diumenge, 15 de desembre de 2013

Mentre Espanya amenaça Catalunya de ser expulsada de la UE si s'independitza, França la connecta amb Europa i el Món




El TGV arriba a Barcelona: una notícia “sobirana”
Santi Capellera i Rabassó *periodista

L'arribada del TGV a Barcelona és una molt bona notícia per Catalunya, sobretot pel que fa al context actual. De fet, i tal com dic en l'intitulat, aquesta és una notícia “sobirana” pels catalans i per Catalunya. La capital del país ja connecta amb la del veí il·lustrat i intel·ligent (malgrat que jacobí), i llest i hàbil en la seva percepció política del que s'esdevé al seu voltant. Catalunya és el veritable veí de la França republicana, i els francesos (sobretot els polítics i els veïns més pròximament geogràfics) ho saben. I ho saben tant perquè, entre altres aspectes, detenten un tros de la nació catalana dins les seves fronteres que saben que a la llarga compartirà molt -o s'acabarà incorporarant- amb el nou Estat català que d'aquí a quatre dies serà una realitat. Perquè el cas català no té cap mena d'aturador, amb l'inestimable ajuda de socialistes i populars espanyols entre altres pensadors radicals, que són els impulsors de la fàbrica d'independentistes més important i activa del nostre país. Molt més que CDC, ERC, la CUP i SI i Reagrupament, i molt més que Òmnium Cultural i l'ANC alhora. I no és cap acudit.

Els espanyols sempre ho han perdut tot (darrerament els JJOO de Madrid i Eurovegas), i el seu estat ha fet fallida munió de vegades; ha incomplert sistematicament tota mena de tractats internacionals, i la seva decadència ha estat patètica en tots els aspectes. Qui no els coneix? No poden enganyar ningú. Només cal mirar el decurs de la història. Des de l'Imperio on no es ponia mai el sol, a la pèrdua de Cuba, Filipines i Guam, les "Luces de Bohemia" de Valle Inclán, van passar menys de 100 anys. I aquesta ha estat la constant del poc savoir faire dels espanyols i dels seus governs, perquè l'ADN castellà conreat a l'altiplà evoca grans gestes, i es creu l'increïble i invencible. Només als seus ulls, és clar. Avui, al cap de més de dos segles de la pèrdua de les colònies espanyoles d'Ultramar (amb les quals mai no han tingut una relació òptima com els britànics a través de la Commonwealth), no treuen el peu de l'accelerador i els surt novament l'ardor guerrero que sempre els ha portat a la misèria i de cap a la bassa. No tenen cap mena de responsabilitat, ni tan sols per a si mateixos. L'actor Juan Diego ho va explicar fa uns dies en una carta a La Vanguardia, i, lluny de fer-los reflexionar, encara irradien més les seves ires contra tot el diferent. Fins i tot si surt de terreny propi.

I no és un ministre, ni una exministra, ni una delegada del Govern, ni un president d'un Govern d'un estat de la UE (que hauria de tenir seny i saviesa), sinó que són tots, sense excepció, absolutament tots, inclòs el gruix de la ciutadania espanyola d'arrel castellana els que -arengats per la seva Brunete mediàtica de manera molt inconscient, poc democràtica i generadora d'odi- demanen "mà dura" contra un país amb unes arrels nacionals, històriques i culturals indiscutibles. Ho qüestionen tot, ho banalitzen tot (inclòs el nazisme per venir a dir que els catalans som una mena de hitlerians que imposen a cop de pistola); asseguren que mai no votarem el nostre destí, i si no han enviat els tancs és perquè les claus són a Alemanya. Mentre, la comunitat internacional, amb la prudència que cal, observa i pren nota de tot. I té reunions i contactes (no solament amb el Govern espanyol, sinó amb els principals dirigents catalans).

Artur Mas ja fa dies que va ser a França i va entrevistar-se amb els responsables de la SNCF, el principal operador ferroviari francès. Avui, al cap de poc menys de quatre mesos, arriba el primer TGV de la SNCF a Barcelona Sants. I aquest és un primer pas, molt important, per molt que la ministra del PP del ram i el ministre de l'Interior espanyol (ves que hi feia aquest inaugurant trens interfronterers com si fos un duaner) es fessin la foto de rigor.

Ells, i la resta, saben que el procés català ja no s'aturarà, i que Catalunya votarà, i votarà sí a la independència. Però, tot i això, no són capaços de negociar ni el més mínim per afluixar la corda, ni que sigui per, en un futur, seguir tenint una diplomàcia que pugui optimitzar una col·laboració fluïda entre els dos estats. Lluny d'això, només llencen amenaces, pors, mentides i contes de fades de constitucions inamovibles i de pensions que no es pagaran. I això, els francesos que són tan nacionalistes o més que ells, ho saben. Tenen molt clar l'exemple d'Andorra, que és un estat, petit, sí, però amb unes connotacions nacionals molt importants, de les quals els francesos en són el principal garant. Per això saben que Catalunya esdevindrà un nou estat, gran, com Holanda o Dinamarca, industrial, exportador, amb gent amb idees que té ganes de treballar, i sense subsidis, ja que és aportador net a la UE. Un poble al qual no caldrà acoplar ni adaptar a la UE perquè, simplement en forma part de ple dret, i té vocació europea des de molt abans que Espanya s'imaginés formar part de l'antiga CEE. Els francesos saben que se'n podran beneficiar a discreció. D'això França n'és conscient, més del que es poden pensar alguns. I, per tant, a França Catalunya l'interessa. Sempre li ha interessat. "Volem un bon veí", va etzibar Manuel Valls, ministre de l'Interior francès, a Mònica Terribas, en una excel·lent entrevista a Catalunya Ràdio fa uns mesos. I els asseguro que no es referia a Espanya. Per això França ha apostat fort pel corredor mediterrani, per l'arribada del "seu" TGV a Barcelona, i per escurçar el trajecte entre la capital catalana i la francesa en el tram entre Perpinyà i Montpeller. Avui no n'han parlat de Madrid, només han parlat de Barcelona, i de París. Perquè Madrid queda lluny, molt lluny de Versalles. I Madrid, no ens enganyem, pels francesos i per la majoria d'interessos europeus, només és aquell jardí que un dia, a finals del 1939, va augurar un militar colpista franquista, cosa que esdevindria en poques dècades. Això i els despatxos oficials.

Quan jo era un nen de 12 anys, ara en fa 45, i anava a Madrid amb el meu pare a veure el Barça, a 50 quilòmetres de la capital d'Espanya hi havia pobles que no tenien enllumenat públic. I anant en tren (diesel, perquè tampoc no hi havia catenàries en sortir de Catalunya), de nit, es veia clarament. Pobles amb alguns fanalets que destacaven en la llunyania: res més. Mai no ho oblidaré. I Barcelona, aquella que cada dia a les cinc del matí emplenava el metro, ja anava ininterrompudament des de Bellvitge fins a Badalona, sense camps pel mig, i amb moltes faroles arreu. Però ells havien de fer el seu Madríd, castís, txeli i postís. Els francesos no hi veuen cap guany en fer arribar el TGV a Madrid, més que el de dir que un dels seus trens ha arribat a la capital dels espanyols sense canviar d'ample de via. Per això en la inauguració d'aquesta nova línia, només s'ha parlat de Barcelona i de París, amb algunes cares fastiguejades que ho evidenciaven, i que no eren precisament les dels francesos.

