divendres, 30 d’octubre de 2009

Cal que qui jutja sigui independent i objectiu, i això al Tribunal Constitucional és una utopia



La necessària credibilitat en la Justícia
Santi Capellera i Rabassó*periodista

El funcionament de la Justícia és un element clau, ja que és la responsable de garantir el compliment de les normes que tota societat de dret s’ha marcat. És d’especial gravetat, per tant, que les diferents institucions responsables de garantir el funcionament de les normes comunes entrin en crisi. L’estat de dret basa la seva legitimitat en el contracte social signat entre els seus ciutadans, el qual porta a l’acceptació tàcita d’unes regles de joc compartides que garanteixen els drets i deures de tots els individus.
Dels tres pilars de l’estat de dret, el poder judicial és el que resta més al marge de l’escrutini públic i sovint (encara que hi ha excepcions molt evidents) del judici dels mitjans de comunicació. No obstant això, diferents fets han focalitzat darrerament l’atenció sobre el funcionament de la Justícia (molt especialment a Catalunya), i han posat en qüestió de manera clara la seva independència i integritat respecte dels poders legislatiu i executiu. Aquest mateix que redacta publicava un article en aquest diari fa una setmana (El cas Millet i els guanys dels pescadors oportunistes) en que demanava especialment deixar actuar els jutges sense pressions dels fiscals ni dels polítics, per tal que puguessin fer bé la seva feina.
Precisament per això mateix crec que cal considerar que l’actitud del Tribunal Constitucional amb la sentència de l’Estatut de Catalunya és la principal causa del descrèdit de la justícia espanyola. Aquesta falta de credibilitat ve donada per la pèrdua d’independència de l'alt tribunal respecte dels partits polítics, ja que al meu entendre en aquest òrgan especial hi pesa més l’adscripció ideològica i el seguidisme dels magistrats cap a aquells que els han escollit, que no pas la voluntat expressada per tot un poble en un referèndum, afegida al pacte entre dos parlaments com són el de Catalunya i el Congrés espanyol.
Un tribunal que triga més de tres anys a dictar una sentència sobre la principal norma de funcionament de l’autogovern català, provoca més alarma social i desafecció que no pas seguretat jurídica. I siguem clars i lògics: un element clau de la confiança en la justícia és evitar la sensació de buit legal, i prendre decisions desinteressades que assegurin la continuïtat de l'ordre social, perquè la Justícia té com a missió garantir la igualtat dels ciutadans davant la llei i la seva llibertat davant qualsevol arbitrarietat que la pugui posar en perill. Aquesta és la seva veritable missió i no pas cap altra, molt ben representada en la seva icona de l'estàtua amb la bena als ulls que aguanta la balança .
La realitat dels partits polítics a nivell de l’Estat és notablement diferent a la catalana. Els membres del Tribunal Constitucional són nomenats a proposta del Congrés, el Senat, el Govern i el Consell General del Poder Judicial. Per tant, quan una norma legal com és l'Estatut català se sotmet a judici dels representants d'aquests estaments, es qüestiona el principi d’igualtat dels ciutadans catalans respecte dels de la resta de l’Estat, ja que l’organisme que ha de dictar sentència ha estat escollit, només, per una de les parts i no pas per l'altra. Com es pot ser objectiu doncs?
És fonamental per a qualsevol societat garantir la solidesa de les seves institucions i dels poders que les han de regular, perquè el descrèdit de qualsevol institució pública, com ara la Justícia, ens fa més febles com a ciutadans del que es considera un estat de dret. I això és fa extensible a qualsevol altre judici interessat, en qualsevol camp i circumstància.
Per això penso que el fet que el Tribunal Constitucional estigui jutjant únicament l’Estatut català i no l’andalús o qualsevol altre amb les mateixes connotacions com ara el valencià, o que hi hagi hagut declaracions, filtracions, recusacions i espectacles que ha anat oferint el Tribunal Constitucional durant tot el temps que fa que dura el procés des que el PP va recusar el contingut de l'Estatut, ja són suficients per constatar que els ciutadans de Catalunya han vist qüestionats els seus drets i la seva llibertat. I queda clar que això es dóna en estar sotmesos aquests ciutadans a l’arbitrarietat dels organismes judicials esmentats, que en definiva són els que hauran de dictar sentència sobre un autogovern del qual estan bastant allunyats en tots els aspectes, i als que -es pot percebre fàcilment- no fa cap gràcia que l'Estatut de Catalunya es pugui aplicar tal com va sortir del Parlament. I això no dona precisament cap credibilitat a la Justícia, ni cap garantia als ciutadans que aquesta actui de manera independent.

