadors, que alhora, i tal com dic, van ser odiats per representar això mateix, i que tenen nivells de vida i d'instrucció acadèmica de mitjos a baixos, i no tant pels més arrelats i autòctons de més antiguitat. L'odi a l'estranger és el significat etimològic de xenofòbia, aquest sentiment d'animadversió cap al nouvingut que ha estat i encara és, i que es destaca pel volum relatiu dels immigrants sobre la població autòctona. Les enquestes oficials fa dies que en detecten un augment a l'estat espanyol. A França, ja ha deixat de ser patrimoni de la ultradreta i Sarkozy ha començat una política d’expulsions que molts observadors consideren dràstica i excessiva.
Els informatius internacionals han reflectit actes xenòfobs d’especial violència a Itàlia, estat fundador de la unitat europea, i també a Sud-àfrica, on aquest fet pot sobtar encara més després de l’experiència relativament recent de l’apartheid racista.
El govern Berlusconi, amb aliats procedents del neofeixisme i de la Lega Nord, no tan sols ha impulsat un programa d’expulsions, sinó que fins i tot el comissionat europeu dels drets humans, Thomas Hanmaberg, l’insta a intervenir per evitar els atacs de les últimes setmanes, amb violència física, mentre la diputada liberal a Estrasburg, en un informe al Parlament Europeu, acusa directament la policia italiana de participar en les razzies. Fins i tot al Parlament Europeu s'ha generat un debat sobre la qüestió.En el cas italià, el gros dels atacs ha tingut lloc contra gitanos romanesos a Roma i a Nàpols. I la UE recorda que la llibertat de circulació interna dels ciutadans comunitaris -i Romania n'és estat membre- no admet excepcions per raó del grup ètnic al qual pertanyen els ciutadans.
Si d’Itàlia no han arribat, fins ara, notícies de víctimes mortals d’aquestes accions, comunicats oficials de Sud-àfrica xifren en 25 els morts a causa dels atacs xenòfobs en barris marginals de Johannesburg, que s’han estès als de la propera Pretòria. Una de les imatges que vaig poder contemplar personalment en unes cues televisives de la CNN era del tot esgarrifosa: un home atacat per altres i cremant viu, amb un policia intentant apagar-li les flames.
En la generalitat dels casos, i especialment quan la conjuntura econòmica apunta la recessió, l’immigrant és vist com a delinqüent i, sovint, com qui pren la feina i el pa als nadius.En el cas sud-africà, les comunitats que han esdevingut objectiu són sobretot les de ciutadans procedents de Zimbabwe i Moçambic, on els conflictes polítics i la inseguretat pública i ciutadana són ben coneguts.
lAra, tornen a fugir comptats per milers, espantats, per buscar refugi temporal en esglésies i comissaries de policia. Alguns que havien aconseguit obrir comerços, els han tancat i abandonat, carregant i escapant-se amb els articles emmagatzemats.
Les autoritats polítiques i la policia del país no han estat capaces, fins ara, d’aturar una violència que ha anat creixent i continua. Des de la seva autoritat moral, l’expresident Mandela, que va viure en un d’aquests barris gueto, ha clamat gràficament amb referència als temps del racisme blanc: “Recordeu l’horror del qual venim”, va advertir.Aquest panorama ofereix una bona oportunitat per mirar el nostre nivell de xenofòbia. L’individual, variable com a tot arreu, però sobretot el col·lectiu.
Penso que en aquesta illa -i en tot l'arxipèlag balear- difícilment s’arribarà a la violència per aquest motiu. Per l’eficiència en seguretat ciutadana i perquè a Menorca tots plegats cabem en un lloc com el Camp Nou. Perquè, sobretot, els immigrants legals han garantit prèviament la solvència, i són treballadors en el nombre i pel temps que l’economia i les empreses insulars els consideren necessaris. També per les garanties del marc legal constitucional òbviament. Tanmateix aquí tenim Itàlia molt prop, i el recents successos de vagues d'escombriaires a Nàpols m'han fet pensar molt. També en aquesta proximitat que en alguns aspectes no és solament geogràfica. Tant el discurs de dretes com el d'esquerres a Itàlia ha estat molt populista, i ha fet que la immigració es vegi no pas com un ajut potencial de mà d'obra i de generador d'ingressos impositius, sinó com un perill latent. L'executiu Berlusconi d'altra banda ja ha aprovat considerar delinqüents els immigrants clandestins. El consell de ministres italià ha tirat endavant l'anomenat "Paquet de seguretat", que inclou un projecte de llei que tipifica com a delicte no tenir els papers en regla. D'aquesta manera, els "sense papers" podrien enfrontar-se a penes de presó. També posarà impediments per llogar pisos als immigrants sense papers i intensificarà les expulsions. Aquesta és la realitat que ens envolta, que és present al continent on vivim i on pertanyem socialment i política. En aquest “fantàstic” nostre primer món, l'odi a l'estranger de segona no és una cosa llunyana, ni la xenofòbia quelcom que ens sigui desconegut o aliè.

