divendres, 28 de novembre de 2008

Tornen els pirates a les aigües del segle XXI


La nova pirateria possibilita llaços internacionals
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Sincerament, si no fos perquè òbviament els informatius de tots els mitjans de comunicació i països ho reiteren cada dia a cada programa, les notícies de que en ple segle XXI i en l'era de les noves tecnologies han tornat els pirates marítims, semblaria més un conte o una pel·lícula d'aventures que altra cosa. Però dissortadament aquest és un fet real i que comporta no pocs perills pels navegants i pescadors d'aquelles aigües fora de tot control dels països banyats per elles.
La crueltat dels pirates del golf d’Aden és proporcional a la desestructuració o absència de legalitat dels territoris nominalment adscrits a Somàlia i al Iemen. En altres zones poc estructurades i de gran trànsit marítim, com els estrets de Malacca –entre el Pacífic i l’Índic–, el golf de Guinea o el Carib, els pirates contemporanis s’havien limitat generalment a cobrar peatges extorquint d'aquesta manera els vaixells mercants. El cas del golf d’Aden és, doncs, molt més greu. La pirateria ha fet un pas més cap al seu retorn al passat. En el golf d’Aden, els pirates somalis i iemenites estan intentant fer girar el rellotge enrere i crear, en començar el segle XXI, una situació d’inseguretat marítima com l’existent a la Mediterrània del segle XVI.
Els vaixells mercants que des de la Mediterrània i l’Atlàntic naveguen cap a Àsia, o a l’inrevés, es troben, a la boca del mar Roig, amb uns pirates que, entrant en el túnel del temps, no només s’apoderen dels vaixells i les mercaderies, sinó que també segresten les tripulacions. Com en temps pretèrits, exigeixen un rescat per alliberar vaixells i persones. A l’única realitat infernal on els pirates encara no han tornat és a la de convertir els ostatges en esclaus i vendre’ls.
Malgrat tot però, no hi ha mal que no vingui per a bé, i cal dir que la reacció europea ha estat elogiable. Després que vaixells francesos i espanyols haguessin estat víctimes dels pirates, aquests dos països membres de la Unió Europea van ser els primers a enviar una petita força naval i aèria al golf d’Aden, amb base a Djibouti. Després, han acabat arrossegant a la resta d’estats de la UE a constituir una força naval conjunta que faci de policia a la porta del mar Roig. És la primera vegada que els europeus creen una força naval conjunta. Fins ara, al golf d’Aden també hi patrullaven els britànics i els nord-americans, cosa que va possibilitar que el dia 12 de novembre s'evités que un mercant danès fos segrestat. En l'operació dos pirates van ser abatuts.
I si Europa ha mostrat determinació, els pirates del segle XXI estan afavorint una altra fita: la col•laboració de Rússia, que també ha enviat una fragata davant les costes de Somàlia i del Iemen. De fet, l’acció de protecció del mercant danès va ser una obra conjunta anglorussa. Mirin vostès, doncs, com els pirates del segle XXI poden acabar lligant solidàriament tots aquells susceptibles de voler-se lligar, encara que això potser hauria de servir per a evitar actes com el del segrest del fotoperiodista espanyol José Cendón, que va estar capturat per pirates el passat dia 26 de novembre conjuntament amb un altre periodista britànic a Somàlia, a més de dos traductors somalis que els acompanyaven, segons que va informar un portaveu del Ministeri d'Afers exteriors.

divendres, 21 de novembre de 2008

La il·lusió de l'Europa de les Nacions (publicat a Es Diari, Diari Maresme i Girona notícies el 22/11/08)


