dijous, 29 de juliol del 2010

Catalunya només prohibeix els braus perquè són sanguinaris i aculturals


Toros, política i els dels tres peus al gat


Santi Capellera i Rabassó*periodista 


Encara que des del Trubunal Constitucional els magistrats espanyols ho hagin volgut negar explícitament, Catalunya és una nació de totes a totes, i com a tal, una gran majoria de la seva ciutadania no vol comptar amb pràctiques degradants i de tortura dels animals que, majoritàriament, provenen i tenen lloc a Espanya. Tenim bandera, llengua propia, costums, història i cultura propia, que inclou les nostres festes i tradicions, entre les quals es compten els castellers i les festes del foc, autòctones i, aquestes sí, arrelades a la nostra vida quotidiana i als nostres costums; per això una gran majoria de catalans ni volem els toros, ni ens hi sentim identificats de cap manera.

El Parlament de Catalunya va votar majoritàriament la prohibició dels toros a Catalunya. La iniciativa, impulsada per la plataforma Prou, va arribar a votació en mig de la polèmica sobre la utilització política d’aquest debat. El dia abans mateix, el conseller Joaquim Nadal, en funcions de portaveu del govern, va demanar que aquesta qüestió no s’utilitzés amb ànim de confrontament per part de ningú: “el toros son els toros i la política és la política, i hauríem de mirar de separar-ho”, va intentar aclarir. Però és innegable la dimensió política d’aquest debat. La presidenta del Partit Popular de Catalunya, Alícia Sánchez Camacho, denuncia les que considera motivacions estrictament identitàries per la prohibició, mentre argumenta que les Comunitats Autònomes no poden prohibir la “festa nacional” espanyola. Hi ha cap motiu més clarament identitari? Però Sánchez Camacho ha fet un pas més i ha dit que, tornaran a recórrer la prohibició aprovada al Parlament de Catalunya al Tribunal Constitucional, i demanaran al Congrés i al Senat que “protegexin” els toros com a “patrimoni cultural espanyol”. Queda clar doncs, que al Parlament de Catalunya, si no hi posem remei, fem el que fem i votem el que votem, se’ns tornaran a “torejar” per activa i per pasiva.

Si el Parlament de Catalunya accepta a tràmit una iniciativa popular que vol prohibir la salvatjada de la tortura animal en les curses de braus, no pot ser objecte de dubtes i sospites per part de ningú. Si el Parlament en ple vota una llei que ni tan sols ha promogut, sinó que ho ha fet la societat civil, i aquesta llei tira endavant, ni el PP ni Ciudadanos ni ningú altre pot pretendre passar pel damunt de la Cambra catalana, esgrimint altres excuses que no són les del civisme, i el respecte als animals, com és en aquest cas. Si els toros són la “fiesta nacional “espanyola és una altre cantar, que no té res a veure amb que aquest fet sigui lamentable i condemnable en tots els aspectes. Moltes de les veus que arriben d'Espanya, les més assenyades i civilitzades, estan en aquest mateix context: a Catalunya no es prohibeixen els toros per espanyols; es prohibeixen per ser un espectacle impresentable, torturador d'animals, cafre, salvatge i absolutament llunyà i apartat dels conceptes bàsics de convivència de la societat de l'Europa del segle XXI.

A banda d'això, una gran majoria de catalanes i catalans, no ens identifiquem amb aquest espectacle dantesc i repelent, vingui d'on vingui, com tampoc considerem nostres les sevillanes, la salsa o el merengue, per molt que aquests balls s'ensenyin i es ballin a Catalunya des de fa molts anys, per posar algun altre exemple de cultures foranes. Com tampoc no són nostres els barrets de mexicà, que totes les botigues de records de la Rambla venen als estrangers, conjuntament amb el toro torturat i el torero, o amb les nines vestides de bailaora sevillana, clara herència encara vigent de la promoció turística de la dictadura.