No podran evitar que els catalans votem, ni que decidim. Ni podran evitar que, d'aquí a molt poc, el món sencer reconegui Catalunya com un nou estat d'Europa i de l'ONU. Perquè, com ho impediran? desmuntaran les vies del corredor mediterrani? es tallaran ells mateixos el pas? o, un cop desestimat definitivament per la UE el projecte faraònic del pas per Somport, hi hauran de passar inevitablement si volen sortir del que representa la presó peninsular? Voldran pagar aranzels si veten l'entrada catalana a la UE? Es perjudicaran a si mateixos, si eviten que empreses espanyoles accedeixin a la resta del continent amb les seves mercaderies a través d'una Catalunya exclosa de la UE? Volen això? Potser sí que ho desitgen, però, s'ho podran permetre? Indefectiblement, aquest TGV que arriba a Sants, porta un pa sota el braç i representa un pas de gegant en el camí de Catalunya cap al seu objectiu. Un objectiu imparable.


dilluns, 9 de desembre de 2013

Els unionistes i els seus postulats ja són un fet marginal a casa nostra



L'unionisme fa aigües a Catalunya
Santi Capellera i Rabassó *periodista 

La manifestació unionista que el passat dia 6 de desembre, per defensar –diuen- la Constitució espanyola, va punxar absolutament. Se suposa que allà no hi havia cap defensor dels postulats preconstitucionals, encara que algunes imatges ens diuen tot el contrari.

Els organitzadors, Som Catalunya Somos España, amb el recolzament de PP i C's, van donar unes xifres d'assistència a la manifestació barcelonina sis vegades superiors a les que va calcular la Guàrdia Urbana, i van atribuir a 30.000 persones la seva participació a aquella manifestació en favor de la Constitució -diuen- que realment va ser -una vegada més- en contra del que la gran majoria de catalans demanen ja fa molt de temps a través de manifestacions de centenars de milers de persones, i de la Via Catalana, que va acollir més d'un milió i mig de persones al llarg de tot el país. O sigui, en contra de la independència de Catalunya.  

Diuen que eren 30.000; doncs bé, passem comptes. Posem per cas que hi fossin. D'acord. Dels 7.559.114 censats a Catalunya el 2012, en descomptem 30.000, i resulta que 7.529.114 s'han quedat a casa (això és una majoria silenciosa, oi?) Altresí; Catalunya té 949 municipis, el més petit de 52 habitants (Fígols, al Berguedà); el més gran en té 1.619.337 (Barcelona, al Barcelonès). Si fem comptes, i dividim a parts iguals (com farien els constitucionalistes espanyols... ah no, que hi ha dèficit fiscal!), resulta que 30.000 entre 949, toca a 31,61 habitants per municipi que haurien participat a la manifestació espanyolista. Ara, si comptem la xifra real, que, posem que en comptes de 5.000 n'eren 10.000, tirant llarg, ens trobem amb el resultat de 10,559 per municipi. Tot plegat, hi devia haver 7 o 8 mil persones, que dóna una xifra al voltant de 6 o 7 habitants per municipi. Tot un èxit.

Perquè, és clar, tot això comptant que només fossin gent de Catalunya, que hagués estat el normal. Els organitzadors es queixaven -i intentaven justificar la baixa participació-, que "el PSC no hi hagués anat"... Però, els militants del PSC que combreguen amb els postulats unionistes, hi podrien haver anat, no és cert On eren?

L'unionisme, una cosa marginal a casa nostra, està acabat, molt acabat. ¿Qui ha de voler –ni ells que en són molt conscients- el mal tracte, l'ofec econòmic i les puntades de peu dia sí, dia també, que ens ofereix aquesta Espanya tan poc democràtica? Qui ha de voler quedar-se a mans d'una Espanya que nega el vot a una part del seu territori? Ni ells mateixos es creuen el que defensen al marge de tot el país. Les xifres i els càlculs no enganyen. Encara com la Delegación del Gobierno no va dir que eren 300.000, o 3 milions... com acostumen a fer. Quantes mentides flagrants. A banda de fer-ho amb si mateixos, però, em pregunto, a qui volen enganyar aquests?

diumenge, 1 de desembre de 2013

Comparar el Born amb el Valle de los Caídos és un exercici de cinisme tal, que només es pot justificar si, com en aquest cas, es fa des de l'ultranacionalisme espanyol.



El Born i el Valle de los Caídos
Santi Capellera i Rabassó *periodidista

L'escriptor i columnista del diari La Vanguardia (Grup Godó; és una dada important) Gregorio Morán, compara les restes de la desfeta de Barcelona del 1714 descobertes sota l'antic Mercat del Born, amb el desproposit absolutista construit durant la postguerra espanyola a San Lorenzo del Escorial: El Valle de los Caídos.

D'entrada, aclarir al senyor Morán que al Born no hi van morir milers de persones cavant en condicions infrahumanes durant anys, per edificar un monument messiànic en record a la desfeta social en decapitar les llibertats d'un poble i fer un milió de morts, i la posterior repressió dels drets humans més important dels segles XVIII, IXX i XX a la dita Espanya nacional. Al Born no hi ha enterrat cap líder de cap moviment feixista excloent, dit socialcatòlic, nacionalsocialista com era en Primo de Rivera líder de Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista ni cap dictador feixista de quasi mig segle, que amb el seu alçament contra el sistema legalment constituït hagués provocat un milió de morts abans d'assolir la "victòria". Tots dos enterrats al Valle de los Caídos amb honors de d'herois "nacionals", malgrat que el segon no va fer res per impedir que en el seu dia el bàndol republicà afusellés el primer a Alacant, acusat de pertanyer a un partit il·legalitzat i de sedició contra el Govern republicà legalment constituït, que també tenia una Constitució, cal recordar-ho. D'aquesta manera, Franco es treia de sobre l'únic personatge que li podia fer ombra a nivell polític en el nou règim que ja estava instaurant a les zones ocupades.I d'això Morán no en diu ni un borrall, naturalment.

Al Born hi ha les restes oblidades dels morts que van fer els antecessors i hereus ideològics del senyor Morán. Els mateixos colonitzadors castellans que dos segles i mig després van massacrar de nou el poble català i que van fer construir El Valle de los Caídos. De sus caídos..., perquè els altres no comptaven, i molts encara avui, romanen soterrats i sense identificar als fossats comuns que, minuts abans, els mateixos assassinats van cavar a les "cunetas" de les carreteres. A aquest senyor Morán només cal mirar-li les "ulleres" que fa, per percebre'l absolutament... De fet, però, les desqualificacions de gent sota mínims no haurien de ser notícia. Sobretot si, com en aquest cas, es comparen amb humiliacions com l'ofensa, agressió i repressió que el país del senyor Morán va infligir a la resta territoris i nacions ibèriques, i que després de tota la desfeta i arruïnar les vides pròpies i alienes, encara els va rematar obligant-los a construir tal monument feixista. Perquè el símbol franquista per antonomàsia el van edificar a cop de fuet els “Rojos” perdedors de tots els segments i ideologies, i en condicions infrahumanes, no ho oblidem.