Quin paper hi juga Europa en l'economia mundial?
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Fa poques jornades va tenir lloc a Washington la reunió dels “G-20 i convidats”, una trobada transcendent pel futur de l’ordre econòmic internacional sota el títol: “Summit on Financial Markets and the World Economy”. Aquesta cimera, una iniciativa europea, ha evidenciat les divergències entre el model capitalista nord-americà impulsat per George W. Bush i el model europeu, i ha enterrat el G-8 com a nucli de referència de l’economia mundial.La cimera ha marcat l’emergència definitiva del reconeixement polític dels líders de les potencies emergents com Brasil, Xina o l’índia i visualitza de manera clara el desplaçament dels centres de poder econòmic i financers que la globalització està accelerant. Tal com va indicar la cancellera alemanya Angela Merkel “hem donat passos importants cap un ordre econòmic global”. Segurament aquesta Cimera, conjuntament amb l’elecció del primer líder polític global, Barack Obama, marquen l’inicií real del segle XXI per a tots nosaltres, ciutadans del món que ens trobem immersos en aquest temps de canvis en tots els aspectes.
Avui es fan comparances amb els problemes econòmics del segle passat, però a diferència d’ara, l’any 1944 els Estats Units tenien una voluntat i una capacitat efectiva de lideratge de l’economia mundial que en l'actualitat no existeix, no ens enganyem. I aquesta influència era tanta que fins i tot s’ironitza en afirmar que a Bretton Woods, quan hi va néixer el FMI, s’hi havia reunit el G-1.
Sovintegen darrerament les comparacions entre la gran depressió del 1930 i la crisi actual, així com també s’ha pretès fer de la cimera de Washington que va tenir lloc fa uns dies el Bretton Woods del segle XXI. Bretton Woods va ser, però, la culminació de dos anys llargs de negociacions per desenvolupar l’economia global un cop s’acabés la Segona Guerra Mundial. A Washington, en canvi, líders de 20 països tot just es van fer una foto d’inici de converses, que seguiran a Londres l’abril del 2009, si no hi ha cap altra eventualitat important que ho impedeixi.
Avui, en canvi, assistim a un fet nou en la història econòmica mundial: els països desenvolupats necessiten diners per finançar plans de rescat i per finançar emissions de deute públic amb què miraran d’impulsar les seves economies... i aquests diners avui són als països emergents, que gràcies als seus superàvits comercials disposen de la capacitat de finançament que necessita el primer món. Assistim al naixement d’un nou món multipolar que farà més complexa l’articulació de consensos, relatius a com i de quina manera cal impulsar el creixement de l’economia mundial. Que ara es parli d’un G-20 és indicatiu de com serà de complicat aconseguir acords, sobretot si algun país dels convidats hi va amb filosofies que apliquen internament, com ara “que tots hi guanyin sense que ningú no hi perdi”.
A diferència d’ara, l’any 1944 els Estats Units tenien molt clar que el lliure comerç havia d’impulsar el creixement de l’economia mundial. Avui, en canvi, tot i les manifestacions de bona voluntat del G-20, des de dins dels Estats Units es multipliquen les pressions en alguns sectors productius importants per mirar de limitar les importacions de béns dels països emergents, pel fet que destrueixen molts llocs de treball als EUA. L'electe president estadounidenc Obama, s’ha mostrat sensible a aquestes peticions, i un dels efectes més transcendents del seu mandat, fins i tot quan ja no sigui president, serà el rumb que deixarà marcat per als pròxims decenis en aquest aspecte decisiu per al futur de l’economia mundial.
En relació al nostre espai, ens queda preguntar-nos, on és l'Europa unida?. En moments difícils com aquests, on cadascú campa a les seves segons els seus pròpis interessos, es veu clarament aquesta falta de cohesió del que hauria de ser una sola veu. On és Europa quan cadascun dels representants europeus actuen com a vedettes, amb una agenda nacional i internacional no sempre coincident? Si en política és tan important la realitat com les percepcions, a la Unió Europea li queda un llarg camí per recórrer en el terreny internacional. Per als EUA i la resta de països del món, el que compta de veritat és l’opinió de França, Alemanya, Itàlia o Gran Bretanya. Per separat. Ni rastre d’un actor internacional denominat Unió Europea. Una llàstima, sincerament, veure un líder com Sarkozy, cedir una de les dues cadires a les que tenia dret a Zapatero, ansiós de glòria i participació. Una llàstima cada personalisme ambiciós com el que va demostrar Sarkozy, que es passejava amb el doble barret de president de França i de president de la Unió Europea. Un personalisme messiànic que fa un flac favor al que molts esperem amb il·lusió que passi algun dia de veritat: la Unió, també política, de l'Europa de les Nacions. Sí, de les nacions.