El que passa és que ni les sevillanes, ni la salsa, ni el merengue maten ni torturen ningú, i són balls culturals d'altres indrets, que no promouen cap tipus de violència ni fereixen cap sensibilitat, ben al contrari. Cosa que caldria deixar clara als que cerquen un gat amb tres peus. Aquells que, molt especialment, acusen Catalunya i el seu Parlament d'haver aprovat aquesta llei per anar contra Espanya, i com a conseqüència de la sentència contraria i de retall de l'Estatut que va promulgar fa pocs dies el Tribunal Constitucional. No es prohibeixen els toros per espanyols, es prohibeixen per lamentables i sanguinaris, siguem clars. El Parlament de les Illes Canàries ja ho va fer fa vint anys, i aquí pau i allà glòria.

diumenge, 25 de juliol del 2010

Enganyar reiteradament els catalans ha estat la constant de Rodríguez Zapatero


Ja no se'l creuen ni els seus, mister Marshall


Santi Capellera i Rabassó*periodista 

El PSC no té cap influència en la política espanyola. Rodríguez Zapatero ha tornat a maltractar Catalunya a través de l'anunci del ministre Blanco de la retallada pressupostària en matèria d’infraestructures.



Sembla que va servir de molt la visita de José Montilla a Zapatero, perquè 24 hores més tard s’ha pogut demostrar que la capacitat d’influència del PSC i la importància que té Catalunya per al PSOE, és nul·la. I no cal ser cap expert per comprovar que aquesta retallada, on farà més mal és a Catalunya. La paralització d’unes inversions estratègiques després de la sentència de l’Estatut, fa que la gent catalana cada dia tingui més la sensació de maltractament. El PSC ha demostrat que és incapaç de fixar les prioritats de l’agenda política catalana en l’agenda política espanyola, per això crec que el mister Marshall espanyol, amb les seves rebaixes pertot, no ha estat benvingut a Catalunya. I ell i el PSOE ho saben. I el PSC també.



A més, tot això passa després del regal espanyol a Catalunya, on per allò de ser terra mediterrània entre altres coses, som amants del foc, com a la majoria d'indrets dels Països Catalans. Per això potser abans de la revetlla de Sant Pere, i pel fet que allà a la meseta en tenen coneixement, ens van enviar un bon castell de focs en forma de sentència dictada per un desacreditat Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, que centenars de milers de ciutadans catalans havíem votat a favor el 18 de juliol de 2006.



D’entrada, a la caixa dels trons hi ha tres petards que fan tremolar la terra: la indisoluble unidad de España; l’impediment a declarar com a “preferent” la llengua catalana a Catalunya, i l’anul·lació del principi pel qual Catalunya després de pagar, no pot quedar per sota d’altres comunitats autònomes que són beneficiàries dels nostres impostos. És a dir, la sentència valida representa de totes a totes, ser cornut i pagar el beure. La sentència és una gravíssima pertorbació i, a la vegada, diguem-ho ben clar, una provocació al poble de Catalunya.



Aquests individus amb toga han de certificar si Catalunya és una nació? Això només ho poden decidir les catalanes i els catalans, i va quedar quedar clar què en pensen al respecte durant la manifestació del milió i mig del dia 10 de juliol. Ara i aqui les alternatives reals, al meu entendre, són tres: acatar i no dir ni piu; superar la sentència per arribar al sostre estatutari, o engegar el camí de l’adéu definitiu a Espanya.



Aquí, i en un símil futbolístic, hi ha el terreny de joc on hem de decidir com hem de seguir jugant el partit. La resposta no ha de ser jurídica sobre el text de l’escapçada, sinó que ha de ser una resposta articulada des de la política. De demanar respecte per evitar la humiliació.



