dijous, 20 de maig del 2010

La diferència dels colors de les camises dels tailandesos no és cap anècdota


Tailàndia: la lluita entre els pobres i les velles elits

Santi Capellera i Rabassó*periodista

Per a molts dels que han seguit, aquests darrers mesos, l'evolució de la violència als carrers de Bangkok, segurament el més fàcil i simple és pensar que el caos actual és només cosa de camises de colors diferents i de partidaris de diferents partits polítics, a penes distingibles entre si. Però la realitat, que de moment ja ha fet més de 30 morts i centenars de ferits, és una altra molt distinta.

El que ens ocupa és un dels conflictes contemporanis que, com a periodista i com a observador de la realitat global, m'ha interessat més. Fa uns anys i com a complement molt útil, vaig decidir començar a estudiar la carrera de Ciències Polítiques com a segona llicenciatura, però el cert és que em vaig quedar a mitges. I la vull acabar precisament perquè crec que els periodistes que ens dediquem a la informació política, tenim, en aquests estudis, un gran complement de coneixement compartit a nivell global.

Aquestes darreres setmanes, i molt interessat en aquest conflicte asiàtic que he seguit atentament per diversos canals, he tingut l'ocasió de entrevistar i parlar per via telefònica amb un parell de professors universitaris, amb un exmilitar, amb un empresari turístic, amb una dinamitzadora cultural i amb un metge, tots ells tailandesos. I la conclusió de les seves impressions després de les llargues converses mantingudes, mig en castellà mig en anglès, ha estat aquesta que intentaré aproximar-los en una síntesi col·lectiva del més destacat i coincident d'aquests parers.

En una coincidència absoluta entre ells, m'ha quedat clar que el que s'ha anat veient a Tailàndia des de finals de 2005 és una lluita de classes creixent entre els pobres i les velles elits. Per descomptat no és una lluita de classes en sentit estricte. Com que en el passat hi va haver un buit molt important a les esquerres, els polítics milionaris i populistes com Thaksin Shinawatra van aconseguir liderar els més pobres.

Són els pobres, urbans i rurals, que formen la majoria de l'electorat; són els ja famosos «camises vermelles». Exigeixen el seu dret a tenir un govern elegit democràticament. Van començar com a partidaris passius del govern de Thaksin, el Tailandès Rak Tailandès, però després van formar un nou moviment ciutadà anomenat Democràcia Real.

Per a ells, la Democràcia Real significa el final de la dictadura de la junta militar i palau reial, acceptada des de fa temps calladament i que ha permès als generals, els consellers àulics del consell privat i les elits conservadores actuar al marge de la Constitució. Des de 2006, aquestes elits han atemptat descaradament contra els resultats electorals gràcies a un cop militar, l'ús dels tribunals per dissoldre el partit de Thaksin en dues ocasions i el suport a la violència urbana dels «camises grogues» monàrquics.

A cap coneixedor del país no se li escapa que el partit Demòcrata actual és al govern gràcies a l'exèrcit, o sigui, feixisme i dictadura a l'uníson. Molts membres del moviment dels «camises vermelles» donen suport a Thaksin, i per bones raons: el seu govern va despuntar per diverses polítiques modernes en benefici dels pobres, com la creació del primer sistema sanitari universal de Tailàndia.

No obstant això, els «camises vermelles» no són uns simples titelles de Thaksin, estan organitzats en grups comunitaris i molts d'ells mostren la seva frustració per la falta de lideratge progressista de Thaksin, en particular per la seva insistència en la «lleialtat» a la corona.

El moviment republicà està creixent. Molts tailandesos d'esquerres, com és el cas d'un dels professors i el metge, no donen suport a Thaksin, i denuncien les seves violacions dels drets humans, però en canvi estan amb el moviment ciutadà per la Democràcia Real.

Els meus entrevistats, tots, han coincidit en que els «camises grogues» són conservadors monàrquics, molts d'ells amb tendències feixistes. Els seus guàrdies porten i fan servir armes de foc. Van donar suport al cop d'estat de 2006, van destrossar el palau del govern, i l'any passat van bloquejar els aeroports internacionals.