divendres, 14 de novembre de 2008

The Economist falta a la veritat en la informació sobre Catalunya (publicat a Es Diari, Nació Digital i Girona Notícies el 15/11/08)


Poca cultura democràtica: la gran vergonya d'Espanya
Santi Capellera i Rabassó*periodista
De fet començo a escriure aquest article força indignat i trist alhora. Llegeixo la informació que el setmanari britànic The Economist fa en un ampli reportatge sobre Espanya i l'anàlisi que fa sobre Catalunya i no m'ho puc creure. Semblen unes conclusions talment dictades per la premsa madrilenya més catalanòfoba. Em fa l'efecte d'estar llegint les pàgines d'El Mundo, en les que a diari hi sol haver articles del mateix estil, encara que quan es tracta d'aquest mitjà no m'importa en absolut, ni m'afecta gens, ja que és el reflex de l'anticatalanisme per antonomàsia, i això no se li escapa a ningú que tingui una mica de senderi. Però que una prestigiosa revista com The Economist entri en aquest joc de desqualificacions, em sembla prou motiu com per preocupar-me, capficar-me en el tema, i preguntar-me què està passant. Tradicionalment Catalunya i els catalans havíem estat observats i defensats per historiadors i hispanistes britànics, que de fet s'havien posat a treballar per donar a conèixer la idiosincràsia del poble de Catalunya i de les seves reivindicacions ancestrals en matèries com la llengua i la cultura, vetades i massacrades pel franquisme fins a la sacietat. Historiadors com Hew Thomas, Paul Preston, Gabriel Jackson, Teel Steekman, Mathiew Tree, o el mateix George Orwell, que va fer un homenatge a Catalunya, eren els que tradicionalment explicaven la veritat i el prestigi de països com Catalunya, ofegats per estats centralistes i unitaristes com l'espanyol, a més de totalitaris durant molts anys. Avui dissortadament amb donar opinió s'hi atreveixen periodistes passavolants, sempre sensibles a l'opinió dels mitjans espanyols, que volen veure els catalans des d'aquesta errada i tan poc justa òptica espanyola. ¿I com responen els estaments estatals, per exemple, a la informació que el setmanari britànic The Economist ha fet sobre Catalunya i la llengua catalana en general? Doncs amb silenci absolut, que és com aquell que calla perquè atorga. Ha hagut de ser la Generalitat de Catalunya qui presentés un memorial de greuges davant el setmanari anglès, perquè la diplomàcia, sempre castellana i funcionarial, ha mirat cap a una altra banda. Si això que el setmanari britànic ha publicat és possible, és perquè el tractament que des de l'estat es fa de les nacions i els fets nacionals que conviuen conjuntament dins l'estat espanyol, és absolutament tronada i pejorativa en relació a les diferències que aquests fets suposen, i per la manera uniformadora que han tingut els distints governs de l'estat en els darrers anys. Aquests, independentment que fossin del PSOE o del PP, no han fet més que atiar el foc de les pugnes entre els que suposadament se senten agreujats perquè en alguns territoris de l'estat no es parla de manera única la llengua castellana imposada per la força -en un moment determinat de la història-, malgrat aquests ser part de territoris com per exemple l'antiga Corona d'Aragó i que comprenien l'actual Principat de Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià, amb la Franja de Ponent inclosa, i els que també s'hi senten perquè la seva pròpia parla, com ara la catalana, la gallega o la basca, resulta menyspreada i titllada poc menys que de fet tribal, malgrat que això, perdent una mica de temps culturitzant-se i estudiant la història com cal, és molt fàcil d'entendre i d'assimilar, sempre que els interessos o els odis generats no impedeixin la claredat de visió amb què les coses tangibles s'han de mirar de manera objectiva i real.