La millor eina a aquesta actitud de menyspreu -dictada per uns magistrats carques i caducs- a tot un país es la democràcia. La capacitat de decidir el futur del homes i dones que vivim a Catalunya. De nosaltres, i no pas de ningú més, depèn si volem ser com un gos mesell o volem el pa sencer. Ara ja no és el temps en què ens alimentàvem amb quatre molles. O caixa o faixa!, que és una dita molt nostrada heretada dels nostres savis avantpassats. S’ha acabat el bròquil! I la paciència. Pensem-hi el dia que ens cridin a votar, perquè no hi ha cap tribunal que pugui decidir si un poble és nació o no: simplement ho és si ho vol ser, i això no és cosa de cap jutge, ni de cap sentència. Per això, per molt que ara vingui a fer la gara al nostre país, a Zapatero el mentider ja no se'l creu ningú, i menys si ve a fer de mister Marshall a la inversa. No se'l creu ningú. Ni en Montilla.

dimarts, 6 de juliol del 2010

Si seguim consentint que ens passin la mà per la cara, sempre serem com aquella dona agredida, que no fa res per aturar el seu agressor


Una gran (i última!) manifestació pel dret a decidir


Santi Capellera i Rabassó*periodista

Catalunya es lamenta una vegada més dels mals de sempre: la incomprensió de Castella i dels seus pobles satèl·lits envers la seva idiosincràsia, de la seva manera de ser i de fer, i que Castella segueixi menyspreant sense valorar allò que desconeix, tal com li passa històricament amb Catalunya, fent de la repressió per la via que sigui -en aquest cas la d'un caduc Tribunal Constitucional que s'ha convertit de facto en la tercera cambra legislativa de l'Estat- la seva bandera per intentar apaivagar i eradicar les peticions legítimes d'un poble, que fa prop de tres segles va estar sotmès per les armes, obligat a acatar les lleis de Castella, prohibida la seva llengua, i amb intents de dissoldre'l dins l'altra nació. I avui encara estem igual.

L’oposició contra l’Estatut s’ha acompanyat d’una campanya que no s’ha limitat als aspectes polítics i jurídics, sinó que ha tingut una dimensió mediàtica, intel·lectual i ciutadana de gran intensitat. I de gran amplitud, és a dir, que ha estat molt general. Que si a hores d’ara en els ambients polítics sembla que vagi una mica de baixa és perquè consideren guanyada la batalla. Perquè hipòcritament volen fer veure que no ha passat res.

La consideren prou guanyada per a tornar a fer apel·lacions interessades i partidistes al «seni catalán» però sense poder amagar un punt de displicència. Perquè és displicència que en Rodríguez Zapatero digui textualment «habrá que transcurrir algún tiempo para que cicatricen los rasguños que la controversia política ha abierto». No, de cap manera. En tot aquest procés no hi ha hagut només unes quantes rascades, com les que pot tenir un cotxe que s’arramba a un altre cotxe. Hi ha hagut una topada seriosa entre dues idees del que ha de ser el paper de Catalunya dins l’Estat i sobre la garantia que té dret a tenir referent a la seva identitat, és a dir, a la seva personalitat diferenciada. Hi ha hagut una topada que ha afectat els motors dels dos cotxes. I especialment el català no és un cotxe blindat, com és el cas de l'espanyol.

Qualificar-ho de rasguños denota un menyspreu semblant al de l’amo del Ferrari, d’aquests que tenen alguns nou rics, que topa amb un cotxe més modest (que, naturalment, és el que en surt més perjudicat) i baixa del cotxe i amb posat paternal diu: «No ha estat res, una rascadeta. Podem continuar». «Y vaya usted con Dios, buen hombre». I aquesta és una actitud que oscil·la entre la insensibilitat i el cinisme.

Però a part de les conseqüències concretes que la sentència pot tenir sobre el règim lingüístic, sobre el finançament, sobre els símbols nacionals, sobre l’Administració de Justícia, etc., hi ha un altre punt cabdal. I que tot el procés de l’Estatut i també tot el que s’ha produït durant quatre anys entorn del Tribunal Constitucional ens recorden: és que el que hi ha en joc va més enllà. I que realment el que es discuteix és la pervivència i l’operativitat de Catalunya com a poble amb personalitat pròpia. Dins d’Espanya –i malgrat que l’Estatut no és independentista els seus detractors retalladors li han atorgat un tracte com si realment ho fos, cosa que ja ens agradaria a molts catalans–, però amb personalitat pròpia. Reconeguda i operativa, aquesta és l'única realitat retallada.

