La compareixença de la fiscal Magaldi va ser un fiasco sortit de to d'una representant d'un règim que trontolla

El teatre de la fiscalia: un ridícul polític del PP per intentar salvar els mobles

Santi Capellera i Rabassó *periodista 

El fiscal general de l'estat, Eduardo Torres Dulce, era fill del fiscal en Cap del franquista Tribunal de Orden Público (TOP) que a ningú no se li escapa a què es dedicava, a qui sentenciava a mort o a penes de presó de dècades i a qui i quines idees defensava. Torres Dulce, fiscal general de l'estat nomenat pel PP, aquell partit que fa públiques les decisions que adoptarà la fiscalia espanyola abans que aquesta hagi rebut cap denúncia, ha hagut de posar en escena el teatre dolent de tots els seus dependents a l'estat, per intentar trobar un punt de raó aportat per tercers per presentar una querella contra el president de la Generalitat i les conselleres Ortega i Rigau per haver posat les urnes el dia #9N i facilitar una consulta ciutadana no vinculant, que els ara querellants, el partit que els ha nomenat i el Gobierno de España, amb majoria absoluta d'aquest partit qualificaven de “costellada”. Quin rídicul polític davant el món: amb la que els cau al damunt cada dia. El PP, com de costum, intenta salvar els mobles usant Catalunya davant unes enquestes que els són més que desfavorables.

D'entrada, el fiscal en Cap de Catalunya i la resta de fiscals responsables dels altres fiscals del nostre territori no veien cap motiu jurídic per presentar una demanda contra el president Mas i cap conseller. Per la qual cosa, Torres Dulce ha tirat dels efectius sota la seva jerarquia que actuen a Catalunya i que no estan subjectes a la disciplina dels més representatius, que no van trobar -ho reitero- cap motiu “legal” per presentar cap denúncia.

La fiscal Ana Magaldi, descaradament, va assumir el paper de portaveu dels fiscals, cosa la qual no li corresponia, i va sortir en compareixença de premsa sense preguntes a l'estil Rajoy, i sense voler-se expressar en català en cap moment. Cosa que sota la concepció de la professió periodística, resulta absolutament greu i vergonyant. La gran majoria de fiscals espanyols, tret d'algunes rares avis, són hereus del sistema que represaliava durant el franquisme i demanava execucions sumàries, entre elles la del president Companys, que es va aconseguir en el mateix context d'avui i de la que mai no van demanar ni han demanat perdó. És més, l'estat espanyol s'ha negat sistemàticament a reobrir la causa de l'assassinat del president de la Generalitat. Sistemàticament.

La querella de la fiscalia espanyola contra el màxim representant polític a Catalunya, Artur Mas, la van anunciar Alicia Sánchez-Camacho, com a periodista destacada i en exclusiva, i després Ana Magaldi Paternostro,una dona de qui ningú no expert no coneixia l'existència fins que, en una compareixença inaudita, surt a anunciar-la de manera absolutament política, alhora que es desmarca de la resta de fiscals de Catalunya i aprofita per renyar els periodistes que fan la seva feina. Una dona que hauria de ser una servidora pública democràtica abans que una política que fa de fiscal. Per aquest ordre.

La compareixença de Magaldi va ser, al meu judici professional i personal, un fiasco sortit de to. Va ser una compareixença d'una representant d'un règim que trontolla i que es mostra acabat en tots els aspectes. De fet, em va semblar més la primera fase de la pròxima cursa electoral que no pas l'anunci d'un posicionament d'un ens que hauria de ensenyar-se digne i absolutament neutral i objectiu davant qualsevol procés en què hi vegi alguna irregularitat. Contra Artur Mas, contra mi pel que ara escric o contra el primer vianant que ara passa per davant de casa meva, si s'escau l'acusació, naturalment. Però, no pas si aquesta es fonamenta en boira, núvol i víscera, i, a més, està activada per un partit polític com és el PP, de cada dia més dubtós tarannà democràtic. Magaldi, “La Voz de su Amo”, també anuncia que instarà els distints jutjats a reobrir diligències per aquesta mateixa causa "que ja estan tancades i/o arxivades". I sentencia que "la fiscalia de Catalunya no s'ha rebel·lat contra la fiscalia general de l'estat", encara que els canals de comunicació que mostra no coincideixen en res.