Per això revistes amb tant de suposat criteri i prestigi com ara The Economist, vist el que des de l'interior de l'estat espanyol es diu al respecte sobre el tema que han abordat, s'atreveixen a arribar fins i tot a l'insult. I em sembla del tot estrany, sincerament, que això es pugui fer des de mitjans de comunicació d'un estat com és el Regne Unit, on des de sempre s'han separat les diferències culturals i lingüístiques dels seus distints fets nacionals incloses les dels esports i les seleccions de cadascun dels seus països integrants, dels interessos que per l'estat són prioritaris, i que de cap manera es corresponen amb fets com els que cito anteriorment. Aquesta és la gran vergonya d'Espanya. Aquestes són les dolences què pateixen els uniformitzadors carpetobetònics que promouen una realitat cultural i nacional falsa, que per si sola no s'aguanta per enlloc. I després parlen de nacionalismes perifèrics exacerbats. Per a comprovar això de l'exacerbat només cal posar qualsevol canal d'àmbit estatal, o la mateixa televisió pública, RTVE, que cada vegada és més integrista pel que fa a les banderes espanyoles úniques i a l'adjectivació que dels fets castellans fa, en fer-los vàlids per a tots els ciutadans de l'estat. “Nuestros jugadores”; “tenemos que conseguir el triunfo”; “todos con la Roja”; “la Davis es nuestra”, i coses per l'estil, en són exemples d'articulats “possessius” emprats a la televisió que paguem tots. Els nacionals espanyols i els altres que no ens hi sentim, perquè això de nacional espanyol ens porta a altres èpoques pretèrites. No es poden creure un estat plurinacional i plurilíngüe perquè de fet l'Espanya actual és un producte de les conquestes territorials de Castella. I tota conquesta té uns límits, que són precisament els de la nació del costat i que se'n sent. Per no parlar de quan Carrero Blanco, en la seva ignorància enciclopèdica, va proposar als EUA envair un país de l'OTAN com Portugal perquè en aquella nació s'hi havia esdevingut l'anomenada “Revolució dels Clavells” que va tenir lloc el 25 d'abril del 1974, i allò era comunisme i calia lluitar contra aquesta xacra. El conqueridor Carrero ja somniava d'entrar amb la bandera franquista a Tras-os-Montes, que s'hagues transformat amb Detrás de los Montes naturalment, i aixecant un Monumento a los Caídos a Alenteho, que hagués passat, de seguida és clar, a anomenar-se Alentejo, i hagués obligat a tot Portugal a parlar castellà, tant sí com no, seguint els paràmetres que tant Felip V com Franco van aplicar als territoris catalanoparlants de la Corona d'Aragó . El que no sabia aquell impresentable és que els EUA no atacarien de cap manera, un país de l'OTAN, perquè Portugal no era cap república bananera. Per això la diplomàcia espanyola, avesada encara a aquestes coses tan enquistades en la involució, fracassa en aquests aspectes de les diferències, com també fracassen els pretesos sentiments d'amor de molts de nosaltres cap a les seleccions espanyoles. Espanya hauria d'haver aconseguit a hores d'ara que no se l'odiés per res, ni per irrespectuosa amb les cultures de dins l'estat, ni per impedir que les nacions incloses en el seu estat fossin reconegudes sense eufemismes i fessin ús lliure i il·limitat de les seves llengües i de les seves cultures, que ja s'haguessin preocupat els Governs d'aquests territoris d'ensenyar castellà, anglès i el que hagués calgut. I sinó mirin si a Andorra hi ha algun andorrà que no parli, escrigui i llegeixi perfectament, a més del català -llengua única oficial al Principat andorrà- francès i espanyol. Potser si això hagués estat així avui cap periodista desinformat d'un lloc, per cert tan imperialista com el Regne Unit, s'atreviria a insultar Catalunya i els seus dirigents polítics, democràticament elegits per un Parlament que és molt més antic que l'espanyol, i fins i tot que el seu propi, el d'Anglaterra, coses que aquests col·legues britànics força illetrats i poc versats en el tema, tal com es pot comprovar, òbviament desconeixen.