divendres, 23 d’octubre de 2009

La corrupció és lamentable, més quan s'espera que es doni per aprofitar-la en benefici propi



El cas Millet i els guanys dels pescadors oportunistes
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Quan s’insinua alguna irregularitat lligada a un partit o a un polític li solem atorgar veracitat instantània, sense alarmar-nos gaire, perquè s’ajusta a la lògica que hem adoptat. En canvi, si l’acusat pertany a aquesta societat civil que hem edulcorat, a alguna ONG d'aquestes de gran volada, o a alguna institució cultural com ara el Palau de la Música o l'Orfeó Català per ser clars del tot, se’ns trenquen els esquemes i sembla que el món s’enfonsi: la realitat no s’ajusta a la nostra expectativa, no és el que semblava que era, ves per on.
És una màxima ancestral: no s’ha de ser honest, sinó que també se n’ha de semblar. En realitat m'adono que a la nostra societat és més important semblar honest que ser-ho. Per això, el judici dels mitjans de comunicació –basat en opinions i presumpcions– sol ser socialment més determinant que el judici dels jutges –basat en proves i lleis–. Quantes persones han estat irremissiblement condemnades socialment i, al cap de mesos o anys, inútilment absoltes pels tribunals! Aquestes són, però, les regles del joc: l’exigència moral està supeditada a l’aparença que se’n dóna.
A tot arreu hi ha lladres i conspiradors; només cal repassar les pàgines internacionals dels diaris per constatar que allò que vivim als nostres territoris en aquest terreny no és gens excepcional. El nostre cas, però, té un component original: quan afecta una entitat o una institució que és identificada amb el catalanisme com és el Palau de la Música (i parlo molt clar perquè ningú no m'acusi de fer la puta i la Ramoneta), se’n fan lectures desproporcionades. A tots dos bàndols. Els detractors hi veuen una magnífica ocasió per generalitzar i dir que allò que a la resta del món és culpa de la cobdícia, aquí a casa nostra ho és del catalanisme, tal com fan avui descaradament el PP, el PSC i ICV, auspiciats per la Brunete socialista del senyors Iceta, Zaragoza i Herrera, és a dir per l'actual Catalunya Ràdio i TV3, ara finalment lliures de la "crosta nacionalista" que tant enquistada estava després d'un quart de segle de governs de CiU. I, en aquest, abunden aquells que pateixen per si això representa una estocada definitiva i el punt d’inflexió per a la plena desnacionalització del país. Exageren els uns, exageren els altres. Lamentablement, són afirmacions hiperbòliques que no es contraresten sinó que sumen en la mateixa direcció, que em temo que no és precisament la bona, com a mínim pel país i pels seus ciutadans. També són les regles del joc: l’exigència i l’aparença morals del catalanisme han de ser necessàriament més elevades, ja no només per opció, sinó sobretot per necessitat.