El Born no l'ha construït ningú, sinó que qui l'ha posat al descobert (un govern municipal democràtic legalment elegit a les urnes) s'ha limitat a aixecar-ne les runes, a diferència del despropòsit messiànic franquista de la Serra del Guadarrama; i sí, a la porta hi ha la bandera del nostre país; quina altra n'hi podia haver? O d'on eren els caiguts que van defensar Barcelona davant les bombes castellanes? I això ho sap tothom; fins i tot aquest personatge immobilista, nefast i retrograda que està sota mínims en tots els aspectes. Inclòs el del seu fetge...

dilluns, 16 de setembre de 2013

Esperanza Aguirre es va retirar de la política... segurament per poder entrar amb plena llibertat al món de la demagògia. Avui ens dedica uns quants 'van listos'. La por i les amenaces, armes tradicionals dels totalitaris.



Quin avorriment la senyora Aguirre
Santi Capellera i Rabassó *periodista                                                                                                                                                                    

Com arriba a avorrir aquesta senyora Aguirre, amb les seves proclames basades únicament en les amenaces i la por. La senyora Aguirre hauria de despertar-se d'una vegada del somni imperialista en el qual està immersa i tocar de peus a terra. L'única por que Catalunya pugui ser independent la tenen els espanyols, perquè aquest fet voldrà dir que se'ls ha acabat la mamella i s'hauran de posar a treballar; justament el contrari del que fins avui està fent una bona part de l'Espanya subvencionada, que a més va in crescendo.  

Això és, doncs, en síntesi, el que en ve a dir la senyora Aguirre:

El diari ‘ABC’ l'entrevista el 15 de setembre. Quatre pàgines; dues dedicades només a Catalunya, i al procés sobiranista. “Les conseqüències de la independència de Catalunya, els catalans no se les poden ni imaginar; i no només les conseqüències econòmiques o de sortida de la Unió Europea... La qüestió són les conseqüències culturals, socials, familiars, de llaços en general. “Si es creuen que per això deixaran de parlar castellà, 'van listos'. I si es creuen que tindran un govern democràtic moderat, també 'van listos'”, i vaticina que “tindran un govern d’esquerres totalitari”. Ho argumenta explicant que “perquè qui incompleix les lleis s’acaba convertint en una república bananera”. “Escòcia va ser durant 300 anys un regne independent, i Catalunya no ho ha estat mai”. “La Constitució va determinar que l’Estat de les Autonomies es recolzés en que Catalunya i el País Basc tinguessin un encaix per que se’ls fes més acollidor estar a Espanya”, i quasi 35 anys després d’aprovar la Constitució, el resultat és exactament el contrari”. “Diuen, sense avergonyir-se, que Catalunya va ser independent; que Franco i els espanyols van envair Catalunya, oblidant la realitat de la Guerra Civil, que res té a veure amb això, i després allò de 1714, que ho presenten com una guerra dels catalans lluitant per la seva independència, quan és una guerra de successió europea en la qual Catalunya dóna suport a un rei enfront de l’altre cridant: per Espanya!”. “S’ha d’escoltar tots els espanyols”. “Els mitjans de comunicació catalans no són uns mitjans assimilables als d’altres països”, i fa referència a l’editorial conjunt que es va publicar després de la sentència contra l’Estatut: “Jo no he vist mai enlloc un editorial conjunt de tots els mitjans de comunicació”. “Hi ha d'haver més presència del Govern d’Espanya a Catalunya”, i assegura que “l’Espanya ens roba és fals”, motiu pel advoca per fer públiques les balances fiscals. Finalment, l’expresidenta de la Comunitat de Madrid, es refereix a la valoració que el ministre Margallo va fer sobre la Via Catalana, dient que va ser un èxit: “em sona malament que digui que va ser un èxit. Però el que em preocupa més és que tingui un missatge diferent del de la vicepresidenta del Govern”.

El discurs per no deixar anar la mamella durant tres segles més. Si els pobles i la gent haguessin seguit les normes imposades, avui les dones i els negres encara serien ciutadans de segona, i els EUA no existirien. No serem a la UE? Doncs pitjor per a ells, que si volen passar per Catalunya les seves mercaderies i ciutadans hauran de pagar els aranzels corresponents. D'anada i de tornada. No crec que això els interessi gaire, més quan s'hauran quedat sense el 20% del producte interior brut, que en net són uns 16.000.000.000 d'euros cada any. Pudor de cremat! Quan vostès insulten, senyora Aguirre, i esgrimeixen el discurs de la por, vol dir que la cosa va bé... per Catalunya.

Un govern d'esquerres totalitari? Això no ho deu dir per ERC, oi? Ni pels socialistes catalans partidaris de la independència, suposo. Perquè res més lluny d'extremisme totalitari, uns i altres. Potser si parlés del PSOE de Catalunya, encara hi cabria l'adjectivació. Què queda? CiU i ICV... uns de centre dreta, i els altres verds d'esquerra, com a tot Europa. La CUP, és una alternativa d'esquerres que té diputats al Parlament, i que fa força pels drets socials de molts catalans de manera democràtica. Aquesta senyora ens ve a dir que avui, al segle XXI, a l'any 2013 la Catalunya majoritàriament conservadora, oberta i demòcrata es transformarà en el país dels soviets? O en una colònia que s'independitza i esdevé un lloc amb l'herència totalitària franquista... la seva herència per cert, com ara Guinea? Es refereix a això quan parla de repúbliques bananeres? I el seu repàs a la història, ja és inenarrable i provoca una hilaritat absoluta. Només li ha faltat reiterar que "la gran nació espanyola té 3.000 d'antiguitat, i afegir tot seguit que "aquesta indiscutible visió històrica és el que han d'aprendre els nens". Recordem que, segons declaracions d'Aguirre [17/10/2012] "l'any 988 abans de Crist Espanya ja era una nació habitada per espanyols i amb consciència de ser-ho, tot i que aleshores, segons els historiadors, la península era habitada per tribus íberes i celtes mentre que els fenicis amb prou feines s'havien instal·lat a les colònies de les actuals Cadis i Almuñecar i encara quedaven per endavant molts i molts segles per a que existís alguna entitat política que es considerés a ella mateixa com a espanyola". Déu meu!

Fan el ridícul del matí a la nit. La seva impotència en perdre-ho tot ha estat la veritable història... I Catalunya és la darrera mamella. Per això tenen tanta por de les conseqüències de la independència, però no pas pel que ens pugui passar a nosaltres, els que serem independents, sinó pel què els passarà a ells amb tota seguretat. Ves que no sigui Espanya qui hagi de sortir de la UE. Em fa l'efecte que els extremistes es quedaran al seu país, aquells que l'altre dia van irrompre amb armes a la Delegació de la Generalitat a Madrid, i van agredir els demòcrates que celebraven pacíficament la Diada Nacional de Catalunya, entre ells diputats aforats. L'insult, la desqualificació i el menyspreu són el preludi del seu fracàs imminent. Del fracàs del seu projecte basat en l'espoli i en el domini per la força. I ho demostren dia a dia, ara intentant ni deixar votar els catalans, després que una gran majoria van omplir els carrers, les places i les carreteres del país, del Pertús fins a Vinaròs. Lamentable.


dimecres, 28 d’agost de 2013

Només els falangistes, franquistes, racistes arraconats i marginals en tots els aspectes de PxC, podien ser els que intentessin falsejar flagrantment la història de la invasió del 1714