II
Potser si l'Instituto Cervantes s'hagués dedicat a posar en coneixement de tots els països on s'ha establert que a l'estat espanyol hi ha quatre llengües oficials -i no pas cinc perquè inclouen el valencià com una llengua distinta de la catalana-, els diferents executius centrals no haguessin permès que s'hagués qüestionat la unitat de la llengua catalana a l'estat, i haguessin donat a entendre explícitament i sense ombres, que la llengua gallega forma part de l'idioma galaicoportugués, cosa que qualsevol llicenciat en llengües romàniques sap -però no la resta potser-, ara les simpaties cap a la bandera “rojigualda” tal vegada no serien més -perquè al darerre d'aquesta bandera hi ha molts mil·lers de morts i assassinats, sobretot del 36 al 39 del segle passat-, però tampoc no hi hauria l'animadversió que una bona part de la població espanyola (i em refereixo a la dels territoris agreujats) li té i no se la sent seva, sinó tot el contrari: és ofensiva pel sol fet del que representa per a aquests sectors i les causes esmentades. Potser no es cremarien banderes espanyoles ni fotografies reials, perquè simplement hi hauria la convivència que tot país democràtic hauria de tenir dedins i cap a l'exterior. Si conviuen, malgrat que sigui òbviant-se correctament i respectuosa, societats tan diverses com la suïssa o -malgrat tot- com la belga, que tenen quatre i dos llengües oficials respectivament al cor d'Europa, o el mateix Regne Unit, on dins les seves fronteres existeixen fins a quatre seleccions nacionals esportives i quatre llengües distintes, ¿per què això mateix no hagués pogut ser possible a l'estat espanyol?, on precisament s'hi sumen els antics territoris de dues corones tan importants com la d'Aragó i de Castella, que durant una època van dominar Europa, i bona part del món. ¿Per què aquest interès en anihilar-ne una -usada per molts milions de catalanoparlants dels distints territoris de l'estat- i deixar-la sota mínims amb totes les reaccions adverses que aquest fet suposa? Això, segons el meu criteri, només és solucionable amb una més gran cultura democràtica, cosa que la falsa pau de la Transició ens va negar de facto, malgrat haver estat aleshores un remei momentani per tal de no vessar ni una gota de sang de ningú. Allò va ser, tot plegat, pa per avui i fam per demà. ¿Qui s'imagina un Tercer Reich alemany integrant els seus capitostos a les fileres dels conservadors, i enterrant Hitler amb tots els honors, en un mausoleu faraònic que hagués reflectit tot el seu messianisme (i al damunt construït pels jueus víctimes de l'Holocaust), amb bombo i platerets fins al dia d'avui? El que va semblar que no es va acabar malament, en el moment actual encara s'arrossega. I per això, avui, després que Pau Casals va fer aquell discurs al si de l'ONU l'any 1971, encara en vida del dictador espanyol, uns periodistes britànics es permeten d'insultar el poble de Catalunya i confondre els seus fets, deixant de banda tot el rigor històric que això mereix. Persones com Pau Casals i els historiadors seriosos, són les que veritablement han donat a conèixer Catalunya i els seu fet essencial i nacional, i no pas la democràcia de