diumenge, 16 de setembre del 2007

Des dels àmbits més reaccionaris s'ataca la normalització lingüística (publicat al "Menorca Diari Insular" el 16 de setembre de 2007)

Les llengües cooficials són riquesa per a tothom
Santi Capellera i Rabassó*periodista

El Consejo General del Poder Judicial, amb els vots en contra del vicepresident, Fernando Salinas, i dels vocals Montserrat Comas, Alfons López-Tena i María Ángeles García, havia aprovat l’any 2005 que no calia tenir en compte el coneixement del català en els concursos per proveir plaça de jutge de mercantil a Catalunya. Ara el Tribunal Suprem ha dictat una sentència que obliga a conèixer les llengües cooficials per la provisió de places en aquests països. El recurs a l’acord del Consejo del Poder Judicial el van portar al Suprem l’associació Jueces para la Democracia, que considerava que l’acord pres per la cimera judicial de no considerar preferent les llengües cooficials a les previsions de places de jutges de mercantil no era constitucional. Està pendent la reforma de la Llei orgànica del poder judicial que, d’acord amb l’Estatut, ha d’obligar a precisar l’obligatorietat de coneixement del català per assolir les places de jutge a Catalunya.
Aquests dies estem veient una allau de crítiques a través dels mitjans de comunicació contra l’aplicació de la Llei de Normalització Lingüística per part del Govern balear, sobretot des dels sectors més reaccionaris que confonen oposició política amb la negació cultural i de la llengua pròpia d’aquestes terres. Els que volen aplicar la llei tal com està prevista a l’Estatut –no a l’actual sinó ja a l’anterior, i que el Govern de Jaume Matas no va gosar de posar en pràctica per les reaccions i conseqüències que això li pugués representar electoralment des d’aquests sectors abans esmentats- són sistemàticament titllats de “catalanistes” i d’anti no se sap ben bé què. Com si aplicar una llei aprovada i refrendada per un Parlament i per les Corts de l’Estat fos quelcom anticonstitucional.
Aquest sistema de posar tots els “enemics” dins els mateix sac -portin pistola o presentin lleis per escrit al Parlament- és propi de la impotència de no poder esgrimir ni presentar recursos davant les obvietats com la unitat de la llengua, o de reconèixer que els autòctons balears no en tenien fins fa relativament poc cap altra que el català, ja fos mallorquí, menorquí, eivissenc o formenterer, tal com podria ser tarragoní, gironí, barceloní, empordanès, prioratí, valencià o lleidatà o andorrà. O és que hi algú que afirmi que, per exemple, els castellanoparlants que utilitzen la variant segoviana, la lleonesa, la sevillana, la salamanquesa, l’equatoriana, l’argentina, o la colombiana, parlen diferents llengües? Doncs amb els altres idiomes passa exactament el mateix. El francès del Quebec no és menys francès que el de Bèlgica o el de l’atolò de Mururoa, que és el mateix que es parla a París, a Lió o a Montecarlo, si més no a partir d’unes regles ortogràfiques concretes.
La història lingüística de les illes Balears és, si fa no fa, la mateixa que la de la resta dels països de parla catalana. En tots els casos hi va haver un poble que vivia completament en català. No hi fa res que durant segles, i tal com succeïa a la resta d'Europa, el llatí exercís unes determinades funcions en uns àmbits superiors, ni que des del segle XVI una reduïda elit optés per l'espanyol per a unes determinades parcel.les de producció cultural. Fins a l'època contemporània el català va ser no sols l'única llengua parlada, a la vida privada o als actes públics, com la predicació, sinó que va ser també l'instrument normal i general de comunicació escrita, a la correspondència, als documents notarials, a les actes, als registres de l'activitat artesanal, als llibres d'instrucció i als textos religiosos i d'esplai. Un mite generat pels romàntics del segle passat -el mite de la Decadència- ha confós els termes literaris i sociolingüístics i ha presentat la qüestió lingüística en els segles XVI, XVII i XVIII com un problema de vitalitat de l'idioma. Però la vitalitat de l'idioma, insisteixo, ha estat total i ininterrompuda des dels inicis fins a l'època contemporània.A les illes Balears la generalització de l'espanyol com a llengua escrita data del segle XIX, i el seu ús parlat és pràcticament inexistent abans de 1950. La implantació de l'espanyol va associada a la modernització de la societat i a la construcció de l'Estat nacional, Estat que utilitzarà els seus nous i poderosos recursos -el sistema educatiu i la burocràcia- per afermar el màxim instrument que l'haurà de cohesionar: la llengua nacional espanyola. La instrucció pública, en teoria obligatòria per a tothom des del l857, ensenyarà tota la població a escriure en espanyol i només en espanyol, i ensenyarà que aquesta és la llengua, l'única llengua possible, i això els que passem del mig segle ho sabem perquè ho hem viscut en directe, i jo mateix, per poder saber escriure correctament amb la meva llengua vernacla, vaig haver d’assistir a classes de català durant cinc anys, per assolir un nivell acceptable i poder treballar amb aquest vehicle lingüístic. Així doncs, la majoria de persones de la meva generació, no solament ignoren les normes ortogràfiques correctes del català, sinó que a l’hora d’escriure’s amb la família, pares i maare inclosos, a la qual només parlen en català, ho han de fer en castellà perquè desconeixen com s’articula ortogràficament i amb correcció la seva propia parla. I això no li sembla penós a cap dels que es trenquen les vestimentes perquè el Govern balear vol normalitzar, després de tantes desnormalitzacions, la llengua pròpia.
