dimarts, 30 de novembre de 2010

El camí cap al dret a decidir de Catalunya passa per la sobirania fiscal


El Concert Econòmic: primer pas pel dret a decidir
Santi Capellera i Rabassó*periodista

El nou flamant pròxim president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, proposa presentar a l'Estat espanyol un projecte de concert econòmic que anivelli els ingressos de Catalunya amb PIB real que genera. Evidentment aquesta no serà una tasca fàcil, ni un camí de roses, perquè si els estaments de la oficialitat estatal bé accepten sense badar boca que tant a Navarra com al País Basc -sense oblidar les Illes Canàries- això sigui un fet que es viu amb normalitat, resulta que per Catalunya no volen cedir ni un milímetre, i d'entrada alguns dels sempre essencialistes jacobins del centralisme carpetobetònic espanyol, ja han posat el crit al cel.

Mas i CiU, com no podria ser d'altra manera, respecten la totalitat del seu electorat, on hi ha una bona part d'independentistes, però on també hi ha gent que encara no s'ha conscienciat dels avantatges de l'autodeterminació, o que simplement no se'n senten. Per això Mas i CiU proposen el seny i no pas la rauxa en aquest camí cap a la sobirania, i per això han assolit el bon rèdit de 62 diputats al Parlament, només a 6 de la majoria absoluta.

Avui passem per un moment de transició a nivell polític, econòmic i social. A nivell polític la sentència del Tribunal Constitucional que retalla l'Estatut, va posar fi a una manera d’entendre l’encaix i les relacions de Catalunya amb l’Estat. La transició política que representa el canvi de la Catalunya autònoma a la que vol decidir per si mateixa el seu futur amb plena llibertat, tal com dic, haurà de ser progressiva si vol assolir l’objectiu final. És aquesta, doncs, la via del país cap al dret a decidir, que s'inicia en aquesta nova etapa a partir de la sentència del Tribunal Constitucional, i que passa pel Concert Econòmic després que CiU i Artur Mas han arrasat a les urnes.

Catalunya és una nació i com a tal té dret a autodeterminar-se, però al mateix temps ha de saber sumar al país i al seus ciutadans de manera majoritària per assolir un èxit global i no un nou fracàs col·lectiu com altres dels que històricament precedèixen la seva trajectòria. Cal que el país trobi aspectes d’ampli consens transversal, i per això la força política que té moltes possibilitats de presidir la Generalitat els pròxims quatre anys, ha triat la fórmula del Concert Econòmic, per començar a decidir amb plena llibertat, i perquè aquesta opció suma més que divideix la societat catalana.

Els altres detractors de la idea són els socialistes, que veuen en el lideratge de Mas i en el retorn de CiU a la Generalitat de Catalunya el seu fracàs de gestió i la seva decadència absoluta com a formació -més després que Montilla hagi decidit renunciar al seu escó al Parlament arran de la important derrota als comicis-, i com a referència política d'una part de la societat catalana. Són aquests els que esgrimeixen l'anticonstitucionalitat de la proposta, com fan habitualment i sistemàticament tots els subordinats centralistes, i encara avui Zapatero ho diu reiteradament.

De fet la Constitució espanyola només estableix uns principis bàsics molt genèrics en matèria de finançament i no predetermina cap model específic. Els articles sobre finançament (títol VIII) no fan cap distinció per a cap comunitat autònoma. L’existència de dos models de finançament autonòmic (règim comú i règim foral) no ve imposat per la Constitució, sinó que va ser fruit de l’opció que va establir la política de desplegament constitucional. A la Constitució, l’únic que hi diu literalment és que “empara i respecta els drets històrics dels territoris forals” (disposició addicional primera), un text que s’ha fet servir després a conveniència i per fer-li dir a la Constitució allò que s’havia negat durant la seva redacció. El mateix Tribunal Constitucional ha declarat que “la Disposición Adicional Primera de la Constitución no puede considerarse como un título autónomo del que pueden deducirse específicas competencias” (sentència del TC de 18 de desembre de 1984). I cal recordar que el 9 gener de 1981 els bascos van aconseguir pactar un sistema de finançament propi a través d’una llei pròpia a nivell d’Estat espanyol. Prèviament, l’any 1980, la LOFCA va incloure dues disposicions addicionals on s’indicava aquesta llei no era d’aplicació al País Basc i Navarra. És a dir, la distinció entre règim comú i règim foral no és fruit de la Constitució sinó de la LOFCA.