poca tradició, o de cap, millor dit, que hi ha instaurada a Espanya. Una democràcia, a jutjar pels actes dels seus dirigents, de pa sucat amb oli, interessada, encapçalada per un cap d'estat posat a dit pel dictador Franco, sense que els ciutadans l'haguessin pogut sancionar a les urnes i donar el seu parer de si volien una monarquia, o una república, que era el sistema de govern espanyol que va ser arrasat i anulat per les armes dels colpistes del 1936. Patètic, sincerament. Una democràcia que avui omple la boca de molts que la rebutjaven, i que ni tan sols la van votar o la van votar contràriament, perquè ja els estava bé el que hi havia; el que hi va haver durant quaranta anys. Una democràcia que avui contempla partits de tan poca pluralitat com Ciudadanos o com Democràcia Nacional, on en el seu sí no s'hi contempla altra llengua que la castellana, i no s'hi accepta altra nacionalitat ni nació que l'espanyola. Això és democràcia? Avui aquest estat, i per tant els hereus d'aquell altre que va posar en pràctica allò malanomenat Transició -de què i cap a què?- permet aquestes coses que no li hauries de ser indiferents. Perquè insultar Catalunya i malparlar d'ella -ni que sigui per part d'un setmanari anglès- ho haurien de considerar insultar una part d'Espanya, d'això que tan promulguen i allà on ens posen a tots, sense ni tan sols preguntar-nos si ens agrada ser-hi. Un estat que ni tan sols dóna la cara per defensar el que, segurament com ha passat sempre, haurà de defensar la societat civil catalana i els fundadors dels partits polítics catalans, conjuntament amb el Govern de Catalunya, que com és costum històric, es queda sol davant les adversitats. Si aquest és l'estat de tots, seria la seva obligació de sortir en la defensa d'una part d'aquests tots. Però aquest estat no ens té cap deferència -malgrat que les Illes Balears, Catalunya i el País Valencià encapçalen el rànquing de les balances fiscals en aportacions econòmiques- i no ens tracta com cal, perquè en el fons no formem part de les seves essències pàtries ni de les seves arrels, i ens vol espanyols a la seva manera, que tots sabem quina és. Per això acabaré l'article amb aquelles paraules que l'insigne músic català fill del Vendrell va pronunciar davant les Nacions Unides amb motiu de ser condecorat pel llavors secretari general de l'organització, U-Thant amb la Medalla de la Pau. “Aquest és l’honor més gran que he rebut a la meva vida. La pau ha estat sempre la meva més gran preocupació. Ja en la meva infantesa vaig aprendre a estimar-la. La meva mare – una dona excepcional, genial - , quan jo era noi, ja em parlava de la pau, perquè en aquells temps també hi havia moltes guerres. A més, sóc català. Catalunya va tenir el primer Parlament democràtic molt abans que Anglaterra. I fou al meu país on hi hagué les primeres nacions unides. En aquell temps – segle onzè – van reunir-se a Toluges – avui França – per parlar de la pau, perquè els catalans d’aquell temps ja estaven contra, CONTRA la guerra. Per això les Nacions Unides, que treballen únicament per l’ideal de la pau, estan en el meu cor, perquè tot allò referent a la pau hi va directament. (...)Fa molts anys que no toco el violoncel en públic, però crec que he de fer-ho en aquesta ocasió. Vaig a tocar una melodia del folklore català: El cant dels ocells. Els ocells, quan són al cel, van cantant: "Peace, Peace, Peace" (pau, pau, pau) i és una melodia que Bach, Beethoven i tots els grans haurien admirat i estimat. I, a més, neix de l’ànima del meu poble, Catalunya.” A veure si n'aprenen d'una vegada, si és que això no és demanar miracles a la caverna unitària i uniformada.