Més que lamentar-nos però, el que convé és actuar. O canviem les regles o les fem servir a favor nostre. I aquesta segona possibilitat sembla més abastable. Per exemple, quan un acusat d’emprar diner negre es defensa dient que és una pràctica habitual del sector (la mateixa Alícia Sánchez Camacho diu al Matí de Catalunya Ràdio -23/10/09- que "els mitjans de comunicació només miren el cas Gürtel, i en canvi obvien que la presidenta del Parlament balear està imputada en el cas Son Diomenge, i segueix al seu lloc", com aquell que diu, "tots ho fan", i es queda tan ampla!) no n’hi ha prou amb reaccions irades, amb manifestos reivindicant l’honorabilitat o tantes altres respostes del mateix estil. Potser seria més oportú que les nostres entitats seguissin el camí de rendir comptes públicament, per exemple. Això de l’accountability, com en diuen els entesos, està inventat i no només és exigible a institucions i empreses sinó també recomanable per a les entitats de la societat civil –rebin fons públics o no–. Algunes ja ho fan, però no és una pràctica prou generalitzada. Certament, això no evitaria els comportaments delictius d’algunes persones, però seria un bon coixí per amortir el cop i, així, evitar de posar-ho tot en dubte en cada ocasió.
En Millet és un delinqüent confés, però si bé es mira no és un home criticat i jutjat popularment perquè hagi actuat malament per apropiació indeguda: ho és per molt més. És l'ase dels cops de la fam de revenja d'alguns exagetes socialistes, que recorden els dies de Filesa amb el senyor Sala al capdavant, i la corrupció dels Roldan i altres inefables personatges de la mateixa corda política, que els van obligar a empassar-se molts gripaus. ara és l'hora doncs (per mínima relació que constatin entre la trama del Palau i Convergència i Unió) de l'esperada revenja. Ara és l'hora d'intentar tornar a crear un altre cas Banca Catalana, que els socialistes es van haver d'empassar amb la sentència absolutòria de la Justícia a Jordi Pujol. Aquesta és l'arenga que es fa des dels mitjans públics catalans, i de manera constant i ininterropuda durant les 24 hores del dia amb programes i pamflets audiovisuals sense fi. I desenganyem-nos, els atacs i peticions de presó per a Millet no són tant pel què ha fet (que són un seguit continuat de delictes i un clar desproposit social) sinó contra el que va representar el personatge. I és l'ase dels cops també perquè amb la seva trama resulta que del cas Gürtel se'n parla una mica menys, si més no a Catalunya.
Potser sí que en Fèlix Millet ha d'anar a la presó, però qüestionant els jutges i les seves decisions (i més si en aquests no es constata prevaricació) I'únic que s'aconsegueix és debilitar la mateixa Justícia i de rebot l'Estat de dret. I veig amb claredat que si no hi hagués lleis i jutges, la força popular ja hagués penjat el senyor Millet d'un arbre enmig d'una plaça, tal com passava al oest americà. Això que dic potser va contracorrent, i és políticament incorrecte, però és la meva reflexió al respecte. I malgrat que Fèlix Millet sigui culpable, només un jutge i no pas la força mediàtica i l'anomenada alarma social, pot decretar el seu ingrés a la presó. I si el jutge no ho ha fet, ni polítics ni fiscals poden irrompre i fiscalitzar i polititzar les decisions de qui ha interpretat la llei. Caldrà jutjar els culpables i si s'escau i la llei ho contempla així, hauràn d'anar de cap a la presó sense contemplacions, però no pas abans, malgrat que alguns mitjans a hores d'ara ja hagin aconseguit fer bullir l'olla a tot gas, i malgrat que els pescadors oportunistes esperin les aigües mogudes per posar tot el peix al cove. I només amb claredat rigor i transparència, i no pas amb judicis populars arengats per cridaners desbocats, evitarem que passin aquestes coses.