La fiscal Magaldi es fa l'orni, i oblida les paraules insultants de Carlos Floriano, del PP, cap als seus companys, en què assegura que “els fiscals de Catalunya estan contaminats”. I empassa la vergonya que els tiren en forma de merda des de Madrid amb desqualificacions dignes, aquestes sí, d'obrir procediments judicials. I es mostra belicosa amb la llengua catalana: “el català el parlo, i dic bon dia i bona nit”. I quan se li demana que, per cortesia també parli català, diu que “per cortesia parla en castellà”. Caram, quin salt quàntic! Aquesta va ser una compareixença maleducada, amb to alliçonador, que va posar la guinda al pastís del dia abans, en què el cap del “ejército español” havia fet unes declaracions inquietants que immediatament van reflectir el Washington Post i altres mitjans internacionals de manera preocupant.

Quan el fiscal general es troba sense arguments per presentar la querella contra Artur Mas perquè els fiscals li diuen que "aquesta és una iniciativa política i no pas jurídica", fa sortir algú que “políticament” té un gran interès a presentar-la. La fiscalia desconcerta el carrer, perquè intervencions com la de Magaldi són esperpèntiques i allunyades de concepcions d'estats europeus del segle XXI. I això els ciutadans ho copsem. La fiscalia no és una estructura independent, sinó que depèn de l'estat. D'un estat que està fent fallida en tots els aspectes, principalment en el democràtic, seguit de l'econòmic i del moral. Què farà el TSJC? Aquesta és la gran pregunta. Tirarà enrere la querella de la fiscalia espanyola?

Aquesta demanda augmenta en molt la dimensió política del procés i, fins i tot, la jurídica. D'entrada el 9N havia de ser una consulta simbòlica, i avui ja té un ampli ressò internacional. La nul·la intel·ligència emocional del PP ha convertit en molt més transcendent del que ens pensàvem un acte de sobirania de dos milions i mig de catalans i engrandeix la desobediència que van fer el poble i el president de la Generalitat davant un estat opressor, totalitaritzant i democràticament indigne. Voler posar el president de Catalunya a la presó per haver permès votar sense trencar res aboca el país a la unilateralitat. El 9N ja ha fet retronar els racons més foscos de Madrid. I estic segur que, la força de la victòria d’una candidatura unitària en unes eleccions plebiscitàries, no la podrà aturar ningú. 

Incloure, educar en la solidaritat, evitar la marginalitat i descobrir la creativitat dels sectors més vulnerables és missió de la ciutat educadora

Èxit del XIIIè Congrés Internacional de les Ciutats Educadores i de l'alcalde poliglota Trias

Santi Capellera i Rabassó *periodista

El divendres dia 13 de novembre es va inaugurar a Barcelona el XIIIè Congrés de les Ciutats Educadores, un esdeveniment en què he tingut la satisfacció de col·laborar com a professional de la comunicació i que ha retornat a la ciutat que el va veure néixer ara fa 24 anys. És cert que des de la primera vegada ençà el món ha canviat notablement, però, si aquesta celebració biennal serveix per alguna cosa concreta i perenne, és precisament per recordar el paper que les ciutats tenen en el desenvolupament dels individus com a ciutadans de les distintes urbs i el seu sentiment de pertinença a aquestes. Una ciutat educadora, doncs, ha de posar tots els seus recursos al servei de l'objectiu de construir ciutadania i satisfer la demanda d'aquesta d'un altre model de societat, de ciutat, de desenvolupament.

En els inicis del concepte, experts de totes les ciutats del món una vegada fundada l'associació que porta el mateix nom del congrés i que va néixer quatre anys després de la primera edició barcelonina, van començar a desenvolupar àmpliament i a aprofundir en aquest fet educador i educatiu. Les escoles, en primera instància, van posicionar-se en la introducció paral·lela als estudis reglats dels conceptes que regeixen les bases conceptuals de la ciutat educadora, i hi van incorporar el contacte amb la natura, el teatre, l'oci, la cultura en les seves branques menys escolars i, fins i tot, van incorporar horts en racons dels patis i adjacents per tal de fer sentir els joves, de primera mà, molts dels fets en què es trobarien al llarg de tota la seva existència, també com a ciutadans. El fet de l'escola també es va adaptar a la ciutat, doncs, inclosos els seus teatres, biblioteques, urbanisme i els seus fets més característics, i es van anar posant al servei del sistema educatiu en aquesta tasca d'educar per a una vida que canvia de manera constant, inclòs el coneixement i les prioritats de quin ha de ser aquest. Estar preparat per la vida, avui tan canviant, vol dir preparar-se per estar en condicions d'aprendre constantment i adaptar-se a un món competitiu i ple d'incerteses, segons cada circumstància. I la capital d'aquest país no ha cessat de fer-ho possible.

