dilluns, 29 d’octubre del 2007

Boadella diu adéu definitivament a Catalunya. Serà un comiat per sempre? (publicat a Es Diari núm. 668 [www.esdiari.com] el dia 29 d'octubre de 2007)

Adéu doncs, Albert Boadella
Santi Capellera i Rabassó*periodista
El sempre polèmic dramaturg torna a ser notícia i, no precisament , tal com ens té acostumats des de fa anys, per dedicar lloances a la terra on va néixer i en la que es va desenvolupar cuturalment i professional. Boadella anuncia ara, a través d’un llibre presentat en el decurs del trajecte d’una “golondina” al Port de Barcelona –com si d’una genialitat estravagant d’en Dalí es tractés-, que no tornarà a actuar a Catalunya, i fa responsable la societat catalana de ser un malcontent amb gairebé tot i tohom que faci i desfaci en els aquests límits territorials. Boadella acusa la societat catalana –tota- del seu descontentament personal, i de la seva més que tangible derrota com a professional de la faràndula a les terres de parla catalana, sobretot darrerament que ha quedat en l’ostracisme, i pràcticament oblidat per tothom. Però el que més li dol a Boadella és el seu estrepitós fracàs al Principat com a polític i com a líder d’opinió, ja que de fet tothom el veu –i l’ha vist sempre, cal no oblidar-ho- com un titiriter i com una mena de farsant de parla exagerada, que ha volgut cridar l’atenció social de maneres molt poc ortodoxes, a l’estil d’un guru que pretén embaucar amb una barreja de tripijocs orals i corporals, entre l’ambigüitat de les paraules i les seves veritables intencions.
Crec fefaientment que Boadella és un ressabiat i un messiànic irreductible, que no pot acceptar que després d’haver estat condemnat pel franquisme per la riota que va fer del règim militar espanyol amb la seva obra “La Torna”, l’any 1977, no hagi estat elevat a martir de la causa antifranquista a Catalunya, i en canvi hagi estat titllat d’estravagant, penell i de personatge poc seriós, pels seus canvis ideològics tan sobtats com estranys, ja que sovint ha actuat com un antisistema català. Boadella té la sageta clavada. Les seves preteses originalitats i rareses no han fet mai gaire gràcia a la seriosa societat catalana, d’altra banda dedicada en cor i ànima a treballar i a intentar prosperar en tots els segments, inclòs en el del sentiment de la consciència nacional: un dret reprimit i condemnat a l’hivernació -pels mateixos que el van condemnar a ell per l’obra proscrita- durant més de quaranta anys. Temps en que va ser detingut, empresonat i sotmès a un consell de guerra per un delicte d’injúries a l'exèrcit per aquella representació. Posteriorment, va protagonitzar una espectacular fugida que el va forçar a viure una temporada exiliat a França. Els altres membres de la companyia teatral per cert, ja van considerar aleshores que aquest fet va provocar que perdessin la seva llibertat condicional, o sigui que això del menyspreu de Boadella no és nou. Catalunya ha reconegut, premiat i condecorat oficialment altres creadors pertanyents a les lletres, les arts, la ciència, la música o l’esport per mor popular. El que ell no ha tingut mai.
El camí que li quedava doncs, era només el residual. Per fer-se veure va començar a atacar els pilars del pujolisme –que representava la recuperació de les llibertats, de la llengua, la cultura i del naixent impuls econòmic de Catalunya com un dels quatre motors d’Europa- amb una obra des del meu punt de vista vergonyant: “Ubú president”, en el decurs de la qual insultava i feia befa a tort i a dret, no solament dels representants polítics de Catalunya, democràticament elegits a les urnes, sinó que faltava el respecte a molts ciutadans catalans, creients i amb sentiments cap a la imatge de la Verge de Montserrat, la Moreneta. Estimada igualment per practicants i no practicants, agnòstics i ateus, com un dels emblemes identificadors del catalanisme i del país, per ser un sentir ancestral del poble, i una divisa espiritual que no té connotacions polítiques.
El joglar doncs, va intentar sotragar un dels pilars de la societat civil catalana: el dels simbols identitaris d’un poble pertanyent a la cultura judeo cristiana, i amb profundes arrels de la influència carolíngia. Les escenes d’un Jordi Pujol fent l’acte sexual amb la Moreneta eren, senzillament patètiques i d’una mala educació inenarrable, així com d’una falta de tacte i respecte al públic i a la societat catalana en general. Boadella, per dir-ho ras i curt, va pixar decididament fora de test, perquè tot i que va presentar aquesta obra al Teatre Tívoli, en ple cor de la capital de Catalunya, i la va aguantar durant moltes setmanes, el cert és que va interessar més per l’escàndol social que va provocar, que per la qualitat dramàtica, ja que només era una paròdia malintencionada i carregada de tòpics tribals, que es reia del país i de la seva idiosincràsia. Boadella aleshores no ho sabia, però allò –sumat a altres desproposits de les seves originalitats- va cuallar la seva sentència de mort professional a Catalunya, perquè la gent pot callar i riure, però les injuries romanen en els seus records.
