divendres, 26 de setembre del 2008

Davant els problemes importants no es pot fugir d'estudi (publicat a Diari Maresme, Es Diari, Diari Menorca i Girona Notícies el 29/09/08)


Cortines de fum per maquillar la crisi eonòmica
Santi Capellera i Rabassó*periodista
El president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, davant la manca de propostes del seu Govern per afrontar la situació econòmica, es treu de la màniga temes de gran sensibilitat moral amb la voluntat de desviar l’atenció de l’opinió pública i escenificar un enfrontament amb l’oposició i la jerarquia catòlica.
L’actual situació econòmica requereix de manera urgent unitat política. Unitat que permeti trobar les solucions que ajudin aquells que es veuran més afectats per la crisi. La posada en escena de projectes que res tenen a veure amb l'economia i l'actual crisi, sembla que només tinguin la voluntat de tornar a escenificar el frontisme polític que durant la passada legislatura vam haver de patir tots plegats, i només persegueixi tornar a aïllar qualsevol oposició política. Actuar així pot ser que sigui rendible en termes electorals, però és clarament perjudicial en termes econòmics i socials. Mentre la crisi econòmica omple l’agenda dels principals líders polítics mundials, preocupa profundament tots els agents socials i provoca que les principals qüestions que preocupen la ciutadania siguin l’atur, l’accés al finançament o el tancament d’empreses, sorprèn que el president del Govern espanyol s’obstini a introduir, en aquest moment, temes a l’agenda política com els d'una nova llei d’avortament o la regulació per una mort digna.
El presitigiós lingüista nord-americà i autor del llibre "No pensis en un elefant", George Lakoff, ha esdevingut un dels referents ideològics del socialisme espanyol. El també professor de Ciència Cognitiva i Lingüística a la Universitat de Berkeley, analitza l’ús del llenguatge en el debat polític i dóna les claus per canviar una situació en què els conservadors estan còmodament instal·lats. No es tracta de canviar els principis o els valors dels polítics progressistes; es tracta de canviar el seu llenguatge. Perquè les paraules no designen només un contingut, sinó també el marc d’emocions que les envolta. I és aquest marc el que fa canviar les decisions. Dit en altres paraules, Lakoff indica que el procés d’interpretació de la informació que rebem ve donat pels marcs mentals que tenim definits, i que tota aquella informació que contradigui aquests marcs mentals no serà processada. Atès que tots disposem de diferents marcs de referència, la clau per a una opció política és com aconseguir activar en els ciutadans els valors i les idees existents en el seu interior que permetin interpretar la realitat segons els paràmetres de l’emissor del missatge.
En aquest context, el president Zapatero sap que una gran majoria de les societats de l'estat interpreten la realitat a partir d’un marc progressista. Però, segons el meu parer, s'equivoca en creure que aconseguirà que els ciutadans no pensin en els problemes econòmics a base de cortines de fum. Recordem que Bill Clinton, al crit de "és l’economia, estúpids!", va guanyar les eleccions americanes en un moment de crisi econòmica semblant a l'actual.
Defugir afrontar les principals preocupacions dels ciutadans fa un flac favor per al prestigi de la política i a la mateixa democràcia. És absolutament lícit plantejar el debat polític sobre qüestions com l’avortament o la mort digna, i tant si ho és, encara que el problema apareix quan es comet la frivolitat de llançar aquests debats, de gran sensibilitat moral.

Ja és aquí


C ada llampec omple de llum la fosca. Els trons sonen al fons, i el mar brau esculpeix les roques de les parets de la cala.
Nit que enteranyinen els núvols de la tempesta que arriba a poc a poc. Les agulles de la fina pluja que es precipita lentament em punxen la pell de la cara, encara tocada pel sol de l'estiu que lentament s'ha anat esvaint.
L'aire ja no és calent, i el terra és ple de fulles seques de tots els colors, que els arbres han deixat anar en un plor pel canvi de cicle vital, i que formen una estora sorollosa. La llum, les olors, els colors, els gustos, ja són uns altres. La tardor ja és aquí.

divendres, 19 de setembre del 2008

Les notícies banals copen els nostres mass media (publicat al Girona Notícies i a Es Diari Digital el dia 20/09/08)