Per això Barcelona ha seguit capdavantera en aquest repte i ha tornat a capitanejar el congrés gairebé un quart de segle després. I per això, Xavier Trias, alcalde de Barcelona, va voler agrair l'esforç fet aleshores per l'alcalde Pasqual Maragall per tirar endavant la iniciativa i es va dirigir als centenars de persones de totes les nacionalitats que omplien el Palau de Congressos explicant que la igualtat és l'ànima de la Justícia i que la inclusió forma part del fet educatiu que han d'impulsar els responsables de les ciutats cap als seus habitants. Perquè la ciutat educadora és la que convoca i provoca l'acció, i això està fent Barcelona. L'alcalde Trias es va comunicar amb l'auditori en quatre idiomes, com ho ha fet aquest diumenge en la cloenda: anglès, francès, espanyol i català, com a persona preparada i poliglota que és, capacitat per poder anar a tots els països del món en actes i esdeveniments de caràcter internacional en representació de la capital de Catalunya sense necessitat de portar un traductor al costat. Igual que ho fa el president Artur Mas en representació del nostre país, la qual cosa també diu molt dels dirigents d'una nació o de la seva capital.

Una ciutat educadora és la que combat la soledat de les persones enmig de tanta gent, i fomenta xarxes de complicitat i compromís. La que fa de la creativitat i la innovació social un element d'inclusió. La que és capaç d'inventar el futur a partir dels sota mínims i de convertir els exclosos en inclosos perquè en la marginalitat, si s'aconsegueix aturar i incloure les persones que la pateixen, hi trobem una gran riquesa en tots els aspectes que, sota aquesta xacra social, no és capaç d'aflorar en benefici de tots. També dels més privilegiats. Per això l'educació és bàsica des de tots els vessants, perquè una ciutat que educa és, sobretot, una ciutat que inclou. I una ciutat i un país que inclouen també posen en marxa tots els mitjans per incloure les llengües més importants del món, i en aquest aspecte, i des del punt de vista de Catalunya, són bàsics l'anglès, el francès però també l'alemany, el rus o el xinès. No hi ha cap problema en parlar i escriure dues, tres o quatre llengües, si es fa des de la infantesa i a les escoles, com molt bé s'ha demostrat en el sistema educatiu català a través de la immersió lingüística, base de la inclusió en positiu de tots els ciutadans del país i molt allunyada de conceptes identitaris, com alguns (molt identitaris d'altres identitats) ens volen fer veure.

El XIIIè Congrés Internacional de les Ciutats Educadores ha estat, doncs, un èxit en tots els seus vessants que ha comptat amb la presència de les conselleres d'Educació i Benestar Social de la Generalitat, Irene Rigau i Neus Munté, respectivament, i ha tingut una gran riquesa de continguts i aportacions; una immillorable organització capitanejada per la directora del Comitè Organitzatiu, Antònia Hernàndez Balada; el seu primer espasa, Marc Cebrian; la seva col·laboradora incondicional, Carme Segura, i tota la resta de persones del seu equip que han treballat frec a frec amb el president del Comitè Organitzador del XIII Congrés Internacional de Ciutats Educadores, regidor de Presidència i Territori i del Districte de Sants-Montjuïc, Jordi Martí Galbis i altres responsables de l'esdeveniment. També cal destacar la saviesa múltiple dels membres del Comitè Científic, encapçalats per Àngel Castiñeira, director de la Càtedra Lideratges i Governança Democràtica d'ESADE Business School, i Miquel Martínez, catedràtic de Teoria de l’Educació de la Facultat de Pedagogia de la Universitat de Barcelona; les bones conclusions a les quals s'ha arribat com a plataforma ideal per pal·liar desigualtats socials a ciutats de tot el món, i, sobretot, les bones impressions i felicitacions rebudes de tots els representants de les ciutats participants.

.

Votar demà dia 9 de Novembre de 2014 serà un pas més cap a la llibertat de Catalunya, una llibertat que aquest país demanda fa tres segles. Ara la Història ens convoca!