Heus aquí doncs la possibilitat real que Catalunya arribi a aconseguir, pròximament i a través del Concert Econòmic, la seva sobirania fiscal com a primer pas de la nova etapa, l'objectiu de la qual és assolir el dret a decidir. Un dret que segurament es farà patent en la seva totalitat, quan la majoria del poble de Catalunya estigui preparada per així determinar-ho en un referèndum. Un fet però, també inherent i absolutament condicionat a la serenitat dels governants catalans, que donat el cas i a través dels mitjans i mètodes totalment democràtics, hauran de pactar amb l'Estat espanyol aquest nou estatus del país. I després integrar-lo plenament com a nou estat membre a les estructures de la Unió Europea, i a la resta d'organismes internacionals.

















dilluns, 1 de novembre de 2010

La televisió publica catalana hauria de reflectir la realitat del país, i no centrar els seus reportatges en temes marginals

El 30 Minuts dels “xaperos”, de TV3


Santi Capellera i Rabassó*periodista


“Xapero”, mira per on. Per si algú desconeixia el terme, TV3 es va encarregar que tot el país en conegués el significat de primera mà. Si els periodistes volem fer demagògia, o desinformar, o confondre els nostres lectors, oients i espectadors -i no som honestos- evidentment ho podem fer. Però som com els metges, que la gran majoria es dediquen a guarir els pacients, enlloc d'enverinar-los. Clar que sempre hi ha les excepcions que comfirmen la regla. I el nostre col·lectiu no se'n salva.

Diumenge dia 31 d'octubre a la nit vaig veure el 30 Minuts de TV3 i em va semblar talment un publireportatge dedicat a la promoció de la prostitució masculina. Fa molts anys que sóc periodista, i ja no em sobta res, però quan alguna cosa crec que grinyola, sempre em faig preguntes de referència. Si vostès que em llegeixen van ser espectadors del reportatge, entendran de què els parlo. I en aquest cas em pregunto, on es el límit entre la informacio i l'apologia de la prostitució? La peça ensenya paios despullats, i mostra adreces de pàgines web que ofereixen serveis homosexuals, i llocs d'internet de “xaperos”, és a dir, de prostituts professionals. Calia?

Naturalment i atesa la meva condició de comunicador, trobo bé informar, però em fa l'efecte que aquest vídeo més que informar publicita. I fer apologia de la prostitució no es la missió de la televisió publica, ni que per despistar i aigualir una mica l'impresentable contingut, s'hi barregi informacio sobre l'atenció antisida i altres serveis socials.

Quan parlo d'aquest espai no em refereixo a la Noria, o a qualsevol escombraria televisiva semblant de la majoria de televisions d'Espanya: esmento el 30 Minuts de TV3, que és un programa amb molts anys de solvència informativa contrastada, i que en aquesta emissió em va decebre profundament. I no em va decebre pels professionals que van muntar la peça i que la van editar a la perfecció, sinó que em va decebre pel tarannà que el contingut del reportatge aportava, de sang i fetge, de tansemenfotisme, i de carnassa pornogràfica, a banda que rellevava personatges nefastos del lumpen sectorial, com productors de cinema porno, que radiquen a Torremolinos, i dels que ens vam haver de saber fins i tot d'on eren els seus progenitors...què ens importa a Catalunya si a Torremolinos hi ha un xapero de 46 anys que "cobra bien por un servicio"? I per què la Televisió de Catalunya es permet aquest tipus de dispendis en viatges i dietes de periodistes fora del país, en aquesta època de recessió, i pagant tots els catalans?