I en aquest sentit per una banda hi ha la sentència, que quan la coneguem del tot sabrem si haurà estat una castració només química o també física, però que en qualsevol dels casos haurà significat una merma substancial de l’Estatut. I per una altra banda hi ha el clima creat entorn de la sentència i que desgraciadament afecta la gran majoria de l’opinió pública espanyola, que sota una forta pressió política, intel·lectual i mediàtica molt generals ha anat virant cap a una forta hostilitat envers Catalunya.

La responsabilitat d’això correspon en gran part al PSOE. Com es diria en castellà «por dolo o por imprudencia temeraria». I molt probablement per una barreja de les dues coses: per malícia i càlcul, i per frivolitat i mentalitat de «pícaro».

Això no treu que la reacció del PP no sigui cínica. Del PP que ara –a nivell espanyol i també català– xiula i dissimula i fa cara de no saber de què va la cosa, malgrat haver estat l'espoleta de la bomba. I ara diu per activa i per passiva que va de «desfacedor de entuertos», però que és qui va presentar el recurs, recordem-ho. Els coneixem prou bé (i aquest que redacta molt especialment) per a saber que per doctrina i visceralitat són radicalment contraris al fet que Catalunya sigui res que estrictament no sigui una província sense personalitat pròpia. Ni cultural ni lingüística ni política ni per sentiment. Sí, allò que ja dic al principi de l'article, que passa des del 1714 de facto, i que força anys abans ja succeia de pensament i desig dominador des de l'ambiciosa i expansiva Castella.

A tot això cal donar resposta. Democràtica, pacífica i positiva, però resposta rotunda. Una resposta que s’haurà d’articular de diverses maneres i etapes, però de la qual la manifestació del dissabte dia 10 ha de ser la primera prova. Per tant, ha de ser una manifestació massiva, molt massiva. Molt potent. I evidentment, ordenada, cívica i respectuosa. I desitjablement la darrera...

Un país com Catalunya, que vol encarrilar les seves reivindicacions per camins de civisme, diàleg i mobilització ciutadana no pot fallar en la utilització d’aquestes armes pacífiques i democràtiques. Si no les utilitza bé i amb èxit fracassarà penosament. I ho farà en punts essencials: la reivindicació de la seva dignitat, el respecte dels altres i l’autoestima. I donarà la raó als que diuen al PSOE i al PP, i de fet al conjunt d’Espanya, «los catalanes protestarán un poco, pero no harán nada». O aquells que, també despectivament, amb sorna diuen, quan se’ls recorda algunes grans manifestacions a Barcelona, «sí, pero sólo saben manifestarse bien por causas ajenas».

Cal per tant subratllar al màxim la importància d’aquesta manifestació, que hauria de ser la darrera, perquè la paciència s'acaba, i tot té un límit. Perquè és cert que la manifestació no canviarà la sentència i menys encara els objectius de centralització a fons i de gradual arraconament i afebliment que des del poder central es porta a terme amb la personalitat catalana. Però sense tots aquells factors de respecte per part dels altres –ara no ens en tenen– i de pròpia autoestima –que ara ens podria fallar– no serem capaços de defensar la causa i els interessos de Catalunya, al propi territori, i també a Madrid, i a Europa. Ara és el moment que Catalunya se senti més forta que mai, i deixi de confiar d'una vegada i per sempre en les promeses vanes dels mentiders que, històricament, l'han volguda sotmetre. Per això penso que aquesta hauria de ser, definitivament, la darrera manifestació per defensar el dret d'aquest poble a decidir el seu esdevenidor.

L’eugenisme és la ideologia que va gestar i donar a llum la bèstia nazi alemanya. De l’eugenisme ve el nazisme alemany

  ASSAIG GEOPOLÍTIC SOBRE L’ESCLAT DE LA GUERRA ENTRE ISRAEL I HAMAS EN EL CONTEXT DEL JUDAISME I LA DEFENSA DELS SEUS VALORS OCCIDENTALS Sa...