divendres, 13 de maig de 2011

Els socialistes catalans, sense cap entitat, van vergonyantment a remolc del PSOE



El PSC, cap a la marginalitat i la inconsistència
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Segurament ningú no ignora la tradicional dualitat del PSC en relació al que fa i el que diu a Catalunya, i el que fa i el que diu a Madrid. I és que, fins ara, al PSC se li coneixien dues cares, com a mínim. Ara però, i a partir de la seva negativa de fer front comú a Madrid amb la resta de forces catalanes per lluitar -a proposta de CiU-, per aconseguir el pagament del Fons de Competitivitat que el Govern del PSOE nega avui a Catalunya, el PSC només n’ensenya una: la que se li va veure al Congrés dels Diputats en discurs i acció.

Com era previsible, els socialistes catalans es van arrenglerar amb els espanyols per votar en contra d’exigir al Govern central que faci efectiu el pagament d’enguany del Fons de Competitivitat, tal com ho ha vingut fent els anys 2009 i 2010. La darrera vegada que el PSC va ensenyar l’altra cara va ser fa pocs dies, al Senat, quan va votar en positiu el mateix que al Congrés, al cap de ben poc, va votar en negatiu.

Semblava que el nou sistema de finançament era un gran èxit del tripartit i de l’ “expert en economia” Castells, però no. Aquest va ser un altre fiasco carregat de mentides i embolics. Els Fons de Competitivitat es van anar rebent mentre a Catalunya hi havia un Govern del seu color. Quan el panorama canvia, però, l’aixeta es tanca. Quin sentit de la democràcia és aquest? I com queda el PSC davant les catalanes i catalans, que es preparen per a unes eleccions imminents? Quin rèdit n’espera treure d’aquest absurd posicionament? I com el pot justificar? si fins i tot el PP hi va votar a favor.

Votar en contra de la majoria socialista al Congrés, no ens enganyem, és un tabú per un PSC subordinat i que a les seves llistes hi té a Carme Chacón: una més que segura candidata al Govern espanyol.

De fet, entre el PSOE i el PSC tampoc no hi ha consens pel que fa a la xifra que demana la Generalitat. El mateix Castells va dir que eren 1.450 milions d’euros, els que demana l’Executiu català. Ara Madrid diu que no és aquesta quantitat, ni molt menys. I què en diu Castells de tot plegat? Doncs s’amaga i no dóna la cara, ni al carrer ni als mitjans de comunicació, en clars exemples com és el del Matí de Catalunya Ràdio, que fa cinc mesos que el persegueix sense èxit.

El resultat de tot això: la pèrdua de la moció. Pel que fa al PP, malgrat haver-hi votat a favor (interessadament per anar contra els socialistes, no ens enganyem, ja que va ser el PP el precursor del recurs de l’Estatut de Catalunya davant el Tribunal Constitucional) s’hi van comptabilitzar sis absències, entre elles el del propi Mariano Rajoy, que haguessin estat clau per guanyar la votació. Per què no hi eren? No els paguem per ser-hi? Clar que tampoc no hi era ni Zapatero, ni una de les diputades socialistes.


És positiu que ERC i ICV (dos formacions del tripartit) es sumessin a la proposta de CiU. El front es va trencar com sempre, ho reitero per activa i per pasiva, pel PSC: s’haguessin pogut abstenir, simplement. Però fins i tot això és tabú a les files socialistes, que de demòcrates no en tenen res de res, com ha quedat ben constatat. I si per 1.450 milions a Catalunya ens va així, ja em faig una idea del què segurament passarà amb l’ansiat pacte fiscal.

Quina vergonya el PSC. Quina vergonya em fa. Montillas, Bolanyos, Ferrans, Nadals i la resta de la processó socialista, que després d'arruïnar el país es dediquen a impedir que un Govern decent arregli el desastre que han causat. Mala peça al teler tenir representants que al país diuen voler una cosa, i a Madrid en fan una altra. Potser la seva extinció es l'única via per a retornar la dignitat al nostre país.

Sobre els babaus Quim Torra i Pere Aragonès, dos exponents de la imbecil·litat i niciesa política que ha comandat i comanda aquesta trista, pobra i dissortada pàtria anomenada Catalunya, en que a molts ens va tocar néixer

Torra i Aragonès fan competència per indignar l’independentisme inconformista   Aragonès parla de referèndum abans del 2030 i Torra critic...