Estaven recolzats per l'exèrcit. Per això els soldats mai no disparen contra ells, com ha passat aquests darrers dies. I per aquest motiu l'actual primer ministre tailandès, educat a Oxford, mai no ha fet res per castigar-los. Al capdavall, a alguns com ell els van nomenar ministres.

Es desprèn de les opinions d'aquests ciutadans tailandesos, que els «camises grogues» pretenen menyscabar el dret de vot de l'electorat per protegir les elits conservadores, i els «vells i mals usos» per seguir governant Tailàndia. Proposen un «nou ordre» dictatorial, que permeti el poble votar, però alhora volen que parlamentaris i càrrecs públics no es puguin presentar majoritàriament a les eleccions. I el més trist: reben el suport dels mitjans de comunicació tailandesos convencionals, de la major part dels professors de classe mitjana i fins i tot de dirigents d'ONG's.

Per comprendre i jutjar els violents esdeveniments que sacsegen Tailàndia, cal tenir un coneixement i una perspectiva de la història del país que els meus entrevistats aporten fidedignament, ja que en cas contrari és pràcticament i objectivament impossible fer-ho. La perspectiva és necessària per poder distingir entre atemptar contra la propietat i ferir o matar la gent. I molt important: per jutjar-ho cal ser tailandès.

El coneixement històric aportat pels meus entrevistats, doncs, ajuda a explicar per què els ciutadans coneguts com «camises vermelles» expressen ara la seva fúria. Han hagut de suportar el flagell militar, la privació reiterada dels seus drets democràtics, continus actes de violència i insults per part dels mitjans de comunicació afins al règim, i també de gran part de la comunitat acadèmica.

A Tailàndia, i per una gran majoria de tailandesos pobres, és molt el que està en joc, i encara que sembla que es va cap a la solució, de moment encara no hi ha res clar. Tot compromís està exposat a la inestabilitat. Les velles elits potser estan pensant de negociar amb Thaksin per impedir que els «camises vermelles» es tornin completament republicans, però, passi el que passi, la societat tailandesa no pot tornar als temps passats, perquè la situació actual després d'aquests greus esdeveniments, és de no retorn. Els «camises vermelles» representen a milions de tailandesos fastiguejats de les intervencions militars i monàrquiques en la vida política. I com a mínim voldran una monarquia constitucional no política.

És molt fàcil la sortida d'acusar de terroristes el que en realitat són uns revolucionaris contra el feixisme en tota regla. El mateix va passar a l'Espanya franquista quan els militars van acabar amb el maquís, als quals acusaven de terroristes, quan en realitat eren l'últim reducte republicà i uns lluitadors per la legalitat democràtica. Però les cròniques de l'època, tremendistes i cridaneres com moltes que ens arriben des de l'oficialitat tailandesa, els titllaven de contrasocials i de delinqüents. I em remeto a les explicacions històriques rigoroses.

Mentre estic acabant de redactar aquest extens article, m'arriben per diverses vies les notícies fresques del dia 19 de maig: “la confusió pels carrers de Bangkok és un fet, mentre les immenses glopades de fum arriben des de les zones afectades ja que els incendis s'han multiplicat. A les 5 de la tarda han començat a tancar els negocis, que ja es preparen pel toc de queda...”.

Aquesta, i en resum doncs, és la lamentable situació de Tailàndia, i l'opinió que aboquen en les meves incisives entrevistes aquestes sis persones tailandeses, sis ciutadans i ciutadanes d'aquell estat asiàtic, de pensament divers, però amb grans coincidències a l'hora d'avaluar la crítica situació del seu país, i les causes que l'han propiciat.

dilluns, 10 de maig del 2010

L'habilitat camaleónica va ser una constant en el president del COI


Samaranch o l'oblid de la memòria col·lectiva

Santi Capellera i Rabassó*periodista http://www.perinnolligams.blogspot.com/

La vida de Juan Antonio Samaranch, recentment traspassat, es va dividir en dues fases molt distintes. La primera, que va durar molts anys, la va viure sota l'empar del general Franco, i com a membre actiu i destacat de la Falange. Arribats els anys 50 es va dedicar als negocis, i va deixar de parlar català per passar-se al castellà. El 1956 va entrar com a representant de Catalunya al Consejo Nacional de Deportes. A partir d'aquí segueix una carrera meteòrica ascendent en aquest camp, passant per tots els papers de l'auca, fins a la seva mort l'altre dia, en que va rebre homenatges de cap d'estat.