Demà votaré per tots vosaltres, estimats!

Santi Capellera i Rabassó *periodista 

Demà votaré pel meu pare, Santiago Capellera i Pallàs, per la meva mare, Teresa Rabassó i Cunillera, i per la meva germana, Joana Capellera i Rabassó, que ja no hi són, que van ser uns defensors aferrissats d'aquest poble i van estar represaliats en diverses ocasions per ser-ho de manera molt evident. 

Votaré pel meu avi matern, Pere Rabassó i Rull, de Bràfim, que era mestre de català i ensenyava els joves a emprar bé la llengua catalana, fins que els fills de puta franquistes li van arrabassar el títol oficial "por no afecto al Régimen". Es va haver de guanyar la vida venent llibretes, llapis, gomes d'esborrar i maquinetes per les escoles, entre elles, en les que havia treballat de professor, i, humiliat i tot, se'n va sortir i va fer grans la meva mare i la meva tieta. Votaré per la iaia Paula Cunillera i Babiloni, mare de la meva mare i esposa del iaio Pere, també de Bràfim, per la seva obstinació i rigor en l'admnistració de l'economia domèstica i pel seu amor al país, al seu marit i filles i al nostre idioma. 

Votaré pel germà de la meva iaia paterna, Francesca Pallàs i Pegueroles, d'Aldover, Joan Pallàs Pegueroles, que va ser assassinat per Franco al Camp de la Bota, i votaré per ella, que es va estimar i va plorar molt els germà executat; Catalunya de manera increïble, i fins la sacietat el meu avi patern, Pere Capellera i Bascompte, de Banyoles, militant d'Estat Català i fabricant de mobles de jonc i medul·la, que va morir a només 35 anys. 

Votaré per Joan Triadú i Font, que va ser un gran amic del meu pare, militants tots dos del FNC, que em va ensenyar català a Òmnium sense interès econòmic i va acollir el meu fill a l'Escola Thau, on va assistir fins que va anar a la universitat. 

Votaré per tots ells, i també pel meu estimat Bruno, que fa dos mesos que em va deixar i que m'acompanyava arreu. Demà m'hagués acompanyat a l'Institut on faré de Gestor de Taula i hagués aguantat pacient dins el cotxe o en un raconet del pati. 

Votaré per tots ells, estimats meus, i per tota la gent que demà no podrà aportar el seu gra de sorra a la llibertat de Catalunya que tant ens cal.‪#‎Votaré‬ Ara la història ens convoca! Ara és l'hora ‪#‎9N2014‬

L'actual junta directiva del Barça, amb un president titella que ningú no ha elegit, ha entrat en una deriva absolutista espanyolista que, per dignitat i vergonya, fa necessari el seu relleu de manera immediata

El Barça en caiguda lliure (un article que no parla d'esport)

Santi Capellera i Rabassó *periodista 

L'actual junta del FC Barcelona ha de plegar d'una vegada de manera urgent. Pel bé del club, del futbol i dels futbolistes i del país, atesa la seva envergadura i incidència a nivell nacional, com a símbol de Catalunya. Els agradi o no, Joan Laporta va deixar un Barça triomfant. I Núñez, un convicte condemnat per corrupció, és a punt d'entrar a la presó (no entenc com encara és en llibertat). Per això, els que en el fons volien manar per perpetuar el victimisme nuñista, en veure el tarannà de Joan Laporta davant els fets nacionals catalans i la seva implicació en aquests i el país, de seguida el van intentar erosionar. 

En el seu cercle botifler i acomplexat, només estava permès un catalanisme de xiruca i de ballar sardanes els diumenges. I punt. Per això el van anar a massacrar i el van difamar fins a la sacietat de manera vergonyant, amb ràbia de qui se sap inferior i clava la daga per l'esquena al que és més inteligent, està amb el poble i en sap més. Com han fet el franquista opusdeista Jorge Fernández Díaz (que és a anys llum dels valors de la caritat cristiana) i el PP i els seus pamfletaris de la brunete mediàtica amb l'alcalde Trias. Era l'argumentari de la teoria dels atemptats dels trens de Madrid, en què l'altre presumpte corrupte Acebes reiterava per activa i per passiva "ha sido ETA". Lamentables argumentaris els de la caspa, o potser millor dir la casta?