PLATAFORMA PER CATALUNYA
VIC
Tal com ja és habitual  aquest any la nostra formació tornarà a ser a l'ofrena floral al monument de Rafael Casanova.
Com sabeu, Rafael Casanova va ser un lluitador català que va defensar la identitat de la terra enfront del centralisme jacobí borbònic i ho va fer per descomptat sense la necessitat d'atacar Espanya, tot el contrari, defensava com anys més tard van fer Prat de la Riba o Cambó una identitat catalana ni separatista ni separadora, una Catalunya com a motor d'Espanya però ferma defensora de la seva pròpia identitat.
La seva lluita, encara que amb altres connotacions pròpies de l'època és avui la nostra lluita, la vostra lluita, la dels identitaris, la dels valents que defensem l'ideari polític de les nostres sigles i el nostre partit.
És per aquest motiu que considerem molt  important per al nostre projecte que siguem capaços de presentar una bona comitiva el pròxim 11 de setembre a Barcelona, que siguem com més persones millor i de totes les edats per demostrar que el nostre projecte està més viu que mai, és ferm, valent  i plural, per dipositar tots junts i units l'escut del nostre partit als peus del monument a Casanova, davant de la premsa i davant els adversaris polítics de la casta als que com sabeu no els hi fa cap gracia la presencia de Plataforma per Catalunya.
El punt de trobada de la nostra comitiva serà la confluència dels carrers Girona i Ausiàs March de Barcelona a les 9:20h.
Es prega puntualitat, ja que qui no arribi a l’hora no és podrà sumar al grup per motius de seguretat, també és demana anar ben vestit, no es pot anar amb pantalons curts, xancletes o gorra.
Moltes gràcies i a per totes!!!
Visca Plataforma per Catalunya!!!
PxC
Vic, agost / setembre de 2013

dijous, 9 de maig de 2013

El president de les Illes Balears fa evident una allau de despropòsits i fal·làcies de la seva curta gestió en una entrevista a Diario de Mallorca



A mans de qui estan les Illes Balears?
Santi Capellera i Rabassó *periodista                                            

M'arriba un exemplar del Diario de Mallorca (5/5/13) amb una entrevista a José Ramón Bauzá, president del Govern balear, que, francament, m'ha provocat horror. Si les seves polítiques fan por, la seva estructura intel·lectual no té parangó, i em causa vergonya aliena. A mans de qui estan les Illes Balears i els seus habitants? En una pàgina de diari, el president balear incorre, un per un, en tots els exemples de fal·làcies i sofismes existents. A l’entrevista el president del govern d’unes illes amb llengua pròpia es nega a anomenar-la pel seu nom. En comptes d’emprar el mot “català” com a denominació de la llengua que s’hi parla des de fa més de vuit segles, decideix utilitzar els noms dels dialectes del català: mallorquí, menorquí, eivissenc... Ben mirat, res diferent a tot el que ha vingut a dir fins ara, encara que és preocupant que a hores d’ara José Ramón Bauzá sigui incapaç d’entendre que, per molt que s’empri i es parli un dialecte, aquest segueix inclòs dins la llengua mare, per molt que ell ho vulgui negar. O és que fa el mateix en el cas de l’andalús, l’extremeny, el canari, el colombià o l'argentí? També els nega el seu caràcter de castellà?

En una resposta rere l'altra, Bauzá s’introdueix en un marasme de conceptes absurds, disbarats i despropòsits que són inexplicables, i, encara menys, dignes d’un mandatari que hauria d’estar al servei públic, i, sobretot, respectar (o canviar) l’Estatut d’Autonomia, tal com ell mateix demana respecte a la Constitució espanyola, de la qual l’Estatut en forma part. De fet, el que és denunciable és que el president del Govern balear, esgrimeixi que no pronuncia el nom “català” perquè no vol “crear conflictes allà on no n’hi ha”. Quina hipocresia! El primer en posar-se al davant creant un conflicte ha estat ell mateix. Abans de la seva arribada al govern, els ciutadans de les Illes tenien plens drets lingüístics a l’administració, a l’educació i als mitjans de comunicació insulars. On són ara aquests drets? Doncs no hi són perquè la seva principal preocupació i obsessió des que governa, ha estat trepitjar-los i intentar dividir els balears amb una política lingüística repressiva que dóna crèdit i criteri a entitats absolutament acientífiques, que nega els drets als catalanoparlants.

A l’Estatut de les Illes Balears hi diu clarament que “el català és la llengua pròpia i oficial (conjuntament amb el castellà) de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears”. De fet, aquest senyor em fa enyorar el president Gabriel Cañellas, jo, que no tinc ni un bri de “pepero”, i que com a periodista he patit els embats del PP mallorquí, tot i ser a la redacció d’IB3 Menorca. Però, si més no, en Cañellas lingüísticament va actuar amb rigor.

Llegida l’entrevista sencera, s’arriba a la conclusió que les asseveracions de José Ramón Bauzá no tenen cap mena de lògica argumental, ja que diu coses com “la nostra política laboral no canvia, ha canviat la interpretació dels jutges...”; o, “s'ha demostrat que jo sóc compatible (?), i ara estem pendents del que decideixin els tribunals...”, a banda d’altres despropòsits semblants. Bauzá s'atribueix tots els exemples d’un compendi de fal·làcies de l’estil “la gimnàstica engreixa perquè els gimnasos estan plens de persones grasses”, o “tots els madrilenys són espanyols; Zapatero i Aznar no són madrilenys, per tant, no són espanyols”, tal com cita un palmesà col·lega de professió, qui també evidencia la falta de vàlua i criteri de la nova consellera d'Educació i Cultura de l’executiu illenc, que assegura que “d'això (de la Cultura i del català) ella sap el que sap tothom”, o qüestiona (com faig jo) Bauzá quan diu mostrar-se convençut que el seu vicepresident, Antonio Gómez, “és un gran coordinador d'equips” en un govern en plena crisi social i econòmica. Greu i dramàtic, tot plegat.

dimarts, 9 d’abril de 2013

Article d'aquest periodista sobre el tarannà de Bigas Luna, publicat a Cultura 21 http://cultura21.comunicacio21.cat



Bigas Luna, un homenot de la comunicació


Un país sense cinema, mai no es pot donar a conèixer al món de manera clara i veraç”. Aquesta era una de les afirmacions més citades del dissortadament desaparegut director català, Juan José Bigas Luna, als 67 anys, i que ha passat als annals com un dels considerats homenots catalans, i alhora un dels grans comunicadors del país.