El ressò del seu traspàs evidencia la minsa memòria col·lectiva i la carència d'anàlisi històrica en general, i molt especialment dels que ens dediquem a la informació i dels mitjans on treballem, que en la seva gran majoria l'altre dia van donar i el vist-i-plau al tarannà marcat pel poder polític, i sobretot econòmic. I malgrat que la dictadura franquista es va acabar ja fa més de tres dècades -i que vivim a l'era d'internet on tots estem interconnectats a través de la xarxa on es poden obtenir totes aquestes dades-, si exceptuem alguns “valents” que han gosat recordar, sense pels a la llengua, que Samaranch va ser un governador civil de Barcelona falangista i un secretari d'Estat del règim franquista, resulta que el traspàs d'aquest personatge ha propiciat que els mitjans de comunicació més importants del país i de l'Estat, s'immergissin en una amnèsia històrica sense precedents, o que directament ens expliquessin una versió apòcrifa de la realitat que va ser, que a molts ens deixa absolutament perplexos. Trist, molt trist i lamentable.

Hi ha un col·lectiu professional al qual tinc l'honor de pertanyer, el Grup de Periodistes Ramon Barnils, que ha elaborat un informe al respecte: “La cobertura mediàtica de la mort de Samaranch”. Ho ha plasmat a través de la feina ben feta i de les dades fidedignes que han recollit l'observatori crític dels mitjans Media.cat, i la Fundació Escacc. Un treball que va apareixer en escena vuit dies després de la mort de Samaranch, i on val la pena immergir-s'hi per, si més no, ser conscients que de vegades tots plegats, quan ens arrenglerem amb els que precisament són l'enemic, el dictador, l'absolutista, que tan si com no sempre és a la palestra, mani qui mani, sigui per la via que sigui, fem molts flacs favors al sentit de la justícia social i de la democràcia.

Samaranch va ser un personatge que va tenir la capacitat del mimetisme personal, social i polític que el va dur de ser un franquista recalcitrant emparat per la dictadura, a ser president del COI durant 21 anys en plena democràcia, això sí, gràcies a allò que s'anomena la Transició, és a dir, el passar pàgina i l'oblid del genocidi franquista durant quatre dècades, l'oblid d'assassinats i repressàlies per executors oficials, i la rehabilitació de feixistes amb carnet que han mort al llit, tranquils, i en molts casos, com és aquest, amb grans honors.

El 1975 va desaparèixer el seu gran avalador i amic, Franco, del qual Samaranch sempre se'n va declarar "seguidor incondicional". Però ell era viu, i havia de seguir. Amb la mort de Franco i la caiguda del franquisme, a mitjan 1977, va haver de renunciar a ser president de la Diputació de Barcelona, però immediatament va entrar en la carrera diplomàtica, i va ser destinat ben lluny, a Moscou, com a ambaixador de la Unió Soviètica i de Mongòlia. I de fet va ser allà on va preparar el seu desembarcament a l'Olimpisme. Ernest Lluch, ministre de Sanitat socialista d'aleshores, va qualificar Samaranch com "el gran camaleó. Home que s'acomoda a tot ". I ben mirat, va dur a terme una destacable transformació: de vestir la camisa blava de la Falange a ser un apòstol de la moral suprema del món esportiu, encabit en vestits d'Armani. De secretari d'estat amb el feixisme a president del COI.

Horst Dassler, propietari del holding multinacional Adidas, que posseia un poder gairebe il·limitat dins el món de l'esport, li va proporcionar les bases financeres per als Jocs Olímpics amb un programa comercial revolucionari: patrocini dels Jocs Olímpics des del COI. I així va percebre sumes de milers de milions provinents de patrocinadors i televisions. Samaranch podia repartir favors, acontentar funcionaris, donar diners a federacions d'esport i condecoracions a polítics. I com a guinda del pastís va atorgar els Jocs Olímpics a Barcelona per, d'aquesta manera, fer-se perdonar el passat, i reconciliar-se amb Catalunya i els catalans el 1992. Tot un hàbil camaleó.