La veritat de vegades és una cosa difícil d'emfatitzar (publicat a Es Diari i al Diari Menorca el 25/05/07)

La importància de la veritat per a l’individu
Santi Capellera i Rabassó*periodista
La filosofia sovint ens omple la vida. Els articles sobre veritats o mentides vistos des del vessant periodístic, mai no arriben a poder donar els punts de vista que tenen de certs i d’humans mirats des de la informació, com els que s’aguaiten dels dels balcons d’on emanen les fonts de la saviesa humana, les dels filòsofs. Perquè l’especulació de l’home per l’home en el teatre social així ho fa possible en cos, cor i ànima quan es tracta de mirar, si es vol dir així, de fora cap endins i no a l’inrevés.
Harry G. Frankfurt, professor de filosofia emèrit a la Universitat de Princeton, ha escrit un assaig breu sobre el valor i la importància que té la veritat per a l’individu i la societat "Sobre la verdad" Paidós Contextos 978-84-493-1981-5, i del qual intentaré fer-ne una aproximació periodísticoliterària.
Hi ha persones que creuen que la distinció entre el que és veritable i el que és fals no té rellevància, o bé que és impossible d’establir. Són, diu l’autor, els escèptics, cínics i pensadors postmoderns, entre els quals hi ha escriptors, polítics, periodistes i, fins i tot, filòsofs, encara que costi de creure. Mentre que ningú no confiaria professionalment en un arquitecte, metge o enginyer que manifestés poc respecte per la veritat, tots plegats som molt menys exigents en el camp de les ciències socials. Sembla ser que les carreres universitàries de segons quins segments estiguin predestinades a fer el servei de donar al seu titular abundància, qualitat de vida i prestigi. Tot alhora. Parlo de la carrera de medicina, de ciències empresarials o econòmiques, de dret o de psicologia. Sembla que aquestes persones han de tenir uns referents molt importants per allò de dir, és metge, advocat, aquitecte, economista o psicòleg. I això sol ja els dóna la possibilitat de poder percebre per visita, sense que ningú s’espanti, una minuta que tohom troba normal. Visita al metge privat de 100 euros, al psicòleg de 90, a l’arquitecte pel projecte uns quants més, i a l’economista tres quarts del mateix.
En canvi, els periodistes o els filòsofs, els històriadors o els politòlegs no tenim cap mena de barem per percebre els nostres dividents, i és més, ni tan sols tenim la possibilitat de muntar un despatx professional com fan la resta, perquè m’imagino a la taula d’una oficina on a la porta del carrer hi posi "periodista", tal com resa en els casos de metge o advocat, o economista o arquitecte, i morint-me de sentiment i de gana, cal recordar-ho, esperant que m’entri algun client a demanar una referència especialitzada en informació o en comunicació. I aquest seria en el millor dels casos el meu, que el dels altres potser encara esdevindria més patètic. Sembla que som llicenciats de segona, i que ens hem de "resignar" a treballar a les redaccions dels mitjans de comunicació, que per sort existeixen, o a la docència o fent col·laboracions aquí i allà a tort i a dret. Home, nosaltres també hem anat cinc anys a les facultats de cada segment dels nostres, però és clar, passar una minuta de 50 euros per redactar una notícia, doncs és impensable com a professional liberal és clar. Cosa que els altres sí que fan.
Aquest només és un exemple particular d’aquest periodista que demostra que l’home, que és un animal racional, no pot renunciar a establir la veritat dels fets, i en aquest exemple queda clar que les mentides, si més no conceptuals, existeixen i són tangibles a la nostra societat (¿i sinó quin nom té que uns puguin cobrar minutes milionàries, i altres facin badalls malgrat haver estudiat els mateixos anys a les mateixes universitats?) i que a les societats, per prosperar, els cal recolzar-se en fets verídics i no en l’engany, la manipulació o la ignorància. La veritat té una utilitat pràctica. En canvi, la mentida debilita la cohesió social, i és una ofensa per a la persona que la rep. Frankfurt, en el seu llibre, reconeix la dificultat d’abastar realitats complexes, però creu que, malgrat això, hi ha uns mínims de racionalitat que cap persona hauria de menystenir.
L’autor també exposa que una de les característiques mes excel·lents de la nostra cultura és la gran abundància de falsedats i foteses, de pallassades vaja. I potser tots plegats som conscients que contribuïm a que això sigui una realitat, encara que aquest fenomen encara no ha despertat massa preocupacions perquè, veritablement tampoc no tenim cap comprensió clara de quina és la substància de que estan fetes aquestes nimietats o pallassades a les que em refereixo abans. De per quins motius existeixen en un alt grau al nostre voltant i a la nostra societat, o quina mena de paper desenvolupen, ja que això poques persones s’ho pregunten potser perquè creuen que no té importància, perquè a banda que tots plegats tenim una carència absoluta sobre el que aquestes pallassades representen en realitat, tampoc no ens preguntem gaires coses sobre elles.
L’autor del llibre afirma que "no tenim cap teoria sobre el per què passa tot això". Però el cert i preocupant és que passa. Es podria afirmar, com a mínim aquest redactor ho assevera, que el llibre de Frankfurt és un text curt, de lectura molt amena, i que amb la seva aparent facilitat "fins i tot obvietat" ens portarà a reflexionar i aprofundir sobre la veritat, sobre nosaltres mateixos i sobre la realitat que ens envolta. La que potser en segons quins aspectes no acabem d’entendre, malgrat la claredad amb la que se’ns presenta davant els ulls.
Harry G. Frankfurt és un dels filosofs morals més influents del món, i procura construir aquesta teoria perquè la resta la puguem interpretar i assimilar adequadament, ja que amb la seva combinació característica de passió filosòfica, penetració psicològica i maliciosa ironia, tal com ja va demostrar en la seva altra obra "Las Razones del Amor", Paidós 84-493-1631-6, explora les maneres en que la pallassada es pot distingir clarament de la tergiversació deliberada, i conclou que aquesta es pot manifestar amb moltes forces innocents, però que en realitat és molt més perniciosa per a la veritat que les mateixes mentides.

Sobre els babaus Quim Torra i Pere Aragonès, dos exponents de la imbecil·litat i niciesa política que ha comandat i comanda aquesta trista, pobra i dissortada pàtria anomenada Catalunya, en que a molts ens va tocar néixer

Torra i Aragonès fan competència per indignar l’independentisme inconformista   Aragonès parla de referèndum abans del 2030 i Torra critic...