S’escriu i s’escriurà de tot, del finat. Tal com sol succeir quan algú rellevant passa avall, i, com ha passat amb ell, encara no té edat per traspassar. Però, a banda d’aquest fet, voldria aportar una mica del que vaig poder constatar en una entrevista que li vaig fer l’any 2009, durant la meva estada laboral a Menorca, mentre treballava per al Grup Serra, IB3 i altres mitjans. Va ser per telèfon, i, per tant, més complicada, més feixuga, ja que en un interviu a distància no pots copsar les reaccions que afloren a cara, ulls, mans i boca, que són bàsiques per tirar endavant un bon interrogatori periodístic. Però aquella veu m’ho va aportar tot.
Amant del seu país, que és el nostre, o sigui amant de Catalunya, dels Països Catalans i de la Mediterrània en general, sense fer-ho gaire evident i amb tota discreció, potser per prudència i per esperit comercial (que ja sabem com les gasta Espanya en aquestes asseveracions nacionalistes o pancatalanistes, i les conseqüències que se’n deriven), el director barceloní volia deixar clar en afirmacions tan simples com les del primer paràgraf, que un país sense cinema és un país que no pot ensenyar al món què fa, què és i quines inquietuds té; quin passat ha viscut i suportat, i quin futur vol per als seus ciutadans. I ell ho tenia molt clar. I tan clar.
Entrevistar Bigas Luna va ser tot un plaer, i entre totes les coses que em va explicar, n’hi havia de molt punyents, com per exemple la d’una declaració que em va deixar frapat. Mentre l’aleshores potent i agressiva SGAE feia de les seves, i atacava revetlles populars i casaments arreu del país per tal de cobrar drets d’autor, un home com ell, que per la magnitud del seu treball podia ser més exigent al respecte que molts petits autors, i que ja anava de tornada, va ser clar, taxatiu i alhora contundent: “Un cinema sense subvencions no és possible”, em va dir a boca de canó, i es va mostrar absolutament a favor de les descàrregues a través d’internet. “Si algú es pren la molèstia i fa un esforç per veure una de les meves pel·lícules”, em va dir, “encara que sigui a través d’aquest mètode, em sembla que és quelcom meravellós. Jo els posaria una catifa vermella, i, en tot cas, si ha de pagar algú alguna cosa, que siguin els operadors de telefonia que ho facin, que són els que en reben benefici directe”. L’entrevista va durar molt més, i vam abordar altres temes, però, sense cap mena de dubte, el titular indiscutible va ser aquest, amb la qual cosa Bigas Luna se’m va mostrar com un autèntic antisistema, en aquest aspecte.
Aquesta entrevista va ser, sincerament, el meu únic contacte amb l’avui desaparegut cineasta, però, sincerament, em va deixar molt bon record, tant per la seva facilitat d’afrontar noves seqüències inesperades, com per la seva senzillesa (i llavors ja tenia molts reconeixements i havia fet moltes i bones pel·lícules, si més no famoses) personal i professional.
Bigas Luna era una d’aquelles persones que et fa sentir bé en una conversa, perquè en el fons, quan l’entrevistaves, ell també t’estava entrevistant a tu, i sabia aportar la complicitat necessària com perquè tu també t’obrissis als seus interrogants. O almenys aquest és l’efecte que em va fer a mi, en mitja hora de conversa telefònica, i un quart de prèvia. Tenia, tal com molt encertadament ha dit algun col·lega, capacitat d’entrar a les ànimes o de fer que entressis a la seva, com la cosa més fàcil del món.
Amant dels gossos com aquest que redacta (sé que darrerament tenia un fox terrier) en la meva entrevista illenca em va parlar abastament del fet insular, de les Balears i dels seus ets i uts de tota mena, i dels pagesos que feien dels marges de pedra seca un autèntic art, la qual cosa coincidia al Principat, a les Illes i al País Valencià, i que havia descobert feia uns anys, quan ja estava posat en aquestes noves sensacions rurals a la Riera de Gaià, la qual cosa analitzava, lògicament, des de la seva perspectiva de benestant barceloní.
Ens deixes una gran obra de comunicació en tots els aspectes. Una magna obra cinematogràfica que reflecteix Catalunya, ni que sigui en el fons del fons, i un gran record de la teva manera de ser i de fer, que alhora és un incentiu afegit per continuar lluitant per aquesta nostra trista, bruta i dissortada terra, que homenots com tu quan hi passen, alegren, netegen i fan rica i plena. Siguis on siguis, fins sempre.

diumenge, 7 d’abril de 2013

Durant els anys 60 del segle passat, un milió d'immigrants del sud espanyol van arribar a Catalunya en condicions infrahumanes




La @LoliValderrama i el poder xarnego

Santi Capellera i Rabassó *periodista http://perinnolligams.blogspot.com


Diu clarament la catalana @LoliValderrama a twitter: "Segun @Ciutadans_Cs a Cataluña no vino emigración española, porque Cataluña es España. Igual mis familiares vinieron a hacer turismo...". 

Allò de les maletes de cartró lligades amb el cordill de la misèria, del moc i la lleganya (per explicar-ho gràficament) que l'Estació de França va testimoniar cada dia en primera persona des de l'any 60 al 69 del segle passat, persones sense cap recurs, irradiats de l'entorn "señorito" del sud d'Espanya després d'haver de passar per tot... fins i tot pel dret de cuixa (tants pobres els feien nosa i així de pas es pensaven que diluïen Catalunya de les seves inquietuds nacionals), gent que havia d'anar a viure a les barraques del Somorrostro, de Montjuïc i del Carmel (recupereu el testimoni de la Julia Aceituno en un 30M de l'enyorada TV3 d'abans); gent que va acabar als llits de les rieres, arrossegats pels temporals, i morts milers d'ells, ajudats pels catalans de base, pel poble autòcton, per la bona gent del país, mentre les autoritats franquistes s'ho miraven amb recel, i com passa avui amb la plataforma dels afectats per la hipoteca, encara van ser acusats de mil i una falsedats, uns éssers humans que només ajudaven uns semblants seus, que per haver hagut de marxar del seu país, dels seus pobles, van acabar vivint en un altre com les rates. 

Mentre passava això, els arribistes i cofois amb la situació de la dictadura a l'Estat espanyol, els que anaven fent bossa a partir de ser traïdors al seu poble, canviant de llengua a mesura que passava el temps, esgrimint escuts falangistes i cantant els himnes que humiliaven els caiguts catalans, que van lluitar per aquesta legalitat que avui omple la boca de molts d'aquests (i que aleshores no era altra que la Republicana), renegant de les seves arrels mentre lloaven el Caudillo colpista espanyol; catalans afins al franquisme que feien la vista grossa a totes aquestes arbitrarietats, pagaven quatre rals a la tropa arribada del sud, els emborratxaven, i al crit d'Arriba España i Viva Franco, se'ls follaven les dones i els explotaven, mentre els miserables, a casa (si això era un fet), no hi tenien ni aigua corrent per rentar-se, ni podien viure decentment. Eren una minoria aquests nous "señoritos", però una minoria que hi era i que tenia molta força, no ho oblidem. 

Molts dels descendents d'aquests immigrants (perque eren immigrants, que no els faci cap vergonya reconèixer-ho; és digne ser immigrant, per què no?: tots ho hem estat algun segle o altre), avui són catalans de ple dret i, també molts, independentistes amb l'estelada al cor, que expressen el seu sentiment, (lògic sentiment de naixement i de pertanyença a un poble espoliat per un estat que fa aigües per tot arreu), indistintament a CDC, a ERC, molts d'amagat al PSC, a ICV, i també una bona part a UDC; una bona part que va in crescendo, per raons òbvies. Molts, moltíssims. L'altre dia em deia un català de pedra picada, fill d'andalús, l'Aniol Jódar @anioljodar , un jove periodista, punyent professional i excel·lent persona i patriota, de La Llacuna (Anoia), amb qui vam compartir redacció i afinitat nacional i sarcàstica a IB3 Menorca, que es va adonar que amb el periodisme acabaria demanant caritat (quanta raó, amic), i que avui és pilot d'helicòpter, quan li vag fer saber que un altre Jódar, l'Enric Jódar Ciurana @EnricJC de Riudoms (Baix Camp), estudiant d'Enginyeria Superior de Telecomunicacions a l'UPC, preguntava a twitter davant l'imminent partit entre les seleccions francesa i espanyola de futbol: “no poden perdre tots dos, Espanya i França?”, em va respondre: “som el poder xarnego”. És aquest poder xarnego, en el millor sentit, amb saba nova, que ha passat penalitats de tota mena, i que avui ha esdevingut part vital del nostre país, i que s'ha barrejat de sang amb els catalans més antics. Amb els altres immigrants que som els vells del país, les arrels dels quals van arribar al país amb els romans, els jueus, els fenicis, els grecs, els àrabs, i que en van ser els constructors vitals. 