Ràpid, ràpid companys, que l'anotícia es fa vella
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Sí, ho han llegit bé, parlo de l'anotícia. De l'antitesi de la notícia o del que conceptualment ho hauria de ser. Els temps de que corren, per la comunicació actual, són com les etapes ciclistes de contrarellotge. Pels professionals que treballem als mitjans, aquests temps són de tota pressa per no deixar-nos trepitjar el terreny informatiu, i arribar abans que qualsevol altra cadena o rotatiu al gran públic, al segment social que ens interessa i que consumirà voraçment el que a través de l'aire o la xarxa li aboquem. Aquest target devora incansablement informacions tan absolutament banals com les de relacions interpersonals d'aquest o d'aquell, d'aquesta o d'aquella, que per ser personatges públics i notoris sembla que la normalitat en els fets de les seves vides sigui excepcionalitat per a la resta del proïsme. I aquesta a la qual em refereio és una necessitat gairebé compulsiva de consum informatiu de qualitat variable, sovint baixa i molt baixa, que uneix en una mateixa tendència països tan diferents com els Estats Units i França. D’altra forma no s’entendria que el rumor sobre la hipotètica paternitat de José Maria Aznar o la maternitat de la filla adolescent d’una candidata a la vicepresidència dels EUA, haguessin vessat tants litres de tinta a centenars de milers de pàgines de diaris. Com tampoc no s’entendria que un escenari com aquest, clarament advers, no tingués conseqüències en la percepció de la política i en la mateixa relació dels ciutadans amb ella.
L’actualitat informativa, i més concretament la nova visibilitat que colonitza la política, va fer coincidir fa pocs dies aquestes dues curioses notícies a les portades dels grans diaris de tots els països occidentals, i també de països on les mancances i les necessitats primàries al si de la societat, són la constant habitual, i per tant haurien de ser notícies de portada aquestes de les necessitats i la gana, i no pas les de les tafaneries alienes de simples fets humans que es poden donar a cada casa. On és en aqquest cas l'excepcionalitat? En altres temps aquestes dues informacions no haurien passat de ser rumors o xiuxiuejos a cau d’orella que haurien rodat en un circuit reduït de l'estil dels vox populi. La categoria de notícia segurament els hauria quedat ampla, perquè de fet, i segons la meva manera d'entendre la informació a partir dels paràmetres que vaig aprendre a la Facultat de Ciències de la Informació de la UAB, aquestes no són notícies, es mirin com es mirin. Però una tendència s’estén, és filla de la nostra societat hipermediàtica i no només afecta el relat informatiu polític, sinó la nostra existència en general. Avui qualsevol cosa de caracter escatològic, pot ser notícia de primera plana a segons quins rotatius, i sobretot a prgrames de televisió de tan poc contingut informatiu real com són ara els España Directo de TVE, per posar un exemple d'immoralitat informativa a costa dels fons de l'erari públic, o sigui, a costa de les butxaques de tots els que com vostès i jo contribuïm a aquest estat.
Josep Pla ja va dir que la fórmula més agradable de la convivència humana és la banalitat. I això ho va escriure molt abans que la televisió es convertís en un element indispensable en la vida de milions de persones. Molt abans, doncs, que el format audiovisual s’imposés i que s’estengués arreu del planeta, també com ho fa en l’actualitat a través d’internet que hi fa d’amplificador, per exemple a través de portals com YouTube, on els continguts televisius viuen una segona joventut i s’escampen a velocitats de vertigen de punta a punta del llogarret global.
El llenguatge audiovisual es comprimeix, perd en qualitat d’imatge, en amplitud de pantalla i també en autenticitat respecte dels continguts. Tot es dóna molt més ràpid però ho fa de forma menys fiable. I malgrat tot, l’èxit del format és espectacular. Els ciutadans demanen de constant nou material que els serveix d’inspiració per a un dia a dia més ràpid, més banal, i per tant sovint menys consistent. És una moda que triomfa. Que colonitza. Que condiciona. Perquè malgrat viure en un món global es fan difícils de trobar usos i actituds trasplantables entre països. Però sí que existeix un factor en comú que influeix en la decisió del vot allà on la televisió i internet triomfen. El nivell d’exigència en el consum dels mitjans de comunicació va en descens, en part perquè els mateixos mass media han abaixat la guàrdia i l’autoexigència. I això té conseqüències, per exemple en política, quan es fa que la banalització i la simplificació dels missatges protagonitzin el consum informatiu de futurs votants o abstencionistes que actuaran, sense cap mena de dubte, amb una gran influència per aquest fet contextual. De vegades els responsables dels mitjans de comunicació, actius i passius, ens ho hauríem de fer mirar això de calibar els èxits de les nostres programacions a partir de continguts clarament anoticiables com la sang i fetge, el plor aliè d'un ésser anònim per una pèrdua sentimental, o els fets grotescos que de vegades es publiquen i emeten, que enlloc d'enriquir les nostres vides quotidianes el que fan és encara fer-les més feixugues, i afegeixen alarmisme i preocupació a la ja prou complicada existència que ens ha tocat de viure en aquest tercer mil·lenni.