"Samaranch, ves-te'n!", Corejaven multitud de catalans 1 abril del 1977 a la plaça Sant Jaume de Barcelona, davant del Palau de la Generalitat, aleshores seu de la Diputació, organisme del qual ell n'era el president. En vaig ser un testimoni d'excepció, ja que era allà d'incògnit, perquè en aquells moments estava fent el servei militar, i si per casualitat m'haguessin detingut, la mili se m'hagués fet bastant més llarga. Però aleshores ja estava tocat per aquesta dèria del periodisme, i me la vaig jugar assistint a aquella concentració de la qual “els més grans” m''havien assabentat convenientment. Samaranch va escapar per una porta del darrere -per la qual molts anys més tard, quan vaig treballar a Comunicació de Presidència, en vaig sortir i entrar moltes vegades tot recordant l'afer- a l'empara dels seus policies.

L'altre dia, en aquest mateix palau del qual fa 33 anys va haver de fugir d'amagat, i ja de cos present, se li van rendir tota mena d'honors, com si d'un president de la Generalitat es tractés. Potser per alguns és un homenatge merescut. Per altres del meu mateix pensament, és senzillament una befa a la història i un greuge a molts lliutadors antifranquistes, represaliats fins a la sacietat.

Mentre el judici sumaríssim que va portar el president Lluís Companys davant d'un escamot d'afusellament segueix vigent per, precisament, la reticència a anular-lo dels antics amics de Samaranch -i ara dels seus hereus ideològics-, les despulles del president català assassinat pel franquisme mai no van poder tenir un reconeixement digne, ni van poder ser objecte dels honors que va tenir Samaranch l'altre dia, tota una paradoxa, a la suntuosa capella ardent instal·lada pel Govern català a l'emblemàtic Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat.

dijous, 6 de maig del 2010

Dels nazis del franquisme a la nova ultradreta



"La Huella de la Bota": l'extrema dreta que vindrà
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Coincidint amb l'actual ressò mediàtic de la Memòria Històrica, amb el 65è aniversari de l'allibertament de les víctimes nazis dels camps de concentració, i també amb el greuge dels darrers fets succeïts a Badalona (on el Partit Popular va repartir uns explicatius díptics entre els ciutadans, que acusaven directament la comunitat romanesa de ser la responsable de gairebé tots els delictes que es cometen a la ciutat), té lloc la presentació del llibre “La Huella de la Bota”, del periodista valencià Joan Cantarero, que radiografia com creix i s'escampa l'actual extrema dreta espanyola, i n'explica els seus antecedents històrics, amb el rerefons del refugi nazi que va suposar l'Estat espanyol sota la dictadura franquista.

L'autor ha aconseguit estructurar literàriament un sorprenent treball d'investigació, que es submergeix en el fosc món de la nova ultradreta espanyola, racista i xenòfoba, per desvetllar què s'oculta en les seves accions violentes; com s'organitza, com es financia, quins són els seus vincles amb els seus homòlegs internacionals, i també amb antics criminals de guerra nazis que encara s'amaguen al nostre país.

En la darrera dècada, les bandes ultres i neonazis espanyoles han protagonitzat més de 4.000 accions violentes al carrer i, des dels primers anys de la transició fins avui, han comès prop d'un centenar d'homicidis.

L'origen d'aquests grups, que en realitat constitueixen la baula més fràgil i manipulable de les organitzacions de l'extrema dreta, es remunta a finals de la Segona Guerra Mundial, quan els nazis europeus refugiats a l'Estat espanyol van comptar amb la complicitat del règim franquista per a seguir difonent la seva ideologia, malgrat la important derrota bèl·lica que els van infligir les tropes aliades.