Evidentment en aquest context hi excloc els endogàmics que no surten del gueto, acomplexats, de families anticatalanistes (que tant mal els han fet en impedir-los l'adaptació a la majoria, i a la llengua i a la cultura del país de manera sistemàtica), per odi inculcat o per impotència. O perquè l'odi el tenen d'origen funcionarial espanyol; que solen ser del Madrid perquè és la contra del sentiment barcelonista, i per tant català i catalanista, que ens agrupa a la majoria del país, els nouvinguts adaptats i integrats al país inclosos. Fa feredat constatar aquesta minoria que malviu inadaptada, que es tanquen al gueto que els limita, i que no fan més que anar contra Catalunya. Ningú no pot viure amb normalitat i llibertat si constantment va contra tot allò majoritari que l'envolta: l'existència es converteix en un patir continuat, i en no actuar amb la normalitat, per estar sempre amatent i a la contra del que manifesta o desitja la gran majoria. Perquè l'herència de l'odi a allò diferent ha estat aquesta. 

Pobra gent, sincerament. Gent que ha d'estar demostrant constantment que “Cataluña también es España, y yo me fui a Cataluña, que es España, y me fué bien, y ahora te enseño mi Mercedes, o mi BMW, porque sin dejar de ser español, he triunfado en Cataluña, y ves, se hablar catalán (perquè quan van allà els ho passen per la cara), y ahora me estoy arreglando la casita que mi madre dejó aquí en el pueblo, (que se caía de vieja)”. 

No està gens malament de cap manera tenir una segona casa i un cotxe per poder-hi anar: són coses que l'estat del benestar (avui in minuendo) ens ha fet possibles. Però, que trist (i ho he vist de primera mà en anar a uns dies a Bienvenida de los Barros, provincia de Badajoz, el poble que literalment va expulsar uns amics de la meva família en deixar-los sense feina i sense possibilitats als anys 60, i no a ells, sinó als seus pares) quan “por lo bajini” o directament, els anomenen de manera despectiva, “los catalanes”. I els cobren més que als altres a les botigues de menjar, als restaurants, i a la resta de llocs, perquè “se fueron muertos de hambre y ahora vienen vacilando de ricos”. Com a mínim a Catalunya, treballant de sol a sol, hi van trobar feina i s'hi van poder forjar un futur.

Greu errada la que cometen molts d'aquests eximmigrants (o el que és pitjor, els seus descendents) del sud espanyol, als quals no els cal demostrar res enlloc més que al seu país, que avui és Catalunya. Una Catalunya que passa penalitats i ofeg, que és insultada i vexada; una Catalunya a la qual se li nega el dret, fins i tot a consultar els catalans i catalanes sobre què volen i quin futur desitgen pels seus fills. No cal anar a fer el ridícul. El passat va ser, i ja no és. L'arbre, si no té arrels, mor. Però resulta que les arrels necessiten terra i aigua. I aquests elements, els que volen ser del país del costat abans que d'aquest, que és el seu, són a Catalunya. Les arrels absorbeixen l'aliment de la terra que l'aigua estova i condueix a la via alimentària. Es pot dir més alt, però no pas més clar.

I els que, com la @LoliValderrama, saben què són de dalt a baix, parlen clar i tenen l'ull ben obert, a veure què passa, a aquests, no els fotran amb una programació de control mental via caverna mediàtica, perquè d'entrada ja no hi cauen. No els passarà com als antics petits propietaris rurals de les comarques catalanes (i el gran exemple n'era en Josep Pla), que van cap a l'extinció, i que es mantenien en el pensament de la por: “No t'hi emboliquis”, deien, i així volien fer gran el país...del costat, perquè al nostre flac favor li feien. O com als ridículs assimilats espanyolets acomodats de la metropoli, per allò vergonyant del “yo soy de Barcelona, pero no catalán...”, #mejorunidos, que fa basarda quan veus qui ho demanda i ho manifesta, i d'on prové qui ho demanda i qui ho manifesta, en qualsevol cas. Basarda.

Els més prosaics del poder xarnego (que acostumen a ser els més saberuts i operatius, els més llestos i els més pràctics), allò de l'avi del sud ja s'ho passen per allà on els passen tots els néts dels avis estrangers que van aterrar a una altra nació, i que amb tota naturalitat s'hi han adaptat. Però alguns d'aquests botiflers dels lerrouxistes C's (la base dels quals és colonialista funcionarial de sempre, i no pas immigrant treballadora que ha hagut de passar per tot; i qui les hagi passat de tots colors i actui així, a la contra, més enze és encara, per raons evidents), ara, (i generalment instrumentalitzats pel mateix espanyolisme que els va castigar a anar a la diàspora, expulsats lluny de la seva terra de naixement), intenten canviar la veritat del patiment dels seus avantpassats, per la mentida de l' “orgullo español”, quan saben que Espanya els va fer fora de casa, i avui està en fallida i és a la bancarrota. Quina gràcia: la pel·licula tal com m'hagués agradat..., i no com va ser. Qui és que viola i empastifa la història? 

Naturalment, uns quants d'aquests que van ser immigrants del sud espanyol (alguns dels quals han estat ministres del PSOE, i un, en Montilla, president de la Generalitat), han de donar moltes gràcies al franquisme que els va fer passar gana, a ells i als seus pares, i que els va fer fora de la seva terra. Perquè, gràcies a emigrar a Catalunya, han estat rellevants. M'explico? Què haguessin estat els Montilles, els Corbachos o els Chacón en el seu habitat natural del sud espanyol? carregadors de sacs? llauradors? o dones de la neteja del capital cacic? (amb tots els meus respectes per aquests oficis, tan útils, i dissortadament tan mal valorats, i pitjor pagats). 

Aquest apèndix que és Ciudadanos, doctrina Lerroux (això, com l'antisemitisme tampoc no és nou) fan el paper dels serbis de Bòsnia, un trist paper, per cert. Aquests guerrillers del no res, no tenen cap mena de dret, ni moral ni ètic de barrar el pas a les aspiracions lícites de Catalunya, ni de la seva història, que podria ser la seva -com ho és la de la resta, vinguem d'on vinguem- de no ser uns inadaptats i uns acomplexats, instrumentalitzats per aquells que un dia van fer fora de les seves llars els seus pares i avis. O sigui, doblement indignes amb els seus, i desagraïts a un país que els va obrir les portes en tots els aspectes, malgrat algus “abusos”, com esmento abans, dels més afins al Régimen que no era altre que el Régimen Franquista de España.

Senyors botiflers: Catalunya, d'haver estat sempre Espanya, seria la mateixa escòria latifundista i caciquil, vuitcentista, amb dròpols desagraits i amb poca iniciativa que esperen subsidis ad infinitum. La gent que va poblar el nostre país des dels fenicis fins al franquisme, tenia (i té) una cosa en comú: pencaven per fer la casa gran i l'hisenda forta. Fins que ara fa tres segles aquesta hisenda va canviar de mans. 

