dissabte, 31 d’octubre de 2015

La pura promoció d'estratègia comunicativa portada a terme de manera magistral pel Govern Colau, és suficient com per donar bons rèdits de tota mena a la societat que els ha triat?


De vestits i poltrones –Raimundo Viejo- 
*Santi Capellera i Rabassó, periodista

Els trencaments polítics mai no s'han fet sense revolucions bèl·liques, però també pacífiques o intel·lectuals. La nostra, la Revolució Catalana, n'és un clar exemple. I cal acceptar els nous temps i els nous vents, només faltaria voler perpetuar les estructures malgrat que moltes estiguin putrefactes, però, no és només això. Les coses i el món mateix canvien constantment, i és inútil (com fan els immobilistes de les espanyes) voler aferrar-se a la seva suposada història, escrita per ells -els habituals guanyadors- plena d'èpica bèlica de batalles pretèrites que no suma res de res; al contrari. Però s'entossudeixen i només esgrimeixen aquesta seva "grandeur", un cartró sense res a l'interior que sigui capaç d'enamorar ningú. Però ells ho intenten i piquen contra les onades que els vénen de cara i que es van tornant tempesta de manera inexorable. I malgrat tot això, no hi posen cap remei i només segueixen esgrimint la grandesa de la nació espanyola, no sé si m'explico.

A tall d'exemple; vendre ser millor i demostrar-ho, és molt lícit. Saber-se vendre, també. Ara, vendre ser millor i no ser-ho, és quedar molt malament. Millor callar i quedar-se a casa. Clar que, després hi ha la poltrona que és molt llaminera. Per tothom. I aquí arriba el conflicte. Qui vol poltrona per ego, o perquè creu que la mereix, em sembla molt bé. Sempre que a canvi, treballi i la feina sigui constatable. I sobretot les millores que aquella feina ha aportat. Qui vol poltrona per arrambar o no fotre ni cop i viure com un patxà, ja és un altre tema, per a mi, condemnable. Perquè l'emprenedor polític esdevé paràsit. I en aquesta tesi ens trobem.

Qui és Raimundo Viejo? Un okupa? Un indigent? Un illetrat? No, de cap manera. Viejo és un teòric polític i activista gallec relacionat amb el 15M i moviments socials anteriors. És doctor en ciència política per les universitats de Santiago de Compostel·la i Humboldt de Berlín, i professor associat a la UdG.També va ser professor de les universitats de Chicago, Pompeu Fabra, Lausanne i Santiago de Compostel·la. L'hem pogut llegir en articles molt crítics amb les estructures convencionals del sistema actual als periòdics Diagonal, La Directa i Público. I també té llibres publicats, personalment i col·lectivament, en què analitza el moviment del 15M com "La dansa de Medusa". Des del maig passat, és regidor de Gràcia i d'Educació i Universitats a l'Ajuntament de Barcelona. Preparat? Molt. Però, què ha fet des que és al Govern? Poca cosa, o res.

És el problema de sentir-se estructuralment vencedor. Els passa a molts. Amb la glòria, s'oblida la feina que has buscat que t'encarreguessin. I ara, a Madrid (que de fet és el que mentalment és important per ell, segurament). No sé si les formes grolleres de rascar-se les dents per treure's la resta del menjar que hi ha quedat, o del seure en una postura diferent a la què ho fan la resta dels acostumats a seure en hemicicles és la seva manera de ser (que no ho crec) o "pur teatre" dissenyat de manera expressa per Agatha Bañón, aquella que tenia incontinència i es pixava al carrer fent-se retratar mentre feia les miccions, o es mostrava en pilotes traient la llengua en públic, avui dircom de l'Ajuntament de Barcelona.

Ens enfrontem a estratègies polítiques noves, que inclouen tot això que explico amb les bases de la vella política aplicades a la de nova planta. I molts, i moltes, també moltes, encara no ho han entès, i piquen pedra en altres direccions. Heus aquí l'errada dels que no saben d'on bufa el vent, perquè no es mouen de casa i només en senten el xiscle.

Dit tot això, deixar clar que, personalment, se me'n refot com vesteixi la gent, com visquin i què practiquin (jo també faig el que vull sempre, per sort), si s'afaiten o es depilen o no, o si al Parlement, en comptes de vestits i corbates, vesteixen samarretes multicolors com David Fernàndez, o que porten missatges inscrits de l'estil "Catalunya sí que Spok", com Joan Giner de CSQEP, 26 anys, de Cornellà de Llobregat, enginyer de telecomunicacions que ha treballat com a arquitecte de sistemes en entorns bancaris i que abans d'entrar al Parlament estava dedicat al sector de les TIC al desenvolupament de la tecnologia web i l'impuls de l'economia social. I aquest és l'exemple: no són gent socialment poc preparada, al contrari. Però, estan preparats políticament? Això em pregunto. Donaran a la societat que els ha elegit el que aquesta els demanda a través de la seva elecció?

I arribats aquí, crec que ens hem de preguntar: la pura promoció d'estratègia comunicativa portada a terme de manera magistral pel Govern Colau, és suficient com per a l'hora de la veritat donar uns bons rèdits de tota mena a la societat que els ha triat? Això em pregunto. El de "la pinta" o la vestimenta, sincerament i personal, ho trobo lamentable que hi hagi qui la critiqui arribant a aspectes de la crítica insultants. Quins són els canons de la vestimenta "decent" o no? Qui els marca? I els musulmans? Com vesteixen? I els de Bangla Desh? I els subsaharians? Per això fan "mala pinta"? De vegades els suposats senyors amb vestits i corbates occidentals (i no citaré ningú en concret perquè qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra), corren amb maletes plenes de diners que no són seus amunt i avall. La de l'aspecte extern crec que no és la discussió que ens hauria de centrar, perquè no té la mínima importància.





Sobre els babaus Quim Torra i Pere Aragonès, dos exponents de la imbecil·litat i niciesa política que ha comandat i comanda aquesta trista, pobra i dissortada pàtria anomenada Catalunya, en que a molts ens va tocar néixer

Torra i Aragonès fan competència per indignar l’independentisme inconformista   Aragonès parla de referèndum abans del 2030 i Torra critic...