El testimoni de confidents que coneixen molt bé aquest món des de dins i la col·laboració de diversos col·lectius antifeixistes d'Europa, han estat decisius per reunir la informació que fa d'aquest llibre un document imprescindible per a comprendre l'abast de l'esfera ultra i neonazi actual.

Amb el suport d'entitats com Amical Mauthausen, aquesta publicació enriqueix els coneixements col·lectius sobre les organitzacions criminals neofeixistes espanyoles, i aporta un nou testimoni que ajuda a entendre millor què són i com avancen aquests perillosos grupúsculs marginals, que dissortadament tenim enquistats al si de la nostra societat.  

dissabte, 1 de maig del 2010

Hi ha polítics que encara es pensen que els mass media estan, com en l'època franquista, al seu servei


Comunicació pública i manipulació política

Santi Capellera i Rabassó*periodista

Malgrat que estic curat d'espants -i darrerament encara més- em sorprenen les crítiques que va rebre Mònica Terribas, directora de Televisió de Catalunya, arran de l'entrevista que li va fer fa unes setmanes al president de Catalunya, José Montilla. I no em refereixo a les crítiques d'alts càrrecs del Partit Socialista de Catalunya –aquestes són coherents perquè provenen d'una formació política que concep la televisió pública com un altaveu de la seva ideologia, i no pas com un servei ciutadà–, sinó a determinades veus periodístiques ideològicament pròximes a aquesta formació. Es pot ser periodista i pertànyer a un partit polític, és clar que sí: tots en tenim alguna d'ideologia. Però mai els interessos d'aquest partit no han de convertir el periodista en un servidor del govern. Sigui quin sigui el govern. En els periodistes, en tots, hi hauria de primar l'objectivitat abans que cap ideologia ni interès. Per això quan el periodista no és un mesell, sovint es veu repressaliat d'alguna o altra manera per la revenja del poder.

Aquestes crítiques a Terribas tenien dos objectius bàsics: un, evitar que es parlés de la buidor que va transmetre José Montilla quan la periodista el va despullar davant de tot el país. L'altre, molt més sibil·lí, fer-nos creure que TV3 no està controlada pel PSC. És a dir, que caiguem en el parany de pensar que, si de debò la controlés, aquestes coses no passarien. Doncs sí que passen. I passen perquè els controladors -tots i arreu- van tan sobrats, que no preveuen la més mínima gosadia per part de ningú. Ni tan sols de Mònica Terribas, la periodista que precisament va ser rellevada i ascendida a directora, per poder fer desaparèixer d'escena l'incòmode programa d'entrevistes -també incòmodes- que conduïa: La nit al dia. I d'aquesta mena de manipulacions, després de tres anys treballant a IB3, aquest que redacta en sap molt!

Tan de bo Elena Serra, que li va fer una entrevista al cap de pocs dies a Jaume Matas per la pública balear, hagués estat igual de punyent que la comunicadora catalana, encara que cal contemplar que Terribas té molt d'ofici, i que és una periodista l'especialitat de la qual és l'interviu.

Quedi clar que amb aquestes asseveracions no pretenc, de cap manera, desprestigiar Elena Serra, que es una bona professional i segurament "només va fer la feina que li van encomanar, i res més", cosa força habitual a IB3. D'altra banda, potser si Elena Serra hagués estat més incisiva en abordar els temes candents i bruts que envolten Matas, en coses que ella li podia haver arrancat enlloc de deixar-lo derivar cap a un discurs polític i personal (moltes respostes van passar del minut i mig de soliloqui de l'ara imputat expresident), la periodista mallorquina hagués pogut tenir una fi professional immediata a la casa semblant a la meva, quan fa un mes em van dir per telèfon: "dimarts ja no faràs el programa", després d'intentar aturar el dia abans les agressions verbals en antena del poc educat i menys tolerant diputat popular Antoni Serra, que l'endemà va propiciar d'aquesta manera el meu cessament a IB3 Ràdio, i també la supressió de la versió genuïna del meu programa, Quatre illes, que es feia des de Menorca per a tot Balears. 