divendres, 7 de novembre de 2008

La lluita contra el masclisme és cosa de tots (publicat al Girona Notícies i a Es Diari el 7/11/08, i a Diari Menorca el 12/11/08)


Violència masclista: Justícia i injustícies
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Només en el primer semestre d’aquest any s’han plantejat judicialment més de 19.000 casos de violència de gènere als jutjats amb un augment de en relació a l’any anterior d'un 17%. Un nombre important de denúncies no arriba a judici i segons les darreres xifres es donen més d’un 40% d’absolucions en les sentències relacionades amb aquests temes, ja que moltes de les proves presentades resulten desestimades. A més, els jutjats de violència contra les dones estan col·lapsats i les causes s’endarrereixen de manera molt important a tot l'estat.
El fet que la majoria dels països del món legislin contra, la mal anomenada sovint, violència envers les dones amb més o menys convicció és un avenç extraordinari, molt important, que la lluita de les dones ha aconseguit. De fet caldria fugir d'eufemismes i aquesta xacra hauria de ser titllada a tot arreu, tal com ja passa a molts mitjans de comunicació, de violència masclista.
En aquests moments, i en la nostra cultura, els maltractaments contra les dones ja no es consideren un problema de les dones sinó un problema de la societat en general. S’hi lluita des de diferents camps com el social, el d'ordre públic, el judicial i també el polític, on als respectius parlaments es fan lleis en contra d'aquesta anormalitat. És un d’aquells temes que qualsevol govern democràtic té a la seva agenda legislativa, i tant a nivell d’estat com dels distints territoris regionals i nacionals se n’han elaborat moltes lleis al respecte. És, diguem, una qüestió d’aquelles considerades “políticament correctes” a tots els efectes. L’aplicació pràctica diària d’aquestes lleis suscita força comentaris dels agents socials que hi treballen a diari, tals com policies, assistents socials i aparell de la Justícia en general. I els suscita no només per lloar-ne l'efecte i l'aplicació de tals lleis, sinó de vegades per remarcar-ne les mancances, causa habitual de morts i altres desgràcies relacionades que s'haurien pogut evitar.
És preocupant veure com, malgrat les lleis i els jutjats especialitzats, segueixen existint cada any més dones mortes o ferides greus. Alguna cosa no acaba de fer-se bé. Cal reconèixer que és un tema molt difícil d’abordar, una tasca molt feixuga es miri per on es miri. Tinc la impressió que cada dia arriben als jutjats massa assumptes amb poca rellevància penal, i en canvi no hi ha prou protecció per a moltes dones que estan en una situació de risc en l'entorn on es troben. Potser no hem acabat, tots plegats, de tenir clar per on s'ha d'atacar el problema. També val la pena ressaltar alguns punts que crec que potser, per una excessiva “correcció política”, no s’aborden encertadament. Efectivament han augmentat de manera considerable els maltractaments per part d’homes provinents de la immigració, i aquest seria un altre assumpte amb una arrel del camp de l'educació que altra cosa. Crec que reconèixer-ho i intentar prevenir el perill en aquests ambients no és xenofòbia, sinó intentar protegir les mateixes dones immigrades que són les que més maltractaments reben, i les que més desprotegides estan perquè sovint elles són connivents en la seva pròpia desgràcia. Per això torno a remarcar el del problema amb l'educació. Moltes lleis preveuen donar feina a la dona maltractada i moltes d’elles estan a casa nostra per motiu de l'anomenat “reagrupament familiar” encara que, incomprensiblement des de tots els àmbits, sense permís de treball.
D' altra banda, i davant d’un problema tan greu com el maltractament, opino que tampoc no és bo que s’estigui creant una certa consciència social que els homes són discriminats, i falsament denunciats. Per això vull incidir en que les dones saben del cert que tenen molts privilegis, entre ells els de denunciar maltractaments, encara que aquests ni existeixin, ni hagin existit mai. En privat se’n parla molt, d’aquest tema. En públic, poc o gens. Crec que aquest no és un bon camí per impartir la consciència social contra el maltractament. S’ha de lluitar contra tots els maltractadors, però no contra els homes en general pel sol fet de ser-ho. I també cal no crear consciència que es privilegiarà la víctima si denuncia agressions, sinó que se la protegirà d'aquestes i de l'agressor. Cada vegada que una dona maltractada no denuncia el seu maltractador, fa un flac favor a les altres dones maltractades, víctimes de falses creences i drets masclistes que no existeixen. Els fa tant flac favor com la dona que denuncia maltractaments sense que aquests hagin existit, perquè això debilita la confiança de la societat en aquesta mena de denúncies.

Sobre els babaus Quim Torra i Pere Aragonès, dos exponents de la imbecil·litat i niciesa política que ha comandat i comanda aquesta trista, pobra i dissortada pàtria anomenada Catalunya, en que a molts ens va tocar néixer

Torra i Aragonès fan competència per indignar l’independentisme inconformista   Aragonès parla de referèndum abans del 2030 i Torra critic...