Xavier Trias, un home socialdemòcrata, amb una bonhomia i honradesa de llarga trajectòria, ha demostrat a la caverna de manera immediata i amb documents fidedignes segellats pels bancs i les autoritats suïsses, que les acusacions fetes contra ell pel pamflet El Mundo eren falses i molt greus. Querella immediata contra aquests empastifadors de persones i acceptada a tràmit. Si els tractessin com l'inefable Tribunal Constitucional tracta Catalunya, ara haurien de suspendre les edicions fins que aquest tribunal de franquistes es pronunciés. Tothom sabrà de què parlo. Ja van voler fer el mateix amb el president Mas, i no se'n van sortir.
En aquest mateix sentit, Joan Laporta ha estat declarat per un jutjat amb titular competent, no culpable de cap delicte. I en comptes de humilitat, l'actual junta del Barça, amb un president titella que ningú no ha elegit, treu la bava biliar i torna a l'atac frontal. Atureu! atureu! que el vostre messianisme només és cosa vostra, però de retruc embruta el club que és de tots, el país, que també és de tots, i fa trontollar la trajectòria esportiva al terreny de joc. Atureu. Però no: "recorrerem!", han anunciat, a l'estil Rajoy i PP, que impugnen el que surt de l'ideari del poble de Catalunya i que avala la Generalitat amb lleis fetes i aprovades al Parlament de Catalunya.

Aquesta és la junta del Barça? D'un equip que ho ha guanyat tot, que ha demostrat moltes coses i que està considerat el millor o un dels millors equips del món? Quina humanitat i vocació de fer país i sumar dividends demostren, en pretèrit en present i en futur, aquests personatges? On porta ara recórrer un veredicte més que just i obvi? Pagant qui? Tots els socis? Què s'han cregut aquests administradors que es senten propietaris? No en són de propietaris. El Barça, que és més que un club i més que tots aquests insignificants, és patrimoni dels seus socis. I també és el primer patrimoni esportiu de Catalunya, no pas de cap president ni de cap junta prepotent. I aquests capsigranys espanyolistes (per dir-ho moderadament) hereus de l'ara convicte franquista i exsoci de l'Espanyol, José Luis Nuñez, no el poden manipular i enfonsar-lo com ho estan fent.

Els "nuñitos" han possibilitat la tornada del feixisme espanyolista al Camp Nou amb els defenestrats per Laporta, Boixos Nois, al qual van amenaçar de mort. Tot i que la seva jugada els va sortir malament perquè no han pogut materialitzar la corba fatxa impulsada per les juntes nuñistes i gasparistes, ni han aconseguit que a cada minut 17,14, el clam del camp no fos la cantarella in-inde-independència. A cada partit. Esborren UNICEF de la samarreta per posar-hi el nom d'un país impresentable i dictatorial com Qatar, que financia terroristes, que no respecta els drets humans ni els de les dones, i que provoca vergonya aliena a tot demòcrata. A ells no, clar. Perquè estan lluny d'això. Fan fitxatges que són de riota general (calia pagar una morterada per Suarez? un agressor malaltís que no toca bola pagat amb diners de tots...). S'afegeixen al Dret a Decidir com alguns cagadubtes d'UDC, ara sí, ara no, i...com que la massa blaugrana ho reclama, doncs, finalment, sí. Forçat i poc sortit del cor, queda clar. Fins i tot, en aquest aspecte nacional català, l'exclub de Sarrià els ha superat. I no tinc cap simpatia per l'Espanyol, que quedi clar. Que concebo com el primer rival esportiu.

Per això penso que aquest no és el meu Barça; només n'és una caricatura dolenta i rebaixada a la mínima expressió, més semblant als temps com els anys 60 del segle passat, que als 15 d'aquest. Però, ves a saber, potser és el que pretenien en ocupar les poltrones aquests "ganes". Cosa que van aconseguir amb mètodes tan transparents com l'ajut inestimable d'individus tan lamentables en tots els aspectes com l'Oriol Giralt (del qual jo, personalment en podria escriure tota una Bíblia, i no precisament de virtuts), o en Pla, que tira la pedra i amaga la mà. O la resta de la claca ben pagada. Quins personatges teledirigits, Déu meu! I quin tarannà més poc ètic, en un club que hauria de ser mirall de valors en tots els aspectes.