Per això potser Elena Serra, tot i poder -i saber- fer l'entrevista de forma molt diferent, i per vergonya de la direcció general de l'Ens Públic balear, es va mostrar oberta a acceptar les llargues, teatrals i avorrides respostes de justificacions injustificables, i de presumcions d'innocència que ningú no es creu, de l'ara presumptament corrupte i imputat per presumptament distreure diners públics, exministre de Medi Ambient d'Aznar, i expresident del PP i de les Balears, l'inefable Jaume Matas.

Amb tota certesa, doncs, una entrevista de Terribas a tal personatge hagués donat per molt més. N'estic segur. Encara que, per raons òbvies de llibertat professional, segurament no s'hagués pogut emetre des IB3. El que resulta sorprenent és que el director general, Antoni Martorell, al damunt es vanagloriés de "l'èxit" de l'espai. De quin èxit, senyor Martorell? Del d'haver deixat que un pressumpte corrupte utilitzés un mitjà públic -o sigui de tots- per intentar enredar i confondre encara més una ciutadania tan agreujada com la nostra? De l'èxit d'oferir-li aquest mitjà a precari (quan val mitja hora de tele?) per tal que l'imputat fes un panegíric d'intent de defensa de la seva innocència, que ni un nen petit no es creu? De l'èxit de deixar-lo dir per IB3 i amb càrrec a l'erari públic, coses que fan riure com "que s'ha quedat sense feina"? Aquest no és pas cap èxit, senyor Martorell, sinó l'evidència del seu fracàs com a gestor.

A tots els professionals de la comunicació ens hagués agradat fer-li l'entrevista a Matas. Però no per fer-li la viu-viu, com va ser el cas. Per això no es pot considerar cap èxit -excepte per a ell- que l'expresident publicités, pagant tots, un discurs polític impresentable, i que la periodista el deixés marejar la perdiu descaradament, com si la majoria de l'audiència no tingués criteri. Mònica Terribas, doncs, en no pertanyer a IB3, segurament li hagués tret tot el suc a Matas, i l'hagués incomodat, i no l'hagués deixat fer el discurset polític que IB3 li va posar en safata.

L'entrevista de Terribas a Montilla va ser modèlica en contingut i forma. Perquè les preguntes van ser infinitament més enriquidores que les respostes. I ja sabem, sobretot els periodistes, que això no és el que s'espera d'un interviu; encara que quan l'entrevistat és algú tan linial com José Montilla, aquesta potser és l'unica alternativa, perquè el tempo televisiu és incompatible amb el del personatge. I de fet allò prodigiós i que pot esdevenir un valuós material d'estudi a les Facultats de Periodisme, va ser la capacitat de Mònica Terribas per mantenir viu l'interès del teleespectador en una entrevista de 54 minuts, a algú "que no va dir absolutament res".

L'obligació d'un periodista -sempre- és posar el poder contra les cordes, i no pas fer entrevistes vaselíniques, que són pròpies de règims totalitaris o amb un dèficit important de cultura democràtica. Convé tenir present que els polítics són gestors al servei de la ciutadania i que cap periodista no ha de ser mai complaent amb ells. El periodisme complaent no és periodisme. I està clar que el fet d'acorralar qui detenta el poder a base de preguntes compromeses, forma part dels principis més elementals de la nostra feina, cosa que implica que tals qüestions semblin escrites per l'oposició, i no pas pels simpatitzants. Cap periodista no pot ser mai un robot ni un mesell, amb un plec de preguntes preparades i còmodes, destinades a publicitar electoralment un governant, encara que alguns que diàriament fan el fatxenda presumint de pertanyer al nostre col·lectiu, a l'hora de la veritat d'aquest principi professional se n'oblidin fàcilment, i enlloc de treballar en un mitjà, sembli que ho facin en un gabinet de premsa.

L’eugenisme és la ideologia que va gestar i donar a llum la bèstia nazi alemanya. De l’eugenisme ve el nazisme alemany

  ASSAIG GEOPOLÍTIC SOBRE L’ESCLAT DE LA GUERRA ENTRE ISRAEL I HAMAS EN EL CONTEXT DEL JUDAISME I LA DEFENSA DELS SEUS VALORS OCCIDENTALS Sa...