diumenge, 8 de juliol de 2007

Mikimoto visita Algèria i troba molts trets menorquins de l'època colonial francesa (Publicat al "Menorca Diari Insular el dia 4 de juliol de 2007)


Mikimoto i els "Pieds Noirs" menorquins
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Cada dimarts tots el teleespectadors de l’àmbit lingüístic català, és a dir dels territoris del Principat de Catalunya, el País Valencià, les Illes, la Catalunya Nord i el Principat d’Andorra, tenen el privilegi de poder gaudir d’un programa emès per la Televisió de Catalunya, que presentat pel periodista i showman, Miquel Calçada i Olivella, més conegut per Mikimoto, explica les curiositats de països on les dificultats diverses són el seu gran exponent.
"Afers exteriors" se’n va a descobrir món per acostar-lo als teleespectadors de parla catalana. La majoria de destinacions escollides en aquesta nova etapa comparteixen una peculiaritat: són països conflictius, marcats per la misèria, la dictadura, les desigualtats socials, la violència o el colonialisme. Per dir-ho d'una altra manera, són països on la gent no sol anar de vacances.
Cito aquest espai televisiu perquè en una segona part dedicada a Algèria (la primera va tenir lloc la setmana passada), el comunicador català es va endinsar en els periples, aventures i odisees que molts arribats a aquelles terres i de procedència menorquina, van haver de passar abans d’assolir un estatus millor que el que disposaven a la seva Menorca natal, i on la majoria hi van deixar sang, suor i llàgrimes per aconseguir-ho, quan no hi van deixar enrere les vides de pares, familiars i amics. Mikimoto va incidir en aquest fet, que no solament va ser puntual de l’illa de Menorca sinó que va aglutinar persones de tots els territoris que compartim llengua i cultura comunes.
Que el català era present a Algèria al segle XX en deixa constància Joan-Daniel Bezsonoff a la novel·la "Les lletres d'amor no serveixen de res". Més enllà de la ficció es pot entreveure quina era la realitat lingüística a Orà poc abans de la independència d'Algèria. Els personatges deixen anar ben sovint expressions en francès, àrab, castellà, però la llengua habitual o reivindicada dels personatges principals és el català, tant en la seva versió menorquina, alacantina com rossellonesa. Aquest combinat de llengües és el que els francesos han batejat com a "pataouète" -com no podia ser d'altra manera- per tal d'amagar la complexitat lingüística de les zones costaneres algerianes, on probablement el francès n'era una llengua minoritària. Realitat que ells pensaven que calia amagar per tal de poder reivindicar la francofonia del territori algerià. Així doncs, dimarts vinent, el fantàstic programa del meu col·lega de professió i amic personal, amb qui vaig poder compartir dos fantàstics anys a Catalunya Ràdio, tractarà sobre aquells menorquins, catalans, valencians i rossellonesos que, empesos per la necessitat de la misèria imperant a molts racons dels nostres països en aquell moment, van decidir d’emigrar a l’Algèria ocupada per tal de poder-se procurar un futur més planer i brillant per ells i els seus descendents, que el que els esperava als nostres territoris.
Que el català era ben present a Alger al segle XIX en deixà constància en Jacint Verdaguer, l'any 1883 a "Excursions i viatges" on podem llegir:
Algunes cases així vegérem convertides en capella, després d'haver sigut cobertes amb una no massa artística cúpula de fusta o drap; en una d'elles, on poguí celebrar missa, tinguí un goig extraodinari a l'entrar, sentint-hi preguntar i respondre un eixam de nois i noies la doctrina en català. Lo doctrinaire era un pare missionista del Cor de Maria, congregació fundada en la ciutat de Vic per lo venerable mossèn Claret, i eren los nois de famílies dels molts emigrats de la província d'Alacant i altres del migjorn d'Espanya, que van a cercar a l'Àfrica lo pa i la protecció que no troben en la mare pàtria.Per aquells carrers, camps i camins, un se pot dirigir en català a tots los nois u homes espanyols, amb la seguretat de que en català respondran: en català d'Alacant, suau i falaguer com los aires d'Andalusia, o en català de Maó, grave i ressonant com les onades del golf de Lió. Ja que de català parlo, vull consignar, per més que sia observació insignificant i de per riure, que aquí tothom anomena els ases bourricots, i que els "berranis", indígenes d'Alger, peguen i donen aire al sofert animal al crit d'arri, arri!
El dimarts dia 3 de juliol doncs, "Afers Exteriors" va oferir una àmplia informació sobre aquells anomenats Pieds Noirs, que van romandre a la colònia francesa durant molts anys, i que van fer de la seva estada la prosperitat que tan van merèixer després de les penalitats que sovint van passar per aconseguir-la. Molts d’ells, com en René Juaneda -un dels descendents d’aquells immigrants al qual vaig tenir l’honor i la satisfacció personal d’entrevistar l’estiu passat- encara vénen cada any a Menorca on hi tenen alguna propietat i frueixen d’aquest entorn, ara per ells privilegiat, però que en altres temps els va excloure. Per això gairebé tots encara conserven el seu estatus francès i la ciutadania gala, malgrat aquella França i aquells francesos que els van descatalanitzar, desmenorquinitzar o "des" tantes altres coses i conceptes que ben mirat eren de caire dicatorial, a pesar d’esdevenir-se al suposat bressol de la igualtat, la fraternitat i la llibertat. Miquel Calçada i TV3 ens van mostrar aquesta realitat dels llinatges illencs que encara figuren a molts dels cartells dels cementiris algerians: Pons, Mercadal, Sintes, Cardona, etc. Realitat que algun altre mitjà de comunicació -diguem que més pròxim als menorquins- potser hauria d’haver contemplat, i que ha obviat de forma escandalosa, com ho ha fet amb tants altres valors autòctons. I ho ha fet en favor i pro d’altra programació carregada d’escàndols, crits, falsedats, acusacions i demagògia sense fonament, confussió de l’opinió pública i amb opinadors nefastos de tertúlia de mercat. Malgrat tot però, aquells immigrants menorquins que van acabar els seus dies a Algèria i que les seves restes encara romanen allà, van ser rememorats a través d’aquest programa de la Televisió Pública Catalana.

Sobre els babaus Quim Torra i Pere Aragonès, dos exponents de la imbecil·litat i niciesa política que ha comandat i comanda aquesta trista, pobra i dissortada pàtria anomenada Catalunya, en que a molts ens va tocar néixer

Torra i Aragonès fan competència per indignar l’independentisme inconformista   Aragonès parla de referèndum abans del 2030 i Torra critic...