La majoria dels catalans penquem molt, molt. I els xarnegos irradiats els 60 pel franquisme, en una molt gran mesura. Perquè molts d'ells, encara que a punt de retirar-se, fan feines dures i desagraïdes. Però les fan amb la satisfacció que els seus fills i néts tenen carrera universitària o laboral. I posseeixen una cultura que segurament allà d'on els van fer fora, no haguessin assolit mai. Ni que potser avui, i per la magnitud de la tragèdia social i econòmica en general, alguns no tinguin feina i hagin, de bell nou, de marxar a altres països. Però, si més no, ho fan preparats, amb estudis i llengues, i no pas de manera poc digna. I tenen la porta oberta per tornar: heus aquí la diferència.

Per això la gran majoria d'aquest poble no volem que cap estat cacic ens arrabassi els guanys, que a tots plegats ens costen tants esforços. Aquesta terra i la de l'infraebre no tenen res a veure, res de res. Chapeau per la @LoliValderrama, una catalana com Déu mana, sense complexos i absolutament explícita. Que posa en evidència que catalans que s'estimen Catalunya i volen que segueixi sent Catalunya,  ho som tots: els que fa 70 generacions que som en aquesta terra, i els nouvinguts aquest any. Sense distinció. Ja ho va dir aquell savi que encara s'emprenya de valent quan sent absurditats: "és català qui viu i treballa a Catalunya..., i ho vol ser". Gràcies per la teva reflexió, Loli de sang nova i de poder xarnego, de veritat. Un poder que serà vital per conduir aquesta terra mil·lenària, cap a la llibertat i cap a la prosperitat en tots els aspectes. Gràcies Lolis i Lolos entre molts altres, de veritat.


dimarts, 26 de març de 2013

Atacar els jueus, o els catalans, pel sol fet de ser-ho, només té una denominació: xenofòbia, que cal aturar per no repetir errades del passat.





L'antisemitisme també fereix Catalunya
Santi Capellera i Rabassó *periodista http://perinnolligams.blogspot.com

Vergonyantment llegeixo que una llibreria jueva de Girona ha estat impunement atacada i pintats amb eslògans de "Palestina lliure" els seus aparadors, més l’emblema comunista de la falç i el martell i una estelada. Més que una llibreria, l'objecte de l'agressió judeofòbica és el museu i centre cultural hebreu de Girona, Bonastruc ça Porta. Un grup de desconeguts ha signat l’acció en nom del col·lectiu d’extrema esquerra "Arran", la qual cosa aquesta organització independentista d'extrema esquerra ja s'ha afanyat a desmentir a través d'un comunicat adreçat als mitjans.

El darrer paràgraf de la notícia, que trec del Singular Digital diu: "El museu, però, (sic) no té cap relació amb l’Estat hebreu ja que és propietat d’un patronat públic i l’Ajuntament de Girona. De fet la CUP de Girona va ser inclosa a l´Informe de l'Antisemitisme a Espanya del 2011 com a exemple de “presència de l´antisemitisme en institucions i organitzacions” per aquest fet.".

Em cau la cara de vergonya aliena. I si un partit que s'arrengleres amb el catalanisme fes el mateix en una llibreria espanyola a Israel, ho condemnaria immediatament, com condemno aquesta lamentable agressió. Les formes violentes no són democràtiques, i menys si s'usen per defensar conceptes que, a priori, ho són. Si més no al nostre país. I dit això; què ens importa a nosaltres el tema de Palestina? No tenim prou feina i misèries a casa nostra (que estem amb la caixa a zero) com per anar a recercar figues a altres paners que ens queden a més de 3.000 quilòmetres? De vegades, com a català, em sento estúpid. Veig gent del meu país que trenca llances per històries que li queden a anys llum, i, en canvi, quan es tracta de defensar el propi, s'amaguen. No defensen mai les tesis del Govern català, només l'ataquen a la mínima que poden. I en canvi es comprometen per gent que, sincerament, mai no he vist que defensés Catalunya, ben al contrari: a mi palestins m'han insultat a la meva ciutat, Barcelona, per parlar català en un bar, la qual cosa no ha m'ha fet mai cap jueu, que quedi clar. Quin país som! Jo no veig que per nosaltres, fora d'aquí, es trenqui la cara ningú. Perquè atacar una llibreria jueva de Girona en nom de Palestina, és trencar-se la cara... per Palestina, a més d'esgrimir antisemitisme, oi?

Això de l'antisemitisme, però, no ve d'avui. Ni d'aquest segle, ni del passat, quan als camps nazis alemanys es van carregar sis milions de jueus de totes les edats, condicions i procedències. D'això, a la naixent Espanya de fa cinc segles, ja se'n van cuidar els Reis Catòlics, o sigui, que la malaltia no és pas nova.

Parlo dels jueus i de les seves creences, la majoria dels que es van voler quedar a aquella Espanya ultracatòlica dominada per aquella bona i tolerant gent de la santa Inquisició, van haver de fer veure que eren conversos per salvar la pell davant l'ofensiva ideològica [com van fer els que els van succeir fins a Franco] d'aquells ja feixistes medievals, que els perseguien i els van expulsar d'aquella tancada i repressora Sefarad pel sol fet de practicar una altra religió..., de parlar una altra llengua i de tenir com a pròpia una altra cultura (llegiu "Dins el darrer Blau", una història de xuetes mallorquins, de Carme Riera: fa feredat) i que avui (sense repressió religiosa, l'única que no hi ha a Catalunya) Girona els representa un bastió absolut. Pel seu call i per la seva història. I no oblidem que el 70% dels catalans, portem sang jueva. Parlo de cultura versus barbàrie. I la notícia del Singular Digital ho explicita ben clar. No pretenc justificar res, però, assabentat de la història i sense amnèsia ni cap mena d'odi a a jueus, cristians, musulmans o animistes, pel sol fet de ser-ho, tampoc no accepto que em facin passar bou per bèstia grossa."No som antijueus, som antisionístes", he llegit en algun post de la xarxa. No, no m'empasso el gripau. De cap manera. Perquè és com afirmar: "no sóc anticatalà, sóc anticatalanista". I no, no me l'empasso el gripau.

Els jueus són els jueus, i la gran majoria dels que hi ha al món, no tenen res a veure amb l'Estat d'Israel, ni tots són ultraortodoxos, ni tots tenen el judaisme com a religió. I molts ni tan sols són religiosos. Els ciutadans israelians tampoc no tenen res a veure amb les decisions del seu govern, de cap manera. I qualsevol ciutadà d'un país democràtic com és Israel (únic en la regió, per cert, on les dones tenen tots els drets que tenen els homes, i no pas com passa a Palestina, on les dones no poden participar ni en una marató), no pot decidir si no és en perióde d'eleccions quines decisions pren l'executiu. Com passa a tot el món civilitzat que, òbviament, inclou la gran part de l'occidental. I la llibreria atacada és a Girona, no pas a Tel Aviv, i està regentada per catalans, ja siguin jueus, evangèlics, cienciòlegs o budistes. I tampoc no depèn del Govern d'Israel, sinó de l'Ajuntament de Girona.