Els successius governs espanyols, al mateix temps van prohibir tota possible manifestació escrita en català, com succeeix amb la Llei del Notariat (1862), que va posar fi a l'ús del català en els documents notarials. L'educació nacional espanyola va crear, doncs, uns ciutadans que saben que avançar i ser alguna cosa implica el domini de l'espanyol, la llengua “tout court”. Però de moment tot això no és incompatible amb el manteniment del català -dit aleshores dialecte provincial- com a vehicle de comunicació oral normal. El que feia un hom incomplet o inferior no era parlar català , sinó no saber espanyol. Per això a les illes cap classe social, des de l'artistocràcia fins al darrer camperol, no ha deixat mai de parlar català a la vida ordinària, amb coneguts i amb desconeguts, amb superiors i amb inferiors.
Això, tal com dic abans, dura fins al voltant del 1950.A partir d'aquesta data aproximadament comencen a arribar a les illes onades d'immigrants espanyols, cercant una feina que la seva terra els negava i que la nostra els oferia, gràcies a l'explosió del fenomen turístic, que va canviar radicalment el sistema econòmic de les Balears. El fet coincidia amb la persecució per part del règim del general Franco de la llengua catalana, la més salvatge que mai en la història havia tingut lloc. Els primers immigrats s'integraven, però quan la immigració va ser un fet massiu la pràctica totalitat dels espanyols residents a les illes pogueren, i poden, viure-hi perfectament ignorant la llengua del país, talment com si vivissin a la seva terra d'origen.
Els illencs, víctimes d'una educació que els alienava culturalment i lingüísticament, els han parlat sempre en espanyol, i ells -els immigrats o els seus descendents-, tot i ocupar les posicions més baixes de l'escala social, no han tingut mai cap dubte sobre la seva superioritat derivada del fet de parlar la llengua superior. No hi ha hagut, doncs, integració dels immigrats, sinó un fet de signe contrari: la tendència a l'increment d'una massa de població hispanoparlant unilingüe que es pot permetre el luxe de viure ignorant el català. Els fills dels immigrats, tant si són casats amb altres immigrats com amb autòctons, són en general unilingües de parla espanyola, com ho són també els fills d'aquests i els seus néts. Fins i tot una petita minoria de matrimonis autòctons (al voltant d'un deu per cent) identificats amb el projecte lingüístic del franquisme, han parlat als fills en espanyol i els han integrat, doncs, dins la massa creixent dels hispanoparlants. Aquesta massa unilingüe hispanoparlant té unes possibilitats d'implementació que avancen d'una forma més semblant a la progressió geomètrica que a la progressió aritmètica. Com més se sent un individu en minoria dins una col.lectivitat més necessitat i més desig sentirà de ser com la majoria. Globalment, a les Illes els ciutadans catalogats com a hispanoparlants unilingües representen al voltant del trenta per cent de la població, mentre que entre els joves escolars de Palma la xifra ja deu sobrepassar el cinquanta per cent.
És per això que ara aquest nou Govern balear –tal com ho va fer el català en el seu dia sense que hi hagi hagut gairebé cap problema- s’esmerça en posar en pràctica una llei aprovada i aparcada, que és més que necessària per la llengua en una inferioritat de condicions més que evident a les Illes, malgrat que Menorca és un dels llocs on això és nota menys, per la seva sempre tradició de conservació dels valors autòctons. Així doncs, “obligar” els establiments públics de l’àmbit territorial de les Illes Balears a retolar els seus cartells en la llengua pròpia, o a poder atendre/entendre-la, no hauria de sorprendre ningú. Com tampoc no ho hauria de fer el que l’administració responsable fes una defensa aferrissada d’aquest vehícle tan important en la nostra cultura heretada dels avantpassats, i que ara sembla ser que per alguns autòctons no té cap importància, malgrat que, paradoxalment, l’empren oralment gairebé tot el dia pertot i amb tothom. En què quedem doncs?

L’eugenisme és la ideologia que va gestar i donar a llum la bèstia nazi alemanya. De l’eugenisme ve el nazisme alemany

  ASSAIG GEOPOLÍTIC SOBRE L’ESCLAT DE LA GUERRA ENTRE ISRAEL I HAMAS EN EL CONTEXT DEL JUDAISME I LA DEFENSA DELS SEUS VALORS OCCIDENTALS Sa...