divendres, 16 d’octubre de 2009

El copríncep d'Andorra va ser un gran defensor de la llengua i la cultura catalanes



L'adéu a Joan Martí Alanis: un bisbe estadista de talla europea
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Aquests primers dies de tardor han dit adéu a un gran home d'estat del nostre entorn. El diumenge dia 11 va morir a Barcelona a 81 anys Joan Martí Alanis, arquebisbe emèrit d’Urgell, un dels grans bisbes catalans del segle XX. Martí Alanis va ser el pastor de la diòcesi d’Urgell durant trenta-dos anys, responsabilitat que també comporta la de ser el copríncep d’Andorra. Home de gran bagatge cultural i intel·lectual, Joan Martí formava part dels sectors oberts de l’Església i al mateix temps fidel al país.
Pocs minuts abans de tres quarts de dotze el fèretre amb les despulles de l’arquebisbe va entrar a la nau central de la catedral de la Seu d'Urgell on s'hi concentraven un miler de persones. La comitiva que l’ha dut en processó des del Palau Episcopal el situa al peu de l’altar. Amb els evangelis i la mitra al damunt. La cerimònia que s’inicia serà solemne però senzilla. Un altre element més comparable a la manera de fer de Martí. Lectures, càntics, més de dos-cents eclesiàstics i tota la plana major de l’Església catalana. Emoció la d’alguns dels assistents. Mirades encuriosides les d’altres. Respecte per part de tots. El bisbe Joan, el copríncep d'Andorra Martí s’acomiada.
A l'homilia es cita primer l’home d’Església. Després, evidentment, l’home d’Estat. "Era un gran creient, sense exageracions, a la catalana, a la modesta, a la sincera, a l’autèntica. Un home de cultura. I la cultura anava lligada amb la ferma defensa de la llengua catalana que va fer Martí, pel fet de ser cap d'Estat de l'únic país que té el català com a llengua pròpia", va dir emocionat l'ara successor seu, Joan Enric Vives.
Representants dels governs andorrà, català, francès i espanyol van fer acte de presència a la cerimònia. I és que realment no n'hi havia per menys. Martí Alanis va ser un home consagrat a l'Església, però per davant de tot va estar consagrat al seu poble i al poble Andorrà, al qual va representar com a figura jurídicopolítica de coprincep, conjuntament amb el president de la República Francesa, des que l'any 1971 va agafar les regnes del bisbat i, per tant, les del coprincipat.
Vaig tenir l'oportunitat de conèixer el bisbe Joan durant una estada de feina al Principat d'Andorra, on vaig tenir tracte personal tant amb ell com amb el president Òscar Ribas, ja que el meu entorn laboral es desenvolupava en treballs de comunicació pròxims a aquest context. Vaig poder copsar i percebre en el clergue una persona moderada i assenyada, però consistent i valenta per afrontar qualsevol eventualitat del caracter que fos. I vaig poder comprovar que l'opinió de Martí Alanis sempre es caracteritzava per l’equanimitat i la fonamentació. Així ho demostraven, per exemple, els seus articles d’opinió a La Vanguardia. En la seva condició de copríncep, va haver d’afrontar certament moments difícils, especialment en l’elaboració i aprovació de la nova constitució d’Andorra, que va rubricar l'any 1993 després de ser aprovada en referèndum pel poble andorrà, que va treballar al costat d'Òscar Ribas Reig, el president de la transició, que va portar Andorra a l'ONU amb la nova constitució i que ha estat l'únic premier que ha fet un discurs en la nostra llengua a l'alt organisme mundial de les nacions. La Carta Magna andorrana va ser doncs, i de la mà de Martí Alanis, el pas decisiu per a la modernització definitiva del nostre país germà. Sobre Andorra sempre hi ha hagut una espasa de Damocles en forma d’ingerència dels poderosos estats veïns i d'intents d'arrabassament de la seva independència. El copríncep Martí Alanis però, va saber sortir-se’n molt bé i va tenir la murrieria i la saviesa necessàries per pilotar una molt bona transició. En termes eclesials, Joan Martí Alanis va garantir un successor de qualitat per a la diòcesi mitjançant el nomenament com a coadjutor seu de Joan Enric Vives, actual bisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra.
La Santa Seu, va reconèixer el seu zel acurat en l'acompliment del seu ministeri episcopal, i el 25 de juny de 2001 li va atorgar el títol o dignitat d'arquebisbe ad personam. Allunyat d’estridències, Martí Alanis va saber jugar fins al darrer moment la carta de la moderació i del seu tarannà constructiu, en un exemple del que ha de ser un home d'Església que juga un paper d'estadista. El país et trobarà faltar, bisbe Joan.


dimarts, 13 d’octubre de 2009

La festa del 12 d'octubre és arcaica, excloent i amenaçadora



Absències, xiulets, greuges i evidències
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Encara que sembli una cosa paradoxal, fora de lloc en qualsevol altre estat o país llunyà o pròxim a l'Estat espanyol, comença a ser una tradició que el públic que va a veure la desfilada militar en motiu del dia de la Fiesta Nacional esbronquin i demanin la dimissió de José Luís Rodríguez Zapatero com han fet els últims quatre anys. Quan els falti l’actual president del govern espanyol hauran de buscar un altre ninot per poder continuar exigint que li tallin al cap. De reiteració és pot qualificar l’absència del president de la Generalitat, José Montilla, a la desfilada, però dos anys encara no constitueixen una tradició.

