dijous, 24 de maig de 2007

He (dedicat a ella...)

He enterrat llibres de poesia amb l'esperança que algun dia d'allà en surtin flors naturals. He baixat als avencs a tocar la trompeta per fer-la sentir a les nimfes i els follets del mon subterrani. He mirat els ocells mentre feien filigranes a l'aire, i he cregut que les seves tombarelles eren com la meva vida. He sentit la pau de mirar enrera, del luxe del dol i durant uns instants he cregut que me n'havia pogut escapar. He observat el no aturar de les onades i he demanat ser la platja per sentir el plaer de l'acaronament constant. He somniat amb els teus llavis humits com la molsa i en despertar-me i no veure't se m'ha desinflat el cor. He sentit el vent com cantava i he tingut la sensació que m'explicava coses teves en una llengua ancestral. He notat la pluja a la cara i m'ha fet l'efecte que eren les teves llàgrimes que vessaven abundants damunt meu. He sentit la fredor de no sentir durant la nit l'escalfor dels teus petons, i m'he desesperat de tristesa i de biudor, fins que has arribat de matinada i m'has saciat.









La redacció, un espai (dedicat...)

Ella és el meu àngel, vingut directament del cel

El nostre espai comú, allà on conjuminem mil sensacions i on concidim cada dia. Adés va ser un lloc màgic. Allà on la teva mirada es va fixar en la meva, i es van espurnejar. Allà on les meus mots de cirera i gerds et van fer sentir més bonica encara. Allà on les puntes dels nostres dits van prendre contacte i quasi es van soldar, i el bategar dels cors es va fer tan present que ens vam pensar que tothom el podia sentir. Un espai de lletres febles i d'idees més aviat banals, però el nostre espai comú. L'espai de labors pseudoliteràries, de comunicacions incomunicades, de tafaneries ancestrals, de misèries quotidianes, d'enveges i de rancúnies també. Un espai que ens va acostar, i que ara ens distancia. Que ho fa perquè, en definitiva no deixa de ser un lloc estable, malgrat tota la seva inestabilitat, que llavors no era la nostra. Tu tan tu, tan teva. Jo tan jo, tan meu. Aleshores tots dos anàvem a l'uníson durant moltes jornades, i erem còmplices d'ulls brillants tocats per les sagetes idíliques dels déus. I els nostres pensaments tancats en una coctelera mediàtica, intentant-se barrejar sense aconseguir-ho. Tu tu, Jo, jo. Llunyans en essència com les nostres vides, però en un temps quasi una sola cosa. Tu encara sembles tu, però ja no ho ets. I jo ja sóc un altre. No sóc aquell que vas besar tendrament, que vas acaronar fins fer-lo pedre l'orèmus. Ara sóc una transformació involuntària per la teva mutació. Tu tampoc ja no ets aquella que jo em vaig estimar tant, i a la que vaig desitjar amb tota la força del meu cor. Ara ets una modificació produïda pel principi d'estabilitat, que automàticament et canvia i et fa mutar. I això és el trencament absolut, el desenllaç vital, la foscor de les ànimes, la nit eterna de les mirades, el no futur de les sensacions, la fi del ball còsmic, l'epitafi de les cordes del nostre trapezi, el fred dels sentiments, la mort de les sensacions.

Va morir en mi (dedicat...)

Era un capvespre d’ombres llargues, de llum feble i moribunda, com un mar que s’encalma després d’una tempesta i s’afebleixen els seus esquitxos contra les penyes. El paisatge s’eixugava a poc a poc de la llum del dia, com els llençols estesos al clarobscur del hivern. Tu eres al meu costat i jo et mirava, com un infant, com un follet d’algun bosc màgic, com algú que és capaç de renéixer dia rere dia per tornar a reviure la intensitat d’un altre primer cop. I jo et mirava i et demanava, però se'm van tancar el ulls, i el meu sol va morir rere les cortines, i va morir també un tros de la meva infantesa. Van morir també els desitjos, apressats per aquella foscor impensada. Va morir tota la màgia d’un cop de bastó, i va ser com qui mata una mosca que badava caminant pel vidre d’una finestra.

Sobre els babaus Quim Torra i Pere Aragonès, dos exponents de la imbecil·litat i niciesa política que ha comandat i comanda aquesta trista, pobra i dissortada pàtria anomenada Catalunya, en que a molts ens va tocar néixer

Torra i Aragonès fan competència per indignar l’independentisme inconformista   Aragonès parla de referèndum abans del 2030 i Torra critic...