dilluns, 13 d’agost de 2007

Tothom es pensava que Joan Triay seria un nou bluf polític, i el seu camí tira recte (publicat al "Menorca Diari Insular" el 13 d'agost de 2007)

Joan Triay o la demostració de serietat política
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Fa aproximadament un any, quan l’anomenada Associació en Defensa de Sa Propietat Funerària es va començar a donar a conèixer a través dels mitjans de comunicació locals, i a causa de les seves reivindicacions contraries a l’empresa concessionària d’aquest servei a Ciutadella, ningú no s’hagués imaginat –inclosos els periodistes en exercici on m’hi compto- que el seu líder visible i màxim impulsor, en Joan Triay i Lluch, sería capaç de vertebrar amb èxit i a partir de tot aquell, francament singular i una mica kafkià, moviment social, la creació d’una formació política de les característiques de l’actual UPCM.
L’esmentada associació no tenia sincerament, i a jutjar per l’evidència, cap mena de connotació de caire polític, com no fos l’interès a desbancar l’afavorida des del Consistori–segons l’opinió de l’associació- empresa funerària municipal. Però de ben segur, i a partir d’aquest leit motiv, el cap pensant i director intel·lectual de tot aquell organigrama, ja sabia que la seva vocació era la política activa i no pas cap altra, per la qual cosa i arribada l’hora, l’actual partit polític ciutadellenc és un fet i una realitat tangible, amb un regidor –ell mateix- que té la clau de gairebé totes les decisions que l’equip municipal de l’Ajuntament de Ciutadella vulgui prendre sense comptar amb l’oposició.
Des d’aleshores doncs, Joan Triay i Lluch, com una formigueta, incansable redactor amb un estil més que notable, que depassa el de molts professionals dels mitjans, ha anat posant mica en mica les coses al seu lloc, i s’ha anat distanciant d’aquella associació de creació pròpia que el va catapultar al món polític amb un espectre mediàtic que pocs altres han aconseguit mai.
Triay ha demostrat ser un personatge molt intel·ligent, que s’ha sabut espolsar les puces que en un moment donat l’haguessin fet renquejar o pedre pistonada, i amb l’habilitat política pròpia de molts estadistes, s’ha situat al capdavant de l’opinió pública, ateses les seves connotacions òptimes per a aquest fet, coctel entre habilitat, capacitat redactora, intel·ligència i poder de convocatòria.
L’espai electoral que en un moment determinat van ocupar forces com el PMQ i UCM –electors descontents amb la gestió municipal del PP-, se l’ha endut de carrer la UPCM, malgrat els pals a les rodes que a Triay li han anat posant en tot moment els seus rivals polítics i els seus detractors personals –que en molts casos han estat, i són, els mateixos- primer acusat de filofeixista per les seves conegudes simpaties amb el bàndol franquista, i més tard d’altres qüestions que ara no citaré per no fer més dens aquest article.
Però el Triay que se les tenia a través de les cartes del lector dels diaris amb l’avui exregidor del Fòrum Ciutadà, Luis Camarero, i el d’avui són la nit i el dia. L’animal polític ha crescut en detriment de l’home idealista, i òbviament, en pro de la seva formació que, a jutjar per l’encara curta trajectòria, sembla que té vida per molts anys, malgrat els auguris dels avui encara seus rivals polítics, i també, cal dir-ho, d’alguns correligionaris. “Amics” que en principi, i potser en l’errada creença que la sang no arribaria al riu, el van recolzar –molts de manera encoberta- per poder fer una mica de forat també –i beneficiar-se’n és clar- a les estructures de poder existents. Ailàs però, quan la cosa va començar a crèixer. Molts d’aquells van marxar corrent, i mig tapats per no ser descoberts, no fos que el Leviatan al que havien atacat estructuralment, en adonar-se’n de la traició, anés per ells i se’ls mengés, igual que els havia col·locat a la xarxa.
Lluny de tot això, apartat en definitiva, en Triay va demostrar ser valent, i amb els més fidels va tirar endavant amb el projecte.
Fins i tot va estar a punt de fer alcalde Joan Gorrias –cosa que personalment i després de seguir la seva trajectòria no he desestimat mai- però finalment no s’hi va atrevir, o potser era massa d’hora. El poder que les urnes li han atorgat no ha suposat en cap cas l’adveniment del nou feixisme que anunciaven alguns, com aquell que anava cridant, que ve el llop! –o que viene la derecha! que és el mateix- o organitzacions d’actes de caire xenofob al estil Le Pen, o la imatge d’un Triay amb trinxes i camisa blava de la Falange Española amb el braç dret alçat. Personalment he de dir que, poc a poc he anat veient un Triay políticament molt hàbil, i no en va he treballat durant sis anys al costat d’un altre polític, també força intel·ligent i que va manar durant 23 anys, Jordi Pujol, per la qual cosa, i fent-li un seguiment, he anat copsant dia a dia aquesta capacitat del ciutadellenc. Molts –més dels que ens pensem- ja no creuen que UPCM sigui un partit de reaccionaris que durarà de Nadal a Sant Esteve. En molts casos, fins i tot –com li passava a CiU- els aliats, circumstancials o no, poden ser de qualsevol pensament polític, ja que actua de facto com un partit bisagra. Però a aquestes alçades, cap ciutadellenc, cap menorquí, creu que Triay sigui tot allò de que va estar acusat vanament, i segurament la seva evolució serà molt satisfactòria per a molta gent que mai no se l’hagués cregut, en veure una bandera espanyola preconstitucional penjada del balcó de casa seva els dies de les festes de guardar. Però de més verdes n’han madurat. I han calgut molt pocs plens municipals perquè això fos així de real. Sincerament, i no crec que m’equivoqui en l’auguri: si les coses segueixen en aquesta constant, hi ha Triay polític i UPCM per anys, perquè, de moment, ha demostrat capacitat de diàleg, serietat, rigor i compromís ciutadà, i, paradoxalment, res de tot el que va estar tan acusat.

Sobre els babaus Quim Torra i Pere Aragonès, dos exponents de la imbecil·litat i niciesa política que ha comandat i comanda aquesta trista, pobra i dissortada pàtria anomenada Catalunya, en que a molts ens va tocar néixer

Torra i Aragonès fan competència per indignar l’independentisme inconformista   Aragonès parla de referèndum abans del 2030 i Torra critic...