A Catalunya i a altres territoris de l'Estat culturalment diferents dels de la influència de Castella, la commemoració del 12 d'octubre és percebuda com una autèntica agressió contra els drets nacionals diferents dels castellans. Naturalment, qualsevol català, valencià, balear, basc o gallec té perfecte dret a sentir-se espanyol. Però aquest dret no té res a veure amb aquesta exaltació ultranacionalista i militarista, més pròpia del franquisme que d'un sistema democràtic i respectuós amb les altres nacionalitats de l'Estat. I cal no oblidar que aquestes distintes nacionalitats estan contemplades a l'actual Constitució espanyola, que alguns defensen tant i que consideren intocable i inamovible.
De fet la commemoració del 12 d'octubre com a dia de la hispanitat no té el més mínim sentit, ni a Catalunya ni fora d'ella. I s'haurien d'adoptar les mesures necessàries que conduïssin a la seva supressió com a festivitat i com a commemoració. Aquesta celebració és un acte del nacionalisme espanyol més ranci i prepotent, que serveix, fonamentalment, perquè els elements més ultranacionalistes realitzin provocacions a diferents punts de l'Estat, perquè és una commemoració del nacionalisme espanyol extremista i absolutament excloent. És a dir, està concebuda com la imposició de l'espanyolisme identificat i alinieat amb el castellanisme sobre la resta de nacionalitats que hi ha a l'Estat espanyol.
A més de tot el que dic anteriorment, el caràcter militarista d'aquesta celebració converteix aquesta data en una commemoració especialment agressiva i amenaçadora contra qualsevol idea o iniciativa que pugui discrepar del predomini del nacionalisme espanyol. I aquí és on la idea de la democràcia es dissol en detriment dels que no sentim aquestes essències pàtries com a nostres, i on es dóna el greuge comparatiu entre aquesta celebració i les que reivindiquen les altres comunitats nacionals. Sincerament, i com a observador durant molts anys d'aquest fenomen des de l'exterior de l'Estat espanyol, aquesta festa sovint m'ha provocat vergonya aliena, ja que la combinació d'un nacionalisme exaltat, prepotent i excloent, amb el caràcter militarista que simbolitza la desfilada de Madrid, recorda les pitjors èpoques de la dictadura del general Franco. I si es vol comprovar la meva asseveració només cal contrastar imatges actuals i de l'època esmentada, on les semblances escèniques són més que admirables.A més hi ha un altre greuge cap a altres cultures i nacions externes a la penínsila ibèrica i al continent europeu, ja que el nacionalisme espanyol ha instaurat aquesta data per commemorar, amb la al·lusió a la hispanitat, la invasió de terres americanes, una pàgina de la història de l'expansionisme espanyol que és millor no celebrar, i que, de fet i sincerament, és millor per a tots oblidar. I si no preguntin-ho als descendents dels colonitzats.
No és gens difícil percebre que Espanya viu amb tensió els recels amb que es miren Catalunya els qui encara administren l’herència dominant castellana. Això potser no ho saben o no els importa al públic que va sortir a veure la parada militar als carrers de Madrid, però és una evidència tant flagrant que ni José Montilla ho pot passar per alt: per això no va a la celebració. Molt em temo que aviat serà Espanya la que haurà de fer pedagogia per no quedar-se sense partidaris. De moment a Catalunya ja no els defensen ni els seus, i aquest és un símptoma molt significatiu.

divendres, 2 d’octubre de 2009

Es pot ser famós i quasi diví, llibertí i amant del sexe, però cal respectar les lleis i els menors



Polanski, entre les cordes de la moral i la justícia
Santi Capellera i Rabassó*periodista

