divendres, 20 d’abril de 2007

La injustícia de la fam mundial versus la demagògia dels governants autoproclamats progressistes (article publicat al Menorca Diari Insular 17/4/07)


Infants que moren injustament
Santi Capellera i Rabassó *periodista

Ara fa set anys, governants de 189 països, pobres i rics, van assumir el compromís de fixar vuit objectius que acabessin amb la pobresa extrema arreu del món l'any 2015. La realitat és que encara avui, 30.000 infants moren diàriament per motius derivats de la pobresa i que 800 milions de persones passen gana. Literalment, els falten els aliments indispensables per poder subsistir. I, a hores d'ara, tot i que en alguns països la fam ha disminuït, no s'ha avançat gens, o fins i tot s'ha reculat en el compliment d'aquests objectius a llocs com l'Àfrica subsahariana, a l'Àsia occidental, a l'Amèrica Llatina i al Carib. L’amenaça de la misèria segueix planejant damunt els mons allunyats d’aquest nostre i primer, sense que res pugui aturar el seu sinistre avanç.
La política, la gestió d'allò que és de tots, abasta totes les tipologies comunitàries: des de la dels petits llogarrets i viles a la del conjunt de la humanitat, passant per totes les agrupacions intermèdies que existeixen, més o menys reals o fictícies, disposin o no d'estructures de poder reconegudes jurídicament.
El darrer graó -el fonamental si creiem en la dignitat intrínseca de tot ésser humà- el constitueix el col•lectiu de persones, dones i homes, del nord i del sud, cristians i musulmans, negres i blancs... éssers humans, sense cap mena d'adjectiu més. L'organització política també ha d'existir, doncs, per a aquesta gran agrupació de la qual tots, sense excepció objectiva, formem part.
El pitjor d'aquest escenari és la terrible paradoxa que suposa el fet que al món hi ha aliments suficients per a tothom, que existeixen prou recursos al planeta perquè ningú no hagi de passar fam, ni pel calvari de veure un infant morir d'inanició o d'una infecció que en un món com el nostre, aquest primer, no suposaria cap perill per a la vida. Malgrat tot sembla que no hi ha solucions per a aquest greu problema, ja que, a l’hora de la veritat, tot s’acaba amb paraules plenes de demagògia, a banda de guerres, egoisme, fanatisme, i molts altres ismes més. Vivim en un dels dos mons separats per un mur infranquejable que es diu injustícia i desraó. Com ens sentiríem, com actuaríem si, per exemple, Menorca i la resta d’Europa fossin part del sud i el nostre escenari vital diari fos únicament el de poder sobreviure, sense cap més expectativa que la d'arribar a veure un nou dia?
La situació és tan odiosa, tan ofensiva per a la raça humana, que resulta imprescindible que ens posem a caminar per assolir, des d'una perspectiva pràctica, l'eradicació de la pobresa, mitjançant, entre altres mesures individuals i col•lectives, l'aplicació dels mecanismes de finançament inclosos en la Declaració de Ginebra de l’any 2004. Donar peixos als més pobres no és cap solució, no és la solució. Cal ensenyar-los a pescar, i a utilitzar les arts de la pesca adeqüadament, perquè les societats més desafavorides es puguin valer per si mateixes i es desenvolupin d’una forma digna per a elles i per als seus components.
En tot cas els nostres governants haurien de subscriure i complir aquests compromisos, perquè aquesta és la millor manera d'aconseguir fer-los realitat. Fem-ho doncs. Tenim una part important del poder a les nostres mans: revisem els programes electorals de les forces que s’autoproclamen progressistes, i que després, en ser elegides, no actuen prou en conseqüència, perquè ja no es recorden de les promeses fetes als més desvalguts. I aquests desvalguts, generalment nens, moren cada dia als llocs més dissortats del món, on ningú no es recorda d’ells ni hi posa solució en cap aspecte, malgrat els cants de sirena que en començar les campanyes electorals proclamen, en relació a destinar ajudes econòmiques, materials i humanes per tal que això no continuï passant. Valorem doncs aquests polítics i després la seva execució, i a continuació actuem-hi nosaltres, donant-los o no el vot pel que hagin fet prèviament.
Faig aquesta asseveració amb tristesa i ràbia alhora, i amb plena consciència que mentre escric aquests mots alguns petits innocents més, com passa cada dia absurdament, s’estan morint de gana o en un camp de batalla al servei de qui sap quins interessos.

Sobre els babaus Quim Torra i Pere Aragonès, dos exponents de la imbecil·litat i niciesa política que ha comandat i comanda aquesta trista, pobra i dissortada pàtria anomenada Catalunya, en que a molts ens va tocar néixer

Torra i Aragonès fan competència per indignar l’independentisme inconformista   Aragonès parla de referèndum abans del 2030 i Torra critic...