dijous, 12 d’abril de 2007

La llibertat d'expressió és quelcom que cal preservar (article publicat a Menorca Diari Insular el 10 d'abril de 2007)

La llibertat d’expressió, un dret de tots arreu
Santi Capellera i Rabassó *Periodista


Aquesta reivindicació ancestral dels ciutadans i dels professionals dels mitjans de comunicació, ha provocat tantes situacions d’injustícia per poder-la portar a terme, que ara resulta que s’està acotant en molts fronts, i això ja és en sí mateix una injustícia.
La llibertat d’expressió no es pot minvar, i els jutges no poden decidir què i què no es fa públic, ja que això representa “amagar” imatges i fets que malgrat el dret a la intimitat de les persones, també, en molts casos, són temes d'interès social en molts aspectes i nivells. Els ciutadans d'un país democràtic tenen dret a la informació veraç que els mitjans de comunicació els aporten en multitud d'ocasions, sobretot si és una informació que, malgrat estar subjudice, és d'interès general pel fet que, entre altres coses, pot ser causa d'alarma social. I ara em refereixo al veto que de facto els responsables del Poder Judicial han posat als informadors i periodistes perquè aquest puguin exercir les seves tasques informatives als jutjats, i no sé exactament si aquest és un exemple per aplicar a Menorca, però les queixes que el Col·legi de Periodistes de Catalunya ha fet al respecte en l'àmbit català, són, de llarg, més que raonables.
Hi ha altres exemples que evidencien aquests conats de vetos a la llibertat d'expressió, i un d'ells afecta el segment de la publicitat. En coses relatives, no es pot anar preservant, en nom de defensar qui sap què, aquest dret públic. Els anuncis de Dolce & Gabbana sembla ser que, per segons qui, són sospitosos de fomentar imatges del que “podria semblar o simular una violació”. Home, filant tant prim, és clar, potser l'espot de Maddona on una adolescent és, pràcticament, obligada a canviar-se de roba amb moviments de certa brusquedat, també ho podria semblar. L'Institut del Menor de la Comunidad de Madrid s'ha pronunciat desfavorable en relació als anuncis d'Armani Junior, que, segons aquest organisme, “inviten al turisme sexual”, només perquè hi apareixen dues noies asiàtiques, molt joves, maquillades i pintades. Aquestes coses tenen moltes valoracions, massa fins i tot, i cadascú n'extreu les seves conclusions, però d'aquí a que les institucions prenguin part en un debat que correspondria, únicament i exclusiva a la ciutadania, és anar-se'n de mare. D'altra banda hi ha la indústria publicitària, que és un dels segments econòmics que genera i inverteix més diners del mercat, on potser els creatius pensen que per impactar-nos cal anar “una mica més enllà”, i en tot cas, també estan en el seu dret a fer-ho. Un anunci pot tenir molt mal gust, per descomptat, però des de la pròpia administració no es pot anar pressionant ni dient què ha de fer o no ha de fer tal empresa, tal marca o tal agència de publicitat, i molt menys influir l'opinió pública, sovint a través dels mitjans de comunicació de l'Estat, o sigui públics, o sigui, de tots, de tots.
A l'administració li preocupa l'anunci tal o l'anunci qual, i la meva humil opinió és que no es pot acceptar que una figura orgànica vagi més enllà que tota una societat. Ara, només per posar un exemple, ens podem trobar que la gent, la societat del carrer, aquella composta de dones i homes que van cada dia a treballar, aquella que llegeix els diaris i mira i escolta els informatius de les distintes televisions i ràdios, no s'immuti per un anunci que contempla des de casa seva, i en canvi un incentiu institucional li faci veure l'anunci, la notícia o el fet com una cosa escandalosa i fora de la normalitat en què aquesta es desenvolupa. Entenguem-nos, i la pregunta és la següent, si, per exemple, l'Institut del Menor de la Comunidad de Madrid no hagués aixecat la llebre en aquesta qüestió, hauria la societat civil respost per si sola com ho ha fet l'administració?
De vegades encara, tots plegats, som víctimes d'aquesta dictadura del que és o es considera políticament correcte. I aquesta nova repressió avança inexorablement en detriment dels mitjans de comunicació i dels seus professionals. Si vostès recorden els anuncis de Benetton, convindran amb aquest redactor que ja van causar un gran impacte, i poc hi va faltar per l'alarma social. Aquelles eren imatges de moribunds afectats per la sida o malalts terminals d'altres patologies, però aleshores ningú no va demanar que les emissions cessessin o que es retirés la campanya publicitària, perquè precisament cap administració no s'hi va pronunciar.
Desviar els debats del carrer també forma part de les campanyes electorals. Aquests dies el Govern central rep crítiques de totes bandes pels temes De Juana Chaos, la retirada de càrrecs a Otegui o l'intent de Batasuna de participar de nou als pròxims comicis. Reprimir els mitjans de comunicació i evitar que els seus professionals enregistrin imatges o veus als jutjats, o marcar els límits del que és no és políticament correcte a la societat civil, a l'empresariat o a la mateixa publicitat americanitza esperpènticament aquesta nostra societat que ha lluitat fins a la sacietat per obtenir, en temps no tan planers com els d'avui, amb víctimes i perjudicats directament o indirecta, per assolir les lleis que precisament permeten parlar de tot i debatre del que calgui en el marc de l'estat de dret. I un govern preocupat pels seus possibles resultats electorals, activa tots els ressorts per tal que l'opinió pública els desviï cap a altres temes que no són precisament, els del dia a dia de la política. I això em sembla lícit, ja ho crec, però no pas a causa de la llibertat d'expressió en tot els aspectes que la frase inclou.
A l'obra “El fin de la privacidad”, de Reg Whitaker (Paidós Comunicación, 1999) el comunicòleg nord americà ja advertia dels perills socials dels controls per part dels governs i estaments. El que no calculava era que aquest raser també afectaria, al cap de pocs anys, la llibertat d'expressió dels nostres mass media.

Sobre els babaus Quim Torra i Pere Aragonès, dos exponents de la imbecil·litat i niciesa política que ha comandat i comanda aquesta trista, pobra i dissortada pàtria anomenada Catalunya, en que a molts ens va tocar néixer

Torra i Aragonès fan competència per indignar l’independentisme inconformista   Aragonès parla de referèndum abans del 2030 i Torra critic...