L’oposició socialista en aquells moments li reia les gràcies, i fins i tot l’incentivava a seguir. M’imagino la mateixa representació a Madrid, canviant Pujol pel monarca espanyol. Boadella hagués tornat directament a la presó. La societat catalana doncs, definitivament, li va girar la cara. Tard o d’hora tot es paga, i tal faràs tal trobaràs, diu la saviesa popular. Quan el govern de CiU va deixar el poder i el tripartit es va instal·lar al Palau de la Generalitat, en Boadella comptava d’obtenir alguna direcció general –la del Teatre Nacional de Catalunya per exemple-, però això, vistos els antecedents del joglar, hagués significat el suicidi polític del nou executiu, a banda que ERC era decisòria en aquestes determinacions, i Boadella no és ni ha estat mai sant de la devoció dels republicans.
Aleshores l’actor ja va veure clar que no solament amb Pujol, sinó que ni amb Maragall, ni amb ningú altre faria res de res, precisament pel que havia fet abans i que ara pagava. Li quedava l’opció de morir matant, i amb quatre il·luminats més va voler inventar-se un partit de tarannà lerrouxista, “per defensar la llengua espanyola de la seva -coneguda per tothom- persecució a ultrança a Catalunya, on els que parlen aquesta llengua en inferioritat de condicions i en perill de desaparèixer són deglutits i fagocitats sistemàticament pels salvatges nacionalistes catalanoparlants antropofàgics i antropomòrfics, mentre els acords d’Els Segadors sonen pels altaveus municipals dels gairebé mil pobles del Principat”. Això tampoc no li va sortir bé, i ja va plegar abans de començar, per deixar pas a un altre que va fer la campanya despullat. Paradoxalment, Boadella també ha estat bescantat a Catalunya pels més espanyolistes, als quals no els sembla “comercial”.
Ara interpreta per lliure el seu estat actual: la revifalla de la mort, i presenta un llibre que potser li donarà algun èxit econòmic, perquè el comparan molts dels nostàlgics de la democràcia... orgànica. Aquells fidels a adquirir tot el que parli malament del que no sigui uniformitzador unicultural i unilingüístic: per això a Catalunya Boadella no ven. Perquè no pot enganyar qui viu la realitat del dia a dia als carrers, i la història del joglar no s’aguanta per enlloc. Haver de fer un llibre que es diu “Adiós Cataluña” per ser recordat com un dissident de res, és penós, i comporta la incomprensió i el menyspreu cap a molts milions de catalans, que es lleven cada dia molt d’hora per fer de la seva terra un lloc de progrés i políticament avançat. Negar-se a fer declaracions a mitjans de llengua catalana comporta xenofòbia, i no voler atracar amb la “golondrina” de promoció del seu llibre a Barcelona –perquè és la capital de Catalunya- ratlla l’estat patològic. La reacció de Boadella és involucionista, com ho ha estat la seva trajectòria i els seus acudits de bomber (amb perdó dels honorables professionals del ram). D’altres dels quals m’estalvio el nom, ja van marxar de Catalunya irats, deixant anar estirabots i carregats d’odi i de ràbia. Molts encara segueixen des d’altres contrades les seves croades anticatalanes, i ara Boadella s’afegeix al llistat. Són els uniformitzadors que han fracassat per anar contra natura. A hores d’ara ja és molt difícil voler assimilar cap poble, i menys un poble com el català que les ha passat de tots colors des que l’any 1714 els austriacistes el van deixar a l’estacada, i Felip V hi va imposar les lleis de Castella amb els decrets de nova planta. En aquests 300 anys de Boadelles n’hi ha hagut a totes les èpoques, i ara no hauria de ser menys. Catalunya és molt més important que això, perquè és un país amb mil anys d’història, un país que treballa dur i un país que el que menys necessita són Boadelles, i sí gent que se l’estimi i que el valori i el respecti sense condicions ni imposicions foranes. En canvi aquest senyor es dedica a fer un llibre per dir, emprenyat, que no tornarà a treballar a Catalunya, com si parlar de Catalunya fos parlar del seu grup d’amics, que tots caben en un bar qualsevol. No és conscient del què diu, i per molts anys que visqui no podrà conèixer totalment la geografia catalana, ni la riquesa de les maneres de fer tant distintes de nord a sud, i d’est a oest de les seves gents, totes diverses, totes amb accents diferents, totes amb un tarannà distint, totes catalanes. Ni que ho volgués no tindria prou temps. A l’inrevés que ell, hi ha moltes persones que esperen l’oportunitat per treballar-hi a Catalunya, d’arreu del món, perquè malgrat el que ell digui, Catalunya és terra d’acollida. Sempre ho ha estat, i les estadístiques ho demosten. Molta gent també veurà bé que Boadella deixi les altres feines relacionades, inclosa la de l’Institut del Teatre, on fa classes i on guanya molts diners. Molts més que la majoria de catalans de totes les procedències, que a més estan orgullosos de ser-ho, i són feliços a Catalunya. L’actor acusa la societat catalana d’estar impregnada amb el nacionalisme i la democràcia, “una barreja –segons ell- insuperable per poder arribar a la normalitat” I que se suposa que és la normalitat? Què fan els set milions i mig d’habitants del Principat, i tants més dels altres indrets d’aquesta cultura? Anormalitats? Tots? Potser ens vol dir que la normalitat seria ser com ell. Amb aquest adéu Boadella no castiga Catalunya, sinó que l’allibera dels seus exabruptes, i evita fer participar els seus habitants del complex d’esclau que té. Bon vent doncs, Albert Boadella, cadascú recull el que sembra. Molts no et trobaran a faltar per res.

L’eugenisme és la ideologia que va gestar i donar a llum la bèstia nazi alemanya. De l’eugenisme ve el nazisme alemany

  ASSAIG GEOPOLÍTIC SOBRE L’ESCLAT DE LA GUERRA ENTRE ISRAEL I HAMAS EN EL CONTEXT DEL JUDAISME I LA DEFENSA DELS SEUS VALORS OCCIDENTALS Sa...