El Barça, i la gent que s'estima el club de tot cor, haurien de fer una catarsi i no tornar al passat recent mai més. Per principis i per dignitat. Sí al passat gloriós, que es nega sistemàticament des del silenci i s'intenta esborrar. Com l'assassinat del president Josep Sunyol, afusellat a la Sierra del Guadarrama el 1936 per les tropes franquistes sense judici previ. La figura de Josep Sunyol va quedar sense reconeixement fins a l'any 1996 quan Antoni Strubell i Trueta i Francesc Gordo i Guarinos van fundar els Amics de Josep Sunyol. 

I el Barça de Rossell, suposem que per intentar infructuosament arribar a l'alçària de defensa que dels drets nacionals catalans han fet i fan molts homes i dones honorables i destacats del nostre país, el 3 de desembre del 2011 li va retre un homenatge al Camp Nou, abans d'un partit contra el Llevant. Abans d'un partit contra el Llevant!, on hi devia haver un quart d'entrada, si hi era... Quin greuge per un home que s'hi va deixar la pell. I per la seva família. Això val la vida d'un home que la va donar pel país, pel club i pels seus valors nacionals? L'avui corrupte Núñez, en sabia res d'en Sunyol? Mai no li va passar pel cap rehabilitar-lo públicament en gairebé tres dècades de mandats continuistes? Ah, calla, que ell i en Gaspart són del PP. "No hase falta desir nada más", que va dir l'alemany del Barça i després del Madrid.

Fa uns dies que, un home bo i representatiu dels valors esportius blaugranes, Gustau Biosca, ens va deixar a 86 anys. Era amic personal del meu pare i havia visitat la nostra casa de Falset i dinat al restaurant del meu progenitor diverses vegades. Vaig vessar llàgrimes quan a l'Estadi li van dedicar un minut de silenci amb la melodia del mestre Pau Casals de fons. Però, és únicament això el que es mereix una icona del gran Barça de les Cinc Copes, aconseguides en els pitjors anys viscuts pel nostre país des de la Guerra de Successió? Un minut de silenci? O un acte privat d'afluència reduida que només ha sortit a Barça TV? Un record, i adéu, que tinc feina. Com quan traspassa un directiu o jugador d'un equip que no té res a veure amb el Barça ni amb Catalunya? Quants homenatges públics li va fer el Barça de Núñez al feixista Samaranch, abans i després de traspassar? Un falangista, franquista declarat fins a la mort i mai penedit, que era de l'Espanyol. Repassem l'hemeroteca, i contrastem. 

Aquesta és una junta d'espanyolitzants disfressats de catalanistes lights, folkloristes de l'espardenya i el calçot, que supediten Catalunya a un fet regional, pintoresc, acomplexat i subrogat, com van dictar a canvi d'un milió de morts el Caudillo i la nomenclatura militar de l'altiplà acabada la Guerra Civil. I avui Catalunya està a punt d'assolir la seva independència política, mireu si van lluny d'òsques aquests senyors caducs. Uns amants de l'estatus quo espanyol, hereu de la dictadura, del qual en reben molts avantatges mentre hi ha catalans que no arriben a final de mes, dormen als caixers o perden la feina tenint una família al seu càrrec. Prou! Dimitiu d'una vegada, d'una punyetera vegada, i deixeu el Barça i Catalunya en pau, que la massa social blaugrana no té res a veure amb el vostre tarannà de nens acomodats prepotents i esclaus de l'Espanya uniformista i immobilista que va tan bé a les vostres butxaques i a les vostres famílies. El Barça és més que un club, i molt més que aquesta colleta de carregats d'odi, que no el representen en gairebé cap aspecte.

Se'ls ha vist la ceba i han enganyat la majoria de barcelonistes. Però tot té la seva fi, com el franquisme, ni que avui encara estigui ben viu a Espanya. I en vam tenir una prova fefaent i molt desagradable no fa gaires dies al Parlament de Catalunya a càrrec d'uns feixistes que va convidar el PP. Encara que em fa molt l'efecte que, ben aviat, aquesta xacra s'acabarà per sempre. Si més no al nostre país. I, això sí, serà en detriment de tots els col·laboracionistes que erosionen tant com poden Catalunya i perverteixen l'accepció de la paraula democràcia. Personatges com alguns de l'actual junta del Barça inclosos. Per això demano que pleguin. Per fer fora la pudor de podrit i d'aire viciat de rancúnia dels despatxos d'Arístides Maillol d'una vegada. Que passi l'aire fresc, i que ho ventili tot ben ventilat, de dalt a baix.