La detenció del director Roman Polanski a Suïssa sota càrrecs de fugir de les condemnes per relacions sexuals il lícites amb una nena de 13 anys d'edat a Los Angeles han empès l'esfera diplomàtica a mediar en un cas on s'hi barreja la fama i la notòrietat, i que va passar fa 31 anys.
Polanski, de 76 anys, va ser detingut fa pocs dies a l'aeroport de Zurich per les autoritats suïsses i a petició de l'oficina del fiscal de districte de Los Angeles. La fiscalia sabia els plans de Polansky d’anar a Suïssa a recollir un premi, i va fer valer el tractat amb l’estat helvètic per aprovar una sol licitud d’extradició a través del Departament de Justícia dels EUA.
La detenció ha indignat el govern de França, que s'ha negat a extradir Polanski des que va fugir de la seva terra natal el 1978, després que un jutge de Los Angeles en va reclamar el retorn. A França, Polanski és venerat com a cineasta i també com un màrtir de la injustícia i el puritanisme americà. El ministre de Cultura francès, Ric Mitterrand, va emetre un comunicat dient que "lamentava profundament aquesta nova agressió de la qual n'és víctima d'algú que ja n'ha viscut tantes durant la seva vida", tot recordant implícitament l'assassinat de la seva dona, l'acrtriu Sharon Tate, que estava embarassada de vuit mesos, ara fa quatre dècades a mans dels seguidors de Charles Manson.
Després de guanyar fama amb els seus films a Polònia, Polanski va captivar Hollywood amb "Rosemary's Baby" i "Chinatown", i va guanyar l'Oscar al Millor Director el 2003 per "El pianista", ambientada durant l'Holocaust. Entre els partidaris del director als EUA hi ha la seva víctima, Samantha Geim, que tenia 13 anys quan Polanski la va portar al llit durant una sessió de fotos a la casa del seu amic Jack Nicholson i que ara en té 43. Fa una dècada va dir que que no sentia odi ni rancúnia cap a Polanski i a la qual quan va retirar els càrrecs contra ell, va dedicar el documental "Roman Polanski: Wanted and Desired".
Polanski, que té la doble nacionalitat franco-polonesa, va fugir dels Estats Units el 1978 abans que pogués ser condemnat per aquest delicte de relacions sexuals il·lícites que per ell encara segueix sent un gran problema. Hi ha qui defensa, injustament crec jo, que tots els pecats que Polanski va poder haver comès es veuen compensats per la brillantor del seu art. I el meu parer és que una cosa no es pot barrejar amb l'altra, que no s'ha de barrejar per bé del mateix setè art, i per bé de la justícia i de la societat.
Més de 100 pesos pesants del cinema -incloent a directors com Martin Scorsese, David Lynch, Mike Nichols i Pedro Almodóvar- han signat una petició demanant a les autoritats suïsses deixar lliure Polanski. La http://thesmokinggun.com ha publicat el testimoni jurat de la víctima i l'admissió de Polanski de la culpa. I encara que reconèixer la culpabilitat (i no penediment) va reduir els càrrecs només a les relacions sexuals il·lícites amb un menor d'edat, els documents deixen clar que allò va ser una violació.
Podem pensar que Polanski va tenir remordiments de consciència però jo no m'atreviria a assegurar-ho, ja que quan el novel·lista britànic Martin Amis el va entrevistar el 1979, ja va afirmar: "si jo hagués matat a algú, no hauria tingut tant d'atractiu a la premsa, veus?", amb la qual cosa sembla ser que a més de no penedir-se d'haver tingut relacions sexuals amb una nena, també és víctima de la seva vanitat. És una altra manera de mirar la història.

Sobre els babaus Quim Torra i Pere Aragonès, dos exponents de la imbecil·litat i niciesa política que ha comandat i comanda aquesta trista, pobra i dissortada pàtria anomenada Catalunya, en que a molts ens va tocar néixer

Torra i Aragonès fan competència per indignar l’independentisme inconformista   Aragonès parla de referèndum abans del 2030 i Torra critic...