divendres, 12 de setembre del 2008

Grans mentiders a cara descoberta (publicat al Girona Notícies i a Es Diari el dia 14/09/08, i Diari Menorca el 27/09/08)


El descrèdit de la democràcia és la constant
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Avui els embaucadors van vestits d'etiqueta i acuden als actes multitudinaris per tal de portar a terme els seus macabres proposits, amb nocturnitat i traïdoria. Els dèspotes van disfressats de trilers, i els atracadors et somriuen pel carrer com si fos Nadal i de Santa Klaus amb la campana es tractés. Encara que a tot això cal afegir-hi que, políticament i amb sarcasme que és tal com redacto aquest article, la incapacitat de molts electes com ara el president del govern espanyol per arribar a compromisos seriosos i per mantenir la paraula donada, continua sent colossal i esdevé una gran mentida que afecta víctimes que es poden comptar per milions. Tantes com a ciutadans hi ha en els territoris on tal farsa es porta a terme.
Tots plegats, els afectats vull dir, tenim motius sobrats per pensar que no hi ha hagut bona fe per part del govern espanyol en tot el procés de reforma dels estatuts. Per tal que una negociació funcioni, cadascuna de les parts ha de creure un mínim en les bones intencions de l’altra i, sobretot, estar disposat a cedir una part de les seves pretensions en favor de la bona entesa. Però aquí tot sembla indicar que per part del vell centralisme de sempre -encara que avui maquillat i restaurat amb materials de bona educació- no hi ha hagut un autèntic desig d’establir una nova relació de poder entre el govern central i les administracions autonòmiques com ara les Illes Balears o el Principat de Catalunya, ni les dilacions a aplicar-lo obeeixen a altra cosa que al desig que la sentència pendent del Tribunal Constitucional, arran de la denúncia d'anticonstitucionalitat de l'Estatut de Catalunya feta per Mariano Rajoy i els seus populars davant aquest alt tribunal, estalviï al govern de Zapatero les seves responsabilitats. La judicialització de la política, o la politització de la justícia, que són les dues cares d’una mateixa moneda, no fan sinó augmentar la desconfiança en el sistema, prou degradat pels atacs sistemàtics a molts dels valors, connotacions i reivindicacions històriques d'alguns pobles, per part de segons quins mitjans de comunicació, que obtenen de fets fets com la llengua o l'ensenyament, la seva carnassa diària a base de confusió, de caos informatiu i de mentides continuades en aquests aspectes. I els atacats ja sabem tots qui són, igual que sabem qui són els atacants i per què i en pro de qui ataquen. El més greu però, és aquest fet dels voltors que esperen que l'atacant acabi amb l'atacat, per evitar atacar ells i obtenir el mateix rèdit.
La confiança en la bona disposició de l’altre està sota mínims doncs, i també ho està la disposició de les parts a acceptar una autoritat arbitral. La cosa es complica quan aquesta autoritat suposadament arbitral és jutge i part, com és el cas de l’actual litigi de noves competències i de finançament entre els poders centrals de l’estat espanyol i les Balears o la Catalunya autònomes. Els estatuts vigents a les dues comunitats s’incompleixen sistemàticament. ¿Què podem fer-hi els administrats que, després d’haver referendat democràticament les lleis que ens governen, ens sentim enganyats per part dels qui haurien de ser els primers a complir-les i a fer-les complir? Ens trobem davant una gran disminució de la confiança en la política, en general, i en la política dels qui administren un estat que no renuncia als seus abusos immemorials.