Em va decebre en Llibert Ferri, director del reportatge, que ha estat un bon corresponsal de TV3 a Moscou, i al qual conec personalment i destaco per haver tingut sempre un bon criteri, i ser un bon professional del l'especialitat del reportatge informatiu.

He pogut observar que en els últims anys, hi ha hagut força reportatges de TV3 que han ratllat l'aperiodisme, i que han abordat temes més que escabrosos i sense cap interès general. Qüestions tractades preferencialment, com si fossin les del dia a dia del nostre país i de la nostra convivència social, quan en realitat reflectien estats i personatges marginats i més que residuals.

Això precisament critico i no pas altra cosa. Perquè aquí ens la juguem tots, per culpa d'uns pocs. I arran d'això ja he sentit foça crítiques al meu voltant en referència als periodistes i al periodisme. I ja n'hi ha prou que s'estigmatitzi tot un col·lectiu per culpa de quatre. Em sembla penós i lamentable, més quan hi ha periodistes al carrer que es trenquen la cara per aconseguir destapar temes importants i rellevants, i donar-los a conèixer públicament per avantatge de la societat i aportar prestigi a la professió, temes que no són precisament gassòfia, com la que ara ens ocupa. O és que a Catalunya en aquests moments no hi ha cap altra qüestió candent? Si és que aquesta ho és...que ho dubto molt. Posem per exemple, per citar alguns fet d'actualitat: L'anul·lació del català com a llengua preferencial a les administracions catalanes; les reaccions a favor i en contra dels diferents col·lectius davant la visita de Benet XVI a Barcelona; els recursos del PP i de la Defensora del Pueblo espanyola a l'Estatut; les accions i acords o no de les noves formacions independentistes, que es preparen per a les imminents eleccions catalanes; el perill de mort que córren els professionals dels establiments públics davant els atracadors...i múnió d'altres fets que s'esdevenen a la nostra societat, la catalana, que és el que han de reflectir preferentment els reportatges de la Televisió de Catalunya. Què hi pinten aquí, doncs, els “xaperos” locals i internacionals, que ofereixen serveis a clients barcelonins? Per què aquesta publicitat encoberta?

Cal anar molt en compte amb els continguts del gènere de reportatge informatiu televisiu, ja que una mala praxi professional, conscientment o inconscient, el pot convertir -com en aquest cas- en un publireportatge descarat, i pot embrutar tot el col·lectiu periodistic, a jutjar pel que es perceb en la impressió general de molts ciutadans que han vist el report dels “xaperos”.

Per pal·liar això hi ha un Consell Audiovisual, i sobretot uns encarregats de decidir què s'emet i què no s'emet a la televisió pública...que paguem tots, per la qual cosa aquests citats també haurien de fer bé la seva feina, que pel que es veu, sembla que és bastant inexistent. I potser en algun cas es pugui justificar la prostitució, que trobo que te un lloc a la societat des de sempre, però no crec que s'hagi de promoure a través dels mitjans públics, i menys en horari que molts nens (per ser pont), encara eren davant la pantalla.

Em fa l'efecte que els responsables de programes informatius de TV3 hauran de sortir al pas per justificar l'emissió d'aquest bodrio apologeta, en definitiva. I també caldrà que els seus successors de la nova etapa política que comença el 28-N, passin el sedàs a fons, i depurin qui calgui i el què convingui, per aconseguir que la Televisió de Catalunya -que un dia es va crear per simbolitzar el país i reflectir-lo arreu, “fugint de valors antropològics”- esdevingui el producte que reflecteixi majoritàriariament al món la idiosincràsia dels catalans i de la societat catalana, i posi en evidència l'objectiu pel qual va estar concebut, i no pas per competir amb la pitjor escombraria de la televisió estatal.

Sobre els babaus Quim Torra i Pere Aragonès, dos exponents de la imbecil·litat i niciesa política que ha comandat i comanda aquesta trista, pobra i dissortada pàtria anomenada Catalunya, en que a molts ens va tocar néixer

Torra i Aragonès fan competència per indignar l’independentisme inconformista   Aragonès parla de referèndum abans del 2030 i Torra critic...