Però, en canvi quan a l'Estat d'Israel hi ha bombes i atemptats de terroristes que viuen a tres quilòmetres, i els llencen coets que no són precisament de focs d'artifici (el de coet és un eufemisme pervers del lèxic propalestí de molts mitjans com TV3), moren o es queden en cadires de rodes: i en són els grans perjudicats anònims. I aquest fet no es publicita, com no se'n publiciten d'altres, no fos cas que, per la opinió pública, "els pobrets palestins de Hamàs et al, deixessin de ser les víctimes de les quals els jueus i els americans n'abusen reiteradament", i els caigués el vel i esdevinguessin davant l'opinió pública el que són realment, i no el que diuen ser, ells i els seus marmessors, que sovint ho fan des de tan lluny com Catalunya. Això també cal recordar-ho. Hamàs és una organització terrorista com ETA o com les Brigades Roges, que assassina innocents indiscriminadament en nom de no se sap ben bé què, i als quals titllen cínicament de "víctimes colaterals", com fan tots els terroristes per justificar les vides segades o arruïnades.

I tots aquests defensors acèrrims i incondicionals de Palestina (que comparada amb Israel no deixa de ser el tercer món... perquè ells volen, tot sigui dit), això ho solen obviar sistemàticament. Com si els drets de la gent, dels éssers humans, comencessin i acabessin a Gaza i a Cisjordània, i els terroristes palestins (el gran principi fonamental dels quals és la destrucció de l'Estat d'Israel) fossin uns herois, o uns sants que lluiten contra el mal i, que amb els seus despropòsits i el vessament de sang innocent de nens, dones, vells, pares i mares de família, alliberen un poble que ni tan sols és capaç d'organitzar-se civicament com a tal. L'altre dia alguns manifestants (el cert i en favor de tota la resta, és que no eren més d'un centenar) van esgrimir les sabates davant Obama, com a crida i advertiment perquè marxes d'allà de territori palestí. Què volen? que tots tornem a l'edat de pedra?, sabata amenaçant en mà.

Potser ens caldria llegir una mica més la història rigorosa, els seus fets, i el per què de tot plegat. Perquè, ja que hi som i posats a repassar-la, la història, resulta que deixa clar que l'odi àrab cap als jueus no ve des de la declaració d'independència d'Israel que va proclamar en nom del sionisme David Ben-Gurión el 1948: resulta que és continuat i obsessiu, i ve de centenars d'anys abans. De molts centenars d'anys abans, quan en una terra que per cert no es deia Palestina, sinó molts noms distints, com ara Regne de Judea (allà on va néixer Jesucrist i on va ser crucificat...com a jueu!), i els jueus ja ho intentaven de conviure amb els àrabs, sense cap èxit, per cert. Com passa avui. Ara Judea, però, forma part de Palestina, ves per on. Encara que el toponímic geogràfic ho diu tot. De fet, i seguint amb la història, la primera ocasió en què es va utilitzar el terme "poble palestí" va ser molts anys després de mort Jesucrist, perquè va ser en els anys 20 del segle XX, i únicament com a reacció al moviment sionista. Ni faig ni deixo fer...vaja. Per això cal llegir la història, i reflexionar.

No els van matar quatre i d'una revolada sis milions de jueus en tres anys a l'Alemanya de Hitler: hi va haver tot un equip; més que això: una estructura piramidal que dissenyava els plànols de la mort, i que, una vegada acabada la guerra i salvats molts d'ells dels judicis a Nuremberg, amagats en repúbliques bananeres o canviats d'identitat i protegits per dictadors de països de la seva mateixa corda, s'han tornat a reproduir i ens han envoltat de nou, com si es tractés d'una de les set plagues, quan encara no fa ni un segle d'aquella tempesta fúnebre. I ni que ara molts d'aquests es disfressin de "justiciers" i enarborin l'estelada o la rojigualda, està clar que porten la xenofòbia implícita, ja sigui per creença personal o per ensinistrament ideològic. 

L'antisemitisme és malaltís: ningú que el pateix no ho reconeix explícitament, ni té en compte la seva gravetat. Però dissortadament el cert és que avui encara hi ha molts malalts. Només cal que entreu a twitter i observeu molts avatars anònims que fan apologia del nazisme i del franquisme. Fan por. I segueixen allà amb la seva simbologia totalitària, amenaçants i insultants, enlairant Hitler i Franco, sense que cap policia hi faci res. Sembla que algunes d'aquestes policies tenen massa feina vigilant processos de drets nacionals de països majors d'edat, i elaborant informes falsos dels polítics que els encapçalen.


dimecres, 27 de febrer de 2013

Carme Chacón es va alinear amb les tesis del PSOE, contràries al dret a decidir dels pobles



El dret a decidir, un dret no polític dels pobles
Santi Capellera i Rabassó *periodista
Al Congrés dels Diputats espanyol es va viure un intens debat del dret a decidir dels pobles, un tema que alguns voldrien mantenir aparcat però que ha irromput amb força a l'escenari polític. Sobretot a Catalunya, on aquest dret té un suport majoritari entre la ciutadania, que exigeix, cada vegada amb més ímpetu, poder-lo exercir sense traves.
Aquesta demanda social és la que ha estat portada a la Cambra per formacions catalanes com CiU, ERC i ICV, amb la suma a darrera hora del PSC, partit en el qual aquesta decisió ha ocasionat una profunda crisi. Els socialistes catalans, encapçalats pel ja controvertit en molts aspectes, Pere Navarro, es van mostrar favorables que les catalanes i catalans puguin disposar del seu futur sense ingerències, malgrat la distància amb el sobiranisme que defensen CiU, ERC i ICV, ja que el PSC advoca per la pertinença de Catalunya a l'Estat espanyol i no pas per la seva secessió. En canvi el PSOE ja s’ha demostrat un partit que es tanca en banda a respectar aquest dret democràtic dels pobles, ja que ni tan sols accepta que se’n pugui parlar.

L'única excepció dels 14 diputats del PSC va ser Carme Chacón, que va intuir que el seu vot favorable al dret a decidir de Catalunya acabaria definitivament amb les seves aspiracions de ser secretària general dels socialistes espanyols, i també candidata a la presidència del Govern d'Espanya en unes pròximes eleccions al Congrés. Finalment, va optar per no votar, la qual cosa encara la posa més en evidència.  
Voldria destacar que el dret a la lliure determinació no és un projecte polític, com sí que són la independència, el federalisme o qualsevol fórmula d'articulació territorial. És simple democràcia. Ni més ni menys. I el seu rebuig, un exercici antidemocràtic, es miri com es miri. Així ho entenen també els diputats del PSC, que estan lluny de ser nacionalistes, com a bastament els han retret alguns «companys» del PSOE, però que saben que la societat catalana i els seus propis votants no admeten que se'ls negui la paraula i el vot, primers drets bàsics de la democràcia.
El dret a decidir hauria de ser ratificat per tots els grups si realment es guiessin per criteris democràtics. Però, paradoxalment és el nacionalisme espanyol, en aquest cas, el que parla en boca dels seus portaveus i vota des dels seus escons. La unitat de l'Estat, d’un estat que d’altra banda fa aigües per tot arreu, és el seu projecte abans que res i sobre tota la resta de coses. No obstant això, enrocar-se en aquesta posició té també un cost, per al propi marc, cada vegada més deslegitimat en la societat catalana, i en les seves files, com demostra el cas del PSOE amb el PSC.

Sobre els babaus Quim Torra i Pere Aragonès, dos exponents de la imbecil·litat i niciesa política que ha comandat i comanda aquesta trista, pobra i dissortada pàtria anomenada Catalunya, en que a molts ens va tocar néixer

Torra i Aragonès fan competència per indignar l’independentisme inconformista   Aragonès parla de referèndum abans del 2030 i Torra critic...