Tant a l’Espanya exfranquista, com a la Rússia exsoviètica, hi ha una democràcia de molt baixa qualitat. En aquestes societats immadures a causa d’una llarguíssima tradició d’intolerància i de totalitarisme, no hi ha prou massa crítica democràtica per tal que s’hi pugui donar una bona relació de respecte entre administradors i administrats. I així, els abusos de poder i els incompliments dels pactes legislats no són sovint apercebuts com a faltes greus a la democràcia.
No se m’acut res millor que situar cadascú davant les seves responsabilitats. Començant per assenyalar l’actual president del govern espanyol, que és el primer responsable d’aquesta situació de descrèdit de la democràcia. Lord Chesterfield, el sagaç diplomàtic setcentista anglès, ja advertia contra aquesta mena de fantasmes en una de les seves intel•ligents cartes al seu fill: “Un home que no disposi d’una posició sòlida i no s’hagi fet realment mereixedor d’una reputació de sinceritat, honestedat, cortesia i moralitat pot en la seva primera compareixença pública imposar-se i brillar fugaçment com un meteor, però està destinat a esvair-se no menys ràpidament i a extingir-se enmig del menyspreu general”.
No mereixia millor judici del també setcentista Edward Gibbon l’emperador Sever en la seva ja clàssica obra Història de la decadència i caiguda de l’Imperi Romà. Sever, segons que sembla, va ser un mestre de la dissimulació i de la perfídia, l’astúcia i la sagacitat. “Però els artificis de Sever –observa Gibbon– no poden ser justificats pels privilegis més estesos de la raó d’estat. Aquest príncep no promet més que per trair, no adula més que per perdre i, tot i que es trobà lligat per pactes i per promeses, la seva consciència, dòcil a la veu del seu interès, el dispensà sempre de complir obligacions enutjoses.”
Un estat que no compleix les seves pròpies lleis és un estat immoral i per tant il·legal. I el president del govern que no només ho tolera sinó que hi posa el rostre és un gran embaucador. És la imatge d'aquell "great pretender" al qual l'estimat escocès Rod Steward citava i es referia en la cançó del mateix nom. I en dir això no pateixo que ningú m'apunti a la llista negra, perquè com a periodista crític amb les estructures que sempre he estat, ja sé que hi sóc des de sempre a les llistes negres. A totes. Són ganges de l'ofici. Però malgrat això, m'agradaria que Rodríaguez Zapatero fos conscient (per aquest article i per molts d'altres companys que apareixen diàriament a la premsa) que si molts pobles hem sobreviscut al franquisme, també sabrem sobreviure a tots els astuts continuadors dels seus últims propòsits. Flac favor fan tots aquests fets a una democràcia que encara que faci veure que vol ser, realment dol al canvi de veritat, perquè “el de sempre” pesa massa.

divendres, 5 de setembre del 2008

Hotels en funció de les preferències sexuals: un negoci (publicat a Girona Notícies, Opinió Nacional, Diari Maresme i Es Diari el 8/09/08)


Hotels per a homosexuals: on és la normalitat?
Santi Capellera i Rabassó*periodista www
L 'orgull de molts gais de ser-ho es reflecteix en munió d'ocasions de la vida quotidiana. Avui el col•lectiu homosexual s'ha fet molt visible. Molts gais han sortit de l’armari, tal com diuen ells mateixos. Els Eurogames de Barcelona 2008 en són una bona prova, per exemple. La pregunta pertinent que jo em faig però, és si han sortit de l’armari per anar a transitar els carrers amb normalitat, que és el que caldria, o bé per a posar-se dins d’un bagul de luxe, però bagul, al cap i a la fi. "De vegades, la segregació forçada i sostinguda al llarg del temps porta a l’autosegregació voluntària, però sota formes més aviat equívoques". Aquestes són paraules del gran escriptor nord-americà Gore Vidal, que mai no s’ha amagat de la seva condició homosexual, fins i tot quan aquesta no tenia cap aureola fashion com pugui ser el cas d'avui, encara que sempre ha renunciat a transformar un component de la seva identitat en l’únic referent d’aquesta. Gore Vidal va ser dels primers a sortir de l’armari, però també dels primers a no voler entaforar-se en el bagul unidimensional de la identitat sexual.
A més d’homosexuals o heterosexuals, les persones som moltes coses més, i estem identificats per altres conceptes i connotacions que res o poc tenen a veure amb les preferències dels instints bàsics. Un pot ser homosexual o heterosexual, però també enginyer o advocat, o periodista o mecanic d'automòbils, o soci del Barça o del ViveMenorca, o aficionat als jaleos, o president de la seva escala o estudiós del còsmos, o/i jugador de criquet o expert en fer paelles, però el que no és únicament i de cap manera és homosexual, o heterosexual. I pel que fa a compartir altres conceptes amb altres col·lectius, les diferències en preferències sexuals no són ni de llarg tan importants ni cabdals com des d'alguns sectors o segments -potser interessats en que això és dóni- es vol donar a entendre.
Recentment s'ha anunciat a Menorca la instal·lació d'un hotel especialment concebut per a homosexuals, i això em fa meditar sobre el que escric més amunt. L'hotel s'instal·larà a Cala en Porter, i les informacions aparegudes als mitjans de comunicació esmenten per exemple que "tant Mallorca com Eivissa ja disposen d'establiments de característiques semblants", encara que totes parlen d'un mercat i d'un públic objectiu econòmicament ben posicionats, i que jo m'atreviria a assegurar que és la raó principal que fa fixar-se els promotors de la idea en aquest negoci pràcticament assegurat. Però deixant de banda el vessant comercial, reitero la meva idea que les persones, abans que res som això, persones, i abans que gais o no també som moltes altres coses que res tenen a veure amb el sexe ni amb les referències sexuals per quedar etiquetats per això o per allò .
Al Principat, per posar el cas més proper que conec, el Front d’Alliberament Gai de Catalunya, liderat durant la Transició per Jordi Petit, va fer importants contribucions a la recuperació de les llibertats i, en definitiva, a la millora de la qualitat democràtica. Convé no oblidar-la, aquesta tasca, i també convé posar les coses al lloc, perquè en una societat d'igualtats, i on s'està lluitant per exemple per la dignitat de les dones davant els homes, contra la violència masclista o contra la discriminació en la feina i en la nòmina per raons de sexe o raça, ningú no se senti diferent davant la llei, ni positivament ni negativa, pel fet de ser el que sigui en el camp que sigui. La qualitat del sistema democràtic depèn, en bona part, del respecte escrupolós per les minories. De tothom és sabut que el col•lectiu homosexual ha sofert, fins a dates ben recents, persecucions judicials com ara la Ley de Peligrosidad Social, promulgada pel règim franquista, o vexacions quotidianes, que van des del llenguatge groller fins a discriminacions laborals. Afortunadament però, tot això ha quedat enrere, almenys en part.
Els Eurogames 2008 són, globalment, una bona notícia. I fan visible una realitat i, d’aquesta manera, la normalitzen. En tot cas, això comporta un risc que no és precisament banal: el del gueto. Després d’haver fet tantes passes endavant, després d’haver deixat enrere tantes etiquetes, qui vol ser un “atleta homosexual”? Quin sentit pot tenir, actualment, aquest apel•latiu? És evident que les persones i les institucions que han impulsat aquest o altres esdeveniments de les mateixes característiques no tenien cap intenció d’autosegregar-se; però també és raonable pensar que de vegades les coses tenen lectures que no s’ajusten a la intenció del qui les ha escrites. Pot passar ben bé el contrari.
Penso que el dilema en què es troba la comunitat homosexual ja no té res a veure, per sort, amb la persecució sistemàtica. La disjuntiva és una altra. És viure la seva condició des de la normalitat, o bé escenificar-la i fer-la ultravisible per mitjà d’actes com el que comentem. Totes dues estratègies són lícites però cal preguntar-se si, a llarg termini, resultaran igualment funcionals per als interessos d’aquesta comunitat. Qualsevol persona culta sap que Gore Vidal és un dels millors novel•listes nord-americans de tots els temps. Mai no he sentit qualificar-lo seriosament com un “escriptor homosexual”, tot i haver estat uns dels primers a fer pública la seva condició. La normalitat a la qual em refereixo és aquesta i no cap altra.

L’eugenisme és la ideologia que va gestar i donar a llum la bèstia nazi alemanya. De l’eugenisme ve el nazisme alemany

  ASSAIG GEOPOLÍTIC SOBRE L’ESCLAT DE LA GUERRA ENTRE ISRAEL I HAMAS EN EL CONTEXT DEL JUDAISME I LA DEFENSA DELS SEUS VALORS OCCIDENTALS Sa...